Cogomina bruna
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
Lepiota helveola  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Agaricales | ||||||||
| Família | Agaricaceae | ||||||||
| Gènere | Lepiota | ||||||||
| Espècie | Lepiota helveola Bres., 1882 | ||||||||
.svg){kind=icon}
La cogomina bruna[1] (Lepiota helveola), tambés anomenada palometa metzinosa bruna, és una cogomina que pertany a la secció Bruneoincarnata.
Taxonomia
[modifica]Iconografia
[modifica]Descripció
[modifica][2][3]Té làmines i espores blanques i típicament té un anell al seu peu que en exemplars vells pot haver desaparegut.
Cap d'1,5–3 cm de diàmetre, convex a estenent, sovint amb disc aplanat, de vegades deprimit, fibril·losat, amb escates fibroses al disc sobre sòl blanquinós, fines escates concèntriques recorbides al voltant de les vores, marró vermellós moderat, de vegades tenyits de rosa a vinós, amb un marge recte o ondulat, de vegades aixecat amb l'edat. Fulles lliures, col·locades sobre un collarium fosc en un o dos terços, de color blanc i després cremós, atapeïts, amb vores finement serrejades. Tija 2–4 x 0,3–0,7 mm, igual, farcida i després buida, amb bandes d'escates fibroses marrons aprimides, incrustades sobre un sòl de color blanc a rosat, que es torna marró en arrugant-se, amb un anell de vegades fugaç, semblant a les escates dels peus . Olor i sabor molt dolç, fúngic i lleugerament fragant, de vegades indistint, i sabor fúngic després metàl·lic.
- Barret
Diàmetre de fins a 3,5 cm, inicialment semiesfèric, després pla amb un umbo, generalment irregular. La superfície és blanca amb un tint de coure o vermellós, coberta d'escates, més densa al centre del casquet .
- Brànquies
Lent, força gruixut, blanc .
- Tija
Fins a 6 cm d'alçada, amb un bulb a la base, buit per dins. La superfície és filamentosa, de color blanc-marró, coberta d'escates blanques i un anell inestable, fibrós, estret i poc desenvolupat .
- Polpa
Blanc, tornant-se vermellós quan es fa malbé, vermellós sota el casquet i al voltant de la perifèria de la tija . L'olor és feble, de vegades indistinta, i el gust inicialment és de bolet, després metàl·lic .
- Característiques microscòpiques
Basídi clavat , hialí, amb 4 esterigmas , 22–27,7 × 6,6–8 µm. Les espores són el·lipsoïdals a la vista frontal, amb forma de ronyó des del costat, llises, amb una paret engrossida, sense porus de creixement , vidroses, dextrinoides en el reactiu de Melzer , de color vermell-marró pàl·lid a fosc, 5,8–8(10) × 3–4, 6(5) µm. Cheilocystidia en forma de maça, parets primes, hialí, 18,3–27,7 × 7,3–13,1 µm. Pleurocistidis absents. Pilocystidis localment a la tapa, erectes, en forma de maça cilíndrica, amb parets engrossides, hialines a marró groguenc, llargs, de 45–350 × 3,5–7,1 µm. La cutícula del casquet està formada per hifes disposades radialment i enredades . Sivelles presents .
- Espècies semblants
és una espècie termòfila que creix solitària o més aviat dispersa en un clima mediterrani. Agraeix prats prims propers a boscos o boscos, o fins i tot matolls . És saprotròfica , és a dir s'alimenta de matèria orgànica en descomposició . La toxicitat d'aquesta espècie li permet lluitar contra el parasitisme de les larves de dípters , .
Aquesta espècie és present a Algèria, el Marroc, Espanya, Portugal, França (inclosa Còrsega), Bèlgica, Alemanya, Itàlia (incloent Sicília i Sardenya), Ucraïna, Moldàvia i Turquia . També es registra a Amèrica del Nord, principalment a l'oest dels EUA, rarament al Quebec .
Distribució geogràfica
[modifica]s'ha citat a Catalunya,[4] País Valencià i Mallorca.[5]
Estats Units d'Amèrica, Canadà, Mèxic, Brasil, Cuba, Europa, Turquia, Rússia, zona de l'Himàlaia, Cambodja, República Democràtica del Congo, Sud-àfrica[6]
.
Espècies semblants
[modifica]La capa de cresta rosa ( Lepiota subincarnata ) és semblant , però té espores més grans i un casquet de color diferent, encara que de vegades pot ser rosat .
Lepiota brunneoincarnata pertany al petit grup blanc, molt tòxic. És semblant a Lepiota josserandii (amb espores més grans). Les espècies de Lepiota pseudohelveola tenen una ecologia i una microscòpia diferents.També s'assembla a la macrolepiota procera comestible, però és molt més gran.
Usos
[modifica]Gastronomia
[modifica]És verinós, conté amatoxina i si s'ingereix pot ocasionar la mort. Com diverses altres espècies del gènere Lepiota , conté amatoxines que poden causar danys hepàtics potencialment mortals.
Toxicologia
[modifica]Lepiota helveola és particularment tòxica i de vegades mortal. Com moltes petites lepiotes ruboritzades, conté ciclopèptids : amatoxines . Lliura per pes, Lepiota helveola seria tan tòxica com Amanita phalloides . Els seus efectes també són de tipus fal·loide amb manifestacions tardanes de mareig i problemes respiratoris després gastroenteritis aguda. Després d'una aparent remissió, les cèl·lules del fetge es destrueixen[7] .
Charles Ménier va informar, l'any 1892, que els recol·lectors de Vendéen de Coulemelles van recollir al voltant d'un centenar de bolets petits que van agafar per mousserons, el Marasme des Oréades . El seu consum va provocar la mort d'un nen de 5 anys, els greus efectes es van sentir 3 dies després; atacs de vòmits i diarrea d'una setmana per a un home de 33 anys i durant un dia per a una dona de 30 . Un altre cas és el d'una dona de 27 anys que es va haver de sotmetre a un trasplantament de fetge a l'Hospital Universitari de Rennes l'any 1994 . L'any 1990, a Turquia, 11 persones van morir en dues intoxicacions .
Síndrome parafaloidana (similar a la Síndrome faloidana ), causat per la ingesta de les amatoxines del fong. Els primers efectes es noten entre les 6 i les 15 hores després de la ingesta. En una primera fase els símptomes consisteixen en nàusees, diarrea, vòmits i deshidratació, per a continuació, produir-se una afecció hepàtica amb icterícia, mal de fetge, insuficiència renal, trastorns de consciència i fins i tot coma. 4
Bioquímica
[modifica]codi codi · editar Les amatoxines són un grup de toxines hepatotòxiques, d'efectes mortals fins i tot a dosis mínimes. Principalment l'α-amanitina i la ß-amanitina, actuen bloquejant el complex ARN-polimerasa II, per la qual cosa bloquegen la transcripció de l'ADN (pas d'ADN a ARNm) i secundàriament es bloqueja la síntesi de proteïnes essencials, cosa que resulta fatal per a la cèl·lula hepàtica, que acaba patint necrosi. El fetge és el principal òrgan afectat, ja que és el primer òrgan amb què entra en contacte la toxina després de la seva absorció pel tracte intestinal. 5
Tractament
[modifica]codi codi · editar La síndrome faloidana és una urgència mèdica, que requereix hospitalització immediata. El tractament immediat després de la ingesta del bolet consisteix en rentat gàstric amb carbó activat . Les mesures de suport estan dirigides a tractar la deshidratació. 7
El tractament basat en dosis altes de sèrum de penicil·lina G per via intravenosa ha demostrat ser beneficiós, encara que no es coneix el mecanisme exacte dactuació. 8
Un altre tractament que es troba actualment en investigació, és l'ús del component principal de la silimarina, extracte obtingut de la planta Silybum marianum (conegut com a “card marià”) per les seves propietats hepatoprotectores. In vitro va demostrar bloquejar l'ingrés d'amatoxina als hepatòcits. 9
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. II. El Papiol: Editorial Efadós, 2022. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.
- ↑ 3,0 3,1 Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0.
- ↑ Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona..
- ↑ Siquier, José L; Salom, Joan Carles. Catálogo de Hongos y Mixomicetos de las Islas Baleares. Micobalear,CB.
- ↑ «Lepiota helveola Bres.» (en anglès). GBIF (Global Biodiversity Information Facility).
- ↑ Meunier, B.; Messner, M.; Bardaxoglou, E.; Spiliopoulos, G.; Terblanche, J. «Liver transplantation for severe Lepiota helveola poisoning» (en anglès). Liver, 14, 3, 1994, pàg. 158–160. DOI: 10.1111/j.1600-0676.1994.tb00066.x. ISSN: 1600-0676.