Vés al contingut

Universitat de Perpinyà (1350-1793)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióUniversitat de Perpinyà
lang=ca
Edifici de la universitat al 1787 Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusuniversitat Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1350
Data de dissolució o abolició1793 Modifica el valor a Wikidata
Reemplaçat percentre universitari de Perpinyà Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

La Universitat de Perpinyà és una institució educativa del Rosselló que ha tingut una existència discontínua, en dues etapes separades per un llarg període d'absència. La primera etapa tingué lloc del 1350 [nt 1] fins al 1793, i la segona s'encetà als anys 70 del segle xx, i es manté en l'actualitat amb el nom d'Universitat de Perpinyà Via Domícia.

Història 1350-1793

[modifica]

Anys de prosperitat: segles XIV i XV

[modifica]
Estatuts de la universitat (1388-1389), al Llibre dels quatre claus

La universitat de Perpinyà nasqué després de la petició que els cònsols [el poder municipal] de Perpinyà i el bisbe d'Elna (Bernat Forner, de 1348 a 1350) feren [1] al rei Pere III de Catalunya-Aragó perquè creés un centre universitari que reemplacés la universitat de Montpeller, atès que la ciutat occitana havia passat a mans del rei de França el 1349. Per aquesta raó, i també com a demostració palpable del poder reial en el context de l'aleshores recent victòria sobre Jaume III de Mallorca, que l'havia permès d'annexar-se el Rosselló el 1344, Pere III fundà [2] l'studium generale de Perpinyà per un Privilegi del 20 de març del 1349 [3] o del 1350 (segons la forma de datació que s'usi[nt 1])

La universitat de Perpinyà fou la tercera més antiga de la corona d'Aragó[nt 2] i una de les primeres del món; la vuitena (o la desena[4] segons com es compti) més antiga de les fundades [nt 3] en l'actual territori francès.

El nou studium havia de tenir tres facultats: arts (humanitats en general), dret (amb les branques de dret romà i dret canònic) i teologia, però no se n'ha documentat una existència real [4] fins al 1379, quan rebé el títol d'universitat. Aquest reconeixement, competència de l'autoritat religiosa, fou atorgat pel papa -antipapa- Climent VII d'Avinyó [6] en una butlla datada a 28 de novembre del 1379. La butlla suprimia l'ensenyament de la teologia però autoritzava el de la medicina, potser [1] per fer de contrapès a la molt important facultat que Montpeller tenia; la facultat de teologia no seria restablerta sinó el 1447, pel papa Nicolau V. A partir del 1380, la nova universitat s'establí [2] lluny del centre, al barri de Sant Mateu, a prop del convent de Santa Clara, en un carrer que menava de l'antiga església de Sant Mateu [nt 4] al castell reial. Aquest carrer rebé el nom de "carrer de l'Estudi" fins al segle xviii, i en el present se l'anomena "carrer Petit de la Moneda". A la capella de Sant Joan Evangelista, o de la Funerària, i també [4] al palau del bisbe, s'hi feien les defenses de les tesis doctorals.

El funcionament de la universitat es regia pels estatuts de la universitat, del 1388-1389, que disposaven [1] que el govern de la institució requeia en un rector auxiliat per un consell de dotze membres, dos dels quals havien de ser batxillers. Així mateix, i atès que la universitat era independent del poder civil i de l'eclesiàstic, era també competència del rector defensar les llibertats de la institució davant del governador reial, els cònsols de la ciutat i el bisbe de la diòcesi. Aquesta independència era temperada per la figura del canceller reial, que atorgava el vistiplau als professors triats per la universitat. La institució tenia una relació de supervisió tàcita sobre les escoles primàries municipals de la comarca i, en el cas de l'escola de Perpinyà, el rector li fixava[8] anualment el temari d'estudis i la bibliografia a emprar. La universitat tenia[1] 380 estudiants el 1394, que primordialment procedien de les diòcesis d'Elna (això faria les comarques del Rosselló, el Conflent i el Vallespir), de l'Urgell (la Cerdanya) i de Girona (l'Empordà, la Selva, la Garrotxa), amb petites aportacions molt més distants geogràficament, com Tortosa, València o Comenge. La concurrència amb les més veteranes universitats de Tolosa (del 1229), Montpeller (del 1289), i Lleida[nt 5] feu que la universitat perpinyanenca tingués una projecció limitada. De fet, les famílies nord-catalanes benestants s'estimaven més enviar els fills a les universitats occitanes [9] que no pas a la local. Per contra, per als estudiants del sud de l'Albera la perpinyanenca fou una oferta d'interès fins a l'obertura d'altres universitats catalanes al segle xvi. A partir d'aquell moment, la pèrdua d'estudiants i de projecció social fou progressiva al llarg de diversos segles.

Al segle xv, l'activitat universitària quedà suspesa per uns anys a causa de l'ocupació francesa de Perpinyà en el marc de la invasió francesa dels Comtats (1462-1473) per les tropes de Lluís XI de França, que aprofità la inestabilitat causada al Principat per la guerra civil catalana. La capital rossellonesa envià Francesc Maler [10] com a síndic perpinyanenc en ambaixada a Ferran el Catòlic per demanar-li el restabliment de les càtedres.

Anys de decadència: segles xvi i xvii

[modifica]

...l'histoire de l'université de Perpignan se résume-t-elle à ceci, comme on le présente souvent en raccourci: un début très honorable sinon brillant d'abord à la fin du XIVe et au début du XVe siècle puisqu'elle attira des centaines d'étudiants, un dépérissement ensuite... ?

A començaments del segle xvii, l'exclusivitat territorial de la universitat de Perpinyà es veié trencada per l'establiment a la ciutat d'un col·legi dels jesuïtes el 1614, on s'ensenyava retòrica i gramàtica [nt 6] i a què el rei transferí "a perpetuïtat" [11] dues classes de gramàtica que es feien a la universitat (5 d'agost del 1661). El 1660, el rei també havia atorgat una classe de filosofia als dominics, però aquests hagueren de renunciar-hi el 1664 [12][b 1] davant de l'oposició universitària, que havia apel·lat al rei. Ambdós ordes competiren amb la universitat en l'atracció d'alumnes, professors i recursos públics, tant i més perquè la signatura del tractat dels Pirineus (1659) contribuí a assecar el flux d'estudiants del sud de la frontera.

De resultes de l'agregació del Rosselló a França, la universitat començà un procés d'afrancesament, en un context global que es donà també en altres universitats de l'Hexàgon. Així, una disposició del Consell Sobirà del Rosselló [nt 7] del 1662 i cartes reials del 1688 disposaren [2] que les càtedres de filosofia i teologia únicament es podien atorgar a persones que dominessin perfectament la llengua francesa, i que fossin rosselloneses d'origen o de la resta del reialme (barrant el pas als sud-catalans, doncs). Les deliberacions del consell universitari, que fins al 1690 eren redactades en català, passaren a ser-ho en francès.

L'edicte de Saint-Germain-en-Laye del 1679 ordenava que, a més del dret canònic i del dret romà, a les universitats també s'ensenyés dret francès, i que aquest ensenyament no es fes en llatí (la llengua universitària en exclusiva), sinó en francès. En el cas de Perpinyà, un decret del 21 de juliol del 1683 en creava la plaça de professor, i indicava que l'ensenyament es faria al saló de plens de l'ajuntament de la vila; no seria fins al 1702 que, amb la incorporació de Pere Màrtir de Collarès [nt 8] com a professor, la càtedra s'integraria a la universitat.[18]

Segle XVIII: important revifalla, i desaparició

[modifica]

La universitat es quedà sense local propi del 1710 [nt 9] i la mancança d'aquest espai comportà a la necessitat de fer les classes en locals de circumstàncies: de primer (1726), a una casa de la família Jordà [20] en força mal estat a prop de la Font Nova i, quan aquesta amenaçà ruïna [nt 10] el 1745, movent les lliçons a l'ajuntament (facultats de Dret, Medicina i Filosofia), al palau episcopal (Teologia) o al convent dels dominics.

Medalla a Lluís XV amb l'agraïment de la universitat

El 1717 s'havien redactat uns nous estatuts actualitzats (Statuta celeberrimae universitatis litterariae Perpinianensis), que es recolliren en la compilació Statuts et Privilèges de l'Université de Perpignan (s. XVIII). Uns anys després, el 5 de maig del 1723, Lluís XV començà la reorganització [12] de la Facultat de Medicina, fins aquell moment amb un ensenyament sota mínims, disposant la creació de dues càtedres de Medicina i una d'Anatomia. El 1759 [22] el mateix monarca amplià la Facultat amb una nova càtedra de Medicina, alhora que en renovava la d'Anatomia; projectà l'ensenyament de la botànica (per la relació amb les plantes medicinals), que no es faria realitat fins al 1767 amb l'establiment d'una càtedra i la nominació d'un titular; i també disposà que la figura del protometge del Rosselló (delegat reial davant dels metges, cirurgians i llevadores) passava a ser exercida pel degà dels catedràtics de medicina. La universitat tenia un canceller nomenat pel rei [nt 11] que era qui rebia el jurament del rector de la universitat i qui atorgava el grau de doctor. La prohibició de la Companyia de Jesús a França (disposició parlamentària del 6 d'agost del 1762), reduí a dos [12] el nombre de professors de filosofia.

El nou edifici de la universitat (1763)

[modifica]
Article principal: Edifici antic de la Universitat de Perpinyà
Edifici antic de la Universitat de Perpinyà (1763)

L'estat de decadència[24] que tenien els estudis superiors a Perpinyà al segle xviii i la voluntat de regenerar una zona de frontera, motivaren el comandant en cap del Rosselló, el comte de Mailly, a construir un nou edifici per a la universitat de Perpinyà, que es feu al barri de Sant Jaume entre el 1760 i el 1763. En paral·lel i amb vinculació a la universitat, però a una altra ubicació, de Mailly establí [25] un jardí de plantes (1767), amb un disseny fet el 1766 pel botànic montpellerenc Antoine Gouan [nt 12] al bastió dels Caputxins, i un d'arbustos al bastió de França. Costa Serradell, nou catedràtic de botànica, esdevingué director d'ambdós. L'edifici de la Universitat constà [24] d'una gran sala d'actes, que doblava com a biblioteca pública -el fons de la qual en De Mailly enriquí amb donacions generoses-, d'un espai per a aules, un gabinet de física experimental, un altre (a partir del 1770) d'història natural [5] i, en un edifici annex, un amfiteatre d'anatomia, anomenat "la rotonde". El 2 de juliol del 1786, el rector Louis Marigo-Vaquer expressà el reconeixement de la institució inaugurant un bust [28] dedicat al marquès de Mailly, tot elogiant-ne l'interès a nodrir les col·leccions d'objectes naturals, vius o preservats.

La universitat recuperà una mica del terreny perdut davant de les institucions competidores, i el 1768 [nt 13] tenia 240 alumnes i 17 professors repartits en quatre facultats (sense comptar-hi els 330 estudiants del Col·legi Reial, en aquell moment part de la universitat i sota l'autoritat -delegada en un director- de l'aleshores rector Antoine Jaubert). A la renovada universitat s'hi ensenyava anatomia, a càrrec d'un cirurgià de l'Hospital Militar de Perpinyà, botànica, medicina (amb una càtedra atribuïda a Josep Celles), i un curs de física experimental. També matemàtiques, encara que la coincidència d'assignatura amb el competidor Col·legi Reial (els jesuïtes, que l'havien portat, havien sigut expulsats del Rosselló el 1762) portà molts problemes. El Jardí de les Plantes tenia el 1766 entre 2.500 i 3.000 vegetals; el 1767 [30] es creà una càtedra de botànica, el 1770 el curs d'història natural, el 1779 un curs gratuït d 'ajuda al part destinat a comadrones i estudiants de medicina, i el 1786 l'intendent del Rosselló Saint-Sauveur creà una càtedra de química. Es potencià molt la biblioteca universitària, que passà dels 2.611 volums que tenia l'any 1771 [31] els 4.959 volums del 1787.

Extinció de la universitat (1793)

[modifica]

La universitat deixà de funcionar el juny del 1793. Al llarg del segle xviii, la universitat de Perpinyà havia anat adquirint una mala relació amb l'ajuntament de la ciutat [nt 14] i l'adveniment de la Revolució li feu perdre, a més, tant el suport reial com el de l'església, afectada per la nacionalització dels béns, la dissolució de comunitats eclesiàstiques i, en general, un actiu anticlericalisme. El 1791 ja només hi restaven vuit estudiants. Privada d'ingressos [nt 15] i en fallida econòmica al juny del 1793, poc després el decret de la Convenció Nacional del 15 de setembre del mateix any clausurà [33] totes les universitats franceses. Va ser substituïda, pel 1795-1796, per l'École Centrale de Perpinyà (1796-1894), una institució educativa de menys volada. No seria fins a la segona meitat del segle XX quan els estudis universitaris es reprendrien progressivament a la Catalunya del Nord.

Cos docent

[modifica]

Rectors

[modifica]

Pels estatuts de la universitat del 1388-1389, el càrrec de rector era electiu, i es renovava anualment. Al llarg de la història, les procedències dels rectors traçaren un dibuix de la influència relativa de cada facultat a cada període temporal:

Dret Teologia Medecina Art
1383-1589 44 34 --- 5
1501-1589 --- --- 9 ---
1591-1659 24 11 22 0
1660-1722 20 18 20 0
1723-1759 13 10 13 0
1760-1793 11 11 14 4

Dels vora dos-cents rectors diferents que governaren la institució se'n poden destacar els noms d'Antoni de Ros i Moner (1541), Francesc Vidal Descamps (1558-1559), Miquel Llot de Ribera (1586), Francesc Soler (1589 i 1599), Josep Juallar (1624, 1632-1635, 1647), Francesc Juallar (1641 i 1648), Josep Carreres (1644), Francesc Carrera (1666, no pogué prendre possessió), Josep Coma (1689), Josep Carrera (1716, 1723 i 1737), Thomas Amanrich (1728 i 1733), Pere Barrera i Volar (1737 i 1755), Emmanuel Bonafos (1743), Tomàs Carrera (1752), Josep Balanda i Sicart (1753), Antoni de Banyuls i de Forcada (1754-1755, 1760, 1767), Francesc de Fossa (1759), Miquel Joan Josep Jaume i Boixader (1769), Joseph Bonafos (1772) i Augustin Anglada (1793, darrer rector).

Professors

[modifica]

Entre els molts professors que ensenyaren a la universitat de Perpinyà, a més dels rectors esmentats en la relació anterior, es poden citar Cyr Amanrich i els seus fills Jacques i Cyr, Antoni Coma (professor de dret [34] el 1710), Onofre Pau Cellers, Lluís Miquel Costa i Serradell, Josep Antoni Guiter, Pere Nicolau i Josep Ramon. En un document del 1768 [29] s'indica que la universitat tenia disset professors, quatre càrrecs superiors (canceller -el bisbe Charles de Gouy-, vice-canceller, rector i prefecte) i cinc càrrecs menors (bibliotecari, tresorer, demostrador d'anatomia -el Cirurgià Major de l'Hospital Militar-, secretari i bidell); a notar, que els càrrecs de vice-canceller, prefecte i tresorer requeien el 1768 en el reputat [35] professor de teologia Augustin Vidalier.

Per a més professors de la universitat, vegeu la Categoria:Professors de la Universitat de Perpinyà.
Comprèn tant professors de l'etapa antiga com professors de l'etapa contemporània de la institució

Notes

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 L'any de fundació de la universitat varia entre 1349 i 1350 depenent de les fonts consultades, perquè, a l'Edat Mitjana, el calendari julià no feia el salt d'any l'1 de gener. La data del 20 de març del Privilegi és anterior a l'Anunciació de Jesús (el 25 del mateix més) que Dionís l'Exigu havia fixat com a inici del nou any en fer la seva Taula de Pasqua, origen de l'Anno Domini. En aquest article s'ha seguit el criteri del 1350, de Garcia Edo (2010) i de l'Enciclopèdia Catalana («Universitat de Perpinyà (1350-1793)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.)
  2. ↑ La universitat de Perpinyà va ser fundada al 1350, després de les universitats de Montpeller del 1289 (encara que l'Escola de Medicina n'havia sigut fundada molt abans, el 1220) i de Lleida, del 1300
  3. ↑ Les universitats més antigues del territori francès actual són:
    * Universitat de París (fundada el 1200)
    * Universitat de Tolosa (1223)
    * Universitat de Montpeller (1289)
    * Universitat d'Avinyó (1303)
    * Universitat d'Orleans (1305)
    * Universitat de Cahors (1332, desapareguda el 1751)
    * Universitat de Grenoble (1339)
    * Universitat de Perpinyà (1350, o 1379) [4]
    * Universitat d'Angers (1362)
    * Universitat d'Orange (1363, suprimida el 1790) [5]
  4. ↑ L'antiga església de Sant Mateu va ser destruïda pel Capità General Juan de Meneses el 1640 [7] Va ser reconstruïda al 1677 en una ubicació propera, al carrer Gran de la Moneda.
  5. ↑ La universitat de Barcelona no es fundà fins al 1533, i la de Girona el 1561
  6. ↑ Per l'orientació de l'orde jesuïta i les vinculacions que tenia amb la cort espanyola, el Col·legi de la Companyia de Jesús esdevingué una eina de castellanització per contraposició a la tradició llatina i catalana de la universitat perpinyanenca. Quan, pel tractat dels Pirineus (1659), el Rosselló passà a ser territori francès, els jesuïtes -amb Antoni Ignasi Descamps de rector del col·legi perpinyanenc- mudaren la lleialtat i es convertiren en instruments d'afrancesament al servei de Lluís XIV; aquest els atorgà el monopoli en l'expedició del certificat d'estudis secundaris [1]
  7. ↑
    « “Arrest prohibint que no es llisga la gramàtica a la Universitat, que no púgan cursar sinó los que suficientment entendran la llengua francesa. Als sinch de maig de 1662 presents messieurs de Sagarra, president, de Copons, de Manalt, de Prat, de Trobat, de Villaformiu y de Queralt, conseller [...] la cort ha prohibit i prohibeix, a totes les persones de qualsevol grau, estat o conditió que sien, de ensenyar, en la present vila, pública ni secretament, en las casas ni en altres parts, grammàtica o retòrica a persona alguna si no és que sie repassant a les que actualment cursan y cursaran en lo col·legi dels pares jesuïtas [...] sots pena de presó y demanda arbitrària de la cort, tant per les persones que ensenyaran com per los amos de las casas y llochs en los quals se permetrà la enenyansa. [...] no se admeten ni permeten [...] matricular ni cursar persona alguna en alguna de ditas facultats que lligen i es llegiran en dita Universitat que no tinga i els aporte un certificat firmat per lo pare jesuïta preceptor de la llengua francesa de com saben y entenen aquella mediocrament, sots pena de privatió de llurs officis y càtedras y demanda arbitrària” »
    — [15]
  8. ↑ Pere Màrtir de Collarès i Isarn, o Izern (Vinçà, 2 de juliol del 1659 - Vinçà, 14 de novembre del 1708) va ser conseller reial al Consell Sobirà del Rosselló, advocat, i professor de dret a la universitat de Perpinyà de 1702 a 1708 [16] Fou pare d'Albert de Collarès (1681-1753), president del Consell Sobirà, avi de Francesc de Collarès i besavi d'Albert de Collarès, ambdós membres del Consell Sobirà [17]
  9. ↑ L'antic local de la universitat va ser desallotjat el 1710 per un edicte reial per establir a l'edifici la seca de la ciutat [19]
  10. ↑ El rector de la Universitat [Pau Folquet n'era el rector el 1720] escriví al govern en relació amb l'envellit edifici de la família Jordà i la manca de mitjans per arreglar-lo adequadament: "L'Université se trouve aujourd'hui sans aucun revenu pour l'entretien d'une vieille maison à la place de l'ancienne où l'on a bâti l'hôtel de la monnaie; et cette nouvelle Université tombe en ruines malgré les sommes qu'on y a employées en des réparations aussi minces que mal etendues" [21]
  11. ↑ El canceller de la universitat era al 1751 el bisbe de Perpinyà Charles de Gouy, que rebia una retribució de cent cinquanta francs pel càrrec[23]
  12. ↑ El jardí botànic de Mailly substituí un d'anterior i més modest emplaçat als jardins de l'hospital de Perpinyà, que havia estat creat pel naturalista i degà de la facultat de medicina Pere Barrera [26] Hi ha un gravat clàssic d'Antoine? de Margoüet mostrant una perspectiva del Jardí i la seva ubicació al bastió [27]
  13. ↑ En un document titulat Etat actuel de l'université de Perpignan depuis son rétablissement s'indicava que la universitat constava de quatre facultats: la de teologia, que tenia quatre professors i 80 alumnes; la de dret, amb cinc professors i 40 estudiants; la de medicina, amb cinc professors i 50 alumnes; i la d'arts, amb tres professors i 70 alumnes [29]
  14. ↑ Al pressupost municipal de Perpinyà del 1701-1702 es dotaven les remuneracions de diversos professors, la majoria religiosos, com Ambroise Gardebosc -carmelità i al 1713 professor de teologia a la universitat de Tolosa- o Thomas Coronat -prior entre 1721 i 1728 de l'històric monestir dominicà de Prulla, a Fanjaus-, per un total de 1.400 lliures. Als del 1751-1752 se n'assignaven 2.472, als del 1761-1762, 2.110, als de 1771-1772 1.600, als de 1781-1782, 1.950 i als de 1791-1792 només 700 lliures [32]
  15. ↑ Pels anys 1760, la universitat es nodria de 15.000 lliures anuals de rendes generades per Sant Miquel de Cuixà [26] que, de resultes de l'exclaustració imposada a l'època de la Revolució, deixaria de percebre trenta anys després

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Sagnes, Jean. L'Université de Perpignan, une institution pluriseculaire.  Al llibre: Sala, Raymond; Ros, Michelle (directors). Perpignan une et plurielle. Canet: Editions Trabucaire, 2004. ISBN 2849740136. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Larguier, Gilbert. Perpignan et son université XIVe-XVIIIe siècle.  A Larguier Découvrir l'histoire du Roussillon... (2013) pàg. 429-443
  3. ↑ Privilegi de Pere III a Garcia Edo El Llibre Verd Major (2010) p. 701-703
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Catafau, Aymat. «Les débuts de l'université sous les rois d'Aragon». A: L'université de Perpignan. L'une des plus anciennes universités d'Europe. Perpinyà: Presses universitaires de Perpignan-Fondation université de Perpignan Via Domitia, 2013, p. 11-69. ISBN 9782354121907. [Enllaç no actiu]
  5. ↑ 5,0 5,1 Bourgat, Robert. Le cabinet d'Histoire Naturelle de Perpignan.  A Sagnes L'Université de Perpignan... (1996)
  6. ↑ Butlla de Climent VII a Garcia Edo El Llibre Verd Major (2010) p. 703-705
  7. ↑ Torreilles, Philippe. Mémoires d'un chirurgien au XVIIe siècle (Extrait de la "Revue d'histoire et d'archéologie du Roussillon", t.IV). Perpinyà: Imp. Joseph Payret, 1903, p. 13, 31.  Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
  8. ↑ Torreilles, Philippe; Desplanque, Emile «L'enseignement élémentaire en Roussillon». Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 36, 1895, pàg. 145-398. pàg. 218
  9. ↑ Larguier, Gilbert «Les étudiants du Roussillon entre Perpignan et les universités du Languedoc». Annales du Midi, revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale, vol. 121, nº 121-268, 2009, pàg. 503-521.
  10. ↑ Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpinyà: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914, p. 346. 
  11. ↑ Alart. Inventaire-sommaire des Archives Dèpartementales antérieures a 1790, Pyrénées-Orientales. París: Paul Dupont, 1868, p. 208. 
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Torreilles, Ph. «L'université de Perpignan avant et pendant la Révolution française». Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 33, 1892. p. 277
  13. ↑ Torreilles L'université de Perpignan... (1892) usà extensament un treball inèdit de Jean-Pierre Campagne, professor de matemàtiques a la universitat, titulat Abregé historique de l'Université, elaborat entre 1761 i 1768
  14. ↑ «[Recensió i generosos resums de "L'Université de Perpignan" 1892) de Philip Torreilles]». Revue des Pyrénées et de la France méridionale, organe de l'Association pyrénéenne et de l'Union des sociétés savantes du Midi, V fasc. 1, 1893, pàg. 448-455.
  15. ↑ Jané Checa, Òscar. França i Catalunya al segle xvii. Identitats, contraidentitats i ideologies a l'època moderna (1640-1700) [tesi doctoral]. Bellaterra-Toulouse: Universitat Autònoma de Barcelona - Université de Toulouse-Le Mirail, 2003, p. 274-275.  Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.
  16. ↑ «Genealogia de Pere Màrtir de Collarès» (en francès). [Consulta: 1r gener 2015].
  17. ↑ Capeille Dictionnaire... (1914) p. 129-130
  18. ↑ Chène, Christian. L'enseignement du droit français en pays de droit écrit (1679-1793). Geneva [sic]: Librairie Droz, 1982 (Travaux d'histoire éthico-politique, 39). ISBN 9782600039826. 
  19. ↑ Torreilles L'Université de Perpignan avant et pendant... (1792) p. 274
  20. ↑ Alart Inventaire... (1868) p. 153
  21. ↑ Morer, Joseph «Notice historique sur le rétablissement de l'Université de Perpignan sous la domination française». Bulletin de la Société, agricole scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, nº 8, 1851, pàg. 261-270.
  22. ↑ Déclaration du roy portant réglement pour l'Université de Perpignan du 31 mars 1759.  Transcrit als folis 61 a 71 dels Statuts et Privilèges de l'Université de Perpignan (s. XVIII)
  23. ↑ Henry, D.M.J.. Histoire de Roussillon, comprenant l'histoire du Royaume de Majorque. París: Impr. Royale, 1835, p. 525-526. 
  24. ↑ 24,0 24,1 «L'Antiga Universitat, al web municipal de Perpinyà». Arxivat de l'original el 2014-10-19. [Consulta: 1r octubre 2014].
  25. ↑ «Fitxa de l'edifici antic de la Universitat de Perpinyà a la base de monuments històrics francesos Mérimée» (en francès). [Consulta: 1r setembre 2014].
  26. ↑ 26,0 26,1 «L'école de medecine de Perpignan, d'hier à aujourd'hui [conferència de Michel Martinez]» (en francès). Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 1r desembre 2014].
  27. ↑ «Gravat amb una perspectiva de Margoüet, al web "Gallica"». [Consulta: 1r desembre 2014]. Podria ser una làmina -o tiratge apart d'una- del llibre Voyage pittoresque de la France avec la description de toutes ses provinces, par une Société de Gens de Lettres. IV Province du Roussillon. París: chez Lamy, libraire, 1787. 
  28. ↑ Assemblée générale de l'Université de Perpignan relative à l'érection d'un buste du maréchal de Mailly, tenue le 17 Novembre 1794. Perpinyà: Joseph-François Reynier, 1785. 
    Proces-verbal de l'assemblée générale et publique de l'Université de Perpignan tenue le 2 juillet 1786 pour l'inauguration du buste de Monseigneur le maréchal comte de Mailly.... Perpinyà: imp. Joseph-François Reynier, 1786. [Enllaç no actiu] («Text digitalitzat». Arxivat de l'original el 2015-07-06. [Consulta: 27 abril 2015].)
  29. ↑ 29,0 29,1 État actuel de l'université de Perpignan depuis son rétablissement. Perpinyà: Jean-Baptiste Reynier, 1768. [Enllaç no actiu] («Text digitalitzat». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 27 abril 2015].)
  30. ↑ Izarn, Pierre «La Faculté de Médecine de Perpignan au XVIIIe siècle». Histoire des sciences médicales, tome XXVI, nº 1, 1992, pàg. 44.
  31. ↑ Catalogue des livres de la bibliothéque publique de l'Université de Perpignan 1771. Perpinyà: imp. J. F. Reynier, 1771. [Enllaç no actiu] («Text digitalitzat». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 27 abril 2015].)
  32. ↑ Guibeaud, Jean «Notes statistiques sur l'instruction publique a Perpignan (1684-1891)». Société Agricole Scientifique & Littéraire des Pyrénées-Orientales, volum 34, 1893, pàg. 522-527.
  33. ↑ Izarn La Faculté de Médecine... (1992) p. 45
  34. ↑ Capeille Dictionnaire... (1914) p. 280
  35. ↑ Capeille Dictionnaire... (1914) p. 651

Bibliografia i documentació complementària

[modifica]

Manuscrits

[modifica]
  • Per a l'estudi dels primers any de la universitat, un document rellevant i d'especial interès (Catafau Les débuts de l'université... (2013 dixit) és el "Llibre dels quatre claus" (Statuta et memoriale Universitatis Perpiniani).  (Consulta Arxivat 2015-01-20 a Wayback Machine.), amb textos i disposicions referents als primers 150 anys de la institució. És el manuscrit 87 de la Biblioteca Municipal de Perpinyà, i comprèn (selecció): Calendari i fragment de l'evangeliari, en llatí; Estatuts de la universitat (De consuetudinibus et statuta); Privilegi de Ferran II d'Aragó sobre l'exercici de la medicina (1510); Estatut de Franciscus de Ulmis (Francesc d'Oms, rector el 1425); Estatuts fets el 1459 pel rector Petrus Serra; De stipendiis sive salariis solvendis per baccalaureos, magistros et doctores in hac Universitate noviter creandos (9 de gener del 1536); Extractes del Llibre verd de Perpinyà, comprenent les cartes de Pere III fundant la universitat (1349), la butlla de Climent VI (1349), les cartes de Jaume II establint la universitat de Lleida (1300), quatre butlles de Benet XIII per a la Universitat (ca 1415), i una butlla de Nicolau V (1447); Diversos estatuts i reglaments dels segles xvi i xvii; Capitulacio, institucio y fundacio de una cathedra e lectura de theologia en lo estudi mayor de la present vila de Perpinya; Butlles de Pius V exigint la professió de fe a qui hagués de prendre els graus (1564); De motu proprio Pii V jurando. Medicis die doctoratus... (1566); Déclaration du Roy pour empêcher qu'aucuns religieux ou séculiers établis et habitants à Perpignan puissent enseigner les mêmes sciences qui sont professées en l'Université et au collège des Jésuites de ladite ville; Arrêt du Conseil d'État défendant l'exercice de la médecine à ceux qui n'auront pas pris le grade de docteur en médecine, et qui règle les études de ceux qui voudront se faire graduer dans cette faculté; Déclaration du Roy portant la forme à observer dans l'examen de ceux qui voudront être reçus en philosophie; Catalogue des recteurs de l'Université qui ont rempli cette place et qui se sont inscrits dans ce livre.
  • Un altre document de gran interès, més modern, és el recull Statuts et Privilèges de l'Université de Perpignan [manuscrit], (s. XVIII).  Arxivat 2015-05-18 a Wayback Machine. És el manuscrit 89 de la Biblioteca Municipal i comprèn: Extrait des registres du conseil souverain de Roussillon; Statuta celeberrimae universitatis litterariae Perpinianensis edita anno salutis 1717; Extrait du registre du conseil souverain de Roussillon concernant les statuts de l'Université; carta de Joseph Fleuriau d'Armenonville del 19 de juny del 1723 referent als nous estatuts; Coût des inscriptions des étudiants du 7 novembre 1752, amb la llista de professors; Discours à la louange de Louis XV établi à perpétuité pour être prononcé chaque année le 16 février par le recteur de l'université. Du 16 octobre 1759; Déclaration du Roi portant sur le règlement pour l'université
  • El Llibre Verd Major de Perpinya recull transcripcions de documents d'entre el segle xii i el 1395. Ha estat transcrit i editat modernament.
  • Els Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals conserven diversos lligalls de documentació referent a la universitat. Van ser indexats en un volum publicat el 1868

Impresos

[modifica]
  1. ↑ Torreilles, Ph. «L'université de Perpignan avant et pendant la Révolution française». Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 33, 1892, pàg. 273-386. [13][14]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Universitat_de_Perpinyà_(1350-1793)&oldid=34250123»