Vés al contingut

Llengües de Nova Zelanda

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Rètol bilingüe en anglès i maori a la població de Broadwood (Northland).

L'anglès és la llengua predominant i la llengua oficial de facto de Nova Zelanda. Gairebé tota la població el parla com a primera llengua o fluidament com a segona llengua.[1] El dialecte neozelandès és semblant a l'anglès australià en la pronunciació, tot i que amb algunes diferències clau. La llengua pròpia del poble indígena maori es va convertir en la primera llengua oficial de iure del país el 1987. La llengua de signes neozelandesa hi és oficial des del 2006. A banda, les minories ètniques de Nova Zelanda utilitzen moltes altres llengües.

Llengües oficials

[modifica]

Nova Zelanda té tres llengües oficials: l'anglès (la de facto), el maori i la llengua de signes neozelandesa.[2][3]

« (anglès) English is already a de facto official language, which may be used in any or all public or official contexts. (...) [W]e legislated te reo [Māori] and sign language as being "official languages", in order to affirmatively grant the right to use them in particular, specified situations where they otherwise could not be used. This is not the case with English. It's simply a general, background cultural presumption in our particular society that this is the language of our government. (...) English is so much an "official language" that our law actually specifies in various places it must be used in place of any other. (català) L'anglès ja és la llengua oficial de facto, es pot utilitzar en qualsevol context públic o oficial. (...) Vam establir el maori i la llengua de signes com a «llengües oficials» per a garantir efectivament el dret d'usar-les en situacions particulars en què si no, no hauria estat possible. No és el cas de l'anglès. Hi ha estesa la presumpció culturalment arrelada que en la nostra societat l'anglès és la llengua del govern. (...) L'anglès és tan «llengua oficial» que les nostres lleis fins i tot especifiquen que en determinats contextos s'ha d'utilitzar en comptes de qualsevol altra. »
— Andrew Geddis, professor de dret a la Universitat d'Otago[4]

Anglès

[modifica]

L'anglès és l'idioma més comú, parlat amb fluïdesa pel 95,4 % de la població, segons el cens del 2018.[1][5] És la llengua prevalent des de la dècada del 1860, en què els pākehā van esdevenir majoria al país.[6] És la llengua oficial de facto,[7] i la llengua principal al Parlament, les agències governamentals, els tribunals i el sistema educatiu.[8] Se'n dona perfet l'estatus com a llengua oficial, tot i que no està codificat en la Constitució,[4] igual que passa a Austràlia,[9] el Regne Unit[10] i els Estats Units.[11] De fet, el 2018, un diputat de Nova Zelanda Primer, Clayton Mitchell, va presentar un projecte de llei al Parlament per tal de reconèixer legalment l'anglès com a llengua oficial.[12][13]

L'anglès neozelandès és majoritàriament no ròtic, amb l'excepció del «southern burr», que es troba sobretot a Southland i parts d'Otago.[14] És semblant a l'anglès australià, amb la qual cosa són indistingibles per a molts angloparlants de l'hemisferi nord.[15] En el dialecte neozelandès, la vocal curta [ɪ] (com en kit) s'ha tornat central, així que quan pronuncien el xibòlet fish and chips, als australians els sona com si fos «fush and chups».[16] Els mots rarely i really, reel i real, doll i dole, pull i pool, witch i which, i full i full, respectivament, poden arribar a ser homòfons.[17][18][14] Pel seu tractament de la [r], en l'anglès neozelandès hair, hare, hear i here també són susceptibles d'ésser homòfons.[19] Alguns neozelandesos pronuncien els participis grown, thrown i mown partint-los en dues síl·labes, mentre que groan, throne i moan sempre com a monosíl·labs.[20] A més, sovint responen preguntes o emfatitzen informació amb una entonació ascendent al final de la frase.[21] També és característic de la variant neozelandesa l'ús de manlleus maoris, com ara haka (una dansa de guerra), kia ora (una salutació), mana («poder» o «prestigi»), puku («estómac»), taonga («tresor») i waka (una classe de canoa).[22][23]

Maori

[modifica]
Rètol bilingüe en anglès i maori fora de la Biblioteca Nacional de Nova Zelanda que fa servir el nom maori del país, «Aotearoa».

La llengua maori del poble indígena maori és oficial des del 1987 en compliment del Tractat de Waitangi. La Llei de la llengua maori del 1987 defineix els drets i deures en relació amb el seu ús. Per exemple, es pot parlar en l'àmbit jurídic, com ara davant dels tribunals, però els processos judicials només es registren en anglès, tret que s'acordi el contrari amb el jutge.[24]

El maori, en tant que llengua polinèsia oriental, està estretament emparentat amb el tahitià i el maori de les illes Cook.[25] Després de la Segona Guerra Mundial, es va desencoratjar els maoris a parlar la seva llengua a l'escola i a la feina, i només es mantenia com la llengua d'ús social en comunitats d'unes poques zones remotes.[26] En conseqüència, molts maoris van arribar a veure el maori com una llengua inútil i van optar per no ensenyar-la als seus fills. Des de la dècada del 1970, l'idioma ha viscut un procés de revitalització i n'ha incrementat el nombre de parlants.[27][28] En el cens poblacional del 2018, de les 185.955 persones (el 4 % dels enquestats) que van afirmar que podien mantenir una conversa en maori, el 86,2 % s'identificava com a maori; per contra, solament el 18,4 % dels que s'identificaven com a maoris parlaven la llengua maori.[29] Actualment, no hi ha cap maori adult que resideixi a Nova Zelanda que no parli anglès.[30]

Persones que poden utilitzar la llengua de signes de Nova Zelanda, censos de 2001, 2006 i 2013

Llengua de signes neozelandesa

[modifica]

La llengua de signes neozelandesa, la principal llengua de la comunitat sorda a Nova Zelanda, és oficial des del 2006, en virtut de la Llei de llengua de signes de Nova Zelanda del 2006.[31][32] És legal utilitzar-la i poder-hi recórrer en processos judicials i en accedir a serveis governamentals. En el cens del 2018, es va concloure que 22.986 persones (el 0,5 % dels enquestats) es consideraven competents en la dita llengua de signes.[1]

Llengües dels immigrants

[modifica]

Nova Zelanda té immigrants de d'Europa, Àsia i les illes del Pacífic, que hi han portat les seves respectives llengües. Segons dades del 2017 d'Ethnologue, les llengües estrangeres més parlades a Nova Zelanda són el samoà (86.400), l'hindi (66.300), el mandarí (52.300), el francès (49.100) i el cantonès (44.600).[33] Aquestes llengües són minoritàries al país i es concentren a les grans ciutats, sobretot a Auckland, on hi ha grups d'immigrants recents.[34] En el cens del 2018, 115.830 enquestats que parlaven almenys una llengua no van incloure l'anglès com una de les llengües en qüestió.[35]

El nombre i la proporció de persones plurilingües (les que saben parlar dues llengües o més) ha anat augmentant des del cens del 2001. En el del 2018, el nombre d'individus multilingües era 946.275, és a dir, el 20,6 % dels enquestats que parlaven almenys una llengua. Les proporcions més altes de parlants multilingües corresponien a les regions d'Auckland (30,9 %) i Wellington (21,2 %).[36]

Estadístiques

[modifica]

Segons el cens del 2018, més del 0,1 % de la població parlava les llengües mostrades en la taula següent. Les persones podien informar que parlaven més d'un idioma, així que els percentatges no sumen 100. Les estadístiques inclouen aquells que no parlaven cap idioma (per exemple, els massa joves per a parlar).[35]

Llengua Nombre Percentatge Canvi des del 2013
Anglès 4.482.135 95,37 % Disminució 0,77 %
Maori 185.955 3,96 % Augment 0,22 %
Samoà 101.937 2,17 % Disminució 0,01 %
Mandarí 95.253 2,03 % Augment 0,71 %
Hindi 69.471 1,48 % Disminució 0,19 %
Francès 55.116 1,17 % Disminució 0,06 %
Cantonès 52.767 1,12 % =
Xinès 51.501 1,10 % Augment 0,02 %
Tagal 43.278 0,92 % Augment 0,19 %
Alemany 41.385 0,88 % Disminució 0,04 %
Castellà 38.823 0,83 % Augment 0,15 %
Afrikaans 36.966 0,79 % Augment 0,10 %
Tongalès 35.820 0,76 % Disminució 0,04 %
Panjabi 34.227 0,73 % Augment 0,23 %
Coreà 31.323 0,67 % =
Hindi de Fiji 26.805 0,57 % Augment 0,53 %
Japonès 24.885 0,53 % Augment 0,02 %
Neerlandès 23.343 0,50 % Disminució 0,11 %
Llengua de signes neozelandesa 22.986 0,49 % Disminució 0,02 %
Gujarati 22.200 0,47 % Augment 0,03 %
Rus 12.543 0,27 % Augment 0,03 %
Àrab 12.399 0,26 % Disminució 0,01 %
Portuguès 10.569 0,22 % Augment 0,08 %
Tàmil 10.107 0,22 % Augment 0,04 %
Italià 9.903 0,21 % =
Tai 9.066 0,19 % =
Malaiàlam 9.024 0,19 % Augment 0,08 %
Malai 8.097 0,17 % =
Maori de les illes Cook 7.833 0,17 % Disminució 0,04 %
Urdú 7.824 0,17 % Augment 0,04 %
Vietnamita 7.755 0,17 % Augment 0,03 %
Khmer 7.551 0,16 % Disminució 0,01 %
Singalès 7.266 0,15 % Augment 0,02 %
Fijià 7.143 0,15 % Disminució 0,01 %
Persa 7.002 0,15 % Augment 0,02 %
Indonesi 6.282 0,13 % Augment 0,01 %
Min 5.760 0,12 % Disminució 0,01 %
Telugu 5.754 0,12 % Augment 0,04 %
Serbocroat 5.502 0,12 % Disminució 0,02 %
Marathi 4.770 0,10 % Augment 0,03 %
Cap 101.751 2,17 % Augment 0,47 %
Total 4.699.716 100 % =

Desglossament regional

[modifica]

Segons el cens de 2018, l'anglès és la llengua més parlada en tots els districtes de Nova Zelanda. El maori és la segona llengua més parlada en 60 de les 67 ciutats i districtes que conformen Nova Zelanda. D'altra banda, les segones llengües més parlades a les set ciutats i districtes restants són el samoà a la Regió d'Auckland i la ciutat de Porirua, el francès a Wellington (la capital del país), el tagal al districte d'Ashburton (a l'Illa del Sud), l'alemany al districte de Tasman i el castellà als districtes de Mackenzie (també a l'Illa del Sud) i Queenstown-Lakes (a la regió d'Otago).[37]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «2018 Census Totals by Topic – National Highlights (Updated)». Statistics New Zealand, 30-04-2020. [Consulta: 2 octubre 2020].
  2. ↑ «English Language in New Zealand - Characteristics of New Zealand English». A: , 7 October 2018. 
  3. ↑ «Language» (en anglès). Stats NZ. Arxivat de l'original el 28 October 2020. [Consulta: 14 febrer 2020].
  4. ↑ 4,0 4,1 Walters, Laura «Analysis: Why English does not need to be made an official language». , 16-02-2018.
  5. ↑ Stats NZ. «2018 Census: Design of forms», 2018. [Consulta: 12 maig 2024].
  6. ↑ Error: hi ha arxiuurl o arxiudata, però calen tots dos paràmetres.Ballara, Angela. «[Angela Ballara History of the Māori language]». NZHistory. Ministry for Culture and Heritage. [Consulta: 12 maig 2024].
  7. ↑ New Zealand Government (21 December 2007). International Covenant on Civil and Political Rights Fifth Periodic Report of the Government of New Zealand. p. 89. Arxivat de l'original el 24 January 2015. «In addition to the Māori language, New Zealand Sign Language is also an official language of New Zealand. The New Zealand Sign Language Act 2006 permits the use of NZSL in legal proceedings, facilitates competency standards for its interpretation and guides government departments in its promotion and use. English, the medium for teaching and learning in most schools, is a de facto official language by virtue of its widespread use. For these reasons, these three languages have special mention in the New Zealand Curriculum.» 
  8. ↑ «New Zealand's official languages» (en anglès). Human Rights Commission. Arxivat de l'original el 15 January 2018. [Consulta: 28 novembre 2017].
  9. ↑ Ward, Rowena Journal of Multidisciplinary International Studies, 16, 1/2, 2019, pàg. 83–4. DOI: 10.5130/pjmis.v16i1-2.6510 [Consulta: free]. «The use of English in Australia is one example of both a de facto national and official language: it is widely used and is the language of government and the courts, but has never been legally designated as the country's official language.»
  10. ↑ Mac Síthigh, Daithí Common Law World Review, 47, 1, 3-2018. DOI: 10.1177/1473779518773642.
  11. ↑ Faingold, Eduardo D. Language Rights and the Law in the United States and Its Territories. Lexington Books, 2018, p. 8. 
  12. ↑ , 15-02-2018.
  13. ↑ «NZ First Bill: English set to become official». Scoop, 15-02-2018. [Consulta: 7 octubre 2018].
  14. ↑ 14,0 14,1 Kortmann i Schneider, 2004, p. 605.
  15. ↑ Hay, Maclagan i Gordon, 2008, p. 14.
  16. ↑ Crystal, 2003.
  17. ↑ Kortmann i Schneider, 2004, p. 582, 589, 592, 610.
  18. ↑ Trudgill, Peter and Jean Hannah. (2002). International English: A Guide to the Varieties of Standard English, 4th ed. London: Arnold. p 24.
  19. ↑ Hay, Maclagan i Gordon, 2008, p. 39–41.
  20. ↑ Kortmann i Schneider, 2004, p. 611.
  21. ↑ Crystal, 2003, p. 355.
  22. ↑ Bardsley, Dianne. «English language in New Zealand – Te Ara Encyclopedia of New Zealand» (en anglès). Te Ara - The Encyclopedia of New Zealand, 01-09-2013. [Consulta: 2 setembre 2017].
  23. ↑ «Māori Words used in New Zealand English - Māori Language.net». Māori Language.net. [Consulta: 2 setembre 2017].
  24. ↑ «Waitangi Tribunal claim – Māori Language Week». Ministry for Culture and Heritage, 01-07-2010. Arxivat de l'original el 2 de juny 2023. [Consulta: 19 gener 2011].
  25. ↑ «Austronesian languages». Te Ara - The Encyclopedia of New Zealand. [Consulta: 2 setembre 2017].
  26. ↑ Phillips, Jock. «The New Zealanders – Bicultural New Zealand». Te Ara – the Encyclopedia of New Zealand, 01-03-2009. [Consulta: 21 gener 2011].
  27. ↑ «Māori Language Week – Te Wiki o Te Reo Maori». Ministry for Culture and Heritage. [Consulta: 2 setembre 2017].
  28. ↑ Squires, Nick «British influence ebbs as New Zealand takes to talking Maori». , 5-2005.
  29. ↑ «Maori descent indicator and languages spoken (official and common) by age group and sex, for the census usually resident population count, 2006, 2013, and 2018 Censuses (RC, TA, SA2, DHB, urban rural indicator)». Statistics New Zealand. [Consulta: 2 octubre 2020].
  30. ↑ Keegan, Peter. «FAQ about the Māori Language». Māori Language Information, 05-06-2018. Arxivat de l'original el 1 de març 2014. [Consulta: 4 juliol 2018].
  31. ↑ «New Zealand Sign Language Bill 2006». [Consulta: 30 agost 2017].
  32. ↑ Governor-General gives assent to Sign Language Bill, Press Release: Governor General, 10 April 2006. Retrieved 11 April 2006.
  33. ↑ «Languages of New Zealand». A: Gordon. Ethnologue: Languages of the World. 20th. Dallas, Texas: SIL International, 2017. 
  34. ↑ Bell, Allan. Languages of New Zealand. Victoria University Press, 2005, p. 271. ISBN 978-0-86473-490-7. 
  35. ↑ 35,0 35,1 «2018 Census totals by topic – national highlights (updated)». Statistics New Zealand, 30-04-2020. [Consulta: 2 octubre 2020].
  36. ↑ «Number of languages spoken and birthplace (broad geographic areas) by age group and sex, for the census usually resident population count, 2006, 2013, and 2018 Censuses (RC, TA, SA2, DHB)». Statistics New Zealand. [Consulta: 2 octubre 2020].
  37. ↑ «Languages spoken (total responses) and birthplace (broad geographic areas) by age group and sex, for the census usually resident population count, 2006, 2013, and 2018 Censuses (RC, TA, DHB)». nzdotstat.stats.govt.nz. [Consulta: 30 setembre 2021].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llengües_de_Nova_Zelanda&oldid=34045028»