Vés al contingut

Constel·lació del Lleó Menor

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula constel·lacióLleó Menor 
Nom en llatíLeo Minor
AbreviaturaLMi
GenitiuLeonis Minoris
SimbologiaEl Lleó Menor
Ascensió recta10
Declinació35
Àrea232 graus quadrats
Posició 64a
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed0
Estel més brillant46 LMi (Praecipua) (3,83m)
Limita amb
Visible a latituds entre +90° i −45°.
Durant el mes d'abril a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

El Lleó Menor (Leo Minor) és una constel·lació de l'hemisferi nord. Com moltes altres constel·lacions modernes no conté més que unes poques estrelles realment lluminoses. De fet, només sis d'aquests estels són més brillants que la magnitud aparent 5. En contrast amb Leo, no pertany a l'antiga llista de 48 constel·lacions dibuixades per Claudi Ptolemeu en el segle segon aC, ja que va ser creada per Johannes Hevelius.

Característiques destacables

[modifica]
Constel·lació de Lleó Menor

L'estrella més brillant de Leo Minor és 46 Leonis Minoris, anomenada Praecipua,[1] una gegant o subgegant taronja distant 98 anys llum. La mesura del seu diàmetre angular per interferometria —0,00254 segons d'arc— dona com a resultat un radi 8,2 vegades més gran que el del Sol, inferior a la mitjana de les estrelles gegants.[2]

La segona estrella quant a brillantor és Beta Leonis Minoris, l'única en la constel·lació amb denominació de Bayer. És una estrella binària, composta per una geganta groga de tipus espectral G9III[3] i una nana groga de tipus F8V.[4] El seu període orbital és de 39 anys en una òrbita notablement excèntrica (ε = 0,683).[5]

El segueix en brillant 21 Leonis Minoris, estrella blanca de la seqüència principal de tipus espectral A7V i 7839 K de temperatura.[6] Per contra, 37 Leonis Minoris és una gegant lluminosa groga de tipus espectral G0II.[7] Una altra estrella en la constel·lació, 24 Leonis Minoris, és considerada un anàleg solar per ser les seves característiques semblants a les del Sol en molts aspectes. Això no obstant, es pensa que és més antiga i evolucionada que la nostra estrella.[8]

A Leo Minor es coneixen diverses estrelles amb planetes extrasolars. Així, HD 87883 és una nana taronja de tipus espectral K0V amb un planeta la massa del qual és, almenys, 1,73 vegades la de Júpiter.[9] Igualment, HD 82886 —oficialment anomenada Illyrian—[1] posseeix un planeta també més massiu que Júpiter.[10]

RY Leonis Minoris és una nana blanca pulsant de l'tipus ZZ Ceti.[11] La seva corba de llum té un període dominant de 215,2 segons estable en amplitud i fase,[12] que disminueix aproximadament un segon cada 8,9 milions d'anys. Per això, s'ha afirmat que és el rellotge òptic més estable mai trobat, molt més estable que un rellotge atòmic.[13]

Lleó Menor no conté objectes de cel profund notables. Entre ells hi ha les galàxies NGC 3344 i NGC 3003. La primera es troba a 22,5 milions d'anys llum i s'hi aprecien dos anells, un extern i un altre intern.[14] També en aquesta constel·lació es localitza l'Objecte de Hanny, el qual, amb una grandària comparable a la de la Via Làctia,[15] té l'aspecte d'un núvol gasós poc luminiscent amb una àrea més fosca cap al centre.

A unes 98 anys llum, uns 30 parsecs de distància i unes 10 vegades més lluminosa que el Sol, 21 Leonis Minoris és una estrella blanca de la seqüència principal de ràpida rotació, que gira sobre el seu eix en menys de 12 hores i molt probablement de manera aplatada.[16] De magnitud aparent mitjana 4,5 i tipus espectral A7V, és una estrella variable Delta Scuti.[17] Es tracta d'estrelles de període curt (sis hores com a màxim) polsants que s'han utilitzat com a veles estàndard i com a subjectes per estudiar astrosismologia.[18].

Lleó Menor sobre el cap de Lleó, com es representa a Urania's Mirror, un joc de cartes de constel·lacions publicat a Londres c. 1825[19]

També conegudes com a SU i SV Leonis Minoris, 10 i 11 Leonis Minoris són gegants grogues de tipus espectral G8III, amb magnituds mitjanes de 4,54 i 5,34 respectivament. Totes dues són RS Canum Venaticorum variables,[20][21] amb 10 Leonis Minoris variant en 0. 012 magnitud en 40,4 dies, i 11 Leonis Minoris en 0,033 magnitud en 18 dies.[22] 11 Leonis Minoris té una nana vermella companya de tipus espectral M5V i magnitud aparent 13.0.[23] 20 Leonis Minoris és un sistema estel·lar múltiple 49 anys llum allunyat del Sol. L'estrella principal és una altra estrella groga, aquesta vegada una nana de tipus espectral G3Va i magnitud aparent 5,4.[24] La companya és una nana vermella vella i activa que té una metalicitat relativament alta i és de tipus espectral M6,5. El fet que l'estrella secundària sigui més brillant del que s'esperava indica que probablement es tracti de dues estrelles molt properes que no es poden distingir per separat amb la tecnologia d'observació actual.[25]

R i S Leonis Minoris són Miras variables de període llarg, mentre que U Leonis Minoris és una variable semiregular;[26] totes tres són gegants vermelles de tipus espectrals M6.5e-M9.0e,[27]} M5e[28] i M6 respectivament.[29] R varia entre les magnituds 6,3 i 13,2 durant un període de 372 dies, S varia entre les magnituds 8,6 i 13,9 durant un període de 234 dies, i U varia entre les magnituds 10,0 i 13,3 durant un període de 272 dies. La manca d'estrelles brillants fa que trobar aquests objectes sigui un repte per als astrònoms aficionats.[26] G 117-B15A, també coneguda com a RY Leonis Minoris, és una nana blanca polsant de magnitud aparent 15,5.[30] Amb un període d'aproximadament 215 segons, i perdent un segon cada 8,9 milions d'anys, l'estrella de 400 milions d'anys ha estat proposada com el rellotge celeste més estable.[31]

SX Leonis Minoris és una nova nana del tipus SU Ursae Majoris que va ser identificada a 1994.[32] Està formada per una nana blanca i una estrella donant, que s'orbiten mútuament cada 97 minuts. La nana blanca absorbeix matèria de l'altra estrella en un disc d'acreció i s'escalfa fins a assolir entre 6000 i 10 K. L'estrella nana entra en erupció cada 34 a 64 dies, assolint una magnitud de 13,4 en aquests esclats i romanent en una magnitud de 16,8 quan està tranquil·la. Lleó Menor conté una altra nova nana, RZ Leonis Minoris, que s'il·lumina fins a magnitud 14,2 des d'una magnitud base d'uns 17, però ho fa[33]

S'han trobat dos estels amb sistemes planetaris. HD 87883 és una nana taronja de magnitud 7,57 i tipus espectral K0V a 18&parsec de distància de la Terra. Amb un diàmetre tres quartes parts més gran que el del Sol de la Terra, només és un 31% més lluminosa. Ho orbita un planeta de 1,78 vegades la massa de Júpiter cada 7,9 anys, i és possible que hi hagi altres planetes més petits.[34] HD 82886 (Illyrian)[35] és una nana groga de tipus espectral G0 i magnitud visual 7,63.[36] El 2011 es va descobrir un planeta que té 1,3 vegades la massa de Júpiter i orbita cada 705 dies.[37]

Estrelles principals

[modifica]

Praecipua (46 Leonis Minoris)

[modifica]

La definició actual dels límits de Leo Minor l'ha privat de la seva estrella α segons la designació de Bayer, l'estrella principal de la constel·lació és per tant 46 Leonis Minoris, coneguda també com a Praecipua, del Llatí: «principal, cabdal». Es tracta de l'únic exemple d'estrella designada pel seu nombre de Flamsteed que és la més brillant d'una constel·lació. Es tracta d'una gegant taronja, de magnitud aparent 3,79, 8,2 vegades més gran que el Sol.

Altres estrelles

[modifica]

La segona estrella de la constel·lació és β Leonis Minoris que és de la magnitud 4,20.

R Leonis Minoris és una estrella variable del tipus Mira la magnitud aparent de la qual varia entre 6,3 i 13,2, durant un període de 372 dies.[38]

TYC 2505-672-1 és un binària eclipsadora. Es tracta del sistema d'eclipsi binari amb el període més llarg conegut, 69,1 anys, i la durada més llarga de l'eclipsi, aproximadament 3,5 anys.[39]

Objectes celestes

[modifica]

Leo Minor allotja dues galàxies espirals — NGC 3344 i NGC 3486 — una galàxia espiral barrada — NGC 3504 — i una galàxia lenticular — NGC 2859.

Història

[modifica]

Els astrònoms clàssics Arat i Ptolemeu havien observat que la regió del que avui és Leo Menor era indefinida i no contenia cap patró distintiu; Ptolemeu va classificar les estrelles d'aquesta zona com a amorphōtoi (no pertanyents a un contorn de constel·lació) dins de la constel·lació de Leo.[40]

Aquesta constel·lació fou creada per l'astrònom polonès Johannes Hevelius cap a 1660 (en una obra publicada el 1690, després de la seva mort)[41] per omplir un espai entre Ursa Maior i Leo.[42] En 1845, l'astrònom anglès Francis Baily va revisar el catàleg de les noves constel·lacions de Hevelius, i va assignar una lletra grega coneguda com a designació Bayer a les estrelles més brillants que magnitud aparent 4.5.[43] Richard A. Proctor va donar a la constel·lació el nom de Leaena "la Lleona" en 1870,[40] explicant que buscava escurçar els noms de les constel·lacions per fer-les més manejables als mapes celestes.[44]

L'astrònom alemany Christian Ludwig Ideler va postular que les estrelles de Leo Menor havien estat denominades Al Thibā' wa-Aulāduhā "Gasella amb la seva cria" en un globus celeste àrab del segle xiii, recuperat pel cardenal Stefano Borgia i conservat al museu del prelat a Velletri.[45][46] L'arabista Friedrich Wilhelm Lach descriu una visió diferent, assenyalant que havien estat vists com Al Haud "l'Estany", en què salta la Gasella.[40] A l'astronomia xinesa, les estrelles Beta, 30, 37 i 46 Leonis Minoris formaven Neiping, una "Tall de Jutge o Mediador", o Shi "Eunuco de la Cort"[47] o es combinaven amb estrelles de la veïna Leo per formar un gran drac celeste o Carro de l'Estat.[40][48] Una línia de quatre estrelles era coneguda com a Shaowei; representava quatre consellers imperials i podia estar situada a Leo Menor, Leo o en regions adjacents.[47]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Naming stars (IAU)». [Consulta: 2 març 2021].
  2. ↑ Praecipua (Stars, Jim Kaler)
  3. ↑ bet LMi -- Spectroscopic binary (SIMBAD)
  4. ↑ Beta Leonis Minoris (Stars, Jim Kaler)
  5. ↑ Griffin, R. F. «Spectroscopic binary orbits from photoelectric radial velocities - Paper 200: Kappa Persei, Beta Leonis Minoris, 56 Ursae Majoris, HR 4593, and 39 Cygni». The Observatory, vol. 128, 2008, pàg. 176. Bibcode: 2008Obs...128..176G.
  6. ↑ Gray, R. O.; Corbally, C. J.; Garrison, R. F.; McFadden, M. T.; Bubar, E. J.; McGahee, C. E.; O'Donoghue, A. A.; Knox, E. R. «Contributions to the Nearby Stars (NStars) Project: Spectroscopy of Stars Earlier than M0 within 40 pc-The Southern Sample». The Astronomical Journal, 132, 1,  2006. pp. 161-170 (Tabla consultada en CDS).
  7. ↑ Lyubimkov, Leonid S.; Lambert, David L.; Rostopchin, Sergey I.; Rachkovskaya, Tamara M.; Poklad, Dmitry B. «Accurate fundamental parameters for A-, F- and G-type Supergiants in the solar neighbourhood». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 402, 2,  2010. pp. 1369-1379.
  8. ↑ Takeda, Yoichi «Fundamental Parameters and Elemental Abundances of 160 F-G-K Stars Based on OAO Spectrum Database». Publications of the Astronomical Society of Japan, 59, 2,  2007. pp. 335-356 (Tabla consultada en CDS).
  9. ↑ Fischer, Debra; Driscoll, Peter; Isaacson, Howard; Giguere, Matt; Marcy, Geoffrey W.; Valenti, Jeff; Wright, Jason T.; Henry, Gregory W.; Johnson, John Asher «Five planets and an independent confirmation of HD 196885 Ab from Lick Observatory». The Astrophysical Journal, vol. 703, 2, 2009, pàg. 1545–1556. arXiv: 0908.1596. Bibcode: 2009ApJ...703.1545F. DOI: 10.1088/0004-637X/703/2/1545.
  10. ↑ HD 82886 b. Exoplanet Catalog (NASA)
  11. ↑ V* RY LMi -- Pulsating White Dwarf (SIMBAD)
  12. ↑ Kepler, S.O.; et al. «Evolutionary Timescale of the Pulsating White Dwarf G117-B15A: The Most Stable Optical Clock Known» p. 534:L185-L188, 2000. [Consulta: 6 octubre 2008].[Enllaç no actiu]
  13. ↑ «Astronomers Find Most Stable Optical Clock In Heavens», 5 diciembre 2005. [Consulta: 30 diciembre 2022].
  14. ↑ Crook, Aidan C.; Huchra, John P. & Martimbeau, Nathalie et al. (Febrero de 2007), "Groups of Galaxies in the Two Micron All Sky Redshift Survey", The Astrophysical Journal 655 (2): 790–813, DOI 10.1086/510201
  15. ↑ Hanny's Voorwerp (APOD)
  16. ↑ Kaler, 21 Leonis Minoris.
  17. ↑ SIMBAD 21 Leonis Minoris.
  18. ↑ Delta Scuti i les variables Delta Scuti.
  19. ↑ Ridpath, Urania's Mirror.
  20. ↑ SIMBAD 10 Leonis Minoris.
  21. ↑ SIMBAD 11 Leonis Minoris.
  22. ↑ Skiff i Lockwood, 1986.
  23. ↑ SIMBAD GJ 356 B.
  24. ↑ SIMBAD 20 Leonis Minoris.
  25. ↑ Gizis et al., 2000.
  26. ↑ 26,0 26,1 Levy, 2005, p. 186-87.
  27. ↑ SIMBAD R Leonis Minoris.
  28. ↑ SIMBAD S Leonis Minoris.
  29. ↑ SIMBAD U Leonis Minoris.
  30. ↑ SIMBAD RY Leonis Minoris.
  31. ↑ McDonald Observatory.
  32. ↑ Nogami et al., 1997.
  33. ↑ Robertson et al., 1995.
  34. ↑ Fischer et al., 2009.
  35. ↑ «Albania» (en castellà). NameExoWorlds. [Consulta: 18 desembre 2019].
  36. ↑ SIMBAD HD 82886.
  37. ↑ Planet HD 82886 b.
  38. ↑ «R LMi» (en anglès). AAVSO. [Consulta: 18 juliol 2021].
  39. ↑ «Longest stellar eclipse» (en anglès). Llibre Guiness dels Rècords. [Consulta: 18 juliol 2021].
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 Allen, 1963, p. 263.
  41. ↑ Hevelius, 1687, p. 214-15.
  42. ↑ Wagman, 2003, p. 189-90.
  43. ↑ Wagman, 2003, p. 8.
  44. ↑ Proctor, 1870, p. 16-17.
  45. ↑ Allen, 1963, p. 42.
  46. ↑ Vegeu també Mark R. Chartrand III (1983) Skyguide: A Field Guide for Amateur Astronomers, p. 158 (ISBN 0-307-13667-1).
  47. ↑ 47,0 47,1 Ridpath, Star Tales Leo Minor.
  48. ↑ Vegeu també Chartrand, en p. 158.

Fonts

[modifica]

Fonts en línia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Constel·lació_del_Lleó_Menor&oldid=34412889»