James Brown
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (en) James Joseph Brown  3 maig 1933 Barnwell (Carolina del Sud) | ||
| Mort | 25 desembre 2006 (73 anys) Atlanta (Geòrgia) | ||
| Causa de mort | pneumònia insuficiència cardíaca | ||
| Sepultura | Beech Island (en)  | ||
| Grup ètnic | Afroamericans | ||
| Alçada | 1,68 m | ||
| Pes | 65 kg | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | cantautor, polític, pianista, guitarrista, productor, productor discogràfic, compositor, ballarí, cantant, dissenyador de so | ||
| Activitat | 1954 - 2006 | ||
| Membre de | |||
| Gènere | Soul, funk, doo-wop, blues i gòspel | ||
| Veu | Baríton | ||
| Instrument | Guitarra, orgue, veu i bateria | ||
| Segell discogràfic | Federal Polydor Records King Records Philips Records | ||
| Altres | |||
| Cònjuge | Tomi Rae Hynie (2001–2006), mort Adrienne Rodriguez (1984–1996), mort del cònjuge Deidre Jenkins (1970–1981), nul·litat matrimonial Velma Warren (1953–1969), divorci | ||
| Condemnat per | assalt robatori | ||
| Premis | |||
| Lloc web | godfatherofsoul.com | ||
               
  | |||
James Joseph Brown (Barnwell, Carolina del Sud, 3 de maig del 1933 - Atlanta, Geòrgia, 25 de desembre del 2006) cantant de funk i soul estatunidenc, conegut també com a "Soul Brother Number One", "Mr. Dynamite", "The Hardest-Working Man in Show Business", "Minister of The New Super-Heavy Funk", "Universal James", però potser el seu àlies més famós sigui "the Godfather of Soul" (El Padrí del Soul).
Biografia
[modifica]Va néixer el 3 de maig del 1933, en una barraca a Barnwell, Carolina del Sud i va morir el 25 de desembre de l'any 2006 a Atlanta, Geòrgia, a l'edat de 73 anys.
Prové d'una família pobra d'un barri marginal. Això el va obligar a ocupar des de l'adolescència tota mena de treballs. Abandonat per la seva mare, Brown va créixer amb el seu pare, un treballador itinerant, fins que va acabar a Augusta (Geòrgia), on una tia regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. Sense tot just educació, el nen Brown va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, recollint cotó i robant peces de cotxes. Abans de complir els vint anys ja havia estat detingut per robatori a mà armada i va ser condemnat a complir entre 8 i 16 anys de presó (segons ell, encara era un menor però el van tancar i el van jutjar quan va arribar a l'edat penal). Va ser un bon pres i, després de tres anys i un dia, el van alliberar i va estar més de tres anys en un reformatori.
Entrada al món de la música
[modifica]El 1953 va ingressar en el grup de gospel The Starlighters. Amb ell en el grup van anar transformant-se des del gospel al R&B. Temps després el nom del grup va passar a ésser The Famous Flames.
El 1955 van publicar el single "Please, Please, Please".
El 1958 publiquen els quals arribaran al número u de vendes, "Try Me" i "It's a man's, man's, man's world".
El 24 d'octubre del 1962 van oferir un concert el teatre Apollo de Nova York, el resultat seria un gran disc que duria com nom "Live at The Apollo". A partir d'aquest moment, els èxits van començar a acumular-se en la seva carrera, amb títols com "I'll Go Crazy", "Thing" i "Prisioner of Love".
Ja consolidat com una de les més brillants estrelles del soul, no va ser sinó fins al 1965 quan amb "Papa's Gonna Brand A New Bag" fa alguna cosa realment original. Ressaltant el ritme sobre la melodia, compassos en síncope, entretallades guitarres raspant es van fer notar en aquesta composició i també a "Cold Sweat" del 1967; donant a conèixer un nou concepte conegut com a funk.
El Funk va ser una veritable bocanada d'aire fresc a la música ensucrada per als afroamericans de llavors, i a més d'un rescat de l'herència del jazz i els ritmes afrocubans.
De fet com diu el músic de James Brown, Pee Wee Ellis al documental "Soul Deep", "Cold Sweat es va basar en una línia d'un tema de cool jazz cridat So What? de Miles Davis".
Però de major rellevància, va ser l'energitzant després del Moviment Pels Drets Civils; com molt bé ho va representar el seu èxit del 1968 "Say It Loud I'm Black & Proud", tot un alleujament de pur orgull negre que, no obstant això, li va valer la censura de moltes estacions de ràdio racistes.
Carrera en solitari
[modifica]Després de separar-se del grup amb el qual es va donar a conèixer, The Flamous Flames, per raons monetàries i de convivència; James Brown va començar a actuar amb una banda més jove originalment cridada The Pacemakers i que pefgr a ell d'aquí des d'ara els rebatejaria com The JB´S, amb qui aprofundí més a les exploracions rítmiques i sonores, posant accent en el primer de 4 compassos (la fórmula funky per excel·lència denominada "The One") amb l'ajut dels músics Phelps i William Bootsy Collins, el trombonista Fred Wesley, el saxofonista Maceo Parker i el seu germà en la bateria Mel Parker. Bootsy, Fred i Maceo es van unir posteriorment a la cofradia espacial de George Clinton coneguda com a P-Funk.
Amb aquesta nova alineació va seguir aconseguint nous èxits: "Sex Machine" que fou núm.1 R&B el 1970, "The Payback" àlbum de multiplatí el 1974, "My Thang", "Gravity", "Papa don't take no mess", "Body Heat" entre altres.
En els seus escarceos amb el cinema, va participar el 1980 en la pel·lícula "The Blues Brothers", al costat de John Belushi i Donen Aykroyd, treballant després en 1998 en la seqüela del film "Blues Brothers 2000". En ambdues, va representar un reverend. El 1986 grava "Living in America", el tema compost per a la pel·lícula "Rocky IV".
El 1988 va ser arrestat per maltractar a la seva dona i per consum de drogues, període que fou aprofitat per productors de Hip Hop per a samplejar trossos de la seva música. Va ser condemnat a sis anys de presó, encara que en va sortir el 1991.
El 1996 va morir la seva esposa durant una operació de cirurgia estètica i el 1998 va ser arrestat de nou per tinença d'armes i consum de drogues, als pocs dies d'haver sortit d'una clínica de desintoxicació.
En els anys 1997 i 2005 va visitar Xile (Santiago de Xile (ambdós anys) i Vinya del Mar (només 2005)) per a realitzar els seus concerts habituals. L'any 1999 va suspendre a Xile el recital que es va programar, per problemes de descoordinació entre companyies.
Al novembre de 2006, Brown es va presentar durant una cerimònia en Alexandra Palace, a Londres, on va ser reconegut amb la seva entrada al Saló de la Fama del Regne Unit, 20 anys després d'haver rebut un homenatge similar als Estats Units.
El diumenge 24 de desembre del 2006, Brown, l'autoproclamat "home més treballador del món de l'espectacle", és ingressat a l'Emory Crawford Long Hospital a causa d'una pneumònia. Tot i els intents dels metges, el cor del "padrí del soul" va deixar de bategar en la matinada de Nadal de 2006 a l'1.45 de la matinada, a l'edat de 73 anys. El seu amic i company Charles Bobbit es trobava amb ell en el moment de la seva defunció.
James Brown va aconseguir dur les seves maneres d'església inspirats en el gospel al rhythm and blues, que en els anys seixanta, ja amb consciència racial, es va transformar en el que es denominaria posteriorment com soul i va inundar el planeta. Va desenvolupar el ritme concentrat en estat pur que es va batejar com funk i que mantindria el seu ganxo fins al present. En els setanta, el funk va tenir com fill bastard a la comercial disc music, l'afrobeat de gent com Fela Kuti, i va servir de base per a la fundació del hip-hop: milers de temes de rap parteixen d'enregistraments de Brown com "Funky drummer", "Give it up or turn it loose" o "Think" del seu protegida Lyn Collins. Fins i tot molts passos de breakdance provenen directament o indirecta dels frenètics moviments de ball (" The Boogaloo", "get down", "slide", "robot")als quals instava seguir en temes com "Get On The Good Foot" de 1972.
Per cridar-lo d'alguna manera, el funk és una creació col·lectiva: tots els instruments es concentren a generar un cert ritme, a costa de la melodia. James Brown va tenir la genialitat d'implicar a instrumentistes imaginatius, molts dels quals van seguir productives carreres en solitari: Alfred Pee Wee Ellis, Maceo Parker, Fred Wesley, William Bootsy Collins. Però sense la visió d'un geni com James Brown, és possible que no haguessin passat de noms per a col·leccionistes.
El rei del soul buscava el moment adequat per a gravar: molts dels seus més grans clàssics es van fer en la carretera, entre actuació i actuació. No podia ser d'altra manera. Brown s'havia guanyat a pols el títol de "el treballador més dur del món de l'espectacle" a causa de la intensitat de les seves actuacions i el nombre de concerts: més de 300 en els seus bons anys. Li agradava presumir de l'afilada precisió de les seves bandes, sotmeses a disciplina fèrria, ratllant el militar: multes per retards, negligències indumentàries, fallades musicals; i si el culpable es resistia, podia arribar a posar-se violent.
James Brown va ser declarat culpable de maltractament a la seva esposa l'any 2004, quan després d'una discussió la va llançar al sòl i va amenaçar de matar-la. Després de pagar una sanció de 1.087 dòlars va ser posat en llibertat. Segons la seva esposa Brown mantenia en el moment de la seva mort,, una relació conjugal feliç amb ella.
Quan Brown va morir molta gent es va llançar al carrer per a guiar el seu taüt fins al teatre Apol·lo. Quan va morir, Tomi es trobava seguint un tractament de rehabilitació: "L'últim que em va dir era que m'estimava a la meva i al bebè, ens veurem aviat", van ser les últimes paraules de James, segons ha manifestat la seva vídua al Chronicle d'Augusta.
La negativa de l'advocat i el comptable a permetre entrar en la seva casa a Tomi ha estat interpretada per ella com una agressió "Aquest és la meva llar. No tinc cap diners. No tinc on anar."
Sense cap dubte estem davant tota una llegenda, Brown va aconseguir arribar a una posició hegemònica durant la segona meitat del segle xx, el qual va quedar marcat per l'emergència la seva necessitat de la música afroamericana. Michael Jackson va poder ser més popular però no va gaudir de la seva influència sonora. Miles Davis va tenir més respecte però mai va assolir el seu impacte comercial. La seva influència en la música ha estat tal que músics com Mick Jagger, The Who, David Bowie i Michael Jackson li han reconegut com un gran inspirador en les seves carreres. Una vegada va dir: "El que em convé és desaparèixer, cridant l'atenció el menys possible.
Discografia
[modifica]
|
|
|
Filmografia
[modifica]
|
|
|
Bibliografia complementària
[modifica]- Whitburn, J. Top Pop Singles: 1955-1999 (en anglès). Menomonee Falls WI: Record Research, 2000. ISBN 978-0-89820-140-6.
- «Soul Classics by James Brown» (en anglès). The New York Times, 25-12-2006. [Consulta: 10 setembre 2023].
- «James Brown, a Musical Innovator» (en anglès). Obituaries. The New York Times, 25-12-2006. [Consulta: 10 setembre 2023].
- «Singer James Brown in Poor Health» (en anglès). Jet. Johnson Publishing Company, 06-01-2003, pàg. 54.
- Lethem, Jonathan. «Cover Story: Being James Brown» (en anglès). Rolling Stone, 12-06-2006. Arxivat de l'original el 2009-05-05. [Consulta: 10 setembre 2023].
- Lethem, Jonathan. «Being James Brown: Inside Private World of the Baddest Man Who Ever Lived» (en anglès), 29-06-2006. [Consulta: 10 setembre 2023].
- Rhodes, Don. Say It Loud!: My Memories of James Brown, Soul Brother (en anglès). Globe Pequot, 2008. ISBN 978-1-59921-674-4.
- Whitburn, Joel. Hot R&B Songs From Billboard's R&B Charts, 1942–2010 (en anglès). Records Research Inc., 2010. ISBN 978-0-89820-186-4.
- Brown, James; Tucker, Bruce. James Brown, godfather of soul (en anglès). Hannibal, 1993. ISBN 978-3-85445-086-3.
- George, Nelson; Leeds, Alan. The James Brown Reader: Fifty Years of Writing About the Godfather of Soul (en anglès). Penguin, 2008-04-29. ISBN 978-1-4406-3734-6.
- McBride, James. Kill 'Em and Leave: Searching for James Brown and the American Soul (en anglès). Random House Publishing Group, 2016-04-05. ISBN 978-0-679-64562-7.
- Smith, R. J.. The One: The Life and Music of James Brown (en anglès). Penguin, 2012-03-15. ISBN 978-1-101-56110-2.
- Sullivan, James.. The Hardest Working Man: How James Brown Saved The Soul Of America (en anglès). New York: Gotham Books, 2008. ISBN 9781592403905.
- Wesley, Fred. Hit Me, Fred: Recollections of a Sideman (en anglès). Durham: Duke University Press, 2002. ISBN 0822329093.
- Whitney, Marva; Waring, Charles. God, the Devil and James Brown - Memoirs of a Funky Diva (en anglès). Bank House Books, 2013-04. ISBN 978-1-904408-57-4.
Enllaços externs
[modifica]
- Cantants de Carolina del Sud
- Cantants de soul estatunidencs
- Cantants de rhythm and blues estatunidencs
- Cantants afroamericans estatunidencs
- Compositors de Carolina del Sud
- Guitarristes estatunidencs
- Bateries estatunidencs
- Percussionistes estatunidencs
- Harmonicistes estatunidencs
- Músics de funk
- Ballarins estatunidencs
- Grammy a la carrera artística
- Honorats pel Centre Kennedy
- Naixements del 1933
- Morts a Atlanta
- Morts de pneumònia
- Morts d'insuficiència cardíaca