Vés al contingut

Leonel de Moura Brizola

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Leonel Brizola)
Plantilla:Infotaula personaLeonel de Moura Brizola

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(pt) Leonel Itagiba de Moura Brizola Modifica el valor a Wikidata
22 gener 1922 Modifica el valor a Wikidata
Carazinho (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 juny 2004 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Rio de Janeiro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
55è Governador de Rio de Janeiro
15 març 1991 – 2 abril 1994
← Moreira Franco – Nilo Batista →
53è Governador de Rio de Janeiro
15 març 1983 – 15 març 1987
← Chagas Freitas – Moreira Franco →
23è Governador de Rio Grande do Sul
25 març 1959 – 25 març 1963
← Ildo Meneghetti – Ildo Meneghetti →
26è Batle de Porto Alegre
1r gener 1956 – 29 desembre 1958
Diputat federal per Rio Grande do Sul
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióMetodisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Federal de Rio Grande do Sul Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Brasília Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, enginyer civil Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Democràtic Laborista Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeNeusa Goulart Brizola (–1993) Modifica el valor a Wikidata
FillsNeusinha Brizola Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1298405 TMDB.org: 1155694 Modifica el valor a Wikidata

Leonel de Moura Brizola (nascut Leonel Itagiba de Moura Brizola; Carazinho, 22 de gener de 1922 – Rio de Janeiro, 21 de juny de 2004) va ser un enginyer civil i polític brasiler. Considerat un dels líders històrics de l'esquerra brasilera i destacat opositor al règim militar, va ser governador de Rio de Janeiro i de Rio Grande do Sul, sent l'únic polític electe pel poble en governar dos estats diferents en tota la història del Brasil.[1][2]

Biografia

[modifica]

Brizola va néixer en Carazinho, en el districte rural de São Bento, al nord-oest de l'estat de Rio Grande do Sul.[3] Va viure els seus primers anys a l'interior de l'estat,[4] traslladant-se a la capital, Porto Alegre, el 1936.[5] Allà, va continuar els seus estudis i va treballar com enllustrador, ascensorista o jardiner. Va ingressar en el curs d'enginyeria civil a la Universitat Federal de Rio Grande do Sul el 1945, graduant-se el 1949.[6] Mentre encara estudiava en la UFRGS, va ingressar en la política, romanent responsable per organitzar l'ala jove del Partit Laboralista Brasiler (PTB, per les sigles en portuguès del Partido Trabalhista Brasileiro).[7][8] En un esdeveniment polític, va conèixer Neusa Goulart, germana del també polític João Goulart, amb qui contrauria matrimoni el 1950.[9] La parella va tenir tres fills.[10]

El 1947, Brizola va ser elegit diputat estatal gaúcho pel PTB.[11] Va tenir una carrera meteòrica a l'estat: secretari d'obres públiques de l'estat l'any 1952;[12] el 1954 va ser elegit diputat federal;[13][14] dos anys després va guanyar les eleccions municipals a l'alcaldia portoalegrense,[15] i el 1958 va obtenir el càrrec de governador de Rio Grande do Sul.[16] Com a governador, va destacar per les seves polítiques socials[17][18][19] i per promoure la "Campanya de la Legalitat", en defensa de la democràcia i de la presa de possessió de Goulart com a president del país.[20][21] El 1962, va transferir el seu domicili electoral i va obtenir un escó de diputat federal per l'estat de Guanabara.[22][23] Durant el govern Goulart, aquest i Brizola van mantenir una relació tensa,[24][25][26] però es van unir novament abans del cop militar de 1964.[27][28][29][30] Després que les seves propostes de resistència no van resultar ben succeïdes, Brizola es va exiliar a l'Uruguai.[31]

Va tornar al Brasil el 1979, després d'un exili de quinze anys a l'Uruguai, als Estats Units i a Portugal..[32] El mateix any, va fundar i va presidir el Partit Democràtic Laborista, un partit socialdemòcrata i populista.[33][34] El 1982, va ser elegit governador de Rio de Janeiro,[35][36][37] iniciant el programa de construcció dels Centres Integrats d'Educació Pública.[38] En l'elecció presidencial de 1989, va resultar el tercer candidat més votat, quedant fora de la segona volta per una diferència inferior a 1%.[39] Un any després, va tornar a governar Rio de Janeiro, sent elegit en el primer torn.[40][41] A partir de llavors, no va vèncer en cap dels quatre comicis als que es va presentar, com quan va ser candidat a la vicepresidència amb Lula da Silva el 1998[42] o quan es va presentar al Senat del Brasil representant Rio de Janeiro el 2002.[43] Va morir el 2004, víctima d'un infart de miocardi.[44][45][46]

  • Brizola amb catorze o quinze anys d'edat
    Brizola amb catorze o quinze anys d'edat
  • Abraçant el seu cunyat, el President João Goulart, dècada del 1960
    Abraçant el seu cunyat, el President João Goulart, dècada del 1960
  • Brizola és aclamat al seu retorn de l'exili, el 1979
    Brizola és aclamat al seu retorn de l'exili, el 1979
  • Durant la campanya de les Presidencials de 1989
    Durant la campanya de les Presidencials de 1989

Personalitat, imatge pública i llegat

[modifica]
Estàtua de Leonel Brizola, d'Otto Dumovich, en les proximitats del Palau Piratini, a Porto Alegre

El llegat de Brizola va ser assumpte de debat entre periodistes, escriptors i el públic en general. Un dels seus biògrafs, João Trajano Sento-Sé, va escriure: «Brizola va reeditar el martiri laboralista, per les persecucions que va sofrir i pels temors que va despertar entre les elits política i econòmica».[47] El científic polític Helgio Trindade va ressaltar que va tenir una «obsessiva valorització de l'educació, que es va traduir en ambicioses inversions en l'àrea de l'expansió d'edificis escolars».[47] L'escriptor Ferreira Gullar va opinar que Goulart durant els anys seixanta va ser «ostatge de les forces que el recolzaven, particularment el sindicalisme reformista, que promovia vagues successives en tot el país», i que Brizola, a causa de la seva aspiració de convertir-se en president i a la campanya per derrocar al llavors Ministre d'Hisenda, Carvalho Pinto, va ser un «aliat involuntari dels colpistes».[48]

Brizola era reconegut per la seva parla, carregada de l'accent i d'expressions gaúchas.[49][50] La seva retòrica era inflamada i no perdia l'oportunitat per a caricaturitzar els seus contrincants, anomenant Lula "gripau barbut", dient que Paulo Maluf era un "cadell de la dictadura" i comparant Wellington Moreira Franco amb un gat d'angora, per "anar de falda en falda".[51][52][53] Era un orador carismàtic, capaç de provocar fortes reaccions entre partidaris i adversaris.[54] El seu discurs estava basat en punts com la valorització de l'educació pública i la qüestió de les "pèrdues internacionals", terme usat per a referir-se al pagament del deute extern i la dependència crònica de la indústria estrangera.[55][56]

Van marcar la carrera de Brizola els conflictes que va tenir amb grans empreses de comunicació, en especial amb la TV Globo.[57] Brizola va acusar el grup de participar del cas Proconsult, que pretenia impedir la seva victòria en l'elecció per a governador de Rio de Janeiro el 1982.[58][59][60] El 1992, Roberto Marinho, cap de la companyia, va arribar a dir-li "senil".[61]

El desembre de 2015, la presidenta Dilma Rousseff va sancionar la llei que va inserir Brizola en el Llibre dels Herois de la Pàtria. Per a poder incloure'l, el Congrés Nacional va haver d'aprovar un canvi en la legislació del "Llibre d'Acer", reduint de 50 a 10 anys el temps mínim d'espera des de la mort d'una personalitat per a acceptar-ne la incorporació.[62][63][64]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Brizola: 100 anos do líder trabalhista que teve relação especial com Fortaleza» (en portuguès brasiler). O POVO Mais, 21-01-2022. Arxivat de l'original el 2022-09-05. [Consulta: 5 setembre 2022].
  2. ↑ «Leonel de Moura Brizola foi o único político eleito pelo povo a governar dois estados» (en portuguès brasiler). Senat del Brasil, 10-06-2008. Arxivat de l'original el 2023-04-10. [Consulta: 24 agost 2023].
  3. ↑ Braga et al., 2005, p. 17.
  4. ↑ Braga et al., 2005, p. 18.
  5. ↑ Braga et al., 2005, p. 22-23.
  6. ↑ Braga et al., 2005, p. 23-24.
  7. ↑ Braga et al., 2005, p. 39.
  8. ↑ «Leonel Brizola morre aos 82 anos» (en portuguès brasiler). O Estado de S. Paulo, 21-06-2004. Arxivat de l'original el 2021-05-06 [Consulta: 22 desembre 2017].
  9. ↑ Felten, Rui. «Brizola foi batizado Itagiba, mas virou Leonel por admiração às revoluções» (en portuguès brasiler). Sul21, 22-04-2011. Arxivat de l'original el 2017-12-01. [Consulta: 27 novembre 2017].
  10. ↑ Braga et al., 2005, p. 86.
  11. ↑ Braga et al., 2005, p. 27.
  12. ↑ Braga et al., 2005, p. 40.
  13. ↑ Cortés, 1974, p. 237.
  14. ↑ Bombardelli, Maura. A trajetória de Fernando Ferrari no PTB: da formação do Partido do "Trabalhismo Renovador" (1945-1960) (tesi) (en portuguès brasiler). Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2016 [Consulta: 22 desembre 2017].  Arxivat 2024-01-29 a Wayback Machine.
  15. ↑ Braga et al., 2005, p. 40-41.
  16. ↑ Braga et al., 2005, p. 44,51.
  17. ↑ Leacock, 1990, p. 89.
  18. ↑ Perrone de Miranda, Samir. Projeto de Desenvolvimento e Encampações no discurso do governo Leonel Brizola: Rio Grande do Sul, 1959-1963 (tesi) (en portuguès brasiler). Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2006 [Consulta: 23 desembre 2017].  Arxivat 2024-01-29 a Wayback Machine.
  19. ↑ Braga et al., 2005, p. 52.
  20. ↑ Braga et al., 2005, p. 69-72.
  21. ↑ Grillo, Marco; Silveira «Campanha da Legalidade assegurou posse do vice João Goulart, em 1961» (en portuguès brasiler). O Globo, 28-03-2016. Arxivat de l'original el 2022-12-06 [Consulta: 23 desembre 2017].
  22. ↑ Braga et al., 2005, p. 77.
  23. ↑ Osório, 2005, p. 77, 97.
  24. ↑ Leite Filho, 2008, p. 251.
  25. ↑ Skidmore, 1982, p. 340-341.
  26. ↑ Heinz i Frühling, 1999, p. 813.
  27. ↑ Leite Filho, 2008, p. 275.
  28. ↑ Kohut i Vilella, 2010, p. 81.
  29. ↑ Frota, 2006, p. 487-489.
  30. ↑ Soares, Batista i Pimentel, 2008.
  31. ↑ Alexander i Parker, 2003, p. 141.
  32. ↑ Brigagão i Ribeiro, 2015, p. 178-188.
  33. ↑ Roett, 1999, p. 50.
  34. ↑ Bittencourt, José. «Dá a denominação de CIC - Centro de Integração da Cidadania - Leonel Brizola, no Município de Guarulhos - bairro dos Pimentas» (en portuguès brasiler). Assembleia Legislativa de São Paulo, 2007. Arxivat de l'original el 2023-12-22. [Consulta: 24 desembre 2017].
  35. ↑ Sento-Sé, 1999, p. 224-227.
  36. ↑ Alves i Evanson, 2011, p. 221.
  37. ↑ Brigagão i Ribeiro, 2015, p. 230-242.
  38. ↑ Braga et al., 2005, p. 133,139-140.
  39. ↑ Picard, 2003, p. 81.
  40. ↑ Sento-Sé, 1999, p. 232.
  41. ↑ Braga et al., 2005, p. 154-155.
  42. ↑ «Morre o político Leonel Brizola» (en portuguès brasiler). History, 21-06-2004. Arxivat de l'original el 2019-04-12. [Consulta: 26 desembre 2017].
  43. ↑ Schell, 2010, p. 20.
  44. ↑ «Morre Leonel Brizola» (en portuguès brasiler). Educacional, 21-06-2004. Arxivat de l'original el 2019-03-27. [Consulta: 26 desembre 2017].
  45. ↑ «Ex-governador Brizola morre após sofrer enfarto no Rio» (en portuguès brasiler). UOL / Reuters, 22-06-2004. Arxivat de l'original el 2024-01-29 [Consulta: 26 desembre 2017].
  46. ↑ «Morte de Leonel Brizola completa dez anos neste sábado» (en portuguès brasiler). Correio do Povo, 21-06-2004. Arxivat de l'original el 2017-12-27 [Consulta: 26 desembre 2017].
  47. ↑ 47,0 47,1 Trindade, Hélgio. «O brizolismo e seu legado» (en portuguès). Teoria e debate, 04-08-2004. Arxivat de l'original el 2017-12-27. [Consulta: 26 desembre 2017].
  48. ↑ Gullar, Ferreira. «E por falar em golpe militar…» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 02-08-2009. Arxivat de l'original el 2017-12-27. [Consulta: 27 desembre 2017].
  49. ↑ Bueno, Márcio. «Leonel Brizola». A: Faíscas verbais: a genialidade na ponta da língua (en portuguès). Gutenberg, 2016. ISBN 978-85-8235-337-0.  Arxivat 2024-05-21 a Wayback Machine.
  50. ↑ Filho, Leite. El caudillo Leonel Brizola: um perfil biográfico (en portuguès brasiler). Editora Aquariana, 2008, p. 211. ISBN 978-85-7217-112-0.  Arxivat 2024-05-21 a Wayback Machine.
  51. ↑ Brigagão, Clóvis. Brizola (en portuguès brasiler). Editora Paz e Terra, 2015-06-05, p. 11-12. ISBN 978-85-7753-333-6.  Arxivat 2024-05-21 a Wayback Machine.
  52. ↑ «6 debates que entraram para a história das eleições» (en portuguès brasiler). Super Interessante. Abril, 21-12-2016. Arxivat de l'original el 2021-05-11. [Consulta: 26 desembre 2017].
  53. ↑ Castro, José Roberto. «Quem é Moreira Franco, personagem central do governo Temer que agora é acusado por Cunha». Nexo, 19-09-2016. Arxivat de l'original el 2024-01-23. [Consulta: 26 desembre 2017].
  54. ↑ Cariello, Rafael; Fiuza de Melo, Murilo. «Brizola assustava a elite, diz Skidmore» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 23-06-2014. Arxivat de l'original el 2024-01-23. [Consulta: 26 desembre 2017].
  55. ↑ da Silva, Roberto Bitencourt. «Dez anos sem Leonel Brizola: balanço e legado político» (en portuguès brasiler). GGN, 27-06-2014. Arxivat de l'original el 2014-07-21. [Consulta: 26 desembre 2017].
  56. ↑ de Araújo, Victor Leonardo. «Perdas internacionais: uma aproximação conceitual» (en portuguès brasiler). Centro Internacional Celso Furtado de Políticas para o Desenvolvimento, 2017. Arxivat de l'original el 2017-12-28. [Consulta: 26 desembre 2017].
  57. ↑ Nascimento, Fernando. «“Cenas Inesquecíveis da TV”: Direito de Resposta de Leonel Brizola no “Jornal Nacional”» (en portuguès brasiler). TV Foco, 02-12-2013. Arxivat de l'original el 2024-01-23. [Consulta: 26 desembre 2017].
  58. ↑ de Melo, Maria Luisa. «Há 30 anos, 'JB' revelou escândalo do Proconsult e derrubou fraude na eleição» (en portuguès brasiler). Jornal do Brasil, 27-11-2012. Arxivat de l'original el 2018-08-02. [Consulta: 11 febrer 2019].
  59. ↑ Carrato, Ângela. «Dez razões para não comemorar os 50 anos da Globo» (en portuguès brasiler). Carta Capital, 26-04-2015. Arxivat de l'original el 2017-12-27. [Consulta: 11 febrer 2019].
  60. ↑ «Brizola ressalta diferenças, mas elogia Marinho» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 08-08-2003. Arxivat de l'original el 2017-12-27. [Consulta: 26 desembre 2017].
  61. ↑ «Quando a Justiça Vergou a TV Globo» (en portuguès brasiler). Memorial da Democracia. Arxivat de l'original el 2024-01-23. [Consulta: 26 desembre 2017].
  62. ↑ Fragoso, Roberto. «Senado aprova inclusão do nome de Leonel Brizola no livro dos Heróis da Pátria» (en portuguès brasiler). Rádio Senado. Senat del Brasil, 09-12-2015. Arxivat de l'original el 2019-10-07. [Consulta: 26 desembre 2017].
  63. ↑ Lourenço, Luana. «Dilma inclui Leonel Brizola no Livro dos Heróis da Pátria» (en portuguès brasiler). Agência Brasil, 29-12-2015. Arxivat de l'original el 2024-01-24. [Consulta: 26 desembre 2017].
  64. ↑ Peron, Isadora. «Dilma altera lei e declara Brizola como 'herói da pátria'» (en portuguès brasiler). O Estado de S.Paulo, 29-12-2015. Arxivat de l'original el 2021-03-05. [Consulta: 26 desembre 2017].

Bibliografia

[modifica]
  • Alexander, Robert Jackson; Parker, Eldon M. A history of organized labor in Brazil. Praeger, 2003. ISBN 0-275-97738-2. 
  • Alves, Maria; Evanson, Philip. Living in the Crossfire: Favela Residents, Drug Dealers, and Police Violence in Rio de Janeiro. Temple University Press, 2011. ISBN 978-1-4399-0003-1. 
  • Araujo, Ana Lucia. Public Memory of Slavery. Cambria Press, 2010. ISBN 978-1-60497-714-1. 
  • Arquidiocese de São Paulo. Torture in Brazil: A Shocking Report on the Pervasive Use of Torture by Brazilian Military Governments, 1964–197. University of Texas Press, 1986. 
  • Aveline, João. Macaco preso para interrogatório: retrato de uma época. AGE, 1999. ISBN 85-7359-212-5. 
  • Black, Jan Knippers. United States Penetration of Brazil. The University of Pennsylvania Press, 1977. ISBN 0-7190-0699-6. 
  • Black, Jan Knippers. Latin America, its problems and its promise: a multidisciplinary introduction. Westview Press, 1995. ISBN 978-0-81334400-3. 
  • Braga, Kenny; Souza, João Borges de; Dioni, Cleber; Bones, Elmar. Perfis parlamentares: Leonel Brizola. Assembleia Legislativa do Rio Grande do Sul, 2005. 
  • Brigagão, Clóvis; Ribeiro, Trajano. Brizola. Paz e Terra, 2015. ISBN 978-85-7753-333-6. 
  • Bueno, Marcio. Faíscas verbais: A genialidade na ponta da língua. Gutenberg, 2016. ISBN 978-85-8235337-0. 
  • Carvalho, José Murilo de. Forças armadas e política no Brasil. Zahar, 2005. ISBN 85-7110-856-0. 
  • Carrion Jr., Francisco Machado. Brizola: Momentos de Decisão. L&PM, 1989. 
  • Chevigny, Paul; Chevigny, Bell Gale; Karp, Russell. Police abuse in Brazil: summary executions and torture in São Paulo and Rio de Janeiro. Americas Watch Committee, 1987. 
  • Coes, Donald V. Macroeconomic Crises, Policies, and Growth in Brazil, 1964–90. World Bank Publications, 1995. ISBN 0-8213-2299-0. 
  • Cortés, Carlos E. Gaúcho politics in Brazil: the politics of Rio Grande do Sul, 1930–1964. University of New Mexico Press, 1974. ISBN 0-82630303-X. 
  • Diamond, Larry; Plattner, Marc F.; Costopoulos, Philip J. Debates on Democratization. The Johns Hopkins University Press, 2010. ISBN 978-0-8018-9776-4. 
  • Dietz, Henry Avery; Shidlo, Gil. Urban Elections in Democratic Latin America. Rowman & Littlefield, 1998. ISBN 0-8420-2627-4. 
  • Dulles, John W. F.. Castello Branco: the making of a Brazilian president. College Station, Texas A&M University Press, 1978. ISBN 978-0-89096043-1. 
  • Ferreira, Jorge. João Goulart: Uma biografia. Civilização Brasileira, 2011. ISBN 978-85-200-1254-3. 
  • Fischer, Betariz T. Daudt. Arquivos Pessoais: Incógnitas e Possibilidades na Construção de uma Biografia. PUCRS, 2006. ISBN 85-7430-591-X. 
  • Frota, Sylvio. Jorge Zahar. Ideais Traídos, 2006. ISBN 85-7110-904-4. 
  • Gomes, Angela Maria de Castro. Direitos e cidadania: memória, política e cultura. Fundació Getúlio Vargas, 2007. ISBN 978-85-2250626-2. 
  • Gordon, Lincoln. Brazil's second chance: en route toward the first world. Brookings Institution Press, 2001. ISBN 0-8157-0032-6. 
  • Green, James N. We Cannot Remain Silent: Opposition to the Brazilian Military Dictatorship in the United States. Duke University Press, 2010. ISBN 978-0-82234717-0. 
  • Halliday, Tereza Lúcia. Atos retóricos: mensagens estratégicas de políticos e igrejas. Summus, 1987. ISBN 978-85-3230328-8. 
  • Heinz, Wolfgang S.; Frühling, Hugo. Determinants of Gross Human Rights Violations by State and State Sponsored Actors in Brazil, Uruguay, Chile and Argentina: 1960–1990. Kluwer, 1999. ISBN 90-411-1202-2. 
  • Hunter, Wendy. The Transformation of the Workers' Party in Brazil, 1989–2009. Cambridge University Press, 2010. ISBN 978-0-521-51455-2. 
  • Joseph, Lauren; Mahler, Matthew; Auyero, Javier. New Perspectives in Political Ethnography. Springer, 2007. ISBN 978-0-387-72594-9. 
  • Kohut, David R.; Vilella, Olga. Historical Dictionary of the 'Dirty Wars'. Scarecrow Press, 2010. ISBN 978-0-8108-5839-8. 
  • Laque, João Roberto. Pedro e os Lobos:os anos de chumbo na trajetória de um guerrilheiro urbano. Ana Editorial, 2010. 
  • Laqueur, Walter. Guerrilla Warfare: A Historical & Critical Study. New Brunswick: Transaction Books, 2009. ISBN 978-0-7658-0406-8. 
  • Leacock, Ruth. Requiem for revolution: the United States and Brazil, 1961–1969. Kent State University Press, 1990. ISBN 978-0-87338-402-5. 
  • Leite Filho, Francisco das Chagas. El caudillo Leonel Brizola: um perfil biográfico. Aquariana, 2008. ISBN 978-85-7217-112-0. 
  • Lopes, Guilherme Galvão. Brizola 62: da Guanabara para o Brasil. Ed. do Autor, 2022. ISBN 978-65-00-40611-5. 
  • López, George A.; Stolz, Michael. Liberalization and redemocratization in Latin America. Greenwood, 1987. 
  • Maklouf, Luís. David Nasser e O Cruzeiro. Senac, 2001. ISBN 85-7359-212-5. 
  • Maurer, Noel. The Empire Trap: The Rise and Fall of U.S. Intervention to Protect American Property Overseas, 1893-2013. Princeton University Press, 2013. ISBN 978-0-691-15582-1. 
  • McSherry, J. Patrice. Predatory states: Operation Condor and covert war in Latin America. Rowman & Littlefield, 2005. ISBN 978-0-7425-3687-6. 
  • Melo, Demian. A Miséria da Historiografia. Consequência, 2006. 
  • Morél, Edmar. O golpe começou em Washington. Civilização Brasileira, 1965. ISBN 978-85-8148609-3. 
  • Munteal Filho, Oswaldo. As Reformas de Base na Era Jango. Fundació Getúlio Vargas, 2008. 
  • Onofre, Gabriel da Fonseca. San Tiago Dantas e a Frente Progressista (1963–1964). XIV Encontro Regional da ANPUH-Rio, 2010. ISBN 978-85-609790-8-0. 
  • Osório, Mauro. Rio nacional, Rio local: mitos e visões da crise carioca e fluminense. Senac, 2005. 
  • Parker, Phyllis R. Brazil and the Quiet Intervention, 1964. University of Texas Press, 2012. ISBN 0-292-78507-0. 
  • Penna, Lincoln de Abreu. Manifestos Políticos do Brasil contemporâneo. E-papers, 2008. ISBN 978-85-7650-183-1. 
  • Petras, James F.; Morley, Morris H. US Hegemony Under Siege: Class, Politics, and Development in Latin America. Verso, 1990. ISBN 0-86091-280-9. 
  • Picard, Jacky. Le Brésil de Lula: Les défis d'un socialisme démocratique à la périphérie du capitalisme. Éditions Karthala, 2003. ISBN 978-281113742-7. 
  • Reichmann, Rebecca Lynn. Race in Contemporary Brazil: From Indifference to Inequality. Pennsylvania State University Press, 1999. ISBN 0-271-01905-0. 
  • Ribeiro, Darcy. O povo brasileiro: A formação e o sentido do Brasil. Global, 2015. ISBN 9788526022256. 
  • Ridenti, Marcelo. O fantasma da Revolução Brasileira. Unesp, 1993. ISBN 85-7139-050-9. 
  • Roett, Riordan. Brazil: politics in a patrimonial society. Greenwood, 1999. ISBN 0-275-95900-7. 
  • Rose, R. S.. The Unpast: Elite Violence And Social Control In Brazil, 1954–2000. Ohio University Press, 2005. ISBN 978-0-89680243-8. 
  • Rollemberg, Denise. O apoio de Cuba à luta armada no Brasil: o treinamento guerrilheiro. Mauad, 2001. ISBN 85-7478-032-4. 
  • Schell, Svenja. Die Geschichte der brasilianischen Arbeiterpartei 'Partido dos Trabalhadores'. Grin, 2010. ISBN 978-3-640-61812-5. 
  • Schlesinger, Arthur. Robert Kennedy and His Times. Houghton Mifflin Harcourt, 1978. ISBN 9780345410610. 
  • Sento-Sé, João Trajano. Brizolismo. Espaço e Tempo/editorial FGV, 1999. ISBN 85-225-0286-2. 
  • Singer, André. Esquerda e direita no eleitorado brasileiro: a identificação ideológica nas disputas presidenciais de 1989 e 1994. Edusp, 2002. ISBN 85-314-0524-6. 
  • Skidmore, Thomas. Brazil: de Getúlio a Castelo, Portuguese translation of Politics in Brazil 1930–1964. Paz e Terra, 1982. 
  • Soares, Luiz Eduardo; Batista, André; Pimentel, Rodrigo. Elite Squad: A Novel. Weinstein Books, 2008. ISBN 978-1-60286-090-2. 
  • Stepan, Alfred C. The Military in Politics: Changing Patterns in Brazil. Princeton University Press, 2015. ISBN 0-691-07537-9. 
  • Stédile, João Pedro; Estevam, Douglas. A questão agrária no Brasil: Programas de reforma agrária, 1946–2003. Expressão Popular, 2005. ISBN 85-87394-71-1. 
  • Taffet, Jeffrey. Foreign Aid as Foreign Policy: The Alliance for Progress in Latin America. Routledge, 2007. ISBN 0-415-97770-3. 
  • von Mettenheim, Kurt. The Brazilian Voter: Mass Politics in Democratic Transition, 1974–1986. University of Pittsburgh Press, 1995. ISBN 978-0-82293838-5. 
  • Zaluar, Alba; Alvito, Marcos. 1 século de favela. Fundació Getúlio Vargas, 1988. ISBN 85-225-0253-6. 

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leonel de Moura Brizola
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Leonel_de_Moura_Brizola&oldid=33519964»