Usuari:Mcapdevila/barca
{T} Wikipedia citation tool for Google Books
La barca catalana, francès de “barque catalane” o, simplement, “catalane”, fa una especial referència a les barques que pescaven a la Catalunya Nord, a part, a les construïdes en aquelles costes.
És un vaixell de pesca tradicional que s'ha utilitzat al llarg de tota la costa occidental de la Mediterrània. Al segle XIX, per als pescadors de San Francisco (o en general per a tots els baleners) era la classe de vaixell amb el tipus d'aparell ("catalan rig" o "catalan sail") que permetia la vela més gran en proporció a la seva eslora.[1][2]
D'una longitud generalment no sobrepassant els deu metres, porta una gran vela llatina amb una superfície que pot arribar als 90 m². El pont de proa de l'embarcació està dotat d'una curvatura (brusca) important per poder desallotjar ràpidament l'aigua que pugui entrar. El popa és punxeguda. Aquestes característiques permeten fer cara a les suaus brises de la Mediterrània però també als vents violents com la tramuntana, que caracteritzen la costa de Catalunya.
Les barques catalanes eren nombroses al començament del segle XX, època en què s'utilitzaven per pescar al filet la sardina i l'anxova. La catalana ha donat el seu nom a un barri de Marsella.
El Diccionari de marina de Pâris i Bonnefoux el 1847 en donava aquesta definició: "Bateau de pêche très fin, de belles façons, ayant peu de creux, portant bien la toile et naviguant bien" ("Barca de pesca molt fina, de bonica línia, tenint pocs buits, portant bé la tela i navegant bé").[3]
Barca llevantina (de vela)
[modifica]
El nom de barca s’associava tradicionalment a una mena d’embarcacions del Mediterrani d’eslores i desplaçaments variables aparellades amb un arbre únic i una vela llatina, embarcacions que també podien desplaçar-se a rem. A les Illes Balears, València i Catalunya la denominació quedava simplificada en barca. Els forasters complementaven (i encara ho fan) el nom amb l’adjectiu del territori d’origen: barca mallorquina, barca menorquina, barca valenciana, barca catalana.
L’expressió barca llevantina resumeix el conjunt de barques de vela de diverses regions, totes amb característiques pròpies, que comparteixen uns trets generals.
A més de la vela principal algunes barques podien hissar un floc (pollacra) ; les més grans, un floc i un arbre de mitjana.
L’eslora d’una barca podia estimar-se entre els 4m i els 12m, amb el desplaçament variable proporcionalment. Un model típic podria situar-se al voltant dels 6 metres d’eslora. Amb una tripulació de 4 persones –incloent-hi el patró- navegava molt bé a vela i a rem.
Les barques (catalanes, valencianes, balears,...) gaudiren d’un gran prestigi entre els estrangers per les seves qualitats marineres, la seva bellesa i la seva velocitat. En aigües americanes i altres parts les barques foren famoses i deixaren empremta.
Història
[modifica]Les barques són molt antigues. Hi havia barques (catalanes) a l’estol de Jaume I en la reconquesta de Mallorca. En un manuscrit encara existent hi foren anotades les llicències de les barques que salpaven de Mallorca amb el compromís de retornar.
Segons Joan Coromines hi ha referència de barques (catalanes) l’any 1271 (Tarifa de Barcelona).
No deixa de ser curiós que les accions de pujar i baixar d’un vaixell es coneguin des de sempre com “embarcar” i “desembarcar”, embarcar-se i desembarcar-se.
Particularitats de navegar amb vela llatina.
[modifica]La maniobra de la vela llatina és relativament complicada i pot ser perillosa en cas de vent for. Segons Joseph de Veitia Linage en l’obra “Norte de la Contratación”( Sevilla, 1672): “Tartanas...de velas latinas, mareage de levantiscos...los españoles no entienden aquel mareage”, referint-se a la maniobra de les veles llatines. El senyor Veitia era “Juez Oficial de la Real Audiencia de la Casa de Contratación de las Indias”.
Barques, llaüts, falutxos, falugues.
[modifica]Els llaguts o llaüts són esmentats en català des de 1249 (Coromines). L’etimologia probable és a partir de l’àrab al-’ud (la fusta), la mateixa que la de l’instrument musical. No de bades “fusta” i “lleny” eren noms d’embarcacions.
El barceloní Sáñez Reguart, en la seva obra “DICCIONARIO HISTORICO DE LOS ARTES DЕ LA PESCA NACIONAL” (Madrid, 1793), explica molt bé que, a la seva època, les barques catalanes més típiques eren els llaüts anomenats en altres contrades “faluchos”. Un “falucho” de pesca era el mateix que un llaüt o llagut.
Els falutxos armats tingueren un gran paper en operacions militars, de cors o pirateria. Sense menystenir el seu ús com a vaixells correu, de transport d’armes o de sumministraments essencials.
Simplificant una mica, els falutxos més grans dedicats al transport de cabotatge aparellaven pollacra (floc) i un arbre de mitjana i s’anomenaven “barques de mitjana”.
Les “falugues” o “falúes” (“faluga” en singular) són esmentades en català des de 1372 (“falua”, probablement derivada de l’arab “faluwa”, egua jove)Ref. Coromines
Els significats de “faluga” (català) i “falúa” (castellà) acostumen a aplicar-se a barques de rem. La denominació “felucca” (anglès) es tradueix per “falucho”(castellà) i per “bateau catalan” (francès) en alguns diccionaris. Afegir tres referències
Classificació per eslora/desplaçament.
[modifica]Segons Sáñes Reguart hi havia 4 categories de llauts:
-Els sardinals: Quilla “de 15 codos y 6 “pulgadas” (uns 9 m). Amb mitja coberta, 5 o 6 mariners, 1 arbre amb vela llatina,
-Les “barquetes de corredor”(per a pescar al palangre o en parelles de bou): quilla de !16 “codos y 16 pulgadas” (uns 10 metres); de 7 a 9 tripulants i 5 parells de rems.
-Els llaüts d´Arenys de Mar, per anar a pescar a Andalusia (on eren anomenats “faluchos”): quilla de “21 codos y 8 pulgadas” ( uns 11 metres); amb 3 parells de rems de 25 pams cadascun
-Llaüts de 30 codos de quilla (uns 17 metres). Afegir la referencia del Glossaire Nautique de Jal
Augustin Jal parla d’un falutx català de gairebé 18 m d’eslora, 6m de mànega i 1,97m de puntal. Falutx anomenat San Bonaventura i que va visitar a Marsella el 1841.
Materials de construcció tradicionals
[modifica]
A més de determinar la solidesa d’una embarcació tradicional, els materials de construcció determinen en part altres aspectes del disseny i el comportament del vaixell.
Fustes
[modifica]Quilla o carena de faig o de servera. Quadernes d’alzina o d’olivera. Folre de melis o de pins resinosos sense grops o nusos. Rems de faig. Arbre de pi del país. Antena de pícees nòrdiques.
Ferro.
[modifica]Per a la clavaó, el ferro cal que no sigui massa dolç, ni massa agre (acerat). El de les fargues catalanes era molt adequat. Peces essencials eren les frontisses del timó, femella i mascle.
En politges i altres parts podia usar-se el bronze.
Calafatat.
[modifica]Pintura del buc.
[modifica]El buc de les barques actuals se sol pintar de blanc i alguns colors vius en l’obra morta mentre que en l’obra viva (la part que va submergida quan hom navega) dominen els colors verd o blau.
Segons testimoni de Vicente Blasco Ibáñez i Joaquín Sorolla les barques valencianes de la seva època es pintaven de negre en l’obra morta (sense comptar la coberta) i de blanc l’obra viva.
Vela
[modifica]De cotonia, teixit amb ordit de cànem i trama de cotó. O només de cotó especialment filat i reforçat. Les veles eren cosides a partir de vessos, d’amplada corresponent a l’ample del teixit (uns 40cm). La forma era triangular i tenien dues o tres faixes de rissos amb badafions que permetien reduir la superfície vèlica quan convenia. La manera de tallar, cosir i fer veles fou recollida en alguns tractats especialitzats.[4]
Cordam.
[modifica]Durant molts anys les cordes (cadascuna amb dos caps) es feien de cànem. En indrets llunyans podien usar-se altres fibres (sisal, a Mèxic; abacà, a Filipines;..., Colòmbia).
Posició de l’arbre
[modifica]Els llaüts arboraven el pal al mig del buc, en el banc central (banc d’arborar), a diferència d’altres vaixells amb vela llatina. El pal, de la mateixa llargària que l’eslora de la barca, anava sensiblement inclinat cap al davant (cap a proa).
Difusió geogràfica i particularitats locals.
[modifica]-Catalunya.
[modifica]Confirmant la denominació, Catalunya fou l’origen de les barques catalanes. I llevantines en general. Hi havia barques amb vela llatina al mediterrani documentades des de...I també n’hi havia a les costes catalanes des de temps molt antics.
Segons Laborde ( 1827) hi havia catalans i barques catalanes en molts indrets del món. I no eren rars els viatges d’aquelles barques cap a Amèrica. Les barques catalanes podien ser contemplades i comparades amb altres embarcacions semblants o diferents. Velocitat, solidesa, qualitats marineres,... I molts testimonis foren favorables a les embarcacions catalanes.
-Illes Balears.
[modifica]Les barques catalanes arribaren oficialment a les Illes amb en Jaume I. Molt aviat els mestres d’aixa locals adaptaren els models originals a les seves necessitats. Les barques de Ses Illes, amb alguns detalls propis, igualaven les qualitats de les barques catalanes sense deixar de ser molt semblants en els bucs i els aparells.
-València.
[modifica]Igual que en el cas anterior. Els mestres d’aixa valencians tenien el mateix nivell de competència que els catalans i els de les illes Balears.
Des de fa uns quants anys hi ha una recuperació de les barques de l’Albufera, amb vela llatina i típicament valencianes.
-Alguer i l´espanyoleta.
[modifica]A l’Alguer sembla que no sabien pescar la llagosta tan bé com en altres indrets. Un industrial de Ciutadella, els senyor Arguimbau hi va anar per a fer negocis i els va indicar unes quantes millores. Entre altres hi va portar dues barques velles de Ciutadella (Menorca) que el mestre d’aixa alguerès senyor Palumba va desmuntar i examinar a conciència. Les noves barques dels sr. Palumba, una còpia de les menorquines, navegaven molt bé i eren més ràpides que cap altra. Així nasque l’espayoleta (als mallorquins i catalans els deien espanyols a l’Alguer; el Sr. Arguimbau era de Menorca i , per tant, “espanyol”; i la seva barca “espanyoleta”).
La pronunciació local és “aspanyoreta”.
-Catalunya Nord. Les “barques catalanes” de França.
[modifica]Segons testimoni de Gourret (1894) hi havia moltes barques catalanes que pescaven a les costes de Provença. Escrigué que aquelles barques que pescaven al palangre desplaçaven 3 tones, eren amples, calaven poc i tenien mitja coberta; arboraven un sol pal inclinat cap a proa; anaven molt bé a vela i també a rem. Podien resistir mars grosses i anaven lluny de les costes. La tripulació era de sis homes.
Segons Mr.Gourret els catalans s’establiren a Marsella el 1721 i el 1787 hi havia a Marsella 80 barques catalanes que pescaven al palangre amb 480 tripulants. De fet la colònia catalana era tan important com per a anomenar el barri dels Catalans i la cala “Anse des Catalans”.
Vincent Giovannoni va fer un resum apassionat de les barques catalanes i de l’estil de contrucció català. En la seva opinió “mai no hi ha hagut en la pesca barques de vela tan ràpides i tan belles com les barques catalanes”...”L’estil català fou imitat i adaptat donades les seves qualitats”.
Un francès del Rosselló fou l’iniciador de la recuperació de les barques catalanes.
-Galicia
[modifica]A finals del segle XVIII hi va haver una emigració masiva de pescadors catalans cap a les costes gallegues: entre 15000 i 17000. Allí, amb les seves barques, les seves arts i els seus mètodes varen acabar dominant la pesca local i les industries conserveres. [5] [6]
Alguns tipus de vaixells de Galícia varen imitar els aparells llatins de les barques catalanes. Els falutxos de Mugardos per exemple, que seguien el model català original.[7]
-Cuba i el Carib.
[modifica]-Nova Orleans (Luisiana, USA)
[modifica]-San Francisco (Califòrnia, USA)
[modifica]La primera referència documentada de veles llatines a California és a la relació de l’expedició de Nicolàs de Cardona. Segons algun autor a l’expedició de Cabrillo i Bartomeu Ferrer hi havia una embarcació amb dues veles llatines, la San Miguel.
Les històries oficials diuen que quan Califòrnia fou conquerida pels nord-americans s’establiren a San Francisco uns quants pescadors italians. Unes fonts diuen que primer foren genovesos substituïts després sicilians, mentre que altres expliquen que eren gairebé tots napolitans.
El cert és que les famoses “felouccas” de San Francisco portaven veles llatines anomenades pels propis pescadors “veles catalanes”.
Present i futur de les barques amb vela llatina.
[modifica]L’us professional de les barques de vela es va acabar amb l’arribada del motor. Ja abans de la guerra civil espanyola la pesca i les activitats de lleure es practicaven a vela només de forma residual.
A Catalunya hi havia alguns afeccionats que tractaven de recuperar la navegació amb vela llatina, amb barques de fusta restaurades. Hi ha l’exemple de l’editor Carles Barral.
Barques catalanes citades per persones cèlebres.
[modifica]-El capità Contreras
-Garibaldi
Les barques catalanes i similars a la literatura, la pintura i el cinema.
[modifica]- Alexandre Dumas, El comte de Montecristo. Una barca catalana a Marsella.
- Vicente Blasco ibáñez, Flor de mayo: una barca valenciana. Una barca vella , la Garbosa.
- Las tres velas , quadre de Joaquin Sorolla
- J.V.Lastarria, Tempestad. Un”falucho catalán”. La Revista de Buenos Aires, Volum XV, 1868.
- Marines i boscatges de Joaquim Ruyra.
- La barca nova de Ignasi Iglésias, obra de teatre.
- La scimitarra del sarrazeno
- El capità Escalaborns.
- “La Gaviota” de . El pare de la protagonista va naufragar amb la seva barca
Referències
[modifica]- ↑ Roger R. Olmsted; Nancy Olmsted; Allen G. Pastron San Francisco waterfront: report on historical cultural resources for the North Shore and Channel Outfalls Consolidation Projects. San Francisco Wastewater Mgmt. Program, 1981.
- ↑ La Nature: Revue des sciences et de leurs applications aux arts et à l'industrie, 1897.
- ↑ Dictionnaire de marine à voiles, capitaine de vaisseau Pâris et capitaine de vaisseau Bonnefoux, réédité par les Editions du Layeur, 1999, ISBN 2-911468-25-2
- ↑ Robert KIPPING. Elementos de construcción de velas. Imp. de T.Fortanet, 1860, p. 74–.
- ↑ José Domenéch Mira. Esencias y Enigmas Humanos. Vision Libros, 1 March 2012, p. 193–. ISBN 978-84-9011-261-8.
- ↑ José Domenéch Mira. Esencias y Enigmas Humanos. Vision Libros, 1 March 2012, p. 193–. ISBN 978-84-9011-261-8.
- ↑ Mariano de la Paz Graells y de la Agüera. Exploración científica de las costas del departamento marítimo del Ferrol. Tip. T. Fortanet, 1870, p. 423–.
