Vés al contingut

Leucofenicita

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de mineralLeucofenicita

Leucofenicita de la mina Wessels a Kuruman, Sud-àfrica
Fórmula químicaMn₇2+(SiO₄)₃(OH)₂
Epònimpaleness (en) Tradueix i red purple (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Localitat tipusMina Franklin, Districte miner de Franklin, Nova Jersey, Estats Units
Classificació
Categoriasilicats > nesosilicats
Nickel-Strunz 10a ed.9.AF.60
Nickel-Strunz 9a ed.9.AF.60 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 8a ed.VIII/A’.04 Modifica el valor a Wikidata
Dana52.3.2c.2
Heys14.17.6
Propietats
Sistema cristal·límonoclínic
Estructura cristal·linaa = 10,842Å; b = 4,826Å; c = 11,324Å; β = 103,93°
Grup puntual2/m - prismàtica
Colorrosa, violeta-vermell, vermell marronós a marró
Exfoliacióimperfecte/regular en {001}, no és òbvia
Fracturairregular, desigual
Tenacitatfràgil
Duresa5,5 a 6
Lluïssorvítria, subvítria
Color de la ratllade rosa molt clara a blanca
Diafanitattranslúcida
Densitat3,848 g/cm³ (mesurada); 4,01 g/cm³ (calculada)
Propietats òptiquesbiaxial (-)
Índex de refracciónα = 1,751 nβ = 1,771 nγ = 1,782
Birefringènciaδ = 0,031
Pleocroismefeble
Angle 2Vmesurat: 74°
Dispersió òpticar>v, feble
FluorescènciaNo fluorescent sota la llum ultraviolada
Impureses comunesFe, Mg, Zn, Ca, Na, K, H
Més informació
Estatus IMAmineral heretat (G) Modifica el valor a Wikidata
Any d'aprovació1899
SímbolLpo Modifica el valor a Wikidata
Referències[1]

La leucofenicita és un mineral de la classe dels silicats. Va ser identificada per primera com a mineral l'any 1899 per C. H. Warren i Samuel Lewis Penfield a partir d'una mostra trobada anteriorment per J. J. McGovern a la mina Franklin de Nova Jersey, als Estats Units.[2] El seu nom prové del grec λευκοσ, leukos, que significa pàl·lid, i φοινιζ, foinis, que vol dir vermell porpra, en al·lusió al seu color.

Característiques

[modifica]

La leucofenicita és un nesosilicat de fórmula química Mn₇2+(SiO₄)₃(OH)₂. Cristal·litza en el sistema monoclínic, els cristalls es formen rarament i són típicament esvelts, prismàtics, allargats i estriats.[3] La seva duresa a l'escala de Mohs és 5,5 a 6.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la leucofenicita pertany a «9.AF - amb anions addicionals; cations en [4], [5] i/o només coordinació [6]» juntament amb els següents minerals: sil·limanita, andalucita, kanonaïta, cianita, mullita, krieselita, boromullita, yoderita, magnesiostaurolita, estaurolita, zincostaurolita, topazi, norbergita, al·leghanyita, condrodita, reinhardbraunsita, kumtyubeïta, hidroxilcondrodita, humita, manganhumita, clinohumita, sonolita, hidroxilclinohumita, ribbeïta, jerrygibbsita, franciscanita, örebroïta, welinita, el·lenbergerita, sismondita, magnesiocloritoide, ottrelita, poldervaartita i olmiïta.

A més dels elements de la seva fórmula i pot contenir impureses de: calci, ferro, magnesi, potassi, sodi i zinc.

Formació i jaciments

[modifica]

La leucofenicita es forma a baixa pressió, en ambients hidrotermals o en zones de contacte en vetes i skarns en el cos de menes de Zn-Mn.[3]

Ha estat trobada a Breuil-Cervinia, vall d'Aosta, Itàlia; mina Yaei, Shiga, Honshu, Japó; mina Kombat, Grootfontein, Otjozondjupa, Namíbia; Răzoare, Comtat de Maramureș, Romania; mina N'Chwaning II, Kuruman, i mina Wesells, Hotazel, Cap Septentrional, Sud-àfrica; i mina Harstigen, Värmland, Suècia.[1]

Sol trobar-se associada a altres minerals com: barita, barisilita, calcita, coure natiu, franklinita, granat, glaucocroïta, hausmannita, jerrygibbsita, manganosita, pirocroïta, rodocrosita, sonolita, spessartina, sussexita, tefroïta, vesuvianita, wil·lemita, i zincita.[3]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 «Leucophoenicite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 7 novembre 2015].
  2. Penfield, Samuel Lewis; Warren, C. H. «Some new minerals from the zinc mines at Franklin, New Jersey, and note concerning the chemical composition of ganomalite». American Journal of Science, 8, 47, 11-1899, pàg. 339–353. DOI: 10.2475/ajs.s4-8.47.339.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Leucofenicita» (PDF). Handbook of Mineralogy. Mineral Data Publishing. Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 17 octubre 2016].