Setge d'Esglésies
| conquesta aragonesa de Sardenya | |||
|---|---|---|---|
  Setge d'Esglésies Setge d'Esglésies | |||
  | |||
| Tipus | setge | ||
| Data | 1 de juliol de 1323 a 7 de febrer de 1324 | ||
| Coordenades | 39° 18′ N, 8° 30′ E / 39.3°N,8.5°E | ||
| Lloc | Esglésies | ||
| Resultat | Victòria de la Corona d'Aragó | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
.svg){kind=small}
Conquesta (1323-1324) | |
Revoltes (1325-1326) | |
El Setge d'Esglésies va ser una de les confrontacions entre la Corona d'Aragó i la República de Pisa durant la conquesta aragonesa de Sardenya. Fou instaurat l'estiu del 1323 i es va allargar fins ben entrat l'hivern quan els defensors pisans capitularen la rendició de la plaça.
Antecedents
[modifica]En les Corts de Girona de 1321, Jaume el Just aconseguí que Sanç I de Mallorca oferís vint galeres, dos-cents cavalls, i un bon nombre de peons[1] per empendre la conquesta aragonesa de Sardenya i després, va viatjar als regnes d'Aragó i de València, d'on també va rebre ajuda. Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Càller.[2]
Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós. L'1 de juny de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons amb un total de 60 galeres, 14 naus i altres naus petites salpen cap Sardenya, i cinc dies després es concentren a Maó per evitar el mal temps,[3] i on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejades per Huguet de Totzó.[1] El 12 de juny arriben a Sardenya,[4] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons.
La flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa i els aragonesos ja eren en terra,[5] i els tres-cents cavallers alemanys i dos-cents arquers van desembarcar a Càller.[6]
El setge
[modifica]Les forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, defensada per Vico Ronselmini i Iacopo da Settimo,[7] amb un castell i mines de plata importants per als pisans, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea, aliat de l'infant Alfons. Les forces combinades aragoneses, mallorquines i arborees es componien d'uns 20.000 homes, mentre que la vila disposava d'uns 700 soldats, entre ells 128 ballesters, així com les seves muralles.[8] El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323.
Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] els assetjants eren incapaços de vèncer les muralles, de manera que van tallar les vies de subministrament per vèncer per inanició i obligar els defensors a rendir-se per desgast, mentre els ballesters defensors van causar grans pèrdues entre els atacants.
Durant el setge, en el que moriren Guerau de Rocabertí i Desfar,[10] Gilabert V de Centelles i Artal de Luna y Urrea,[11] els pisans van interceptar la flota que duia Guillem Alomar amb reforços i queviures, i van capturar diversos vaixells i cremar-ne d'altres, i van haver de rebre el socors de Ramón de Sentmenat des de Goceano.[9]
La calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[6]
Conseqüències
[modifica]Els Dalmau VII de Rocabertí i Hug II d'Arborea es dirigiren cap a Castel di Castro,[12] que estava envoltada per aiguamolls salobres, i per aquesta raó van acampar en un turó, que van fortificar, en el mateix lloc es va construir la ciutat anomenada Bonaire. Mentrestant, Manfredi della Gherardesca aconseguí reforços, i el 25 de febrer arribà una flota de 52 vaixells amb cinc-cents cavalls i dos mil ballesters, i es va dirigir a socórrer el setge.[13]
El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava. Finalment, el 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret de Càller. Finalment, després de la derrota de pisans i genovesos a la batalla naval de Càller, van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven.[14]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Fulgosio, Fernando. Crónica de las Islas Baleares (en castellà). Maxtor, 1870, p.72.
- ↑ Hayward, Fernand. Sardaigne terre de lumiere (en francès). Nouvelles Editions Latines, 1956, p.40.
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.51
- ↑ * Hernàndez Cardona, Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. 2. Rafael Dalmau, 2004, p.133. ISBN 84-232-0655-6.
- ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV|
- ↑ 6,0 6,1 Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, p. vol.2, p.239.
- ↑ Gazano, Michele Antonio. La Storia sardegna (en italià). vol.2, 1777, p. 8.
- ↑ 8,0 8,1 Iglesias: Le fortificazione medievali (en italià i anglès). Scuola Sarda Seditrice, 2009.[Enllaç no actiu]
- ↑ 9,0 9,1 Balaguer, Víctor. Amor a la patria (en castellà). Imp. Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1858, p.168-169.
- ↑ «Setge d'Esglésies». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Cuesta, José. Las glorias nacionales: grande historia universal de todos los reinos, provincias, islas y colonias de la monarquía española, desde los tiempos primitivos hasta el año 1854 (en castellà). vol.4. Librería de Don José Cuesta, 1853, p. 477.
- ↑ «Setge d'Esglésies». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, p. vol.2, p.240.
- ↑ Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, p. vol.2, p.241.