Vés al contingut

Basílica dels Sants XII Apòstols

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Basílica dels Dotze Apòstols)
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Basílica dels Sants XII Apòstols
Imatge de l'interior
Imatge
Epònimapòstol Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEsglésia i basílica menor Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteCarlo Fontana, Francesco Fontana, Ludovico Rusconi Sassi, Nicola Michetti
Construcciófinals de 1348 - 1702
Consagració1887
Característiques
Estat d'úsBo
Estil arquitectònicbarroc
Mesura18 (amplada) × 75 (longitud) m
nau: 40 (amplada) m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaRoma Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciópiazza dei Santi Apostoli - Roma Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 53′ 53″ N, 12° 29′ 00″ E / 41.898106°N,12.483206°E / 41.898106; 12.483206
Patrimoni monumental d'Itàlia
Activitat
CategoriaBasílica menor
DiòcesiRoma
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FestivitatEls 12 Apòstols
Lloc websantiapostoli.it Modifica el valor a Wikidata

La Basílica dels Sants xii Apòstols és un lloc de culte catòlic, situat al centre històric de la ciutat de Roma, al barri de Trevi. Té la dignitat de basílica menor.[1]

L'interior de la basílica
La volta vista des dels confessionaris
L'accés a la cripta

Història

[modifica]

La basílica, fundada durant l'època romana d'Orient pel papa Pelagi I a l'època de Narsès (segle vi), conserva les relíquies dels apòstols Felip i Jaume. És l'única basílica de Roma que no està construïda sobre edificis romans ja existents, tot i que es van fer servir des de l'inici materials d'espoli, originaris probablement de les termes de Constantí i no, com diu la llegenda, del forum de Trajà.

El model arquitectònic de l'església original és de l'Apostoleion de Constantinoble, de planta central.[2]

El 1348 va ser destruïda per un terratrèmol, i no va ser restaurada fins al segle xv, a iniciativa del papa Martí V, que formava part de la família Colonna, que habitava des de segles a la zona. Al segle xv es va construir igualment el pòrtic de la façana davantera, i l'absis va ser decorat amb un fresc grandiós de L'Ascensió, obra de Melozzo da Forlì, els fragments del qual estan dividits actualment entre els Museus Vaticans i el Palau del Quirinal a causa d'una remodelació feta al segle xviii. Aquest fresc, notable pel seu ús magistral de la perspectiva de baix a dalt, exercí una gran influència en Michelangelo Buonarroti quan aquest pintava els frescs de la Capella Sixtina, en particular el Crist del Judici Final.

El 1702, el papa Climent XI encarregà la restauració íntegra de l'edifici, que va ser feta per diversos arquitectes, entre els quals hi ha Carlo Fontana, el seu fill Francesco, Ludovico Rusconi Sassi i Nicola Michetti. La nova església va ser consagrada pel Papa Benet XIII el 17 de setembre de 1724.

La caiguda dels àngels rebels, de Giovanni Odazzi, sobre el presbiteri, és impressionant per l'efecte visual que produeix. Però les dues obres més notables són el magnífic fresc del sostre, El triomf de l'orde franciscà, de Baciccio (1707), i el monumental sepulcre del papa Climent XIV, obra d'Antonio Canova (1787). El sostre de la sagristia va ser decorat pel venecià Sebastiano Ricci.

Des de 2008 són visibles els frescs de la capella Bessarione, en un espai situat entre l'església i el palau adjacent, atribuïts a Antoniazzo Romano, Melozzo da Forlì i els seus tallers. Aquest espai va ser descobert casualment el 1959 durant unes obres realitzades al palau, car la capella haviat sigut tapiada uns segles.

Descripció

[modifica]

Arquitectura

[modifica]

Al costat del Palau Colonna, la basílica té el pòrtic del segle xv que amaga la façana neoclàssica de Giuseppe Valadier. El darrer pis de la façana també és neoclàssic, amb grans finestrals, on Giovanni Torlonia, llavors encara duc, va voler que quedés memòria del seu discurs del 1827: «IOANNES DVX TORLONIA FRONTEM PERFECIT A D MDCCCXXVII».

A l'interior, caracteritzat per una arquitectura solemne i sever, es poden admirar les obres de Antoniazzo Romano, Benedetto Luti, Giuseppe Cades La basílica està dividida en tres naus, dividides per una filera de columnes corínties, sostenint el sostre, al mig del qual hi ha pintat "El triomf de l'orde franciscà".

A la dreta de l'altar major hi ha les tombes del comte Giraud de Caprières (mort el 1505) i del cardenal Raffaele Riario (mort el 1474), que es van voler atribuir a Michelangelo. A l'esquerra hi ha un monument al cardenal Riario, de l'escola d'Andrea Begno, possiblement dissenyades per ell mateix. També hi ha una Madonna de Mino da Fiesole. A més, a la basílica estan enterrats els cardenals Joan Bessarió, Lorenzo Brancati, Agostino Casaroli i el compositor Girolamo Frescobaldi.

Al mur a la dreta del pòrtic de l'església antiga, hi ha un antic baix relleu d'una àliga que porta una corona de fulles de roure als talons. Al davant hi ha el monument al gravador Giovanni Volpato, executat pel seu amic Antonio Canova. Consisteix en un llarg baix relleu representant l'Amistat en la forma d'una dona plorant davant del bust del difunt Volpato.[3]

En un peu de la nau al costat dret, prop de la primera capella, hi ha consagrat el cor de Maria Klementyna Sobieska, esposa del vell pretendent James Francis Edward Stuart. La seva tomba està a la Basílica de Sant Pere. El monument és de Filippo della Valle. James Stuart hi anava a resar cada matí, i hi va ser enterrat el 1766, fins que finalment va ser traslladat amb la seva esposa a Sant Pere.

L'àmplia cripta sota l'altar major, construïda per Luigi Carimini entre 1869 i 1871, reuneix les restes dels apòstols Felip i Jaume, conjuntament amb relíquies d'altres màrtirs i les tombes de la família Riario, en el seu temps propietaris del presbiteri. Les pintures al temple del deambulatori estan inspirades en les catacumbes de Sant Calixt i de Domitila.

Els frescos de Melozzo da Forli

[modifica]
Un fragment del fresc retirat de Melozzo da Forlì

Melozzo da Forlì pintà al sostre de la gran capella L'Ascensió de Nostre Senyor. Segons Giorgio Vasari, la figura del Crist està tan admirablement escorçada que sembla perforar la volta; i de la mateixa manera es veuen els àngels escombrant per l'aire en dues direccions oposades.[4] La pintura va ser executada pel cardenal Riario, nebot de Sixt IV, vers el 1472.

Durant la dramàtica renovació del temple, va ser retirada i situada al Palau del Quirinal el 1711, on encara es pot admirar, amb la inscripció Opus Melotii Foroliviensis, qui summos fornices pingendi artem vel primus invenit vel illustravit. Diversos dels caps dels apòstols que l'envoltaven i que possiblement van ser tallats, van ser enviats al palau del Vaticà.

Capelles

[modifica]

Les dotze capelles en total, amb tres més en forma de cúpula a cada costat, estan adornades amb marbres i pintures. La pintura de la primera capella a la dreta és de Nicola Lapiccola, i la de la següent, de Corrado Giaquinto. La Capella de Sant Antoni conté vuit columnes de marbre i una pintura de Benedetto Luti.

La primera capella a la dreta és la Capella de la Immaculada. Té una Madonna del segle xv donada pel cardenal Bessarió (1403-1472).

La Capella de la Crucifixió, al costat dret, està dividia en una nau i dos passadissos. Les vuit columnes són de l'església del segle vi. A la capella es troba tomba de Raffaele della Rovere (mort el 1477), germà de Sixt IV i pare de Juli II. Va ser dissenyada per Andrea Bregno.

La cripta va ser construïda el 1837. Durant la construcció es van redescobrir les relíquies de Jaume i Felip, les quals van ser portades des de les catacumbes durant el segle xi per protegir-les dels invasors. Les pintures de les parets són reproduccions de les antigues pintures de les catacumbes. Una inscripció explica que el papa Esteve IV caminà el 886 des de les catacumbes fins a l'església portant les relíquies als seus braços. La resta de capelles van ser decorades entre 1876 i 1877.

Climent IV està enterrat a la darrera capella del costat esquerre, prop de la porta de la sagristia. La tomba neoclàssica és obra d'Antonio Canova, i va ser construïda entre 1783-1787. Al costat de l'estàtua del papa hi ha dues figures que representen la Temprança i la Clemència. Va ser el primer gran treball de Canova a Roma.

Davant la sagristia està la capella de Sant Francesc, pintada per Giuseppe Chiari. El Descendiment de la Creu, sobre l'altar de la darrera capella, és una obra famosa de Francesco Manno.

La capella de Bessarió

[modifica]

Des del 2008, mitjançant una escletxa entre l'església i un edifici són visibles alguns frescs de la Capella Bessarió, atribuïts a Melozzo da Forlì, Antoniozzo Romano i els seus tallers.[5] Queden dues escenes de Sant Miquel Arcàngel i part d'un cor d'àngels. El pas va ser descobert accidentalment el 1959 per Clemente Busiris Vici durant les tasques de manteniment realitzats al contigu Palau Colonna. La capella, amb les pintures molt malmeses per les inundacions del Tíber i pel saqueig de Roma va quedar pràcticament bloquejada amb la construcció de la capella Odescalchi el 1719-23.[6]

  • Bessarione. L'isola sullo sfondo è il Mont-Saint-Michel
    Bessarione. L'isola sullo sfondo è il Mont-Saint-Michel
  • Capella Bessarió - S Michele di Siponto
    Capella Bessarió - S Michele di Siponto
  • Capella Bessarió - Coro degli Angeli
    Capella Bessarió - Coro degli Angeli

Aquesta capella va ser construïda a mitjan segle xv pel cardenal Bessarió, amb frescs atribuïts a Antoniazzo Romano i Melozzo da Forlì. Al sostre es pot admirar el cor d'àngels i a la dreta i a l'esquerra de la capella hi ha dos frescs que donen un testimoni important de pintura renaixentista. El Cor d'Àngels de la volta ha pràcticament desaparegut. Els dos frescs de la part superior de l'absis mostren escenes on apareix l'arcàngel Sant Miquel com a protector contra el mal.[7] El fresc de l'esquerra representa la ciutat de Siponto nel Gargano, envoltada de muralles i amb l'arcàngel amb l'aparença d'un brau que lluita contra el mal. A l'escena de l'esquerra, mig conservada, es veu el Mont Sant Michel a la part superior esquerra i, en primer pla, el bisbe d'Avranches Sant Aubert, amb les robes episcopals enmig d'una processó solemne, acompanyat de dos dignataris eclesiàstics. A la dreta, hi ha sis frares franciscans i cinc basilians. El sant mostra les faccions del rei de França Lluís XI. Els dos dignataris són Francesco della Rovere, el futur Sixt IV, i Giuliano della Rovere, futur Juli II.[8]

El títol cardenalici dels Sants xii Apòstols

[modifica]

El títol cardenalici dels Sants xii Apòstols, un dels més antics i prestigiosos, va ser creat l'any 112 pel papa Evarist, originàriament amb el nom dels sants Felip i Jaume (els dos apòstols que, segons la tradició, estan sepultats a la basílica), i successivament confirmat pel papa Pelagi I al 555 i posteriorment per Joan III, que al 560 modificà el nom pel dels Sants XII Apòstols, quan consagrà l'església de nova erecció l'1 de maig d'aquell any. Durant un temps el títol estava col·legiat a la basílica de Santa Maria la Major, i els seus preveres celebraven la missa per torns.

Cardenals titulars

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Gcatholic.org Basilicas in Italy, Vatican City State, San MarinoLllenguya= anglès».
  2. ↑ Si veda in Rendina-Paradisi, Le strade di Roma, Newton & Compton 2003.
  3. ↑ Vasi, Mariano. A new picture of Rome and its environs in the form of an itinerary. Cradock, & Joy, 1824, p. 176. 
  4. ↑ Lanzi, Luigi. The History of Painting in Italy: The schools of Bologna, Ferrara, Genoa, and Piedmont. W. Simpkin and R. Marshall, 1828, p. 43. 
  5. ↑ Cosentino, Lorena «La cappella Bessarione nella Chiesa dei Santi XII Apostoli a Roma». Antoniazzo Romano e la sua attività di frescante, 2013.
  6. ↑ Per a una analisi detallat dels frescos vegeu: ref-web| url =http://www.gliscritti.it/blog/entry/1133 | títol = Il Cardinal Bessarione e gli affreschi della Cappella dei Santi Eugenia, Giovanni Battista e Michele Arcangelo nella basilica dei Santi XII Apostoli in Roma| nom =Sabina |cognom=Isidori|data= 2011}}
  7. ↑ i Turchi ottomani, che avevano conquistato Costantinopoli nel 1453
  8. ↑ Fonte: Fondo Edifici di Culto del Ministero dell'Interno; Gestione a cura di Spazio Libero società cooperativa sociale
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Gregorio Conti va ser deposat pel mateix Papa qui l'havia nomenat (Pasqual II), presumiblement a causa de la seva actitud crítica pública de la conducta del Papa amb motiu de les concessions fetes a l'emperador Enric V per a la investidura dels bisbes i abats; va ser restablert a la dignitat i al títol per Calixt II. A la mort d'Honori II, durant el conclave de 1130, Gregorio es va aliar amb el partit del cardenal Peter Pierleonis, que va ser elegit Papa amb el nom Anaclet II en comparació amb el cardenal Gregorio Papareschi, que va ser elegit amb el nom d'Inocenci II. Aquest, que resultà el Papa legítim, el va deposar després de l'elecció (igual que a d'altres cardenals seguidors d'Anaclet). En 1138, a la mort d'Anaclet, els seus seguidors van triar Papa Conti, que va prendre el nom de Víctor IV, però poc després, convençuts per Bernat de Claravall, va fer un acte de submissió a Inocenci II, que el maig d'aquell mateix any el va reincorporar a la dignitat i al títol, només per lamentar-ho només un any més tard, quan finalment el van deposar definitivament.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Basílica dels Sants XII Apòstols
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Basílica_dels_Sants_XII_Apòstols&oldid=33444369»