Vés al contingut

Canigó

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Massís de Canigó)
Per a altres significats, vegeu «Canigó (desambiguació)».
Plantilla:Infotaula indretCanigó
Imatge
Tipusmuntanya Modifica el valor a Wikidata
Part dellista dels 100 cims de la FEEC, cim essencial Modifica el valor a Wikidata
Localitzat a l'entitat geogràficaPirineus Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaVernet (Conflent) Modifica el valor a Wikidata
Map
 42° 31′ 08″ N, 2° 27′ 24″ E / 42.518901928°N,2.456559642°E / 42.518901928; 2.456559642
Serraladamassís del Canigó Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Altitud2.784 m Modifica el valor a Wikidata
Prominència550 m Modifica el valor a Wikidata
Història
Cronologia
1280 (Gregorià) primer ascens Modifica el valor a Wikidata
Esport
RutaExcursionisme

El Canigó és una muntanya del Pirineu, situada entre les comarques nord-catalanes del Conflent i el Vallespir, tot i que el cim és íntegrament en el Conflent, entre les comunes de Taurinyà (est) i Vernet (oest).

El cim, la pica del Canigó o Pic de Balaig, fa 2.784 msnm. Malgrat la seva altitud moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, cosa que la fa més aparent que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes. La llegenda n'atribueix la primera ascensió al rei Pere el Gran, l'any 1285.

La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia del govern francès, Delphine Batho, va declarar el 13 de juliol del 2012 el Canigó "Gran Paratge de França", amb la seva ortografia original catalana, després d'una campanya que van impulsar alhora el Consell General dels Pirineus Orientals i la Regió del Llenguadoc-Rosselló[1]

Ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques.

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC[2]

Geografia

[modifica]
El cim del Canigó (1890)

Situat a prop de Prada, al límit de Taurinyà i de Vernet, domina tota la plana de la Tet i Perpinyà. És el darrer cim important del Pirineu a l'est. Assoleix els 2.784 metres malgrat ser a menys de 50 km de la mar, i per això és molt visible des de tot el Rosselló.

El cim del Canigó, termenal dels municipis de Taurinyà i Vernet, és molt a prop dels termenals amb Castell, Fillols i Vallmanya, tots pertanyents a la comarca del Conflent. Per tant, tots ells tenen vessants de la muntanya dins del seu terme comunal. El Canigó es troba enmig d'una serralada de tres cims, amb el Pic Jofre (2.362 m) al nord i el Puig dels Tres Vents (2.731 m) al sud. Una creu de forja corona el cim, erigida durant la Segona Guerra mundial pels escoltes de l'agrupament de Nostra Dama la Reial de Perpinyà (1923). En les ascensions fetes per grups catalanistes, és molt típic penjar-hi una senyera. Aquest cim està inclòs al Repte dels 100 cims de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya[3]

El Pic Baix del Canigó és el pic secundari del Canigó situat al sud del cim principal. És el punt de trobada de les comunes de Castell de Vernet, Taurinyà, Vallmanya i Vernet, totes de la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord. És just al nord de la Portella de Vallmanya, a l'extrem oest de la comuna de Vallmanya, a la meridional dels de Taurinyà i Vernet, i a la sud-est del de Castell de Vernet.[4]

El Pic de l'Oratori, a ponent del Pic Vedell i de 637 m d'alt és un dels contraforts de llevant.[5] del Massís, a l'extrem nord-oest del terme de Bula d'Amunt.

La vall de la Parcigola és formada al vessant meridional del pla Guillem, pel coll de Bocacerç i pel Pic dels Set Homes; aflueix a la vall del Tec, per l'esquerra, prop de Sant Salvador.

Significat simbòlic

[modifica]

El Canigó és una muntanya que té un valor simbòlic molt important per als catalans. A la mitologia catalana hi ha nombroses llegendes que tenen la muntanya per escenari.[6] L'origen històric d'aquesta importància es vincula amb la cèlebre Chronica del franciscà Salimbene de Adam, on exposa l'ascensió del rei Pere el Gran al cim del Canigó, un relat extraordinari, únic a l'edat mitjana, teixit d'elements mítics, que Jacint Verdaguer va reprendre, sis segles més tard, en el seu famós poema Canigó.

És amb la Renaixença, que revalora el català i funda el catalanisme, que passà a ser un dels més rellevants símbols nacionals. Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya, es fundaren molt abans que la Catalunya del Nord passés a formar part de França; el primer alberga la tomba del comte català Guifré II de Cerdanya. El catalanisme situa al comtat de Rosselló l'origen de Catalunya com a nació. Tot açò fa que el Canigó simbolitzi el naixement de la nació i la llengua catalana i aquestes tesis també serveixen per a la reivindicació de la catalanitat de la regió. Sens dubte el fet que calgui travessar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord.

El Canigó també ha inspirat el cançoner popular, amb cançons que comencen amb els mots "Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades". Jacint Verdaguer li va dedicar el poema Canigó,[7] la qual cosa va motivar que la muntanya, vista des de Vernet, aparegués en el bitllet de 500 pessetes que l'any 1971 es va dedicar al poeta.

La Flama del Canigó

[modifica]
Article principal: Flama del Canigó

És un cim accessible i molts s'hi atreveixen, sobretot al 22 de juny, quan moltes persones hi pugen per encendre la Flama del Canigó, una flama que vetllen tota la nit.[8] L'endemà baixen fins a Perpinyà amb la mateixa torxa emprada al cim, per encendre les diverses fogueres de la nit de Sant Joan als Països Catalans.[9] El foc que encendrà la flama del Canigó es manté encès al llarg de l'any dins d'una fornícula a l'interior del Castellet de Perpinyà.

Determinació de la longitud del metre

[modifica]

Aquest cim va formar part de la colla de vèrtexs on es van prendre dades i s'hi van fer triangulacions, a finals del segle xviii, per mesurar amb precisió el meridià terrestre que passa per Dunkerque, París i Barcelona. Això va permetre determinar la longitud del metre.[10]

Fotografies

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Becat, Joan. «33 - Castell». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatèbia - Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032. 
  • Becat, Joan. «169 - Taurinyà, 187 - Vallmanya i 188 - Vernet». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. II. Montoriol - el Voló. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032. 
  • Institut d'Estudis Catalans i Universitat de Perpinyà. Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2007. ISBN 978-84-7283-920-5. 
  • Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Castell de Vernet, Taurinyà, Vallmanya i Vernet». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8. 
  • Joseph Ribas, "El Canigó, història i mite", Vic: Eumo Editorial, 1996; ISBN 9788476027578

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Notícia de Vilaweb, el 15 de juliol del 2012». Arxivat de l'original el 2012-07-17. [Consulta: 15 juliol 2012].
  2. ↑ «Repte 100 cims». Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. Arxivat de l'original el 28 de març 2019. [Consulta: 16 juliol 2022].
  3. ↑ «Repte 100 cims». Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. Arxivat de l'original el 28 de març 2019. [Consulta: 12 febrer 2018].
  4. ↑ «El Pic Baix del Canigó en els ortofotomapes de l'IGN». Arxivat de l'original el 2021-06-12. [Consulta: 12 juny 2021].
  5. ↑ Becat, Joan. «20 - Bula d'Amunt i 21 - Bulaternera». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatèbia - Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032. 
  6. ↑ Soler i Amigó, Joan; Martín Saurí, Josep M. «Canigó, Olimp de les fades». A: Mitologia Catalana. Dracs, gegants i dones d'aigua. Barcelona: Barcanova, 1990, p. 18-25. ISBN 84-7533-527-6. 
  7. ↑ Vegeu ací Arxivat 2009-02-04 a Wayback Machine.
  8. ↑ «Vermut a la rebuda de la Flama del Canigó». Arxivat de l'original el 2015-07-08. [Consulta: 6 febrer 2009].
  9. ↑ «Festes - l'espai on comença la festa». Arxivat de l'original el 2008-08-02. [Consulta: 6 febrer 2009].
  10. ↑ Moreu-Rey, Enric. El naixement del metre. Mallorca: Raixa, 1956. 

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Canigó
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canigó
  • Canigó.cat Arxivat 2013-05-26 a Wayback Machine., informació sobre el massís del Canigó (català)
  • Tour del Canigó (català)
  • La Vall de Cadí, un guia turística de butxaca amb excursions a peu, de Vilafranca a Vernet i el pic del Canigó (català) (francès) (anglès)  PDF
  • Benvinguts a Vernet dels Banys Arxivat 2008-11-12 a Wayback Machine.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Canigó&oldid=33573497»