Eleccions legislatives belgues de 1981
Eleccions legislatives belgues de 1981 | ||||
---|---|---|---|---|
212 escons a la Cambra de Representants de Bèlgica | ||||
8 de novembre de 1981 | ||||
1a candidatura | 2a candidatura | 3a candidatura | ||
Cap de llista | Wilfried Martens | Guy Spitaels | Willy De Clercq | |
Candidatura | CVP | PS | PVV | |
Escons aconseguits | 43 | 35 | 28 | |
Vots | 1.165.155 | 765.055 | 776.882 | |
Percentatge | 19,34% | 12,7% | 12,9% | |
4a candidatura | 5a candidatura | 6a candidatura | ||
Cap de llista | Karel van Miert | Jean Gol | Hugo Schiltz | |
Candidatura | SP | PRL | VU | |
Escons aconseguits | 26 | 24 | 20 | |
Vots | 744.586 | 516.291 | 588.430 | |
Percentatge | 12,4% | 8,6% | 9,77% | |
Primer Ministre de Bèlgica en funcions | ||||
‹ 1978 1985 › |
Les Eleccions legislatives belgues de 1981 es van celebrar el 8 de novembre de 1981 per a renovar els 212 membres de la Cambra de Representants Es formà un govern de coalició presidit pels socialcristians Mark Eyskens (fins a 1982) i Wilfried Martens.
Resultats a la Cambra de Representants
[modifica]El Christen-Democratisch en Vlaams (CVP) es va mantenir com el partit més votat, però va patir la derrota electoral més severa des de la Segona Guerra Mundial i va arribar a un mínim històric tant en nombre d'escons com en percentatges.[1] El guanyador de les eleccions va ser el Parti Réformateur Libéral, que a Flandes, Valònia i Brussel·les van reforçar considerablement la seva posició electoral.[2]
Partits | Cambra | ||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Vots | +/- | % | +/- | Escons | +/- | ||||
Christelijke Volkspartij | 1.165.155 | 19,34 | 43 | ▼14 | |||||
Parti Socialiste | 765.055 | 12,7 | 35 | ▲ 3 | |||||
Partij voor Vrijheid en Vooruitgang | 776.882 | 12,9 | 28 | ▲ 6 | |||||
Socialistische Partij | 744.586 | 12,4 | 26 | = | |||||
Parti Réformateur Libéral | 516.291 | 8,6 | 24 | ▲ 9 | |||||
Volksunie | 588.430 | 9,77 | 20 | ▲ 6 | |||||
Partit Social Cristià | 430.720 | 7,14 | 18 | ▼7 | |||||
FDF | 150.616 | 2,49 | 6 | ||||||
Agalev | 138.526 | 2,29 | 2 | ▲ 2 | |||||
Ecolo | 153.008 | 2,53 | 2 | ▲ 2 | |||||
Partit Comunista de Bèlgica | 138.992 | 2,30 | 2 | ▼2 | |||||
Rassemblement Wallon | 103.087 | 1,71 | 2 | ▼3 | |||||
Vlaams Blok | 66.422 | 1,1 | 1 | ▲ 1 | |||||
UDRT-RAD | 163.725 | 2,71 | 3 | ▲ 2 | |||||
Altres | 124.310 | 2,06 | |||||||
Total | 6,145,207 | 100,00% | 212 | ||||||
Font: Cevipol[Enllaç no actiu]. |
Conseqüències
[modifica]Es va formar un nou govern encapçalat per Wilfried Martens compost per Partit Cristià Popular flamenc (CVP), Partij voor Vrijheid en Vooruitgang (PVV), Parti Réformateur Libéral (PRL) i el Partit Social Cristià való (PSC).[2]
Paul Vanden Boeynants va dimitir com a president del Partit Social Cristià, sent succeit per Gérard Deprez.[3]
Referències
[modifica]- ↑ Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, pàg. 269 [Consulta: 22 juny 2024].
- ↑ 2,0 2,1 Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, pàg. 271 [Consulta: 22 juny 2024].
- ↑ Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, pàg. 270 [Consulta: 22 juny 2024].