Usuari:Mcapdevila/Àrab dialectal

Extensió de la llengua àrab pel nord d'Àfrica i Orient pròxim.

Àrab dialectal és el nom genèric que reben les varietats de l'àrab parlat, enfront de l'àrab clàssic i la seva derivació, l'àrab estàndard.

Característiques generals

L'àrab dialectal, en tota la seva diversitat, és l'autèntica llengua materna dels àrabs. S'utilitza en l'àmbit domèstic, en la conversa informal entre naturals d'una mateixa àrea dialectal i en la cançó i la poesia populars. Paral·lelament l'àrab clàssic, o la seva versió més moderna, anomenada àrab estàndard, és la llengua de l'ensenyament, de l'administració, de l'escriptura, dels mitjans de comunicació, de la litúrgia islàmica i de la conversa entre àrabs d'àrees dialectals molt allunyades. És una segona llengua que s'adquireix, generalment, a l'escola.

L'àrab dialectal, excepte explicades excepcions, no s'escriu ni s'estudia. Per l'expressió escrita, fins i tot si és de caràcter familiar, s'usa l'àrab clàssic. Encara que és una afirmació una mica simple, se sol dir que en un context formal els àrabs pensen en una llengua i s'expressen en una altra. Això crea una situació de diglòssia que planteja problemes de major o menor calat segons països i estrats socials. No és un fenomen exclusiu de la llengua àrab, ja que existeix de la mateixa manera, per exemple, en Itàlia.

En termes generals, gràcies a l'omnipresència dels mitjans de comunicació i l'accés cada vegada més generalitzat a l'ensenyament, els àrabs entenen l'àrab oficial, i també, encara que en menor mesura, poden utilitzar activament amb major o menor correcció. La situació varia per zones: a Algèria, per exemple, l'administració francesa que va dirigir el país entre 1830 i 1962 va emprendre una política de radical desarabización que va fer que l'àrab clàssic pràcticament desaparegués del país i fos substituït com a llengua de cultura pel francès. Encara després de la independència s'ha intentat normalitzar l'ús de l'àrab clàssic, l'èxit ha estat només parcial: segueix sent percebut per molta gent com una cosa exòtica, troba oposició entre la població de llengua berber i ha de competir amb el francès. Al costat oposat podria estar Líban, país que té un alt grau d'alfabetització, on no hi ha minories lingüístiques, en què la llengua dels colonitzadors (el francès, també) no va desplaçar mai a l'àrab clàssic com a llengua de cultura i on existeix una àmplia classe intel·lectual que s'expressa en àrab clàssic: els libanesos utilitzen tots dos registres lingüístics amb normalitat. Les diferències existeixen també en funció de la procedència rural o urbana dels habitants, de l'edat o de la situació econòmica.

Encara que la varietat dialectal és gran, els dialectes o la majoria d'ells comparteixen una sèrie de característiques que els diferencien de l'àrab clàssic. En general pot dir-se que estan més evolucionats: l'àrab es considera la llengua semítica visqui més arcaica, i l'àrab clàssic ja era arcaïtzant en temps de Mahoma en relació a la llengua parlada. Un exemple d'això és l'absència de declinació: existeix una declinació residual en àrab clàssic que l'àrab dialectal elimina completament, així com les vocals breus de final de paraula. El dialectal és en general més simple: on l'àrab clàssic utilitza diverses formes, el dialectal utilitza només una. Per exemple, els relatius alladi , alladina , alladayni , etc. (El qual, els quals, els quals dos ...) s'uneixen en àrab dialectal en la forma invariable allà . Passa el mateix amb el vocabulari: l'àrab clàssic té gran quantitat de sinònims, que desapareixen en dialectal. El dialectal té un vocalisme més feble: sovint les vocals s'el·lideixen quan no són imprescindibles per pronunciar les consonants. El dialectal té, a més, una major abundància de préstecs d'altres llengües.

Les majors diferències es donen entre dialectes orientals o mashrequíes i occidentals o magribins. Dins de cadascuna d'aquestes àrees els dialectes són, excepte casos excepcionals, intel·ligibles entre si. És molt més difícil-i de vegades pràcticament impossible-la intercomprensió entre àrabs occidentals i orientals. Cal assenyalar, però, que és molt més difícil per a un parlant oriental entendre a un occidental que el contrari. Això es deu a dues coses: la primera, que la pronunciació oriental és més oberta que l'occidental. La segona, que els magribins tenen més costum de sentir parlar dialectes orientals, sobretot l'egipci, utilitzats en gran quantitat de pel·lícules, sèries de televisió i cançons que s'exporten a tot el Món Àrab.

Gràcies a aquest fenomen, el dialecte egipci és comprès en gairebé tot arreu, i sovint s'utilitza com lingua franca en lloc de l'àrab clàssic, o barrejat amb aquest.

Formació dels dialectes

A l'Aràbia preislàmica existien nombroses varietats d'àrab, agrupades generalment en tres àrees: la d'Adnan, la de Qahtan i la de Himyar. Existia una llengua literària comuna i sovint s'usava com a llengua vehicular el dialecte de la Meca, gran mercat i centre religiós de la península. Amb l'expansió islàmica a partir del segle vii, la llengua àrab s'estén amb rapidesa fora d'Aràbia, com a llengua litúrgica i administrativa del nou imperi islàmic, i a poc a poc va convertint-se en la llengua materna de gran part dels pobles islamitzats. L'existència d'una important variació dialectal està documentada des de dates molt primerenques. En la formació dels dialectes intervenen factors com els següents:

• La transformació de l'àrab oficial. El que avui es diu àrab clàssic es converteix en model de llengua àrab a partir de l'Alcorà. En aquest àrab oficial, amb el temps, aniria operant-se una diferenciació geogràfica en un procés similar al del llatí.

• L'exportació dels dialectes d'Aràbia. Encara que a nivell religiós, administratiu i literari els àrabs usaven una llengua estàndard de creació recent, a nivell de llengua parlada és de suposar que seguissin utilitzant els dialectes preislàmics en molt gran mesura. Els exèrcits conqueridors sovint s'organitzaven per tribus, de manera que exportaven a les zones de conquesta, i posterior assentament, els seus propis trets dialectals. Aquesta és la raó que puguin trobar fenòmens dialectals similars en zones molt allunyades entre si, però que en un altre temps van estar sota la influència de colons procedents d'una mateixa tribu o àrea geogràfica d'Aràbia. Per exemple, la pronunciació [g] de la lletra àrab YIM , característica de l'àrab egipci, procedeix del Iemen.

• L'aïllament geogràfic o polític és, naturalment, un dels més importants factors de diferenciació. El cas més extrem potser sigui el del maltès, dialecte àrab que s'ha desenvolupat en complet aïllament fins al punt d'esdevenir una llengua per dret propi. Entre les varietats d'àrab parlat, la més diferent és l'àrab maronita xipriota, parlat per una petita comunitat de monjos maronites de Xipre. També tenen grans diferències amb la resta varietats de l'àrab el parlat en regions limítrofes, conegut com a hasaniyya, així com les varietats parlades a Nigèria, Txad o Afganistan, llocs on és una llengua molt minoritària.

• L'acció dels substrats. L'imperi islàmic va agrupar poblacions lingüísticament molt diverses, i la llengua àrab va rebre a cada zona aportacions de les diferents llengües preislàmiques. A l'àrab magribí és fonamental el substrat berber, com en l'egipci ho és el copte o a l'àrab mesopotàmic el persa o el kurd.

Finalment, l'acció de les llengües dels diferents imperis i potències que han dominat regions del Món Àrab ha deixat també la seva empremta en els diferents dialectes. Així, l'acció del francès és visible en els dialectes del Magrib, i especialment en l'algerià, de la mateixa manera que l'anglès ha influït (encara que en menor mesura) en dialectes d'Orient Mitjà com l'egipci, l'àrab palestí o l'àrab iraquià. Els diversos segles de dominació otomana han deixat també gran quantitat de vocabulari d'origen turc en molts dialectes, especialment els orientals.

Dialectes

Variants en els estats membres de la Lliga Àrab. (El mapa no és precís i fa cas omís de les llengües minoritàries)

Lingüísticament la principal diferència entre les variants d'àrab és la que es dóna entre les varietats orientals i occidentals, cadascun amb un cert nombre de subdivisions:

Variants occidentals (o magribines):

• L'àrab andalusí (extingit) de l'antiga Al-Andalus.
• L'àrab magribí, que inclouria:
  • L'àrab marroquí
  • El magribí oriental:
    • Àrab algerià
    • Àrab tunisià
  • Variants de transició com les de Líbia (àrab libi).
• L'àrab saharià, frontera algerianomarroquina i en menor mesura al Níger.
  • Hassania (Sàhara Occidental i Mauritània), també al Marroc i Algèria.
• Maltès, que és la forma més divergent d'àrab, molt influïda per l'italià.

Variants orientals (o maixrequís):

• L'àrab sudanès del Sudan i el Txad (vegeu també: àrab txadià).
• L'àrab egipci d'Egipte, el més conegut per la resta del món àrab gràcies al cinema i la televisió, sobretot en la seva varietat del Baix Egipte, que s'ha convertit en una mena de koiné prestigiosa.
• L'àrab llevantí o xami del Líban (àrab libanès), Síria (àrab sirià), Jordània (àrab jordà), Israel i els Territoris Palestins.
• L'àrab mesopotàmic de l'Iraq, més similar a l'àrab llevantí però amb trets de l'àrab de més al sud.
• L'àrab peninsular del Golf Pèrsic i de la península Aràbiga (Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Emirats Àrabs Units i Oman, i del Kuwait i l'Iraq):
  • L'àrab najdí de la regió del Najd a l'Aràbia Saudita i els deserts de Jordània i Síria.
  • L'àrab hijazí de la regió del Hijaz a l'Aràbia Saudita.
  • L'àrab iemenita del Iemen.
    • socotrià (de l'illa de Socotra)

Enllaços externs

• BA27% 20May.05/Dialectologia% 20Arabe.html Dialectologia àrab en revista Alif Nûn número 27, maig de 2005.