Bocarrot
Tipus | geni |
---|---|
Dades | |
Gènere | masculí |
Altres | |
Part de | mitologia catalana |
Domini | blat |
El bocarrot és una mena de geni propi de la mitologia catalana. Emparentat amb els sàtirs grecs i els faunes romans, segons les antigues creences populars vivia als camps de blat i n'estimulava el creixement de les plantes, fent que donessin gra gros i abundant.[1][2] Si un segador es trobava malalt de forma sobtada era perquè havia ensopegat amb el bocarrot, que s'anava amagant entre les espigues fins que era capturat amb l'últim cop de falç.[1]
El bocarrot és invisible i es pot fer més gran o més petit a voluntat.[1]
Cultura popular
[modifica]El fet de personificar el blat amb els bocs era usual antigament a Catalunya. A Samalús, Vallès Oriental, es coneixia com a "bocarrot" el darrer blat, mentre que de la darrera mota de blat que quedava per segar se'n deia "boc" o "cabra". A més, els segadors se’n reien de l'últim a enllestir la feina tot cridant-li «T'has quedat boc!» i fent-li «Be! Be!».[3][4]
A Gósol, Berguedà, els antics segadors creien en un geni del blat que anomenaven "el boc", l'esperit del darrer blat. Qui agafava el "bocarrot" s'assegurava el rendiment del camp, riquesa i prosperitat.[5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Baley, Isaac. «Bocarrot (agost)». isaacbaley.com. Mitologia catalana. [Consulta: 11 octubre 2023].
- ↑ «Comprensió lectora per nivells: El Bocarrot». twinkl.es. [Consulta: 11 octubre 2023].
- ↑ «Bocarrot. Cànoves i Samalús». diba.cat. Diputació de Barcelona. [Consulta: 11 octubre 2023].
- ↑ Roma, Josefina. «Les fitxes de "Matar la Cuca i La Garba de la Mestressa"». A: Àngel Vergés i Vicent Vidal (Ed.). Etnopoètica: arxius i materials inèdits. IEC, 12/11/2015, p. 160-165. ISBN 978-84-9965-281-8.
- ↑ Boncompte, Conxita «Al voltant de les «Pageses d'Andorra»» (PDF). L'Erol. Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 108, estiu 2011, pàg. 29. ISSN: 0212-0445.