Usuari:Guillem d'Occam/Laboratori de proves 2

La bioquímica és la ciència que estudia les reaccions químiques i interaccions que es donen en organismes vius, incloent l'estudi i l'estructura de proteïnes, carbohidrats, lípids, àcids nucleics i altres molècules presents en cèl·lules.

L'etimologia de la paraula bioquímica prové del grec βίος, bios, "vida" i de química. Aquesta del baix llatí chimia, de l'àrab kīmiyã´, "pedra filosofal", i aquest, probablement del grec khymeía "mescla de sucs".

La supervivència dels éssers vius depèn de la seva capacitat per portar a terme un seguit de reaccions químiques adreçades a l'intercanvi de matèria i energia amb el medi ambient i a la fabricació de les seves estructures vitals. La bioquímica estudia, per tant, totes aquelles reaccions que s'esdevenen tant a l'interior de la cèl·lula com al medi intern dels organismes pluricel·lulars. Aquestes bioreaccions no difereixen essencialment de les reaccions típiques de la química orgànica, bé que són caracteritzades específicament pel fet d'esdevenir-se totes a temperatures relativament baixes (en general, inferiors a 45 °C) gràcies a l'ajut dels biocatalitzadors, anomenats enzims, i pel fet de funcionar acoblades les unes a les altres en una complexíssima xarxa d'interrelacions, que constitueix el metabolisme. El metabolisme consta de reaccions degradadores (catabolisme), que aporten la matèria i l'energia necessàries per l'organisme, i de reaccions biosintètiques (anabolisme), que utilitzen la matèria i l'energia per a la construcció de les macromolècules i d'altres estructures complexes de l'organisme. La bioquímica és una ciència nascuda de la convergència i l'encreuament de la química orgànica i la fisiologia, dues ciències molt desenvolupades al llarg del segle XIX, que han experimentat un progrés molt important durant els darrers cinquanta anys.

Com que totes les formes de vida de l'actualitat descendeixen del mateix avantpassat comú, tenen una bioquímica generalment similar.^[1]^[2] Es desconeix si les bioquímiques alternatives són possibles o pràctiques.

Història

Antigament es considerava que els éssers vius no estaven subjectes a les lleis de la ciència igual que la matèria inert. Era àmpliament acceptat que les molècules de la vida només podien ser produïdes per éssers vius (teoria de la força vital). Però el 1828, el químic alemany Friedrich Wöhler publicà el procés de síntesi de la urea (substància present en l'orina) a partir de cianat d'amoni, una substància inorgànica, provant que els compostos orgànics podien ser creats artificialment.^[3]^[4]

Hom troba les arrels de la bioquímica moderna ja al segle XVIII, en els clàssics estudis del químic suec Karl Wilhelm Scheele, que identificà l'àcid làctic en la llet, el cítric en la llimona, el màlic en les pomes i l'úric en l'orina, i en els del francès Antoine Laurent Lavoisier, que demostrà que els éssers vius empren oxigen de l'aire per a la combustió dels aliments, la qual produeix calor (energia).

Foren dos els principals eixos vertebradors dels estudis bioquímics del segle XIX:

La identificació de nous compostos naturals (foren descrits per primer cop les proteïnes, el glicogen, l'ADN i molts aminoàcids)
L'estudi funcional de la fermentació alcohòlica.

Els més grans avenços de la bioquímica durant el s XIX van anar lligats a l'estudi de la fermentació, que fixà les bases de l'enzimologia, de la bioenergètica i de l'estudi del metabolisme. Destaquen els treballs dels científics de les escoles francesa i alemanya, com ara Anselme Payen que descobrí el 1833 el primer enzim, la diastasa, anomenada avui amilasa), Jean-François Persoz, Carl Justus von Liebig, Louis Pasteur o Eduard Büchner que contribuí amb la primera demostració de complexos processos bioquímics fora de la cèl·lula el 1896: la fermentació alcohòlica en extractes de llevat.

La bioquímica assolí un impuls decisiu amb els treballs sobre l'hemoglobina d'Ernst Felix Immanuel von Hoppe-Seyler o la síntesi dels glúcids, els greixos i les proteïnes d'Emil Fischer. La nova ciència rebé definitivament el nom de bioquímica, proposat pel químic alemany Carl Neuberg, el 1903. Prèviament, aquesta àrea s'havia anomenat química fisiològica.

La primera meitat del segle XX comportà un canvi qualitatiu en el desenvolupament de la bioquímica, ja que l'interès dels bioquímics es desplaçà cap a l'estudi de les funcions, dins l'organisme, dels composts identificats al segle precedent i el significat biològic dels processos en què intervenen. Així, l'estudi de la fermentació iniciat al segle anterior va conduir a l'elucidació, per part dels bioquímics alemanys Gustav Embden, Otto Meyerhof i Jakob Parnass el 1933, de la primera ruta metabòlica identificada, la via glucolítica. Juntament amb la glucòlisi, es van descriure els altres dos processos principals per a l'obtenció d'energia a la cèl·lula, el cicle dels àcids tricarboxílics, per part de Hans Adolf Krebs el 1937 i la cadena respiratòria, que permet la reducció de l'oxigen i la síntesi de l'ATP, estudi que va aplegar molts dels principals bioquímics de l'època com ara Otto Warburg o Albert Lehninger.

Durant la segona meitat del s XX, la bioquímica ha experimentat un gran desenvolupament gràcies a noves i complexes tècniques analítiques com la cromatografia, la difracció de raigs X, la ressonància magnètica nuclear, marcatge radioisotòpic, la microscòpia electrònica i l'espectroscòpia molecular. Aquestes tècniques permeten a la descoberta i l'anàlisi en detall de diverses molècules i vies metabòliques de la cèl·lula, com ara la glicòlisi i el cicle de Krebs.

També s'ha fet cada cop més palesa arreu del món la necessitat de dedicar més recursos humans i econòmics a la investigació en aquesta ciència. Això ha representat un nou canvi en l'objectiu de la bioquímica: durant aquest període, el principal interès ha estat l'estudi dels mecanismes moleculars que controlen els processos descrits els anys anteriors. Així, descobriments com ara el de l'AMP cíclic per Earl Sutherland el 1957 o la fosforilació de les proteïnes per Edwin Krebs i Emil Fischer el 1959 han portat al naixement de disciplines noves com l'endocrinologia molecular, que ha permès l'estudi de la regulació i la integració del metabolisme. Malgrat els importants avenços científics assolits, encara es van descobrint nous composts bioquímics (com és el cas de l'important regulador metabòlic fructosa-2,6-difosfat), com també aspectes bàsics (com ara vies metabòliques secundàries) de l'entrellat de vies metabòliques que constitueixen el metabolisme. Avui en dia, les troballes de la bioquímica s'usen en diferents àrees, des de la genètica fins a la biologia molecular passant per l'agricultura i la medicina, entre altres camps.

Camps de recerca

Actualment, la bioquímica té quatre línies principals d'estudi:

La bioquímica estructural se centra en l'estructura de composts i agregats moleculars cada cop més complexos, per tal d'arribar a comprendre el seu mecanisme d'actuació i poder dissenyar fàrmacs específics per modificar la seva acció en casos de disfuncionalitat;
La regulació del metabolisme té com a objectiu l'estudi global i integrat del metabolisme, la seva regulació i la seva adaptació a diferents situacions fisiològiques, analitzant el control de l'activitat dels enzims (especialment pel que fa a la variació d'activitat amb relació al grau de fosforilació i l'expressió dels gens que codifiquen pels enzims) i el mecanisme d'acció de les hormones (endocrinologia molecular);
La bioquímica cel·lular estudia, a escala molecular, els diferents processos que permeten la supervivència de la cèl·lula, que fins ara s'havien limitat als mecanismes d'obtenció i aprofitament de matèria i energia i actualment s'estenen a tots els esdeveniments cel·lulars, com ara el cicle de divisió de la cèl·lula o la mort cel·lular; finalment,
La bioquímica clínica es planteja l'estudi de les bases moleculars que condueixen a situacions patològiques.

Monòmers i polímers

Els monòmers i polímers són la base estructural sobre la qual es basen les quatre biomolècules principals de la bioquímica (glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics). Els monòmers són les unitats bàsiques constituents dels polímers. Els monòmers són molècules relativament petites, i és de la unió de molts monòmers que es forma un polímer o macromolècula. Quan són sintetitzades, ambdues molècules pateixen un procés anomenat síntesi de deshidratació.

Glúcids

Una molècula de sacarosa (glucosa + fructosa), un disacàrid.

Els monosacàrids són els monòmers dels glúcids. De la reacció de dos grups carboxil de dos monosacàrids, es forma un enllaç nou, alliberant-se així una molècula d'aigua. Aquesta molècula s'allibera a causa del fet que en formar-se l'enllaç O-glicosídic (l'enllaç que es forma entre els grups carboxil de dos monosacàrids) es perd un grup hidroxil (-OH) d'un dels dos grups carboxil i un àtom d'oxigen de l'altre (aquest procés s'anomena síntesi de deshidratació, car en alliberar-se una molècula d'aigua per sintetitzar la nova molècula, es "deshidrata"). El producte resultant d'aquesta unió s'anomena disacàrid. De la unió successiva de monosacàrids (amilosa) o disacàrids (condroïtina) es formen unes macromolècules que reben el nom de polisacàrids. Tots els sucres són glúcids, però no tots els glúcids són sucres. Hi ha més glúcids a la Terra que qualsevol altre tipus de biomolècula coneguda; serveixen per emmagatzemar energia i informació genètica (la ribosa i el seu derivat, la desoxiribosa formen part dels nucleòtids de l'ARN i l'ADN, respectivament, i també tenen un paper important en la interacció i comunicació entre cèl·lules.

Monosacàrids

Com ja s'ha comentat, el tipus més simple de glúcids són els monosacàrids, formats essencialment per carboni, hidrogen i oxigen, majoritàriament en un ràtio de 1:2:1 (la fórmula general és C_nH_2nO_n, on n com a mínim és 3). Exemples d'aquests monosacàrids són la glucosa (C₆H₁₂O₆), el glúcid més important; o la fructosa (C₆H₁₂O₆), el sucre que dóna el gust dolç a les fruites. Aquesta fórmula general, però, només és vàlida en els monosacàrids, ja que després d'unir-se per sintetitzar disacàrids o polisacàrids, les proporcions d'hidrogen i oxigen canvien. Els monosacàrids es classifiquen en aldoses (amb un grup aldehid al final de la cadena, com per exemple la glucosa) i en cetoses (amb un grup ceto a la cadena, com per exemple la fructosa). Tant les aldoses com les cetoses es troben en un equilibri entre les formes de cadena oberta i (a partir d'una longitud de cadena de quatre carbonis) les formes cícliques. Les formes ciclades es generen per la formació d'un enllaç entre un dels grups hidroxils de la cadena del sucre amb el carboni del grup aldehid o ceto per formar un enllaç hemiacetàlic. Això forma anells saturats heterocíclics pentagonals o hexagonals (furanoses i piranoses, respectivament), que contenen un oxigen com a heteroàtom.

Disacàrids

La sacarosa: és el sucre de taula normal i corrent, i probablement és el glúcid més familiar.

La molècula resultant de la unió de dos monosacàrids rep el nom de disacàrid. La reacció que ja s'ha explicat anteriorment també es pot dur a terme de forma inversa, utilitzant una molècula d'aigua per fragmentar un disacàrid i trencar l'enllaç O-glicosídic; és el procés d'hidròlisi. El disacàrid més conegut és la sacarosa, o sucre normal (també conegut com a "sucre de taula" o "sucre de canya" per diferenciar-lo de la resta de sucres). La sacarosa consisteix en una molècula de glucosa i una de fructosa unides. Un altre disacàrid important és la lactosa, que consisteix en una molècula de glucosa i una de galactosa. En la majoria d'humans, a mesura que s'envelleix, també sol disminuir la producció de lactasa, l'enzim que hidrolitza la lactosa en glucosa i galactosa. Això resulta en deficiència de lactasa, més coneguda com a intolerància a la lactosa.

Els polímers de sucres es caracteritzen per tenir extrems reductors o no reductors. L'extrem reductor d'un glúcid és un àtom de carboni que pot estar en equilibri amb la forma aldehid o ceto de cadena oberta. Si la unió dels monòmers es produeix en un d'aquests àtoms de carboni, el grup hidroxil lliure de la forma piranosa o furanosa s'intercanvia amb una cadena de costat OH d'un altre sucre, donant un acetal complet. Això evita que s'obri la cadena a la forma aldehid o ceto i fa que el residu modificat sigui no reductor. La lactosa té un extrem reductor al seu fragment de glucosa, mentre que el fragment de galactosa forma un acetal complet amb el grup C4-OH de la glucosa. La sacarosa manca d'extrem reductor, degut a la formació d'un acetal complet entre el carboni aldehid de la glucosa (C1) i el carboni ceto de la fructosa (C2).

Oligosacàrids i polisacàrids

La cel·lulosa com a polímer de la β-D-glucosa

Quan alguns (entre tres i sis) monosacàrids s'uneixen, el producte és un oligosacàrid (oligo significa "pocs"). Aquestes molècules tendeixen a ser utilitzades com a marcadors i senyals, entre altres funcions. Molts monosacàrids units formen un polisacàrid. Poden estar units en una sola cadena lineal, o es poden ramificar.

Hi ha dues classes principals de polisacàrids; els homopolisacàrids, formats per cadenes successives d'un mateix monòmer, com ara la cel·lulosa (fabricada per les plantes i component estructural important de la seva paret cel·lular); i els heteropolisacàrids, formats per diferents tipus de monòmers, com ara l'àcid hialurònic.

Ús dels glúcids com a font d'energia

La glucosa és la font d'energia principal de la majoria de sistemes metabòlics. Per exemple, els polisacàrids són descompostos en monòmers (la glicogen fosforilasa recupera els residus de glucosa del glicogen). Els disacàrids com la lactosa o la sacarosa són fragmentats en els seus dos monosacàrids components.

Glucòlisi (anaeròbica)

La glucosa és metabolitzada principalment per una ruta de deu passos molt important i antiga anomenada glucòlisi, el resultat net de la qual és trencar una molècula de glucosa en dues molècules de piruvat; també produeix dues molècules d'ATP, la moneda energètica de les cèl·lules, juntament amb dos equivalents reductors en convertir NAD⁺ en NADH. Aquest procés no requereix oxigen; si no hi ha oxigen disponible (o la cèl·lula no el pot utilitzar), el NAD és restaurat mitjançant la conversió del piruvat en lactat (per exemple, en els humans) o en etanol i diòxid de carboni (per exemple, en els llevats). Altres monosacàrids com la galactosa o la fructosa es poden convertir en intermedis de la ruta glucolítica.

Aeròbica

En les cèl·lules aeròbiques amb prou oxigen, com la majoria de cèl·lules humanes, el piruvat és metabolitzat encara més. És convertit irreversiblement en acetil-CoA, alliberant un àtom de carboni com diòxid de carboni residual, i generant un altre equivalent reductor, NADH. Aleshores, les dues molècules d'acetil-CoA (d'una molècula de glucosa) entren al cicle de Krebs, produint dues molècules més d'ATP, sis molècules més de NADH i dues (ubi)quinones reduïdes (via FADH₂ com a cofactor unit a enzim), i alliberant els àtoms de carboni restants com a diòxid de carboni. Les molècules de NADH i de quinols així produïdes entren als complexos enzimàtics de la cadena respiratòria, un sistema de transport d'electrons que transfereix els electrons en última instància a l'oxigen i conserva l'energia alliberada en forma de gradient de protons en una membrana (en els eucariotes, la membrana mitocondrial interna). Per aquest procés, l'oxigen és reduït en aigua i es regeneren els acceptors d'electrons originals NAD⁺ i quinones. És per això que els humans inspiren oxigen i expiren diòxid de carboni. L'energia alliberada de la transferència dels electrons d'estats d'alta energia en NADH i quinol és conservada inicialment com a gradient de protons i convertida en ATP via ATP sintasa. Això genera 28 molècules addicionals d'ATP (24 dels 8 NADH + 4 dels 2 quinols), donant un total de 32 molècules d'ATP conservades per glucosa degradada (dues de la glicòlisi més dues del cicle de Krebs). Resulta evident que l'ús d'oxigen per oxidar completament la glucosa proporciona molta més energia als organismes que qualsevol ruta metabòlica oxigen-independent, i es creu que és el motiu pel qual la vida complexa només aparegué després que l'atmosfera de la Terra hagués acumulat grans quantitats d'oxigen.

Gluconeogènesi

En els vertebrats, els músculs esquelètics que es contrauen vigorosament (com per exemple durant l'aixecament de pesos o els esprints) no reben prou oxigen com per respondre a les seves necessitats energètiques, de manera que passen al metabolisme anaeròbic, convertint glucosa en lactat. El fetge regenera la glucosa, mitjançant un procés anomenat gluconeogènesi. Aquest procés no és exactament l'invers de la glucòlisi, i de fet requereix tres vegades la quantitat d'energia obtinguda de la glucòlisi (s'utilitzen sis molècules d'ATP, en contrast amb les cinc que s'obtenen en la glucòlisi). De manera anàloga a les reaccions ja mencionades, la glucosa produïda pot sofrir glucòlisi en teixits que necessiten energia, ser emmagatzemada en forma de glicogen (o, en les plantes, midó), ser convertida en altres monosacàrids o unida en disacàrids o oligosacàrids. La combinació de les rutes de la glucòlisi durant l'exercici, el pas del lactat al flux sanguini a través del fetge, la posterior gluconeogènesi i l'alliberament de glucosa al flux sanguini rep el nom de cicle de Cori.

Lípids

Un triglicèrid amb una molècula de glicerol a l'esquerra i tres àcids grassos que en sorgeixen.

Hi ha dos tipus principals de lípids, els saponificables (àcids grassos, acilglicèrids, fosfoglicèrids, esfingolípids i cèrids) i els insaponificables (esteroides i terpens) Els lípids més abundants són els acilglicèrids, concretament els triacilglicèrids, que estan formats per una molècula de glicerol unida a tres àcids grassos. Els àcids grassos són els monòmers dels lípids, i poden ser saturats (si tots els enllaços de la molècula són simples) o insaturats (si l'àcid gras presenta enllaços dobles). Els lípids, especialment els fosfolípids, també s'utilitzen en una sèrie de productes farmacèutics, o bé com a cosolubilitzadors (com en les infusions parenterals) o bé com a components portadors de drogues (com en un liposoma o un transfersoma).

Proteïnes

Fórmula d'un α-aminoàcid, amb el grup amino a l'esquerra i el grup carboxil a la dreta.

Les proteïnes són molècules grans, els monòmers de les quals són aminoàcids. Hi ha vint aminoàcids considerats primaris. Els aminoàcids contenen tots un grup carboxil, un grup amino i l'anomenat grup "R", que és el que diferencia cada aminoàcid. Els aminoàcids s'uneixen entre ells amb un enllaç peptídic (enllaç que presenta unes característiques especials que el diferencien, com ara la rigidesa dels plans atòmics, característiques que es donen gràcies a un fenomen anomenat ressonància peptídica) que s'estableix entre el grup amino i el grup carboxil de dos aminoàcids. El producte resultant d'aquesta unió s'anomena pèptid. Els pèptids molt grans s'anomenen cadenes polipeptídiques. Una proteïna pot estar constituïda per una sola cadena polipeptídica (la amilasa) o per més d'una (l'hemoglobina).

Tot i que no es pot obviar la cabdal importància estructural de les proteïnes, el paper de les proteïnes no es limita aquí, sinó que és també funcional. Per exemple, els moviments de les proteïnes actina i miosina són les responsables en última instància de la contracció dels músculs esquelètics. Una propietat present en moltes proteïnes és que s'uneixen específicament a una determinada molècula o tipus de molècules - poden ser extremament selectives. Els anticossos són un exemple de proteïnes que s'uneixen a un tipus específic de molècules. De fet, la prova ELISA, que utilitza anticossos, és actualment un dels tests més sensibles que utilitza la medicina actua per detectar diverses biomolècules. Tanmateix, els enzims són probablement les proteïnes més importants. Aquestes molècules reconeixen molècules reactants específiques anomenades substrats; aleshores catalitzen la reacció entre aquestes molècules. Reduint-ne l'energia d'activació, l'enzim accelera la reacció de 10⁶ a 10¹² vegades més; així, una reacció que normalment trigaria més de 3.000 anys en completar-se espontàniament pot trigar segons amb un enzim, en condicions de pH i temperatura tolerables per l'organisme (a diferència d'altres catalitzadors químics). A més a més, l'enzim es recupera intacte en finalitzar la reacció, de manera que pot tornar a intervenir en la mateixa reacció amb un nou conjunt de substrats. Utilitzant diversos modificadors es pot regular l'activitat de l'enzim, permetent controlar la bioquímica de la cèl·lula en general.

Àcids nucleics

Els àcids nucleics són molt importants en la bioquímica, ja que emmagatzemen la informació genètica de l'organisme, a partir de la qual se sintetitzen les proteïnes necessàries per aquest. Els àcids nucleics més comuns són l'àcid desoxiribonucleic (ADN) i l'àcid ribonucleic (ARN). Els monòmers reben el nom de nucleòtids. Els nucleòtids més comuns estan formats per una base nitrogenada (adenina, citosina, guanina, timina i uracil) unida a una molècula de ribosa (ARN) o desoxiribosa (ADN). L'adenina s'uneix amb la timina (en l'ADN) i l'uracil (en l'ARN), la timina només s'uneix amb l'adenina, i la citosina i la guanina només es poden unir l'una amb l'altra.

Aplicacions

Gràcies al gran desenvolupament que han tingut les metodologies, especialment amb l'arribada de les tècniques de biologia molecular, la bioquímica s'ha constituït en la ciència biològica bàsica per excel·lència, ja que els coneixements derivats dels estudis bioquímics troben aplicació en totes les altres branques de la biologia, des de la fisiologia (bioquímica fisiològica i bioquímica de la nutrició) fins a la microbiologia (bioquímica de microorganismes), la genètica (biologia molecular), la citologia (biologia cel·lular), la taxonomia (bioquímica comparada) i, fins i tot, l'ecologia (bioquímica ecològica). A més, l'espectacular progrés de la bioquímica en anys recents ha permès la seva aplicació al cada vegada més extens camp de les ciències biomèdiques, com ara la farmacologia (bioquímica farmacològica i bioquímica toxicològica) o la medicina (bioquímica clínica), atès que la bioquímica proporciona les claus moleculars per a la comprensió de moltes malalties, incloses les tres de més gran incidència social, com són el càncer, la SIDA i les malalties cardiovasculars. Darrerament, ha anat guanyant importància la bioquímica industrial, que tracta de l'obtenció en grans quantitats de determinats composts (per exemple, d'insulina humana per cultiu de bacteris sotmesos a manipulació genètica), com també de l'aplicació a processos industrials dels resultats obtinguts en estudis bioquímics (com la utilització industrial d'enzims, com ara la cel·lulasa, enzim que degrada la cel·lulosa).

Articles relacionats

Bioxip.

Referències

↑ Smith E, Morowitz H «Universality in intermediary metabolism». Proc Natl Acad Sci USA, vol. 101, 36, 2004, pàg. 13168–73. DOI: 10.1073/pnas.0404922101. PMID: 15340153.
↑ Romano A, Conway T «Evolution of carbohydrate metabolic pathways». Res Microbiol, vol. 147, 6–7, 1996, pàg. 448–55. DOI: 10.1016/0923-2508(96)83998-2. PMID: 9084754.
↑ Wöhler, F. «Ueber künstliche Bildung des Harnstoffs.». Ann. Phys. Chem., vol. 12, 1828, pàg. 253-256.
↑ Kauffman, G. B. and Chooljian, S.H. «Friedrich Wöhler (1800–1882), on the Bicentennial of His Birth». The Chemical Educator, vol. 6, 2, 2001, pàg. 121-133. DOI: 10.1007/s00897010444a.

Bibliografia complementària

General

Hunter, Graeme K. Vital Forces: The Discovery of the Molecular Basis of Life. San Diego: Academic Press, 2000. ISBN 0-12-361810-X. OCLC 162129355 191848148 44187710.
Proceedings of National academy of Science of the United States of America, ISSN: 1091-6490 (en línia)

Llibres de text

Handbuch der Experimentellen Chemie Sekundarbereich II, Band 11, Biochemie, Aulis Verlag Deubner GmbH & Co. KG * Köln
Donald Voet et al.: Lehrbuch der Biochemie. Wiley-VCH, 2002, ISBN 3-527-30519-X
Jeremy M. Berg, Lubert Stryer et al.: Biochemie. 5ena edició. Spektrum Akademischer Verlag, 2003, ISBN 3-8274-1303-6, versió en línia en anglès
David L. Nelson, Michael M. Cox: Lehninger Principles of Biochemistry. 4a edició. Palgrave Macmillan, 2004, ISBN 0-7167-4339-6
Löffler, Petrides, Heinrich: Biochemie und Pathobiochemie. 8.ª edició. Springer-Lehrbuch, 2007, ISBN 978-3-540-32680-9
Werner Müller-Esterl et al.: Biochemie, eine Einführung für Mediziner und Naturwissenschaftler. Spektrum Akademischer Verlag, 2004, ISBN 3-8274-0534-3
Philipp Christen, Rolf Jaussi: Biochemie. Eine Einführung mit 40 Lerneinheiten. Springer-Verlag, 2005, ISBN 3-540-21164-0
Andreas Held: Prüfungs-Trainer Biochemie und Zellbiologie. Spektrum Akademischer Verlag, 2005, ISBN 3-8274-1542-X
Konrad Lechner: Schülerbuch Biochemie. 4a edició. Bayerischer Schulbuch-Verlag, 1998, ISBN 3-7627-4235-9
Peter Karlson et al.: Kurzes Lehrbuch der Biochemie für Mediziner und Naturwissenschaftler. 14ª edició. Thieme, Stuttgart 2005, ISBN 3-13-357814-6
Graeme K. Hunter: Vital Forces. The discovery of the molecular basis of life. Academic Press, Londres 2000, ISBN 0-12-361811-8
Joachim Rassow, Karin Hauser, Roland Netzker, Rainer Deutzmann: Biochemie. Georg Thieme Verlag, 2006, ISBN 3-13-125351-7

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillem d'Occam/Laboratori de proves 2

La Llibreria virtual de bioquímica i biologia cel·lular (anglès)
Biochemistry, 5ena edició. Text complet de Berg, Tymoczko i Stryer, cortesia de l'NCBI (anglès)
Biochemistry, 2a edició. Text complet de Garrett i Grisham (anglès)
Biochemistry Animation - (animacions Flash narrades) (anglès)

La bioquímica és la ciència que estudia les reaccions químiques i interaccions que es donen en organismes vius, incloent l'estudi i l'estructura de proteïnes, carbohidrats, lípids, àcids nucleics i altres molècules presents en cèl·lules.

L'etimologia de la paraula bioquímica prové del grec βίος, bios, "vida" i de química. Aquesta del baix llatí chimia, de l'àrab kīmiyã´, "pedra filosofal", i aquest, probablement del grec khymeía "mescla de sucs".

La supervivència dels éssers vius depèn de la seva capacitat per portar a terme un seguit de reaccions químiques adreçades a l'intercanvi de matèria i energia amb el medi ambient i a la fabricació de les seves estructures vitals. La bioquímica estudia, per tant, totes aquelles reaccions que s'esdevenen tant a l'interior de la cèl·lula com al medi intern dels organismes pluricel·lulars. Aquestes bioreaccions no difereixen essencialment de les reaccions típiques de la química orgànica, bé que són caracteritzades específicament pel fet d'esdevenir-se totes a temperatures relativament baixes (en general, inferiors a 45 °C) gràcies a l'ajut dels biocatalitzadors, anomenats enzims, i pel fet de funcionar acoblades les unes a les altres en una complexíssima xarxa d'interrelacions, que constitueix el metabolisme. El metabolisme consta de reaccions degradadores (catabolisme), que aporten la matèria i l'energia necessàries per l'organisme, i de reaccions biosintètiques (anabolisme), que utilitzen la matèria i l'energia per a la construcció de les macromolècules i d'altres estructures complexes de l'organisme. La bioquímica és una ciència nascuda de la convergència i l'encreuament de la química orgànica i la fisiologia, dues ciències molt desenvolupades al llarg del segle XIX, que han experimentat un progrés molt important durant els darrers cinquanta anys.

Com que totes les formes de vida de l'actualitat descendeixen del mateix avantpassat comú, tenen una bioquímica generalment similar.^[1]^[2] Es desconeix si les bioquímiques alternatives són possibles o pràctiques.

Història

Antigament es considerava que els éssers vius no estaven subjectes a les lleis de la ciència igual que la matèria inert. Era àmpliament acceptat que les molècules de la vida només podien ser produïdes per éssers vius (teoria de la força vital). Però el 1828, el químic alemany Friedrich Wöhler publicà el procés de síntesi de la urea (substància present en l'orina) a partir de cianat d'amoni, una substància inorgànica, provant que els compostos orgànics podien ser creats artificialment.^[3]^[4]

Hom troba les arrels de la bioquímica moderna ja al segle XVIII, en els clàssics estudis del químic suec Karl Wilhelm Scheele, que identificà l'àcid làctic en la llet, el cítric en la llimona, el màlic en les pomes i l'úric en l'orina, i en els del francès Antoine Laurent Lavoisier, que demostrà que els éssers vius empren oxigen de l'aire per a la combustió dels aliments, la qual produeix calor (energia).

Foren dos els principals eixos vertebradors dels estudis bioquímics del segle XIX:

La identificació de nous compostos naturals (foren descrits per primer cop les proteïnes, el glicogen, l'ADN i molts aminoàcids)
L'estudi funcional de la fermentació alcohòlica.

Els més grans avenços de la bioquímica durant el s XIX van anar lligats a l'estudi de la fermentació, que fixà les bases de l'enzimologia, de la bioenergètica i de l'estudi del metabolisme. Destaquen els treballs dels científics de les escoles francesa i alemanya, com ara Anselme Payen que descobrí el 1833 el primer enzim, la diastasa, anomenada avui amilasa), Jean-François Persoz, Carl Justus von Liebig, Louis Pasteur o Eduard Büchner que contribuí amb la primera demostració de complexos processos bioquímics fora de la cèl·lula el 1896: la fermentació alcohòlica en extractes de llevat.

La bioquímica assolí un impuls decisiu amb els treballs sobre l'hemoglobina d'Ernst Felix Immanuel von Hoppe-Seyler o la síntesi dels glúcids, els greixos i les proteïnes d'Emil Fischer. La nova ciència rebé definitivament el nom de bioquímica, proposat pel químic alemany Carl Neuberg, el 1903. Prèviament, aquesta àrea s'havia anomenat química fisiològica.

La primera meitat del segle XX comportà un canvi qualitatiu en el desenvolupament de la bioquímica, ja que l'interès dels bioquímics es desplaçà cap a l'estudi de les funcions, dins l'organisme, dels composts identificats al segle precedent i el significat biològic dels processos en què intervenen. Així, l'estudi de la fermentació iniciat al segle anterior va conduir a l'elucidació, per part dels bioquímics alemanys Gustav Embden, Otto Meyerhof i Jakob Parnass el 1933, de la primera ruta metabòlica identificada, la via glucolítica. Juntament amb la glucòlisi, es van descriure els altres dos processos principals per a l'obtenció d'energia a la cèl·lula, el cicle dels àcids tricarboxílics, per part de Hans Adolf Krebs el 1937 i la cadena respiratòria, que permet la reducció de l'oxigen i la síntesi de l'ATP, estudi que va aplegar molts dels principals bioquímics de l'època com ara Otto Warburg o Albert Lehninger.

Durant la segona meitat del s XX, la bioquímica ha experimentat un gran desenvolupament gràcies a noves i complexes tècniques analítiques com la cromatografia, la difracció de raigs X, la ressonància magnètica nuclear, marcatge radioisotòpic, la microscòpia electrònica i l'espectroscòpia molecular. Aquestes tècniques permeten a la descoberta i l'anàlisi en detall de diverses molècules i vies metabòliques de la cèl·lula, com ara la glicòlisi i el cicle de Krebs.

També s'ha fet cada cop més palesa arreu del món la necessitat de dedicar més recursos humans i econòmics a la investigació en aquesta ciència. Això ha representat un nou canvi en l'objectiu de la bioquímica: durant aquest període, el principal interès ha estat l'estudi dels mecanismes moleculars que controlen els processos descrits els anys anteriors. Així, descobriments com ara el de l'AMP cíclic per Earl Sutherland el 1957 o la fosforilació de les proteïnes per Edwin Krebs i Emil Fischer el 1959 han portat al naixement de disciplines noves com l'endocrinologia molecular, que ha permès l'estudi de la regulació i la integració del metabolisme. Malgrat els importants avenços científics assolits, encara es van descobrint nous composts bioquímics (com és el cas de l'important regulador metabòlic fructosa-2,6-difosfat), com també aspectes bàsics (com ara vies metabòliques secundàries) de l'entrellat de vies metabòliques que constitueixen el metabolisme. Avui en dia, les troballes de la bioquímica s'usen en diferents àrees, des de la genètica fins a la biologia molecular passant per l'agricultura i la medicina, entre altres camps.

Camps de recerca

Actualment, la bioquímica té quatre línies principals d'estudi:

La bioquímica estructural se centra en l'estructura de composts i agregats moleculars cada cop més complexos, per tal d'arribar a comprendre el seu mecanisme d'actuació i poder dissenyar fàrmacs específics per modificar la seva acció en casos de disfuncionalitat;
La regulació del metabolisme té com a objectiu l'estudi global i integrat del metabolisme, la seva regulació i la seva adaptació a diferents situacions fisiològiques, analitzant el control de l'activitat dels enzims (especialment pel que fa a la variació d'activitat amb relació al grau de fosforilació i l'expressió dels gens que codifiquen pels enzims) i el mecanisme d'acció de les hormones (endocrinologia molecular);
La bioquímica cel·lular estudia, a escala molecular, els diferents processos que permeten la supervivència de la cèl·lula, que fins ara s'havien limitat als mecanismes d'obtenció i aprofitament de matèria i energia i actualment s'estenen a tots els esdeveniments cel·lulars, com ara el cicle de divisió de la cèl·lula o la mort cel·lular; finalment,
La bioquímica clínica es planteja l'estudi de les bases moleculars que condueixen a situacions patològiques.

Monòmers i polímers

Els monòmers i polímers són la base estructural sobre la qual es basen les quatre biomolècules principals de la bioquímica (glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics). Els monòmers són les unitats bàsiques constituents dels polímers. Els monòmers són molècules relativament petites, i és de la unió de molts monòmers que es forma un polímer o macromolècula. Quan són sintetitzades, ambdues molècules pateixen un procés anomenat síntesi de deshidratació.

Glúcids

Una molècula de sacarosa (glucosa + fructosa), un disacàrid.

Els monosacàrids són els monòmers dels glúcids. De la reacció de dos grups carboxil de dos monosacàrids, es forma un enllaç nou, alliberant-se així una molècula d'aigua. Aquesta molècula s'allibera a causa del fet que en formar-se l'enllaç O-glicosídic (l'enllaç que es forma entre els grups carboxil de dos monosacàrids) es perd un grup hidroxil (-OH) d'un dels dos grups carboxil i un àtom d'oxigen de l'altre (aquest procés s'anomena síntesi de deshidratació, car en alliberar-se una molècula d'aigua per sintetitzar la nova molècula, es "deshidrata"). El producte resultant d'aquesta unió s'anomena disacàrid. De la unió successiva de monosacàrids (amilosa) o disacàrids (condroïtina) es formen unes macromolècules que reben el nom de polisacàrids. Tots els sucres són glúcids, però no tots els glúcids són sucres. Hi ha més glúcids a la Terra que qualsevol altre tipus de biomolècula coneguda; serveixen per emmagatzemar energia i informació genètica (la ribosa i el seu derivat, la desoxiribosa formen part dels nucleòtids de l'ARN i l'ADN, respectivament, i també tenen un paper important en la interacció i comunicació entre cèl·lules.

Monosacàrids

Com ja s'ha comentat, el tipus més simple de glúcids són els monosacàrids, formats essencialment per carboni, hidrogen i oxigen, majoritàriament en un ràtio de 1:2:1 (la fórmula general és C_nH_2nO_n, on n com a mínim és 3). Exemples d'aquests monosacàrids són la glucosa (C₆H₁₂O₆), el glúcid més important; o la fructosa (C₆H₁₂O₆), el sucre que dóna el gust dolç a les fruites. Aquesta fórmula general, però, només és vàlida en els monosacàrids, ja que després d'unir-se per sintetitzar disacàrids o polisacàrids, les proporcions d'hidrogen i oxigen canvien. Els monosacàrids es classifiquen en aldoses (amb un grup aldehid al final de la cadena, com per exemple la glucosa) i en cetoses (amb un grup ceto a la cadena, com per exemple la fructosa). Tant les aldoses com les cetoses es troben en un equilibri entre les formes de cadena oberta i (a partir d'una longitud de cadena de quatre carbonis) les formes cícliques. Les formes ciclades es generen per la formació d'un enllaç entre un dels grups hidroxils de la cadena del sucre amb el carboni del grup aldehid o ceto per formar un enllaç hemiacetàlic. Això forma anells saturats heterocíclics pentagonals o hexagonals (furanoses i piranoses, respectivament), que contenen un oxigen com a heteroàtom.

Disacàrids

La molècula resultant de la unió de dos monosacàrids rep el nom de disacàrid. La reacció que ja s'ha explicat anteriorment també es pot dur a terme de forma inversa, utilitzant una molècula d'aigua per fragmentar un disacàrid i trencar l'enllaç O-glicosídic; és el procés d'hidròlisi. El disacàrid més conegut és la sacarosa, o sucre normal (també conegut com a "sucre de taula" o "sucre de canya" per diferenciar-lo de la resta de sucres). La sacarosa consisteix en una molècula de glucosa i una de fructosa unides. Un altre disacàrid important és la lactosa, que consisteix en una molècula de glucosa i una de galactosa. En la majoria d'humans, a mesura que s'envelleix, també sol disminuir la producció de lactasa, l'enzim que hidrolitza la lactosa en glucosa i galactosa. Això resulta en deficiència de lactasa, més coneguda com a intolerància a la lactosa.

Els polímers de sucres es caracteritzen per tenir extrems reductors o no reductors. L'extrem reductor d'un glúcid és un àtom de carboni que pot estar en equilibri amb la forma aldehid o ceto de cadena oberta. Si la unió dels monòmers es produeix en un d'aquests àtoms de carboni, el grup hidroxil lliure de la forma piranosa o furanosa s'intercanvia amb una cadena de costat OH d'un altre sucre, donant un acetal complet. Això evita que s'obri la cadena a la forma aldehid o ceto i fa que el residu modificat sigui no reductor. La lactosa té un extrem reductor al seu fragment de glucosa, mentre que el fragment de galactosa forma un acetal complet amb el grup C4-OH de la glucosa. La sacarosa manca d'extrem reductor, degut a la formació d'un acetal complet entre el carboni aldehid de la glucosa (C1) i el carboni ceto de la fructosa (C2).

Oligosacàrids i polisacàrids

Quan alguns (entre tres i sis) monosacàrids s'uneixen, el producte és un oligosacàrid (oligo significa "pocs"). Aquestes molècules tendeixen a ser utilitzades com a marcadors i senyals, entre altres funcions. Molts monosacàrids units formen un polisacàrid. Poden estar units en una sola cadena lineal, o es poden ramificar.

Hi ha dues classes principals de polisacàrids; els homopolisacàrids, formats per cadenes successives d'un mateix monòmer, com ara la cel·lulosa (fabricada per les plantes i component estructural important de la seva paret cel·lular); i els heteropolisacàrids, formats per diferents tipus de monòmers, com ara l'àcid hialurònic.

Ús dels glúcids com a font d'energia

La glucosa és la font d'energia principal de la majoria de sistemes metabòlics. Per exemple, els polisacàrids són descompostos en monòmers (la glicogen fosforilasa recupera els residus de glucosa del glicogen). Els disacàrids com la lactosa o la sacarosa són fragmentats en els seus dos monosacàrids components.

Glucòlisi (anaeròbica)

La glucosa és metabolitzada principalment per una ruta de deu passos molt important i antiga anomenada glucòlisi, el resultat net de la qual és trencar una molècula de glucosa en dues molècules de piruvat; també produeix dues molècules d'ATP, la moneda energètica de les cèl·lules, juntament amb dos equivalents reductors en convertir NAD⁺ en NADH. Aquest procés no requereix oxigen; si no hi ha oxigen disponible (o la cèl·lula no el pot utilitzar), el NAD és restaurat mitjançant la conversió del piruvat en lactat (per exemple, en els humans) o en etanol i diòxid de carboni (per exemple, en els llevats). Altres monosacàrids com la galactosa o la fructosa es poden convertir en intermedis de la ruta glucolítica.

Aeròbica

En les cèl·lules aeròbiques amb prou oxigen, com la majoria de cèl·lules humanes, el piruvat és metabolitzat encara més. És convertit irreversiblement en acetil-CoA, alliberant un àtom de carboni com diòxid de carboni residual, i generant un altre equivalent reductor, NADH. Aleshores, les dues molècules d'acetil-CoA (d'una molècula de glucosa) entren al cicle de Krebs, produint dues molècules més d'ATP, sis molècules més de NADH i dues (ubi)quinones reduïdes (via FADH₂ com a cofactor unit a enzim), i alliberant els àtoms de carboni restants com a diòxid de carboni. Les molècules de NADH i de quinols així produïdes entren als complexos enzimàtics de la cadena respiratòria, un sistema de transport d'electrons que transfereix els electrons en última instància a l'oxigen i conserva l'energia alliberada en forma de gradient de protons en una membrana (en els eucariotes, la membrana mitocondrial interna). Per aquest procés, l'oxigen és reduït en aigua i es regeneren els acceptors d'electrons originals NAD⁺ i quinones. És per això que els humans inspiren oxigen i expiren diòxid de carboni. L'energia alliberada de la transferència dels electrons d'estats d'alta energia en NADH i quinol és conservada inicialment com a gradient de protons i convertida en ATP via ATP sintasa. Això genera 28 molècules addicionals d'ATP (24 dels 8 NADH + 4 dels 2 quinols), donant un total de 32 molècules d'ATP conservades per glucosa degradada (dues de la glicòlisi més dues del cicle de Krebs). Resulta evident que l'ús d'oxigen per oxidar completament la glucosa proporciona molta més energia als organismes que qualsevol ruta metabòlica oxigen-independent, i es creu que és el motiu pel qual la vida complexa només aparegué després que l'atmosfera de la Terra hagués acumulat grans quantitats d'oxigen.

Gluconeogènesi

En els vertebrats, els músculs esquelètics que es contrauen vigorosament (com per exemple durant l'aixecament de pesos o els esprints) no reben prou oxigen com per respondre a les seves necessitats energètiques, de manera que passen al metabolisme anaeròbic, convertint glucosa en lactat. El fetge regenera la glucosa, mitjançant un procés anomenat gluconeogènesi. Aquest procés no és exactament l'invers de la glucòlisi, i de fet requereix tres vegades la quantitat d'energia obtinguda de la glucòlisi (s'utilitzen sis molècules d'ATP, en contrast amb les cinc que s'obtenen en la glucòlisi). De manera anàloga a les reaccions ja mencionades, la glucosa produïda pot sofrir glucòlisi en teixits que necessiten energia, ser emmagatzemada en forma de glicogen (o, en les plantes, midó), ser convertida en altres monosacàrids o unida en disacàrids o oligosacàrids. La combinació de les rutes de la glucòlisi durant l'exercici, el pas del lactat al flux sanguini a través del fetge, la posterior gluconeogènesi i l'alliberament de glucosa al flux sanguini rep el nom de cicle de Cori.

Lípids

Un triglicèrid amb una molècula de glicerol a l'esquerra i tres àcids grassos que en sorgeixen.

Hi ha dos tipus principals de lípids, els saponificables (àcids grassos, acilglicèrids, fosfoglicèrids, esfingolípids i cèrids) i els insaponificables (esteroides i terpens) Els lípids més abundants són els acilglicèrids, concretament els triacilglicèrids, que estan formats per una molècula de glicerol unida a tres àcids grassos. Els àcids grassos són els monòmers dels lípids, i poden ser saturats (si tots els enllaços de la molècula són simples) o insaturats (si l'àcid gras presenta enllaços dobles). Els lípids, especialment els fosfolípids, també s'utilitzen en una sèrie de productes farmacèutics, o bé com a cosolubilitzadors (com en les infusions parenterals) o bé com a components portadors de drogues (com en un liposoma o un transfersoma).

Proteïnes

Les proteïnes són molècules grans, els monòmers de les quals són aminoàcids. Hi ha vint aminoàcids considerats primaris. Els aminoàcids contenen tots un grup carboxil, un grup amino i l'anomenat grup "R", que és el que diferencia cada aminoàcid. Els aminoàcids s'uneixen entre ells amb un enllaç peptídic (enllaç que presenta unes característiques especials que el diferencien, com ara la rigidesa dels plans atòmics, característiques que es donen gràcies a un fenomen anomenat ressonància peptídica) que s'estableix entre el grup amino i el grup carboxil de dos aminoàcids. El producte resultant d'aquesta unió s'anomena pèptid. Els pèptids molt grans s'anomenen cadenes polipeptídiques. Una proteïna pot estar constituïda per una sola cadena polipeptídica (la amilasa) o per més d'una (l'hemoglobina).

Tot i que no es pot obviar la cabdal importància estructural de les proteïnes, el paper de les proteïnes no es limita aquí, sinó que és també funcional. Per exemple, els moviments de les proteïnes actina i miosina són les responsables en última instància de la contracció dels músculs esquelètics. Una propietat present en moltes proteïnes és que s'uneixen específicament a una determinada molècula o tipus de molècules - poden ser extremament selectives. Els anticossos són un exemple de proteïnes que s'uneixen a un tipus específic de molècules. De fet, la prova ELISA, que utilitza anticossos, és actualment un dels tests més sensibles que utilitza la medicina actua per detectar diverses biomolècules. Tanmateix, els enzims són probablement les proteïnes més importants. Aquestes molècules reconeixen molècules reactants específiques anomenades substrats; aleshores catalitzen la reacció entre aquestes molècules. Reduint-ne l'energia d'activació, l'enzim accelera la reacció de 10⁶ a 10¹² vegades més; així, una reacció que normalment trigaria més de 3.000 anys en completar-se espontàniament pot trigar segons amb un enzim, en condicions de pH i temperatura tolerables per l'organisme (a diferència d'altres catalitzadors químics). A més a més, l'enzim es recupera intacte en finalitzar la reacció, de manera que pot tornar a intervenir en la mateixa reacció amb un nou conjunt de substrats. Utilitzant diversos modificadors es pot regular l'activitat de l'enzim, permetent controlar la bioquímica de la cèl·lula en general.

Àcids nucleics

Els àcids nucleics són molt importants en la bioquímica, ja que emmagatzemen la informació genètica de l'organisme, a partir de la qual se sintetitzen les proteïnes necessàries per aquest. Els àcids nucleics més comuns són l'àcid desoxiribonucleic (ADN) i l'àcid ribonucleic (ARN). Els monòmers reben el nom de nucleòtids. Els nucleòtids més comuns estan formats per una base nitrogenada (adenina, citosina, guanina, timina i uracil) unida a una molècula de ribosa (ARN) o desoxiribosa (ADN). L'adenina s'uneix amb la timina (en l'ADN) i l'uracil (en l'ARN), la timina només s'uneix amb l'adenina, i la citosina i la guanina només es poden unir l'una amb l'altra.

Aplicacions

Gràcies al gran desenvolupament que han tingut les metodologies, especialment amb l'arribada de les tècniques de biologia molecular, la bioquímica s'ha constituït en la ciència biològica bàsica per excel·lència, ja que els coneixements derivats dels estudis bioquímics troben aplicació en totes les altres branques de la biologia, des de la fisiologia (bioquímica fisiològica i bioquímica de la nutrició) fins a la microbiologia (bioquímica de microorganismes), la genètica (biologia molecular), la citologia (biologia cel·lular), la taxonomia (bioquímica comparada) i, fins i tot, l'ecologia (bioquímica ecològica). A més, l'espectacular progrés de la bioquímica en anys recents ha permès la seva aplicació al cada vegada més extens camp de les ciències biomèdiques, com ara la farmacologia (bioquímica farmacològica i bioquímica toxicològica) o la medicina (bioquímica clínica), atès que la bioquímica proporciona les claus moleculars per a la comprensió de moltes malalties, incloses les tres de més gran incidència social, com són el càncer, la SIDA i les malalties cardiovasculars. Darrerament, ha anat guanyant importància la bioquímica industrial, que tracta de l'obtenció en grans quantitats de determinats composts (per exemple, d'insulina humana per cultiu de bacteris sotmesos a manipulació genètica), com també de l'aplicació a processos industrials dels resultats obtinguts en estudis bioquímics (com la utilització industrial d'enzims, com ara la cel·lulasa, enzim que degrada la cel·lulosa).

Articles relacionats

Bioxip.

Referències

↑ Smith E, Morowitz H «Universality in intermediary metabolism». Proc Natl Acad Sci USA, vol. 101, 36, 2004, pàg. 13168–73. DOI: 10.1073/pnas.0404922101. PMID: 15340153.
↑ Romano A, Conway T «Evolution of carbohydrate metabolic pathways». Res Microbiol, vol. 147, 6–7, 1996, pàg. 448–55. DOI: 10.1016/0923-2508(96)83998-2. PMID: 9084754.
↑ Wöhler, F. «Ueber künstliche Bildung des Harnstoffs.». Ann. Phys. Chem., vol. 12, 1828, pàg. 253-256.
↑ Kauffman, G. B. and Chooljian, S.H. «Friedrich Wöhler (1800–1882), on the Bicentennial of His Birth». The Chemical Educator, vol. 6, 2, 2001, pàg. 121-133. DOI: 10.1007/s00897010444a.

Bibliografia complementària

General

Hunter, Graeme K. Vital Forces: The Discovery of the Molecular Basis of Life. San Diego: Academic Press, 2000. ISBN 0-12-361810-X. OCLC 162129355 191848148 44187710.
Proceedings of National academy of Science of the United States of America, ISSN: 1091-6490 (en línia)

Llibres de text

Handbuch der Experimentellen Chemie Sekundarbereich II, Band 11, Biochemie, Aulis Verlag Deubner GmbH & Co. KG * Köln
Donald Voet et al.: Lehrbuch der Biochemie. Wiley-VCH, 2002, ISBN 3-527-30519-X
Jeremy M. Berg, Lubert Stryer et al.: Biochemie. 5ena edició. Spektrum Akademischer Verlag, 2003, ISBN 3-8274-1303-6, versió en línia en anglès
David L. Nelson, Michael M. Cox: Lehninger Principles of Biochemistry. 4a edició. Palgrave Macmillan, 2004, ISBN 0-7167-4339-6
Löffler, Petrides, Heinrich: Biochemie und Pathobiochemie. 8.ª edició. Springer-Lehrbuch, 2007, ISBN 978-3-540-32680-9
Werner Müller-Esterl et al.: Biochemie, eine Einführung für Mediziner und Naturwissenschaftler. Spektrum Akademischer Verlag, 2004, ISBN 3-8274-0534-3
Philipp Christen, Rolf Jaussi: Biochemie. Eine Einführung mit 40 Lerneinheiten. Springer-Verlag, 2005, ISBN 3-540-21164-0
Andreas Held: Prüfungs-Trainer Biochemie und Zellbiologie. Spektrum Akademischer Verlag, 2005, ISBN 3-8274-1542-X
Konrad Lechner: Schülerbuch Biochemie. 4a edició. Bayerischer Schulbuch-Verlag, 1998, ISBN 3-7627-4235-9
Peter Karlson et al.: Kurzes Lehrbuch der Biochemie für Mediziner und Naturwissenschaftler. 14ª edició. Thieme, Stuttgart 2005, ISBN 3-13-357814-6
Graeme K. Hunter: Vital Forces. The discovery of the molecular basis of life. Academic Press, Londres 2000, ISBN 0-12-361811-8
Joachim Rassow, Karin Hauser, Roland Netzker, Rainer Deutzmann: Biochemie. Georg Thieme Verlag, 2006, ISBN 3-13-125351-7

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillem d'Occam/Laboratori de proves 2

La Llibreria virtual de bioquímica i biologia cel·lular (anglès)
Biochemistry, 5ena edició. Text complet de Berg, Tymoczko i Stryer, cortesia de l'NCBI (anglès)
Biochemistry, 2a edició. Text complet de Garrett i Grisham (anglès)
Biochemistry Animation - (animacions Flash narrades) (anglès)

Informació Babel de l'usuari

ca-N	Aquest usuari és un parlant natiu de català.

es-4	Esta persona tiene un conocimiento casi nativo del español.

en-1	This user has basic knowledge of English.

el-0	Αυτός ο χρήστης δεν έχει καμία γνώση Ελληνικών (ή τα κατανοεί με μεγάλη δυσκολία).

la-0	Hic usor/Haec ustrix aut parum aut nihil Latine scit.

[SmithE-1] Smith E, Morowitz H «Universality in intermediary metabolism». Proc Natl Acad Sci USA, vol. 101, 36, 2004, pàg. 13168–73. DOI: 10.1073/pnas.0404922101. PMID: 15340153.

[2] Romano A, Conway T «Evolution of carbohydrate metabolic pathways». Res Microbiol, vol. 147, 6–7, 1996, pàg. 448–55. DOI: 10.1016/0923-2508(96)83998-2. PMID: 9084754.

[3] Wöhler, F. «Ueber künstliche Bildung des Harnstoffs.». Ann. Phys. Chem., vol. 12, 1828, pàg. 253-256.

[4] Kauffman, G. B. and Chooljian, S.H. «Friedrich Wöhler (1800–1882), on the Bicentennial of His Birth». The Chemical Educator, vol. 6, 2, 2001, pàg. 121-133. DOI: 10.1007/s00897010444a.

[SmithE-5] Smith E, Morowitz H «Universality in intermediary metabolism». Proc Natl Acad Sci USA, vol. 101, 36, 2004, pàg. 13168–73. DOI: 10.1073/pnas.0404922101. PMID: 15340153.

[6] Romano A, Conway T «Evolution of carbohydrate metabolic pathways». Res Microbiol, vol. 147, 6–7, 1996, pàg. 448–55. DOI: 10.1016/0923-2508(96)83998-2. PMID: 9084754.

[7] Wöhler, F. «Ueber künstliche Bildung des Harnstoffs.». Ann. Phys. Chem., vol. 12, 1828, pàg. 253-256.

[8] Kauffman, G. B. and Chooljian, S.H. «Friedrich Wöhler (1800–1882), on the Bicentennial of His Birth». The Chemical Educator, vol. 6, 2, 2001, pàg. 121-133. DOI: 10.1007/s00897010444a.

[1]

[2]

[3]

[4]

[1]

[2]

[3]

[4]