Per a respondre punt per punt:
- Estic d’acord, òbviament, amb el fet que els noms proposats pel Diccionari Grec-Català i obres relacionades prevalen en tots els casos llevat d’excepcions. En el que no estic d’acord és en les excepcions plantejades.
- Efectivament --i el mateix DGC ho reconeix-- hi ha "casos extrems" en què no és realista que la forma Ocèan, per exemple, substituïsca el nom comú oceà allà on aquesta és la forma pròpia general. Precisament per això, i connectant amb el que vaig expressar en l’enfilall dels noms bíblics/cristians/comuns, em sembla idoni de diferenciar noms comuns i noms mitològics-grecs-pagans dels altres, els quals al final no són més que una adaptació forçada a posteriori en l’àmbit culte, no com els noms bíblics que tenen una connexió més popular i seria lògic d’admetre certa vacil·lació o divergència respecte de les formes cultes.
El mateix aplica, a parer meu, per a Pegas, les amàzones, Úran(os), etc. car no són noms naturals ni patrimonials; són cultismes portats a posteriori. El fet que avui aquestes formes i d’altres presenten un accent desplaçat s’explica per la situació anòmala que ha passat i passa el català, de subordinació al castellà i al francès, sumat al fet correlatiu de mancança de bibliografia i estudi autocentrat en aquest i tants altres àmbits del coneixement. Repassant els casos esmentats, el mateix DCVB explica que la forma Pegàs, que abans havia estat i era alhora Pegaso, ens ve per via del castellà. El calc resulta obvi, més tenint en compte que el DCVB s’equivoca quan diu que potser també ve de l’italià, atès que Pegaso, en italià, és un mot esdrúixol. Pel que fa a amàzones, no ens ha d’estranyar que la forma culta i etimològica divergisca del nom del riu brasiler Amazones (Nomenclàtor Mundial IEC), car el topònim és una catalanització del nom portuguès, idioma en què és mot pla. En el cas d’Úran(os), reconec que la qüestió és una mica més complicada. Per això, acceptaria la diferenciació entre el nom de la divinitat i el nom planetari, si considerem que el nom del planeta està avui del tot assentat, sent Úran (Grimal) o Úranos (DGC) el nom del déu primordial i Urà el nom del setè planeta del sistema solar. No ho trobe necessari en el cas de la constel·lació de Pegas, però estaria dispost a acceptar, en pro del consens, diferenciar Pegas (ésser mitològic) i Pegàs (constel·lació). A més, en el cas extrem que acceptàs Pegàs per a referir-me al nom del cavall alat, no podria per al jurista romà homònim, el qual la Viqui anomena Pegàs també i dubte molt que hi haja cap referència que ho justifique.
3. En el cas de noms com ara Aquil·les/Aquil·leu, Àiax/Aiant, Ulisses/Odisseu, Hèrcules/Hèracles i d’altres que presenten diverses variants en funció del context (grec o llatí). Independentment de si han generat o no expressions, dites, etc., sóc partidari que tinga primacia el nom més comú pel que fa al nomenament de l’article. En articles de context grec o llatí, però, s’hi hauria de fer servir la forma grega o llatina en cada cas. El mateix per als topònims com ara Troia (nom neutre més comú), que pot ser Ílion (nom grec) o Ílium (nom llatí), també.
4. Connectant els casos d’Hèlena, Ifigenia, Estèfan, etc. amb el punt 2 i amb la discussió dels noms bíblics i cristians, més del mateix. En tant que noms pagans i grecs, trobe que haurien de tindre primacia en contextos mitològics i de cultura grega les formes del DGC, establint la diferència Helena/Elena (nom comú, de santa, etc.) vs. Hèlena (nom mitològic). Igual Ifigenia (filla d’Agamèmnon i Clitemnestra) i Ifigènia (nom "comú" i santa d’Etiòpia), etc. Em decante cap a aquest plantejament perquè, a banda de ser les formes etimològiques, permeten de diferenciar. De més a més, hi ha casos com ara Ifigenia que, com hem vist, la majoria d’obres referenciades que l’esmenten o la tenen directament com a protagonista fan servir la forma plana, fins i tot en Carles Riba, qui feia servir Ifigenia, però alhora Helena. Trobe que la tradició literària és clara i prou abundant per a justificar l’ús de les formes del DGC, sobretot tenint en compte que són formes més que usades en les traduccions de la Bernat Metge durant un segle que ha fet enguany. Sumem-hi el fet que, per exemple, la resta d’articles d’obres de clàssics grecs que tenen al títol el nom d’Ifigenia, fan servir aquesta forma i no una altra. No trobe que tinga gaire sentit que hi haja Ifigenia entre els taures i Ifigenia a Àulida; però que el personatge en l’article principal aparega com a Ifigènia i no pas Ifigenia. Igualment rebutjaria de dir Ifígona a Ifigenia pel mateix motiu.
5. Per descomptat, partidari de les formes en -as en els casos pertinents i les formes en -es, en els casos pertinents d’acord amb els criteris etimològics en tant que són les formes de la Bernat Metge, les usava fins i tot Carles Riba, les defensa el DGC i altres obres, i parlem de cultismes grecs i llatins, no de mots patrimonials. Plus els arguments i avantatges que s’expliquen en obres com ara La transcripció dels noms grecs i llatins.
Per descomptat, el que defense ací no obsta perquè, com ja he dit en altres ocasions, les variants formals amb certa tradició o popularitat demostrable (que es puga referenciar) consten al costat de la forma principal dels articles.
Aquest és a grans trets el meu parer.