Mansana de la Discòrdia
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Conjunt d'edificis  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme català | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | passeig de Gràcia | |||
| ||||
| Format per | Casa Batlló Casa Malagrida Casa Bonet casa Amatller casa Lleó Morera | |||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Casa Batlló | ||||
| Data | 2005 (29a Sessió) | |||
| Identificador | 320-006 | |||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Casa Batlló | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 60-MH-EN | |||
| Codi BIC | RI-51-0003815 | |||
| Id. IPAC | 64 | |||
| Id. Barcelona | 1519 | |||
|
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| casa Amatller | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 38-MH-EN | |||
| Codi BIC | RI-51-0004199 | |||
| Id. IPAC | 42 | |||
| Id. Barcelona | 1518 | |||
|
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Casa Bonet | ||||
| Id. IPAC | 52286 | |||
| Id. Barcelona | 1517 | |||
|
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Casa Malagrida | ||||
| Id. IPAC | 40393 | |||
| Id. Barcelona | 1513 | |||
|
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| casa Lleó Morera | ||||
| Id. IPAC | 40399 | |||
| Id. Barcelona | 1515 | |||
La mansana[n. 2] o, més modernament, illa de la Discòrdia, és el nom que rep un tram del passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona situat entre els carrers d'Aragó i del Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de «mansana de la Discòrdia» es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis, amb rerefons del mite grec de la poma de la discòrdia. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom.[1]
Antecedents. L'Eixample de Cerdà
[modifica]El passeig de Gràcia va ser un eix determinant en el procés d'instauració del projecte d'Eixample de Cerdà i, entre els anys 1860-1890, entorn del passeig es va definir un nucli residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars, grans mansions amb jardins, palauets, com ara els Sama, els Robert, el palau de Marianao o el de la família Marcet, actual seu del cinema Comèdia.
El 1891 s'aprovaren unes noves ordenances municipals que incrementaven l'edificabilitat i reduïen les restriccions de la composició i els elements de la façana respecte a l'anterior ordenança de 1857.[n. 3] La nova legislació feia rendible l'enderroc de molts edificis unifamiliars i la seva transformació en edificis d'habitatges.[2] Una substitució que es va produir en tot aquest sector de la ciutat que també va anar adquirint progressivament un protagonisme comercial que va anar atraient la burgesia. El mateix Gaudí havia intervingut en la decoració de dues botigues al passeig: la farmàcia Gibert i el bar Torino, ambdues desaparegudes.[3]
També són molt freqüents les reformes a les façanes de les cases d'habitatges existents aprofitant la major llibertat de composició que permet abandonar la imatge d'homogeneïtat de l'Eixample sense façanes singulars, qualificada aleshores d'anodina. L'ordenança de 1891 permetia, a més, un coronament decoratiu i l'existència de cossos sortints de més envergadura. Aquest nou marc legal augmentà les possibilitats formals i comportà moltes reformes. L'exemple més paradigmàtic va ser la «mansana de la Discòrdia», on es varen reformar cinc edificis.[2]
La mansana de la Discòrdia
[modifica]
El seu nom, originalment en castellà «Manzana de la Discordia», utilitza la doble accepció de la paraula manzana per a referir-se a la fruita i a una illa urbana. Com a fruita, l'expressió evoca l'episodi de la mitologia grega de les noces de Peleu i Tetis on havien estat convidats tots els déus excepte Eris, deessa de la Discòrdia. Ofesa, va presentar-se i va deixar sobre la taula dels regals una poma daurada en què hi havia inscrita la paraula Kallisti («A la més bella»). La poma va ser reclamada per Hera, Atena i Afrodita. Per evitar una discussió Zeus va ordenar que la disputa es tancaria amb el judici de Paris, príncep de Troia. Les deesses van intentar subornar-lo i el jove príncep va entregar-li la poma a Afrodita, que li havia promès la dona més bella del món: Helena d'Esparta. Dins la mitologia aquest episodi es considera l'origen de la Guerra de Troia.[4][5]
Pel que fa al tram de carrer del passeig de Gràcia, la referència popular va estar molt promocionada per la premsa satírica,[6] que un cop i un altre criticava els «excessos» de l'arquitectura modernista i les seves façanes arrodonides. Uns dissenys que les comparaven amb pastissos, castells de contes o rostres expressant les seves emocions, com els que Bru-Net, des de les pàgines d'El Diluvio, va publicar el 1906 amb projectes d'edificis modernistes amb trets facials, naps en lloc de xemeneies, teulades de nata i, en una clara al·lusió a Gaudí, una d'elles mostra un coronament amb el perfil de la muntanya de Montserrat.[1]
No se'n lliurà de la crítica el Concurs anual d'edificis artístics que entre 1899 i 1906 havia premiat obres de marcat perfil modernista com la casa Calvet, la Lleó Morera o la casa Trinxet.[7] A les pàgines de l'Esquella de la Torratxa el caricaturista Picarol va publicar el 1905 una vinyeta on uns personatges amb aspecte de marginals li pregunten a un senyor amb aspecte burgés: «¿Qui us fa la casa, en Domènech, en Gaudí o en Puig i Cadafalch?», i el burgés respongué: «Encare no estich ben decidit...Aquell que surti premiat al concurs».[8] Mostra el dibuixant també uns edificis alegres que han rebut premi i uns altres tristos i pansits, amb llàgrimes brollant de les finestres. Es tracta d'un grup d'edificis amb un perfil que recorda la «mansana de la Discòrdia», ja que en una d'elles es mostra un coronament triangular com a l'Amatller, mentre que una de les boques recorden força les obertures de la tribuna de la Batlló.[9] La proliferació constructiva i els dissenys estranys, fins i tot extravagants per l'època, són temes de debat popular, a jutjar per l'aparició a la premsa satírica dels fanals de Falquès al passeig de Gràcia, del monument a Pitarra, la Sagrada Família o, posteriorment, la casa Milà, que va ser objecte de les burles de Picarol.[1] En una postal de 1910, obra de Jorge Venini amb una visió elevada de la «mansana de la Discòrdia», la descripció que figura al revers diu: «Aquesta mansana de cases és notable per oferir models de diferents arquitectures totes originals. Durant el temps de construcció va ser vulgarment anomenada «mansana de la Discòrdia», per ser de diferents arquitectes»,[n. 4] és a dir, es donava cert aire de normalitat al que havia estat un nom popular a més de la difusió Barcelona enllà. [9]
L'eix del Quadrat d'Or
[modifica]
Entre 1900 i 1914 el passeig de Gràcia va consolidar-se com el principal centre residencial burgès: esdevé l'eix del que seria conegut com el Quadrat d'or; una centralitat a la qual va ajudar el baixador del tren que s'havia inaugurat el 1902 a l'encreuament amb el carrer d'Aragó, que va permetre que els viatgers que arribaven en tren disposessin d'una parada més cèntrica que no l'estació de França.
L'any 1904, coincidint amb la realització de les obres de la casa Batlló, el rei Alfons XIII va visitar Barcelona i la Joventut Monàrquica, de la que era president en Josep Maria Milà i Camps que va decidir que el millor lloc per rebre'l era el passeig de moda entre les famílies benestants. Quan Alfons XIII va veure el passeig va quedar enlluernat i en una visita posterior digué el següent:
| « | Madrid és molt bella, però Barcelona la supera en dues coses: el Tibidabo i el passeig de Gràcia | » |
| — Alfons XIII[n. 5][10] | ||
Entre 1905 i 1906 la via es va transformar quan finalment es van posar llambordes al passeig, els tramvies van ser traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i en el mateix tram l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent. Amb aquesta remodelació va guanyar el concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, l'illa era criticada per la premsa satírica. Quan el 1906 Gaudí va rebre l'encàrrec de reforma de la casa Batlló n'era conscient del repte que tenia davant, ja que sabia el que havien fet els seus competidors professionals. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta agosarada de Gaudí fou l'element que hi provocava aquesta denominació popular.[1]
La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que pugnaven per presumir de tenir la casa més espectacular i opulenta al passeig de moda. Una mena d'efecte crida que provocava que el 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, es fessin construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Joaquim Codina i Matalí. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València.[10]
El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una dècada més. Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò.
La revista madrilenya Nuevo Mundo del 14 de febrer de 1907 descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: «tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és presagi d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la qual pot considerar-se com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí».[n. 6][11] En resposta, La Ilustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: «els mateixos espanyols començan a rendirse a la realitat i s'ocupan i comentan, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres».[11]
Els edificis de la Discòrdia
[modifica]Casa Amatller
[modifica]Cronològicament la casa Amatller és el primer immoble del conjunt. L'any 1898 l'industrial xocolater Antoni Amatller, afeccionat a la fotografia, als viatges i col·leccionista de vidre antic, va adquirir un edifici anodí de 1875 per traslladar-hi la seva residència principal. L'industrial va encarregar les obres de transformació a l'arquitecte Puig i Cadafalch, que va decidir donar-li un aire de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dona accés a l'habitatge principal, amb una solució que va emprar posteriorment al palau del Baró de Quadras i a la casa Macaya, tot i que en el cas de l'immoble dels Amatller havia de ser habitat per diverses famílies. L'arquitecte va fer a la Casa Amatller una reinterpretació personal del gòtic amb una obra que cercava l'excel·lència, tot i que els elements del llenguatge gòtic s'estaven abandonant per la majoria dels arquitectes. L'aspecte més sorprenent de l'edifici és la façana esglaonada amb reminiscències nòrdiques, amb esgrafiats ocres i blancs i rematada per un exuberant frontó flamenc ornamentat amb rajoles vitrificades vermelles i daurades de València. Alguns especialistes han considerat la façana com «l'apoteosi de les arts decoratives» amb inspiració en els palauets urbans de Copenhaguen, Brussel·les o Amsterdam.
Té una tribuna d'inspiració wagneriana que evoca la façana de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, i múltiples detalls d'inspiració medieval, com la decoració al voltant de la porta d'accés, amb escultures d'Eusebi Arnau, i capitells i finestres d'ornamentació floral, inspirades en les masies gòtiques catalanes. A la planta noble les figures de les finestres recreen les fantàstiques i grotesques criatures que poblaven palaus i esglésies gòtiques.
Casa Batlló
[modifica]La tercera obra «en discòrdia» és la casa Batlló d'Antoni Gaudí construïda entre 1904-1906. Josep Batlló era un empresari del tèxtil català que va donar força llibertat d'acció a l'arquitecte. Es tracta d'una reforma d'un edifici d'Emili Sala i Cortés de 1875 amb intervenció integral: hi va afegir un cinquè pis i soterrani, va ampliar el vestíbul, va refer l'escala i els patis interiors i va alterar la forma de totes les habitacions amb les seves àmplies corbes, eliminant qualsevol angle recte a la casa. L'element més singular és la façana, que combina la pedra de les plantes baixa i noble amb el revestiment de mosaic de les plantes superiors, i es remata amb un coronament escamós que recorda el dors d'un rèptil. La interpretació del significat de la façana situa la simbologia al voltant de la lluita de sant Jordi contra el drac, representant del mal, l'espinada del qual forma el perfil superior de la façana principal de l'edifici. La torre seria la llança que es clava en el drac, l'edifici; una llança coronada per una creu que simbolitza l'ensenya de Sant Jordi i amb les inicials de la Sagrada Família inscrites, símbol inequívoc del triomf de la religiositat i del bé. Les escates blaves del llom del drac esdevenen vermelloses -tacades per la sang- a la banda esquerra de la torre. En aquesta interpretació els balcons són fragments de cranis i els pilars de les finestres del pis principal són els ossos de les víctimes del drac.[12] L'interior acull una transformació espectacular als patis interiors per a aportar una gran lluminositat als habitatges, l'escala que condueix al pis principal evoca les formes d'esquelet de dinosaure fossilitzat i el mur, sinuós i pintat com un mosaic, mostra uns reflexos i una superfície similars a les parets d'una cova erosionada per l'aigua.[13]
Casa Lleó i Morera
[modifica]
La casa Lleó i Morera va ser realitzada entre 1902 i 1905 per Lluís Domènech i Montaner a la cantonada amb el carrer Consell de Cent. També aquest encàrrec és una reforma d'un edifici preexistent, en aquest cas, construït el 1864 per la Sociedad Fomento del Ensanche. Domènech, potser el més renaixentista dels arquitectes de la Barcelona modernista, va integrar la creativitat del treball d'un nombre considerable d'artistes i artesans aconseguint una espectacular unitat final d'estil floral. El vestíbul, l'escala, l'ascensor i la planta principal representen un dels conjunts més rics i millor conservats d'arts aplicades del modernisme: mosaics, vitralls, marqueteries, paviments, escultures... A la façana destacava un conjunt de figures femenines obra de l'escultor Eusebi Arnau que van ser destruïdes als anys quaranta junt amb altres detalls ornamentals. Els baixos van ser parcialment restaurats el 1992.
Casa Mulleras i casa Bonet
[modifica]Al mateix tram de carrer hi ha dues obres d'arquitectes modernistes reconeguts, tot i que aquests edificis no varen formar part de la pugna. Estan ubicats entre la casa Lleó Morera i la casa Amatller. La primera és la casa Mulleras (passeig de Gràcia, 37), una sòbria intervenció arquitectònica d'Enric Sagnier que, el 1911, va reformar aquest edifici de 1868 alterant del tot la façana amb un llenguatge clàssic combinat amb recursos d'inspiració rococó, especialment a les zones més destacables com són la tribuna i els balcons. L'edifici està coronat per una lleugera cornisa i una barana de coronament col·locades davant d'una teulada inclinada amb obertures circulars. Va patir una dràstica intervenció a la planta baixa que va fer perdre la simetria original.[14] La segona, la casa Bonet (passeig de Gràcia, 39), és una obra classicista de Marcel·lià Coquillat (1901) resolta amb un classicisme poc brillant, que no té res a veure amb l'arquitectura modernista dels edificis veïns. La façana actual és el producte d'una reforma realitzada el 1915 en la qual tan sols destaquen les finestres italianitzants de les plantes primera i segona i de l'element central de coronament.[15]
Vegeu també
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ El fotomuntatge és obra de Santiago Alcolea Blanch, director de l'Institut Amatller d'Art Hispànic, a partir de postals antigues de la sèrie d'Àngel Toldrà i Viazo. Va aparèixer publicat per primer cop a (Tarragó Cid, 2009. pàg. 84-95)
- ↑ Al seu Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà dedica dues pàgines a la justificació etimològica del terme «mansana» com una denominació catalana derivada de manso que al seu cop prové del llatí mansio, mansionis. En un moment en què només s'escrivia en castellà, Cerdà raona com la paraula castellana manzana per a referir-se a un bloc o illa de cases és en realitat una adaptació del terme català, raonant la nul·la relació de la paraula manzana ni amb el fruit ni amb res que ho relacioni amb la seva forma, demostrant que es tracta d'una pura derivació de la forma escrita. (Cerdà, 1867. pàg. 528-530)
- ↑ La normativa aplicable regulava molt estrictament aspectes que afectaven a l'estructura, però també a l'estètica: Alçada màxima de 90 pams (17,46 m) en carrers de 35 pams (6,79 m). Alçada màxima de 100 pams (19,40 m) en carrers més amples. Coronament de barana de ferro segons algun dels models aprovats pel municipi. Les alçades en carrers de més de 35 pams d'ample (tots els de l'Eixample) és de planta baixa + 3 pisos amb entresòl, o de planta baixa + 4 pisos. Alçada entre pisos. Des de la vorera fins al primer sostre, 20 pams (3,88 m), 18 pams entre el primer i el segon, 17 pams, 16 pams i 13 pams la resta d'alçades respectivament. Limitava la composició de la façana a una visió excessivament racionalista: equidistància i distribució de buits segons certs eixos de simetria. Buits equidistants al centre i als extrems. Balcons: carrers de més de 35 pams: 1r pis, 77,6 cm; 2n pis, 58,2 cm; 3r pis, 48,5 cm; 4t pis, 0,24 cm. Miradors: només en carrers de més de 48 pams. Estètica: línia racional i sense elements extravagants. Torres i mirandes, al centre de la façana i elegants. (Barjau, Santi. «Arquitectura, paisatge urbà i ordenances. L'aspecte dels edificis a l'Eixample clàssic». A: La formació de l'Eixample de Barcelona. Aproximacions a un fenomen urbà. Barcelona: Olimpíada Cultural, 1990 [Consulta: 19 abril 2012]. citat a Rosselló Nicolau 2005, Pàg.329-330)
- ↑ Cita original en castellà: «esta manzana de casas es notable por ofrecer modelos de diferentes arquitecturas todas originales. Durante el tiempo de construcción fue vulgarmente llamada manzana de la discordia».
- ↑ Cita original en castellà: «Madrid es muy bella, pero Barcelona la supera en dos cosas: el Tibidabo y el paseo de Gracia».
- ↑ Cita original en castellà: «no llegando todavía a la perfección o por lo menos a la conciliación justa de lo bello, lo armónico y lo útil, ni constituyendo todavía sus obras la visión clara y precisa de una arte propio, es anuncio de abundantes aptitudes para llegar a esa meta gloriosa de la cual puede considerarse como más cercano al pintoresco y audaz Gaudí».
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Lahuerta, 2001, p. 17.
- ↑ 2,0 2,1 Rosselló_Nicolau, 2005, p. 329-330.
- ↑ Cuito i Montes, 2003.
- ↑ Col·lut. El Rapte d'Hèlena. Fundació Bernat Metge, 1992, pàg. 30. ISBN 978-84-7225-521-0 [Consulta: 16 abril 2012].
- ↑ Parramon i Blasco, Jordi. Diccionari de mitologia grega i romana. Educaula, 2010, pàg.99. ISBN 978-84-92672-85-1 [Consulta: 16 abril 2012].
- ↑ «Ecos políticos» (en castellà). La Publicidad, 09-08-1904, pàg. 1 [Consulta: 24 novembre 2024].
- ↑ Lahuerta, 2001, p. 9.
- ↑ Picarol «Sobre això del concurs de edificis i fatxadas». L'Esquella de la Torratxa, 13-10-1905, p. 688 [Consulta: 25 novembre 2024].
- ↑ 9,0 9,1 Lahuerta, 2001, p. 10.
- ↑ 10,0 10,1 Huertas Claveria, p. 1-3.
- ↑ 11,0 11,1 Tarragona, Josep Maria. «La Casa Batlló». antonigaudi.org, 2006. [Consulta: 18 març 2012].
- ↑ Permanyer, 1998, p. 60-61.
- ↑ «Ruta del Modernisme». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 19 abril 2012].
- ↑ Ajuntament de Barcelona. Fitxa del patrimoni arquitectònic de la casa Mulleras
- ↑ Ajuntament de Barcelona. Fitxa del patrimoni arquitectònic de la casa Bonet
Bibliografia
[modifica]- Bassegoda Nonell, Joan «75 aniversario de la casa Batlló: recuperación de un espacio gaudiniano» (en castellà). La Vanguardia, 26-08-1981 [Consulta: 8 març 2012].
- Cerdà, Ildefons. «Tratado General de la Urbanización» p. Pàg 528-530, 1867. [Consulta: 17 abril 2012].
- Cuito, Aurora; Montes, Cristina. Gaudí: Obra Completa. H Kliczkowski, 2003. ISBN 9788496137295 [Consulta: 14 abril 2012].
- Huertas Claveria, Josep Maria ««L'herència de l'indià»». La Pedrera Educació [Barcelona] [Consulta: 12 març 2012].
- Lahuerta, Juan José; Pere Vivas i Ricard Pla, fotògrafs. Triangle Postals. Casa Batlló, Barcelona, Gaudí. Triangle Postals, 2001. ISBN 978-84-8478-025-2 [Consulta: 7 març 2012].
- Rosselló Nicolau, Maribel. L'interior a Barcelona en el segle xix.. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 2005. ISBN 9788469060636 [Consulta: 17 abril 2012].
- Tarragó Cid, Salvador «La Casa Amatller : quilòmetre zero del Modernisme». Quaderns d'arquitectura i urbanisme [Barcelona], 2009, p. 84-95 [Consulta: 21 octubre 2019].
