Història del Magrib

La història del Magrib compren diversos períodes sobre un territori que actualment comprenen els països del nord d'Àfrica exceptuant Egipte. Comprèn territoris com Ifríqiya corresponent a l'actual Tunísia, estirant-se sobre la Cabília cap a l'oest; el Magrib al-Awsat, literalment Magreb central. Com que Maghrib vol dir occident, literalment seria "Occident central"; el Màgrib al-Aqsa, Magreb occidental, l'actual Marroc; El Magrib tenia llavors una major obertura cap al Sàhara que avui en dia. No hi ha un Magreb oriental que seria un "Occident oriental", i la paraula oposada a Maghrib, que Mashrik, Maixriq en català, vol dir llevant o orient.

L'espai del Magreb està trossejat per regions, la qual cosa ha tingut un paper capital en l'aparició dels particularismes. Les costes, pantanoses i inhòspites, no han estat tan atractives, ni les planures, que els colons sanejaren per tal de desenvolupar-hi l'agricultura. El clima no és mediterrani, ja que l'altitud mitjana és elevada. El relleu és orientat est-oest degut a la serralada de l'Atles. Això conforma dues vessants ben diferenciades, l'una orientada cap al nord i el Mediterrani, l'altre vers el sud, oberta sobre el Sàhara. L'Atles, central i temperat, és un espai agrícola. el que significa una difícil penetració nord-sud, però de les comunicacions est-oest són fàcils i de fet és el camí que van prendre les conquestes. L'espai magribí és dividit, bastant poc urbanitzat, permetent el manteniment dels particularismes i de les estructures tribals, i posicionat en intermediari (nord-sud, est-oest). Al segle xvi, els descobriments de noves carreteres comercials desestabilitzarà les societats del Magreb.

Fonts escrites

La història del Magrib disposa de diverses fonts:

Cròniques històriques, orientals, magribines i andaluses. Es centren sobre un regnat o una dinastia, que presenten sota l'angle cronològic, detallista, i polític. El treball es fa sobre l'original o sobre còpies, les quals són traduïdes o no. Queda un immens treball a feren aquest sentit.
Relats de viatge, portats sobre l'interès geogràfic, cultural, la varietat dels costums i dels paisatges. Sovint molt precís i rics en descripcions, aquests documents són elements de la cultura sàvia en un món vast i dinàmic.
Diccionaris biogràfics (tabaqât) de tots els formats, que informen diversament dels personatges que han compost la societat (diccionaris de poetes, de metges...). Els manâqib en són una categoria particular, centrada sobre les vides de sants, per llocs o per èpoques. Aquests, van tenir una influència real sobre la societat sencera (i no limitada al poble), i les seves biografies revelen «un altre aspecte» de la vida religiosa. A més, són una font immensa d'informacions «perifèriques», però essencials, sobre les petites viles, la vida popular, els moussems, etc. Les obres poden ser completades amb texts justificatius, polèmics i són un espai de debat.
Reculls de fàtua i de nawâzil: són texts juridico-religiosos. El nawâzil és un «cas d'espècie» : descriu un cas molt precís, una problemàtica que pot englobar qualsevol camp i compila les explicacions i les postures de tota una sèrie de lletrats sobre diversos segles.
Tractats teològics (en gran quantitat), científics, polítics (que poden ser jurídics tant com ètics), comercials (conservats a les cancelleries dels regnes cristians - Barcelona, Ciutat del Vaticà, ciutats italianes... -, bilingües; per contra poc arxiu del costat musulmà abans del segle xvi i la col·locació de la burocràcia otomana, per causa de les ruptures dinàstiques).
Literatura de venedors, navegadors, memòries de captivitat (de cristians o de musulmans) vessant d'informacions, sota el vernís literari.
Arxius makhzanians (és a dir dels fons estatals): des del segle xviii.
Fonts epigràfiques (gravats): moneda, monuments, waqf /habous (actes notarials de les dones) aquestes fonts ofereixen precisions sobre les dates, els noms de monarques i de notables, etc.

És difícil accedir a un coneixement de l'economia interior del món musulmà, per manca de registres i de comptes, i allò, contràriament a Europa. Les possibilitats ofertes per l'arqueologia, enormes de manera potencial però que xoquen amb la pobresa dels mitjans posats en obra, a les qüestions del sagrat|maleït i de les sepultures, i a la dels mitjans de construcció del període estudiat (tàpia, terra) que deixen pocs rastres). Com abordar la societat? L'essència de les fonts es refereix a una societat «d'en alt», i masculina. L'arxiu testamentari, els reculls jurídics, tanmateix, il·lumina tots els camps de la vida social (incloent-hi les dones).

La identitat amaziga. Al Magreb hi cohabiten poblacions àrabs i amazigues, però són les estructures tribals amazigues que alimenten i construeixen el fet polític. La literatura andalusa estigmatitza freqüentment l'amazic (insurrecte, rústec, desviant-se políticament i religiosament). No obstant això, no hi ha dinàmica de confrontació, sinó d'intercanvis. Existència d'una literatura religiosa amaziga independent.

Cronologia

Edat antiga

Abans de la conquesta àrab

Cap a 1100 aC: Expansió fenícia a l'Àfrica del nord i creació de nombrosos establiments o factories al llarg de les costes, entre els quals Cartago.
264-146 aC: Les tres guerres púniques entre Cartago i la República Romana. Després de l'última guerra, Roma arrasà Cartago i creà la província romana d'Àfrica sobre el continent africà que correspon al nord de l'actual Tunísia.
112 aC-105 aC: Rebel·lió conduïda per l'amazic Jugurta contra Roma.
17 dC: El numídic Tacfarines fomenta una rebel·lió contra Roma a l'actual Alger.
42: Roma controla tota l'Àfrica del nord.
Segles I i II: Expansió del cristianisme.
193: Septimí Sever esdevé emperador romà. És originari de Leptis Magna, ciutat romana de l'actual Líbia.
212: Tots els habitants de l'Imperi, entre ells els de les províncies de l'Àfrica es fan ciutadans romans (edicte de Caracal·la)
302-305: Persecució dels cristians per l'emperador Dioclecià.
380: El cristianisme esdevé religió oficial de l'Imperi Romà.
395: Sant Agustí és escollit bisbe d'Hipona (actual Annaba a Algèria). Serà el líder de la reconquesta cristiana
439-533: Els vàndals prenen Cartago i controlen el conjunt del Magrib romà.
534: Belisari, general romà d'Orient conquesta Cartago i Constantina. És també l'època dels regnes amazics.

La conquesta àrab (646-711)

Administració. Les modalitats de la conversió

Tres elements entren en joc per definir les modalitats segons les quals el Magrib serà administrat pels conquistadors àrabs :. Les motivacions dels vencedors, que seran generalment d'explotar aquest territori en el seu profit.. El naixement del kharigisme. Les modalitats mateixes segons les quals s'ha desenvolupat la conquesta.

El Magrib apareix com un terreny secundari d'expansió, els mitjans investits són modestos i experimenten|sofreixen els contracops de les crisis del poder central. Són un lloc de fugida i de refugi, per als grups perseguits (xiites, kharigites, membres de la família del Profeta), que seran en general ben acollits (els enemics dels meus enemics...), sobretot els kharigites i la seva ideologia igualitària.

Motivacions de la conquesta

El Magrib és un país poc conegut dels àrabs, en aquell temps de la seva conquesta, i molt menys prestigiosos que Síria o l'Iraq, que són el bressol d'antics civilitzacions, de ciutats poderoses, i de monoteismes. Al contrari, el Magrib apareix com un país pèrfid, que desorienta, i aixeca la desconfiança general de les autoritats i dels cronistes. Aquesta desconfiança pot, en rebours, ser interpretada com un eco de les dificultats trobades, de les resistències i es manifesta per una estigmatització.

La fi de la conquesta no implicà directament un canvi d'administració de les poblacions submises, i les puncions continuen sent massives, allò que de fet és il·legal, quan allò toca poblacions convertides.

En 739, els califes Omeies exigeixen sempre de les dones amazigues per al seu harem; en 754, els Abbàssides faran la mateixa demanda, que tanmateix serà refusada pel governador de l'època, que explicarà que la conversió a de fet abolit l'esclavitud. Entre aquestes dues dates, ha sobrevingut un esdeveniment essencial : entre 740 i 742, una insurrecció generalitzada, en nom de l'Islam contestatari kharigita, dels amazics explotats i exasperats.

La qüestió del botí i de l'impost

La guarnició del Magrib comprèn de 10.000 a 40.000 homes, acompanyats de la seva família, i beneficiaris del botí.
L'explotació pot prendre|requerir la forma d'imposicions|deduccions variades, de luxe, humans, d'aliments, segons les necessitats del poder.
L'estatut dels nous conversos és en qüestió. La situació presenta una diferència viva entre l'aspecte igualitari portat per l'Islam, i la realitat de l'explotació dels amazics. Aquest aspecte facilitarà la difusió del kharigisme.
Rivalitats apareixen entre dirigents i soldats, entre nous conversos i més antics, entre amazics i àrabs.
El Kharâj i la Jiziya - El primer és un impost predial sobre les terres conquerides; l'estatut d'aquestes últimes sent cristal·litzat durant el període de la conquesta; el segon és un impost per capitació imposat a la "gent del llibre" i considerat com un pacte de protecció, permetent-los, malgrat un estatut sovint difícil, de conservar la seva religió. Procedent del Qur'ân, aquest no es dedica, en teoria, als nous conversos, però a la pràctica és extret al Magrib i a Egipte.

Aquests dos impostos quallaran les relacions|reports de domini heretades de la conquesta, entre vencedors i vençudes, i donar-los dels repercussió encara dels segles més tard atiant les discòrdies. Dos elements entren en contradicció, que són la necessitat per al poder de trobar fons i l'elaboració d'un dret musulmà.

El punt de ruptura es produí entre 720 i 739. L'alça de les necessitats del Califat, empenyerà els governadors a estendre la Jizya; la temptació serà d'imposar mesures contràries al dret musulmà, a Egipte i al Magrib. Els refugiats kharigites seran ben acollits i incitaren l'aixecament. El 739, les insurreccions kharigites dels amazics tingueren per a motor la rebel·lió i el desig d'integració a l'umma, sovint en nom de l'islam «verdader» contra el dels ocupants.

El Magrib kharigita, entre revolta i integració

646: Els àrabs s'instal·len al nord-oest de Líbia.
670: Fundació de Kairuan per Uqba ibn Nafi que servirà de base per a la conquesta àrab de la resta del Magrib
Fi segle VII: invasió de tot el Magrib, els Bizantins són caçats
685-705: revolta amaziga contra els àrabs portades per Kosyala i per la reina Kàhina amb centre a les muntanyes de l'Aurès

Una vegada conquerits, els amazics van mostrar aviat la seva diferència, i es van adherir a les doctrines kharigites, doctrines que van arribar des de la Tripolitània i el Djebel Nafusa. Revoltes kharigites importants es van produir el 740 (sota Maysara) i el 771. El 742 tot el Magrib al-Aksa estava en mans dels rebels.

Els amazics kharigites van arribar a dominar Kairuan (945), però no s'hi van poder mantenir. En canvi van establir estats més duradors al Magrib central i oriental. Els ibadites es van mantenir a Gerba. A L'extrem occidental els barghawates van reconèixer a un Profeta de nom Salih que va predicar una nova religió rival de l'Islam, que tenia un llibre sant en amazic.

711-1500

711: Els àrabs controlen tot el Magrib.
745: Els amazics kharigites s'apoderen de Kairuan.
1016: Començament del regnat d'Al-Muïzz ibn Badis, de la dinastia dels Zirides.
1062: Començament del regnat de Tamim ibn al-Muïzz, fill és successor de Muizz ibn Badis.
1087: Comprenent una coalició cristiana genovesos, pisans, amalfitans, i de normands d'Itàlia, ataquen Mahdia que és presa i saquejada.
1108: Mort de Tamim ibn al-Muïzz.
1123: Atac naval normand sobre Mahdia : la flota és dirigida per Christodulus, un grec o un musulmà (designat en àrab "Abd-ar-Rahman al-Nasraní") al servei dels normands. Fracàs de l'expedició
1135: Els normands dirigits per l'almirall Jordi d'Antioquia, un grec de parla àrab abans al servei dels zírides, ataquen l'illa de Djerba i se n'apoderen.
1140: Atac normand sobre Tunis.
1146: Els normands del rei de Sicília, Roger (Rujar pels àrabs), després d'haver fet la conquesta de Trípoli (l'actual Líbia), amenaça l'actual Tunísia, intentant controlar el nord d'Àfrica.
1148: Conquestes normandes de Mahdia, de Sussa, de Gabès, i de Sfax; els normands controlen tot el litoral de Sfax a Gabès.
1153: conquesta normanda d'Annaba.
1160: els almohades (Al-Muwahidun), nous amos del nord d'Àfrica, cacen definitivament els normands, del qual el regne coneix una guerra civil (revolta dels barons normands contra l'autoritat del rei Guillem el Dolent, fill i successor del rei Roger.

Al Marroc els idríssides sota Idris I i Idris II van imposar el seu domini a la major part de les tribus amazigues de la regió fins a Tlemcen i van propagar l'islamisme que molts amazics havien abandonat i altres encara no havien adoptat. Eren defensors de l'ortodòxia i van combatre els kharigites. Idris I és avui el patró del Marroc i Idris II de la ciutat de Fes (que va fundar). Disputes internes van afavorir la fragmentació i a l'inici del segle X els idríssides van caure sota sobirania fatimita que va abolir l'emirat el 931 (i el de Tlemcen). Llavors el Marroc fou camp de batalla entre les tribus sotmeses als omeies de Còrdova o als fatimites. Els miknasa van donar suport als omeies i després foren els Banu Ifran i finalment els Maghrawa, que després del 1012 van quedar independents. El 1069 Fes va caure en mans dels almoràvits.

Al Magrib central els Banu Ifran primer (segle VIII a X), i després també els Maghrawa (segles IX i X) van governar però al segle X els fatimites van prendre el poder a Ifríqiya (909) i aquestos grups i altres van participar en les disputes entre omeies i fatimites. Els zírides van exercir el govern d'Ifríqiya després del 950, i foren de fet sobirans després del trasllat dels fatimites a Egipte (969). Entre 971 i 979 els zírides van expulsar els maghrawes i ifranites cap a l'oest i van dominar tot el Magrib central (a més d'Ifríqiya, la moderna Tunísia) però al segle xi a Tlemcen es va establir una dinastia Maghrawa i va sorgir l'emirat hammàdida (d'una branca dels zírides).

Els almoràvits van posar final als estats occidentals: Fes el 1069 i Tlemcen el 1081.

Els hammàdides i zírides van subsistir fins a la conquesta almohade. L'estat zírida però es va fraccionar, i primer es va fer independent Trípoli (1022) i després el califa fatimita va enviar a les tribus àrabs dels Banu Hilal (anomenats hilalians i les seves dinasties hilàlides) que van formar diversos estats directament o donant suport a poders locals. En els darrers anys (entre 1123 i 1160) els zírides foren sotmesos als atacs normands que van arribar a imposar el seu protectorat a alguns emirs zírides. Els hammàdides van tenir algun conflicte intern però en termes generals foren més estables i al segle xii fins i tot van imposar el protectorat a alguns dels estats sorgits del desmembrament de l'estat zírida, però el 1152 el país fou ocupat de manera fulgurant pels almohades. Al final del segle xii la reacció almoràvit representada pels mallorquins Banu Ghaniya portara la guerra al nord d'Àfrica, amb pàgines glorioses però sense cap resultat. Els germans Ibn Ghaniya i Qaràqux són les figures principals del final del segle xii i principis del xiii.

Al Marroc els marínides, amazics zenetes que havien servit als almohades, es van revoltar contra aquestos i van formar la seva dinastia apoderant-se de Fes, Meknes, Rabat i Sigilmasa a la meitat del segle xiii. Mai van aconseguir organitzar un estat centralitzat fort i van desaparèixer el 1465 substituïts per una nova dinastia, els wattàssides, d'una branca col·lateral, que va assolir el poder el 1470, però igualment sense poder establir un poder fort, fraccionant-se el país en bon nombre d'estats, monarquies (Fes, Marraqueix), repúbliques (Atles i la costa atlàntica) i teocràcies (al Rif, Gharb, Dar'a i Sus). Els wattàssides van haver d'abandonar Marroc el 1550.

Al Magrib central foren els abdalwadites, darrers defensors dels almohades, els que van exercir el poder enfrontats durant molts anys als marínides. Van subsistir fins a la conquesta otomana a la meitat del segle xvi.

I a Tunísia, els governadors almohades, els hàfsides, van exercir el poder fins a la conquesta otomana el 1574, però amb freqüents conflictes que portaven a la independència a Constantina i Bugia; a Trípoli es van fer independents els Banu Thabit (vers 1325-1398) però fins al 1510 fou conservada pels hàfsides. Als darrers anys foren sotmesos al protectorat alternatius de castellans i turcs.

Penetració europea

Encara que els normands havien atacat els dominis zírides, no es pot parlar d'una verdadera ofensiva fins al segle xv. El 1415 els portuguesos van ocupar Ceuta, el 1465 de Kasr al-Saghir, el 1471 de Tànger; aquests ocupacions combinades amb la d'Anfa (futura Casablanca) i Asila al litoral atlàntic, rodejava el Magrib occidental. No es van aturar aquí i al segle xvi van fundar establiments a Santa Cruz (Agadir) i Mazagan i van conquerir Safi i Azammur. De totes les places costaneres importants només Larraix escapava al seu control, i les zones a la rodalia (Shawiya, Haha, Dukkala) foren sotmeses a protectorat en què els naturals del país havien de pagar impostos i tributs en espècies. Els portuguesos van arribar a fer alguna incursió ben fonsa, fins prop de Marraqueix; aquestes ràtzies tenien com a objectiu el botí però exasperaven a la població, les cases, béns i collites de la qual eren destruïdes, saquejades o cremades, i les dones i nens eren capturats per ser venuts com esclaus.

El Magrib central fou l'objectiu dels castellans una vegada acabada la conquesta de Granada. El 1507 ocupaven Mers al-Kebir i el 1509 Orà establint el protectorat sobre els abdalwadites de Tlemcen. A Tunísia els castellans van dominar també Tunis en lluita contra els otomans. El 1510 van ocupar Tripolí que directament fins al 1530 i a través de l'Orde de Malta (1530-1551) van conservar fins a la conquesta otomana

L'amenaça dels europeus cristians va provocar un renaixement de l'islam i es van desenvolupar les tariques o confraries religioses. Com que els amazics tenien una llarga tradició de marabutisme, les confraries trobaven terreny adobat. Els caps religiosos tenien prou riqueses a les seves zawiyes per no dependre econòmicament del sultà i esdevenien virtuals poders temporals si bé amb un àmbit d'actuació molt limitat al territori on es trobaven i la seva rodalia. aquest moviment fou explotat pels xorfa al seu favor originant les dinasties xerifianes.

Període otomà

1492: La conquesta del Regne de Granada pels reis catòlics. Els musulmans són expulsats cap al Magrib, juntament amb alguns jueus sefardites que també foren expulsats aquell any.
1505 - 1510: temptatives espanyoles per controlar les costes del Magrib. Construcció de la fortalesa espanyola del Penon davant el port d'Alger.

Els otomans van completar el domini d'Algèria el 1550, de Trípoli el 1551 i de Tunísia el 1574.

Colonització europea

1827: Crisi diplomàtica entre França i Algèria.
1830: Les tropes franceses prenen Alger, començament de la colonització
1838-1847: Resistència d'Abd el Kader.
1848: Algèria és declarada territori francès.
1864: Obertura del Marroc al comerç europeu.
1869: Tunísia passa sota control d'una comissió internacional presidida per França.
1881: protectorat francès sobre Tunísia (tractat del Bardo) entrainant una revolta popular.
1905-1906: Primera Crisi Marroquina
1906: El Marroc és convertit en un protectorat sota tutela de les potències europees de resultes de la conferència d'Algesires, Tànger esdevé «ciutat internacional».
1912: Protectorat francès del Marroc pel tractat de Fes i tractat hispano-francès, establint-se el Protectorat espanyol al Marroc.^[1]

Segona guerra mundial

El 22 de juny de 1940 el protectorat de Marroc i la colònia d'Algèria van restar lleials al govern de Vichy fins al 8 de novembre del 1942 quan vam passar a la França Lliure. Tunísia va restar lleial a Vichy i fou l'únic dels tres territoris francesos on es van lliurar combats; finalment els aliats van prendre el control de la regència el 7 de maig de 1943. Tripolitana, possessió italiana des de 1911 controlada efectivament només després del 1935, fou ocupada pels aliats a final de desembre de 1942 i gener del 1943.

Independències

Dels estats de Magrib el primer que es va fer independent fou Líbia (unió de Tripolitana, Cirenaica i Fezzan) el 24 de desembre de 1951. El 3 de juny de 1955 Tunísia va adquirir autonomia i es va posar fi al protectorat el 20 de març de 1956. Marroc va esdevenir independent de França el 14 d'agost de 1957 i d'Espanya l'1 d'abril de 1958. La darrera independència fou la d'Algèria proclamada a l'exili el 1958 però efectivament el 5 de juliol de 1962.

Vegeu també

Referències

↑ «Tractat hispano-francès que crea un protectorat al Marroc». Gran enciclopèdia catalana.

[1] «Tractat hispano-francès que crea un protectorat al Marroc». Gran enciclopèdia catalana.

[1]