Vés al contingut

Sophie Bawr

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaSophie Bawr
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Alexandrine-Sophie de Bawr Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Alexandrine-Sophie Goury de Champgrand Modifica el valor a Wikidata
8 octubre 1773 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort31 desembre 1860 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
5è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositora, novel·lista, escriptora, dramaturga, escriptora de literatura infantil Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaLe Citoyen ***
M. François Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeClaude-Henri de Rouvroy, Comte de Saint-Simon (1801–), divorci Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: d22f18f8-032f-4dfc-9837-bcb2403f3cbf Modifica el valor a Wikidata

Alexandrine-Sophie Goury de Champgrand,[1] divorciada de Saint-Simon, vídua de Bawr[2] (París,[3] 8 d'octubre, 1773 - Idem. 31 de desembre, 1860), va ser una compositora, dramaturga i novel·lista francesa.

Biografia

[modifica]

Virginie Ancelot va escriure sobre Sophie de Bawr:

« "Si es pogués dir tot, la seva vida agitada seria una novel·la més interessant que les novel·les que va escriure (...)"[4] »

La joventut de Sophie va estar marcada per tres "catàstrofes amoroses".[5] Però el secret de com va passar això exactament se'l va emportar a la seva tomba. Molt poques representacions de la seva vida separen adequadament fets i mites.[6]

Filla d'un operador d'un club de jocs

[modifica]

Sophie va néixer fora del matrimoni.[7] El seu pare, Charles-Jean Goury de Champgrand (1732–1799), va ser un oficial de dragons i ajudant de diversos comandants militars a la Guerra dels Set Anys i va ser nomenat cavaller de l'Orde de Sant Lluís l'any que va néixer.[8] Tanmateix, sembla haver usurpat el títol de marquès.[9] La pensió de 40.000 lliures que es diu que tenia a la seva disposició[10] va ser adquirida per especulació.[11] Després del seu nomenament com a tinent coronel el 1779, sembla que ja no va fer el servei militar.[12] Ja ho havia interromput abans i va publicar llibres sobre la caça.[13] A la dècada de 1780 va ser un dels comerciants de pintura més actius.[14] El 1783 va acompanyar Felip Igualtat, el futur duc d'Orleans a Anglaterra.[15]

La mare de Sophie, Madeleine-Virginie Vian,[16] que es diu que va ser cantant, malgrat no existir als arxius de l'Òpera de París. Es diu que dos anys després del naixement de Sophie va marxar a Rússia i allà es va casar amb un noble. Encara més famosa va ser la padrina de Sophie, l'enginyosa cantant d'òpera i llibertina Sophie Arnould (1744–1802),[17] a qui Sophie més tard va introduir de contraban en una de les seves novel·les històriques sense tenir en compte la cronologia.[18] Un biògraf de Sophie Arnould escriu: "Demoiselle V., una amiga de Sophie, havia donat a llum i va demanar a aquesta que fos la padrina del nen (...)"[19] Segons la mateixa font, el padrí era un dels fills il·legítims de Sophie Arnould.[20] Si Sophie hagués estat realment una filla il·legítima de Sophie Arnould, com sospitava Olivier Blanc,[21] els tabloides ho haurien descobert. A més, una de les filles de Sophie Arnould tenia el nom de pila Alexandrine-Sophie.[22] Es diu que una filla gran de Champgrand anomenada Henriette era encara més bella que Sophie. Segons sembla, va morir de tuberculosi als 16 anys.[23] Però també hi ha una declaració de Sophie que Henriette li va donar suport (que estava embarassada en aquell moment) el 1794.[24] Abans de la Revolució, a vegades es permetia a les germanes participar en les festes celebrades per als fills del duc d'Orleans al castell de Monceaux.[25]

El 1785, es diu que el pare de Sophie va especular amb accions de la Companyia Francesa de les Índies Orientals. Al mateix temps, es va traslladar a dos apartaments, un sobre l'altre, a l'ala d'arcades del "Palais-Royal",[26] que el duc d'Orleans havia construït. A sota hi ha el Café Corrazza, que es va obrir el 1787. Champgrand, que vivia al segon pis,[26] regentava la sala de jocs del Club des Arcades del primer pis. Sophie Arnould sembla haver participat.[27] En aquell moment, dirigir aquest establiment no era cap deshonra.[28] A més, sembla que tot anava bé al Club des Arcades.[29] Però també es diu que els locals l'anomenaven Club du Pince-Cul (club de prostíbuls).[30] 1785–1788 Es diu que el pare de Sophie era soci d'un suposat fill del canceller austríac Kaunitz Wenzel Anton, i el comte Berchtold Proli.[31] El 1786 va fer la meitat i meitat amb això quan va comprar quadres per 170.000 lliures.[32] En aquell moment, Proli vivia en una habitació de l'apartament de Champgrand.[33] Es diu que el propietari de la plantació Louis-Marie-Joseph Aucane de Martinica va proporcionar capital al seu club el 1787.[34]

L'amic de Proli, Busscher de l'Épinoy, venia sovint a Champgrand per escoltar els seus fills tocar música.[35] Élise Gagne li atribueix a Sophie una extraordinària habilitat per memoritzar música i imitar actors.[36] Va rebre classes de composició d'André Grétry i classes de cant de Pierre Jean Garat.[37] Però es diu que va perdre la seva bella veu des del principi.[38] Almenys en tenia prou que al voltant de 1810 va poder actuar amb èxit com a soubrette a la casa de la pintora Élisabeth Vigée-Lebrun.[39] I als 86 anys, encara cantava un romanç d'Alfred de Musset al piano.[40] Es desconeix si Sophie es va educar en una escola conventual o en un internat i quina instrucció va rebre en humanitats i ciències naturals.

El 1789 Champgrand va participar en la revolució.[41] Ara es diu que Aucane va adquirir la participació majoritària del Club des Arcades, que va ser la sala de jocs més visitada del Palais-Royal el 1790.[42] El palau, rebatejat com a "Maison-Égalité" l'any 1792, es va convertir en la seu de la "Colla Negra", que va comprar les propietats del clergat i dels emigrats que havien estat declarades béns nacionals. El mateix pare de Sophie va adquirir una finca nacional a Saint-Mandé.[43] G. Lenotre afirmava:

« "Champgrand era un d'aquells estranys, frívols, escèptics, amants de la diversió, en definitiva força equivocats, per als quals la revolució només era un enrenou festiu i temporal".[44] »

Artistes com Grétry, però especialment. polítics, freqüentava el seu saló des de l'entorn del duc d'Orleans (aleshores Philippe Égalité), entre els agents més importants del qual es diu que hi havia el pare de Sophie.[45] Richard Khaitzine escriu:

« «Goury de Champgrand, juntament amb la seva filla (...), es va situar al centre de la història política de la revolució, acollint tots els que es van reunir sota la bandera dels Montagnards».[46] »

Matrimoni secret amb un príncep

[modifica]

Com a antic soci de Proli, que va ser acusat d'actuar com a agent d'Àustria, Champgrand era sospitat de ser el seu còmplice. Per això va ser empresonat el 1793, però va ser alliberat de nou. Durant un escorcoll de casa, l'antic príncep Jules-Armand-Camille Guethenoc de Rohan-Rochefort (1770–1794) va ser trobat a l'habitació de Sophie.[47] S'havia enrolat a l'exèrcit revolucionari però no va entrar en servei.[48] Va declarar que coneixia i era amic del "Ciutadà Champgrand".[49] Gabriel Vauthier va descriure els informes que els dos s'havien casat en secret com a creïbles.[50] Com a resultat, el pare de Sophie va ser arrestat de nou (per acollir un sospitós).

Sophie també va ser cortejada per Proli, que es diu que va canviar de domicili per gelosia de Rohan.[33] Abans d'amagar-se, sembla haver visitat sovint els Champgrand. El seu antic criat va dir que probablement això havia passat "més per la filla que pel pare". Proli es tractava de casar-se. Champgrand, en canvi, va assegurar que ja poques vegades veia Proli. Tanmateix, feia poc que havia sopat una vegada amb el poeta Fabre d'Églantine i dues vegades amb la seva filla i la parella Grétry.[51]

Mentre el seu pare i el seu marit estaven a la presó, Sophie va ser custodiada a casa per un invàlid.[52] Grétry, que volia portar obres de nou als escenaris, no es va atrevir a gravar-les. D'altra banda, es diu que la vídua i les filles del miniaturista suec Peter Adolf Hall, que considerava Sophie com una "filla adoptiva",[53] van compartir el pa amb ella.[54] Sophie, per la seva banda, va cuidar el seu pare a la presó.[55] El 1794 Proli va ser arrestat i va morir sota la guillotina.[33] Després de trobar una cartera amb contingut desconegut a la cel·la de Rohan,[56] també va ser executat com a "agent estranger".[57] Champgrand, en canvi, va sobreviure al regnat de Robespierre, potser perquè va negar ser noble i perquè Sophie va afirmar en una petició que havia participat en l'assalt de la Bastilla.[58]

Com a resultat, es diu que Sophie va donar a llum un fill, però no va ser reconeguda per la família de Rohan com la seva vídua.[59] Segons els seus records, Grétry va passar l'estiu de 1796 amb ells a Saint-Mandé.[60] Es diu que el nen només va viure fins al 1797. Existeix un retrat en miniatura d'ella abraçant l'urna del seu pare.[61] Champgrand va continuar dirigint el Club des Arcades amb quatre socis.[62] Segons el conseller Barras, probablement treballaven amb capital de l'Espanya borbònica. Es diu que les sales de joc van ser focus de la contrarevolució.[63] Quan el seu pare va morir el 1799, Sophie va perdre la propietat nacional, que encara no havia estat pagada.[64] Ara vivia amb els Grétry.[65]

Matrimoni de conveniència amb un socialista utòpic

[modifica]

Del 7 d'agost de 1801 al 24 de juny de 1802[66] Sophie es va casar amb el socialista utòpic Claude-Henri de Rouvroy, comte de Saint-Simon (1760–1825).[67] El coronel i Cavaller de Ludwig va participar en la Guerra d'Independència dels Estats Units i va forjar projectes de construcció i campanya de canals a diversos països. Després de la revolució va renunciar al títol de comte. Com a associat de l'ambaixador prussià a Londres, va adquirir actius nacionals i els va vendre als agricultors, no sense fer-se ric.[68] El seu zel revolucionari va arribar tan lluny que va voler convertir els sostres de plom de Notre-Dame en bales.[69] Finalment, ell també va acabar en una presó revolucionària.[70]

Jules Michelet descriu Saint-Simon com un bell home amb un gran nas "a la Don Quixot". Va viure en la cínica llibertat d'un noble sans-culotte: “(…) fins i tot els negocis i les dones eren clarament material per a estudis i experiments audaços per a ell.”[71] El 1797 es va separar del seu soci de negocis i es va unir als teofilantrops.[72] El 1798 es va quedar a Montmorency,[73] on Grétry havia comprat l'antiga casa de Rousseau. En aquella època es va dedicar a estudiar ciències naturals.[74] Suposadament, Champgrand li va confiar la seva filla al llit de mort.[75]

Quan Saint-Simon es va traslladar a l'"École de médecine" després de tres anys a l'"École polytechnique",[76] també va voler conèixer artistes i reunir-los amb estudiosos. Per tal de realitzar aquest “projecte filosòfic”, necessitava algú que assumís el paper de mestressa de casa (com es diu que abans havien fet les seves mestresses).[77] Segons Nicolas-Gustave Hubbard, "Mademoiselle de Champgrand" era perfectament adequada per interpretar el paper esmentat, però ella estava lluny de discutir la seva idea de reforma social amb Saint-Simon.[78] Sembla que primer va suggerir que ella es traslladés a viure amb ell com a mestressa de casa, en la qual cosa no hauria estat capaç de dirigir un saló respectat.[77] Llavors es diu que va fer un pla per contraure un matrimoni limitat a tres anys i compensar Sophie en el divorci posterior. També sembla haver acceptat el fet que ella no dormia amb ell[79] i estava més interessat en el seu brillant fill adoptiu Siméon-Denis Poisson (1781-1840), a qui es diu que fins i tot va demanar que fes embarassada. Sofia.[80]

Léon Halévy escriu:

« "Un elegant apartament (...) a la Rue Vivienne era el santuari destinat a aquest nou experiment, dos vespres a la setmana, persones de gran importància en les ciències, la literatura i les arts es reunien i tenien un nom".[81] »

Es diu que Sophie va aportar músics i escriptors amb l'ajuda de Grétry i el dramaturg Pineux Duval, que van ser els seus testimonis,[78] però cadascun d'ells va requerir l'aprovació de Saint-Simon.[82] Un autor va afirmar que hi havia disbauxa en aquestes invitacions.[83] Saint-Simon, en canvi, va dir a Halévy que Sophie "va fer els honors del seu saló amb molta gràcia i esperit". Tot li va costar 100.000 écus (300.000 francs).[84]

La pau d'Amiens va permetre aleshores al filòsof viatjar a Anglaterra. Tanmateix, el motiu decisiu del seu divorci abans del previst sembla haver estat que la senyora de Staël va quedar vídua. Això va donar a l'home, ple d'un sentit messiànic de la missió, la idea de connectar amb la dona més intel·ligent d'Europa.[85] Que realment va anar a Ginebra per proposar a l'escriptor[86] és qüestionable.[87] El primer divorci també es va atribuir al fet que Saint-Simon ja no tenia diners i estava decebut amb Sophie.[86] D'altra banda, es diu que només va gastar la resta de la seva fortuna després[88] i que va plorar durant el divorci[89] i va continuar perseguint Sophie.[90] Ella, per la seva banda, es diu que va pensar que el seu marit estava boig[91] i va negar la pensió promesa.[92] Segons Halévy, Saint-Simon rarament parlava de la seva exdona, "però sempre amb una expressió d'apreciació i respecte".[81] Només ha sobreviscut la frase d'ell mateix: «(…) Vaig utilitzar el matrimoni com a mitjà per estudiar els erudits (...)».[93]

Tercer matrimoni amb un desenllaç tràgic

[modifica]

Després dels dos primers matrimonis, que Sophie recorda, va concloure un tercer el 1806[94] amb l'[95]industrial[96] Alexandre de Bawr (1778–1810), que era cinc anys més jove i havia estat educat a Suïssa. Era fill del tinent general rus Friedrich Wilhelm von Bauer[97] i, segons els rumors, també el seu net.[98] (Algunes versions alemanyes de les seves novel·les[99] anomenen incorrectament Sophie "Generalin Bauer").

Després del casament, Bawr va perdre la seva fortuna, que li havia assegurat una pensió de 20.000 francs,[100] i es va convertir en cap d'oficina[101] de l'administració tributària de Napoleó. El 1810, un accident de trànsit va posar fi aviat a la història d'amor: Bawr, com a vianant, va caure sota un carruatge tirat per cavalls. La seva vídua va rebre 2.000 francs d'indemnització. Els creditors de Bawr li van donar 15.000 francs més.[102] Ara no només havia de guanyar-se la vida de nou, sinó que també havia de tenir cura d'un nen anomenat Vernier, que havia estat adoptat per Bawr. Més tard va gaudir dels seus fills, especialment del pintor Paul Vernier, que va morir aviat.[103] Va romandre madame de Bawr,[104] però també es va permetre anomenar baronessa[105] o comtessa.[106]

Poc se sap sobre la vida posterior de Sophie. Prosper Blanchemain va escriure: "Escriurà novel·les, però no viurà per veure'n més".[107] El 1813 va aconseguir una feina com a redactora a la "Gazette de France",[108] per a la qual va escriure articles literaris.[94] El 1814/15 va informar a l'emperador Alexandre I de Rússia sobre la vida cultural de París, però sembla que no va rebre més que un fermall de diamants a canvi. L'any 1818 Lluís XVIII li va concedir una pensió de 600 francs, que Charles augmentà a 2100 francs el 1825[109] i confirmat pel ministre de l'Interior Ledru-Rollin després de la Revolució de febrer.[110] El 1836, Étienne-Jean Delécluze va escriure sobre Sophie:

« "(…) parla tan intel·ligent i senzillament com escriu. Normalment és raonablement alegre, encara que la seva vida sovint amarga, gairebé sempre estava excessivament ocupada."[111] »

Élise Gagne informa que Sophie patia nerviosisme, canvis d'humor extrems i mala salut. La seva alegria era un petit jardí al costat del seu apartament.[112]

Obra

[modifica]

Quan Sophie va viure amb els Grétry, va escriure i va posar en música romanços que es diu que es van fer populars gràcies a la conferència de Garat.[113] Alguns d'ells van ser signats per Saint-Simon o de Bawr i, per tant, només es van publicar després de 1801 o 1806.

Comèdies i melodrames

[modifica]

Després del divorci, Sophie va voler escriure el llibret i la música per a una Òpera-Comique, però es va veure desanimada pels “passos especialment contraris a l'orgull i la vulnerabilitat de la dona” que una actuació al "Théâtre national" de l'Opéra-Comique,[114] hauria requerit. Va escriure una comèdia titulada Argent et address ou Le petit mensonge (Diners i astúcia o La petita mentida), que va tenir èxit al "Théâtre Louvois".[115] El jove Derval amb la seva pensió de 1000 Écus estima una noia, però se suposa que Hortence es casarà amb la Couprin, de 50 anys, que és encara més rica que ella. El final feliç és provocat per l'astut Saint-Firmin, que enganya Couprin fent-li creure que Derval li vol prestar 100.000 francs sense interessos. La casa esmentada també va representar la segona obra de Sophie, La Matinée du jour (El matí del dia), però aquesta vegada només hi va haver dues representacions.[116] Le Rival obligeant (El rival complaent) es va tocar al Théâtre de l'Ambigu-Comique. Les dues comèdies més reeixides es van imprimir com a obres d'un Citoyen *** (ciutadà ***) i M (onsieur) *** respectivament. En els plans d'actuar es diu que s'han atribuït a un Monsieur François.[117]

Per al Théâtre de l'Ambigu-Comique, Sophie també va escriure obres del melodrama del nou gènere artístic amb música auto composta (que no ha sobreviscut, però). Es tracta de Les Chevaliers du Lion (Els cavallers del lleó), Le Revenant de Bérézule (El Revenant de B.) i Léon ou Le Château de Montaldi (León o El castell de M.). El més reeixit va ser Les Chevaliers du Lion, que està ambientat a la Suàbia medieval i està inspirat en la literatura de terror. El comte Conrad fa enverinar el seu germà i desaparèixer el seu fill petit. Aleshores acusa la seva cunyada Clotilde del crim i crida a ajudar els Cavallers Lleó, que duen a terme una mena de justícia de venjança. Però és exposat i portat davant la justícia. El melodrama, alleugerit per escenes còmiques, va romandre al programa durant dos anys. A partir d'ara, Sophie va publicar les seves obres com M(ada)me ***.

Al Théâtre de l'Odéon es van representar les comèdies L'Argent du voyage ou L'Oncle inconnu (Els diners del viatge o L'oncle desconegut) i L'Oncle rival (L'oncle com a rival) L'impératrice et Reine, Le double stratagème (El doble joc) de nou al Théâtre de l'Ambigu-Comique. A L'Argent du voyage', un jove nord-americà a París cau en mala companyia i malgasta els diners del seu oncle als balls i a la taula de joc,[118] un món que Sophie coneixia per la seva pròpia experiència. A Le double stratagème, un noi de 40 anys que vol casar-se amb una noia de 18 s'adona que la seva tia de 30 anys és millor per a ell, i resulta que la seva núvia també estima una altra persona. L'Opéra-comique Un Quart d'heure de dépit (Unes quinze hores de problemes) va ser acceptada pel Théâtre national de l'Opéra-Comique, però no es va representar.[119] Després, Sophie va abandonar els seus esforços per establir-se com a compositora.

L'actor Talma li va aconsellar que escrivís comèdies per a la Comédie-Française.[117] Allà va tenir un èxit immediat el 1813 amb La Suite d'un bal masqué (El judici o les conseqüències d'una mascarada). Això es deu al fet que la famosa Mademoiselle Mars va assumir el paper de la vídua Madame de Belmont, que és parella amb el seu oponent per la seva amiga Madame de Mareuil. El 1869, La Suite d'un bal masqué tenia 243 representacions.[120] Julien-Louis Geoffroy va escriure que la peça era Marivaux sense els seus manierismes.[121] Jules Janin ho va anomenar "una celebració de la ment i del cor".[122] Segons Perry Gethner, Sophie va destruir les imatges tradicionals de les dones a l'obra de la coqueta estúpida i frívola (Madame de Mareuil) i la de la provincial rústica i sense experiència (Madame de Belmont)- i va obligar el públic a prendre més els problemes de les dones, seriosament.[123]

Però l'èxit no es va repetir durant molt de temps: La Méprise (El malentès) va aconseguir un total de cinc representacions malgrat la participació de Mademoiselle Mars.[94] Fins i tot, La Correspondance (L'intercanvi de cartes) va haver de ser retirat després de l'estrena,[124] L'Ami de tout le monde (L'amic de tots) després de només dues funcions.[115] El 1834, Mélesville i el seu germanastre Charles Duveyrier van adaptar la història de Sophie Michel Perrin[125] en una comèdia de vodevil reeixida.[126] La mateixa Sophie només va poder celebrar un altre triomf el 1835 amb Charlotte Brown (Baron Braunthal). El tema d'aquesta comèdia, que es va publicar per primera vegada amb el nom de M(ada)me de Bawr, és la superació de barreres de classe: un comte fa passar per comtessa la filla d'un sabater perquè el seu pare consentirà que els dos es casen. Quan Mademoiselle Mars va renunciar al paper principal, l'obra va patir cinc transformacions. Va ser reviscut a instigació de l'actor Monrose, a qui li encantava el seu paper de sabater Brown.[127] L'última peça de Sophie, Le petit commissionnaire (El noi de l'encàrrec), va romandre sense interpretar, encara que no sense imprimir.

A les seves memòries, descriu les dificultats a les quals s'enfrontava una dona mentre treballava a l'escenari.[128] Però també es queixa de la seva manca d'habilitat i coneixements:

« "(…) Em vaig sentir massa bé que em faltaven l'energia per al disseny i l'execució; A més, no em va ser gens possible esquitxar aquelles paraules enginyoses en una obra que provoqués aplaudiments i conduís una peça fins al final. Només tenia una certa naturalitat en els meus febles invents i una certa veritat del diàleg, que sovint em salvaven del fracàs, però que eren lluny de ser suficients per esperar mai un èxit brillant."[129] »

Novel·les

[modifica]

Gabriel Vauthier va negar a les deu novel·les que Sophie va publicar a partir de 1817 qualsevol valor literari.[130] Però van trobar el seu públic, com mostren les ressenyes, les noves edicions i les traduccions. Tot i que les quatre novel·les morals no estan relacionades entre si, les sis novel·les històriques, que van ser escrites sota la influència de Walter Scott[131] i estan cadascuna dedicada a un segle des de la baixa edat mitjana fins a l'actualitat, formen un cicle.

La primera categoria inclou Auguste et Fréderic (Estat d'amor i serietat enamorada), que encara està signada Madame de B***. Auguste sacrifica la seva fortuna i amant al seu amic Frédéric, però es fa feliç amb la virtuosa Charlotte. La coqueta Amélie, en canvi, enganya en Frédéric i rep el càstig que es mereix. En paraules d'un crític: "(...) un tret de pistola (...) li travessa el bonic pit, que havia vestit descuidadament amb roba d'home per seguir a un dels seus amants (...)"[132] com a resultat, Charlotte s'encarrega del que Amélie va deixar en Child, i els amics dividits es reconcilien.

La novel·la històrica Le Novice (El novici) explica la història de Robert, que se suposa que s'ha de convertir en monjo però entra a la guerra civil castellana sota Bertrand du Guesclin a causa del seu amor per Julienne, que es disfressa d'home. Després que el marit de Julienne sembla haver mort a la batalla, ella accepta casar-se amb Robert. Però reapareix l'home que es creia mort, “agafa la daga (...) i li perfora el pit a la seva dona. Robert treu l'espasa, s'abalanza sobre l'assassí i el colpeja als peus de la seva víctima.”[133] Després va al monestir. Un crític alemany va trobar que la catàstrofe era una mica violenta,[134] mentre que un revisor francès es va sorprendre pel fet que una dona viu com un home entre els homes i un home estima aquest suposat home.[135]

Raoul, ou L'Énéide (R. i l'Eneida) té en comú amb La Peau de chagrin de Balzac perquè un talismà determina els esdeveniments, en aquest cas una còpia de l'èpica de Virgili. El protagonista rep aquest volum com a obsequi, el perd, el torna a trobar, el ven per salvar la vida d'un amic, per això perd un amant... Mentre que Alida de Savignac qualificava l'obra de «diamant impecable»,[136] una revisió anònima li criticava la manca de connexió amb la realitat social,[137] una altra (com Saint-Simon una vegada), Sophie no té l'interès d'una Madame de Staël per la filosofia.[138]

Les Flavy (La família Flavy) té lloc en una fase posterior que Le Novice de la Guerra dels Cent Anys. La Germaine estima el seu cosí Regnault del camp anglès, però ell prefereix la seva germana Marie. Germaine renuncia a la seva sort i ajuda la parella a escapar. El seu pare, lleial a França, mata Regnault, però al seu torn és assassinat per la madrastra de Germaine. Al final, la Germaine té cura del fill de Regnault i Marie. Un crític literari contemporani va lamentar que no hi hagués un final feliç entre la noble Germaine i el seu admirador burgès Richard.[139] Un Dr. F. de Bamberg va començar la seva ressenya del llibre amb l'observació que una escriptora va anunciar al món la mort de la seva feminitat cantant com un cigne.[140]

Caterina de Mèdici després de la nit de Sant Bartomeu (Debat-Ponsan).

El rerefons de La Fille d'honneur (La dama d'honor) són les guerres hugonotes, sobre les quals ja havien escrit Prosper Mérimée i Eugène Scribe.[141] Carles IX està unit a Antonieta, dama d'honor de la seva mare Caterina de Mèdici. Però l'Antoinette estima el protestant Octavi, la vida del qual salva la nit de Sant Bartomeu. Una treva en la guerra de religió permet als amants unir-se. La fille d'honneur es va publicar no només en alemany sinó també en traducció a l'anglès (amb il·lustracions).

Robertine a la novel·la moral del mateix nom prové d'una desaliança.[142] La seva noble bestia només deixa entrar a la nena de set anys al seu castell amb la condició que no aparegui mai davant d'ella. Tot i que la cambrera de la marquesa té interès en que el pare de Robertine sigui desheretat, la Ventafocs aconsegueix moure el cor de la vella minyona perquè destrueixi el testament de la seva mestressa. Finalment, la seva bestia fins i tot aconsegueix perdonar el seu pare. François Barrière va declarar que aquesta novel·la sense història d'amor era la millor de Sophie.[143] Un altre revisor del llibre la va absoldre de l'"hermafroditisme" d'altres dones escriptores.[144]

L'heroïna del títol de Sabine creix amb Mademoiselle de Montpensier, al campament de la Fronda contra Lluís XIV. S'enamora del donai Étienne, mentre que només sent un afecte germà per l'honest Albert. Quan ella segueix la seva amant a l'exili, torna a veure l'Étienne, però ell la tracta amb fred i més tard es casa amb una altra persona. Tornant a París, troba a Albert un marit més digne. La "Bibliographie catholique" deia que l'obra era «com tots els llibres de dones, sentimental» fins al perill.[145]

Les últimes novel·les històriques de Sophie Un mariage de finance (Un matrimoni de diners) i La famille Récour (La família R.) tenen en comú que una parella separada té una segona oportunitat. Un mariage de finance té lloc al segle XVIII. La plebea Félicité es casa amb el bell marquès Auguste i, imitant la noblesa, es lliura al llibertí. La seva pobra cosina Apolline és expulsada de la casa i es casa amb un vell duc de conveniència. Després que ell i Félicité van morir, Auguste i Apolline es van casar.[146]

La famille Récour descriu l'Imperi i la Restauració. Paul Récour perd la seva herència i la seva estimada Marie a causa d'un cosí indigne. Per una barreja d'agraïment i pietat, pren com a dona la ximple filla del seu metge. Al final, no només Paul i Marie, que tornen a ser lliures després de la mort de les seves parelles, sinó també el fill de Marie i la filla de Paul es casen. Un crític britànic va descriure el llibre com el millor de la sèrie, amb només el final que s'enfonsa.[147]

Sophie va publicar la novel·la moral Une existence parisienne (Una vida parisenca) als 86 anys. El seu protagonista Gustave s'empobreix i, per tant, ha de renunciar a la seva estimada de la infància, Micheline, i es converteix en secretari d'un filantrop cec. Aleshores, Micheline també s'empobreix. El mentor de Gustave, Saint-Léon, dóna al seu protegit 200.000 francs de l'herència d'un oncle. Així que Gustave i Micheline es poden casar. John Lemoinne es va burlar que el llibre descrigués un món sense pecat original, però amb oncles hereditaris morint en el temps.[148]

Altres escrits

[modifica]
Il·lustració dels nous concursos per als nens (Bertall).

Sophie va publicar els seus primers contes sota el títol Histoires fausses et vraies (Històries falses i veritables). Gavarni va il·lustrar La romance de Nina,[149] Monnier La Garde (La infermera),[150] Bertall die Nouveaux contes pour les enfants.[151] L'Acadèmia francesa va concedir a la col·lecció de contes Soirées des jeunes personnes (Espectacles nocturns per a joves) una medalla per valor de 2.000 francs.[152] La traducció lliure de la novel·la Cecilia de Fanny Burney es va traduir encara més a l'alemany.

Sophie també va escriure tres parts d'una Encyclopédie des dames (Enciclopèdia per a dones), a saber, Cours de littérature ancienne (Curs de literatura antiga) basat en La Harpe, Histoire de Charlemagne (Història de Carlemany) i Histoire de la musique (Història de la música). La seva preocupació no acrítica per Carlemany[153] està potser relacionada amb el fet que el seu exmarit Saint-Simon es considerava el seu descendent.[154] La Histoire de la musique, que pot estar basada en el treball preparatori de Jean-Baptiste Pujoulx,[155] li va valer el títol de la primera dona historiadora de la música.[156] El llibre va ser traduït a l'alemany[157] i (sense nomenar l'autor) a l'italià.[158] No esmenta cap compositora dona.[159]

Sophie va publicar memòries sota el títol Mes souvenirs, que són més una col·lecció seriosa d'anècdotes que una autobiografia. Un crític britànic va escriure que els seus esbossos superficials de la Societat del Directori donaven una millor idea de l'impacte de la revolució que els tractats de pàgines llargues.[160] Sophie descriu les personalitats dels seus coneguts[161] amb molta cura[162] només revela els detalls personals de manera molt selectiva. Ella justifica el final de la seva carrera teatral amb el fet que el sexe feble -amb excepcions com Madame de Staël o George Sand- no pot aconseguir res de gran, fins i tot amb accés a l'educació. Per sobreviure com a dramaturg, cal tenir fermesa, coratge i perseverança, en definitiva, ser home.[163]

Catàleg d'obres

[modifica]

Romanços

[modifica]
  • Le retour, sense any[164]
  • La déclaration (Dis-moi ce que j’éprouve en approchant de toi?), sense any[165]
  • Le besoin d’aimer (D’aimer besoin puissant), Text von Madame Viot,[166] sense any[167]
  • Enfant des bois et des montagnes, sense any[168]
  • J’étais heureux à ce temps d’innocence, Text von Boucher, ohne Jahr[168]
  • À la mémoire d’un être chéri, Musik von Adolphe Salomon und F. Cardon, sense any[169]

Obres escèniques

[modifica]
Any Títol Gènere Estrena Teatre Marmessors Pressió
1802 Argent
et adresse
ou Le petit mensonge 		Comédie, 1 Acte 9. Abril Théâtre Louvois Comédiens
de l'Odéon 		Par le Citoyen *** ([170]
1802 La Matinée
du jour 		Comédie, 1 Acte 19. Maig Théâtre Louvois –
1803 Le Rival obligeant Comédie, 1 Acte 5. Juliol Théâtre
de l’Ambigu-Comique 		Par M. *** ()[171]
1804 Les Chevaliers du Lion Melodrama Teatre, 3 Akte, à grand spectacle 4. Juny Théâtre
de l'Ambigu-Comique 		Par Madame ***, Ballets
de M. Richard ()[172]
1805 Le Revenant
de Bérézule 		Mélodrama, 3 Acte 26. Juny Théâtre
de l'Ambigu-Comique 		–
1809 L’Argent
du voyage
ou L'Oncle inconnu 		Comédie, 1 Acte 1. Mai Théâtre
de l'Odéon 		Comédiens ordinaires
de S. M. l'Impératrice 		anònim ()[173]
1811 L'Oncle rival Comédie, 1 Acte 17. Gener Théâtre de S. M. l'Impératrice[174] Par Madame *** ()[175]
1811 Le double stratagème Comédie, 1 Acte 23. Juliol Théâtre[176] anònim ()[177]
1811 Léon
ou Le Château
de Montaldi 		Mélodrame, 3 Acte, à spectacle 22. Octubre Théâtre
de l'Ambigu-Comique 		Paroles
et Musique
de Mme ***, Ballet
de M. Millot ()[178]
1813 La Suite d’un bal masqué Comédie, 1 Acte 9. Abril Comédie-Française Comédiens ordinaires
de S. M. l’Empereur
i Rei 		Par *** ();[179][180] niederländisch ()[181]
1813 Un Quart d'heure de dépit Opéra-comique, 1 Acte – Théâtre national de l'Opéra-Comique –
1815 La Méprise Comédie, 1 Acte 22. Novembre Comédie-Française anònim (?)
1825 La Correspondance Comédie, 1 Acte 16. Febrer Comédie-Française –
1827 L'Ami de tout
le monde 		Comédie, 3 Acte 6. Oktober Comédie-Française –
1835 Charlotte Brown (Baron Braunthal) Comédie, 1 Acte 7. Abril Comédie-Française Par Mme
de Bawr ()[182]
1838 Le petit commissionnaire Proverbe, 1 Akt – Par Mme
de Bawr[183]

Novel·les morals

[modifica]
  • Auguste et Frédéric, 2 volums, 1817 (1/2: còpia digital); nova edició, 1845; Alemany, 1818: Estat amorós i serietat amorosa (versió digital).
  • Raoul, ou L'Énéide, 1832 (còpia digital); nova edició, 1854, 1862 (còpia digital).
  • Robertine, 1842 (còpia digital); nova edició, 1854, 1862; Alemany, 1845 (còpia digital).
  • Une existence parisienne, 3 volums, 1859 (1: digitalitzat; 2: digitalitzat; 3: digitalitzat).

Novel·les històriques

[modifica]
  • Le Novice, roman du XIVe siècle, 4 volums, 1829, nova edició, 1830 (1/2: digitalitzat; 3/4: digitalitzat).
  • Les Flavy, roman du XVe siècle, 2 volums, 1838; Alemany, 2 parts, 1839: La família Flavy (1: còpia digital).
  • La Fille d'honneur, roman du XVIe siècle, 2 volums, 1841 (1: digitalitzat; 2: digitalitzat); Alemany, 1842: La dama d'honor (còpia digital); Anglès, 1845: The Maid of Honor (còpia digital).
  • Sabine, roman du XVIIe siècle, 2 volums, 1844 (1: còpia digital; 2: còpia digital).
  • Un mariage de finance, roman du XVIIIe siècle, 2 volums, 1847 (1: digitalitzat; 2: digitalitzat); Alemany: Un matrimoni de diners, 2 volums (1: còpia digital).
  • La famille Récour, roman du XIXe siècle, 2 volums, 1849 (1: digitalitzat; 2: digitalitzat).

Històries

[modifica]
  • Histoires fausses et vraies, 1834: Louise, Michel Perrin, Une réjouissance en 1770, La Mère Nacquart, Rose et Thérèse, Le Schelling, Maria Rosa; nova edició sota el títol Nouvelles, 1854; Alemany, 1837: Rosa i Teresa, mare Nacquart (còpia digital).
  • La romance de Nina, 1835.
  • La Garde (Les Français peints par eux-mêmes), 1840 (còpia digital): alemany, 1841: La infermera (El francès dels temps moderns) (còpia digital).
  • Le petit faiseur de tours, 1846.[184]
  • L'Enfant paresseux, 1846.[185]
  • Soirées des jeunes personnes, 1852: Le défaut d'ordre, La romance de Nina, Les deux orphelines, La peureuse, L'insolente, La bonne fée; nova edició, 1862, 1872.
  • Nouveaux contes pour les enfants (Bibliothèque des chemins de fer), il·lustrat per Bertall, 1855: Le pièce de cent sous, Le frère et la sœur, Robert, L'Aveugle, Le petit faiseur de tours, Le Précepteur; 3a edició 1867 (còpia digital); Castellà, 1861: Nuevos cuentos para el uso de los niños (còpia digital).

Altres obres

[modifica]
  • Artikel in der Gazette de France, a 1813.
  • Cours de littérature ancienne, extrait de La Harpe (Encyclopédie des dames), 2 Volums, 1821.
  • Histoire de Charlemagne (Encyclopédie des dames), 1821, nova edició, 1829 (Digitalisat).
  • Histoire de la musique (Encyclopédie des dames), 1823 (còpia digital); Alemany, 1826: Història de la Música (còpia digital); Italià, 1826: Saggio storico della musica (còpia digital).
  • Grétry (Le plutarque français), 1840 (Digitalisat); nova edició, 1847 (Digitalisat).
  • Mémoires d'une héritière (Edició de Fanny Burney: Cecilia, or Memoirs of an Heiress, 5 volums, 1782), 6 volums, 1852 (1: digitalitzat; 2: digitalitzat; 3: digitalitzat; 4: digitalitzat; 5: digitalitzat; 6: digitalitzat); Alemany, 5 parts, 1853: Cäcilie, Memòries d'una rica hereva (1: còpia digital; 2: còpia digital; 3: còpia digital; 4: còpia digital; 5: còpia digital).
  • Mes souvenirs, 1853 (Digitalisat); nova edició, 1854.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Auch Chamgran, Chamgrand, Changrain, Changran oder Changrand.
  2. ↑ Auch Bauer oder Baur.
  3. ↑ Henri-Paul-César de Chastellux: Notes prises aux archives de l'état-civil de Paris (…), Paris 1875, S. 306 (Digitalisat); Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 359 (Digitalisat).
  4. ↑ Madame Ancelot: Un salon de Paris (…) Paris 1866 (Digitalisat), S. 46. Vgl. Byron, Don Juan, XIV, 101: „(…) truth is always strange; stranger than fiction (…)“
  5. ↑ Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 198 f.
  6. ↑ Zuverlässig sind z. B. Vauthier, Leroy und Gouhier (vgl. Literaturverzeichnis).
  7. ↑ Maurice Tourneux in: La Grande Encyclopédie (…) 31 Bände, H. Lamirault, Paris 1885–1902, 5. Band, S. 933 (Digitalisat).
  8. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 356 f. (Digitalisat).
  9. ↑ Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, Paris 1912, S. 565 (Digitalisat); vgl. aber Henri-Paul-César de Chastellux: Notes prises aux archives de l'état-civil de Paris (…), Paris 1875, S. 306 (Digitalisat). Gemäß Jean d’Erbrée (Pseudonym): Goury de Champgrand, in: Revue des questions héraldiques, archéologiques et historiques, Band 11, Paris 1907, S. 39–59, hier: S. 44, hätte der Herzog von Orléans die nicht lokalisierbare Seigneurie Champgrand in ein Marquisat umwandeln lassen.
  10. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 9.
  11. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 357 f. (Digitalisat). Champgrands Pension betrug gemäß Suite de l’état des pensions sur le trésor royal, sixième classe, Band 2, ohne Ort und Jahr (Digitalisat), S. 341, 850 Livres.
  12. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 357 (Digitalisat). Nach seinen eigenen Angaben schied Champgrand erst 1785 definitiv aus dem Dienst. Vgl. Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, Paris 1912, S. 566 (Digitalisat).
  13. ↑ Goury de Champgrand: Traité de vénerie et de chasses, 2 Teile, Paris 1769 (1/2: Digitalisat); M. de Changran: Almanach du chasseur, Paris 1773 (Restauflage mit neuem Titelblatt: Manuel du chasseur, Paris 1780: Digitalisat).
  14. ↑ Carole Blumenfeld: Grétry, compositeur des portraitistes parisiens, in Jean Duron (Hrsg.): Grétry en société, Wavre 2009 (Leseprobe: Digitalisat), S. 41–60, hier: S. 45; vgl. Charles Blanc: Le trésor de la curiosité tiré des catalogues de vente, 2. Band, Paris 1858 (Digitalisat), 1780, S. 3 f. (Marquis de Changran).
  15. ↑ Journal historique et littéraire, Luxembourg, 1. Juni 1783 (Digitalisat), S. 213 (London, 12. Mai 1783).
  16. ↑ Henri-Paul-César de Chastellux: Notes prises aux archives de l'état-civil de Paris (…), Paris 1875, S. 306 (Digitalisat).
  17. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 9; Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 359 (Digitalisat).
  18. ↑ Mme de Bawr: Un mariage de finance. Roman du XVIIIe siècle. 1. Band, Bruxelles 1847 (Digitalisat), S. 201.
  19. ↑ (Albéric Deville:) Arnoldiana, ou Sophie Arnould et ses contemporaines (…), Paris 1813 (Digitalisat), S. 74.
  20. ↑ Der spätere Artillerieoberst Auguste-Camille de Brancas (1761–1729) aus der Beziehung mit Louis-Léon-Félicité de Brancas, Herzog von Lauraguais. Vgl. (Albéric Deville:) Arnoldiana, ou Sophie Arnould et ses contemporaines (…), Paris 1813 (Digitalisat), S. 74 f., 87 f.
  21. ↑ Olivier Blanc: Les Libertines (…) Paris 1997, S. 30 f., 53 (Digitalisat).
  22. ↑ (Albéric Deville:) Arnoldiana, ou Sophie Arnould et ses contemporaines (…), Paris 1813 (Digitalisat), S. 87–92, 370 f.; Jill Berk Jiminez (Hrsg.): Dictionary of Artists' Models, New York/London 2001 (Leseprobe: Digitalisat), S. 49.
  23. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 9 f.
  24. ↑ Madame Ancelot: Un salon de Paris (…) Paris 1866 (Digitalisat), S. 48.
  25. ↑ Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884), Paris 1885, S. 77. Der älteste, wie Sophie 1773 geborene Sohn des Herzogs von Orléans wurde später als Louis-Philippe I. König der Franzosen.
  26. ↑ 26,0 26,1 Charles-Olivier Blanc: Johan Petrus Berchtold Proly (…) auf: Geneanet, abgerufen am 5. März 2018 (Digitalisat). Gemäß Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 359 (Digitalisat), hatte Champgrand vorher an der benachbarten Rue de Richelieu gewohnt.
  27. ↑ Charles-Olivier Blanc: Johan Petrus Berchtold Proly (…) auf: Geneanet, abgerufen am 5. März 2018 (Digitalisat). Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 359 (Digitalisat), spricht vom 3. Stock.
  28. ↑ Vgl. Olivier Blanc: Visibilité du libertinage féminin sous Louis XVI, in Anne Richardot (Hrsg.): Femmes et libertinage au XVIIIe siècle (…), Rennes 2004 (elektronische Ausgabe: Digitalisat), S. 45–54, hier: S. 51.
  29. ↑ Armandine Rolland: La famille Sainte-Amaranthe. 2. Ausg., Paris 1869 (Digitalisat), S. 39 f.
  30. ↑ Richard Khaitzine: Galeries et passages de Paris (…) Paris 2010, unpaginiert.
  31. ↑ Vgl. Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, Paris 1912, S. XLI–XLV, 564 (Digitalisat).
  32. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 358 f. (Digitalisat); vgl. Catalogue d’une collection précieuse de tableaux, des trois écoles, et autres objets curieux, du Cabinet de MM*** (Proli, Goury de Champgrand, Saint-Morys, Bouilliac), Paris, 20.–24. März 1787 (Digitalisat).
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Charles-Olivier Blanc: Johan Petrus Berchtold Proly (…) auf: Geneanet, abgerufen am 5. März 2018 (Digitalisat).
  34. ↑ Olivier Blanc: Les Libertines (…) Paris 1997, S. 30 (Digitalisat).
  35. ↑ Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, Paris 1912, S. 563 f., 566 (Digitalisat).
  36. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 11.
  37. ↑ Vgl. Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853 (Digitalisat), S. 21–33, 43–53.
  38. ↑ Étienne-Jean Delécluze: Mme la baronne de Bawr (…) In Alfred de Montferrand (Pseudonym) (Hrsg.): Biographie des Femmes auteurs contemporaines françaises (…) 1. Band, Paris (1836), S. 25–33, hier: S. 28 (Digitalisat).
  39. ↑ Souvenirs de Madame Louise-Élisabeth Vigée-Lebrun (…) 3. Band, Paris 1837, S. 151.
  40. ↑ Jules Janin: Madame de Bawr, in: Journal des débats, 14. Januar 1861, S. 1 (Digitalisat).
  41. ↑ Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 202.
  42. ↑ Armandine Rolland: La famille Sainte-Amaranthe, 2. Ausg., Paris 1869 (Digitalisat), S. 39 f.; G. Lenotre (Pseudonym von Théodore Gosselin): Un conspirateur royaliste pendant la Terreur, Le baron de Batz 1792-1795 (…) Paris 1896, S. 50 (Digitalisat).
  43. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 360 f. (Digitalisat); Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, Paris 1912, S. 566 (Digitalisat).
  44. ↑ G. Lenotre (Pseudonym): Un conspirateur royaliste pendant la Terreur, Le baron de Batz 1792-1795 (…) Paris 1896, S. 50 (Digitalisat).
  45. ↑ George Duruy (Hrsg.): Mémoires de Barras (…) Band 3, Paris 1896, S. 294 (Digitalisat).
  46. ↑ Richard Khaitzine: Galeries et passages de Paris (…) Paris 2010, unpaginiert; vgl. Olivier Blanc: Les Libertines, Plaisir et liberté au temps des Lumières, Perrin, Paris 1997, ISBN 2-262-01182-6, Paris 1997, S. 18 (Digitalisat).
  47. ↑ Der Sohn eines Cousins von Kardinal Rohan bezeichnete sich als Landwirt Jules Guethenoc und hatte die enteigneten Besitzungen seines emigrierten Vaters in Rochefort-en-Yvelines gepachtet. Vgl. Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, S. 566 (Digitalisat); 11. Band, S. 630 f. (Digitalisat).
  48. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 361 f. (Digitalisat).
  49. ↑ Nach Rohans Aussagen war er mehrmals in Paris und Saint-Cloud bei Sophie gewesen. Vgl. Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 11. Band, S. 630–632 (Digitalisat).
  50. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 365 f. (Digitalisat). Gemäß Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 12 f. inkl. Anm. 1, wäre die Ehe erst im Gefängnis (der früheren Abtei Port-Royal de Paris) geschlossen und später von einem Gericht anerkannt worden. Davon ausgehend, schloss Madame Ancelot: Un salon de Paris (…) Paris 1866 (Digitalisat), S. 46 f., Sophie habe Rohan im Gefängnis kennen gelernt.
  51. ↑ Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 10. Band, Paris 1912, S. 565 f. (Digitalisat).
  52. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 368 (Digitalisat). Gemäß Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 13, hätte Sophie ihre Wohnung verlassen müssen.
  53. ↑ Carole Blumenfeld: Grétry, compositeur des portraitistes parisiens, in Jean Duron (Hrsg.): Grétry en société, Wavre 2009 (Leseprobe: Digitalisat), S. 41–60, hier: S. 45.
  54. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 10, 14; Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 368 (Digitalisat). Einer Enkelin von Madame Hall, Lucie Ditte, verdankte Madame Gagne (vgl. S. 15, 38, 40, 61 und 63 ihrer Biografie) Informationen über Sophie.
  55. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 12 f. inkl. Anm. 1.
  56. ↑ Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 11. Band, S. 516, 632 (Digitalisat).
  57. ↑ Vgl. Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, 11. Band, S. 675–678, 681 f. (Verzeichnis von Rohans Hinterlassenschaft an Bettzeug und Garderobe) (Digitalisat)
  58. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 360 f. (Digitalisat); Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 202–204.
  59. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 359/Anm. 3, 361–368 (Digitalisat). Rohan hatte sich als Malteserritter zur Ehelosigkeit verpflichtet.
  60. ↑ Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853 (Digitalisat), S. 21.
  61. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 366 (Digitalisat).
  62. ↑ Garel, Mouchinet und Nolet waren Kammerdiener gewesen (Mouchinet bei Minister Sartine), Andrieux Bankier der königlichen Polizei.
  63. ↑ George Duruy (Hrsg.): Mémoires de Barras (…) Band 3, Paris 1896, S. 292, 294, 298 f. (Digitalisat).
  64. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 369 (Digitalisat).
  65. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 16.
  66. ↑ Œuvres de Saint-Simon & d’Enfantin, 15. Band, Paris 1868, S. 70/Anm. 1 (Digitalisat)
  67. ↑ Gemäß Henri Gouhier: La jeunesse d’Auguste Comte (…), Band 2, Paris 1936; 2. Ausgabe, 1964, S. 81, war eine von Saint-Simons Schwestern femme de compagnie der Herzogin von Orléans gewesen.
  68. ↑ Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 69–97, 100–105, 118, 123, 132–157.
  69. ↑ Jules Michelet: Histoire du XIXe siècle, Directoire, Origine des Bonaparte, Paris 1872, S. 16 (Digitalisat); Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 161.
  70. ↑ Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 158, 172.
  71. ↑ Jules Michelet: Histoire du XIXe siècle. Directoire. Origine des Bonaparte. Paris 1872, S. 19 (Digitalisat).
  72. ↑ Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 189 ff.
  73. ↑ Henri Gouhier: La jeunesse d’Auguste Comte (…), Band 2, Paris 1936; 2. Ausgabe, 1964, S. 99–102.
  74. ↑ Gemäß Histoire de ma vie, in: Œuvres de Saint-Simon & d’Enfantin, 15. Band, Paris 1868, S. 64–88, hier: S. 68 f. (Digitalisat), frequentierte er ab 1798 die École polytechnique.
  75. ↑ Nicolas-Gustave Hubbard: Saint-Simon, sa vie et ses travaux (…) Paris 1857 (Digitalisat), S. 36; vgl. Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 200 f.
  76. ↑ Histoire de ma vie. In: Œuvres de Saint-Simon & d’Enfantin, 15. Band, Paris 1868, S. 64–88, hier: S. 69 f. (Digitalisat).
  77. ↑ 77,0 77,1 Georges Weill: Un précurseur du socialisme (…) Paris 1894, S. 17 (Digitalisat).
  78. ↑ 78,0 78,1 Nicolas-Gustave Hubbard: Saint-Simon, sa vie et ses travaux (…) Paris 1857 (Digitalisat), S. 36.
  79. ↑ Madame Ancelot: Un salon de Paris (…) Paris 1866 (Digitalisat), S. 49–51; Georges Weill: Un précurseur du socialisme (…) Paris 1894, S. 18/Anm. 1 (Digitalisat).
  80. ↑ Biographie universelle, ancienne et moderne, Supplément, 80. Band, Paris 1847 (Digitalisat), S. 405–426, hier: S. 409. Zu Poisson vgl. Nicolas-Gustave Hubbard: Saint-Simon, sa vie et ses travaux (…) Paris 1857 (Digitalisat), S. 33; Madame Ancelot: Un salon de Paris (…) Paris 1866 (Digitalisat), S. 50.
  81. ↑ 81,0 81,1 Léon Halévy: Souvenirs de Saint-Simon. In: La France littéraire, 1832, 1. Band, S. 521–546, hier: S. 527 f. (Digitalisat).
  82. ↑ Vgl. Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884), Paris 1885, S. 83–85.
  83. ↑ Firmin Maillard: La légende de la femme émancipée (…) Paris (1886), S. 27 (Digitalisat).
  84. ↑ Léon Halévy: Souvenirs de Saint-Simon. In: La France littéraire, 1832, 1. Band, S. 521–546, hier: S. 527 f. (Digitalisat). Zu Saint-Simons Ausgabenfreudigkeit vgl. Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon (…) Paris 1925, S. 187 f.
  85. ↑ Georges Dumas: Psychologie de deux Messies positivistes Saint Simon et Auguste Comte. Paris 1905, S. 22 f., 120 f. (Digitalisat).
  86. ↑ 86,0 86,1 Étienne-Jean Delécluze: Mme la baronne de Bawr (…) In Alfred de Montferrand (Pseudonym) (Hrsg.): Biographie des Femmes auteurs contemporaines françaises (…) 1. Band, Paris (1836), S. 25–33, hier: S. 29 (Digitalisat).
  87. ↑ Paul E. Martin: Saint-Simon et sa Lettre d’un habitant de Genève à l’Humanité (1802–1803), Étude bibliographique, in: Revue d’histoire suisse 5/1925, S. 477–497 (Digitalisat). Es gibt nur Hinweise darauf, dass Saint-Simon 1802 oder 1803 in Genf war.
  88. ↑ Vgl. Louis Reybaud in: Biographie universelle (Michaud) ancienne et moderne (…) Nouvelle édition (…) 37. Band, Paris/Leipzig ohne Jahr, S. 435 (Digitalisat).
  89. ↑ Nicolas-Gustave Hubbard: Saint-Simon, sa vie et ses travaux (…) Paris 1857 (Digitalisat), S. 37/Anm. 2.
  90. ↑ Madame Ancelot: Un salon de Paris (…) Paris 1866 (Digitalisat), S. 52.
  91. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 21 f.
  92. ↑ Georges Weill: Un précurseur du socialisme (…) Paris 1894, S. 18 (Digitalisat).
  93. ↑ Vie de Saint-Simon écrite par lui-même, in Olinde Rodrigues (Hrsg.): Œuvres de Saint-Simon (…) Paris 1841 (Digitalisat), S. XV–XXXVIII, hier: S. XXIII.
  94. ↑ 94,0 94,1 94,2 Biographie universelle et portative des contemporains (…) 5. Band/Supplement, Paris 1834 (Digitalisat), S. 42.
  95. ↑ Schöttlen: Graf Wilhelm v. Taubenheim (…), in: Württembergischer Bildersaal (…), 2. Band, Stuttgart 1861 (Digitalisat), S. 37–47, hier: S. 38.
  96. ↑ Centre historique des Archives nationales: Demandes de passeports (1793–1818), F/7/3564 à 3580, Index des noms de personnes, 2001 (Digitalisat), S. 13.
  97. ↑ Alexandres Halbbruder Karl Friedrich wurde wie der Vater russischer Generalleutnant, seine Schwester Charlotte Hofdame Königin Katharina Pawlownas von Württemberg. Das jüngste Geschwister Caroline war die Mutter des württembergischen Oberststallmeisters Wilhelm Graf von Taubenheim. Vgl. Schöttlen: Graf Wilhelm v. Taubenheim (…), in: Württembergischer Bildersaal (…), 2. Band, Stuttgart 1861 (Digitalisat), S. 37–47, hier: S. 38.
  98. ↑ Alexandres Mutter Sophie geborene Böhme, die Bauer in zweiter Ehe geheiratet hatte, soll seine uneheliche Tochter gewesen sein, weshalb man die Familie „la famille d’Atréus“ nannte. Vgl. Therese Huber: Briefe, Band 6.1, bearb. v. Petra Wulbusch, Berlin 2011 (Leseprobe: Digitalisat), S. 128 f.
  99. ↑ Die Familie Flavy, Das Ehrenfräulein und Robertine, übersetzt von Fanny Tarnow.
  100. ↑ Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884), Paris 1885, S. 79.
  101. ↑ A. Delaforest: Théâtre moderne, Cours de littérature dramatique, Band 2, Paris 1836 (Digitalisat), S. 11.
  102. ↑ Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884), Paris 1885, S. 79–82.
  103. ↑ Vgl. Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 28, 47, 49, 62 f. Paul Vernier nannte sich auch Verron-Vernier und als Lithograf Pochet. Gemäß Paul Lacroix (Hrsg.): Annuaire des artistes et des amateurs, 3. Jg., Paris 1862 (Digitalisat), S. 400, stellte er am Salon von 1857 ein Porträt von Sophie aus.
  104. ↑ Vgl. die Unterschrift „S. de Bawr“ in: Recueil d’autographes fac-similés (…), Anvers 1846, Tafel XXV (Digitalisat), Nr. 207
  105. ↑ Étienne-Jean Delécluze: Mme la baronne de Bawr (…) In Alfred de Montferrand (Pseudonym) (Hrsg.): Biographie des Femmes auteurs contemporaines françaises (…) 1. Band, Paris (1836), S. 25–33, hier: S. 27 (Digitalisat)
  106. ↑ Biographie nouvelle des contemporains (…) 2. Band, Paris 1820, S. 221 f. (Digitalisat).
  107. ↑ Prosper Blanchemain: Madame Vigée Lebrun et les étoiles filantes du dix-huitième siècle au commencement du dix-neuvième, in: Bulletin du bibliophile (…) 41. Jg., Paris 1874, S. 359–414, hier: S. 393 (Digitalisat).
  108. ↑ Henri Welschinger: La censure sous le premier Empire, Paris 1882, S. 258 (Digitalisat).
  109. ↑ Liste générale des pensionnaires de l’ancienne liste civile (…) Paris 1833, S. 29 (Digitalisat); Biographie universelle et portative des contemporains (…) 5. Band/Supplement, Paris 1834 (Digitalisat), S. 42; vgl. Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853, S. 237–240 (Digitalisat).
  110. ↑ Vgl. Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884), Paris 1885, S. 69–72.
  111. ↑ Étienne-Jean Delécluze: Mme la baronne de Bawr (…) In Alfred de Montferrand (Pseudonym) (Hrsg.): Biographie des Femmes auteurs contemporaines françaises (…) 1. Band, Paris (1836), S. 25–33, hier: S. 33 (Digitalisat).
  112. ↑ Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 46–49.
  113. ↑ Biographie universelle et portative des contemporains (…) 5. Band/Supplement, Paris 1834 (Digitalisat), S. 42; Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853, S. 252 (Digitalisat); Élise Gagne: Madame de Bawr (…) Paris 1861, S. 16 f
  114. ↑ So hieß seit 1801 das Théâtre Feydeau.
  115. ↑ 115,0 115,1 Biographie universelle et portative des contemporains (…) 5. Band/Supplement, Paris 1834 (Digitalisat), S. 42; Pierre Larousse (Hrsg.): Grand dictionnaire universel du XIXe siècle (…) 2. Band, Paris 1867 (Digitalisat), S. 406.
  116. ↑ Pierre Larousse (Hrsg.): Grand dictionnaire universel du XIXe siècle (…) 2. Band, Paris 1867 (Digitalisat), S. 406.
  117. ↑ 117,0 117,1 Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853 (Digitalisat), S. 254.
  118. ↑ Erwähnt werden das Würfelspiel Creps, das Roulette (?) und das Kartenspiel Trente et un. Vgl. Anonym: L’Argent du voyage (…), Paris 1809 (Digitalisat), S. 9, 13, 20.
  119. ↑ Jacqueline Letzter, Robert Adelson: Women Writing Opera (…) Berkeley 2001 (Digitalisat), S. 37 f.
  120. ↑ Perry Gethner: Images of Women in Women’s Comedies from the Nineteenth Century. In Keith Bisby (Hrsg.): Correspondances (…) Amsterdam/Atlanta 1992 (Leseprobe: Digitalisat), S. 59–70, hier: S. 59.
  121. ↑ „(…) c’est du Marivaux, sans marivaudage (…)“ Zitiert nach Eugène Lintilhac: Histoire générale du théâtre en France, Band 5, Paris (1910), S. 211 (Digitalisat).
  122. ↑ Jules Janin: La semaine dramatique, in: Journal des débats, 8. Oktober 1860, S. 2 (Digitalisat).
  123. ↑ Perry Gethner: Images of Women in Women’s Comedies from the Nineteenth Century. In Keith Bisby (Hrsg.): Correspondances (…) Amsterdam/Atlanta 1992 (Leseprobe: Digitalisat), S. 59–70, hier: S. 59 f.
  124. ↑ Vgl. Auguste Delaforest: Théâtre moderne, Cours de littérature dramatique, Band 2, Paris 1836 (Digitalisat), S. 11.
  125. ↑ In Madame de Bawr: Histoires fausses et vraies, Paris 1834.
  126. ↑ Mélesville, Charles Duveyrier: Michel Perrin, Paris 1834 (Digitalisat).
  127. ↑ R.: Rezension von Charlotte Brown, in: Journal des débats, 9. April 1835, S. 1 (Digitalisat); Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853 (Digitalisat), S. 254 f.
  128. ↑ Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853 (Digitalisat), S. 244–251, 255. Ohne deren Namen zu nennen, bezieht sich Sophie dabei auf die Komponistin Louise Bertin (1805–1877).
  129. ↑ Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853 (Digitalisat), S. 251 f.
  130. ↑ Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr, in: La Nouvelle Revue, 1. August 1908, S. 355–369, hier: S. 355 (Digitalisat).
  131. ↑ Erwähnt in Madame de Bawr: Robert, ou l’Énéide, Paris 1832 (Digitalisat), S. V. Vgl. Félix Bonnaire: Rezension von Les Flavy, in: Revue de Paris, 53. Band (Digitalisat), S. 71 f.
  132. ↑ Eusèbe Girault de Saint Fargeau: Revue des romans (…) 1. Band, Paris 1839 (Digitalisat), S. 51 f.
  133. ↑ Mme de Bawr: Le Novice, 2. Ausg., 4. Band, Paris 1830 (Digitalisat), S. 155.
  134. ↑ III.: Rezension von Le Novice in: Blätter für literarische Unterhaltung (Leipzig), 25./26. Juli 1830, S. 821 f., 825 f.
  135. ↑ Anonyme Rezension von Le Novice in: La Revue Française, Nr. 15, Mai 1830 (Digitalisat), S. 280–283.
  136. ↑ Alida de Savignac: Rezension von Les Flavy, in: Journal des demoiselles, Paris 1838 (Digitalisat), S. 69–73, Zitat: S. 72 f.
  137. ↑ Anonyme Rezension von Raoul, ou L’Énéide, in: Revue encyclopédique (…) Band 53, Paris 1832, Januar-März (Digitalisat), S. 695 f., hier: S. 696.
  138. ↑ Anonyme Rezension von Raoul, ou L’Énéide, in: L’Européen, 17. März 1832, S. 248–250 (Digitalisat).
  139. ↑ Camille Baxton (Pseudonym von Louise-Laure Ozenne): Rezension von Les Flavy, in: Revue française et étrangère, 6. Band, Paris 1838 (Digitalisat), S. 90–95.
  140. ↑ Dr. F.: Rezension von Les Flavy, in: Kunst- und Literaturblatt zur Euterpe, Bamberg 1838 (Digitalisat), Nr. 1, S. 99 f.
  141. ↑ Mérimée in Chronique du règne de Charles IX, Scribe im Libretto zu Meyerbeers Oper Les Huguenots.
  142. ↑ Robertines Mutter war die Tochter eines bürgerlichen Revolutionärs.
  143. ↑ François Barrière: Rezension von Robertine, in: Journal des débats, 30. Juni 1842, S. 1 f., hier: S. 2 (Digitalisat)
  144. ↑ A. de B.-L.: Rezension von Robertine, in: Littérature et beaux-arts, September 1842, S. 233–236, Zitat: S. 233 (Digitalisat).
  145. ↑ Anonyme Rezension von Sabine, in: Bibliographie catholique (…) 4. Jg. (Digitalisat), März 1845, S. 397 f.
  146. ↑ Nach Francesco Schiariti: La nostalgie de la civilisation (…) Doctorat de lettres, Université Paris-Est 2015 (Digitalisat), S. 532.
  147. ↑ Anonyme Rezension von La famille Récour, in: Blackwood’s Edinburgh Magazine, Nr. 409, November 1849, Band 66 (Digitalisat), S. 609.
  148. ↑ John Lemoinne: Rezension von Une existence parisienne, in: Journal des débats, 22. Dezember 1859, S. 2 (Digitalisat).
  149. ↑ Mme de Bawr: La romance de Nina, in: Journal des jeunes personnes, 3. Jg., 1. April 1835, S. 109–115 (Digitalisat).
  150. ↑ Les Français peints par eux-mêmes, 1. Band, Paris 1840, S. 129–136 (Digitalisat).
  151. ↑ Mme de Bawr: Nouveaux contes pour les enfants, Paris 1855; 3. Ausg., Paris 1867 (Digitalisat). Die Illustrationen finden sich auch in der spanischen Ausgabe.
  152. ↑ Académie Française (…) Prix décernés, in: Journal des savants, Paris 1850 (Digitalisat), August, S. 501 f.
  153. ↑ Sie empfand Karls Vernichtungskrieg gegen die Sachsen als barbarisch. Vgl. Mme de Bawr: Histoire de Charlemagne (…), Lyon 1829 (Digitalisat), S. 66–68.
  154. ↑ Histoire de ma vie, in: Œuvres de Saint-Simon & d’Enfantin, 15. Band, Paris 1868, S. 101 (Digitalisat).
  155. ↑ Vgl. Marion Fürst: „Les Muses sont Sœurs“ (…) in Annette Kreutziger-Herr, Katrin Losleben (Hrsg.): History/Herstory (…) Köln 2009, S. 198–216, hier: S. 215 f.
  156. ↑ Jacqueline Letzter, Robert Adelson: Women Writing Opera (…) Berkeley 2001, S. 39.
  157. ↑ Geschichte der Musik (…) Nach dem Französischen der Frau von Bawr frei bearbeitet von August Lewald. Nürnberg 1826 (Digitalisat).
  158. ↑ Saggio storico della musica, traduzione del cavaliere C. F., D. R. Salvini, Dupui, e C.°, Italia 1826 (Digitalisat).
  159. ↑ Jacqueline Letzter, Robert Adelson: Women Writing Opera (…) Berkeley 2001, S. 76.
  160. ↑ Anonyme Rezension von Mes souvenirs in: The Saturday Review (…), Band 1, London 1856 (Digitalisat), 15. März, S. 395 f.
  161. ↑ Darunter Grétry, Garat, Élisabeth Vigée-Lebrun, den Maler Gérard, Talma, Mademoiselle Mars und Poisson. Vgl. Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853, S. 21–33, 43–53, 64–71, 102–106, 171–182, 182–189, 212–218 (Digitalisat).
  162. ↑ Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884), Paris 1885, S. 67.
  163. ↑ Madame de Bawr: Mes souvenirs (…) Paris 1853, S. 3–14, 255.
  164. ↑ Sieber, Paris.
  165. ↑ Johann August Böhme, Hamburg.
  166. ↑ Marie-Anne-Henriette Payan de l’Estang, verheiratete d’Antremont, de Bourdic und Viot.
  167. ↑ Unter dem Namen Saint-Simon, Sieber, Paris.
  168. ↑ 168,0 168,1 Unter dem Namen Saint-Simon.
  169. ↑ Unter dem Namen de Bawr, Eigenverlag der Komponisten, Paris. (Digitalisat|http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k929542g/f1)
  170. ↑ Digitalisat|GB=EexKAAAAcAAJ&printsec=frontcover&dq=argent+et+adresse+ou+le+petit+mensonge+1802&hl=de&sa=X&ved=0ahUKEwiGx_fd_bjYAhWJ7xQKHX7PDLgQ6AEIKzAA#v=onepage&q&f=fals)
  171. ↑ Digitalisat|GB=3VpoAAAAcAAJ&printsec=frontcover&dq=Le+rival+obligeant+comédie&hl=de&sa=X&ved=0ahUKEwiy4q6k_7jYAhWCuhQKHez1DpUQ6AEILzAB#v=onepage&q&f=false
  172. ↑ Digitalisat|GB=YSFaAAAAcAAJ&pg=PA10&dq=Les+chevaliers+du+Lion+mélodrame&hl=de&sa=X&ved=0ahUKEwi1q42ggLnYAhUHxxQKHW53C1YQ6AEIOTAC#v=onepage&q&f=false}}); 2. Ausg., 1812 (Plantilla:Digitalisat), 1855.
  173. ↑ Digitalisat|GB=nxW9vRMP8KsC&pg=PA7&lpg=PA7&dq=Bawr+gemaskerd+bal&source=bl&ots=7MgQCxI20D&sig=Tiy_SeQp2-GLrO4B9ViQDUgTTzs&hl=de&sa=X&ved=0ahUKEwjhrrW-6J7aAhWBrxQKHVVyALUQ6AEIOjAH#v=onepage&q&f=false
  174. ↑ Digitalisat|GB=dqM5AAAAcAAJ&printsec=frontcover&dq=Charlotte+Brown&hl=de&sa=X&ved=0ahUKEwj3o9eKhrnYAhWF7xQKHe59AdoQ6AEIRTAE#v=onepage&q&f=false}}); deutsch ({{Digitalisat|GB=tbpXAAAAcAAJ&pg=PA12&lpg=PA12&dq=%22Frau+von+Bawr%22&source=bl&ots=rRqsL8QbVl&sig=ddlbZCqYFpiJBWbdGP-_dJO-0MI&hl=de&sa=X&ved=0ahUKEwiQ4rW90pvaAhVCPBQKHd5iBZgQ6AEILTAB#v=onepage&q&f=false
  175. ↑ In: Les jours de congé ou Les matinées du grand oncle. Contes, nouvelles et proverbes. Band 2, Postel fils, Paris 1838.
  176. ↑ Erschienen mit Les deux chaumières ou Les petits botanistes von Mme de Bradi
  177. ↑ Verfasst mit A. Eymery de Saintes, erschienen mit La Discrétion von Bouilly und Le petit faiseur de tours.

Bibliografia

[modifica]
  • (Albéric Deville:) Arnoldiana, ou Sophie Arnould et ses contemporaines; recueil choisi d’anecdotes piquantes, de réparties et de bons mots de Mlle Arnould; précédé d’une notice sur sa vie (…) Gérard, París 1813 (Digitalitzat), S. 74 f., 87–92, 370 f.
  • Léon Halévy: Souvenirs de Saint-Simon. a: La France littéraire, París 1832, 1. Volum, 3. Lieferung (Març), S. 521–546, aquí: S. 527 f. (Digitalisat).
  • Alphonse Rabbe et al. (Hrsg.): Biographie universelle et portative des contemporains (…) 5. Volum/Suplement, F. G. Levrot, París 1834 (còpia digital), p. 42.
  • Étienne-Jean Delécluze: Mme la baronne de Bawr (…) A Alfred de Montferrand (pseudònim d'Adolphe de Chesnel) (ed.): Biografia de Femmes auteurs contemporaines françaises (...) 1r volum (ja no es publica), Armand-Aubrée, París (1836), pàg. 25–33 (còpia digital). ).[187]
  • Souvenirs de Madame Élisabeth Vigée Le Brun (…) Volum 3, H. Fournier, París 1837, pàg. 145 f., 151, 321.
  • Vie de Saint-Simon écrite par lui-même. A Olinde Rodrigues (ed.): Œuvres de Saint-Simon (...) París 1841 (còpia digital), pp. XV–XXXVIII, aquí: pp. XXIII f.
  • Nicolas-Gustave Hubbard: Saint-Simon, sa vie et ses travaux (…) Guillemin, París 1857 (còpia digital), p. 36 f.
  • Jules Janin: Madame de Bawr (Obituary), a: Journal des débats, 14 de gener de 1861, p. 1 f.
  • Élise Gagne (Élise Moreau): Madame de Bawr. Étude biographique sur sa vie et ses ouvrages. Didier, París 1861.
  • Virginie Ancelot: Un salon de Paris, 1824-1864. E. Dentu, París 1866 (còpia digital), fig. 1, pàgs. 46–55.
  • Pierre Larousse (Hrsg.): Grand dictionnaire universel du XIXe siècle (…) 2n volum, Administration du Grand dictionnaire universel, París 1867 (còpia digital), p. 406.
  • Histoire de ma vie. a: Œuvres de Saint-Simon & d'Enfantin, 15è volum, E. Dentu, París 1868, pàgs. 64–88 (versió digital).
  • Jules Michelet: Histoire du XIXe siècle. Directoire. Origine des Bonaparte. Germer Baillière, París 1872 (versió digital).
  • Prosper Blanchemain: Madame Vigée Lebrun et les étoiles filantes du dix-huitième siècle au commencement du dix-neuvième, a: Bulletin du Bibliophile (…) Any 41, París 1874, pàgs. 359–414, aquí: pàgs. 390–395 (còpia digital).
  • Henri-Paul-César de Chastellux: Notes prises aux archives de l'état-civil de Paris, avenue Victoria, 4, brûlées le 24 mai 1871. J.-B. Dumoulin, París 1875, p. 306 (còpia digital).
  • Ch. J. (Hrsg.): Souvenirs de la B(ar)onne Frossard (1813-1884). H. Gautier, París 1885, S. 65–85.
  • Maurice Tourneux: Bawr (Alexandrine-Sophie Goury de Champgrand, comtesse de Saint-Simon, puis baronne de). a: La grande Encyclopédie (…) 31 volums, H. Lamirault, París 1885–1902, 5è volum, p. 933 (còpia digital).
  • Georges Weill: Un précurseur du socialisme. Saint-Simon et son œuvre. Perrin & Cie., París 1894 (còpia digital).
  • G. Lenotre (Pseudonym von Théodore Gosselin): Un conspirateur royaliste pendant la Terreur. Le baron de Batz 1782-1795. D'après des documents inédits. Perrin & Cie., París 1896, p. 49 f., 295 (còpia digital).
  • Rapport politique sur les maisons de jeu (…) A George Duruy (Hrsg.): Mémoires de Barras, membre du Directoire (…) Volum 3, Hachette, París 1896, pàgs. 291–299 (versió digital).
  • Baron Jean d’Erbrée (Pseudonym von Édouard Hamon): Goury de Champgrand. A: Revue des questions héraldiques, archéologiques et historiques, Volum 11, Conseil héraldique de France, París 1907, S. 39–59.
  • Gabriel Vauthier: Le premier mariage de Mme de Bawr. A: La Nouvelle Revue, 1 d'agost de 1908, pàgines 355–369 (còpia digital).
  • Alexandre Tuetey: Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la Révolution française. 10. Volum, Imprimerie nouvelle, París 1912 (còpia digital); XI volum, Imprimerie nouvelle, París 1914 (còpia digital).
  • Maxime Leroy: La vie du comte de Saint-Simon 1760-1825. (Les cahier verts 54), Bernard Grasset, París 1925, v. a. S. 198–226.
  • Henri Gouhier: La jeunesse d'Auguste Comte et la formation du positivisme, Volum 2, J. Vrin, París 1936; 2a edició, 1964 (fragment: còpia digital), pàg. 63–125, v. a. pàgines 112–125.
  • Perry Gethner: Images of Women in Women’s Comedies from the Nineteenth Century. A Keith Bisby (Ed.): Correspondences: Studies in Literature, History, and the Arts in XIXe Century France (...) Rodopi, Amsterdam/Atlanta 1992, ISBN 90-5183-296-6 (fragment: versió digital), pàg. 59– 70, aquí: pàgs. 59–62.
  • Olivier Blanc: Les Libertines, Plaisir et liberté au temps des Lumières. Perrin, París 1997, ISBN 2-262-01182-6, París 1997, pàgs. 16–18, 30 f., 36 f., 53, 239 (versió digital).
  • Alison Finch: Women’s Writing in Nineteenth-Century France, Cambridge University Press, Cambridge 2000, ISBN 0-521-63186-6 (fragment: còpia digital).
  • Jacqueline Letzter, Robert Adelson: Women Writing Opera: Creativity and Controversy in the Age of the French Revolution. University of California Press, Berkeley 2001, ISBN 0-520-22653-4 (Còpia digital), pàgs. 37–39 i passim.
  • Marion Fürst: „Les Muses sont Sœurs.“ Die „Histoire de la musique“ (1823) von Alexandrine Sophie Baronne de Bawr (1773–1860) – eine frühe französische Musikgeschichte für Frauen. A Annette Kreutziger-Herr, Katrin Losleben (eds.): History/Herstory, Alternative Music Histories, Böhlau, Colònia 2009, ISBN 978-3-412-20243-9 (fragment: versió digital), pàg. 198–216.
  • Richard Khaitzine: Galeries et passages de Paris. À la recherche du temps passé. (…) Le Mercure Dauphinois, París 2010 (fragment: còpia digital), sense paginar.
  • Joyce Johnston: Sophie de Bawr: Successful Resistance, Resisting Success. A: Women Dramatists, Humor, and the French Stage 1802–1855, Palgrave Macmillan, Nova York 2014, ISBN 978-1-349-49853-6 (fragment: versió digital), pàgs. 25–61.
  • Francesco Schiariti: La nostalgie de la civilisation. Les représentions de l'Ancien Régime dans les romans sensibles, les romans historiques, les vies romancées et les vies édifiantes (1789-1847). Doctorat de letters, Université Paris-Est 2015 (còpia digital).
  • Charles-Olivier Blanc: Johan Petrus Berchtold Proly (…) a: Geneanet, consultat el 5 de març de 2018 (còpia digital).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sophie_Bawr&oldid=34249337»