Observatori Fabra
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Epònim | Camil Fabra i Fontanills  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Observatori astronòmic i telescopi doble | |||
| Arquitecte | Josep Domènech i Estapà | |||
| Obertura | 7 abril 1904 | |||
| Cronologia | ||||
| 1902 – 1904 | construcció | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura modernista | |||
| Altitud | 415 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes (Barcelonès) | |||
| Localització | Camí de l'Observatori | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Data | 4 març 2014 | |||
| Codi BCIN | 4273-MH-EN | |||
| Id. IPAC | 40478 | |||
| Id. Barcelona | 2485 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona | |||
| Codi MPC | 006 | |||
| Lloc web | observatorifabra.cat | |||
L'Observatori Fabra és un observatori astronòmic de Barcelona, situat sobre un contrafort del Tibidabo encarat cap al sud, a 411 m d'altitud. Propietat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, és el quart més antic del món que segueix en funcionament,[1] i el 4 de març de 2014 va ser declarat bé cultural d'interès nacional.[2] Deu el nom al seu mecenes, l'industrial Camil Fabra i Fontanills, marquès d'Alella.[3]
Descripció
[modifica].jpeg)
Consta d'un cos de planta octogonal en un extrem i una torre de planta rectangular en l'altre que, per un sortint muntat sobre cartel·les, es transforma en cruciforme; entre ambdues parts hi ha un cos allargassat, cobert a dues vessants, que els enllaça. El cos octogonal és coronat per una cúpula giratòria de planxa de ferro que conté el telescopi i que a la part baixa té, a manera de façana, un atri d'accés, amb dues columnes neoegípcies i un frontó atípic, dintre la línia de l'eclecticisme. La torre acaba amb una terrassa i un cos més alt amb una torrella o coronament metàl·lic. L'edifici s'adscriu a una ordenació general eclèctica premodernista, encara que el pòrtic i la cúpula corresponen a una traça clàssica.[1]
Ha esdevingut una fita irreemplaçable del paisatge urbà de la ciutat a la serralada de Collserola, i al mateix temps són especialment remarcables els seus valors científics, històrics, artístics i culturals en el context de la història científica de Catalunya.[1]
Història
[modifica]
El 1894, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va finalitzar la nova seu de la Rambla, al capdamunt de la qual s'instal·laren dos observatoris astronòmic dissenyats per Joaquim Lànderer; nogensmenys, aviat es va veure que aquests eren obsolets. El 1895, la RACAB va presentar a la Diputació de Barcelona un projecte elaborat pels doctors Josep Domènech i Estapà i Eduard Fontserè per a construir un observatori al Tibidabo, però no es va poder dur a terme per manca de capital i de terrenys. L'impuls definitiu arribà el 1901, quan el marquès d'Alella, Camil Fabra i Fontanills, deixà com a llegat 250.000 pessetes a la RACAB, que es van destinar, juntament amb una generosa aportació de la Diputació i de l'Ajuntament, a la construcció de l'observatori a l'emplaçament actual.[1]
Les obres començaren el 1902, i a la mort de Camil Fabra, els seus fills Ferran i Romà Fabra i Puig seguiren finançant la construcció. L'Observatori fou inaugurat el 7 d'abril del 1904, amb la presència del rei Alfons XIII i el president del Govern Antoni Maura, essent el primer director l'astrònom Josep Comas i Solà.[1] Primerament s'anomenà Observatori del Tibidabo, però aviat es canvià el nom pel d'Observatori Fabra.
Inicialment s'organitzà en dues seccions: l'Astronòmica i la Meteorològica i Sísmica. Comas i Solà fou nomenat director de la Secció Astronòmica i també interinament director de la Meteorològica i Sísmica, fins que el 1912 se'n feu càrrec Eduard Fontserè. Fins a la Guerra Civil, l'observatori (que durant la Segona República Espanyola quedà integrat al Servei d'Astronomia de Catalunya, del qual Comas i Solà en fou director) gaudí del període de més rellevància científica, iniciant l'estudi sistemàtic de la sismologia catalana i pirinenca. En l'aspecte meteorològic, començà les observacions diàries l'octubre del 1913, en una sèrie ininterrompuda fins a l'actualitat (fins al 1981 es feia una observació diària a les 8 del matí, el 1982 es passà a 3 i finalment a 4). Pel que fa a l'astronomia, s'hi realitzaren importants observacions, entre les quals cal destacar els estudis de Mart, el descobriment d'11 planetes menors i d'un cometa (el 32P/Comas Solá) i l'estudi d'estrelles dobles i variables.
Després de la mort de Comas i Solà el 1937, la direcció de l'observatori passà a Isidre Pòlit i posteriorment a Joaquim Febrer i Carbó. A partir dels anys 1940, l'activitat científica es veié reduïda, en part per la manca de pressupost i de condicions adients i en part per l'evolució de l'observació astronòmica, que deixà obsolets els instruments per a la recerca de primer nivell. Actualment centra la seva activitat de recerca astronòmica en l'observació d'estels dobles i en la participació en programes internacionals centrats en l'estudi i seguiment d'asteroides i cometes (coordinats pel Minor Planet Center i per l'Observatori de Pulkovo). A més, en els darrers anys ha recuperat el paper de centre divulgador de l'astronomia, amb visites i xerrades, aprofitant el doble vessant de centre astronòmic en actiu i museu d'història de l'astronomia. El 2014 va rebre el premi com a lloc històric de l'European Physical Society, en reconeixement pel descobriment, el 1907, de l'atmosfera del satèl·lit de Saturn, Tità.[3]
El seu actual director és Jordi Núñez de Murga, catedràtic del Departament d'Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona i acadèmic numerari de la RACAB.[4]
Instrumentació
[modifica]
Instruments astronòmics:
- Telescopi refractor Mailhat de 38 cm de diàmetre (1904). És un instrument doble: disposa d'un objectiu visual de 6,5 metres de distància focal i d'un objectiu fotogràfic de 3,8 metres de distància focal amb un portaplaques de 18 x 24 cm. Encara és operatiu.
- Cercle meridià Mailhat de 200 mm de diàmetre.
- Càmera Baker-Nunn. És un telescopi Schmidt de 50 cm de diàmetre, dissenyat per a l'observació fotogràfica de camp ample. Forma part d'un projecte en col·laboració amb el Real Instituto y Observatorio de l'Armada de San Fernando, Cadis, per adaptar la càmera per a ús amb CCD i instal·lar-la en un punt d'observació a l'Observatori Astronòmic del Montsec.
Instruments sísmics:
- Microsismògraf Vicentini (1906). Segueix en funcionament.
- Microsismògraf Mainka (1914). Segueix en funcionament.
- Sismoscopi Agamennone, per al registre de components horitzontal i vertical (1906). Es va desmantellar el 1909.
- Sismometrògrafs Agamennone i Cancani (1906), per registrar la component horitzontal. Es van desmantellar el 1910, però l'Agamennone s'ha restaurat recentment.
- 3 sismògrafs electromagnètics Hiller-Stuttgart (1966).
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Observatori Fabra». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «El Govern declara bé cultural d'interès nacional diferents conjunts arquitectònics». Comunicació del Govern. Generalitat de Catalunya, 04-03-2014.
- ↑ 3,0 3,1 de Oleza i Roncal, Jaume. Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera. Passejades pel patrimoni arquitectònic. Barcelona: Premsa Local El Jardí SCCL, 2023, p. 20. ISBN 978-84-09-55644-1.
- ↑ «El catedràtic Jorge Núñez de Murga dona nom a lʼúltim asteroide descobert a l'Observatori Fabra». Universitat de Barcelona, 30-06-2017.
Enllaços externs
[modifica]
- Observatori Fabra - Lloc web oficial
- «Observatori Fabra». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Informació sobre l'asteroide (99193) Obsfabra».
