Sil·limanita
 Sil·limanita | |
|---|---|
 Cristalls de sil·limanita (d'uns 3 cm) en matriu esquistosa Norwich, Connecticut, EUA. | |
| Fórmula química | Al₂SiO₅ |
| Epònim | Benjamin Silliman  |
| Classificació | |
| Categoria | Nesosilicat |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 09.AF.05 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.AF.05 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/A’.02 |
| Dana | 52.02.02a.01 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic - bipiramidal |
| Hàbit cristal·lí | cristalls prismàtics, fibrosos o aciculars |
| Estructura cristal·lina | a = 7,47 Å, b = 7,66 Å, c = 5,75 Å; Z = 4 |
| Grup puntual | ortoròmbica (2/m 2/m 2/m) |
| Color | incolora o en alguns casos blanc o gris, groc, groc verdós, gris verdós, blau verdós o blau. Incolor el làmina prima. |
| Exfoliació | {010} perfecta |
| Duresa (Mohs) | 7 |
| Lluïssor | vítria a subadamantina; típicament sedosa |
| Color de la ratlla | blanca |
| Diafanitat | transparent a translúcida |
| Gravetat específica | 3,24 g/cm³ |
| Propietats òptiques | biaxial (+) |
| Índex de refracció | nα = 1,653 - 1,661 nβ = 1,654 - 1,670 nγ = 1,669 - 1,684 |
| Birefringència | δ = 0,020 - 0,022 |
| Pleocroisme | incolor - marró clar - groc |
| Angle 2V | 21 a 30° |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Sil |
| Referències | [1][2][3][4] |
La sil·limanita[5] és un mineral silicat, membre de la sèrie dels aluminosilicats, la qual també inclou polimorfs com l'andalusita i la cianita. El seu nom prové del químic nord-americà Benjamin Silliman (1779–1864). Va ser descrita per primer cop l'any 1824, en un espècimen trobat a Chester, Connecticut, EUA.[3]
Característiques
[modifica]
La sil·limanita és un dels tres minerals que formen la sèrie dels aluminosilicats, junt amb l'andalusita i la cianita. Una varietat comuna de sil·limanita, és la que es coneix com a fibrolita, on apareix tot formant fibres.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la sil·limanita pertany a «9.AF - Nesosilicats amb anions addicionals; cations en [4], [5] i/o només coordinació [6]» juntament amb els següents minerals: andalucita, kanonaïta, cianita, mullita, krieselita, boromullita, yoderita, magnesiostaurolita, estaurolita, zincostaurolita, topazi, norbergita, al·leghanyita, condrodita, reinhardbraunsita, kumtyubeïta, hidroxilcondrodita, humita, manganhumita, clinohumita, sonolita, hidroxilclinohumita, leucofenicita, ribbeïta, jerrygibbsita, franciscanita, örebroïta, welinita, el·lenbergerita, sismondita, magnesiocloritoide, ottrelita, poldervaartita i olmiïta.
Formació i jaciments
[modifica]Tant la seva forma fibrosa com la forma cristal·lina són freqüents en roques metamòrfiques formades a partir de metamorfisme de roques sedimentàries. És un mineral que indica alt grau de temperatura i unes pressions variables. Es pot trobar junt amb andalusita, cianita, feldespat potàssic, almandina, cordierita, biotita i quars en esquists, gneissos, corneana i més rarament en pegmatita.[2]
La sil·limanita s'ha trobat a Brandywine Springs, Delaware, EUA.[6] Als territoris de parla catalana ha estat descrita al Cap de Creus,[7] a uns esquists a Castellar del Vallès[8] així com en alguns municipis de la Catalunya del Nord: Bellestar (Fenolleda), Mentet (Conflent), Nefiac (Rosselló) i Cortsaví (Vallespir).[9]
Aplicacions
[modifica]La sil·limanita s'utilitza en la indústria del vidre, com a refractari, i en la indústria de la porcellana en menor mesura.[10]
Referències
[modifica]
- ↑ «WebMineral entry». [Consulta: 19 desembre 2009].
- ↑ 2,0 2,1 http://rruff.geo.arizona.edu/doclib/hom/sillimanite.pdf Handbook of Mineralogy
- ↑ 3,0 3,1 http://www.mindat.org/min-3662.html Mindat.org
- ↑ MacKenzie, W. S.; Guilford, C. Atlas of rock-forming minerals in thin section. Essex: Longman Scientific & Technical, 1980, p. 10. ISBN 0-582-45591-X.
- ↑ Riba i Arderiu, O. «Vocabulari de mineralogia». IEC. [Consulta: 15 juny 2020].
- ↑ http://www.dgs.udel.edu/Geology/Mineralogy/destatemineral.aspx Arxivat 2010-06-10 a Wayback Machine. Delaware State Mineral, Sillimanite, Delaware Geological Survey
- ↑ Bareche, Eugeni. Els minerals de Catalunya: segle XX. Barcelona: Grup Mineralògic Català, 2006, p. 269. ISBN 84-609-9071-0 [Consulta: 11 desembre 2023].
- ↑ «Taula dels minerals de Catalunya en làmina prima». Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Arxivat de l'original el 11 de desembre 2023. [Consulta: 11 desembre 2023].
- ↑ Christian Berbain, Georges Favreau, Jacques Aymar. Mines et minéraux des Pyrénées-Orientales et des Corbières. Association française de microminéralogie, 2005. ISBN 9782952660105 [Consulta: 11 desembre 2023].
- ↑ Klein, Cornelis and Cornelius S. Hurlbut, Jr., Manual of Mineralogy, 1985, Wiley 20th ed., p. 380 ISBN 0-471-80580-7