Vés al contingut

Fèlix Amat de Palou i Pont

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Fèlix Amat de Palou)
Plantilla:Infotaula personaFèlix Amat de Palou i Pont
Imatge
Biografia
Naixement10 agost 1750 Modifica el valor a Wikidata
Sabadell (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 novembre 1824 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaReial col·legiata de la Santíssima Trinitat Modifica el valor a Wikidata
Confesor de la reina d'Espanya
9 novembre 1806 –
Arquebisbe titular
26 setembre 1803 –
Abbot of the Royal Collegiate of the Holy Trinity (en) Tradueix
1803 –
← Francisco Casto Royo
1r Director de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona
25 juny 1775 – 7 agost 1785 – Joaquín Nicolás Rincón →
Arquebisbe catòlic
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaSabadell Modifica el valor a Wikidata
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióbibliotecari (1775–1785), sacerdot (1774–1824), escriptor, filòsof, teòleg Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ConsagracióLuis María de Borbón y Vallabriga Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
ParesJoan Amat i Salvany Modifica el valor a Wikidata  i Teresa Pont i Augirot Modifica el valor a Wikidata
GermansJaume Amat de Palou i Pont Modifica el valor a Wikidata
ParentsFèlix Torres i Amat de Palou, nebot Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Fèlix Amat de Palou i Pont (Sabadell, 10 d'agost de 1750[1] - Barcelona, 11 de novembre de 1824)[2] fou un escriptor, filòsof, lexicògraf i teòleg jansenista català de la Il·lustració. Durant la Guerra del Francès fou partidari de Josep I Bonaparte.[3] Era germà de Jaume Amat de Palou i Pont i oncle de Fèlix Torres i Amat de Palou.

Biografia

[modifica]

Fill dels nobles[a] empobrits Joan Amat i Salvany i Teresa Pont i Augirot,[5] als set anys va viatjar a Sallent a estudiar gramàtica llatina i retòrica, i als onze al Seminari de Barcelona, on fou deixeble dels bisbes Ascensi Sales i Josep Climent. A partir de 1763, al Seminari,[1] va estudiar filosofia, eloqüència i llengües antigues i modernes, així com matemàtiques, matèria que l'apassionava. Fou ordenat sacerdot el 17 de desembre de 1774[6] pel bisbe Josep Climent,[7] i posteriorment es va doctorar en Teologia a Gandia. Va ensenyar aquesta matèria al seminari de Barcelona escrivint un curs de filosofia escolàstica i unes noves Constituciones, les quals seguien les directrius castellanitzadores de Carles III.[3] L'11 de setembre de 1771 obté el benefici de Santa Maria del Mar, a Barcelona.[1][6] Fou el primer bibliotecari de la nova Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona,[3] nomenat el 25 de juny del 1775,[1][8][6][9] en temps del bisbe Climent, del qual va ser col·laborador.[3][10] Ocupà el càrrec de bibliotecari fins el 1785. Durant la seva etapa al Seminari Conciliar de Barcelona, un altre bisbe, en aquest cas Gavino de Valladares, li encarregà la redacció de les Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (1784).[11] El 24 de juliol de 1782 fou elegit com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres.[11]

Més endavant fou canonge magistral de Tarragona[3] per oposició el 1785,[12] esdevenint un col·laborador de l'arquebisbe Francesc Armanyà i Font.[3] Allí va tenir un rol important en la creació de la seu local de la Sociedad Económica de Amigos del País, redactant-ne els estatus i fent de secretari, i per la qual va fer alguns estudis econòmics.[3] En morir el bisbe Climent, qui havia estat el seu protector, va pronunciar el seu sermó panegíric. En 1790 va traduir amb ajuda del seu germà Antoni un extracte de les Reflexiones sobre la revolución francesa d'Edmund Burke. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.[13] Treballà en la confecció d'un diccionari català-castellà-llatí, però en cedí el material a Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Jutglar, els quals van publicar-ne un entre 1803-1905.[3] També va escriure una extensa Historia eclesiástica.[3]

Durant la Guerra Gran contra França Amat era membre de la junta de sometents de Tarragona com a vocal, i també membre de la Junta General que es reunia a Barcelona, la qual li va encomanar que preparés una insurrecció de miquelets.[3]

Uns anys després, fou preconitzat com arquebisbe in partibus infidelium de Palmira pel Papa Pius VII el 26 de setembre de 1803, i posteriorment fou consagrat a Madrid, a la Real Colegiata de San Isidro el 6 de novembre de 1803.[14] També fou nomenat abat de San Ildefonso de la Granja.[3] El 1806 fou nomenat confessor particular per Carles IV,[15] així com conseller del cardenal Lluís Maria de Borbó.[16]

Com a il·lustrat que era, amb l'arribada de la Guerra del Francès Fèlix Amat es va decantar pel bàndol francès. Fou nomenat bisbe d'Osma el 1810, encara que no va arribar a ocupar mai la seu. Per haver col·laborat amb Josep Bonaparte fou obligat a marxar de Madrid el 1814, retirant-se altre cop a Catalunya: Va anar a viure a Sallent, Santpedor,[3] i va acabar a Barcelona on va morir al Palau Mornau, la mansió famíliar.[17]

En aquesta etapa va escriure les seves obres principals i va mostrar el seu vessant jansenista,[18] més propi del segle xviii europeu que del XIX, del qual en prenia sobretot el regalisme i l'episcopalisme.[3] Alguns dels seus textos foren rebutjats i prohibits per l'Església. De fet es va guanyar l'enemistat dels ultramuntans amb les seves Seis cartas a Irénico (Barcelona, 1817), publicades sota l'àlies de Macario Padua Melato, així com amb les Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica (Barcelona, 1819-1822, tres volums). Aquesta última obra va ser inclosa a l'Índex romà el 1825.[19] Entre els seus principals enemics hi havia els apologetes Jaume Cabot i Jaume Balmes, i entre els seus defensors el seu nebot Fèlix Torres i Amat de Palou.[3] També va influir Bonaventura Carles Aribau.[3] Fou l'últim exponent del jansenisme[20] i la il·lustració espanyola del segle anterior.[3] Durant el Trienni Liberal (1820-1823) va advocar per l'absolutisme de dret diví més intransigent.[3]

Obres

[modifica]
  • Angelicae Theologiae Theoremata, Barcelona, 1770.
  • El Doctor de la Verdad, Barcelona, 1780
  • Oración Fúnebre por el obispo Climent, Barcelona, 1781.
  • Sermones, Barcelona, 1783.
  • Constituciones del Seminario episcopal de Barcelona, Barcelona, 1784.
  • Inventario de los libros, papeles y demas efectos pertenecientes a la Biblioteca Pública Espiscopal de esta ciudad, Barcelona, 1785
  • Tratado de la Iglsia de Jesucristo, Madrid y Barcelona, 1793-1805.
  • Seis cartas a Irénico (Barcelona, 1817),
  • Resumen o índice sumario del Tratado de la iglesia de Jesucristo, o Historia Eclesiástica, Madrid, 1807.
  • Adiciones o correcciones a la Historia Eclesiástica, Madrid, 1808.
  • Deberes del cristiano en tiempo de revolución hacia la potestad pública, Madrid, 1813.
  • Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica, Barcelona, 1819-1822, tres vols.
  • Ecclesiae Jesuchristi sumarium historicum, Barcelona, 1830.
  • Meditaciones, Madrid, 1832.

Notes

[modifica]
  1. ↑ Tanmateix, segons Canyameres, la pretesa noblesa dels Amat era un frau.[4]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Cuenca Toribio, José Manuel «Félix Amat de Palou y Pont». Diccionario Biográfico. Real Academia de la Historia [Consulta: 6 abril 2022].
  2. ↑ Nomenclàtor. «Carrer de Fèlix Amat». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 17 maig 2016].
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 37
  4. ↑ Canyameres i Ramoneda, Esteve «Les falsificacions nobiliàries: el cas dels Amat de Palou originaris de la vila de Sabadell». Paratge [en línia], 11, 2000, pàg. 63-86.
  5. ↑ Elías de Molins, Antonio. «AMAT DE PALOU Y PONT (D. Félix)». A: Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX : apuntes y datos (en castellà). Vol. 1. Barcelona: Imprenta de Fidel Giró, 1889, p. 50. OCLC 865324401. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Elías de Molins (1889), p. 51
  7. ↑ Castellanos de Losada, Sebastián. Biografia eclesiástica completa : vidas de los personajes del Antiguo y Nuevo Testamento, de todos los santos que venera la iglesia, papas y eclesiásticos célebres por sus virtudes y talentos en orden alfabético (en castellà). Vol. 1. Madrid: Impr. y Libr. de Eusebio Aguado, 1848-1868, p. 520. OCLC 807926946. 
  8. ↑ Martí i Bonet, Josep Maria. «"Inventario de los libros, papeles y demas efectos pertenecientes a la Biblioteca Publica Episcopal de esta Ciudad, formado el año 1785", por D. Félix Amat, Arzobispo de Palmira y bibliotecario de la Biblioteca Pública Episcopal». A: Catálogo bibliográfico de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona. Vol. 2/1: Inventario (en castellà). Madrid: Fundación Juan March, 1976, p. 1. 
  9. ↑ Torres Amat, Fèlix. Vida del Ilmo. Señor Don Felix Amat, Arzobispo de Palmyra ... (en castellà). Madrid: Imprenta que fué de Fuentenebro, 1835, p. 15. OCLC 806436769. 
  10. ↑ «Biblioteca Pública Episcopal». Arxivat de l'original el 2012-07-19. [Consulta: 17 abril 2012].
  11. ↑ 11,0 11,1 Diccionari biogràfic de l'Acadèmia de Bones Lletres. Primera edició. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres : Fundació Noguera, 2012, p. 34. ISBN 9788493888510. 
  12. ↑ Castellanos de Losadas (1848-1868), Vol. 1, p. 521
  13. ↑ Campabadal i Bertran, Mireia. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle xvii. L'Abadia de Montserrat, 2006, p.391. ISBN 8484158772. 
  14. ↑ Corts i Blay, Ramon. L'arquebisbe Fèlix Amat (1750-1824) i l'última Il·lustració espanyola. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya ; Editorial Herder, 1992, p. 187 (Col·lectània Sant Pacià ; 44). ISBN 8486065267. 
  15. ↑ Pladevall, Antoni. Història de l'Església a Catalunya. Editorial Claret, 2006, p.173. ISBN 8498460026. 
  16. ↑ «Fèlix Amat de Palou i Pont». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 6 abril 2022].
  17. ↑ J.R. «Interiors Barcelonins». Feminal, 25-04-1909, pp. 328-329 [Consulta: 8 setembre 2015].
  18. ↑ Corts i Blay, Ramon «El Jansenisme en el pensament de Fèlix Amat (1750-1824), arquebisbe de Palmira». Revista catalana de teologia, vol. 16, núm. 1, 1991, pàg. 169-186. ISSN: 0210-5551.
  19. ↑ J.C.. Algunas serias reflexiones de J.C. sobre la carta pastoral del I.S.D. Felix Torres Amat, obispo de Astorga, dirigida al clero y pueblo de su diócesis á 6 agosto de 1842. Impr. y Libr. de Pablo Riera, 1843, p.9. 
  20. ↑ Corts i Blay, Ramon «Fèlix Amat de Palou i Pont (1750-1824) i Fèlix Torres i Amat (1772-1847), dos bisbes catalans acusats de Jansenisme». Revista catalana de teología, vol. 7, num. 1-2, 1982, pàg. 235-278. ISSN: 0210-5551.

Bibliografia

[modifica]
  • Diccionario Biográfico del Trienio Liberal, Madrid: Ediciones de El Museo Universal, 1992, p. 34.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fèlix_Amat_de_Palou_i_Pont&oldid=34244593»