Vés al contingut

Mar de la Xina Meridional

Modifica els enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Mar de la Xina meridional)
Plantilla:Infotaula indretMar de la Xina Meridional
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Tipusmar Modifica el valor a Wikidata
Part deoceà Pacífic Modifica el valor a Wikidata
Localització
País de la concaFilipines, Brunei, Vietnam, Taiwan, Malàisia, Cambodja, República Popular de la Xina i Indonèsia Modifica el valor a Wikidata
Map
 12° N, 113° E / 12°N,113°E / 12; 113
Limita ambKalimantan Occidental
Àsia oriental
Terengganu
Labuan
Natuna Sea (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Profunditat5.559 m Modifica el valor a Wikidata
Superfície3.500.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Història
Cronologia
conflicte territorial a la mar de la Xina meridional Modifica el valor a Wikidata
Platja a l'illa de Hainan.

La mar de la Xina Meridional és una mar costanera, part de l'oceà Pacífic, que cobreix una àrea d'uns 3.500.000 km² des de Singapur fins a l'estret de Taiwan. És la mar més extensa del món després dels cinc oceans. Les diminutes illes de la mar de la Xina Meridional, que en conjunt formen un arxipèlag, es compten per centenars. La mar i les seves illes, la majoria deshabitades, són objecte de diferents reclamacions de sobirania per part dels estats limítrofs. Aquestes disputes també es reflecteixen en els diversos noms utilitzats per designar la mar.

Els diversos noms de la mar

[modifica]

Mar de la Xina Meridional i els seus equivalents és el terme predominant en la majoria de llengües europees, però la mar habitualment es designa amb noms diferents als països riberencs, sovint com a reflex de les reclamacions històriques per l'hegemonia sobre la mar.[1]

El nom català és el resultat de l'interès primerenc dels europeus per la mar com a ruta des d'Europa i l'Àsia meridional cap a les oportunitats comercials que oferia la Xina. Al segle xvi els mariners portuguesos van anomenar-la "mar de la Xina" (mar da China); posteriorment, per diferenciar-la de les mars properes que també banyaven la Xina, es va anomenar "mar de la Xina Meridional".

A la Xina, el nom tradicional que se li dona és el de mar del Sud (南海, Nánhǎi).[2] A les publicacions xineses contemporànies, s'anomena habitualment mar del Sud de la Xina o, cosa que és el mateix, mar de la Xina Meridional (南中國海, Nán Zhōnggúo Hǎi), i aquest és el nom usat sovint en els mapes publicats a la Xina i retolats en altres llengües. A Vietnam, normalment s'anomena mar de l'Est (Biển Đông); de vegades els cartògrafs vietnamesos també utilitzen aquest nom quan fan mapes en llengües estrangeres.[3][4][5] A les Filipines, de vegades s'anomena mar de Luzon (Dagat Luzón), per l'illa filipina principal, Luzon.[6]

El Yizhoushu, que era una crònica de la dinastia de Zhou Occidental (1046–771 BCE), dona el primer nom xinès per a la Mar del Sud de la Xina com Nanfang Hai (xinès: 南方海, "Mar del Sud"), al·legant que els bàrbars d'aquesta mar donaven tributs de tortugues marines d'hawksbill als governants de Zhou.[7] Els clàssics de poesia, Zuo Zhuan i Guoyu del període de primavera i tardor (771-476 BCE) també es van referir a la mar, però amb el nom de Nan Hai (xinès: 南海pinyin: Nán Hǎi; lit. «Mar del Sud») en referència a les expedicions de l'Estat de Chu.[7] Nan Hai, la Mar del Sud, va ser un de les quatre mars de la literatura xinesa. Hi ha altres tres mars, un per a cadascuna de les quatre direccions cardinals.[8] Durant la dinastia Han de l'Est (23–220 CE), els governants de la Xina van anomenar la mar Zhang Hai (xinès: 漲海; pinyin: Zhǎng Hǎi).[7] Fei Hai (xinès: 沸海; Fèi Hǎ; lit. mar bullent») es va fer popular durant el període de les dinasties meridional i septentrional. L'ús de l'actual nom xinès, Nan Hai (Mar del Sud), es va generalitzar gradualment durant la dinastia Qing.[9]

Geografia

[modifica]

Segons l'Organització Hidrogràfica Internacional, la mar s'estén des del sud-oest fins al nord-est, amb el límit meridional situat a 3º de latitud sud, entre les illes de Sumatra i Borneo (a l'estret de Karimata), i el límit septentrional a l'estret de Taiwan, entre la punta nord de Taiwan i la costa de Fujian, a la Xina continental. La part occidental de la mar forma el golf de Siam; al nord-oest s'obre també el golf de Tonquín, limitat a l'est per l'illa xinesa de Hainan.

Els estats limítrofs de la mar són, en el sentit de les agulles del rellotge, la República Popular de la Xina (incloent-hi Macau i Hong Kong), Taiwan, les Filipines, Malàisia, Brunei, Indonèsia i el Vietnam.

Pel que fa al contacte amb altres mars, limita al nord-est amb la mar de la Xina Oriental a través de l'estret de Taiwan; a l'est amb la mar de les Filipines a través de l'estret de Luzon, i amb la mar de Sulu a través dels estrets de Mindoro, Linapacan i Balabac, entre d'altres; al sud amb la mar de Java a través de l'estret de Karimata, i al sud-est amb la mar d'Andaman a través de l'estret de Malaca.

Geologia

[modifica]
Posta de sol en la Mar del Sud de la Xina enfront del llogaret Mahui Né en la costa sud-est del Vietnam

La mar es troba sobre una plataforma continental; durant les últimes edats de gel el nivell de la mar era centenars de metres més baix, i Borneo era part del continent asiàtic.

La Mar del Sud de la Xina va obrir les portes fa uns 45 milions d'anys quan el "terreny perillós" es va allunyar del sud de la Xina. L'extensió va culminar amb l'expansió del fons oceànic fa uns 30 milions d'anys, un procés que es va propagar donant lloc a la conca en forma de V que veiem avui. Va cessar fa uns 17 milions d'anys.[10] Continuen els arguments sobre el paper de l'extrusió tectònica en la formació de la conca. Paul Tapponnier i col·legues han argumentat que mentre l'Índia col·lideix amb Àsia empeny a la Indoxina al sud-est. El relatiu tall entre la Indoxina i la Xina va fer que la Mar del Sud de la Xina s'obrís.[11] Aquesta visió és discutida pels geòlegs que no consideren que la Indoxina s'hagi mogut lluny en relació amb Àsia continental. Els estudis geofísics marins en el Golf de Tonkin de Peter Clift han demostrat que la falla del riu Vermell era activa i causava la formació de conques fa almenys 37 milions d'anys en la Mar del Sud de la Xina, consistent amb l'extrusió exercint un paper en la formació de la mar. Des de l'obertura de la Mar de la Xina Meridional ha estat el dipòsit de grans volums de sediments lliurats pel riu Mekong, el Riu Perla i el Riu Roig. Diversos d'aquests deltes són rics en dipòsits de petroli i gas.

Reclamacions insulars en la Mar de la Xina Meridional

Illes i muntanyes submarines

[modifica]

A la mar, hi ha identificades unes 200 illes i illots (les illes de la mar de la Xina Meridional), la majoria de les quals incloses dins el grup de les Spratly. Les illes Spratly s'estenen per una àrea de 810 per 900 km que comprèn al voltant de 175 formacions insulars identificades, la més gran de les quals és l'illa de Taiping o Itu Aba, de només 1,3 km de llarg i amb una elevació màxima de 3,8 metres.

Al nord-est de les Spratly, separat de l'illa filipina de Palawan per la fossa de Palawan, hi ha un mont submarí de 100 km d'amplària conegut amb el nom anglès de Reed Tablemount o "muntanya de les Canyes". Actualment a uns 20 m sota el nivell del mar, era una illa fins que es va enfonsar ara farà uns 7.000 anys a causa d'una pujada del nivell del mar després de la darrera glaciació.

Rius

[modifica]

Hi ha un gran nombre de rius que van a parar a la mar de la Xina Meridional, entre els quals:

Recursos naturals

[modifica]

És una mar extremament important en el sentit geopolític. És la segona via marítima més utilitzada del món; pel que fa al tonatge anual de la flota mercant mundial, gairebé el 50% passa pels estrets de Malacca, la Sonda i Lombok. Uns 1,6 milions de m³ (10 milions de barrils) de cru al dia són transportats per vaixell a través de l'estret de Malaca, on hi ha informes habituals de pirateria, però molt menys sovint que abans de mitjan segle xx.

La regió té reserves de petroli confirmades d'uns 1,2 km³ (7.700 milions de barrils), amb una estimació de 4,5 km³ (28.000 milions de barrils) en total. Les reserves de gas natural s'estimen en un total de 7.500 km³.[12] Es creu que hi ha enormes reserves de petroli i gas natural sota els seus fons marins.[13]

Reclamacions territorials

[modifica]
Article principal: Conflicte territorial a la mar de la Xina meridional

Actualment hi ha nombrosos litigis sobre les aigües, els territoris i els recursos naturals de la mar de la Xina Meridional. Com que la Llei del Mar de les Nacions Unides del 1982 permet a cada país una zona econòmica exclusiva (ZEE) que s'estén 200 milles nàutiques (370,6 km) més enllà de les aigües territorials, tots els estats riberencs es veuen legitimats a reclamar grans porcions de la mar. La República Popular de la Xina (RPX) en reclama gairebé la totalitat. Vet aquí les principals àrees en litigi:

  • Indonèsia i la RPX es disputen les aigües al nord-est de les illes Natuna.
  • Les Filipines i la RPX es disputen els camps de gas de Malampaya i Camago.
  • El Vietnam i la RPX es disputen les aigües a l'oest de les illes Spratly. Algunes o la totalitat de les illes mateixes també es troben en disputa entre el Vietnam, la RPX, Taiwan, Brunei, Malàisia i les Filipines.
  • Les illes Paracel se les disputen la RPX, Taiwan i el Vietnam.
  • Malàisia, Cambodja, Tailàndia i el Vietnam es disputen diverses àrees del golf de Tailàndia.
  • Singapur i Malàisia es disputen els estrets de Johore i Singapur.

La RPX i el Vietnam han dut les seves reclamacions més enllà de les disputes diplomàtiques. El 1974 la Xina es va apoderar de les illes Paracel i hi van morir 18 soldats. Les illes Spratly foren l'escenari d'un enfrontament naval en què una setantena de mariners vietnamites van perdre la vida vora l'escull de Chigua el març del 1988. Les parts en litigi informen regularment d'enfrontaments entre vaixells.

L'ASEAN en general, i Malàisia en particular, han fet mans i mànigues perquè les disputes territorials a la mar de la Xina Meridional no desemboquin en un conflicte armat. Així, per exemple, s'han creat unes Autoritats Conjuntes de Desenvolupament a les àrees en litigi per desenvolupar conjuntament la regió i dividir-se els guanys de forma igualitària, tot deixant de banda la qüestió de la sobirania. Això ha donat bons fruits, sobretot, al golf de Tailàndia.[14][15][16]

Les reclamacions de sobirania sobre les illes Pedra Branca i Batu Putih per part de Singapur i Malàisia es van dur al Tribunal Internacional de Justícia. El Tribunal es va pronunciar a favor de Singapur.

Al juliol de 2010, la Secretària d'Estat estatunidenc Hillary Clinton va demanar a la Xina que resolgués la disputa territorial. La Xina va respondre exigint als EUA que es mantingui al marge de la qüestió. Això va ocórrer en un moment en què tots dos països havien estat fent exercicis navals en una mostra de força cap al costat oposat, la qual cosa va augmentar les tensions a la regió. [cita necessària] El Departament de Defensa dels Estats Units va emetre una declaració el 18 d'agost en la qual es va oposar a l'ús de la força per a resoldre la disputa, i va acusar la Xina de comportament assertiu.[17] El 22 de juliol de 2011, un dels vaixells d'assalt amfibi de l'Índia, l'INS Airavat, que es trobava en una visita amistosa a Vietnam, va ser contactat a una distància de 45 milles nàutiques (83) de la costa vietnamita en el controvertit Mar del Sud de la Xina en un canal de ràdio obert per un vaixell que s'identificava a si mateix com la marina xinesa i li va comunicar que el vaixell entrava en aigües xineses.[18][19] El portaveu de la Marina de l'Índia va aclarir que, com que cap vaixell o aeronau era visible des de l'INS Airavat, procedia en el seu viatge tal com tenia previst. La Marina de l'Índia va aclarir a més que "aquí no va haver-hi confrontació amb l'INS Airavat. L'Índia dona suport a la llibertat de navegació en aigües internacionals, fins i tot en la mar del Sud de la Xina, i el dret de pas de conformitat amb els principis acceptats del dret internacional. Aquests principis han de ser respectats per tots".[18]

Al setembre de 2011, poc després que la Xina i Vietnam signessin un acord per a contenir una disputa sobre la Mar del Sud de la Xina, l'explorador administrat per l'estat de l'Índia, Oil and Natural Gas Corporation (ONGC) va dir que el seu braç d'inversió a l'estranger ONGC Videsh Limited havia signat un acord de tres anys amb PetroVietnam per a desenvolupar la cooperació a llarg termini en el sector petrolier i que l'oferta va especificar Vietnam.[20][21] En resposta, el portaveu del Ministeri de Relacions Exteriors xinès Jiang Yu va emetre una protesta.[22][23] El portaveu del Ministeri d'Afers exteriors del Govern de l'Índia va respondre dient que "Els xinesos tenien preocupacions però anem pel que les autoritats vietnamites ens han dit i l'han transmès als xinesos".[22] L'acord indovietnamita també va ser denunciat pel periòdic xinès administrat per l'estat Global Times.[21][23]

Subi Reef, construït per la Xina i transformat en una illa artificial, 2015

El 1999, Taiwan va al·legar la totalitat de les illes de la Mar del Sud de la Xina sota l'administració de Lee Teng-hui.[24] Taiwan reclama tot el subsol, els fons marins i les aigües dels Paracels i Spratlys.[25]

El 2012 i 2013, Vietnam i Taiwan es van enfrontar entre si pels exercicis militars antivietnamites de Taiwan.[26]

Al maig de 2014, la Xina va establir una plataforma petroliera prop de les Illes Paracel, la qual cosa va donar lloc a múltiples incidents entre vaixells vietnamites i xinesos.[27][28]

Al desembre de 2018, l'almirall xinès retirat Luo Iuan va proposar que una possible solució a les tensions amb els Estats Units en la Mar del Sud de la Xina seria enfonsar un o dos portaavions de la Marina dels Estats Units per a trencar la moral estatunidenca.[29][30][31][32] També al desembre de 2018, el comentarista xinès i el coronel superior de la Força Aèria de l'Exèrcit d'Alliberament Popular, Dai Xu va suggerir que la marina de la Xina hauria d'embarcar vaixells de la Marina dels Estats Units que naveguen en la Mar del Sud de la Xina.[29][33]

Els Estats Units, que encara que no han signat la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, han mantingut la postura que els seus vaixells navals han navegat constantment sense obstacles per la mar de la Xina Meridional i continuaran fent-lo. De vegades, els vaixells de Guerra dels EUA han arribat dins del límit de 12 milles marines de les illes controlades per Jacobs (com les Illes Paracel), despertant la ira de la Xina.[34] Durant la visita del cap d'Operacions Navals dels EUA a la Xina a principis de 2019, ell i el seu homòleg xinès van elaborar normes de compromís, sempre que els vaixells de guerra estatunidencs i els vaixells de guerra xinesos es trobessin en alta mar.

El 26 de juny de 2020 es va celebrar pràcticament la 36a Cimera de l'Associació de Nacions de l'Àsia Sud-oriental (ASEAN). Vietnam, com a president de la Cimera, va fer pública la declaració del president. La declaració va dir que la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar és "la base per a determinar els drets marítims, els drets sobirans, la jurisdicció i els interessos legítims sobre les zones marítimes, i la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982 estableix el marc jurídic dins del qual han de dur-se a terme totes les activitats en els oceans i mars".[35]


Referències

[modifica]
  1. ↑ Tønnesson, Stein. «Locating the South China Sea». A: Kratoska. Locating Southeast Asia: Geographies of Knowledge and Politics of Space. Singapore University Press, 2005, p. 204. ISBN 9971-69-288-0. 
  2. ↑ «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition». International Hydrographic Organization. Arxivat de l'original el 8 octubre 2011. [Consulta: 28 desembre 2020].
  3. ↑ «VN and China pledge to maintain peace and stability in East Sea». Socialist Republic of Vietnam Government Web Portal. Arxivat de l'original el 2021-07-03. [Consulta: 4 juliol 2022].
  4. ↑ «FM Spokesperson on FIR control over East Sea». Embassy of Vietnam in USA, 11-03-2001. Arxivat de l'original el 12 de maig 2021. [Consulta: 4 juliol 2022].
  5. ↑ «The Map of Vietnam». Socialist Republic of Vietnam Government Web Portal. Arxivat de l'original el 2006-10-06.
  6. ↑ John Zumerchik. Seas and Waterways of the World: An Encyclopedia of History, Uses, and Issues. ABC-CLIO, 2010, p. 259. ISBN 978-1-85109-711-1.  Arxivat 2024-06-03 a Wayback Machine.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Shen, Jianming Chinese Journal of International Law, 1, 1, 2002, pàg. 94–157. DOI: 10.1093/oxfordjournals.cjilaw.a000432 [Consulta: free].
  8. ↑ Chang, Chun-shu. The Rise of the Chinese Empire: Nation, State, and Imperialism in Early China, ca. 1600 B.C. – A.D. 8. University of Michigan Press, 2007, p. 263–264. ISBN 978-0-472-11533-4. 
  9. ↑ 華林甫 (Hua Linfu), 2006.
  10. ↑ Trần Tất Thắng, Tống Duy Thanh, Vũ Khúc, Trịnh Dánh, Đào Đình Thục, Trần Văn Trị and Lê Duy Bách. Lexicon of Geological Units of Viet Nam. Department of Geology and Mineral of Việt Nam, 2000.  Arxivat 2022-08-04 a Wayback Machine.
  11. ↑ Jon Erickson. Rock Formations and Unusual Geologic Structures: Exploring the Earth's Surface. Infobase Publishing, 2009, p. 91. ISBN 978-1-4381-0970-1.  Arxivat 2024-06-03 a Wayback Machine.
  12. ↑ [1] Arxivat 2019-06-08 a Wayback Machine. ChinaPower, 4 d'agost de 2017.
  13. ↑ A look at the top issues at Asian security meeting Arxivat 2015-10-16 a Wayback Machine. Associated Press, Robin McDowell, juliol 21, 2011.
  14. ↑ «Direct bilateral dialogue 'best way to solve disputes' - China.org.cn». www.china.org.cn. Arxivat de l'original el 2023-03-28. [Consulta: 4 juliol 2022].
  15. ↑ Resolving S.China Sea disputes pivotal to stability: Clinton archived from the original on 2010-07-27)
  16. ↑ , 05-02-2010. Arxivat 2022-11-25 a Wayback Machine.
  17. ↑ Sinaga, Lidya Christin «Còpia arxivada» (en anglès). Journal of ASEAN Studies, 3, 2, 2015, pàg. 133–149. Arxivat de l'original el 2022-11-25. DOI: 10.21512/jas.v3i2.770. ISSN: 2338-1361 [Consulta: free].
  18. ↑ 18,0 18,1 «India-China face-off in South China Sea: Report». dna, 02-09-2011. Arxivat de l'original el 12 de gener 2012. [Consulta: 4 juliol 2022].
  19. ↑ «South Asia Analysis Group». Arxivat de l'original el 2012-03-30.
  20. ↑ «India and the South China Sea» (en anglès). , 11-06-2015 [Consulta: 2 juny 2017]. Arxivat 2023-06-10 a Wayback Machine.
  21. ↑ 21,0 21,1 Reuters Editorial. «China paper warns India off Vietnam oil deal». Reuters India, 16-10-2011. Arxivat de l'original el 25 de juliol 2012. [Consulta: 4 juliol 2022].
  22. ↑ 22,0 22,1 South Asia Analysis Group[ «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2011-09-24. [Consulta: 4 juliol 2022].
  23. ↑ 23,0 23,1 Ananth Krishnan , 15-09-2011. Arxivat 24 de setembre 2011 a Wayback Machine.
  24. ↑ Taiwan sticks to its guns, to U.S. chagrin, 14 juliol de 1999.
  25. ↑ «Taiwan reiterates Paracel Islands sovereignty claim», 11-05-2014. Arxivat de l'original el 16 d’octubre 2015. [Consulta: 11 novembre 2016].
  26. ↑ Photo: Taiwan military exercises with Vietnam as an imaginary enemy generals admit Taiping Island, setembre 5, 2012.
  27. ↑ «Q&A: South China Sea dispute». , 12-07-2016. Arxivat 13 de desembre 2021 a Wayback Machine.
  28. ↑ Bloomberg News «Vietnam Says China Still Ramming Boats, Airs Sinking Video». Bloomberg, 06-06-2014 [Consulta: 6 juny 2014]. Arxivat 12 de gener 2015 a Wayback Machine.
  29. ↑ 29,0 29,1 Lockie, Alex. «China sets the stage for a 'bloody nose' attack on US aircraft carriers, but it would backfire horribly». Business Insider, 11-01-2019. Arxivat de l'original el 31 de juliol 2022. [Consulta: 4 juliol 2022].
  30. ↑ Hendrix, Jerry. «China should think twice before threatening to attack Americans». Fox News, 04-01-2019. Arxivat de l'original el 2022-07-05. [Consulta: 4 juliol 2022].
  31. ↑ , 31-12-2018. Arxivat 2022-06-29 a Wayback Machine.
  32. ↑ «罗援少将在2018军工榜颁奖典礼与创新峰会上的演讲 - Major General Luo Yuan's speech at the 2018 Military Industry Awards Ceremony and Innovation Summit». kunlunce.com/, 25-12-2018. Arxivat de l'original el 31 de març de 2019. [Consulta: 15 maig 2019].
  33. ↑ Deaeth, Duncan. «Senior Chinese military official urges PLAN to attack US naval vessels in S. China Sea». Taiwan News, 08-12-2018. Arxivat de l'original el 2022-07-06. [Consulta: 4 juliol 2022].
  34. ↑ Reuters, 07-01-2019. Arxivat 1 de juliol 2022 a Wayback Machine.
  35. ↑ B Pitlo III, Lucio. «ASEAN stops pulling punches over South China Sea», 03-07-2020. Arxivat de l'original el 17 agost 2020. [Consulta: 16 agost 2020].

Bibliografia addicional

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar de la Xina Meridional
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mar_de_la_Xina_Meridional&oldid=34016994»