Mató de monja
| Característiques | |
|---|---|
| País d'origen | Espanya  |
| Detalls | |
| Tipus | aliment |
| Ingredients principals | ou |
El mató de monja, o també conegut com a mató de Pedralbes, són unes postres tradicionals de la gastronomia catalana semblants a la crema catalana més fina, desemmotllada, en forma oval, i sovint acompanyada de nata o mel. Els seus ingredients són llet d'ametlla batuda, rovell d'ou, sucre i midó i, per tant, no s'hi inclou llet.[1]
Tot i el nom, no es tracta de formatge ni de brossat, com sí que ho és el mató, sinó que el nom mató es refereix a la forma i textura d'aquestes postres desemmotllades, com el pit pàl·lid i tremolós d'una monja.[2] Actualment es consideren unes postres o berenar típiques barcelonines que hom pot degustar, per exemple, a les famoses xocolateries del carrer de Petritxol, al barri Gòtic.[3]
Són unes darreries de la família del menjar blanc que abans eren populars a tota Catalunya. Al segle xix es menjaven tradicionalment per Sant Josep, com a alternativa a la crema cremada, i en aquesta època havia de ser literalment fet per monges, que el podien vendre o regalar.[4] A l'època de la Renaixença els barcelonins anaven a Pedralbes a menjar aquestes postres fetes per les monges del convent de Santa Maria Pedralbes,[5] cosa que va fer que es conegués també com a mató de Pedralbes.[6] Un fet similar va ocórrer a Lisboa, on en aquella època estava de moda anar a la localitat propera de Santa Maria de Belém a menjar els pastéis de nata que també, des d'aleshores, són coneguts com a pastéis de Belém
En aquella època, el mató de monja era molt popular i es considerava més refinat i prestigiós que la crema cremada. A La cuynera catalana (1835) es considera equivalent al menjar blanc,[7] que per a alguns autors és un mató de monja sense ou. El baró de Maldà en parla al seu Calaix de sastre escrit entre finals del segle xviii. A començaments del segle xix surt en castellà i sota el nom de requesón de monja, al receptari Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana de Joan Cabrisas, publicat a l'Havana l'any 1859. També referencien el mató de monja molts escriptors de l'època, com per exemple Serafí Pitarra. El 1877, per exemple, Rossend Arús va publicar un relat satíric titulat «Los matons de Pedralbes» a la revista en català La llumanera de Nova York, que es publicava a la ciutat de Nova York.
Aquesta crema ha agradat de color blanc o groc segons diverses modes i tendències. Així, mentre de vegades s'ha intensificat el color groc amb l'addició de safrà,[8] tenim també textos que es refereixen de la seva blancor.[9][2]
Referències
[modifica]- ↑ Maâti Salvat, Josep. «La Serafina i els matons de Pedralbes». Betevé, 09-02-2023. [Consulta: 20 maig 2024].
- ↑ 2,0 2,1 Fàbrega, Jaume. «El mató de monja». El Temps, 03-04-2017. [Consulta: 20 maig 2024].
- ↑ Ruta 'gourmet' por el casco histórico de Barcelona revista Hola.com, any 2006, (castellà)
- ↑ Fiesta, juego y ocio en la historia, pàgs. 193-194, Vicente Verdú Maciá, Universidad de Salamanca, 2003, ISBN 8478007148 (castellà)
- ↑ El gust d'un poble: els plats més famosos de la cuina catalana, pàg. 260, Jaume Fàbrega, Cossetània Edicions, any 2002, ISBN 978-84-95684-91-2
- ↑ Roset, Ramon. «El mató de monja, la temptació secreta de Pedralbes», 29-01-2021. [Consulta: 20 maig 2024].
- ↑ «Per fer menjar blanch ó mató de monja: A cada porró de llet se hi posarán tres unsas de farina de arros, y nou unsas de sucre; se posará en la olla ó cassola la farina de arros se hi anirá tirant la llet poch à poch, remenant ab la cullera á fi de no agrumullarse ab un trosset de escorsa de llimona, sucre, un pols de sal, y un troset de canyella, se posarà al foch en brasas ben encesas, y remenantho contínuament sens parar, hahent bullit un rato, se traurà la escorsa de llimona y la canyella perque no hi done massa gust, després se fará la proba per saber si te lo punt, prenent una gota ab la punta del gavinet se posarà á la bora de un plat, y cuan sia freda, vehent que se desprèn del plat y no se apega en los dits se podrá epartar del foch se abocará en una plata, se dexará refredar y se podrà servir».: La cuynera catalana, llibre III, any 1.835, anònim
- ↑ Les postres i els pastissos de l'àvia, pàg. 141, Jaume Fàbrega, Cossetània Edicions, 2005. ISBN 8497910915
- ↑ «No he vist cap mató de monja més blanc que ella» (Serafí Pitarra)
