La París-Niça 2013, 71a edició de la París-Niça, es disputà entre el 3 i el 10 de març de 2013. Aquesta era la segona prova de l'UCI World Tour2013, després del Tour Down Under. Els corredors hagueren de superar 1.174,5 km repartits entre set etapes i un pròleg inicial.
La sortida tindrà lloc el 3 de març a Houilles, al departament d'Yvelines.[5] Aquest departament ja havia acollit la sortida de la cursa en les tres edicions precedents de la París-Niça. L'Amaury Sport Organisation i el Conseil general d'Yvelines firmaren el març de 2012 un conveni per tal que la sortida es fes allà fins al 2017.[6]
La cursa comença amb un pròleg de 2,9 km a Houilles. Les següents dues etapes són planes, per a partir de la tercera etapa començar a afrontar etapes de mitja i alta muntanya. La darrera etapa, com en l'edició del 2012, és una cronoescalada fins al Coll d'Èze.[7][8]
Per començar la present edició de la París-Niça els ciclistes han d'afrontar una contrarellotge curta i tècnica pels carrers d'Houilles, als afores de París. Són menys de 3 km de recorregut, però molt sinuós i amb nombrosos girs de 90°, cosa que la fa més propícia per ciclistes adaptats a la pista i bons rodadors, més que no pas a consumats contrarellotgistes.[12]
La primera etapa en línia és totalment plana, amb una sola cota de quarta categoria al km 119,5, la cota de Buthiers. Els ciclistes passaran per dos esprints intermedi, a Malesherbes (km 115) i La Madeleine-sur-Loing (km 162). El recorregut passa pels departaments d'Yvelines, Essonne, Loiret i Sena i Marne. Al km 150 es passa per primera vegada per la meta de Nemours, on comença un circuit de 45 km pels voltants de la vila.[17]
Tres ciclistes formen l'escapada inicial, Bert-Jan Lindeman (Vacansoleil-DCM), Romain Sicard (Euskaltel–Euskadi) i Yannick Talabardon (Sojasun)[18] que anirà ampliant les seves diferències fins a arribar als set minuts i mig durant l'etapa,[19] abans d'estabilitzar-se la diferència als voltants dels cinc minuts durant bona part de l'etapa.[19] Lindeman passa en primera posició per l'esprint intermedi i per l'única cota puntuable, per la qual cosa es fa amb el mallot de la muntanya en finalitzar l'etapa. Després de la cota es produeix una caiguda en el gran grup que obliga a abandonar a Rui Costa (Movistar Team).[20]
A poc a poc el ritme del gran grup va anar augmentant gràcies a la feina feta pels equips dels esprintadors, cosa que va reduir la diferència dels escapats, fins a ser capturats a manca de 23 km per a l'arribada a Nemours.[19] La victòria fou pel campió nacional francèsNacer Bouhanni (FDJ.fr), que s'imposà a Alessandro Petacchi (Lampre-Merida). Gràcies a les bonificacions el mallot de líder passa a les mans de Bouhanni.[21]
Nova etapa plana, sense cap dificultat muntanyosa en els seus 200 km. Els esprints intermedis es troben a Les Choux (km 15,5) i Cérilly (km 182,5), vila en la qual hi ha l'arribada final i pels voltants de la qual fan un circuit. El recorregut passa pels departaments de Cher, Loiret i Allier.[22]
Els corredors es van veure afectats per forts vent durant l'etapa, però això no impedí que tres ciclistes ataquessin en el quilòmetre inicial: Kris Boeckmans (Vacansoleil-DCM), Mads Christensen (Team Saxo-Tinkoff) i Gatis Smukulis (Team Katusha). Fins a Les Choux el trio es va mantenir unit, però aleshores Boeckmans decidí tornar al grup principals després d'haver guanyat l'esprint intermedi.[23] Smukulis i Christensen es van mantenir al capdavant amb prop de quatre minuts sobre un gran grup encapçalat pel FDJ.fr.[24] A poc a poc es van anar reduint les diferències, alhora que s'iniciaven petits atacs des del grup principal, com el protagonitzats per Thomas de Gendt, Joan Antoni Flecha, Mikel Astarloza i Maxime Bouet.[23] A manca de 60 km la diferència dels escapats era sols d'un minut.[24] Al seu darrere quedà Viviani, que passà a liderar la cursa.
Faltant menys de 60 km el líder Bouhanni va caure i es va veure obligat a abandonar amb ferides a la cara.[25] La caiguda provocà un alentiment dins el gran grup, però en confirmar-se la retirada de Bouhanni es reinicià el ritme de caça dels escapats fins a ser neutralitzats a manca de 45 km. Els esprintadors passaren al capdavant de la cursa per lluitar pels punts i bonificacions del segon esprint, que fou guanyat per Elia Viviani.[23] Diversos atacs es produïren en aquests darrers quilòmetres, però tots ells quedaren abocats al fracàs i finalment la victòria es decidí a l'esprint, sent el més ràpid Marcel Kittel (Argos-Shimano).[25] Darrere seu arribà Viviani, que d'aquesta manera aconseguia el liderat de la cursa.[26]
Andrew Talansky (Garmin-Sharp) aconseguí la seva primera victòria al World Tour, en imposar-se a l'esprint a sis ciclistes més en l'arribada a Brioude. La victòria li permeté aconseguir el liderat.
Nova etapa en el camí cap al sud, pels departaments de Puèi Domat i Alt Loira, i aparició de les primeres dificultats muntanyoses de la cursa d'una certa entitat, dues cotes de tercera categoria a mitja cursa, km 85 i 95, i una de segona a manca de 15 km per a l'arribada, ja dins el circuit final pels voltants de Brioude. Els esprints es troben a Joze (km 34) i Brioude (km 142,5).[27]
Les fortes pluges que van caure durant l'etapa van fer que les carreteres fossin molt relliscoses.[28] Amb tot, l'escapada del dia es formà en els primers quilòmetres gràcies a un atac inicial de Mads Christensen (Team Saxo-Tinkoff) al qual s'uniren Martijn Keizer (Vacansoleil-DCM), Sébastien Minard (AG2R La Mondiale) i Alexis Vuillermoz (Sojasun).[29] El quartet va anar augmentant lentament el seu avantatge sobre el pilot, liderat per l'equip Cannondale que protegia al líder de la cursa Elia Viviani, fins a un màxim avantatge de prop de quatre minuts. Keizer va passar en primera posició per les dues cotes de tercera categoria, aconseguint el mallot de la muntanya en acabar l'etapa.[29] En els darrers quilòmetres el gran grup s'aproximà als escapats, fins que a ser agafats abans de la Cota de Mauvagnat. Després de diversos atacs frustrats de Maksim Iglinski, Andrí Hrivko va atacar en la part final de la cota de Mauvagnat, aconseguint obrir un petit forat respecte al gran grup.[28] En el posterior descens se li uniren sis ciclistes més: David López i Richie Porte (Team Sky), Gorka Izagirre (Euskaltel–Euskadi), Davide Malacarne (Team Europcar), Romain Bardet (AG2R La Mondiale) i Andrew Talansky (Garmin-Sharp). Tot i un intent de Malacarne per arribar en solitari, ja dins l'últim quilòmetre, la victòria se la jugaren a l'esprint aquests set corredors. El més ràpid fou Talansky, el qual aconseguí també el liderat de la cursa.[30]
Etapa trancacames, amb set dificultats muntanyoses en el seu recorregut: dues de segona categoria sols començar l'etapa (km 11,5 i 27,5), tres de tercera categoria en la part central de l'etapa (km 97, 105 i 136) i finalment dues de segona en els darrers quilòmetres d'etapa (km 176 i 191), la darrera d'elles a sols 8 km per a l'arribada. Els esprints es troben a La Chasa Dieu (km 40,5) i Sant Roman d'Ai (km 157). Durant l'etapa es passa pels departaments de l'Alt Loira, l'Ardecha i el Droma.[31]
A manca de 25 km Voeckler llançà un atac en el grup d'escapats, sent seguit en primera instància sols per Dupont,[32] mentre pel darrere el gran grup es dividia en nombrosos grups degut a la dificultat del terreny.[33] Una vegada capturats tots els escapats hi hagué nombrosos intents d'escapada en solitari durant la darrera ascensió a la cota de la Sizeranne. Sylvain Chavanel (Omega Pharma-Quick Step) ho intentà diverses vegades, però sense sort. Finalment un grup d'uns quaranta ciclistes es disputà la victòria a l'esprint, sent el vencedor Michael Albasini (Orica-GreenEDGE). Talansky conservà el mallot de líder.[34]
Etapa reina de la present edició de la París-Niça, amb tres ports de tercera (km 123, 134 i 152), dos de segona (47 i 85) i un de primera categoria, la Muntanya de Lure (13,6 km al 6,6%), el final d'etapa. Els esprints es troben a Sant Savornin d'Ate (km 67) i Forcalquer (km 149). L'etapa discorre pels departaments de la Valclusa i Alps de l'Alta Provença.[35]
Jens Voigt (RadioShack-Leopard) fou l'encarregat d'iniciar l'escapada del dia al km 14 de cursa, sent seguit per Cyril Lemoine (Sojasun), Paolo Longo Borghini (Cannondale) i Thierry Hupond (Argos-Shimano).[36] El quartet va anar ampliar les diferències respecte al gran grup fins a aconseguir un màxim avantatge de prop de sis minuts i mig,[37] tot i que normalment l'avantatge se situava entre els quatre i cinc minuts respecte a un gran grup controlat pel Garmin-Sharp. En acostar-se a l'ascensió final els escapats van veure com les diferències es reduïen considerablement davant l'empenta exercida pel Team Sky.[36]
A la base de l'ascensió final Voigt atacà però els homes de l'SKY, encapçalat per Kanstantsín Siutsou i David López, acabaren per neutralitzar l'escapada. Durant l'ascensió s'anaren succeint els intents d'escapada, sent els més destacats els de Michele Scarponi (Lampre-Merida) i Denís Ménxov (Team Katusha). El líder Andrew Talansky atacà en diverses ocasions, però sense poder desfer-se de Richie Porte (SKY). Finalment fou Porte el que llançà un dur atac que no pogué ser seguit per cap altre ciclistes. En l'atac superà a Ménxov, que es mantenia per davant, i es presentà a l'arribada amb 26" sobre Ménxov i 33" sobre el fins aleshores líder Talansky. Amb el temps obtingut Porte passava a ser el nou líder.[37][36][38]
Etapa més llarga de la present edició que duu els ciclistes fins a la costa mediterrània, a Niça després de creuar els Alps de l'Alta Provença, Var i els Alps Marítims. Una primera cota de tercera categoria només sortir (6,5 km) condueix els ciclistes a un tram d'uns 120 km amb contínues pujades i baixades i dos ports puntuables, un de segona (km 87,5) i un de tercera (km 103), abans d'iniciar l'encadenat dels dos ports de primera de l'etapa (km 138,5 i 148,5), el darrer d'ells a 71,5 km de meta. Els esprints es troben a Flaiòsc (km 76,5) i Torretas de Lop (km 185,5).[39]
Iegor Silin (Astana Qazaqstan Team) fou el responsable de l'escapada del dia en ataca a la cota de Bois de Rousset.[40] Posteriorment fou agafat per 10 ciclistes més, entre ells Johann Tschopp (IAM) que volia assegurar-se els punts necessaris per guanyar la classificació de la muntanya.[41] El Team Sky sols permeté aconseguir una diferència d'uns tres minuts als escapats, perquè entre ells hi havia Arnold Jeannesson (FDJ, que es trobava a sols 1' 49" rere el líder, Richie Porte.[41] Tschopp passà en primera posició per tots els ports del dia amb excepció del primer, coronat per Silin. Amb aquests punts s'assegurà el mallot de la muntanya.[40]
En el descens del coll de Ferrier, sols es mantenien al davant sis dels escapats inicials i la diferència s'havia reduït a un minut sobre el gran grup, liderat pel BMC Racing Team, Euskaltel–Euskadi i Team Sky. L'escapada s'acabà en el terreny previ al darrer esprint del dia a Tourrettes-sur-Loup.[40] En aquest esprint Andrí Hrivko, Peter Velits i Sylvain Chavanel aconseguiren els punts i les bonificacions.[41] Els darrers quilòmetres d'etapa foren controlats per l'SKY que dirigí el grup fins a l'arribada a Niça on es disputà l'esprint.[41]AG2R La Mondiale i el BMC Racing Team preparen l'esprint per a Samuel Dumoulin i Philippe Gilbert respectivament, però Chavanel els va sorprendre i s'emportà la victòria d'etapa. Alhora aconseguia el mallot dels punts i pujava fins a la tercera posició a la general.[40][42]
Per segon any consecutiu per acabar la cursa els ciclistes s'hauran d'enfrontar a una cronoescalada entre Niça i el coll d'Èze (9,6 km al 4,7%),de 1a categoria.[43]
El primer ciclista a prendre la sortida és Rick Flens (Blanco Team) que aconsegueix un temps de 22' 35".[44] El primer ciclista a baixar dels 21' fou Jérémy Roy (FDJ), amb un temps de 20' 59".[45] El primer ciclista a baixar dels 20' fou Nairo Quintana (Movistar Team), amb un temps de 19' 43".[44] Aquest temps es mantingué invariable fins a l'arribada dels dos primers classificats a la general. Primer fou superat per Andrew Talansky (Garmin-Sharp) per 4 segons, però finalment el líder, Richie Porte (Team Sky) rebaixà el temps en 23 segons i el deixà en 19' 16".[44] Amb aquesta victòria d'etapa Porte confirmà la seva victòria en la general, sent el primer australià a aconseguir la victòria final en les 71 edicions de la París-Niça.[46]
↑Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«[{{{url}}} El estadounidense Talansky se pone líder]» (en castellà). Marca, 06-03-2013. [Consulta: 11 març 2013].
, Orica-GreenEDGE 2013, RadioShack-Leopard 2013, Saxo-Tinkoff 2013, Sky 2013, Vacansoleil-DCM 2013, Cofidis 2013, Europcar 2013, IAM 2013 i Sojasun 2013 _pictogram.svg){kind=small}
2,9
Damien Gaudin (FRA)
Marcel Kittel (GER)
Elia Viviani (ITA)
170,5
Andrew Talansky (USA)
199,5
Michael Albasini (SUI)
176,0
Richie Porte (AUS)
Simon Špilak (SVN)
Lieuwe Westra (NED)
Peter Velits (SVK)
Philippe Gilbert (BEL)
Maksim Iglinski (KAZ)
Denís Ménxov (RUS)
Gorka Izagirre (ESP)
Nairo Quintana (COL)
