Godofredo Ortega Muñoz

Godofredo Ortega Muñoz

Biografia
Naixement	17 febrer 1899 San Vicente de Alcántara (Província de Badajoz)
Mort	2 octubre 1982 (83 anys) Madrid
Sepultura	cementiri de Mingorrubio
Activitat
Ocupació	pintor, gravador
Gènere	Paisatge
Moviment	Art figuratiu

Godofredo Ortega Muñoz (1899-1982) fou un pintor extremeny especialitzat en paisatges, el qual desenvolupà la seua activitat pictòrica al marge dels corrents principals de l'època.

Biografia

Infantesa i adolescència

Neix l'any 1899 a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya), fill d'una destacada personalitat local, i als sis anys es queda orfe de mare. Obté el títol de batxiller a Salamanca encara que, donada la seua marcada vocació per la pintura (la qual practica de forma autodidacta des de petit), rebutja la recomanació paterna de seguir una carrera universitària (farmàcia) i es trasllada a Madrid el 1919.

Madrid, 1919

Durant els mesos d'octubre i novembre del 1919, Ortega Muñoz envia a la seua família postals (les quals reprodueixen alguns dels quadres que copia per aquell temps a l'antic Museo de Arte Moderno o al Museu del Prado) per a convèncer el seu pare de l'autenticitat de la seua vocació artística. Es forma pel seu compte sense participar en els ensenyaments acadèmics (li agradava dir que havia après a pintar al museu del Prado) i és en aquesta etapa que comença a iniciar-se en la pintura a l'aire lliure a l'entorn de la Dehesa de la Villa, acompanyat entre altres joves artistes pel pintor filipí Fernando Amorsolo. Després de romandre algun temps a la capital espanyola decideix mudar-se a París.

París i Itàlia

Ortega Muñoz arriba a París a finals del 1920. A més de l'ambient artístic de la capital francesa, un dels esdeveniments més importants del seu pas per la ciutat és l'amistat que manté amb l'intel·lectual aragonès Gil Bel, la qual perdurarà fins a la mort d'aquest. A través de Gil Bel, Ortega participarà en un projecte col·lectiu que promovia el retrobament amb la gent del poble i que assumirà un propòsit d'insurgència i de renovació en la plàstica espanyola cap a la fi d'aquesta dècada. Ortega havia arribat a París portat pel seu interès per la pintura moderna (en particular, la de Van Gogh, Gauguin i Cézanne), però, a causa de la crisi tant ideològica com formal de l'avantguarda que llavors es vivia al París de la postguerra, decideix viatjar a Itàlia per a retrobar en els mestres del passat uns valors més autèntics d'espiritualitat, senzillesa i puresa.

Arriba a Torí el 1921, des d'on viatja a Milà, al llac de Como, Sanremo, Vichèi, Antíbol (els Alps Marítims, França) i, potser també, Espanya. Durant el febrer del 1922 passa una curta temporada a Florència i després recorre Itàlia: Nàpols, Pompeia, Roma, Gènova i, novament, Milà. Al llac Maggiore coneix el pintor anglès Edgard Rowley Smart, amb qui passa un curt període d'aprenentatge i al que retrata en reconeixement a la influència que va tindre en els seus inicis com a pintor. La seua relació amb Rowley convenç Ortega que, davant de la desraó del món contemporani, cal tornar a la natura i retornar a l'art l'autenticitat de les veritats espirituals i de les emocions senzilles. A més, hi conegué l'obra dels primitius, la qual l'impressionà força per la seua simplicitat. Acabat l'estiu de l'any 1926, Ortega viatja a Ginebra i a Lió, des d'on torna a Espanya.

L'Escola de Vallecas i la primera exposició a Saragossa

Aquest momentani retorn a Espanya és d'una importància cabdal en el conjunt de la seua peripècia pictòrica, ja que és llavors quan (en companyia d'Alberto Sánchez Pérez, Benjamín Palencia i Gil Bel) protagonitza una de les excursions fundacionals de l'Escola de Vallecas. Poc després, durant el mes de març del 1927, realitza una primera exposició de la seua obra al Círculo Mercantil de Saragossa. Hi va jugar, en tots aquests moments, un paper molt important la relació d'amistat que tenia amb Bel des que es van conèixer a París: és la seua influència i la de l'Escola de Vallecas el que va impulsar el pintor a "tornar la mirada al camp per a recollir l'ànima de la gent senzilla i les terres d'Espanya", així, com també, el fet de pintar alguns dels quadres de temàtica aragonesa que va presentar en aquella primera exposició de Saragossa, després de la qual torna a marxar d'Espanya per a anar-se'n a Suïssa.

Worpswede i, novament, París

1927 i 1928 són anys de pelegrinatge: comença a Zúric i continua per Brussel·les, Bremen, Hamburg, Hannover, Frankfurt del Main i Berlín. El més interessant del 1928 és la seua visita a Worpswede, on s'havia instal·lat una colònia de pintors i artistes, i dins de la qual hi havien treballat figures com Fritz Mackensen, Heinrich Vogeler, Paula Modersohn-Becker i Clara Westhoff. Tots ells mostraven interès pels paisatges bucòlics i les estampes pageses com a reacció davant els sofisticats artificis i refinaments decadents, en opinió d'alguns, de l'avantguarda. La vida camperola i l'ambient creat al voltant de la pintura de l'expressionisme li van influir força.

Ortega torna a França a la fi del 1928 per a dedicar-se a aconseguir comandes. Amb aquesta finalitat viatja a Niça, Montecarlo, Vichèi, Biarritz i, finalment, París on es reuneix amb el seu amic surrealista José Luis González Bernal per a viatjar als Països Baixos.

Per Europa i l'Orient Mitjà

Entre els anys 1930 i 1933, Ortega continua pintant, recorre els Països Baixos i, més tard, viatja a Gènova, al llac Maggiore, Venècia, Viena i Budapest. És la primera vegada que Ortega surt dels recorreguts referencials de l'art europeu i ho fa tant per les seues pròpies inquietuds com pels consells del seu amic i representant, l'actor hongarès Heinrich Domahidy, el qual aconsegueix que diversos periòdics del seu país ressenyin la visita d'Ortega.

El 1933, Ortega va arribar al Caire provinent de Grècia i Istanbul. És en aquesta època que les seues facultats com a retratista li ha proporcionat una posició folgada i importants contactes. Exposa per primera vegada a Alexandria i l'acollida és tan important que torna a exposar-hi un any després. En aquesta segona exposició presenta quaranta obres a manera d'antologia de la seua trajectòria artística, les quals són exponents del seu amor per la natura, de l'equilibri entre els colors i els diferents estats d'ànim i de l'atmosfera de quietud i tristor que envolta la seua pintura. Torna a Itàlia i el març del 1935 decideix tornar a Espanya.

El Círculo de Bellas Artes i la Guerra Civil

Des d'Extremadura, Ortega va dedicar l'any 1935 a preparar una exposició per a donar-se a conèixer a Madrid. Finalment, aquesta exposició es va fer al Círculo de Bellas Artes i es va inaugurar el 13 d'abril del 1936. Malgrat la inestabilitat política del moment, Ortega va desplegar una gran activitat, la qual el va portar a ésser seleccionat per a la Biennal de Venècia i l'Exposició Nacional de Belles Arts. Aquesta darrera es va celebrar amb retard i sota un clima polític caòtic: Ortega no es va esperar a la seva inauguració i decideix abandonar Espanya abans no esclati la guerra. Les dues exposicions resulten ésser un gran èxit i la crítica destaca les seues "excepcionals facultats" i la posició "equidistant" que manté en relació amb la pintura espanyola del seu temps.

Després d'eixir d'Espanya, espera a Marsella la seua promesa, Leonor Jorge Ávila, i s'hi casa el desembre del 1936. S'instal·len a Suïssa i ell viatja a Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia. A la galeria Blomqvist d'Oslo (coneguda per haver treballat amb pintors de la talla d'Edvard Munch) celebrà una exposició important, la qual mostrà els darrers quadres que havia pintat abans de tornar definitivament a Espanya. En aquests anys guanya destresa i maduresa en la seua manera de pintar, tot i que no serà fins a la seua tornada a San Vicente de Alcántara que Ortega aconsegueixi fer un tomb decisiu en la seua carrera.

Retorn definitiu a una Espanya de postguerra

Durant els anys de la immediata postguerra, Ortega Muñoz s'instal·la a San Vicente de Alcántara. És llavors quan Ortega es retroba finalment amb la silenciosa i solitària extensió del seu paisatge i amb la realitat propera del seu entorn, les quals sent com autènticament pròpies i que donaran suport i concreció a la seua pintura posterior. El 1940 inaugura la seua primera exposició després de la darrera Guerra Civil espanyola, la qual seria la seua segona mostra al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Comença així una carrera professional que li oferirà nombrosos triomf (tant estatals com estrangers) i una intensa activitat expositiva: entre altres, cal destacar les seues mostres individuals a la sala d'exposicions Faianç Català de Barcelona el 1942 i a la Galeria Estilo de Madrid els anys 1948 i 1949, on exposa un conjunt d'olis que representen el món rural amb la senzillesa, les formes simples i les gammes de colors terrossos que tant caracteritzen la seua obra, alhora que apareixen les primeres notes de modernitat a través de certes influències de l'art italià (com ara, el primitivisme, la metafísica i el Novecento.

Dècada del 1950

La dècada del 1950 comença per Ortega el 1951 quan l'escriptor Gerardo Diego el descobreix gràcies al seu quadre Els Codonys a la I Biennal Hispanomericana celebrada a Madrid, la qual marcaria la seua plena recepció en l'ambient artístic espanyol. Tant és així que l'any següent decideix traslladar-se a Madrid (hi va romandre fins a la seua mort encara que amb nombroses estades perllongades al camp). El 1953, i, curiosament, durant la darrera Exposició Antològica celebrada per l'Academia Breve de Crítica de Arte, els acadèmics decideixen incloure-hi un dels seus quadres. També, i per aquell temps, ja estava preparant una gran exposició a la sala de la Direcció General de Belles Arts al Museo Nacional de Arte Contemporáneo (Madrid) i una altra a la Galeries Syra (Barcelona), les quals foren un èxit clamorós.

A partir dels anys 1953 i 1954, el seu reconeixement és innegable i és considerat un dels renovadors del panorama artístic espanyol amb el seu desig de representar Extremadura a través de les seues pintures. Cal destacar, entre altres triomfs, la seua participació el 1953 en la II Biennal Hispanoamericana d'Art a l'Havana (on rep el Gran Premi de Pintura); el 1954, la XXVII Biennal Internacional d'Art de Venècia i l'any següent, en la III Biennal Hispanoamericana d'Art a Barcelona, la qual li dedica una sala d'honor. Així mateix, participa en l'Exposició Espanyola de Pintura i Escultura Contemporànies, organitzada pel Ministeri d'Afers Exteriors als països àrabs, la qual viatja durant deu mesos per diverses capitals del Pròxim i Mitjà Orient: Beirut, Damasc, Bagdad, etc.

El maig del 1956 presenta una mostra antològica a la seu de l'Escola d'Estudis Hispanoamericans organitzada pel Club La Rábida de Sevilla, i a finals d'any la Sala Santa Catalina de l'Ateneu madrileny exposa trenta-tres quadres datats entre 1926 i 1956, els quals resumeixen la seua producció artística. L'opinió crítica de la mostra fou molt variada: des d'adjectius que el van qualificar de defensor d'uns ideals de simplificació, depuració i purificació, fins a les opinions d'importants crítics d'art com Camón Aznar (qui enaltia aquells elements que determinaven el silenci en les seues obres), Gaya Nuño (qui se centrava en el dramatisme i en l'enquadrament generacional que ocupava l'artista) o bé Luis Trabazo (qui considerava la seua obra dins el concepte de la modernitat). A finals d'any, al desembre, exposava al Museu de Belles Arts del Parc de Bilbao, on, tot i que amb una crítica menor que l'anterior, la seua pintura va ser definida ja com a "auténticament seua", anunciant un estil propi i independent.

Durant el mes d'abril del 1957 es realitza la primera mostra antològica a la ciutat de Badajoz, en concret a les sales de la Delegació de Cultura de la Diputació Provincial. Als deu dies de la seua cloenda, el Saló d'Actes de l'Ajuntament de Càceres li dedica una mostra individual. Continua la seua carrera a l'exterior i, per exemple, participa en la II Biennal d'Art dels Països Riberencs de la Mediterrània (iniciada a Alexandria) i, a l'any següent, a la XXIX Biennal Internacional d'Art de Venècia, on se li reserva una sala d'honor. La dècada dels cinquanta finalitza amb la seua mostra individual a les sales de la Direcció General de Belles Arts i la seua participació en la col·lectiva de l'Exposició Inaugural del Museu Espanyol d'Art Contemporani (Madrid).

Dècada del 1960

Els primers anys de la dècada del 1960 es caracteritzaran per una frenètica activitat expositiva. Així, per exemple, el 1960 participa en la col·lectiva realitzada al Guggenheim International Award de Nova York; el 1962, en 20 anys de pintura espanyola a l'Ateneu de Madrid; el 1964, a la col·lectiva 25 anys d'art espanyol celebrada al Palau de Vidre del Retiro i inaugura la seua segona exposició a la Sala Santa Catalina de l'Ateneu; el 1967, a la Galería Biosca de Madrid presenta els seus darrers treballs i el 1968 se li va dedicar una sala monogràfica d'honor a la darrera Exposició Nacional de Belles Arts.

Casón del Buen Retiro

1970 és l'any en què la seua carrera artística es veu plenament consagrada amb la seua exposició retrospectiva al Casón del Buen Retiro de Madrid, a la qual segueixen les monogràfiques que presenta a les Sales Gòtiques de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, al Pavelló Mudèjar de Sevilla, a les sales de la Delegació de Cultura de la Diputació de Badajoz i a la mostra col·lectiva Masterpieces of Fifty Centuries del Metropolitan Museum of Art de Nova York (ciutat on torna a exposar a finals d'any a la Galeria Hastings del Spanish Institute). És en aquesta època quan crítics de diverses generacions es pronuncien en els termes més elogiosos sobre la seua pintura: Camón Aznar, Llosent y Marañón, Luis Felipe Vivanco, Gaya Nuño, José Mª Moreno Galván, Manuel Sánchez Camargo, Alonso Zamora Vicente, Santos Torroella, Baltasar Porcel i Corredor-Matheos. Sense perdre la seua relació amb els referents figuratius, la seua obra arriba a una extrema conceptualització d'ordre abstracte: és considerat un renovador del paisatge espanyol i un dels pintors més rellevants de l'art espanyol contemporani.

Darreres exposicions

Després d'ésser inclosa la seua obra en nombroses mostres col·lectives ("Maestros contemporáneos del paisaje español", Galería Sur, Santander; "Arte '73", Fundación Juan March, Sevilla, Museo de Arte Contemporáneo; "El Árbol a través de un siglo de pintura española 1874-1974", Galería de Exposiciones del Banco de Granada, juny- juliol del 1974;"Homenaje a d'Ors, 1881-1954", Galería Biosca, Madrid, 1977) i després de set anys sense exposar a Madrid, Ortega Muñoz reapareix, ara a la Galería Felipe Santullano amb un art elegant, discret i mesurat. José María Moreno Galván li va dedicar un important article, el qual resumia tota la seua producció i que es titulava "Ortega Muñoz, el signo del paisaje en España". Entre les darreres grans exposicions internacionals en què participa destaquen les celebrades a Ciutat de Mèxic (1978), al Museu d'Art Modern de Madrid (1978) i la col·lectiva "Paisajistas españoles del siglo XX" (Bogotà). Les seues darreres mostres individuals a Espanya van tindre lloc a Badajoz i Barcelona el 1981. Va morir el següent any a Madrid.

Estil

La seua obra se centra en la interpretació realista del paisatge extremeny i castellà, ja que li interessava, sobretot, la natura i els seus petits detalls en un estil molt personal, espontani i senzill, en el qual predominen els tons apagats, ocres, grisos i negres. També va pintar natures mortes i retrats de tipus de la seua terra amb un estil sobri i que s'allunya de l'academicisme a la recerca de l'espontaneïtat i de l'emotivitat: Camperol extremeny, Nena amb càntir, etc. És considerat com el gran renovador del paisatgisme a Espanya durant la segona meitat del segle xx, juntament amb Benjamín Palencia y Daniel Vázquez Díaz.

Obres destacades

• Castanyers (Museu Reina Sofia, Madrid)
• Vinyes (92 × 73 cm, col·lecció particular)
• Sense títol (73 × 92 cm, oli sobre llenç)
• Retrat de mon germà (1918-1919, 26 × 36 cm, retrat)
• Paisatge extremeny (1918-1919, 29 × 23 cm, paisatge rural)
• Desglaç (1924, 40 × 35 cm, paisatge rural)
• Rowley Smart (1924, 35 × 40 cm, retrat)
• Aguerri Pirineos (1926, 40 × 35 cm, paisatge rural)
• Castellar (1926, 40 × 35 cm, paisatge rural)
• Cap de nena (1926, 32'5 × 38 cm, retrat)
• Gil Bel (1926, 64 × 85 cm, retrat)
• Pont Chioggia (1928, 73 × 60 cm, paisatge urbà)
• Carrer de Chioggia (1928, 46 × 38 cm, paisatge urbà)
• Carrer de Chioggia (1928, 45 × 35 cm, paisatge urbà)
• Chioggia (1929, 73 × 60 cm)
• Fàbrica i vaixells (1929, 73 × 60 cm)
• Llac de Lugano (1930, 34 × 41 cm, paisatge rural)
• Oliveres (1930, 65 × 55 cm, paisatge rural)
• Llac de Como (1931, 39 × 44 cm, paisatge rural)
• Pont (1934, 73 × 60 cm, paisatge rural)
• Estació o dipòsit de màquines (1934, 73 × 60 cm, paisatge urbà)
• Camperol (1936, 60 × 73 cm, retrat)
• Peixos (1938, 52 × 56 cm)
• Peixos (1938, 51 × 53 cm)
• Camperol extremeny (1939, 68 × 90 cm, retrat, Museu de Belles Arts de Badajoz)
• Carrer ventós (1939, 73 × 60 cm, paisatge urbà)
• Pazo de los corrucos (1939, 73 × 60 cm, paisatge urbà)
• Quintín (1939, 62 × 73 cm, retrat)
• La gàbia (1940, 42 × 38 cm, natura morta)
• Ocellets de paper (1940, 50 × 38 cm, natura morta)
• La cancilla (1940, 79 × 67 cm, paisatge)
• Natura morta amb pa i formatge (1940, 60 × 73 cm, natura morta)
• Calas (1941, 39 × 55 cm, natura morta)
• Ninots (1941, 57 × 54 cm, natura morta)
• Vestit rosa (1941, 68 × 90 cm, retrat)
• Bodegón de la mano azul (1945, 57 × 53 cm, natura morta)
• Gerro i joguines (1945, 57 × 53 cm, natura morta)
• Taula amb codonys (1945, 55 × 73'5 cm, natura morta)
• Interior amb figura (1947, 89 × 116 cm, retrat)
• Niña con cantarito (1947, 58 × 73 cm, retrat)
• Bodegón de la silla (1947, 68 × 73 cm, natura morta)
• Nu (1948, 65 × 93 cm, nu)
• Castanyers i sureres (1949, 81 × 65 cm)
• Natura morta amb pinya (1950, 73 × 54 cm, natura morta)
• El porticó (1950, 65 × 81 cm, retrat)
• Nen amb codony (1950, 65 × 81 cm, retrat)
• Dos horts d'oliveres (1950, 81 × 65 cm)
• El pou (1950, 81 × 65 cm, paisatge rural, col·lecció particular)
• Pagès dormint (1951, 81 × 65 cm, retrat)
• Cap de dona (1952, retrat, Fundació Central Hispano)
• Camperol (1952, 54 × 65 cm, retrat)
• L'escala (1952, 66 × 93 cm)
• Home amb ase i paraigües (1953, 81 × 65 cm, col·lecció particular)
• El camí (1954, 100 × 73 cm, Agència Espanyola de Cooperació Internacional)
• Rucs (1955, 100 × 81 cm, col·lecció particular)
• Noia de la margarida (1955, 73 × 116 cm)
• Paisatge extremeny (1955, 99 × 117 cm, Museu de Belles Arts de Bilbao)
• Castella. Estiu (1955, 81 × 65 cm)
• Castanyers (1956, Museu Reina Sofia, Madrid)
• Castella. Estiu (1957, 81 × 65 cm)
• Estiu (1957-1958, oli sobre llenç, 74 × 93 cm, Museu de Belles Arts de Bilbao)
• Terres llaurades (1958, 81 × 65 cm, col·lecció particular)
• Castella. Estiu (1959, 92 × 73 cm)
• Castanyers i vinyes (1961, 100 × 81 cm)
• Paisatge (1961, Museu Reina Sofia, Madrid, Espanya)
• Vinyes i castanyers (1962, 92 × 73 cm)
• Oliveres (1962, 81 × 60 cm)
• Paisatge de les pedres (1963, 92 × 73 cm, col·lecció particular)
• Paisatge de les pedres blanques (1963, 81 × 65 cm)
• Castella. Estiu (1963, 92 × 73 cm)
• Castella. Estiu (1963, 81 × 65 cm)
• Cercas (1963, 81 × 65 cm, col·lecció particular)
• Oliveres (1963, 92 × 73 cm, col·lecció particular)
• Rostolls (1963, 92 × 73 cm)
• Camins i ginestes (1963, 92 × 73 cm, col·lecció particular)
• Oliverars (1964, 81 × 60 cm)
• Alzines i oliveres (1964, 81 × 60 cm, col·lecció del Banc d'Espanya)
• Camí amb ginestes (1965, col·lecció particular)
• Camps de Castella (1966, 92 × 73 cm)
• Terres i parets (1966, 92 × 72 cm)
• Castanyers (1966, 92 × 73 cm)
• Terres (1967, 92 × 73 cm)
• Terres llaurades (1967, 81 × 65 cm)
• Terres (1967, 100 × 81 cm)
• Vinyes (1967, col·lecció Central Hispano)
• Camps de Lanzarote o Lanzarote. Parets (1968, 92 × 73 cm)
• Encreuament de camins (1968, 92 × 73 cm)
• El turó de les pedres (1968, 92 × 73 cm)
• Vinyes (1968, 93 × 72 cm)
• Vinyes (1968, 92 × 73 cm)
• Oliverars (1969, 92 × 73 cm)
• Camps de Lanzarote (1969, 65 × 92 cm)
• Castanyers (1969, 81 × 65 cm)
• Lanzarote. Figueres (1969, Bufet López-Rodó)
• Lanzarote. Figueres (1969, 92 × 73 cm)
• Lanzarote. Terres (1969, 92 × 73 cm)
• Tenerife (1970, 92 × 73 cm)
• La Rioja (1970, 92 × 73 cm)
• Lanzarote. Vinyes (1970, 73 × 92 cm)
• Tenerife (1971, 92 × 73 cm)
• Vinyes blanques (1974, 92 × 73 cm)
• Castella. Feixos (1975, 92 × 73 cm)
• Munts i cercles de palla (1975, 92 × 73 cm)
• Oliveres i alzines (1976, 92 × 73 cm)
• Rostolls (1976, 92 × 73 cm)
• Rioja (1976, 92 × 73 cm)
• Terres i pedres (1976, 92 × 73 cm)
• Tolls (1977, 92 × 73 cm)
• El camí (1977, 92 × 73 cm)
• Encreuament de camins (1977, 92 × 73 cm)
• Camí i turó de castanyers (1978, 92 × 73 cm)
• Tolls (1978, 92 × 73 cm)
• Ginestes en flor (1978, 92 × 73 cm)
• Castella. Estiu (1979, 92 × 73 cm)
• Encreuament de camins. Vinyes (1980, 92 × 73 cm)
• Terres i castanyers (1981, 92 × 73 cm)

Bibliografia

• AA.VV., 1989. Ortega Muñoz. Barcelona: Lunwerg Editores, S.A.
• AA.VV., 2007. Palabras para una pintura del silencio: teoría del paisaje en la obra de Ortega Muñoz. Badajoz: Fundación Ortega Muñoz.
• AA.VV., 2008. El Mar Absoluto: Ortega Muñoz y Lanzarote. Fundación César Manrique i Fundación Ortega Muñoz.
• Aguado, Jesús, 2008. El Paisaje en la Obra de Godofredo Ortega Muñoz: Mínimo Diccionario Subjetivo. El Mar Absoluto (cat.). Lanzarote: Fundación César Manrique.
• Ávila Corchero, Mª J., 2003. Ortega Muñoz. Badajoz: Caja Badajoz.
• Azcoaga, Enrique. Ortega Muñoz. Madrid: Bellas Artes, 1977, núm. 55, gener-març, pàgs. 24-26.
• Azcoaga, Enrique. Godofredo Ortega Muñoz, Hombre y Pintor Cabal. Madrid: Blanco y Negro, 1967, núm. 2898, 18 de novembre, pàgs. 110-113.
• Blas, Javier, 2007. Punta Seca: Palabras para una Pintura del Silencio: Teoría del Paisaje en la Obra de Ortega Muñoz. Badajoz: Fundación Ortega Muñoz.
• Cabañas Bravo, Miguel, 2004. El Ortega Muñoz de los Años Cincuenta: El éxito de la depuración esencial y realista del Paisajismo (cat.). Badajoz: MEIAC—Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo
• Camón Aznar, José, 1967. La Pintura de Ortega Muñoz. Madrid: Goya, núm. 80, set-oct., pàgs. 100-103.
• Campoy, A. M., 1970. Ortega Muñoz: Artistas Españoles Contemporáneos. València: Dirección General de Bellas Artes.
• Castillo Puche, José Luis. Ortega Muñoz: En El Corazón de Manhattan. Madrid: Informaciones, 1970, nov., pàg. 8.
• Castillo, Alberto del. La Exposición Antológica de Ortega Muñoz. Barcelona: Diari de Barcelona, 2 de maig, 1970.
• Corredor-Matheos, José. Una Pintura Pura: Una Realidad Transparente. Badajoz: Fundación Ortega Muñoz, 2009.
• Diego, Gerardo, 1959. Godofredo Ortega Muñoz: La pintura esencial de Ortega Muñoz. Obras completas, Prosa, vol. V. Memoria de un poeta (vol. 2), la edición del centenario. Madrid: Alfaguara.
• García Viñó. M. Ortega Muñoz: una teoría del paisaje. Madrid: Bellas Artes, 1970, núm. 1. Pàgs. 39-46.
• Llosent Y Marañón, E., 1952. Ortega Muñoz. Madrid: Editorial Blass.
• Umbral, Francisco. Ortega Muñoz: "Ya no puedo pintar burgueses ni caballos". Madrid: Ya, 1970, 8 de març.
• Vivanco, Luis Felipe. Ortega Muñoz: Una Pintura Silenciosa. Madrid: Cuadernos Hispanoamericanos, 1953, núm. 41, 22 de gener, pàgs. 188-198.
• Zamora Vicente, Alonso. Ortega Muñoz o la Pintura Silenciosa. Madrid: La Nación, 1965, 25 de febrer.

Enllaços externs

• Museu Reina Sofia (castellà) i (anglès)
• Ortega Muñoz expone la "esencia del paisaje" - El País (castellà)
• La singularidad de la pintura figurativa de Godofredo Ortega Muñoz (castellà)
• Godofredo Ortega Muñoz - YouTube (castellà)