Vés al contingut

Trihidròxid clorur de dicoure

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de compost químicTrihidròxid clorur de dicoure
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular211,836 Da Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaClCu₂H₃O₃ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
[OH-].[OH-].[OH-].[Cl-].[Cu+2].[Cu+2] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response () Modifica el valor a Wikidata

El trihidròxid clorur de dicoure, abans anomenat oxiclorur de coure és un compost químic amb la fórmula química Cu2Cl(OH)3. Es tracta d'una substància sòlida cristallina verdosa que es troba de manera natural en alguns jaciments de minerals, productes de la corrosió dels metalls i en alguns sistemes biològics i un dels seus usos principals és com a fungicida acceptat també en agricultura ecològica. També es fabrica industrialment. Des de 1994 se'n fabriquen milers de tones a l'any i s'incorpora com suplement nutricional en animals de la ramaderia.

Presència en la natura

[modifica]

Cu2Cl(OH)3 es troba en minerals naturals en quatre formes cristallines polimòrfiques: atacamita, paratacamita, clinoatacamita, i botallackita.[1][2][3][4][5][6][7]

La forma més comuna de Cu2Cl(OH)3 és l'atacamita, producte de l'oxidació d'altres minerals e coure, que rep el nom del desert d'Atacama de Xile on es troba i en altres llocs àrids però també en les fumaroles submarines. L'atacamita es presenta també en objectes de bronze de l'antic Egipte i Mesopotàmia. Es troba atacamiita en la mandíbula del cuc Glycera dibranchiate. L'atacamita és estable.[2][3][4][8]

Propietats

[modifica]

El trihidròxid clorur de dicoure es descompon per sobre dels 220 °C amb eliminació de l'àcid clorhídric. És molt estable en medis de pH neutre però en els alcalins si s'esclafa dona òxids. És virtualment insoluble en aigua i en solvents orgànics i soluble en àcids minerals donant les corresponents sals de coure, també és soluble en les solucions d'amoni, amines i EDTA.

Fàcilment, es converteix en hidròxid de coure reaccionant amb hidròxid de sodi

Cu₂(OH)₃Cl + 3 HCl → 2 CuCl₂ + 3 H₂O (eq.1)
Cu₂(OH)₃Cl + 3 NaOH → 2Cu(OH)₂ + NaCl (eq.2)

Preparació

[modifica]
  • Hidròlisi de CuCl₂
2CuCl₂ + 3 NaOH → Cu₂(OH)₃Cl + 3 NaCl (eq.3)

també per la següent reacció:

CuCl₂ + 3 CuO + 3 H₂O → 2 Cu₂(OH)₃Cl (eq.4)
  • Producció industrial per oxidació a l'aire de Cu(I)Cl en una solució en salmorra

Usos

[modifica]

Abans de l'any 1994, la producció industrial de trihidròxid clorur de dicoure es dedicava a fungicides o a producte intermedi en la producció d'altres compostos de coure. A partir d'aquesta data es va emprar també en la nutrició animal[9][10]

Com a fungicida s'utilitza en la majoria dels cultius: te, fruiters, cítrics, vinya, cautxú natural, cotó, etc., contra fongs com Phytophtora i altres espargint-lo sobre les plantes.[1][11] Com a pigment en vidre i ceràmica, pintures de parets, manuscrits antics. També com a cosmètic en l'antic Egipte.[12][13] En pirotècnia com a agent colorant blau. Com a catalitzador en síntesi orgànica per la cloració i oxidació. Com a suplement nutricional comercial es basa en la necessitat del coure, a nivells baixos, ja que es presenta en enzims amb funcions metabòliques en la majoria dels organismes. Des de 1900 s'incorpora coure a la dieta dels animals de la ramaderia, però es feia amb altres compostos de coure com el sulfat de coure pentahidratat que donava alguns problemes de reaccions indesitjades en ambients calents i humits, per això es va substituir per l'oxiclorur de coure que és molt estable.

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Richardson, H. W. Ed., Handbook of Copper Compounds and Applications. Marcel Dekker, Inc., New York, NY, U.S.A., 1997, 71.
  2. ↑ 2,0 2,1 (a) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/atacamite.pdf; (b) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/botallackite.pdf; (c) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/paratacamite.pdf (d) http://www.handbookofmineralogy.org/pdfs/clinoatacamite.pdf
  3. ↑ 3,0 3,1 (a) http://webmineral.com/data/Atacamite.shtml; (b) http://webmineral.com/data/Botallackite.shtml; (c) http://webmineral.com/data/Paratacamite.shtml; (d) http://webmineral.com/data/clinoatacamite.shtml.
  4. ↑ 4,0 4,1 (a) Wells, A. F. The crystal structure of atacamite and the crystal chemistry of cupric compounds. Acta Crystallogr. 1949, 2, 175-80. (b) Paris, J. B; Hyde, B. G. The structure of atacamite and its relationship to spinel. Crystal. Struc. Comm. 1986, C42(10), 1277-80.
  5. ↑ Hawthorne, F. C. Refinement of the crystal structure of botallackite. Mineral Mag. 1985, 49, 87- 89.
  6. ↑ FLeet, M.E. The crystal structure of paratacamite, Cu2(OH)3Cl. Acta Crystallorg. 1975, 831, 183-187.
  7. ↑ (a) Jambor, J. L.; Dutrizac, J. E.; Roberts, A. C.; Grice, J. D.; Szyma´nski, J. T. Clinoatacamite, a new polymorph of Cu2(OH)3Cl, and its relationship to paratacamite and “anarakite”. Can. Mineral. 1996, 34, 61–72; (b) Grice, J.D.; Szyma´nski, J. T.; Jambor, J. L. The crystal structure of clinoatacamite, a new polymorph of Cu2(OH)3Cl. Can. Mineral. 1996, 34, 73–78.
  8. ↑ (a) Lichtenegger, H. C.; Schöberl, T.; Bartl, M. H.; Waite, H.; Stucky, G. D. High Abrasion Resistance with Sparse Mineralization: Copper Biomineral in Worm Jaws. Science 2002, 298 (5592), 389 – 392; (b) Lichtenegger, H. C.; Birkedal, H.; Casa, D. M.; Cross, J. O.; Heald, S. M.; Waite, H.; Stucky, G. D. Distribution and Role of Trace Transition Metals in Glycera Worm Jaws Studied with Synchrotron Microbeam Techniques. Chem. Mater. 2005, 17, 2927-2931
  9. ↑ (a) Steward, F. A. Micronutrients, Heritage Environmental Service, US. Micronutrient supplement. WO95024834, US5451414, US5534043. (b) Steward, F. A. Micronutrients, Heritage Environmental Service, US. Vitamin compatible micronutrient supplement. WO00032206.
  10. ↑ Steward, F. A. Development and manufacture of an innovative mineral feed ingredient produced from recycled copper. Proceeding of The 4th Int. Symposium on Recycling of Metals and Engineered Materials, Oct. 22-25, 2000, Pittsburgh, PA.
  11. ↑ Lubej, A.; Koloini, T.; Pohar, C. INDUSTRIAL PRECIPITATION OF CUPRIC HYDROXY-SALTS. Acta Chim. Slov. 2004, 51, 751-768.
  12. ↑ Eastaugh, N.; Walsh, V.; Chaplin, T.; Siddall, R. The Pigment Compendium. A Dictionary of Historical Pigments. Elsevier Butterworth-Heinemann Linacre House, Oxford, UK. 2004.
  13. ↑ Scott, D. A. A Review of Copper Chlorides and Related Salts in Bronze Corrosion and as Painting Pigments. Studies in Conservation 2000, 45(1), 39-53.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Trihidròxid_clorur_de_dicoure&oldid=33328472»