Els Sis Dies Internacionals d'Enduro (en anglès, International Six Days of Enduro, abreujat ISDE) són una competició d'enduro reconeguda internacionalment, la més dura i emblemàtica de totes.[1] Se celebren des de 1913 (amb pauses durant les dues guerres mundials), essent la competició motociclista de fora d'asfalt més antiga del calendari de la FIM (Fédération Internationale de Motocyclisme).
Històricament els ISDE s'havien anomenat Sis Dies Internacionals de Trial (International Six Days Trial,[2] abreujat ISDT), fins que el 1981 varen canviar de denominació quan la FIM va decidir unificar el nom oficial de la disciplina, que fins aleshores divergia segons els països (Reliability trials, Regolarità, Tot Terreny...),[3] a l'actual "Enduro".
La prova es disputa a finals d'estiu i es coneix també com a les "Olimpíades del Motociclisme". Atès que contempla classificacions per a formacions estatals, des del 1970 és reconeguda per la FIM com a "Campionat del món d'enduro per a equips nacionals". Consegüentment, els membres dels equips guanyadors són considerats des d'aleshores campions del món de la disciplina.
Els ISDT es van celebrar per primera vegada el 1913 a Carlisle, Anglaterra, i des d'aleshores s'han disputat cada any en un país diferent. Inicialment inspirats en els Sis Dies d'Escòcia de Trial (Scottish Six Days Trial, SSDT), es tractava d'una prova d'habilitat i resistència de pilots i motocicletes sobre un llarg recorregut per tota mena de terreny (trial significa "judici", "prova" o "assaig" en anglès). Amb el temps els SSDT i els ISDT s'anaren diferenciant: el que avui coneixem per "trial" es va anar especialitzant a valorar l'habilitat del pilot sobre unes zones non-stop repartides pel recorregut, mentre que l'actual "enduro" passà a prioritzar la regularitat horària del pilot sobre aquest recorregut.[4] Als seus inicis, el recorregut dels ISDT discorria majoritàriament per carreteres asfaltades, mentre actualment transcorre sobretot per camins i pistes fora de carretera.[1]
Al llarg de la seva història, els Sis Dies Internacionals han patit diverses incidències. Ja la segona edició, que s'hauria d'haver disputat el 1914 a Grenoble, França, es va haver d'anul·lar a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. La prova es va reprendre el 1920, dos anys després del final de la guerra, justament a Grenoble, i des d'aleshores els ISDT es van anar celebrant regularment en un país europeu (normalment, el guanyador de l'edició anterior). El 1929, a l'onzena edició de la prova, el format dels Sis Dies va variar puntualment i el seu traçat va recórrer diversos països de l'Europa Central: el 1927 s'havia decidit que, amb motiu del 25è aniversari de la FICM (denominació oficial de la FIM fins al 1949), els ISDT havien de consistir en una mena de viatge per etapes de Múnic a Ginebra a través de cinc països, cosa que va fer que aquell any no s'apliqués la regla habitual que feia que la nació guanyadora tingués l'opció d'acollir la competició l'any següent. El 1930, doncs, els ISDT es van tornar a celebrar a Grenoble i des d'aleshores es va reprendre el format habitual d'un únic país hoste.
El 1939, vint-i-unena edició de la prova, els ISDT es van celebrar del 21 al 26 d'agost a Salzburg, aleshores dins el Tercer Reich alemany. Al cinquè dia, la selecció britànica i tots els seus acompanyants es va retirar i va passar a Suïssa a causa de l'imminent esclat de la Segona Guerra Mundial. Al final de la prova, que va guanyar l'equip amfitrió alemany, els resultats no es van confirmar en haver-se'n anat els membres britànics del jurat i, un cop acabada la guerra, la FICM no en va reconèixer els resultats. Per tant, els ISDT de 1939 consten oficialment com a "anul·lats". La següent edició dels ISDT, la vint-i-dosena, es va celebrar el 1947 a Zlín, Txecoslovàquia. Com d'habitud, la prova s'anà celebrant anualment a Europa fins al 1973, en què es va disputar per primer cop als EUA. Des d'aleshores, els Sis Dies s'han tornat a celebrat fora d'Europa diverses vegades, principalment a Amèrica però també a Oceania, en països com ara el Brasil, Mèxic, Xile, Austràlia i Nova Zelanda.
Els Sis Dies Internacionals d'Enduro s'anomenen oficialment així des de l'edició del 1981, la cinquanta-sisena, celebrada a l'illa d'Elba. En tota la història de la prova, els ISDE només s'han celebrat a Catalunya en una ocasió: va ser a la seixantena edició, el 1985, en què tingueren la seu a Alp, a la Cerdanya.
Durant la seva llarga història les normes i les condicions han canviat per adaptar-se a l'evolució de l'esport, però segueix sent una prova de màxima resistència de pilot i màquina. Durant sis dies el pilot ha de superar tota mena de dificultats, des de les pròpies del terreny accidentat per on ha de córrer, sovint amb trams d'extrema duresa, fins a les inclemències del temps o eventuals incidents mecànics que haurà d'adobar sobre la marxa sense cap mena d'ajut extern.[3] Per bé que històricament la distància total recorreguda al final dels sis dies superava sovint els 2.000 quilòmetres,[3] actualment aquesta xifra pot oscil·lar entre els 1.200 i els 1.600 quilòmetres en total.[5]
El desenvolupament dels Sis Dies és decisiu per a tota la disciplina de l'enduro.[1] Els canvis en el reglament s'apliquen sovint per primer cop en aquesta prova, i tot seguit són adoptats per la resta de competicions i campionats de la disciplina. Un dels principals punts del reglament introduït als ISDE va ser la prohibició d'ajut extern, de manera que les reparacions que calgui fer a la motocicleta les pot executar únicament el pilot.[3]
Membres de l'equip de la RDA que guanyà el Trofeu als ISDT de 1967
L'equip italià que guanyà el Vas d'argent als ISDT de 1975
Els ISDE han atret equips estatals de fins a 32 estats diferents els darrers anys. Usualment acostumen a aplegar-s'hi més de 500 pilots, juntament amb milers de persones integrants dels equips de suport, a banda dels espectadors. Això suposa un gran impacte econòmic, amb un important augment dels ingressos, per al lloc on es desenvolupa la prova cada any.
Els ISDE atorguen els següents trofeus per als diferents equips admesos:
FIM World Trophy (l'històric "Trofeu"), per a equips estatals de 6 pilots
FIM Junior World Trophy (l'històric "Vas d'argent"), per a equips estatals júnior de 4 pilots (d'entre 18 i 23 anys)
FIM Women’s World Trophy, per a equips estatals femenins de 3 pilots
Club Team Award, per a equips de club de 3 pilots
Manufacturer’s Team Award, per a equips de fabricant de 3 pilots
També hi ha medalles individuals d'or, d'argent i de bronze atorgades a partir del percentatge de pilots que finalitzen la prova, o en relació amb la classificació aconseguida dins d'una de les tres categories actuals (E1, E2 i E3). Per exemple, a l'edició del 2007 a Xile la medalla d'or s'atorgà als pilots que acabaren amb un temps global fins a un 10% superior al del vencedor en la seva categoria; la medalla d'argent als qui acabaren amb un temps fins al 40% superior, i tots els finalistes restants aconseguiren medalla de bronze. Finalment, es premia també el vencedor individual de cada classe i l'absolut dels sis dies.
La federació britànica (ACU) va instaurar un trofeu per a l'esdeveniment. L'any 1949 el trofeu es va fixar en una copa d'argent de l'època del rei Jordi III, anomenat actualment FIM World Trophy (Trofeu Mundial de la FIM). Des d'aleshores, l'equip guanyador dels ISDE és conegut com a "guanyador del Trofeu".
El 1924, a suggeriment de la federació motociclista dels Països Baixos, es va instaurar per al segon classificat el Silver Vase (Vas de Plata). El 1985, any en què la prova se celebrà a Catalunya, aquest segon premi es reconvertí al Junior World Trophy (Trofeu Mundial Júnior) per a pilots de fins a 23 anys.
Des del 1962 s'atorga el Watling Trophy a l'equip estatal més destacat.
El 2007 es creà el Women's Trophy per a equips estatals femenins.
El 2016 s'instaurà el Vintage Trophy per a equips estatals equipats amb motocicletes anteriors a 1986. Des del 2021, l'esdeveniment se celebra de forma independent, un cop acabats els Sis Dies.
↑Comptant-hi tant les seus com els resultats obtinguts a l'època dels diferents Reichs alemanys i sense incloure-hi les dades relatives a l'antiga RDA.
↑Comptant-hi l'edició celebrada a Catalunya (1985) i la del País Basc (2016).
Des del 2016 se celebra en paral·lel l'anomenat inicialment ISDE Vintage Trophy i, actualment, FIM Enduro Vintage Trophy, un trofeu complementari reservat a equips estatals formats per tres pilots que hi corrin amb motocicletes amb data de fabricació fins al 1986.[6] El Trofeu se celebrà conjuntament amb els ISDE durant les quatre primeres edicions fins que, a partir de la del 2021 (a l'illa d'Elba), es va començar a fer a part, com a competició independent i fora de les dates en què es corrien els Sis Dies.[7] A partir de l'edició del 2022, celebrada a Santiago do Cacém (Portugal), la durada del Trofeu passà a ser de quatre dies en comptes dels tres habituals.
↑ 1,01,11,2Vignati, Alejandro. «Los "Seis Días Internacionales"». A: Motociclismo (en castellà). Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1972, p. 43-45. ISBN 84-01-70016-7.
↑ 3,03,13,23,3Linati Bigas, Alejandro. «Todo-Terreno». A: Iniciación al Moto-Cross, Trial y Todo-Terreno (en castellà). Barcelona: Editorial De Vecchi, SA, 1975, p. 117-147. ISBN 84-315-12210.
↑Fourny, Denis; Fradette, Benoit; Gounelle, Jean [et al.].. «Pruebas mixtas y todo terreno». A: Fortin, Jacques (Editor). Enciclopedia visual de los deportes (en castellà). Badalona: Editorial Paidotribo, 2008, p. 352. ISBN 978-84-8019-984-1.
Clarà, Enric «De Carlisle (1913) a La Cerdanya (1985). 60 Edición de los Seis Días. La historia de 360 Días.» (en castellà). SOLO MOTO Treinta. Alesport S.A. [Barcelona], núm. 32, 15-09-1985, p. 62-69.