Vés al contingut

Procés de Reorganització Nacional

Article de qualitat
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentProcés de Reorganització Nacional
Imatge
Tipusgovern
matança massiva Modifica el valor a Wikidata
Vigència24 març 1976 Modifica el valor a Wikidata - 
Interval de temps24 març 1976 - 10 desembre 1983 Modifica el valor a Wikidata
EstatArgentina Modifica el valor a Wikidata

L'autoanomenat Proceso de Reorganización Nacional (Procés de Reorganització Nacional en català)[1][2] o simplement El Proceso,[3] va ser una dictadura militar —la cinquena de la història republicana de l'Argentina, i la més sagnant—[4][5] que va governar de facto[6] el país des del cop d'estat del 24 de març de 1976 contra el govern constitucional de la peronista María Estela Martínez de Perón (Isabelita) fins a l'assumpció democràtica del candidat de la Unión Cívica Radical, Raúl Alfonsín, el 10 de desembre de 1983.[6] Entre els seus resultats més notables es troben el segrest i posterior desaparició forçada d'aproximadament entre nou mil i trenta mil persones[7][8][9] (prop de quatre-centes originàries dels Països Catalans)[10] la utilització sistemàtica de la tortura,[11] la creació de més de tres-cents camps de detenció il·legal amb desaparició de persones,[12] l'enorme augment del deute extern[13] (fins i tot estatitzant deute extern privat)[14] i la invasió de les illes Malvines amb la posterior pèrdua de la guerra de les Malvines.[15][16]

En finalitzar la dictadura, malgrat que la junta de govern havia promulgat la Ley de Pacificación Nacional N° 22.924/83[17] (una llei d'autoamnistia,[18] ràpidament anul·lada, respectant promeses electorals, pel govern d'Alfonsín)[19] es va celebrar l'anomenat Juicio a las Juntas (una fita històrica: mai un país que havia patit una dictadura havia portat els responsables davant dels jutges)[20] en el qual van ser processats tots els integrants de les successives juntes de govern del Proceso, a més a més d'una important quantitat de repressors que van participar en la repressió política, i la conducció de les organitzacions armades de l'ERP i Montoneros.

Diversos aixecaments militars carapintadas durant el govern d'Alfonsín van provocar l'aprovació de dues lleis d'amnistia, les de Punto Final[21] i d'Obediencia Debida.[22] El seu successor, Carlos Saúl Menem va signar entre 1989 i 1990 uns decrets indultant a quasi quatre-cents processats i condemnats.[23][24] Durant el govern de Néstor Kirchner es va declarar primerament la derogació[25] i després la nulitat[26] de les dues lleis d'Alfonsín, mentre que diversos jutges, a més a més de la Cort Suprema,[27] van signar sentències dictant com anticonstitucionals els decrets d'indult de Menem. Diverses sentències judicials estan qualificant els assassinats massius durant la dictadura com a actes de genocidi[28] (un genocidi que hauria començat des d'abans, durant el govern d’Isabelita)[29] qualificació que també es comparteix des d'àmbits polítics i d'organitzacions defensores dels Drets Humans.[30] Aquesta condició de crims contra la humanitat[31] i de genocidi va fer que les distintes condemnes judicials contra repressors del Proceso hi hagin declarat la seva imprescriptibilitat, i per aquest motiu les actuacions judicials continuen fins i tot en l'actualitat.[31]

El 24 de març, data de l'aniversari del cop, se celebra al país el Día nacional de la memoria por la verdad y la justicia.[32]

El cop

[modifica]

Situació prèvia

[modifica]

Context internacional i influència estatunidenca

[modifica]
Estats participants de l'Operació Còndor:
  Membres actius:
Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai.
  Membres esporàdics:
Colòmbia, Perú i Veneçuela.
  Col·laborador:
Estats Units d'Amèrica.

Els exèrcits llatinoamericans tenien una participació destacada en tots els àmbits de la vida pública i política dels seus països, tant en forma directa com indirecta, estant les dictadures (que es van repetir a tot arreu durant la història llatinoamericana del segle xx) una de les seves característiques més destacades.[33]

Escola de les Amèriques, a Panamà.

La importància donada pels governs nord-americans al seu paper de regulació i intromissió en els assumptes interns dels països llatinoamericans va ser definida per les declaracions com les que va efectuar el director de la CIA en funcions en aquell moment, William Colby, el 25 d'octubre de 1974: "Estats Units té dret d'actuar il·legalment en qualsevol regió del món, acumular investigacions als altres països i fins i tot portar a terme operacions tals com la intromissió en els assumptes interns xilens".[34]

Ja des de la dècada de 1960 la idea de l’"enemic intern", ideològicament caracteritzat com a marxista i participant d'una conspiració internacional, era un tema central dins les preocupacions de la cúpula militar.[35] Aquesta idea de l’"enemic intern" tenia com a fonamentació l'anomenada Doctrina de seguretat nacional impulsada des dels Estats Units[36] i en el marc de la Guerra Freda entre els dos pols de poder de l'època.[37]

Els eixos de la política estatunidenca envers Llatinoamèrica per a fer front als desafiaments més o menys d'esquerres i revolucionaris amb els quals xocaven les seves administracions van passar per l'Aliança per al Progrés[38] com per la Doctrina de Seguretat Nacional, a més a més de la contrainsurgència.[39]

La "lluita contra la subversió" va ser una de les fonamentacions del Proceso, la qual va ser internacionalitzada mitjançant l'Operación Cóndor, amb el suport dels Estats Units d'Amèrica,[40][41] que fins i tot va donar cursos a oficials i suboficials de les forces armades llatinoamericanes, a l'Escola de les Amèriques, on es van ensenyar, entre les tècniques de contrainsurgència i guerra bruta, l'aplicació de tortura, segrests i desaparició forçada.[42]

L'arribada al poder dels militars va comptar amb el suport tant de l'administració de Gerald Ford[43] com d'importants periòdics de distribució nacional als Estats Units.[44] A 1976, amb els militars ja en el poder, els Estats Units no només van donar suport a la repressió il·legal, sinó que, mitjançant Henry Kissinger, van demanar la seva acceleració.[45]

Context nacional

[modifica]
José López Rega, assenyalat com a cap de l'Aliança Anticomunista Argentina o Triple A (al seu costat, María Estela Martínez de Perón).

Des de juliol de 1974 la presidència de l'Argentina estava ocupada per la vídua de Perón, María Estela Martinez. Va ser un període de crisis de tota classe, tant en l'àmbit econòmic,[46] com polític.[47] Al pla econòmic, la ciutadania patia els efectes d'un pla d'ajustament, l'anomenat Rodrigazo (malnom encunyat en la premsa fent referència al ministre d'economia d’Isabelita, Celestino Rodrigo) que hi havia implicat la devaluació de la moneda, el Peso Ley 18.188, fins a un 100%, a més a més de l'augment del preu dels combustibles fins a un 175%.[48] En l'àmbit polític, hi havia un creixent i recurrent escenari de violència. Tres grups armats operaven al país: el Partido Revolucionario de los Trabajadores (el braç armat del qual era el més conegut Ejército Revolucionario del Pueblo) de tendència marxista, i que hi havia aconseguit algunes victòries a la província de Tucumán, però que hi havia estat pràcticament desarticulada en el marc de l’Operativo Independencia;[49] Montoneros, una facció del peronisme anomenat peronismo de izquierda, i l’Aliança Anticomunista Argentina o Triple A, organització d'ultradreta fundada i dirigida pel secretari personal d'Isabelita i de Perón, José López Rega.[46][47] A més a més, el mateix peronisme patia un procés de fractura interna entre el peronisme anomenat d'esquerres i l'anomenat de dretes,[50] que va tenir el seu punt culminant a la Massacre d'Ezeiza, el 1973.[51]

Tot i que el PRT estava pràcticament vençut i que Montoneros tenia reduïda la quantitat de militants a la meitat,[52] el govern va firmar dos decrets que serien claus en entendre el desenvolupament dels esdeveniments futurs: primer el Decret 261/75 i després el decret secret 2772, que ampliava considerablement les atribucions a les Forces Armades que ja li donava el primer en la "lluita contra la subversió".[52]

L'arribada al poder

[modifica]
Publicació al periòdic La Nación de la instauració de la pena de mort (25 de març de 1976, un dia després del cop).

La matinada del 24 de març de 1976 les Forces Armades van derrocar el govern constitucional de la vídua de Perón, estant el general José Rogelio Villarreal l'encarregat de comunicar-li tant el cop d'estat com la seva detenció, arrestada per les forces militars.[43]

Immediatament la Junta Militar va prendre tota una sèrie de mesures amb l'objectiu de debilitar qualsevol mena de resistència que pogués haver-hi. Va suspendre la constitució, va tancar el Congrés, va reemplaçar la Cort Suprema de Justícia,[53] va prohibir els partits polítics[53] i els sindicats,[54] i va instaurar un contundent control dels mitjans de comunicació i de la llibertat d'expressió, amb penes de reclusió per a qui fos considerat responsable de tota una mena d'activitats contra el govern o les seves forces repressives, des de la difusió d'informació relacionada amb l'anomenada subversió, fins a la difusió de continguts dolents de la imatge pública de les forces repressives i de seguretat.[6]

La primera acció repressiva d'envergadura, poques hores després del cop, va ser el segrest de centenars de treballadors industrials (entre ells 200 delegats sindicals) sota l'argument d'"accions antisubversives".[55]

La dictadura

[modifica]

Les juntes militars

[modifica]

Les diferents juntes militars van estar en el poder des del 1976 fins al 1980. La primera Junta Militar va ser conformada, com totes les següents, per un representant de cada força (exèrcit de terra, força aèria, armada) estant el representant de l'exèrcit, Jorge Rafael Videla, el cap de govern. Els altres integrants del triumvirat van ser Emilio Eduardo Massera (armada) i Orlando Ramón Agosti (força aèria).[56]

La segona Junta Militar va estar en el poder des del 1980 fins al 1981. Els integrants van ser Roberto Eduardo Viola, Armando Lambruschini i Omar Domingo Rubens Graffigna.

La tercera Junta Militar va governar des del 1981 al 1982. Els caps van ser Leopoldo Fortunato Galtieri, Basilio Lami Dozo i Jorge Isaac Anaya.

La quarta Junta Militar va ser l'última Junta Militar, que va governar des del 1982 fins al 1983. Els responsables van ser Cristino Nicolaides, Rubén Franco i Augusto Jorge Hughes.

Política econòmica

[modifica]

En l'àmbit econòmic, van nomenar com a ministre a José Alfredo Martínez de Hoz, descendent d'una adinerada família ramadera i net del fundador de la Sociedad Rural Argentina.[57] Va romandre al càrrec des de 1976 fins al 1981 (la quasi totalitat del Proceso, que acabà dos anys després, el 1983). Durant la seva gestió, i fruit d'una política de lliure importació de productes, les petites i mitjanes empreses argentines van acabar reduïdes a una tercera part de les que hi eren.[57]

A tres dies del cop, el Fons Monetari Internacional autoritzà un préstec per 127 milions de dòlars que havia estat negat sistemàticament al govern d’Isabelita.[43]

El deute extern de l'Argentina, que en començar la dictadura era de 7.500 milions de dòlars, quan va assumir Alfonsín arribava a 43.600 milions.[58]

Després de la renúncia de Martínez de Hoz, es van succeir al càrrec Roberto Alemann (govern de Leopoldo Galtieri) Lorenzo Sigaut (govern de Roberto Viola) José María Dagnino Pastore,[59] i Jorge Wehbe (govern de Reynaldo Bignone).[60]

Índex de pobresa a la Província de Buenos Aires. En negre, l'etapa del Proceso.

Política cultural - censura

[modifica]

Poc després del cop, el 29 d'abril de 1976, es van cremar obres descrites en un comunicat oficial com a "documentació perniciosa que afecta l'intel·lecte i la nostra manera de ser cristiana per tal que no pugui seguir enganyant la joventut sobre el nostre més tradicional patrimoni espiritual: ‘Déu, Pàtria i Llar’".[43] Al Regimiento de Infantería Aerotransportada de La Calera (Córdoba) en van ser cremades de Gabriel García Márquez, Antoine de Saint-Exupéry, Osvaldo Bayer i Pablo Neruda.[43]

Dins l'anomenat Operativo Claredat es va fer una caça de bruixes en la qual van desaparèixer persones de l'àmbit intel·lectual i cultural (artistes, docents i fins i tot estudiants). També hi va haver acomiadaments massius i inhabilitacions per exercir el càrrec docent.[43]

Algunes publicacions periòdiques també van patir censura, com el cas de la revista Hum®, que va patir el segrest d'una edició el 1983.

Repressió

[modifica]
Article principal: Terrorisme d'Estat a l'Argentina a les dècades de 1970 i 1980
Fragment de l'informe secret Arancibia Clavel. Enviat el 1978, ja consignaba la "mort o desaparició" de vint-i-dues mil persones.[61]

Desaparició, tortura i mort dels detinguts

[modifica]
Article principal: Vols de la mort
Zonificació militar del país duta a terme pel Proceso. Cada àrea tenia un responsable: 1 - Guillermo Suárez Mason 2 - Ramón Genaro Díaz Bessone 3 - Luciano Benjamín Menéndez 4 - José Montes 5 - Abel Teodoro Catuzzi

L'operatòria de la dictadura va estar planificada i provada des d'abans del cop.[6][62] En arribar al poder es va dur a terme una estratègia de desaparició sistemàtica de persones considerades "subversives" pel govern de facto, que eren sobretot els militants de les agrupacions guerrilleres de l'ERP i Montoneros, encara que també hi podia ser qualsevol altra persona de la qual se sospités que podia tenir alguna mena de "simpatia" pel moviment o organització de protesta, reivindicatiu, etc.[6]

El Proceso va fer servir una estratègia sistemàtica de desaparicions de persones amb la consegüent pèrdua de drets de la víctima, que passava a ser un número dins de l'aparell repressiu de l'Estat, i que era empresonada i amagada en algun dels centres clandestins de detenció que la dictadura tenia distribuïts a les distintes províncies de l'Argentina.

Dins de l'argot de la dictadura, les persones que eren segrestades eren chupadas ("xuclades"). Els segrests es feien per un grupo de tareas[63] ("grup de tasques") o patota.[64]

Segrest de nens

[modifica]
Article principal: Apropiació de menors en el Procés de Reorganització Nacional

El Proceso va dur a terme distintes actuacions relacionades amb els fills dels segrestats, entre els quals hi va haver fins i tot dones embarassades[65] les quals van donar a llum, en molts casos, en captivitat.[66]

Quan a casa dels "objectius" dels grupos de tareas hi havia nens, aquests podien ser segrestats (chupados) o deixats a la casa o a la d'algun veí. La pràctica habitual dels grupos de tareas va ser el repartiment dels nens segrestats, donats en adopció a famílies de militars o relacionades amb les forces armades. Nogensmenys, a l'informe Nunca Más també hi ha testimoniatges de segrestats els quals van escoltar els crits dels seus fills mentre eres torturats, la qual cosa era una estratègia de tortura psicològica envers pares, per tal d'esfondrar-los moralment.

Va ser una pràctica habitual, quan els objectius rebien la primera sessió de tortura a casa seva al moment del segrest, no tenir cura de la presència dels seus fills, que eren testimonis de tot.

En el cas de les dones embarassades, el règim de reclusió es tornava un poc menys sever, però la dona no rebia pràcticament cap atenció mèdica, fins i tot al moment del part, el qual podia realitzar-se al terra d'una cel·la, al pis d'una cuina, etcètera. Les embarassades normalment donaven a llum en solitud, o auxiliades per algun altre segrestat, i hi ha testimoniatges que immediatament després del part havien de netejar elles mateixes les restes de sang, la placenta, etc. que havien quedat escampades.

La nit dels llapis

[modifica]

Es coneix com La noche de los lápices (la nit dels llapis en català) els esdeveniments que van començar el 16 de setembre de 1976 en els quals van ser segrestats uns estudiants d'Educació secundària de La Plata d'entre 16 i 18 anys[67] els quals estaven organitzant protestes per tal d'aconseguir passatges amb descompte per a estudiants. Eren integrants del centre d'estudiants del seu col·legi, i van ser torturats i posteriorment desapareguts. Només va recuperar la llibertat un dels segrestats.[43]

Acarnissament amb minories

[modifica]

Dins l'ideari polític i ideològic de El Proceso, hereu en molts aspectes del nazisme,[68] el concepte de nacionalitat excloïa qualsevol mena d'heterogeneïtat possible,[69] i aquesta recerca d'homogeneïtat de la societat deixava de banda les minories prenent a compte, per exemple, les seves arrels (jueus,[70][71] descendents dels antics pobladors d'Amèrica,[72] etc.) la seva orientació sexual (homosexuals,[73] lesbianes,[74] etc.) o les seves creences religioses (Testimonis de Jehovà,[75] etc.).

Aquestes minories van ser tractades amb especial ferotgia pels repressors, creant-se fins i tot comandos especials amb dedicació exclusiva (com és el cas del Comando Cóndor, dedicat a perseguir homosexuals).[74] En el cas de les víctimes jueves, l'antisemitisme sistemàtic dut a terme als distints centres clandestins va ser un fet constatat ja des de l'informe Nunca Más[70] i per posteriors investigacions i treballs.[76][77] Els Testimonis de Jehovà van ser discriminats en fer el servei militar, no permetent a les seves autoritats d'exceptuar-se, i obligant els fidels a fer quatre anys de servei (tres més que la resta dels ciutadans) estant, a més a més, sotmesos a tortures i assassinats.[75] Els descendents d'amerindis van veure com les Villas Miserias[78] van ser arrasades pels distints plans d'erradicació de Villas Miserias,[72] sobretot en el marc de l'organització de la Copa del Món de Futbol de 1978.

Resistència a la dictadura

[modifica]

Les mares i àvies dels desapareguts

[modifica]
Tradicional pintada de les Mares de la Plaça de Maig.

Es coneixen com les Mares de la Plaça de Maig[79] a les mares dels desapareguts que van organitzar-se durant la dictadura per tal de trobar el destí dels seus fills.

El 1977 el grup inicial va ser infiltrat per l'integrant de l'Armada Argentina i repressor Alfredo Astiz, resultant segrestats, torturats i morts una important quantitat de membres del grup, incloses les mares que van fundar el grup.

Les mares i àvies dels desapareguts van dur a terme una militància que va travessar pràcticament tota la dictadura fins a l'actualitat.

Els periodistes

[modifica]

Els mitjans de comunicació, tant en mans privades com oficials, van estar al servei de la dictadura.[80] A més a més de la labor d'exaltació del règim donada a terme pels principals mitjans gràfics de l'època (les revistes Somos, Para tí i Gente, els periòdics La prensa, Clarín, La Nación i La Razón)[80] l'afinitat amb el govern també va fer servir alguns grups editorials per a prendre el control d'empreses rivals, les quals tenien els seus propietaris detinguts, com és el cas de l'empresa Papel Prensa, que va acabar com a propietat de Clarín, La Nación i La Razón.[80]

  • El periodisme clandestí de Rodolfo Walsh. El periodista, escriptor i militant de l'agrupació Montoneros Rodolfo Walsh, que acabà sent segrestat i mort per un grupo de tareas (grup de tasques) de l'ESMA en complir-se un any del cop,[81] va escometre un projecte de periodisme clandestí anomenat Agencia de Noticias Clandestina (ANCLA)[81] repartint distintes notes informatives en forma individual, com per exemple la seva Carta de un escritor a la Junta Militar de 1977.[82] Les comunicacions de l'ANCLA van iniciar-se immediatament després del cop.[81]
  • La Revista Humor va ser, també, un dels pocs exemples del periodisme argentí que va tenir una actitud crítica envers El Proceso.[80] Dirigida per Andrés Cascioli, va fer ús de l'humor per parlar de temes que estaven proscrits per la política cultural del govern de facto.[84]
  • Els mitjans de comunicació estrangers publicats a l'Argentina. A banda dels pocs mitjans de comunicació i periodistes que van fer front a la dictadura, també hi va haver casos de periòdics en llengua anglesa que van publicar crítiques a la dictadura, com és el cas del Buenos Aires Herald o el periòdic irlandès The Southern Cross.[80]
  • Entre finals del 1979 i principis del 1980, més de dos-cents militants montoneros tornar de l'exili clandestinament per cometre atemptats i desestabilitzar la dictadura, però van fracassar rotundament pels errors d'interpretació sobre la situació que travessava el país, i la precarietat amb què els militars es van enfrontar a l'eficientment mortal terrorisme d'Estat, i gairebé la meitat dels que van participar de la contraofensiva van acabar assassinats o desaparegut.[85]

Copa del Món de Futbol de 1978

[modifica]
Article principal: Copa del Món de Futbol de 1978

El 1973, durant el govern constitucional del general Perón, l'Argentina va aconseguir ser designada la seu per a organitzar la Copa del Món de Futbol. L'arribada del govern de facto no va implicar que s'anul·lés aquesta concessió.[86]

L'1 de juny de 1978 va començar la Cerimònia Inaugural de la Copa del Món de Futbol de 1978 que la dictadura va celebrar, amb la victòria de la Selecció de futbol de l'Argentina, en guanyant la Selecció de futbol dels Països Baixos la final amb un resultat de 3 a 1.

Aquest Mundial de futbol no va ser el primer encontre esportiu d'alt nivell organitzat per una dictadura: ja el 1934 la dictadura de Mussolini va organitzar el Mundial de Futbol, així com el Tercer Reich va organitzar els Jocs Olímpics. Utilitzant la mateixa estratègia que Mussolini[87] i Hitler,[88] El Proceso també va instrumentalitzar la Copa del Món en benefici propi.[89][90]

Una quantitat important dels partits del Mundial del futbol es van jugar a l'estadi del Club Atlético River Plate, ubicat gairebé 1 500 metres de l'ESMA —que en aquell moment era un dels centres de segrest, tortura i desaparició de persones més importants de l'Argentina—.[91] En guanyar la Copa, alguns segrestrasts a l'ESMA van ser trets breument dels seus llocs de reclusió per veure els festejos populars.[86]

A mig camí van quedar les denúncies d'irregularitats del partit entre l'Argentina i el Perú, que va guanyar l’albiceleste amb un resultat de 6 a 0 i un desenvolupament del partit qualificat com a "sospitós" o "estrany" per diverses veus durant i després del Mundial.[92]

La selecció dels Països Baixos, en repudi de la dictadura, va jugar la final amb una banda de dol al braç, i no va sortir al lliurament de trofeus.[91][92]

El Mundial també va implicar la despesa de milionàries sumes de diners, així com actes de corrupció i fins i tot assassinats de caps militars encarregats de l'organització del campionat per part d'altres militars que volien prendre els seus càrrecs. En finalitzar la Copa, l'Almirall Carlos Alberto Lacoste va ser nomenat vicepresident de la FIFA.[93]

Conflictes internacionals

[modifica]

Conflicte del Beagle

[modifica]
Militars desplegats a la zona en 1978.

Es coneix per conflicte del Beagle les diferències entre l'Argentina i Xile sobre la sobirania d'aigües oceàniques, illes i terres al canal de Beagle i Terra del Foc. Aquest conflicte, que té les seves arrels en el segle xix, va arribar el 1978 (governs de Videla i de Pinochet) al seu màxim nivell de tensió,[94] quan l'Argentina no acceptà la decisió de l'arbitratge de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, amb implicacions molt greus per als interessos argentins a la zona. Aquesta situació va generar una sèrie de mobilitzacions a la frontera i fins i tot un intent d'invasió per part de l'Argentina[95] (l’Operación Soberanía,[96] "Operació Sobirania" en català) que preveia envair les ciutats més importants de Xile, inclosa la seva capital, Santiago de Xile.[97]

El 1979 la mediació papal evità providencialment la guerra, que era imminent i quasi inevitable.[98] La invasió havia estat retardada per una tempesta, i aquestes hores de retard van ser fonamentals per a la intervenció del Vaticà.[97] El conflicte entre l'Argentina i Xile, que comparteixen una de les fronteres més llargues del món,[99] hauria significat la mort de milers de persones d'ambdós països.[95][97]

Guerra de les Malvines

[modifica]
Article principal: Guerra de les Malvines
Article de tapa de la revista Gente de 1982: «Què ha passat amb la xocolata que vaig enviar a un soldat?» (al·ludint al sistemàtic robatori de les donacions que va cometre el govern dictatorial durant la guerra).

La Guerra de les Malvines (Guerra de Malvinas en castellà i Falklands War en anglès) va ser un conflicte bèl·lic originat per la invasió de les Illes Malvines per part de tropes argentines, i que va desenvolupar-se des del 2 d'abril de 1982 fins al 14 de juny d'aquest any.[100]

El govern presidit per Galtieri patia una sèrie de problemes tant en l'àmbit econòmic com social i polític.[101] Les polítiques liberals tirades endavant des del Ministeri d'Economia dirigit per Martínez de Hoz havien enfonsat l'Argentina en un context de desindustrialització i d'inflació. El deute extern, multiplicat diverses vegades durant la dictadura, s'havia convertit també en un problema[102] i, a escala social, la societat civil havia començat a mobilitzar-se,[103] fins i tot organitzant vages generales, que, tot i ser durament reprimides als carrers,[102] eren impensables anys enrere.

La recerca d'una sortida diplomàtica va fracassar i, finalment, Gran Bretanya, que comptava amb el suport del Consell de Seguretat de l'ONU, dels Estats Units d'Amèrica (que li va donar suport logístic) i de la Comunitat Europea,[102] va enviar les seves forces militars a l'Atlàntic Sud. L'Argentina, per la seva banda, no va tenir el suport del bloc soviètic, i no va poder deixar de vigilar la frontera amb Xile, aliat de Gran Bretanya[104] (durant la guerra, l'Argentina va tenir les seves millors tropes a la frontera amb Xile, i va desplaçar 10 000 soldats a les illes, molts d'ells sense preparació militar, a més a més de mal equipats i pitjor alimentats).[102] Les tropes argentines estaven conformades majoritàriament per civils de menys de 20 anys que estaven fent el servei militar (colimbas)[105] i militars professionals amb molta experiència en guerra bruta però cap en guerra convencional.[106]

Durant la guerra, el govern va excitar el xovinisme nacionalista de la població[102] amb una campanya mediàtica[107] destinada a alimentar el triomfalisme de la població i a difondre informacions falses en relació al desenvolupament de la guerra. Les portades de les publicacions més importants publicaven frases com ESTAMOS GANANDO, ¡SEGUIMOS GANANDO! o ESTAMOS DESTRUYENDO LA FLOTA BRITÁNICA (Revista Gente) o EUFORIA POPULAR POR LA RECUPERACIÓN DE LAS MALVINAS (Diari Clarín) o BASTA, PIRATAS: SI NOS ATACAN: ¡VAN A LA LONA! (Crónica). Els canals de televisió, monopoli de l'Estat, també van participar en la campanya mediàtica. Personalitats de tots els camps van donar suport a la invasió en diverses entrevistes televisives.[108] El canal 7 de l'Argentina va transmetre tant les notícies de la guerra, mitjançant l'informatiu 60 minutos (a càrrec de Carlos Gómez Fuentes) com un programa especial, 24 horas por Malvinas,[109] destinat a recaptar fons de tot tipus (joies, abrics de pell, diners, etc.) per l'anomenat Fondo Patriótico (Decret 753/82)[110] un fons especial que suposadament estaria destinat a finançar les operacions, però que al cap i a la fi mai no es va saber sense dubtes on va anar a parar.[111]

Finalment, i després d'una execució plena d'errors de tota classe,[16] l'Argentina va signar la rendició el 14 de juny del mateix any. Del costat argentí, van morir aproximadament uns 700 combatents i 1.300 van resultar ferits.[102] L'exèrcit britànic va sofrir pèrdues molt menors, encara que més de 200 combatents van perdre la vida,[112] i quasi 800 ferits.[108]

Caiguda del govern i restitució del poder a la societat civil

[modifica]

Els darrers temps del Proceso van tenir com a escenari una reactivació de la mobilització social, de les protestes i fins i tot una vaga general. Les crítiques i denúncies pels abusos als drets humans van de fora del país van ser cada vegada més fortes. Nogensmenys, la pèrdua de la Guerra de Malvines va ser el factor més determinant.[113]

Amb l'adveniment de la democràcia, tot i l'intent de blindatge de les seves responabilitats legal escomès pels governants de facto,[17] els màxims responsables van ser jutjats i condemnats durant el govern de Raúl Alfonsín.

Després de la dictadura

[modifica]
Manifestació de rebuig de la dictadura el 24 de març de 2006 (30è aniversari del cop).

A més a més de les repercussions judicials resultants de les actuacions dels responsables del Proceso, la societat civil argentina també ha escomès una sèrie d'actuacions destinades tant a la reivindicació dels desapareguts, com a la recuperació dels seus cossos, com també a la persecució dels responsables que mai no van ser jutjats o que van veure com les conseqüències judicials dels seus actes van ser rebaixades.

Judici a les Juntes

[modifica]
Article principal: Judici a les Juntes

En arribar la democràcia, la ciutadania finalment va triar al candidat de la Unión Cívica Radical, que, a diferència del candidat peronista Ítalo Luder,[114] havia promès durant la campanya que jutjaria els responsables del Proceso.[19] Cinc dies després d'assumir la presidència, Alfonsín va crear la CONADEP (Comisión Nacional sobre Desaparición de Personas) encomanant-li la tasca de recollir les proves que calien per a organitzar el judici oral contra les successives juntes de govern i els alts caps militars que havien ocupat càrrecs de comandància,[115] Les seves funciones hi eren:[116]

  1. Rebre denúncies i proves sobre aquells fets i remetre-les immediatament a la justícia si estiguessin vinculades a la comissió de delictes.
  2. Esbrinar sobre el destí o parador de les persones desaparegudes.
  3. Determinar la ubicació dels nens sostrets a la tutela dels seus pares o guardadors.
  4. Denunciar a la justícia qualsevol intent de qualsevol intent d'amagar o sostreure elements probatoris.
  5. Emetre un informe final dins del 180 dies a partir de la seva constitució.

La CONADEP, formada per personalitats de tots els àmbits i dirigida per Ernesto Sábato, va presentar el seu informe el setembre de 1984,[19]

Els escraches (o escarnis)

[modifica]

A l'Argentina es van popularitzar els escraches o escarnis en públic (del verb del lunfardo escrachar, o sigui, "descobrir", "posar en evidència"[117] i que està recollit al Diccionario del habla de los argentinos de l’Academia Argentina de Letras, deformació de la paraula italiana dialectal scacciare, que vol dir "escopir amb gargall amb ànim d'ofendre")[118] que són mobilitzacions al domicili particular o als llocs que freqüenten els responsables de la repressió que viuen anònimament, sense haver rebut cap condemna pels beneficis de les decisions dels distints governs constitucionals posteriors a la dictadura.

Els escraches són una modalitat de protesta civil que van néixer a Córdoba el 1995.[119] Els primers escraches van ser protagonitzats per l'agrupació de fills de desapareguts H.I.J.O.S, amb el suport de personalitats de la cultura com Juan Gelman o León Gieco.[119]

Als escraches van participar distintes organitzacions, com les Madres de Plaza de Mayo, les Abuelas de Plaza de Mayo, partits polítics d'esquerra, etc.

Anul·lació de "jubilacions de privilegi"

[modifica]

El 2009, més de 25 anys després de la caiguda la dictadura, es va promulgar la llei 26.475[120] que va anul·lar els "beneficis obtinguts en reconeixement dels càrrecs i/o funcions" (les jubilacions de privilegis[121] previstes per la legislació argentina) per al que hagués ostentat el càrrec de President, Ministre, Secretari d'Estat i Subsecretari d'Estat.[120] El salari mínim a l'Argentina al moment de la signatura d'aquella llei, fixat des del desembre del 2008, era de 1.240 pesos argentins[122] (uns 408 dòlars)[123] i les jubilacions oscil·laven entre els 5.400 i els 6.000 pesos,[121] generant una despesa per a l'Estat d'uns 80.000 pesos mensuals.[124]

Referències i notes

[modifica]
  1. ↑ Las Mujeres y las guerras: el papel de las mujeres en las guerras de la Edad Antigua a la contemporánea, pàgina 302.
  2. ↑ Argentina del peronisme a l'actualitat, pàgina 3.
  3. ↑ Escrituras de la historia: Proceso de Reorganització Nacional fou l'expressió usada pels quatre governs militars (…). La forma abreujada, El Proceso, fou adoptada per comentadors i opositors com al·lusió directa (i no eufemistica) a la repressió i altres concomitàncies kafkianes a les que remetia la situació. (Pàgina 28).
  4. ↑ Nunca más: La nostra comissió no va ser instituïda per a jutjar, que això pertoca als jutges constitucionals, sinó per a indagar la sort dels desapareguts en el curs d'aquests anys infausts de la vida nacional. Però, després dels milers de declaracions i testimoniatges rebuts, d'haver verificat o determinat l'existència de cents de llocs clandestins de detenció i d'acumular més de cinquanta mil pàgines documentals, tenim la certesa que la dictadura militar va produir la més gran tragèdia de la nostra història, y la més salvatge. (Capítol 1).
  5. ↑ García, Daniel. «30 años de la dictadura argentina» (en castellà). Grupo Prisa, març 2006. [Consulta: 3 gener 2009]. «El 1973 Juan Domingo Perón regressava al poder; un any després moria i el Govern quedava en mans de la seva dona, Isabel. Les Forces Armades la van derrocar el 1976, promovent el caos per a emergir com salvadors del país. Començava la dictadura més sagnant de la història argentina.»
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «La dictadura militar en Argentina, 24 de marzo de 1976 - 10 de diciembre de 1983». Ministerio de Educación (República Argentina). Arxivat de l'original el 2006-02-11. [Consulta: 9 març 2009].
  7. ↑ Història contemporània d'Amèrica: Tot i que la junta militar va establir la pena de mort, mai no la va aplicar legalment, i totes les execucions —entre nou mil i trenta mil desapareguts, sense que puga establir-se'n una xifra definitiva— van ser clandestines. (Pàgina 312).
  8. ↑ «Un informe dels Estats Units diu que hi va haver 22.000 desapareguts». Diario Clarín. Arxivat de l'original el 2010-01-01. [Consulta: 9 març 2009].
  9. ↑ «Report on Argentina disappeared, A8». The George Washington University.
  10. ↑ «Els nostres desapareguts a l'Argentina». VilaWeb, 2009.
  11. ↑ NUNCA MÁS: En la quasi totalitat de les denúncies rebudes per aquesta Comissió es mencionen actes de tortura. No és casual. La tortura va ser un element rellevant en la metodologia empleada. Els Centros Clandestinos de Detención van ser concebuts, entre altres coses, per a practicar-la impunement. L'existència i generalització de les pràctiques de tortura esglaia per la imaginació posada en joc, per la personalitat dels seus executors i de qui l'avalaren i van emprar com a mitjà
  12. ↑ El desafío de la democracia: L'informe entregat en setembre de 1984 amb el nom de Nunca Más identificava més de 300 camps de concentració (…). (Pàgina 24).
  13. ↑ GOLPE DE ESTADO S.A. Un buen negocio: La inflació argentina va ser la major del món durant el període 1976-1984. L'índex de preus al consumidor, amb base 1974 = 100, en desembre de 1983 va ser de 2.875.900 segons els propis dades de l'INDEC. El resultat va ser l'augment del deute extern, eixida de capitals -especialment a partir de 1978- i reducció dels nivells d'activitat (lo qual incloïa el tancament de milers de fàbriques petites i mitjanes).
  14. ↑ GOLPE DE ESTADO S.A. Un buen negocio: El 1982, Domingo Cavallo -president, en eixa època, del BCRA- va estatitzar el deute extern privant, sense distingir entre deute real del qui no ho era.
  15. ↑ Buenos Aires, otoño 1982: El dimarts 15 de juny es va reconèixer la derrota. Front a la Casa de Govern, una multitud enfurida, estafada per més de cent setanta comunicats que hi havien assegurat que los chicos estaven bé. El lament pels fills perduts va ser bruscament interromput per una sèrie de descàrregues de gas lacrimogen. (Pàgines 123-124).
  16. ↑ 16,0 16,1 Informe Rattenbach: 790. D'acord amb ho detallat als capitles precedents, la Comissió considera que els membre de la Junta Militar, órgan supremo de l'Estat (Estatuto para el Proceso de Reorganización Nacional, Artículo) són responsables de: a. CONDUIR LA NACIÓ A LA GUERRA AMB GRAN BRETANYA, SENSE ESTAR DEGUDAMENT PREPARADA PER A UN ENFRONTAMENT D'AQUESTES CARACTERÍSTIQUES I MAGNITUD AMB LES CONSEQÜÈNCIES CONEGUDES DE NO ASSOLIR L'OBJECTIU POLÍTIC I D'HAVER COL·LOCAT AL PAÍS EN UNA CRÍTICA SITUACIÓ POLÍTICA ECONÒMICA I SOCIAL. (Cap. IX).
  17. ↑ 17,0 17,1 «Ley de Pacificación Nacional (N° 22.924/83)». Dirección General de Cultura y Educación, Portal ABC (Gobierno de la Provincia de Buenos Aires. Arxivat de l'original el 2011-09-04.
  18. ↑ Manual de Historia Constitucional Argentina: En plena agonia el règim militar va sancionar l'anomenada "llei" 22.924 qualificada d'"amnistia" o de "pacificació nacional", per la qual es considerava extinta l'acció penal contra delictes comesos amb finalitat terrorista o subversiva entre el 25 de maig de 1973 i el 17 de juny de 1982. En la nota d'elevació del projecte de llei es prenia a compte la possibilitat de la comissió d'"excessos" en la lluita desenvolupada contra la subversió. (Pàgina 386).
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 El desafío de la democracia: En els primers dies de govern, Alfonsín va anunciar una legislació per a anul·lar l'amnistia dictada pel govern militar, per ser "moralment inacceptable" (…). (Pàgina 24).
  20. ↑ Gilbert, Abel. «Raúl Ricardo Alfonsín (1927-2009)». Corrientes 348, 01-04-2009.[Enllaç no actiu]
  21. ↑ «Llei 23.492 del 23 de desembre de 1986.». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 6 gener 2009].
  22. ↑ Llei 23.521 del 8 de juny de 1987.[Enllaç no actiu]
  23. ↑ Derechos humanos y reparación, pàgines 101 i 102.
  24. ↑ Decret 1002/1989 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 1003/1989 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 1004/1989, Decret 1005/1989 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 2741/1990 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 2742/1990 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 2743/1990 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 2744/1990 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 2745/1990 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., Decret 2746/1990 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
  25. ↑ Llei 24.952 del 25 de març de 1998 Arxivat 2013-10-05 a Wayback Machine.
  26. ↑ Llei 25.779 del 21 d'agost de 2003 Arxivat 2013-10-05 a Wayback Machine.
  27. ↑ «Anul·lats els indults de Menem als militars». Diari Avui, 14-07-2007. [Consulta: 6 gener 2009].[Enllaç no actiu]
  28. ↑ O’Donnell, Santiago. «El genocidio argentino». Página/12. Editorial "La Página S.A.", 04-11-2007.
  29. ↑ Història contemporània d'Amèrica, pàgines 311 i 312.
  30. ↑ «1976: PROCESO DE REORGANIZACIÓN NACIONAL ». Comisición Provincial por la Memoria de la Provincia del Chaco.[Enllaç no actiu]
  31. ↑ 31,0 31,1 «Lo que le queda de vida tras las rejas». Diari Página/12. Editorial "La Página S.A." citació=El màxim tribunal va confirmar la condemna per genocidi imposada al ex director d'Invesgigacions de la Bonaerense (la policia de la Província de Buenos Aires). Va recordar que els crims de lesa humanitat són imprescriptibles i també la inconstitucionalitat de les lleis d'impunitat.
  32. ↑ Llei 26.085, sancionada el 15 de març de 2006 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
  33. ↑ Història contemporània d'Amèrica, pàgina 300.
  34. ↑ Los años del lobo, pàgines 18 i 19.
  35. ↑ Manual de Historia Constitucional Argentina, pàgina 362.
  36. ↑ «Qué es la Doctrina de Seguridad Nacional». TELAM. «La Doctrina de la Seguretat Nacional (…) va ser la sustentació ideològica de les dictadures militars en Amèrica Llatina durant les dècades de 1960 i 1970, i va ser ideada pel govern dels Estats Units com a mena d'exercir un contrapès polític en la regió en el marc de la Guerra Freda.»[Enllaç no actiu]
  37. ↑ Història contemporània d'Amèrica, pàgina 23.
  38. ↑ Història contemporània d'América, pàgina 255.
  39. ↑ «Militarización y guerra sucia en Chiapas (apartat: Escuela de las Américas». Fundació Solidaritat UB (Universitat de Barcelona).
  40. ↑ Escuela de las Américas: Entrenamiento militar, violencia política e impunidad en las Américas, pàgines 31 i 133.
  41. ↑ Algañaraz, Juan Carlos. «REPRESION ILEGAL EN EL CONO SUR. Revelan datos de la CIA sobre el Plan Cóndor». Diario Clarín. Grupo Clarín, 23-07-1999.[Enllaç no actiu]
  42. ↑ Escuela de las Américas: Entrenamiento militar, violencia política e impunidad en las Américas, pàgina 107.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 43,4 43,5 43,6 «24 de març 1976». Secretaría de Medios de Comunicación (Presidencia de la Nación). Arxivat de l'original el 2013-11-14.
  44. ↑ escudé, Carlos; Cisneros, Andrés. «Las relaciones con Estados Unidos». Instituto Iberoamérica y el Mundo. «cita 1 del text»
  45. ↑ santoro, Daniel. «Kissinger aconsellà a la dictadura apurar la repressió il·legal en 1976». Diari Clarín. Grupo Clarín, 04-12-2003. Arxivat de l'original el 2007-10-18. [Consulta: 20 març 2009].
  46. ↑ 46,0 46,1 «24 de marzo - Golpe de Estado». Ministerio de Educación (República Argentina).
  47. ↑ 47,0 47,1 Seguimos caminando, pàgina 228.
  48. ↑ Manual de Historia Constitucional Argentina, pàgines 343 i 344.
  49. ↑ Contra la impunidad, pàgina 227 (notes al peu).
  50. ↑ Escrituras de la historia, pàgines 52 i 53.
  51. ↑ El otoño de los asesinos, pàgina 8.
  52. ↑ 52,0 52,1 Derecho internacional y transiciones a la democracia y la paz, pàgina 374.
  53. ↑ 53,0 53,1 «24 de març. Golpe de Estado». Portal ABC. Dirección General de Cultura y Educación de la Provincia de Buenos Aires.
  54. ↑ Seoane, María. «La noche de la dictadura». Diario Clarín. Grupo Clarín. Arxivat de l'original el 2009-03-25. [Consulta: 8 març 2009].
  55. ↑ Bonasso, Miguel. «Los dueños de la espada». Diari Página/12. Editorial "La Página S.A.", 2000.
  56. ↑ «Los integrantes de la primera junta militar argentina no podrán salir del país». El País. Grupo Prisa, 1984.
  57. ↑ 57,0 57,1 La debacle de Argentina: una Argentina que muere y otra que bosteza, pàg. 33.
  58. ↑ La debacle de Argentina: una Argentina que muere y otra que bosteza, pàg. 34.
  59. ↑ Thieberger, Mariano. «Martínez de Hoz y el padre de Máxima podrían perder su jubilación de privilegio». Diari Clarín. Grupo Clarín, 2006. Arxivat de l'original el 2009-04-09. [Consulta: 13 maig 2009].
  60. ↑ «Falleció Jorge Wehbe». Diari Clarín. Grupo Clarín, 1998. Arxivat de l'original el 2009-03-21. [Consulta: 13 maig 2009].
  61. ↑ «full [Report on Argentina disappeared]» (en castellà). The National Security Archive. Washington: The George Washington University.
  62. ↑ Nunca Más, El secuestro.
  63. ↑ Per a la definició de grupo de tareas, vegeu: CONADEP. «Nunca Más» (en castellà). Eudeba. Arxivat de l'original el 2003-02-18. «Los Grupos de Tareas estaban conformados con personal de las diversas Fuerzas Armadas y de Seguridid. Si bien se hallaban alojados en determinadas dependencias militares o de Seguridad, las que otorgaban su infraestructura, y en algunos casos se hacían cargo de las Jefaturas, los GT no dependían directamente de esos lugares sino de la Fuerza en la que tenían su sede: GTI y GT2 de Ejército (con las aclaraciones que más adelante se formulan), con sede en la CENTRAL DE REUNIÓN del Batallón 601 de Inteligencia del Ejército (Callao y Viamonte, Capital Federal). El GT3 dependía del Servicio de Inteligencia Naval (SIN) de Marina de Guerra. El GT4 del Servicio de Inteligencia Aérea (SIA) de Aeronáutica y el GT5 de la SIDE. (Testimonio Legajo N° 7170 de un ex integrante de estos grupos).»
  64. ↑ Nunca Más, Incursión de los secuestradores o «patota» en los domicilios. Nocturnidad. Anonimato[Enllaç no actiu]. Aquesta paraula sol tenir una connotació negativa (vegeu: Cortés, José Luis. «Gobierno en patota» (en castellà). El Mundo. Unidad Editorial Internet, S.L., 2009.). Més informació: «patota». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
  65. ↑ Nunca Más, "Niños desaparecidos y embarazadas Arxivat 2018-08-12 a Wayback Machine.".
  66. ↑ Nunca Más, "Nacimientos en cautiverio Arxivat 2018-08-12 a Wayback Machine.".
  67. ↑ Claudio de Acha (17 anys); Claudia Falcone (16 anys); Horacio Ungaro (17 anys); Daniel Alberto Racero (18 anys); María Clara Ciocchini (18 anys) Francisco López Muntaner (16 nys) i, el dimarts 21, Pablo Diaz (18 anys, i l'únic que no roman desaparegut avui dia).
  68. ↑ «El marco histórico.» (en castellà). INFORME CO.SO.FAM. Arxivat de l'original el 2002-08-27.
  69. ↑ Mariano Grondona, un dels ideòlegs del Proceso, el 1977 escrivia a la seva revista Carta Política articles com Los Judíos, en el qual va argumentar contra la "timidesa del pluralisme dissolvent", o que "en països en formació com el nostre calia certa homogeneïtat ètnica i religiosa per tal de ‘construir’ una nació. Els jueus, en tant minoria nacional, podien optar per l'exili o la conversió" (citat a Historia de los judíos argentinos, pàgina 387).
  70. ↑ 70,0 70,1 CONADEP. «Antisemitismo» (en castellà). Nunca Más. Arxivat de l'original el 2018-08-12. [Consulta: 10 juny 2009].
  71. ↑ Saborido, Jorge. «El antisemitismo en la Historia argentina reciente: la revista Cabildo y la conspiración judía» (en castellà). Buenos Aires: Universidad Complutense de Madrid, abril 2004. Arxivat de l'original el 2012-12-26.
  72. ↑ 72,0 72,1 Nicolás, Castagno. «Sobre el proceso de erradicación de poblaciones de 1977. Configuración política de la trama urbana» (en castellà). Buenos Aires: Facultad de Ciencias Sociales de la UBA, 2007.[Enllaç no actiu]
  73. ↑ Modarelli, Alejandro. «Víctimas sin nombre» (en castellà). Página/12. Buenos Aires: Editorial "La Página, S.A.", març 2009.
  74. ↑ 74,0 74,1 LGTTBI. «Con las Madres, en la Plaza» (en castellà). Página/12. Editorial "La Página, S.A", març 2009.
  75. ↑ 75,0 75,1 Geoffroy Lassalle, Alejandro. «Persecución a la iglesia testigos de Jehová: discriminación y derecho a la reparación en democracia.» (en castellà). Buenos Aires: Asamblea Permanente por los Derechos Humanos, 2004. Arxivat de l'original el 2012-12-03.
  76. ↑ The Jewish diaspora in Latin America and the Caribbean, pàgines 72 a 85.
  77. ↑ Historia de los judíos argentinos, pàgina 430.
  78. ↑ Conjunts de barraques de l'Argentina, agrupacions pobríssimes com les faveles de Brasil.
  79. ↑ L'art de la guerra, pàgina 94.
  80. ↑ 80,0 80,1 80,2 80,3 80,4 80,5 Nagy, Mariano. «Problemas de historia argentina». Cátedra Libre de Derechos Humanos de la Facultad de Letras de la Universidad de Buenos Aires. Arxivat de l'original el 2008-09-24. [Consulta: 11 juny 2009].
  81. ↑ 81,0 81,1 81,2 Bruschtein, Luis. «"Si ganan, este país se va a poner irrespirable"» (en castellà). Página/12. Editorial "La Página" S.A.
  82. ↑ Walsh, Rodolfo. «Carta de un escritor a la Junta Militar». Literatura Argentina Contemporánea. Achával, Resnik & Tabacman. Arxivat de l'original el 2006-02-09. [Consulta: 20 maig 2009].
  83. ↑ Dandan, Alejandra. «Més que presència, resistència» (en castellà). Diari Página/12. Editorial "La Página", S.A., 2008.
  84. ↑ Lafourcade, Alejandro. «La revista Humor como medio opositor a la dictadura militar» (en castellà). Buenos Aires: Universidad del Salvador, 2004. Arxivat de l'original el 2008-10-31.
  85. ↑ Lloret, Rodrigo. «El final de Montoneros» (en castellà). Perfil, 23-10-2021. [Consulta: 25 juny 2023].
  86. ↑ 86,0 86,1 Rivas Molina, Federico. «El futbol argentí no oblida la cara fosca de la Copa del Món». Diari Avui. Catalunya: Grupo Godó, juny 2008.[Enllaç no actiu]
  87. ↑ «"60 minuts" presenta dimecres "Futbol i feixisme"». TV3, 2005. Arxivat de l'original el 2011-09-27. «Franco, Hitler o Mussolini van saber descobrir la força i l'atracció que sentien les masses per aquest esport i van intentar manipular alguns partits i alguns resultats utilitzant aquest atractiu popular com a màquina de propaganda dels seus respectius règims dictatorials i feixistes.
    El documental investiga les acusacions segons les quals Mussolini va manipular la final de la Copa del Món del 1934, com Hitler va veure en els Jocs Olímpics del 1936 i la Copa del Món del 1938 uns moments que, per ell, significaven la superioritat racial i la superioritat del seu règim feixista i, per tant, com va maniobrar en dues ocasions.»
  88. ↑ Prats i Gràcia, Ferran. «Valors de l'esport i l'olimpisme. Educació olímpica». Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. «Els Jocs de la XI Olimpíada tornaven a celebrar-se a Europa. Berlín s’havia imposat a Barcelona en la nominació. Amb aquests Jocs s’iniciava un període d'instrumentalització política dels Jocs Olímpics.»
  89. ↑ «El Mundial '78» (en castellà). Argentina: Ministerio de Educación de la Nación (Argentina). Arxivat de l'original el 2006-02-11. [Consulta: 8 juny 2009].
  90. ↑ El futbol a sol y sombra, pàgina 177.
  91. ↑ 91,0 91,1 Buren, Mariano. «La fiesta de pocos, una dictadura para todos» (en castellà). Nueva Sión - Periodismo judeoargentino con compromiso. Buenos Aires: Fundación Mordejai Anilevich, octubre 2003. Arxivat de l'original el 2009-02-28.
  92. ↑ 92,0 92,1 El futbol a sol y sombra, pàgina 176.
  93. ↑ El futbol a sol y sombra,pàgines 177 i 178.
  94. ↑ El proceso en su laberinto, pàgina 107.
  95. ↑ 95,0 95,1 Algañaraz, Julio. «El halcón de la paz» (en castellà). Diari Clarín. Grupo Clarín, 1998. Arxivat de l'original el 2010-12-07. [Consulta: 23 maig 2009].
  96. ↑ «Tensión en el Beagle: desde la otra orilla» (en castellà). Diari La Nación, 2005.
  97. ↑ 97,0 97,1 97,2 Gallo, Daniel. «Conflicto con Chile: la guerra que no fue» (en castellà). La Nación, 2003.
  98. ↑ La industria perdida, pàgina 175.
  99. ↑ «Reunión del Grupo Técnico Aduanero binacional TRATADO DE INTEGRACION MINERA ARGENTINO-CHILENO. GIOJA ASISTIO HOY A SU APERTURA» (en castellà). Govern de la Província de San Juan (Argentina), 2005. Arxivat de l'original el 2007-09-09. [Consulta: 23 maig 2009].
  100. ↑ Buenos Aires, otoño 1982, pàgina 150.
  101. ↑ «1982: La guerra de las Malvinas». 24 de març de 1976. Ministerio de Educación de l'Argentina. Arxivat de l'original el 2006-02-11. [Consulta: 14 maig 2009].
  102. ↑ 102,0 102,1 102,2 102,3 102,4 102,5 Història contemporània d'Amèrica, pàgina 315.
  103. ↑ Història contemporània d'Amèrica, pàgina 305.
  104. ↑ Buenos Aires, otoño 1982, pàgina 30.
  105. ↑ «Colimba». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà). Mot de l'argot local, és un acrònim que significa "corra-limpie-barra".
  106. ↑ Pérez Castillo, Edgardo. «Con la mirada de aquellos colimbas» (en castellà). Diari Página/12. Editorial "La Página, S.A.", 01-04-2009.
  107. ↑ «Medios de comunicación» (en castellà). Portal ABC. Dirección General de Cultura y Educación de la Provincia de Buenos Aires.
  108. ↑ 108,0 108,1 Bosoer, Fabián. «La sangre de Malvinas» (en castellà). Diari Clarín. Grupo Clarín, 01-08-2005. Arxivat de l'original el 2009-03-28. [Consulta: 15 maig 2009].
  109. ↑ Iglesia, Fernanda. «50 años de Canal 7: la historia en imágenes» (en castellà). Diari Clarín. Grupo Clarín, 01-10-2001. Arxivat de l'original el 2009-11-03. [Consulta: 15 maig 2009].
  110. ↑ «Decret 753/82» (en castellà). Decret presidencial signat per Galtieri i Alemann. Ministerio de Trabajo, Empleo y Seguridad Social (Argentina), 15-04-1982. Arxivat de l'original el 2009-06-20.
  111. ↑ Calvo, Pablo. «EQUIPO DE INVESTIGACION: EL ULTIMO SECRETO DE LA GUERRA - DOCUMENTOS INEDITOS A 23 AÑOS DEL DESEMBARCO. El oro de Malvinas: cómo se esfumó la mayor colecta de la historia argentina» (en castellà). Diari Clarín. Grupo Clarín, 01-04-2005. Arxivat de l'original el 2009-04-08. [Consulta: 15 maig 2009].
  112. ↑ «La fi de la Guerra de les Malvines compleix 25 anys». Diari AVUI. Corporació Catalana de Comunicació SL, 01-06-2007.[Enllaç no actiu]
  113. ↑ Història contemporània d'Amèrica, pàgina 316.
  114. ↑ Manual de Historia Constitucional Argentina, pàgina 386.
  115. ↑ Manual de Historia Constitucional Argentina, pàgina 387.
  116. ↑ Manual de Historia Constitucional Argentina, pàgina 388.
  117. ↑ Ordinary places, extraordinary events, pàgina 179.
  118. ↑ Diccionario del habla de los argentinos, pàgina 298.
  119. ↑ 119,0 119,1 «HISTORIA DE LOS ESCRACHES. Largo camino» (en castellà). Diari Página/12. Editorial "La Página", S.A., 2006.
  120. ↑ 120,0 120,1 «LEY 26.475» (en castellà). Sistema argentino de informática jurídica. Ministerio de Justicia, Seguridad y Derechos Humanos, 2009.
  121. ↑ 121,0 121,1 «Anulan la jubilación de privilegio a ex funcionarios de la dictadura» (en castellà). Diari Clarín. Grupo Clarín, 2009. Arxivat de l'original el 2009-01-30. [Consulta: 13 maig 2009].
  122. ↑ «Resolució 3/2008. Salari mínim, vital i mòbil». CONSEJO NACIONAL DEL EMPLEO, LA PRODUCTIVIDAD Y EL SALARIO MINIMO, VITAL Y MOVIL. Porta de la Defensoría Oficial Nº 3.[Enllaç no actiu]
  123. ↑ «Sueldo mínimo sube a 408 dólares en Argentina». La Tercera. Consorcio Periodístico de Chile S.A., 2008. Arxivat de l'original el 2009-04-10.
  124. ↑ «Llegó el adiós a una injusticia». Diari Página/12. Editorial "La Página", S.A., 2009.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Procés de Reorganització Nacional


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Procés_de_Reorganització_Nacional&oldid=34194781»