Durance

Aquest article tracta sobre el riu afluent del Roine. Si cerqueu el municipi a la regió francesa de Nova Aquitània, vegeu «Durança».

Durance

Tipus	riu
Inici
Entitat territorial administrativa	Alts Alps (França)
Localització	Sommet des Anges (en)
Final
Entitat territorial administrativa	Vaud (Suïssa)
Localització	Roine
44° 53′ 37″ N, 6° 43′ 06″ E B 43° 55′ 22″ N, 4° 44′ 37″ E
Afluents	36
Conca hidrogràfica	conca del riu Durença
Presa	Barrage de Serre-Ponçon (en)
Característiques
Altitud	16 m
Dimensió	323,8 () km
Superfície de conca hidrogràfica	14.225 km²
Mesures
Cabal	180 m³/s , 180 m³/s

La Durença, Durance (francès), Durença (occità) (segons la norma clàssica), o Durènço en provençal (segons la norma mistralenca) és un riu al sud-est de França, afluent del Roine, del qual és el segon afluent després del Saona pel que fa a la seva longitud i el tercer després del Saona i l'Isèra pel cabal. Amb 323,2 quilòmetres de longitud, la Durença és el riu més gran de la Provença.

El riu dit "capritxós", altre temps temut per les seves inundacions, ha estat sotmès a un continu esforç de planificació, especialment des del segle xix, amb finalitats hidràuliques (subministrament d'aigua potable a Marsella i ciutats circumdants), agrícola (reg de 75.000 ha de cultius, responsable de pujar fins a 114 m³/s d'aigua al riu, sovint en el moment de la baixa aigua) i hidroelèctrica (amb el Verdon, de 6.000 a 7.000 milions de kWh produïts anualment).

Hidronímia

El curs de la Durença en un mapa anglès de la Provença medieval

La Durença està documentada en les formes antigues Druentia (segle i), Drouentios potamos (en grec), Durantia (854, 1271) o Durentia (1127). Les formes clàssiques probablement són alteracions de *Dūrantia, basades en l'hidrònim dur- o dru- present als noms de molts rius dels Alps occidentals (Doire a Itàlia, Dranse a Haute-Savoie, Drac, Drôme), Durensola, associat amb el sufix locatiu -antia. Tots aquests rius naixen a l'alta muntanya i tenen un curs torrencial.

La Durença és un torrent molt més feble que els seus afluents, la Clarée i la Guisane, però aquests dos perden el nom quan s'ajunten. És probable que el motiu per al predomini del nom de Durença sigui que la seva vall fos una important i antiga via de comunicació, mentre que les de la Clarée i la Guisane són un cul-de-sac.

Geografia

Origen

La Durença té les seves fonts a l'entorn dels 2.390 metres d'altitud, al prat de Gondran, als vessants del cim des Anges. Les fonts estan per sota de l'antic fort de Gondran, a la ciutat de Montgenèvre al departament francès dels Alts Alps, prop de la frontera italiana. Desemboca en el Roine a pocs quilòmetres al sud-oest d'Avinyó, entre la Valclusa i les Boques del Roine, de les quals en marca el límit.

El seu tributari, que constitueix el sistema fluvial més llarg, el Clarée, té la seva font en els vessants del mont Thabor (3.178 m), a sota el Seuil des Rochilles, a 2.450 m d'altitud, també als Alts Alps. Pren la vall de Clarée i, després d'un recorregut de 28 km, s'uneix a la Durença (que en aquell punt té 8 km de longitud i té un cabal menor).

Fonts de la Durença

Geologia

Fa 12 milions d'anys durant el Miocè, la Durença es bifurcava cap al sud entre la serralada de les Côtes i els Alpilles, passava per Lamanon, i anava directe cap a la Mediterrània, fent un ampli delta del qual en són restes l'estany de Bèrra i la plana de Crau. Aquesta ruta és també més o menys la utilitza avui en dia el gran canal EDF, que s'aparta de la Durença a Mallemort i desemboca a l'estany de Bèrra.

Durant la glaciació de Riss, la Durença naixia a la rodalia de Sisteron, on acabava la capa de gel que cobria els Alps. És també durant aquest període que la Durença modifica el seu curs de baixada.

Al pic de la glaciació Würm (fa uns 18.000 anys), l'erosió, ajudada pels moviments tectònics que aixequen les roques, obre el passatge d'Orgon que llavors captura la Durença. Ja no circula cap a la plana de Crau, sinó al Roine, al sud d'Avinyó. Aquesta "captura" de la Durença també es veu facilitada pels dipòsits dels seus propis sediments que s'havien dipositat a l'entrada del llindar de Lamanon i que impedien el seu pas.

Els diferents esdeveniments glacials van comportar la formació de terrasses: la glacera que baixava fins a Sisteron durant la glaciació de Riss va crear una terrassa que domini el curs de la Durença a uns 60 m. Durant la glaciació Würm, es van formar dues terrasses, a uns 15 i 10 m per sobre del nivell actual. En alguns llocs, encara es troben una o dues terrasses postglacials (de l'Holocè, i per tant formades fa menys de 10.000 anys).

En aquell moment, la Durença fluïa cap al Roine, no aigües avall, sinó per sobre d'Avinyó. El seu curs sortia de Lo Chivau Blanc cap a Vedena, tallant el curs de la Sorgue i unint-se al riu al nord de la roca dels Doms. Això es va demostrar mitjançant perforacions a Sant Savornin d'Avinhon, Joncairetas i Entraigas, que van revelar una expansió al·luvial típicament duranciena d'uns quants metres de gruix en tota la plana del riu Sorgue.

Entre Sisteron i Volona, la Durença flueix en una vall de roques calcàries, gres i margues que data del Cretaci. A la confluència de la Bléone, trobem grans capes al·luvials del Quaternari, de les quals l'al·luvió més antic està cimentat amb carbonat de calci.

A la vall mitjana de la Durença, es superposen quatre capes de sediments:

• una capa al·luvial gruixuda i lligada, d'uns 40 metres d'espessor, que data de la glaciació de Riss;
• una capa de llim d'uns 20 metres d'espessor, que data del mateix període;
• un paleosòl, de vegades cobert amb grava provocat per escorrenties torrencials;
• una capa de col·luvi superficial.

Hidrografia

El cabal mitjà a Sant Pau de Durènça és de 176,0 m³/s per a una conca de 11.700 km² i a 247 metres d'altitud, o el 82% de la conca total de 14.225 km².

Des de la seva font al peu de la part cim dels Anges a 2.390 m, al sud de Montgenevre fins a la confluència amb el Roine, la Durença corre 305 quilòmetres. No obstant això, el curs més llarg el dibuixa el sistema Clarée-Durance i té una longitud de 323,8 km. La singularitat del curs és el seu pendent, 81 m/km en els seus primers 12 km i 15 m/km a la confluència amb el Gyronde, i encara gairebé 8 m/km a la confluència amb l'Ubaye. Aquest pendent continua sent relativament alt a la part inferior: al voltant de 0,33% en el seu curs mitjà (fins al pont de Mirabèu), llavors encara 0,237% en el seu curs inferior.

Per comparació, a uns 100 km de la font, l'Isère flueix a 330 m d'altitud i la Durença a 700 m. Aquest fet contribueix parcialment a la naturalesa torrencial del riu, incloent-hi el curs inferior. El desnivell de la Durença des del seu naixement fins a Mirabèu és de 1847 m, i d'uns 2.090 m a la confluència amb el Roine.

Confluència amb el Roine

Perfil altimètric de la Durença

Departaments i principals poblacions irrigades

A alguns quilòmetres de les seves fonts, la Durença passa per sota el Pont d'Asfeld à Briançon; vista en direcció de la vall de la Clarée al nord del departament dels Alts Alps

La Durença travessa només dos departaments: Alts Alps i Alps de l'Alta Provença. Serveix com a límit administratiu entre els de Valclusa i Boques del Roine, i fa una breu incursió al Var:

• des de la seva font fins al llac de Serre-Ponçon (uns 75 quilòmetres), la Durença flueix al departament d'Alts Alps;
• des de la seva confluència amb l'Ubaye fins a la seva confluència amb el Sasse, a dalt de Sisteron (uns 50 quilòmetres), és frontera entre els Alts-Alps i els Alps de l'Alta Provença;
• des de la seva confluència amb el Sasse fins a un quilòmetre abans de la seva confluència amb el Verdon (uns 65 quilòmetres), travessa el departament d'Alps de l'Alta Provença;
• en aquest últim quilòmetre separa el departament de Valclusa del del Var;
• des de la seva confluència amb el Verdon fins a la seva confluència amb el Roine (uns 105 quilòmetres), serveix com a límit entre els departaments de Valclusa i Boques del Roine.

La Durença és, doncs, a la meitat del seu curs una frontera entre departaments, que il·lustra el seu caràcter de riu difícil de creuar.

La seva conca inclou:

• tots els departaments dels Hautes-Alps i Alpes-de-Haute-Provence, excepte el cantó de La Grava, del Champsaur, el cantó de Rosans, la comuna de Soleilhas i els municipis d'Annot i Entrevaux;
• aproximadament la meitat del departament de Valclusa (aproximadament el districte d'Ate);
• algunes ciutats dels departaments de la Droma (Lutz de la Crotz Auta), Var (cantó sencer de Comps d'Artubi, la major part del cantó de Rians) i dels Alps Marítims (Vauderore i Seranon), "enclavaments" explicables per qüestions de divisió no topogràfica de departaments;
• els municipis de Boques del Roine a la vora de la Durença.

Aquest darrer punt mereix ser subratllat. Cap riu principal drena al nord del departament de Boques del Roine. De Jouques a la Roque-d'Anthéron, així com al voltant d'Orgon, els turons propers voregen la Durença; en altres llocs, són planes al·luvials, antigament en forma de pantà, on la circulació de l'aigua està garantida principalment pels canals.

Les aigües de la Durença passen per 106 municipis de cinc departaments. Les ciutats que la voregen es col·loquen per protegir-se contra les inundacions: a la part superior, que està força encaixada, s'instal·len en els avenços rocosos que dominen el riu (Briançon, Ambrun, Sisteron); a la part inferior, més ampla, es retiren al peu dels pujols (Manòsca, Pertús, Cavalhon, Castèu-rainard). Només Avinyó es troba en una plana, i encara avui també s'ha de protegir de les grans crescudes de la Durance.

Del naixement à Serre-Ponçon: la Alta Durença

La Durença encara és un torrent quan arriba a la presa de Serre-Ponçon

La Durença entre el llac de Serre-Ponçon i la Roche-de-Rame

Fins al llac de Serre-Ponçon, la Durença drena una vall més o menys ampla envoltada per les altes muntanyes del massís cristal·lí del Pelvoux. És un riu alpí amb règim nival, amb altes aigües al juny i amb un flux sostingut fins i tot a l'estiu. El torrent de Montginebre desemboca a la Clarée, travessa Briançon i rep el Guisane. La secció entre Le Fournel i Briançon s'anomena "Malafosse". Es dirigeix al sud i rep les aigües de la Gyronde (torrent glaciar dels Écrins) a l'Argentièra. El seu curs corba cap al sud-sud-est fins a la confluència amb el Guil per sota de Guilhèstra i Montdaufin, i després torna cap al sud-sud-oest i es buida al llac de Serre-Ponçon una mica aigües avall d'Ambrun. La confluència amb l'Ubaye es va negar quan es va omplir el llac.

De Serre-Ponçon a la clue de Mirabeau: la Durença mitjana

Vall de la Durença al nivell de la comuna de Lei Mès, amb la part nord de la plana de Valençòla en segon terme i al fons de tot la Mourre de Chanier. S'hi veu el canal EDF, com una línia blanca fina al límit entre les terrasses cultivades més altes i la base dels pujols

La Durença a la sortida del llac de Serre-Ponçon

La Durença mitjana flueix en un paisatge que canvia radicalment, perquè les muntanyes es suavitzen i les planes cada cop més grans les substitueixen. El llit en si mateix passa a quedar encastat, cavant a les terrasses circumdants un solc de pocs metres a unes poques desenes de metres de profunditat. Aquí, el règim de la Durance esdevé mediterrani: crescudes causades per les pluges de tardor, greus estiatges l'estiu. Just abans de la cluse de Sisteron, la Durença s'uneix amb el Buëch, que ha recuperat les aigües del canal EDF. Molts afluents menors de règim pluvial també hi conflueixen prop de Sisteron (Sasse, Jabron, Vançon).

Com passa més amunt, la Durença roman envoltada de turons o altiplans, però la vall s'amplia en una plana al·luvial d'alguns quilòmetres d'amplada (5 km a Manosque), recentment desenvolupada amb el desenvolupament d'una agricultura moderna i la construcció de l'autopista A51.

El riu rep les aigües de la Bléone prop de Lei Mès, l'Asse a pocs quilòmetres al sud d'Aurason. El Verdon flueix cap a la Durença a prop de Cadarache: el lloc de la confluència és difícil de distingir si no és des d'una alçada.

Es van construir diverses preses al llarg del curs mig de la Durance, a més de Serre-Ponçon: Espinasses, Sisteron, L'Escale i Cadarache. Són més aviat captacions d'aigua el propòsit principal de les quals és desviar la major part del cabal del riu cap al canal EDF que subministra plantes hidroelèctriques; els llacs que creen no es poden utilitzar per regular el flux del riu. Algunes de les aigües s'utilitzen per al reg.

Baixa Durença: de Jouques a Avinyó

La Durença, prop d'Avinyó

La vall es torna a tancar durant uns quants quilòmetres quan travessa la cluse de Mirabeau (200 m de profunditat), que talla un anticlinal de calcàries juràssiques. Es torna a convertir en una plana encara més ampla fins a la confluència amb el Roine. La seva orientació passa de nord-sud a est-oest, com les petites serralades provençals entre les quals flueix (Alpilles i Luberon). La Durença només rep un afluent significatiu en aquesta última part del curs: el Coulon, que rodeja el massís del Luberon des del nord.

Afluents principals

La Durença i els seus afluents de més de 50 km.

Els principals afluents de la Durença són el Verdon (175 km), Calavon (88 km), Buëch (85 km) i Ubaye (83 km).

Els cursos d'aigua de més de 20 quilòmetres de longitud que desemboquen a la Durença (de dalt a baix) són:

(CP) la Clarée; (D) la Guisane (E) la Cerveyrette; (D) la Gyronde; (E) el Guil; (E) el torrent de Vachères; (E) el torrent de Boscodon; (D) el Réallon; (E) l'Ubaye;

(E) la Blanche (D) l'Avance; (D) la Luye; (E) el Sasse; (D) el Buëch (o Buech); (D) el Jabron; (E) el Riou de Jabron; (E) el Vançon (ou Vanson); (E) el Bléone;

(E) el Lauzon; (E) el Rancure; (E) l'Asse; (D) el Largue; (E) el Verdon; (D) l'Èze; (D) l'Aigue Brun (o Aiguebrun); (D) el Coulon (o Calavon). (E) l'Anguillon.

(E) tributari per la riba esquerra; (D) tributari per la riba dreta; (CP) Curs principal, indica el nom que es dona a una part del curs d'aigua que es té en compte en el càlcul de la seva durada.

Hidrologia

Es tracta d'un riu anomenat "capritxós" i antigament temut tant per les seves crescudes com pels seus estiatges. La Durance és un riu alhora alpí i mediterrani amb una morfologia molt particular. En la tradició provençal se l'anomenava "la tercera plaga de la Provença", sent les dues primeres el mestral i el Parlament d'Aix.

La seva conca fluvial total és de 14.225 km².

Cabals mitjans

La Durença prop de Cavaillon

A la confluència amb la Roine, el cabal natural mitjà de la Durença és d'uns 190 m³/s, amb una forta variabilitat anual. Pot variar entre 40 m³/s (durant els estiatges més severs) fins a 6000 m³/s (crescudes mil·lenàries), amb les crescudes de 1843, 1882 i 1886 aproximant-se als 5000 m³/s.

A l'arribada al llac Serre-Ponçon, el cabal mitjà és de 81 m³/s; al nivell d'Aurason és de 123 m³/s i després de la confluència amb el Verdon ateny 174 m³/s (250 a 330 m³/s a la primavera, 100 m³/s l'estiu). L'aportació dels tributaris més a baix és molt reduïda. El màxim anual sol tenir lloc al maig o al juny, però les inundacions més greus es produeixen a la tardor. L'estiatge és a l'hivern a la vall alta i a l'estiu a la part mitjana i baixa del curs.

Règim mixt

Durença gelada a Sisteron l'hivern de 1907

La conca de la Durença agrupa territoris que van des de la neu perpètua fins al clima mediterrani passant per pujols i planures. Així, el riu està sotmès a un règim nival en el seu curs superior (fins a Serre-Ponçon), amb estiatges hivernals i crescudes cada any de maig a juliol. A Serre-Ponçon, per una conca de 3600 km², un mòdul de 83.3 m³/s, amb un estiatge de 18 m³/s, i una crescuda màxima de 1700 m³/s (valor mesurat el 1957).

Més endavant, els seus nombrosos afluents de mitja muntanya o planures amb un règim mediterrani essencialment pluvial aporten aigua només a l'hivern, a la primavera i durant les crescudes de tardor, amb un flux baix i molt irregular a l'estiu.

Crescudes

El riu és conegut de sempre pel seu curs inestable, impetuós i canviant. Titus Livi n'assenyala la dificultat de travessar-lo, Sili Itàlic, com a poeta menys preocupat de l'exactitud, n'exalta el caràcter torrencial. Aquestes crescudes, violentes i freqüents, es deuen a una combinació de factors:

• una conca muntanyosa de pendents fortes;
• roques sensibles a l'erosió, que augmenten el volum dels torrents i el seu poder destructiu;
• una cobertura vegetal poc protectora, o fins i tot absent, alhora per motius naturals (pobresa del sòl) i antròpics (vegeu el paràgraf següent);
• i finalment, el règim de precipitacions mediterrani, caracteritzat per precipitacions força poc freqüents i violentes.

En resulta una escorrentia del 63%, que és molt elevada: l'alçada del coixí d'aigua que passa per Cadarache és de 472 mm, per una mitjana de 750 mm de precipitacions.

A Mirabeau, l'estiatge és de 45 m³/s, és a dir una variació d'1 a 133; durant la secada de 1921, que va durar fins al desembre, el cabal va baixar fins a 27 m³/s.

Crescudes històriques anteriors a la Revolució

Les inundacions augmenten en nombre i força des de la segona meitat del segle xiv, per disminuir i fer-se menys freqüents al segle xx. Com en tota la zona alpina mediterrània, aquest període de fort augment de la força i freqüència de les inundacions es deu a la combinació d'un refredament a partir del segle xiv i fins al segle xix (la petita Edat de Gel) que provoca pluges i nevades més abundants i més freqüents, i d'una desforestació important dels vessants de les muntanyes de la Conca de la Durance a partir del segle xvi. Aquest augment de les inundacions i els seus danys ha comportat notablement l'avanç de la Camarga durant aquest període i l'obstrucció del port d'Aigüesmortes.

La Durance va destruir el poble de Rama (entre Briançon i Embrun, a la confluència de la Biaysse) al segle XII. És la inundació més antiga de la qual se'n té un registre escrit, el següent és el del 17 de setembre de 1226, que coincideix amb una inundació del Roine.

La de la tardor de 1345 és causada per fortes pluges que destrueixen els cultius i causen la fam. La inundació dels dies 8-12 de setembre de 1651 també és destacable pel dany que provoca a la vall, però no tenim cap estimació del cabal d'aquestes inundacions anteriors al 1800. Només la importància del dany causat per la Durance ha quedat en la memòria.

La inundació de 1907 és evocada per Jean Giono en la seva novel·la La Provence perdue.

Crescudes del segle XIX

Encara que no es disposa de bones sèries de registres de precipitacions i crescudes abans del segle xix, hi ha evidència que el nombre d'inundacions s'eleva bruscament a la conca del riu Durance al segle xix. Aquestes inundacions es produeixen principalment de juny a agost i, per tant, estan relacionades amb tempestes.

Entre 1832 i 1890, el Durance va experimentar 188 inundacions de més de 3 metres (mesurades al pont de Mirabeau). Les grans inundacions són els de 1843, 1856 (que inunda Avinyó) i 1886. Van arribar a entre 5.000 i 6.000 m³/s depenent dels autors; en comparació, la inundació del Sena de 1910 arriba al voltant dels 2.400 m³/s en el seu moment més fort.

La inundació de la tardor de 1843 va assolir els següents fluxos:

• 1.675 m³/s a Serre-Ponçon;
• el Buëch aporta 1.200 m³/s, portant el flux de la Durance a 3.000 m³/s a Sisteron;
• el Bléone té un cabal de 960 m³/s en Digne i d'1.150 m³/s a la confluència;
• l'Asse porta 900 m³/s més (amb un flux de 700 m³/s a Mézel);
• el Verdon tenia un flux màxim de 1.400 m³/s a Santa Crotz de Verdon;
• alimentada per aquests afluents, la Durance arriba a cabals de 4000 m³/s a Lei Meas, 4800 m³/s a Manòsca, i 5.500 m³/s a Mirabèu.

Provoca danys per valor de 5,1 milions de francs, en emportar-se alguns ponts penjants que s'havien construït recentment (els de Remollon, que dataven de 1829, de Lei Meas, que datava de 1838, de Manòsca, inacabat, i el de Mirabèu, construït el 1835).

El 1860, dues inundacions van arribar a 4,89 m el 26 de novembre, i després 4.30 m el 8 de desembre. Quatre inundacions es produeixen en 1863, arribant a 5 m el 7 de gener, 3,30 m el 24 de maig, 4,15 m el 26 de setembre i 4,86 m els 12 i 16 d'octubre. La inundació de 1872 es torna a emportar el pont de Malamòrt (1847).

La inundació de 1882 prové de fortes pluges de tardor. Els dies 27 i 28 d'octubre, cauen 81 mm a Ate, 90 mm a Lei Talhadas, 113 mm a Ribiers i 165 a Noyers. El cabal és superior a 5000 m³/s a Mirabèu, i l'alçada del corrent d'aigua passa de 3 m a 6,60 m en menys de 8 hores, baixant a continuació gairebé igual de ràpidament. El mateix fenomen es repeteix el 1886: cauen 541 mm de pluja al departament de Basses-Alpes en un mes (amb precipitacions en un sol dia de 60 a 130 mm), cosa que provoca dues inundacions importants, les del 20 i 21 d'octubre i les del 25 i 26 d'octubre. L'Ubaye té una inundació dues vegades més gran que la de 1882; el Buëch té una inundació superior a la de 1882, amb 1400 m³/s, i la Durance supera els 6 m a Sisteron i arriba als 5.75 m a Mirabèu. A principis de novembre encara ocorren fortes pluges (150 mm a Noyers), i la inundació causa danys a la línia ferroviària PLM i talla rampes d'accés als ponts de carretera. En total, les inundacions de 1886 inunden la plana de Mirabèu al Roine durant més d'un mes.

Fins i tot crescudes menys importants poden ser devastadores: la del 31 de maig i l'1 de juny de 1877 s'emporta el pont de Tallard.

Crescudes del segle XX

Crescuda de la Durance del maig del 2008

Les infraestructures hidroelèctriques han modificat significativament el règim de les inundacions ordinàries i mitjanes.

D'altra banda hi ha estudis que demostren que no influeixen en grans inundacions:

• d'una banda, perquè les inundacions més violentes de la vall inferior es formen al curs mitjà de la Durance (eix Buëch-Bléone-Verdon), tal com ho demostren les grans inundacions del segle xix, per tant, aigües avall dels grans embassaments (Serre-Ponçon en particular);
• d'altra banda, perquè aquests grans embassaments no es gestionen per aturar les inundacions i el seu volum pot ser insuficient (exemple de la inundació de novembre de 1994 sobre el Verdon, poc modificada per la presa de Sainte-Croix).

Es produïren inundacions significatives el 1957 i el 1994 (2.800 m³/s a Mirabèu el gener de 1994 i el novembre de 1994).

Evacuador de crescuda de la presa de Serre-Ponçon, vist dels del pont d'Espinasse (a l'esquerra) i des del Belvédère (a la dreta).

Morfologia i dinàmica fluvial

Formacions d'illes a la llera de la Durance

Es formen tres tipus d'illes a la llera de la Durance:

• bancs de còdols, portats per inundacions, i generalment sense o amb poca vegetació;
• els iscles o isclons, bancs de llims fèrtils sobre els quals poden créixer plantes de creixement ràpid (salzes), i que només són arrasades per les fortes inundacions;
• piles de troncs i fusta que han flotat.

Els iscles poden tenir alguns quilòmetres de longitud i fins a 400 a 500 m d'ample. Segons Jean-Marie Gibelin, que es basa en l'estudi dels diferents plans i cadastres del llit, es pot reconstituir el seu cicle de vida així:

• una gran inundació diposita un banc de grava que emergeix al curs mitjà;
• sobre aquest banc, creixen herbes i canyes. La propera inundació es desaccelera en aquest moment, i diposita llims, cosa que permet el creixement del que s'indica com a "bruc" al cadastre;
• progressivament, els arbres poden créixer;
• cauen aquests grans arbres, que, fins i tot en petites quantitats, permeten que el corrent de la inundació destrueixi aquestes illes, primer dividint-les. La destrucció és més important en el moment de la recessió, que erosiona les vores, especialment en aquests talls, i la destrucció augmenta amb cada inundació.

Ecologia del riu

Intérêt écologique

La vallée présente l'intérêt de regrouper de nombreux habitats naturels d'intérêt communautaire, régulièrement remaniés par les crues, et subissant à la fois les influences méditerranéennes et montagnardes.

La vall té l'avantatge d'agrupar molts hàbitats naturals d'interès comunitari, modificats regularment per les inundacions i sofrint influències mediterrànies i de muntanya.

També té un paper important com a corredor biològic, destacat, en particular, a la xarxa verda i verda francesa i la xarxa ecològica paneuropea, i en aquest sentit forma un lloc Natura 2000.

Elle joue aussi un rôle important de corridor biologique, mis en évidence notamment au sein de la trame verte et bleue française et du réseau écologique paneuropéen, et forme à cet égard un site Natura 2000.

Écologie du cours d'eau

Dans les eaux courantes, on compte aujourd'hui de 150 à 200 espèces de macro-invertébrés, mais avec peu d'espèces végétales (en raison du régime des crues).

En aigua corrent, en l'actualitat hi ha 150 a 200 espècies de macro-invertébrés52 però amb poques espècies de plantes (a causa del règim d'inundació).

La qualitat de l'aigua es considera bona en la vall superior, tot i la inevitable obstrucció amb nombroses preses, que priven la Durance de l'energia necessària per a la càrrega útil de sediments. Aquesta qualitat s'ha aconseguit a través d'activitats de reparació (incloent els tributaris del dilueix i Coulon). Hi ha uns pocs punts negres a la vall mitjana (aigües avall de la fàbrica Arkema a Château-Arnoux, després de la confluència amb el Coulon) 53.

La profunditat de 32 cm en els cables mitjana a fortes variacions de temperatura depenent de l'estació (de 0 a 28 ° C) i d'acord amb l'hora del dia (7,5 ° C d'amplitud estiu 10 °C a l'hivern), que selecciona organismes aquàtics adaptats a aquests canvis.

El disseny de la vall i l'espaiament i disminuir la importància de les inundacions va permetre la colonització de l'espai d'al·luvió per un bosc de ribera de verns i pollancres que és localment un bosc de galeria. El llit, encara que menys humit, encara alberga 110 espècies d'aus a l'any, més de 82 espècies d'aus migratòries que troben les àrees de descans i alimentació i, de vegades la reproducció. La diversitat d'aus va augmentar després dels esdeveniments, però és probable que algun cop hi va haver una diversitat superior, així com les poblacions més grans per a algunes espècies.

També es troba en el Durance o adjacents al voltant de 75 espècies de mamífers, incloent el castor europeu, campañolés amfibis, la crossope (o musaranya aigua), moltes espècies de ratpenats Barbastelle (barbastellus), major ratolí (myotis Myotis), major ratpenat de ferradura (Rhinolophus ferrumequinum) minioptèrenote 1 Schreiber (Miniopterus schreibersi), petita murí (Myotis blythii), menor ratpenat de ferradura (Rhinolophus hipposideros), vespertilion amb les orelles amb osques (Myotis emarginatus) vespertilion de capaccini (Myotis capaccinii). També hi ha les espècies introduïdes i es converteixen en invasores (llúdria) 54 i la rata mesquera, més recentment arribats. Llúdriga podria haver desaparegut recentment o seria molt relictuelle55,56.

Les poblacions d'algues i plantes aquàtiques (100 espècies en mitjana i baixa Durance) i els invertebrats aquàtics (77 espècies) són menys variada que abans de les millores (en comparació amb els de la Asse i Buëch). Les espècies de plantes invasores primavera, apareixen gradualment (des de 1986) en aigües estancades (graveres, estanys, oxbows) 57.

Abans de les comoditats del riu hi havia diversos amphihaline espècies migratòries com les anguiles, el sábalo i espècies lamprea marina bloquejat a la part inferior de la Durance pels llindars i (que alternativament marins i d'aigua dolça que viuen) preses. Encara hi ha una mena de patrimoni: a més de la Blageon extremadament sensible i Sofie, encara es pot trobar el davantal del Roine (peix molt en perill d'extinció) i la colmilleja (Cobitis tenia Taenia) segueix sent significativament present. No obstant això, la sedimentació i la manca de compromís d'oxigen truites54 reproducció. S'ha informat recentment la planer lamprey. Pot ser que hagi desaparegut55. La qualité de l'eau est réputée bonne dans la vallée supérieure, malgré le colmatage inévitable avec les nombreuses retenues, qui privent la Durance de la puissance nécessaire à l'emport des sédiments. Cette qualité a été obtenue grâce à des actions d'assainissement (y compris sur les affluents de la Luye et du Coulon). Il reste quelques points noirs dans la moyenne vallée (en aval de l'usine Arkema à Château-Arnoux, après la confluence avec le Coulon). La profondeur de 32 cm en moyenne entraîne de fortes variations de température selon la saison (de 0 à 28 °C) et selon l'heure de la journée (7,5 °C d'amplitude l'été, 10 °C l'hiver), ce qui sélectionne les organismes aquatiques adaptés à ces changements.

L'aménagement de la vallée ainsi que l'espacement et la diminution de l'importance des crues ont permis la colonisation de l'espace alluvial par une ripisylve d'aulnes et de peupliers qui constitue localement une forêt-galerie. Le lit, bien que moins humide, accueille encore 110 espèces d'oiseaux à l'année, plus 82 espèces d'oiseaux migrateurs qui y trouvent des zones de repos et de nourrissage et parfois de reproduction. La diversité aviaire a augmenté après les aménagements, mais il est probable qu'il y ait eu autrefois une diversité supérieure, de même que des populations plus nombreuses pour certaines espèces.

On trouve aussi dans la Durance ou à ses abords environ 75 espèces de mammifères dont le castor d'Europe, le campagnol amphibie, la crossope (ou musaraigne aquatique), de nombreuses espèces de chauves-souris: barbastelle (Barbastella barbastellus), grand murin (Myotis myotis), grand rhinolophe (Rhinolophus ferrumequinum), minioptère de Schreibers (Miniopterus schreibersi), petit murin (Myotis blythii), petit rhinolophe (Rhinolophus hipposideros), vespertilion à oreilles échancrées (Myotis emarginatus), vespertilion de Capaccini (Myotis capaccinii). On y trouve aussi des espèces introduites et devenues invasives (dont le ragondin) et le rat musqué arrivé plus récemment. La loutre pourrait avoir récemment disparu ou serait très relictuelle

Les populations d'algues et plantes aquatiques (100 espèces en moyenne et basse Durance) et d'invertébrés aquatiques (77 espèces) sont moins variées qu'avant les aménagements (comparaison avec celles de l'Asse et du Buëch). Les jussies, espèces de plantes invasives, apparaissent progressivement (depuis 1986) dans les eaux stagnantes (gravières, mares, bras morts).

Avant les aménagements de la rivière on y trouvait plusieurs espèces migratrices amphihalines (qui vivent alternativement en mer et en eau douce) comme l'anguille, l'alose et la lamproie marine, espèces maintenant bloquées en partie basse de la Durance par les seuils et barrages. Il reste encore quelques espèces patrimoniales: outre le blageon et le toxostome, on y trouve encore l'apron du Roine (poisson très menacé de disparition) et la loche de rivière (Cobitis taenia taenia) encore très significativement présente. Mais l'envasement et le manque d'oxygène compromettent la reproduction des truites. La lamproie de Planer y était encore récemment signalée. Elle a peut-être disparu.

Espèces présentes dans la vallée

A més de la fauna i la flora específicament relacionades amb el riu, podem observar:

• a la vall alta de la Durance, la presència freqüent d'una espècie d'arna, la Graellsia isabellae Graells, protegida58;
• la presència d'espígol i saborosa tan aviat com Mont-Dauphin58.

Outre la faune et la flore spécifiquement liées à la rivière, on peut noter:

• dans la haute-vallée de la Durance, la présence fréquente d'une espèce d'un papillon nocturne, le Graellsia isabellae Graells, protégé;
• la présence de la lavande et de la sarriette dès Mont-Dauphin.

Polució

Les premières pollutions importantes de la Durance remontent à l'installation de l'usine de fabrication d'armes chimiques et d'aluminium à Saint-Auban, durant la Première Guerre mondiale. Dans les années 1920 et 1930, tous les résidus de production sont rejetés à la rivière, la bauxite rougissant la Durance. La primera gran contaminació de la Durance es remunta a la instal·lació de la planta de fabricació d'armes químiques i alumini a Saint-Auban, durant la Primera Guerra mundial. A la dècada de 1920 i 1930, tots els residus de producció van ser alliberats al riu, amb una bauxita que esmolava el Durance59.

Les enquestes dutes a terme en la dècada de 1970 mostren que la contaminació de la Durance es va mantenir predominantment d'origen industrial aigües avall de Saint-Auban, excepte en les aglomeracions60. Les descàrregues de la planta Pérolaine de Saint-Auban contaminen el riu durant més de 20 quilòmetres61, tot i la depuració que en aquell moment només cobria menys de la meitat de l'aigua contaminada62. Després, la contaminació reapareix a partir de Manosque, compost principalment de productes químics agrícoles i d'aigua de lixiviació dels dipòsits de petroli61.

A mitjans de la dècada de 1970, la situació no va millorar en general: la contaminació de l'aigua dificulta enormement la reproducció de peixos aigües avall des de la confluència del Luye (que va portar la contaminació del petroli i del Gap), aigües avall de Sisteron i tot el curs mig de la Durance, entre la confluència de Bléone i la confluència del Verdon63. La supervivència dels peixos es troba amenaçada aigües avall des de la confluència de Bléone per les descàrregues químiques i tòxiques de la planta de Saint-Auban63. Si el riu quedava contaminat aigües avall de Cadarache, la situació apareix generalment controlada fins a la confluència amb el Rhône64. Els objectius de remediació eren de qualitat 1A (tots els usos possibles) aigües amunt de Sisteron, i 1B de Sisteron a Avignon65. Les relevés effectués dans les années 1970 montrent que la pollution de la Durance restait majoritairement d'origine industrielle en aval de Saint-Auban, sauf dans les traversées d'agglomération. Les rejets de l'usine Péchiney de Saint-Auban polluent alors la rivière sur plus de vingt kilomètres, malgré l'épuration qui ne concerne à cette époque que moins de la moitié des eaux polluées. Puis la pollution réapparaît à partir de Manosque, composée principalement de produits chimiques agricoles et d'eaux de lessivage de cuves à mazout.

Au milieu des années 1970, la situation ne s'est globalement pas améliorée: la pollution de l'eau nuit fortement à la reproduction des poissons en aval du confluent de la Luye (qui lui apportait des hydrocarbures et la pollution de Gap), en aval de Sisteron, et sur tout le cours moyen de la Durance, entre le confluent de la Bléone et le confluent du Verdon. La survie des poissons est menacée en aval du confluent de la Bléone par les rejets chimiques et toxiques de l'usine de Saint-Auban. Si la rivière restait polluée en aval de Cadarache, la situation apparaissait globalement maîtrisée jusqu'au confluent avec le Roine. Les objectifs d'assainissement étaient d'une qualité 1A (tous les usages possibles) en amont de Sisteron, et 1B de Sisteron à Avignon.

Història

La Durance ha tingut un paper molt important en la història de la Provença, i ha contribuït enormement al creixement econòmic i demogràfic de la regió de Marsella, que ha estat una barrera a la circulació durant segles. La Durance a joué un rôle très important dans l'histoire de la Provence, et a grandement contribué à la croissance économique et démographique de la région marseillaise, après avoir été un obstacle à la circulation pendant des siècles.

Le bac à traille entre Noves et la Chartreuse de Bonpas

Les fouilles de sauvetage qui ont eu lieu sur le chantier de l'autoroute A51 ont permis de découvrir quelques sites préhistoriques et antiques. Les excavacions de rescat que van tenir lloc a la construcció de l'autopista A51 van revelar alguns llocs prehistòrics i antics66.

Des de l'antiguitat fins al segle xix, la Durance fou famós pel seu difícil encreuament, les seves brutals inundacions i un flux inconstante. L'amplada del seu llit, la força i la poca profunditat del seu corrent, i els canvis, per descomptat, després de les inundacions realitzades per un ford o un ferri, així com la navegació fluvial, molt delicada (tot i tenir una altura d'aigua relativament alta període d'aigua alta). De vegades va prendre diversos contenidors per creuar les diferents armes o canals i reconstruir amb freqüència el suport del cable ("traille"). Els bancs inestables i de vegades bruscos van fer difícil l'establiment del transbordador i el seu accés. Els forats eren difícils d'establir, sovint transportats: els únics duradors són els de Mirabeau i Pertuis, inutilitzables en períodes d'inundacions67. De l'Antiquité au XIXe siècle, la Durance était réputée pour sa traversée difficile, ses crues brutales et un débit inconstant. La largeur de son lit, la force et la faible profondeur de son courant, et les changements de cours après les crues rendaient son franchissement par gué ou bac, ainsi que la navigation fluviale, très délicats (malgré une hauteur d'eau relativement importante en période de hautes-eaux). Il fallait parfois plusieurs bacs pour traverser les différents bras ou canaux et reconstruire fréquemment le câble («traille») support. Les rives instables et parfois abruptes rendaient l'établissement du bac et son accés difficiles. Les gués étaient difficiles à établir, souvent emportés: les seuls durables sont ceux de Mirabeau et de Pertuis, inutilisables en périodes de crues.

Antiguitat

La voie Domitienne franchissait la Durance à Cavaillon

À l'époque préromaine, formait la frontière entre différents peuples celtes établis le long de son lit, comme les Cavares (Cavaillon) et les Salyens. En els temps pre-romans, la Durance va formar la frontera entre diversos pobles celtes establerts al llarg del seu llit, com els Cavares (Cavaillon) i els Salyens.

La vall de la Durance és una via de pas a través dels Alps, manllevat per la Via Domiciana; També es construeix una estàtua de Janus a Montgenèvre, punt de pas entre la Gàl·lia Cisalpina i la Gàl·lia de Narbona. Strabon (segle i) indica que es va establir un transbordador a Cavaillon69, la gran calçada romana d'Espanya a Itàlia, que travessa el Durance només Cavaillon i Sisteron70. Hi havia hagut diversos transbordadors a Cavaillon, per la importància del punt de pas (també vam trobar un moll embarcat a la roca). Hi va haver un pont a Sisteron. Se suposa que altres contenidors podrien travessar-la70, tal com ho va comprovar el segle xi, especialment a l'alçada de Pertuis, una ciutat el nom de la qual conserva la memòria d'aquesta funció. La vallée de la Durance est une voie de pénétration des Alpes, empruntée par la voie Domitienne; une statue de Janus est d'ailleurs élevée au Montgenèvre, point de passage entre la Gaule cisalpine et la Gaule narbonnaise. Estrabó (Ier siècle) signale qu'un bac était établi à Cavaillon, la grande voie romaine d'Espagne en Italie ne traversant la Durance qu'à Cavaillon et à Sisteron. Il devait y avoir plusieurs bacs à Cavaillon, du fait de l'importance du point de passage (on a d'ailleurs retrouvé un quai d'embarquement taillé dans le roc). Un pont existait à Sisteron. On suppose que d'autres bacs devaient permettre de la franchir comme cela est attesté à partir du XIe siècle, notamment à la hauteur de Pertuis, ville dont le nom conserve le souvenir de cette fonction.

Difficile à franchir (sauf à Sisteron, où son cours se resserre entre deux rives rocheuses), la Durance était néanmoins navigable. Les bas-reliefs de Cabrières-d'Aigues le démontrent, le cours d'eau est utilisé pour le transport de différentes denrées liquides (vin, huile d'olive), les Gallo-Romains utilisant les haleurs en latin helciarii et le vent pour remonter le courant. Plusieurs corporations spécialisées assuraient ce transport: les nautes avaient le monopole du transport sur grandes rivières et utilisaient des barques, les utriculaires en latin utricularii qui l'avaient sur les petites rivières et dans les marais utilisaient des radeaux flottant sur des outres gonflées. Deux corporations d'utriculaires se trouvaient à Sisteron et à Riez. Difícil de creuar (excepte en Sisteron, on el seu curs s'estreny entre les dues ribes rocoses), Durance encara era navegable. Els relleus de Cabrieras d'Egues mostren, el riu s'utilitza per transportar diversos productes líquids (vi, oli d'oliva), [70] els galorromanos utilitzant transportistes i helciarii Amèrica el vent d'anar al corrent. Diverses empreses especialitzades assegurat aquest transport: els barquers tenien el monopoli del transport en grans rius i vaixells usats, bladderwort utricularii llatins que tenien en petits rius i pantans basses flotants en pells inflats utilitzats. Dues corporacions d'utriculaires estaven a Sisteron ia Riez. [71]

Aquest comerç alimenta l'activitat d'un important port, prop de la cruïlla de Sisteron, en un lloc anomenat el Bourguet, per aturar: el port existia abans de la conquesta romana, però va ser presentada en s I, van prosperar fins que la crisi s.IIIe abans de tornar a l'activitat econòmica a principis del segle cinquè. [71] Ce commerce alimentait l'activité d'un port important, proche du carrefour routier de Sisteron, au lieu-dit le Bourguet, à l'Escale: le port existait avant la conquête romaine, mais fut aménagé au s I er, connut la prospérité jusqu'à la crise du s.IIIe, avant de retrouver une activité économique jusqu'au début du Ve siècle.

Moyen Âge et temps modernes

Pont sobre la Durance entre Sisteron i la Baume

Al final de l'antiguitat, el Durance, difícil de creuar, serveix per dibuixar les fronteres. En 470, marca el límit de l'avanç cap al sud de Burgondes. [72] Quan Romulus Augustule va ser deposat el 476, el territori cap al sud i l'est de la Durance va caure als visigots. Els borgonyons, ja assentats al nord ia l'oest del riu, ocupen el sud de Provença a la mort del visigot Euric a 483. [73] En 526, Amalasuntha, reina dels gots va donar al rei dels borgonyons Godomaro la porció de terra entre el Isère i el Durance, que es converteix en la nova frontera entre el regne [74] en el centre de l'Edat Mitjana, el comtat de Forcalquier estira mentre que la longitud al llarg de la Durance, Cavaillon a Roche-de-Rame prop d'Embrun. És precisament a través d'un estat de dany del comte Guillem III de Forcalquier en el qual afirma el seu dret a Pertuis en 1119 sabem que el Durance es va embarcar a l'Edat Mitjana. [75] Des del s. Dotzè a s. XIX, el riu es va utilitzar per surar troncs, tallats als Alps (incloent els monjos Boscodon per privilegi lliure de 1191) [76] i s'utilitza en les ciutats de les terres baixes i drassanes.

Altres mercaderies es transporten en el Durance, principalment sal, béns els preus augmenten quan els deu peatges establerts en els 300 km de vies a Savines, La Breula, Monêtier-Allemont, el poeta Sisteron Les Mees, Brillanne, St Paul, i Orgon Mallemort ;. [77] J. Billioud estima que en 1587 el preu de la fusta ha augmentat quinze vegades entre el seu lloc de massacre, Boscodon i Marseille [78]

Pont de Sisteron erigida en l'Edat Mitjana, es va mantenir fins a mitjan segle xix per un pas fix d'un costat a un altre de la Durance.

Després de l'any mil, el nombre de safates (ja passat) augmenta, però: Aquests contenidors ferri (equipat amb un pal que es basa en un cable, transbordador, que s'estén entre les dues ribes del curs principal). El més antic conegut és de La Roque-d'Anthéron a Cadenet (a Gontard), testificat en 1037. [79] Al segle xi encara hi ha la de Pertuis.

Posteriorment, l'evidència de l'existència contenidors estan augmentant, particularment en Rognonas, La Brilhana (segle xiii), Noves Orgon, Le Puy-Sainte-Réparade, Meyrargues Peyrolles Pertuis, el Cant Perdrix a Mirabeu (Valclusa), Manosque, Giropey, Château-Arnoux, Bourguet, Volonne, Bonpas. [79] Els principals són els de Cadenet i Mirabeau, que van ser manllevats per ramats d'ovelles en transhumància. [80] Altres contenidors estan configurats per alimentar els molins construïts a finals del segle xviii a Poët, Upaix i ClaretDesamb. [81]

No obstant això, el servei en ferri segueix sent inferior a la de Roine (un ferri cada 9 a 11 km de mitjana, enfront d'una cada 5,2 quilòmetres de Roine). [82] A partir del segle xii, també construí ponts de fusta, que duren més o menys temps:

• a Maupas (actual Bonpas, a Caumont), des de finals del segle xii fins a la seva destrucció pel comte de Tolosa de 1241;
• a Mirabeau, a principis del segle xiii, prop de Sainte-Madeleine-du-Pont;
• a Savines, el pont més popular d'Haute-Durance (segle XV).

L'antic pont de Sisteron es reconstrueix el 1365. [79] Vauban confirma la dificultat d'establir un pont negant-se a construir-ne un a Cadenet. [83]

Una important xarxa de canals de reg creix, alguns desviar una petita porció del flux a Arles (canal de Craponne) i la Crau. À la fin de l'Antiquité, la Durance, difficilement franchissable, sert à dessiner les frontières. En 470, elle marque la limite de l'avancée vers le sud des Burgondes. Quand Romulus Augustule est déposé en 476, le territoire au sud et à l'est de la Durance échoit aux Wisigoths. Les Burgondes, déjà installés au nord et à l'ouest du cours d'eau, occupent le sud de la Provence à la mort du Wisigoth Euric en 483. En 526, Amalasonte, la reine des Ostrogoths cède au roi des Burgondes Godomar III la portion de terres comprise entre l'Isère et la Durance, qui devient la nouvelle frontière entre les deux royaume Au Moyen Âge central, le comté de Forcalquier s'étire tout en longueur le long de la Durance, de Cavaillon jusqu'à Roche-de-Rame près d'Embrun. C'est justement grâce à un état des dommages du comte Guillaume III de Forcalquier par lequel il revendique ses droits sur Pertuis en 1119 qu'on sait que la Durance était naviguée au Moyen Âge. Du s. XIIe au s. XIXes, la rivière servit au flottage du bois, coupé dans les Alpes (notamment par les moines de Boscodon, par privilège gratuit de 1191) et utilisé dans les villes de plaine et les chantiers navals.

D'autres marchandises sont transportées sur la Durance, dont principalement le sel, marchandises dont le prix augmente au passage des dix péages établis sur les 300 km du cours d'eau à Savines, La Bréole, Monêtier-Allemont, Le Poët, Sisteron, Les Mées, La Brillanne, Saint-Paul, Mallemort et Orgon; J. Billioud estime qu'en 1587, le prix du bois est multiplié par quinze entre son lieu d'abattage, à Boscodon, et Marseille.

Le pont de Sisteron, érigé au Moyen Âge, est resté jusqu'au milieu du XIXe siècle le seul passage fixe d'une rive à l'autre de la Durance.

Après l'an Mil, le nombre de bacs (déjà présents auparavant) augmente cependant: il s'agit de bacs à traille (équipés d'un mât qui s'appuie sur un câble, la traille, tendu entre les deux rives du cours principal). Le plus ancien connu est celui allant de la Roque-d'Anthéron à Cadenet (à Gontard), attesté en 1037. Au XIe siècle existe encore celui de Pertuis.

Par la suite, les preuves d'existence de bacs se multiplient, notamment à Rognonas, La Brillanne (XIIIe siècle), Noves, Orgon, Le Puy-Sainte-Réparade, Meyrargues, Pertuis, Peyrolles, celui de Cante-Perdrix à Mirabèu (Valclusa), Manosque, Giropey, Château-Arnoux, le Bourguet, Volonne, Bonpas. Les principaux sont ceux de Cadenet et de Mirabeau, qui étaient empruntés par les troupeaux de moutons en transhumance. D'autres bacs sont mis en place pour alimenter les moulins construits à la fin du XVIIIe siècle au Poët, à Upaix et Claret.

Néanmoins, la desserte par bac reste toujours plus faible que celle du Roine (un bac tous les 9 à 11 km en moyenne, contre un tous les 5.2 km sur le Roine). À partir du XIIe siècle, on construit également des ponts de bois, qui durent plus ou moins longtemps:

• à Maupas (actuel Bonpas, à Caumont), de la fin du XIIe siècle à sa destruction par le comte de Toulouse en 1241;
• à Mirabeau, au début du XIIIe siècle, près de Sainte-Madeleine-du-Pont;
• à Savines, le plus fréquenté des ponts de Haute-Durance (XVe siècle).

Le pont antique de Sisteron est reconstruït en 1365. Vauban confirme la difficulté d'établissement d'un pont en refusant d'en construire un à Cadenet.

Un important réseau de canaux d'irrigation se développe, dont certains dévient une petite partie du débit vers Arles (canal de Craponne) et la Crau.

Segle xix

C'est pendant ce siècle que se produisent les crues les plus violentes: 1843, 1856, 1882, 1886 (cf. supra) et que la science et la technique modernes sont utilisées pour mieux connaître la rivière et faciliter son franchissement. Va ser durant aquest segle que produirà les inundacions més violentes: 1843 1856 1882 1886 (vegeu més amunt) i la ciència i la tecnologia moderna s'utilitzen per aprendre sobre el riu i facilitar el pas.

Les enquestes es van dur a terme en 1850, i es pot mesurar amb precisió l'amplada del llit del riu: 1200 m a Mees, 1600 m en Manosque, 2000 ma la confluència amb el Verdon [84]

En 1856, l'any d'inundació mil inunda tota la conca del riu Durance, des Sisteron fins a la seva confluència a Avinyó. Es porta les terrasses al·luvials conreades, trenca els dics, va destruir els canals. Els districtes de reg (que va substituir pareries) i serveis locals de les carreteres requereixen resposta excepcional a l'Estat. El primer servei de l'observació d'un riu es crea, el Servei Especial de la Durance, per estudiar la hidrologia del riu, seguit de la demarcació quilomètric en 1868, la confluència amb el Verdon a la que té el Roine. Aquesta delimitació permet l'anivellament i el mapa de la zona d'inundació. [85]

La construcció a mitjan segle xix el canal de Marsella, que extreu aigua de la Durance ha permès a l'aglomeració de Marsella per desenvolupar molt ràpidament. Molts ponts van ser construïts o reconstruïts, incloent Volonne, Manosque, Mirabeau, Pertuis i Cadenet, alguns ponts penjants. Des relevés sont effectués en 1850, et permettent de mesurer précisément la largeur du lit du cours d'eau: 1.200 m aux Mées, 1.600 m à Manosque, 2000 m au confluent avec le Verdon

En 1856, la crue millénale inonde tout le bassin de la Durance, de Sisteron jusqu'à son confluent à Avignon. Elle emporte les terrasses alluviales cultivées, rompt les digues, détruit les canaux. Les syndicats d'arrosants (qui ont remplacé les pareries) et les services locaux des Ponts et Chaussées demandent une intervention exceptionnelle à l'État. Le premier service d'observation d'une rivière est créé, le Service spécial de la Durance, afin d'étudier l'hydrologie de la rivière, suivi de son bornage kilométrique à partir de 1868, du confluent avec le Verdon à celui avec le Roine. Ce bornage permet un nivellement et de cartographier les terres inondables.

La construction au milieu du XIXe siècle du canal de Marseille, qui capte l'eau de la Durance, a permis à l'agglomération marseillaise de se développer très rapidement. De nombreux ponts ont été édifiés ou reconstruits, notamment à Volonne, Manosque, Mirabeau, Pertuis et Cadenet, certains sont des ponts suspendus.

Segle XXe: les aménagements hydroélectriques

L'utilisation de la Durance comme voie de transport décroît avec la concurrence de la route, et cesse définitivement avec celle du chemin de fer. Il ne reste que 10 radeliers en 1896, un seul en 1908 (voir aussi la partie Culture). L'ús de la Durance com a mitjà de transport disminueix amb la competència de la carretera, i s'atura definitivament amb la del ferrocarril. Només hi ha 10 bigues deixades al 1896, només una al 1908 [79] (vegeu també la secció Cultura).

Els desenvolupaments hidroelèctrics, amb la construcció de les preses de la Durance, Verdon i Buëch i Bléone, han tingut els impactes econòmics més grans i visibles del paisatge. La major part del flux s'ha desviat als canals aigües avall de Serre-Ponçon, i només circula al llit natural un flux reservat de 2 a 5 m³ / s, corresponent a 1/40 del cabal natural. El llit s'ha anat fixant i la vegetació comença a créixer allà on l'aigua ja no flueix. Gràcies als embassaments de Serre-Ponçon i Sainte-Croix, que poden albergar més de 2 mil milions de tones d'aigua, el reg és possible a l'estiu durant els anys més secs. Els cossos d'aigua han contribuït a desenvolupar l'economia local a través del turisme d'estiu. Les aménagements hydroélectriques, avec la construction de la chaîne de barrages sur la Durance, le Verdon ainsi que sur le Buëch et la Bléone, ont eu les impacts économiques les plus importants et les plus visibles dans le paysage. La majeure partie du débit a été détournée dans des canaux en aval de Serre-Ponçon, et seul circule dans le lit naturel un débit réservé de 2 à 5 m³/s, correspondant à 1/40e du débit naturel. Le lit s'est progressivement fixé et de la végétation commence à y pousser, là où l'eau ne coule plus. Grâce aux réservoirs de Serre-Ponçon et de Sainte-Croix, qui peuvent retenir un total de plus de 2 milliards de tonnes d'eau, l'irrigation reste possible en été pendant les années les plus sèches. Les plans d'eau ont permis un développement de l'économie locale grâce au tourisme estival.

Aménagement du cours de la Durance

Principals ponts

alts Alps

• Pont de Savines al llac de Serre-Ponçon (RN 94) (longitud 924 metres).

Alps d'Alta Provença

Principaux ponts

Hautes-Alpes

• Pont de Savines sur le lac de Serre-Ponçon (RN 94) (longueur 924 mètres).

Alpes-de-Haute-Provence

Le pont-barrage de l'Escale

• Vieux pont de la Baume à Sisteron
• Viaduc de l'autoroute A 51 au sud de Sisteron
• Pont-barrage de l'Escale (RN 85)
• Viaduc ferroviaire de la ligne Saint-Auban - Digne
• Pont métallique à poutre en treillis des Mées (D 4a)
• Pont de La Brillanne (D 4b)
• Pont-canal à Villeneuve (canal EDF).
• Pont de Manosque (D 907)

Pont antic del Baume a Sisteron

• Viaducte de l'autopista A 51 al sud de Sisteron
• Parada de l'Escale (RN 85)
• Viaducte ferroviari de la línia Saint-Auban - Digne
• Pont de metall de malla de malla (D 4a)
• Pont de la Brillanne (D 4b)
• Pont del canal a VilleneuveDesamb (canal EDF).
• Pont de Manosque (D 907)

Entre Vaucluse i Boques del Roine

• Viaducte de l'A 51 entre Beaumont-de-Pertuis i Cadarache
• Pont de Mirabeau (antic RN 96)
• Pont penjant de Pertuis (Vaucluse)
• Pont penjant de Mallemort

Entre le Vaucluse et les Boques del Roine

• Viaduc de l'A 51 entre Beaumont-de-Pertuis et Cadarache

Pont de Mirabeau (ex-RN 96)

• Pont suspendu de Pertuis (Vaucluse)
• Pont suspendu de Mallemort

Le grand viaduc Línia d'alta velocitat de Cavaillon

• Les trois viaducs de la LGV Méditerranée à Cavaillon (longueurs 940, 900 et 1500 mètres)
• Viaducs jumeaux de la RN 7 et de l'A7, à Bonpas
• Pont suspendu de Rognonas (D 970) au sud d'Avignon
• Viaduc ferroviaire de la ligne de Paris-Lyon à Marseille-Saint-Charles au sud d'Avignon.

Els tres viaductes del Cavaillon mediterrani LGV (longituds 940, 900 i 1500 metres)

• Viaductes gemels de la RN 7 i A7Desamb a Bonpas
• Pont de suspensió de Rognonas (D 970) al sud d'Avinyó

* Viaducte ferroviari de la línia de París-Lió a Marsella-Saint-Charles al sud d'Avinyó.

• Pont de Bonpas

• Pont de Mirabeau :

L'estrenyiment de la Durance a la localitat de Mirabèu (Valclusa), on el riu obre el camí entre dos penya-segats de pedra calcària escarpada, la desfilada de Canteperdrix, és un encreuament antic i ha donat lloc a la construcció de no menys de tres obres successives, que van succeir a les safates traille. El primer intent de construir un pont es remunta al segle xv. Els diversos "Pont de Mirabeau" que van ser construïts van ser destruïts totalment o parcialment quatre vegades el 1440, 1635, 1843 i 1881 per la desenfrenada Durance. Les pilotes generalment reproduïdes són les del pont construït el 1835 per Jean-François Théophile Sauzet, els monuments històrics catalogats. [86]

Les deux anciens ponts de Mirabeau

Le rétrécissement de la Durance sur la commune de Mirabèu (Valclusa) où la rivière se fraye un chemin entre deux falaises de calcaire abruptes, le défilé de Canteperdrix, est un lieu de franchissement ancien et a donné lieu à la construction de pas moins de trois ouvrages successifs, qui ont succédé aux bacs à traille. La première tentative de construction d'un pont date du XVe siècle. Les différents «Pont Mirabeau» qui furent édifiés ont été détruits totalement ou en partie à quatre reprises en 1440, 1635, 1843 et 1881 par la Durance déchainée. Les piles généralement reproduites sont celles du pont construit en 1835 par Jean-François Théophile Sauzet, monuments historiques inscrits.

El 1935 fou substituït per un nou pont penjant, que fou sabotejat el 1944 i fou reconstruït el 1947. El pont actual data de 1987.

El pont modern, una pila del pont vell i el penya-segat de Canteperdrix Le pont moderne, une pile de l'ancien pont et la falaise de Canteperdrix

En 1935, il est remplacé par un nouveau pont suspendu, qui est saboté en 1944 et reconstruit en 1947. Le pont actuel date de 1987.

Preses

Pour se protéger des inondations ravageuses (qui emportaient parfois tout un pan de rive, et une ville avec), les habitants d'Avignon construisent des digues à partir du s. XV. D'autres tentatives ont lieu jusqu'au s. XIX: leur principal point commun est le manque de coordination, et leur manque de réussite, même après l'instauration d'une Commission mixte chargée d'établir des plans annuels d'endiguement par l'ordonnance royale de 1825. Per protegir-se de les inundacions devastadores (que de vegades portaven una part sencera de la costa i una ciutat amb), els habitants d'Avinyó construeixen dics del s. XV. [87] Es produeixen altres intents fins a s. XIX: el seu principal punt en comú és la manca de coordinació, i la seva falta d'èxit, fins i tot després de la creació d'una Comissió Conjunta per preparar plans anuals de contenció mitjançant el Reial Decret de 1825. [88]

En l'antic règim, sovint s'utilitzen caixes de registre plens de pedres i gabions, més eficaç i més fàcil d'aplicar: és cistelles de vímet o salze, part cònica apuntant cap al llit del riu, l'ompliment (sempre pedres) que es fa de la riba. Però ni els altres ni els resisteixen a llargues inundacions. [89]

La primera proposta de contenció general de la Durance la fa Bérenguier, habitant de Manosque, i data de 1778. [87] Molts estudis es realitzen al segle següent, incloent un 1839 que està definitivament rebutjada per París en 1851 davant l'oposició, paradoxals, els habitants de tots dos bancs, trobant que la proposta i les seves variants es beneficien del veí (a cara, aigües avall, aigües amunt). [90] Els projectes de contenidors parcials també fallen (incloent el pont aigües amunt de Mees en la dècada de 1860, [91] que encara marca la campanya municipal de 1888). [92]

Els desenvolupaments finalment assolits solen ser rares vegades sostenibles a la vall de la Durance mitjà:

• les orelles T establertes per la comuna de Valensole són arrasades entre 1860 i 1863; [41]
• les espigues creades en col·laboració per les comunitats de Volx i Manosque són arrasades per les inundacions de 1860.

Per contra, terraplens i presa orelles per establir sota Durance, on el corrent és menys forta (Vaucluse i Boques del Roine), tenen bons resultats, i fins i tot han inspirat projectes anteriors. [93] Sous l'Ancien Régime, on utilise souvent des caissons de rondins emplis de pierres, puis des gabions, plus efficaces et plus faciles à mettre en œuvre: il s'agit de paniers d'osier ou de saule, de forme conique, la partie pointue étant dirigée vers le lit de la rivière, le remplissage (toujours de pierres) se faisant depuis la rive. Mais ni les uns, ni les autres, ne résistent longtemps aux crues.

La première proposition d'endiguement général de la Durance est faite par Bérenguier, habitant de Manosque, et date de 1778. De nombreuses études sont faites au siècle suivant, dont une à partir de 1839, qui est définitivement rejetée par Paris en 1851 devant les oppositions, paradoxales, des habitants des deux rives, trouvant que la proposition et ses variantes avantagent le voisin (d'en face, aval, amont). Les projets d'endiguement partiel échouent également (dont celui en amont du pont des Mées dans les années 1860, qui marque encore la campagne municipale de 1888).

Les aménagements finalement réalisés ne sont que rarement durables dans la vallée de la moyenne Durance:

• les épis en T mis en place par la commune de Valensole sont emportés entre 1860 et 1863;
• les épis mis en place en collaboration par les communes de Volx et Manosque sont emportés par les crues de 1860.

À l'inverse, les endiguements à épis et digue mis en place en basse Durance, là où le courant est moins fort (Vaucluse et Boques del Roine), ont de bons résultats, et ont même inspiré les projets précédents.

Canals

En un altre sentit, des del mateix moment, utilitzem l'aigua de la Durance per regar les terres veïnes, i després subministrem aigua a tota la Provença. El primer canal conegut és el canal de Saint-Julien, excavat l'any 1171. [94] Seguiu els de Adam Craponne (50 km excavats en nou mesos en 1554 de Silvacane a Arles), els Alpilles (o Alpines), Marsella, Carpentras, Manosque, Ventavon i centenars d'altres més petits [95] per un total de 540 km excavats des de finals del segle xvi fins a finals del segle xix. [94] Dans un autre sens, depuis la même époque, on utilise l'eau de la Durance pour irriguer les terres voisines, puis alimenter en eau toute la Provence. Le premier canal connu est le canal Saint-Julien, creusé en 1171. Suivent ceux d'Adam de Craponne (50 km creusés en neuf mois en 1554 de Silvacane à Arles), des Alpilles (ou Alpines), de Marseille, de Carpentras, de Manosque, de Ventavon, et des centaines d'autres plus petits pour un total de 540 km creusés de la fin du XVIe siècle à la fin du XIXe siècle.

Canal Saint-Julien

Canal Saint-Julien

Canal de Craponne

Canal de Craponne

Canal de Marsella

L'aqueduc de Roquefavour, sur l'Arc, principal ouvrage d'art du canal de Marseille

De 1839 à 1854, l'ingénieur Franz Mayor de Montricher construit un canal destiné à approvisionner la ville de Marsella en eau potable. De 1839 a 1854, l'enginyer Franz Major Montricher va construir un canal per subministrar aigua a la ciutat de Marsella.

La ingesta inicial es va situar a la Durance al Pont de Pertuis, a una altitud de 185 metres, i 50 quilòmetres a línia recta des de Marsella. A partir d'aquí, el canal es va dirigir cap a l'oest sota Le Puy-Sainte-Réparade. Durant la construcció del gran canal EDF, que duplica el Durance de Serre-Ponçon a Salon-de-Provence i l'Etang de Berre, la ingesta d'aigua del Canal de Marsella es va traslladar al propi canal EDF. fins i tot després de Saint-Estève-Janson. A partir d'aquí, el canal segueix una ruta turmentada de 80 km de llarg, incloent 17 km de metro, a Marsella. El canal és concret, l'aeri funciona en pedres o pedres i maons. El flux de l'estructura és de 10 m³ / s, el pendent de 0.36 m/km.

La Durance encara subministra avui dos terços del recurs aquàtic de la ciutat de Marsella. La prise d'eau initiale était située sur la Durance au niveau du pont de Pertuis, à une altitude de 185 mètres, et à 50 kilomètres à vol d'oiseau de Marseille. De là, le canal partait vers l'ouest sous Le Puy-Sainte-Réparade. Lors de la construction du grand canal EDF, qui double la Durance depuis Serre-Ponçon jusqu'à Salon-de-Provence et l'étang de Berre, la prise d'eau du canal de Marseille a été reportée sur le canal EDF lui-même, après Saint-Estève-Janson. De là, le canal suit un tracé tourmenté de 80 km de long, dont 17 km en souterrains, jusqu'à Marseille. Le canal est en béton, les ouvrages aériens en pierres ou pierres et briques. Le débit de l'ouvrage est de 10 m³/s, la pente de 0.36|m/km.

La Durance fournit encore aujourd'hui les deux-tiers de la ressource en eau de la ville de Marseille.

Aménagement hydroélectrique

L'ús de la força motriu de la Durance per produir electricitat va començar el 1908 amb la construcció d'una planta a La Brillanne per l'energia elèctrica de la costa mediterrània (per a la comercialització a la costa), seguit de 1909 per Pechiney construït Argentière una central per als propòsits de la seva planta d'alumini; [96] també el 1909, la planta es construeix ventavon [97]. Els molins, establerts en canals de diversió, ja utilitzen aquesta força per a altres usos. La tècnica de la canal de derivació s'utilitza sovint per moure les turbines de les plantes, les de ventavon i poeta estan situats en un canal comú, i el canal alimenta el Brillanne els de la Brillanne, La Largue i Sainte-Tulle. Altres centrals elèctriques es construeixen a la primera meitat del segle. XX: The Claux i Champcella-Le Fournel [98].

No obstant això, el potencial hidroelèctric apareix gran part sense explotar, en part pel sistema del riu: les aigües altes es produeixen a la primavera, quan la demanda és més alta a l'hivern (i les necessitats de reg són grans a l'estiu). La disposició per augmentar la producció hidroelèctrica i el subministrament durancienne directament Provence, unitats de producció pobres. [98]

El 1955, es va aprovar una llei per a la construcció de la totalitat de Durance-Verdon. En aquest context, tres missions s'encomanen a EDF:

• producció d'electricitat;
• abastament d'aigua per a cultius (regadius) i ciutats;
• control d'inundacions [99]

L'utilisation de la force motrice de la Durance pour produire de l'électricité commence en 1908, avec la construction d'une centrale à La Brillanne par l'Énergie électrique du littoral méditerranéen (pour une commercialisation sur la côte), suivie dès 1909 par Pechiney qui construit à L'Argentière une centrale pour les besoins de son usine d'aluminium; en 1909 également, l'usine de Ventavon est construite. Des moulins, établis sur des canaux de dérivation, utilisaient déjà cette force pour d'autres usages. La technique du canal de dérivation est souvent utilisée pour mouvoir les turbines des centrales: celles de Ventavon et du Poët sont implantées sur un canal commun, et le canal de La Brillanne alimente celles de La Brillanne, Le Largue et Sainte-Tulle. D'autres centrales sont construites dans la première moitié du s. XXe: Les Claux et Champcella-Le Fournel.

Cependant, le potentiel hydroélectrique apparaît largement sous-exploité, en partie à cause du régime de la rivière: les hautes eaux se produisent au printemps, alors que la demande est maximale en hiver (et que les besoins d'irrigation sont importants en été). L'aménagement permettant d'accroître la production hydroélectrique durancienne et d'approvisionner directement la Provence, pauvre en unités de production.

En 1955, une loi est votée pour l'aménagement de l'ensemble Durance-Verdon. Dans ce cadre, trois missions sont confiées à EDF:

• la production d'électricité;
• l'alimentation en eau des cultures (irrigation) et des villes;
• la régulation des crues.

Vue d'avion du lac de Serre-Ponçon en août 1997

Ce programme a entraîné, sur une période de 40 ans, la construction de 23 barrages et prises d'eau (des prises d'eau en amont des Claux sur l'Argentière à celle de Mallemort en passant par le barrage de Serre-Ponçon), du canal EDF de la Durance, alimentant 33 centrales hydroélectriques, et de plusieurs stations de commande.

Aquest programa ha donat lloc, durant un període de 40 anys, a la construcció de 23 embassaments i preses d'aigua (entrada d'aigua a aguas arriba de Claux sur l'Argentière a la de Mallemort a través de l'embassament de Serre-Ponçon), el canal EDF de la Durance, subministrant 33 centrals hidroelèctriques i diverses estacions de control.

La vallée et le canal EDF de la Durance avant la clue de Mirabeau

Aquest programa és un èxit gairebé complet:

• el complex Durance-Verdon produeix de 6 a 7 mil milions de kWh per any (10% de la generació d'energia hidroelèctrica a França);
• les preses de l'embassament proporcionen aigua potable per a tota la regió i irriguen tota la Provença (una tercera part del reg de França);
• Els llacs són una atracció turística (Serre-Ponçon atreu el 10% dels turistes que freqüenten els Hautes-Alpes);
• si el flux està regulat, i les inundacions baixes i mitjanes perfectament controlades, no obstant això, el desenvolupament no té efecte sobre les inundacions més importants, com ho demostra la inundació de 1994 (3000 m³ / s en Cadarache) [27]. De fet, la presa de l'embassament de Serre-Ponçon regula únicament el curs superior de la Durance, i no juga cap paper en els afluents, el paper dels quals és important per a la formació de grans inundacions. Totes les altres preses són només ingesta d'aigua. Només el flux del Verdon està controlat per l'embassament de Sainte-Croix (si existeixen capacitats d'emmagatzematge en el moment de la inundació). [101]

Ce programme est une réussite presque complète:

• l'ensemble Durance-Verdon produit 6 à 7 milliards de kWh par an (10% de la production hydroélectrique française);
• les barrages réservoirs fournissent de l'eau potable à toute la région, et irriguent toute la Provence (un tiers de l'irrigation française);
• les lacs sont une attraction touristique (Serre-Ponçon attire 10% des touristes fréquentant les Hautes-Alpes);
• si le débit est régularisé, et les crues faibles et moyennes parfaitement contrôlées, l'aménagement n'a cependant aucun effet sur les crues majeures, comme l'a montré la crue de 1994 (3000 m³/s à Cadarache). En effet le barrage réservoir de Serre-Ponçon ne régule que le cours supérieur de la Durance, et ne joue aucun rôle sur les affluents, dont le rôle est important dans la formation des crues majeures. Tous les autres barrages ne sont que des prises d'eau. Seul le débit du Verdon est contrôlé par le barrage de Sainte-Croix (si des capacités de stockage existent au moment de la crue).

Impact des aménagements

La Durance tenia un cabal natural mitjà de 188 m³ / s i un sistema fluvial de tipus mediterrani, però els desenvolupaments hidràulics han canviat el seu curs. A més d'un flux molt reduït reservat, la massa d'aigua circula al canal EDF que discorre per un llit natural del riu principal per passar per una sèrie de plantes hidroelèctriques. [102] Aquest canal de mecanitzat pot subministrar fins a 250 m³ / s. Com a resultat, durant les inundacions, l'aigua excedentària reprèn de nou el llit natural, els embassaments són molt insuficients per emmagatzemar aquests cossos d'aigua (principalment Serre-Ponçon, però també els grans embassaments del Verdon, el seu principal afluent). La Durance avait un débit naturel moyen de 188 m³/s et un régime fluvial de type méditerranéen, mais les aménagements hydrauliques ont modifié son cours. À part un très faible débit réservé, la masse des eaux circule désormais dans le canal EDF qui longe le lit naturel de la grande rivière afin de les faire passer par une série d'usines hydroélectriques. Ce canal usinier peut débiter jusqu'à 250 m³/s. De ce fait, lors des grandes crues, les eaux excédentaires empruntent à nouveau le lit naturel, les réservoirs étant très insuffisants pour stocker de pareilles masses d'eau (il s'agit surtout de Serre-Ponçon, mais aussi des grands réservoirs du Verdon, son affluent principal).

Gestion

El Sindicat de Desenvolupament Mixt del Valle de Durance [103], l'àrea d'intervenció de la qual s'estén des de Serre-Ponçon fins al Rhône, és l'estructura de gestió del riu. És concessionari del domini públic fluvial (DPF) en el Basse Durance però també intervé en el DPF de l'Estat en el Middle Durance. Funciona principalment en les següents àrees: gestió d'inundacions, millora de la seguretat, transport sòlid, conservació i gestió del patrimoni natural, gestió de diferents usos. És un establiment de conca pública territorial. Le Syndicat mixte d'aménagement de la vallée de la Durance, dont le périmètre d'intervention s'étend de Serre-Ponçon au Rhône, est la structure gestionnaire de la rivière. Il est concessionnaire du Domaine public fluvial (DPF) sur la Basse Durance mais intervient également sur le DPF de l'État sur la Moyenne Durance. Il œuvre essentiellement dans les domaines suivants: la gestion des crues, l'amélioration de la sécurité, le transport solide, la préservation et de la gestion du patrimoine naturel, la gestion des différents usages. Il est Établissement public territorial de bassin.

Économie

Le lit de la Durance fournit depuis les années 1950 des granulats très durs, utilisés pour la couche de roulement des routes et les bétons résistants. La plupart des sites de prélèvement sont en cours de fermeture. De même, les quelques usines utilisant l'énergie de la rivière ont fermé (usine d'aluminium de l'Argentière-la-Bessée) ou sont en cours de fermeture (Arkema à Saint-Auban). Des de la dècada de 1950, el llit Durance ha estat subministrant àrids molt durs, usats per a l'ús de camins i formigons resistents. La majoria dels llocs de mostreig s'estan tancant. De la mateixa manera, les poques plantes que utilitzen l'energia del riu han tancat (planta d'alumini d'Argentière-la-Bessée) o estan tancades (Arkema a Saint-Auban).

Finalment, es troba a la vall de Durance, a Cadarache, que el reactor de fusió nuclear experimental, ITER, està en construcció. Enfin, c'est dans la vallée de la Durance, à Cadarache, que le réacteur expérimental de fusion nucléaire, ITER, est en cours de construction.

Dans les arts et la culture

El palais Longchamp a Marsella

La Durance est représentée sous la forme d'un groupe sculpté majestueux au à Marsella, construit entre 1862 et 1869 par l'architecte afin de célébrer l'arrivée des eaux de la Durance dans la ville, via le canal de Marseille. La Durance és representada com un majestuós grup escultòric al palais Longchamp a Marsella, construïda entre 1862 i 1869 per l'arquitecte Espérandieu per celebrar l'arribada de les aigües de la Durance a la ciutat, mitjançant el Canal de Marsella.

També està esculpida com una dona amb un ventre fèrtil, a Charleval (Boques del Roine).

Està present en la literatura:

• les poètes Adolphe Dumas (1806-1861), républicain et traditionaliste, à propos de sa région natale, et ont évoqué cette rivière;
• Henri Bosco en fait un personnage de son roman
• l'écrivain le plus connu à s'être inspiré de la Durance est cependant Jean Giono, qui s'en sert dans sa géographie imaginaire de la Provence, la transformant en fleuve (il en parle au masculin, lui faisant traverser la clue de Sisteron sans évoquer la ville, puis le haut pays Rebeillard complètement imaginaire). suit lui aussi le cours de la Durance.
• poetes Adolphe Dumas (1806-1861), felibritge, republicà i tradicionalista Paul Arène, Clovis Hugues, de la seva ciutat natal, i Élémir Bourges escrigueren sobre aquest riu;
• Henri Bosco fa un personatge de la seva novel·la L'Enfant et la Rivière;
• l'escriptor més conegut per haver estat inspirat per la Durance és el porter Jean Giono, qui se'n serveix a la seva geografia imaginària de la Provença, transformant-l'ho en el riu (referint-s'hi en masculí, que fent-lo travessar la clusa de Sisteron sense esmentar la ciutat, després del país alt Rebeillard completament imaginari). Le Hussard sur le toit també segueix el curs de la Durance.

Entre els pintors que han representat, Guigou i Monticelli, amics propers, es van instal·lar a Saint-Paul-les-Durance i realitzen moltes taules on apareix ja sigui com a decoració o com a subjecte (86 de 421 pintures de Guigou). El pintor surrealista d'origen romanès, Victor Brauner, que va fugir a Remollon el 1942, va fer diverses pintures de materials improvisats. [106]

En els últims anys, una associació ha reactivat les vigas, construint anualment basses de troncs d'arbres i fent-los descendir una part de la Durance.

L'esquadrilla de l'helicòpter 4/67 Durance, establerta el 1976, fou el responsable de la protecció de la base aèria 200 Apt St Christol i lloc de llançament de míssils altiplà d'Albion. Una ràdio FM local va escollir Durance com el seu nom.

La classe Durance és una classe de cinc petroliers i comandants de la Marina francesa que es van encarregar des de 1977 fins a 1990.

En la pel·lícula francesa, Durance és part de l'aigua que flueix, pel·lícula de François Villiers, en l'estat d'ànim per a la construcció de la presa de Serre-Ponçon.

La Durance és el nom del butlletí acadèmic d'història i professors de geografia d'Aix-Marsella. Elle est également sculptée sous les traits d'une femme au ventre fécond, à Charleval (Boques del Roine).

Elle est présente dans la littérature:

Parmi les peintres à l'avoir représentée, et amis proches, s'installent à Saint-Paul-lès-Durance et exécutent de nombreux tableaux où elle figure, soit comme décor, soit comme sujet (86 des 421 tableaux de Guigou). Le peintre surréaliste d'origine roumaine Victor Brauner, réfugié en 1942 à Remollon, en fait plusieurs tableaux sur des matériaux de fortune.

Depuis quelques années, une association fait revivre les radeliers, en construisant chaque année des radeaux de troncs d'arbre et en leur faisant descendir une portion de la Durance.

L'escadron d'hélicoptères 4/67 Durance, créé en 1976, était chargé de la protection de la base aérienne 200 Apt-Saint-Christol et du site lancement de missiles du plateau d'Albion. Une radio locale de la bande FM a choisi Durance comme nom.

La classe Durance est une classe de cinq pétroliers ravitailleurs et de commandement de la Marine nationale française mis en service de 1977 à 1990.

Dans le cinéma français, la Durance est le cadre de L'Eau vive, film de François Villiers, dans l'ambiance de la construction du barrage de Serre-Ponçon.

La Durance est le nom du bulletin académique des professeurs d'histoire-géographie d'Aix-Marseille.

Bibliografia

Fonts bibliogràfiques

• Direction de l'environnement, du développement durable et de l'agriculture, La Durance: lien de vie du territoire régional, Conseil régional PACA, 106 p.
• Syndicat Mixte d'Aménagement de la Vallée de la Durance, Contrat de rivière du Val de Durance, rapport de présentation, SOGREAH, 2008, 93 p.
• Claude Gouron, photographe, Hélène Vesian, auteur des textes, Pierre Magnan, préfacier, Durance: voyage photographique des Alpes à la Provence, Avignon: Alain Barthélemy, 2002.
• Bessonnat, Gilbert. Durance et Verdon: la région alpine. Riez: Musée de Riez, 1980. 
• Gachelin, Serge. «Le Réseau hydrographique majeur de la région». A: Direction de l'environnement, du développement durable et de l'agriculture. La Durance: lien de vie du territoire régional. Conseil régional PACA, 1998. 
• Jorda, M. «Sites archéologiques et histoire de l'environnement en Moyenne Durance». A: Recherches archéologiques en Val de Durance: travaux de sauvetage sur le chantier de l’autoroute A51. Éditions de la société des Autoroutes Estérel Côte d’Azur, 1990. 
• Henri Julien, et Jean-Marie Gibelin, Toi, Durance, Barras, Ed. Terradou, 1991, ISBN 978-2-907389-36-5
• Miramont, Cécile; Furestier, Denis; Barruol, Guy; Lonchambon, Catherine. La Durance de long en large: bacs, barques et radeaux dans l'histoire d'une rivière capricieuse. Forcalquier, 2005 (les Alpes de lumière). ISBN 978-2-906162-71-6. 
• Clébert, Jean-Paul; Rouyer, Jean-Pierre. La Durance. Toulouse: Privat, 1991 (Rivières et vallées de France). ISBN 2-70899503-0. 
• Catherine Lonchambon, Les bacs de la Durance: du Moyen Âge au s. XIXe, Publications de l'Université ́de Provence, 2001, ISBN 2-85399480-5, ISBN 978-2-853994-80-4
• Truc, Georges. L'eau en Vaucluse. Origine, fonctionnement, potentiel et qualité des réservoirs aquifères. Avignon: Éd. Conseil Général de Vaucluse, 1991. 
• Paul Veyret, Les pays de la moyenne Durance alpestre: bas Embrunais, pays de Seyne, Gapençais, bas Bochaine; étude géographique, Publié par Arthaud, 1945.
• Archives départementales des Bouches-du-Rhône, Laurence Fumey, Félix Laffé, Arlette Playoust, Des plaines de la Durance au pays d'Aix: agriculture, négoce, société (s. XVIIIe-XXes): répertoires numériques des sous-séries 61 J, 64 J, 81 J, 94 J, 95 J, 96 J, 108 J, 119 J, Publié par Archives départementales des Bouches-du-Rhône, 1997 ISBN 2-86013034-9 i ISBN 978-2-860130-34-9

Vídeos

• Jacques Sapiega, La Durance, parcours & regards, Conseil régional PACA, 2004

Enllaços externs

• Site de la région sur la Durance Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine.