Llorac

Llorac
	Bandera Escut d'armes
Tipus	municipi de Catalunya
Localització
	41° 33′ 24″ N, 1° 18′ 26″ E / 41.55664°N,1.30716°E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Tarragona
Àmbit funcional territorial	Camp de Tarragona
Comarca	Conca de Barberà
Capital	Llorac
Població humana
Població	97 (2023) (4,16 hab./km²)
Llars	36 (1553)
Gentilici	Lloraquí, lloraquina
Idioma oficial	català
Geografia
Superfície	23,3 km²
Banyat per	riu Corb
Altitud	648 m
Limita amb	Montoliu de Segarra ; Savallà del Comtat ; Santa Coloma de Queralt ; Talavera ; Vallfogona de Riucorb
Organització política
• Alcalde	Jordi Canela Graells (2023–)
Identificador descriptiu
Codi postal	43427
Fus horari	UTC+01:00
Codi INE	43073
Codi IDESCAT	430733
Lloc web	www.llorac.cat

Llorac és un municipi ubicat a l'extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà, i en la comarca natural de la Baixa Segarra. El seu terme és força accidentat. Ocupa el primer tram del riu Corb, que neix al terme de Rauric. El poble de Llorac està ubicat al peu d'un petit tossalet, a la vora del riu Corb. L'església, d'origen romànic, està dedicada a Sant Joan i fou refeta vers la fi del segle xviii.

Fou el centre de la baronia de Llorac, relacionada amb els senyors feudals de Solivella. El castell de Llorac té en pedra picada l'escut dels Alenyà. S'hi relaciona la família Guimerà, entre d'altres llinatges, fins als Duran. El nom del municipi prové del llatí *Lauraccu, derivat del nom propi llatí Laurus.^[1]

A més de la població de Llorac, comprèn les pedanies de Rauric, La Cirera, Albió, que sempre fou una castlania de la comanda hospitalera de Vallfogona de Riucorb, i el despoblat de Montargull.

Història

A la primera meitat del segle xii, l'orde de l'Hospital adquireix l'església de Santa Maria de l'Hospital. A finals de la centúria, concretament el 1196, també reben el castell de Llorac que els cedeix Gombau d'Oluja.^[2] Segons recull l'Ajuntament de Llorac, “a començant del segle xiii els Hospitalers establiren una casa a Llorac que després dependria de la Comanda de Cervera”, que a mitjans de la centúria (1250) el cedeix al monestir d'Alguaire. Passats pocs anys, Marquesa de Guàrdia, fundadora d'aquest monestir, acusa Pere de Queralt d'haver espoliat el castell de Llorac (1254).^[3]

El 1339, el montblanquí Francesc Alemany adquireix el terme, lloc i castell de Llorac, i en pren possessió real i corporal. Dos anys més tard, amb el beneplàcit de Pere el Cerimoniós, també n'obté el mixt imperi i la jurisdicció (1341).^[4] Guillem d'Alenyà, fill de Francesc, pren possessió real i corporal del terme, lloc i castell el 1355, a qui el succeí el parent Guiamó d'Alenya el 1361.^[2] La família montblanquina encara en mantenia el domini el 1370, però per poc temps.^[2] El 1382, el lloc de Llorac és venut per Guillem de Janer i la seva esposa Elionar a Gispert de Guimerà.^[4]

El llinatge posseirà el Senyoriu de Llorac fins ben entrat el segle xvii. Guerau de Guimerà el senyor de Llorac el 1442, quan Pere Metge, fill del cronista Bernat Metge, li reclama el pagament d'un deute.^[5] Vers 1575 el senyoriu recau en Joan de Guimerà i Marimon, a qui probablement succeeix Gispert de Guimerà i Llupià.^[6] El 1585, Felip I d'Aragó li confirma la jurisdicció civil i criminal en la celebració de les Corts Generals de Montsó.^[7]

El 1661, el mercader barceloní Lluís Claresvalls compra el terme, castell i lloc de Llorac, amb tota la jurisdicció civil i criminal, en un encant públic. Els Claresvalls esdevindran els Senyors de la població fins a 1736, quan Jeroni de Claresvalls i Miquel ven el senyoriu a Francesc Jover, pagès de Santa Coloma de Queralt. Vint-i-cinc anys més tard, la universitat de Llorac fa una sol·licitud per integrar-se a la jurisdicció de la Corona a canvi d'un pagament de 4.500 lliures a Josep Jover (1761). Malgrat aquest intent, els Jover mantindran la possessió de Llorac. El 1797 executen obres al castell per valor de 234 lliures.^[8]

Llorenç-Jaume Grau registra que “Esperança Jover, filla i hereva del baró de Llorac Francesc Jover, es casà amb Josep Dalmases (Santa Coloma de Queralt), fet que suposa que els titulars de la baronia tinguin com a cognom el de Dalmases". Així, Pau Grau Dalmases pren possessió corporal del lloc i terme de Llorac el 1828.^[9]

El 1857 Llorac va assolir el màxim poblacional registrat (463 habitants). Des de llavors, a excepció del primer terç del segle xx, ha viscut una progressiva pèrdua de veïns.

Geografia

Llista de topònims de Llorac (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets…; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).

Entitat de població	Habitants (2023)
Albió	37
Llorac	30
Rauric	15
la Cirera	15
Font: Idescat

Demografia

Evolució demogràfica

1497 f	1515 f	1553 f	1717	1787	1857	1877	1887	1900	1910
31	321	36	140	198	463	364	337	341	351

1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990	1992	1994
421	391	281	276	211	120	100	101	104	104

1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008	2010	2012	2014
122	119	120	126	124	116	106	107	118	112

2016	2018	2020	2022	2024	2026	2028	2030	2032	2034
96	100	91	96	-	-	-	-	-	-

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Economia

L'economia del municipi es basa en l'agricultura de secà dedicada bàsicament als cereals. També hi ha presència, en petites dimensions, de vinya i ametllers.^[10]

Festes

Aplec a l'Església de Sant Jaume de Montargull: 25 de juliol
Festa Major de la Cirera: Mare de Déu d'Agost
Festa Major de Llorac: Últim cap de setmana d'agost
Festa Major de l'Albió: Primer diumenge setembre
Festa Major de Rauric: Primer diumenge de setembre

Referències

↑ ^{[enllaç sense format]} https://dcvb.iec.cat/
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 «Castell de Llorac». Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà. Arxivat de l'original el 20 de setembre 2022. [Consulta: 17 setembre 2022].
↑ «Història». Ajuntament de Llorac. [Consulta: 17 setembre 2022].
↑ ^4,0 ^4,1 Grau Pla, Jaume-Lloren «Diplomatari de Llorac». Recull, n. 6, 1999, pàg. 38.
↑ Llobet i Portel, Josep Maria. Un document relacionat amb Bernat Metge. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, p. 89-92.
↑ Jurado Riba, Víctor «[https://raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/370993 La noblesa mediterrània el cas de Francesc de Guimerà]». Actes del VIII Congrés d'Història Moderna de Catalunya, 2019, pàg. 693.
↑ «Gispert de Guimerà» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 18 setembre 2022].
↑ Grau Pla, 1999, p. 39-43.
↑ Grau Pla, 1999, p. 45-46.
↑ «Població i economia». Ajuntament de Llorac. [Consulta: 17 setembre 2022].

Vegeu també

Baronia de Solivella

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llorac

[1] {[enllaç sense format]} https://dcvb.iec.cat/

[:0-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 «Castell de Llorac». Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà. Arxivat de l'original el 20 de setembre 2022. [Consulta: 17 setembre 2022].

[3] «Història». Ajuntament de Llorac. [Consulta: 17 setembre 2022].

[:1-4] 4,0 ^4,1 Grau Pla, Jaume-Lloren «Diplomatari de Llorac». Recull, n. 6, 1999, pàg. 38.

[5] Llobet i Portel, Josep Maria. Un document relacionat amb Bernat Metge. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, p. 89-92.

[6] Jurado Riba, Víctor «[https://raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/370993 La noblesa mediterrània el cas de Francesc de Guimerà]». Actes del VIII Congrés d'Història Moderna de Catalunya, 2019, pàg. 693.

[7] «Gispert de Guimerà» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 18 setembre 2022].

[FOOTNOTEGrau_Pla199939-43-8] Grau Pla, 1999, p. 39-43.

[FOOTNOTEGrau_Pla199945-46-9] Grau Pla, 1999, p. 45-46.

[10] «Població i economia». Ajuntament de Llorac. [Consulta: 17 setembre 2022].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]