Vés al contingut

Eleccions al Parlament Europeu de 1984 (Itàlia)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Eleccions al Parlament Europeu de 1984 (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Eleccions al Parlament Europeu de 1984
 ← 1979 Modifica el valor a WikidataItàlia Modifica el valor a Wikidata 1989 Modifica el valor a Wikidata  → 
Data17 juny 1984 Modifica el valor a Wikidata
Tipuseleccions al Parlament Europeu Modifica el valor a Wikidata
Part deeleccions al Parlament Europeu de 1984 Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegir81 diputat al Parlament Europeu ≈ II legislatura del Parlament Europeu. Durada del mandat: 5 anys Modifica el valor a Wikidata
Participació
Electorat44.948.253 Modifica el valor a Wikidata
37.069.626
   82.47٪
Punt percentual 3.18
Nombre de vots vàlids35.141.553    Nombre de vots en blanc 712.129   Nombre de vots nuls 1.215.964
Resultat de la votació Modifica el valor a Wikidata
<1
2>
 PCI  — Enrico Berlinguer
11.714.428   33.33٪
 Punt percentual 3.76
Diputat 24 → 27 Nombre d'escons 3
<1
2>
 DC  — Ciriaco De Mita
11.583.767   32.96٪
 Punt percentual 3.49
Diputat 29 → 23 Nombre d'escons 6
<1
2>
 PSI  — Carlo Tognoli
3.940.445   11.21٪
 Punt percentual 0.18
Diputat 9 → 9
<1
2>
 MSI  — Giorgio Almirante
2.274.556   6.47٪
 Punt percentual 1.02
Diputat 4 → 5 Nombre d'escons 1
<1
2>
 PLI  — Sergio Pininfarina
coalició política
Partit Republicà Italià
2.140.501   6.09٪
 Punt percentual 2.46
Diputat 3 → 5 Nombre d'escons 2
PSDI  — Giovanni Moroni
1.225.462   3.49٪
 Punt percentual 0.83
Diputat 4 → 3 Nombre d'escons 1
<1
2>
 Partit Radical  — Enzo Tortora
1.199.876   3.41٪
Diputat 3
<1
2>
 DP  — Emilio Molinari
506.753   1.44٪
 Punt percentual 0.72
Diputat 1 → 1
<1
2>
 SVP  — Joachim Dalsass
198.220   0.56٪
Diputat 1 → 1
<1
2>
 UVP  — Michele Columbu
193.430   0.55٪
 Punt percentual 0.08
Diputat 0 → 1 Nombre d'escons 1

Les eleccions al Parlament Europeu de 1984 a Itàlia van ser les eleccions celebrades el 17 de juny per a escollir als 81 eurodiputats italians per a la II legislatura del Parlament Europeu.[1] La participació va ser del 82,47%, molt per sobre de la mitjana de la Comunitat Econòmica Europea però quasi 3 punts menor que les anteriors eleccions, i van ser guanyades pel Partit Comunista Italià.[2]

Context

[modifica]

L'elecció va tenir lloc a penes sis dies després de la mort del líder del Partit Comunista Italià (PCI) Enrico Berlinguer; aquest fet va influir molt en el vot, produint un resultat històric pel partit. Aquesta elecció va ser l'única vegada en la història italiana que els comunistes van aconseguir guanyar una elecció nacional, superant el domini de la Democràcia Cristiana.[2]

Sistema electoral

[modifica]

La representació proporcional de la llista de partit era el sistema electoral tradicional de la República Italiana des de la seva fundació el 1946, per la qual cosa es va adoptar també per triar els representants italians al Parlament Europeu. Es van utilitzar dos nivells: un de nacional per dividir els escons entre partits i un nivell de circumscripció per distribuir-los entre els candidats. A escala nacional, els escons es van dividir entre llistes de partits utilitzant el mètode de la resta més gran amb quota Hare. Tots els escons obtinguts per cada partit es van distribuir automàticament a les seves llistes obertes locals i als seus candidats més votats.[3]

Les regions italianes estaven unides en 5 circumscripcions electorals, cada una elegia un grup de diputats:[3]

  1. Itàlia nord-occidental: Vall d'Aosta, Piemont, Ligúria i Llombardia - 25 escons.
  2. Itàlia nord-oriental: Trentino - Tirol del Sud, Vèneto, Friül - Venècia Júlia i Emília-Romanya - 17 escons.
  3. Itàlia central: Toscana, Úmbria, Marques i Laci - 17 escons.
  4. Itàlia meridional: Abruços, Molise, Campània, Pulla, Basilicata i Calàbria - 15 escons.
  5. Itàlia insular: Sicília i Sardenya - 7 escons.

Resultats

[modifica]

El Partit Comunista Italià va guanyar les eleccions amb el 33,33% dels vots enfront del 32,96% de Democràcia Cristiana Italiana, habitual partit guanyador de les eleccions nacionals a Itàlia. La resta de partits va tornar a no superar els 10 escons, sent el tercer més votat el Partit Socialista Italià amb un 11,21% dels vots i 9 escons, mentre el Moviment Social Italià i la coalició entre el Partit Liberal Italià i el Partit Republicà Italià van aconseguir un 6,47% i 6,09% respectivament i 5 eurodiputats.[2]

Candidatura Facció Europea Sufragis Escons
Vots % Dip. Dif.
Partit Comunista Italià 11.714.428 33,33% 27 ▲ 3
Democràcia Cristiana Italiana PPE 11.583.767 32,96% 23 ▼ 3
Partit Socialista Italià UPSCE 3.940.445 11,21% 9 Es manté
Moviment Social Italià 2.274.556 6,47% 5 ▲ 1
Partit Liberal Italià-Partit Republicà Italià LDE 2.140.501 6,09% 5 Es manté
Partit Socialista Democràtic Italià UPSCE 1.225.462 3,49% 3 ▼ 1
Partit Radical 1.199.876 3,41% 3 Es manté
Democràcia Proletària 506.753 1,44% 1 Es manté
Partit Popular del Tirol del Sud PPE 198.220 0,56% 1 Es manté
Federalisme (Unió Valldostana i altres) ALE 193.430 0,55% 1 ▲ 1
Lliga Vèneta 164.115 0,47%
Vots a candidatures 35.141.553 94,80% 81
Vots en blanc 712.129 1,92% Eligendo
Vots nuls o no vàlids 1.215.964 3,46%
Vots emesos 37.069.626 82,47%
Cens total 44.948.253

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Decissió 83/285» (en anglès). Consell de la Unió Europea, 02-06-1983. [Consulta: 9 setembre 2024].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Eleccions europees de 1984» (en italià). Arxiu Eligendo - Ministeri de l'Interior, 17-06-1984. [Consulta: 26 gener 2025].
  3. ↑ 3,0 3,1 «Llei 24 de gener de 1979, n. 18 - Normativa» (en italià). Presidència del Consell de Ministres, 24-01-1979. [Consulta: 21 agost 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eleccions_al_Parlament_Europeu_de_1984_(Itàlia)&oldid=34537437»