Vés al contingut

Bernardino Fernández de Velasco

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaBernardino Fernández de Velasco
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Bernardino Fernández de Velasco y Benavides Modifica el valor a Wikidata
1783 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort28 maig 1851 Modifica el valor a Wikidata (67/68 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMonastery of Santa Clara, Medina de Pomar (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
6 de setembre de 1838 – 8 de desembre de 1838
  Ministre d'Estat
6 de setembre de 1838 – 8 de desembre de 1838
  Ambaixador d'Espanya als Estats Units
1820 – 1821
  Ambaixador d'Espanya a França França
1834 – 1835
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódiplomàtic, ministre, poeta, escriptor, polític, militar Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Moderat
Membre de
Carrera militar
ConflicteGuerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc
Comte d'Haro
Duc de Frías
Marqués de Caracena
Comtessa de Luna Modifica el valor a Wikidata
PareDiego Pacheco Téllez-Girón Gómez de Sandoval Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Llista
Senador al Senat espanyol
Ambaixador d'Espanya a França
Ambaixador d'Espanya al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda
Modifica el valor a Wikidata

Bernardino Fernández de Velasco (Madrid, 1783 - Madrid, 28 de maig de 1851) Bernardino Fernández de Velasco Enríquez de Guzmán y López Pacheco[n 1], XIV duc de Frías, IX duc d'Uceda, gran d'Espanya, fou un noble, polític, militar, diplomàtic i poeta espanyol, senador per la província de Lleó.

Biografia

[modifica]

Fill del bonapartista XIII Duc de Frías, conegut com a Diego Fernández de Velasco i també com a Diego Pacheco Téllez-Girón Gómez de Sandoval, mort en França en 1811.

Va ingressar cap a 1796 en l'exèrcit való amb tot just 13 anys, sent tinent als 19, circa 1802. Destinat en 1808 a Portugal amb l'exèrcit francès, aparentment va desertar per unir-se a la resistència espanyola durant la Guerra del francès, a diferència del seu pare, Diego Fernández de Velasco, XIII Duc de Frías, notori afrancesat que va participar en la comissió redactora de la Constitució de Baiona.

Al retorn del rei Ferran VII, en 1814 i ja amb el grau de Coronel va recomanar a aquest que jurés la Constitució de 1812 i no fes cas dels absolutistes quan es va fer públic el Manifest dels Perses.

Va tornar en 1820 a la vida política activa amb el Trienni liberal. Va militar en el grup moderat de la Societat de l'anell i va ser ambaixador a Londres i conseller d'Estat.

Amb la restauració de l'absolutisme en 1823, va haver d'exiliar-se a Montpeller fins que en 1828 va tornar a Espanya. Va ser membre de l'Estamento de Próceres en les Corts de 1834 a 1836.

Francisco Martínez de la Rosa el va enviar a París per obtenir el suport francès durant la Primera Guerra Carlista, i va intervenir en les negociacions per a la signatura de la Quàdruple Aliança i l'enviament de la Legió Estrangera.

En 1838 va ser escollit senador per Lleó. El 6 de setembre d'aquest any va ser nomenat president del Consell de Ministres en substitució del Narciso Heredia, comte d'Ofalia. Va tractar sense èxit de negociar amb les potències absolutistes del nord (Àustria, Prússia i Rússia) perquè retiressin el seu suport als carlistes, que actuaven a favor del germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre.

En política interior, els seus intents de reconciliació van xocar immediatament amb els interessos de les diferents faccions polítiques i de l'exèrcit. Es va veure desbordat per la pugna pel poder entre Ramón María de Narváez i Baldomero Espartero. Si bé va aconseguir dominar la insurrecció de Luis Fernández de Córdoba a Sevilla, va ser incapaç de fer front a l'oposició en les Corts i es va veure obligat a dimitir el 8 de desembre de 1838.

En 1845 va tornar de nou a l'activitat política com a senador vitalici, tot i que va consagrar el seu temps a la literatura, ingressant en la Reial Acadèmia Espanyola en 1839 i en la Reial Acadèmia de la Història en 1847. Com a poeta líric d'importància mitjana, va seguir les petjades de Juan Nicasio Gallego, amb qui li unia una estreta amistat. L'Acadèmia va editar les seves Obras poéticas en 1857, amb pròleg del duc de Rivas.

Distincions i condecoracions

[modifica]

Avantpassats

[modifica]
Ancestres del duc de Frías

Notes

[modifica]
  1. ↑ Abreujament més habitual del nom complet del duc, amb el llarg reguitzell de cognoms que li imposaven els majorats de la seva casa: Bernardino Fernández de Velasco, Enríquez de Guzmán, López Pacheco, Téllez-Girón, Benavides, Fernández de Còrdova, Gómez de Sandoval i Rojas, Guzmán, Tovar, Suárez y Álvarez de Toledo, Portocarrero, Carrillo de Castella, Benavides, Vigil de Quiñones, Còrdova, Portugal, Pimentel, Bracamonte, Zúñiga i Requesens, López de Ayala, Cárdenas i Figueroa, Cortès de Arellano, Mendoza, Aragó i Luna[1][2]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Bedoya, Juan Manuel. Memorias históricas de Berlanga. Orense: Imprenta de D. Cesáreo Paz, 1840, p. 44 [Consulta: 23 setembre 2014]. 
  2. ↑ Croke, Sir Alexander. The genealogical history of the Croke family, originally named Le Blount (en anglès). II. Oxford: W. Haxter, 1823, p. 179 [Consulta: 23 setembre 2014]. 
  3. ↑ Historia de las Órdenes de Caballería y de las condecoraciones Españolas. I. Madrid: Imprenta de Tomás Rey, 1864, p. 632 [Consulta: 22 setembre 2014]. 
  4. ↑ González González, Francisco «Caballeros bercianos de las Ordenes militares y de Carlos III». Tierras de León: Revista de la Diputación Provincial, 53, 1983, pàg. 10. Arxivat de l'original el 2016-03-04. ISSN: 0495-5773 [Consulta: 22 setembre 2014]. Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine.
  5. ↑ Pasinomie ou collection complète des lois, décrets, arrêtés et réglements généraux qui peuvent être invoqués en Belgique (en francès). Bruselas: Librairie de jurisprudence de H. Tarlier, 1835, p. 235 [Consulta: 5 octubre 2014]. 
  6. ↑ Almanach royal et national pour l'an MDCCCXXXIX, presenté a Sa Majesté et aux princes et princesses de la famille royale (en francès). París: Chez A. Guyot et Scribe, 1839, p. 294 [Consulta: 23 setembre 2014]. 
  7. ↑ «L'ami de la religion: journal ecclésiastique, politique et littéraire» (en francès) p. 43, 1835. [Consulta: 23 setembre 2014].
  8. ↑ Burgos, Augusto de. Blasón de España: libro de oro de su nobleza : reseña genealógica y descriptiva de la Casa Real, la grandeza de España y los títulos de Castilla. III. Madrid: Imprenta de Don Pedro Montero, 1838, p. 53 [Consulta: 23 setembre 2014]. 

Bibliografia

[modifica]
  • Molins, Mariano Roca de Togores, marqués de. «Noticias sobre la vida y obras poéticas del Excmo. Sr. duque de Frías». A: Obras poéticas del Excmo. Señor D. Bernardino Fernandez de Velasco, duque de Frias, publicadas a expensas de sus herederos, por la Real Academia Española, de que fué individuo. Madrid: Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra, 1857, p. XXI-LIII [Consulta: 22 setembre 2014]. 
  • Valera, Juan. «Notas biográficas y críticas: Bernardino Fernández de Velasco, duque de Frías». A: La poesía lírica y épica en la España del siglo XIX. II. Madrid: Imprenta Alemana, 1901-1905, p. 26-36 [Consulta: 5 octubre 2014]. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bernardino Fernández de Velasco


Càrrecs públics
Precedit per:
Narciso Heredia y Begines de los Ríos 		President del Govern Espanyol
Ministre d'Estat

(setembre-desembre) 1838 		Succeït per:
Evaristo Pérez de Castro
Premis i fites
Precedit per:
José Gabriel de Silva-Bazán
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira L
1839-1851 		Succeït per:
Xosé Caveda y Nava
Precedit per:
'
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 23
1847 - 1851 		Succeït per:
Ángel de Saavedra y Ramírez de Baquedano
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bernardino_Fernández_de_Velasco&oldid=33995444»