Punt d'articulació

Triangle vocàlic de l'AFI
	•iy •ɨʉ •ɯu •ɪʏ •ɪ̈ʊ̈ ʊ •eø •ɘɵ •ɤo •e̞ø̞ •əɵ̞ •ɤ̞o̞ •ɛœ •ɜɞ •ʌɔ •æ ɐ •aɶ •äɒ̈ •ɑɒ
	Quasitancada
	Semitancada
	Mitjana
	Semioberta
	Quasioberta
	Oberta
Els parells de vocals són: no arrodonides–arrodonides

El punt d'articulació és el lloc on s'uneixen o es troben els òrgans articulatoris en la producció dels sons.

El punt d'articulació és un dels paràmetres usats en fonètica per a descriure un so. Els altres són el mode d'articulació i la sonoritat.

Segons els punt d'articulació les consonants poden ser:

Bilabials: els dos llavis es toquen per interrompre la columna d'aire
Labiodentals: les incisives superiors freguen el llavi inferior
Dentals: la llengua toca o s'acosta molt a les dents
Alveolars: la llengua toca els alvèols, és a dir, la part posterior de les dents
Retroflexes: la llengua ajuda a la vibració recolzant-se en la part superior de la cavitat bucal
Palatals: la llengua toca la part superior del paladar
Velars: la llengua es mou cap a la part posterior de la boca
Uvulars: la llengua retrocedeix fins a la màxima posició
Glotals: la glotis intervé en la formació del so, que parteix de la gola

Pel que fa a les vocals, es parla d'anteriors, centrals o mitjanes, i posteriors segons la posició de la llengua, que mai arriba a interrompre el pas de l'aire de manera total.

El punt d'articulació es veu reflectit en els formants del so, alterant els harmònics de la seva composició.

En català

Bilabials: [b], [β], [p], [m], [w]
Labiodentals: [f], i [v] en les varietats que conserven aquest fonema (balear, gran part del valencià, part de l'ebrenc)
Dentals: [d], [ð], [t]
Alveolars: [z], [s], [n], [l], [ɾ], [r], [ts], [dz]
Postalveolars: [ʒ], [ʃ]
Palatals: [ɲ], [ʎ], [j], [tʃ], [dʒ]
Velars: [g], [ɣ], [k], [ŋ], [ɫ].

Punt d'articulació vocàlic

El punt d'articulació vocàlic és un paràmetre per classificar les vocals en fonètica segons el lloc on els òrgans fonadors fan contacte. Depèn de la posició de la llengua a l'interior de la cavitat bucal. Presenta dos components: el grau d'obertura i l'avançament.

Grau d'obertura

El grau d'obertura és la distància que -en el moment de pronunciar una vocal- hi ha entre la posició de la llengua i el paladar. Segons això una vocal pot ser molt tancada (quan la separació entre tots dos òrgans és mínima), tancada, semitancada, oberta o molt oberta (quan la separació és màxima). Per aconseguir anar distanciant la llengua es va obrint la maixella (o mandíbula inferior), de tal manera que aquesta obertura de la maixella va d'acord amb la de la vocal que pronunciem.

En català:

En català -com en la majoria de les llengües romàniques- s'oposen quatre graus d'obertura. I hi ha un cinquè grau (el semitancat) que només s'oposa al molt obert. Vegem-ho:

Vocals molt tancades: i, u

Vocals tancades: e tancada, o tancada

Vocal semitancada: vocal neutra

Vocals obertes: e oberta, o oberta

Vocal molt oberta: a

Si ho mana l'ortografia, per a distingir la e tancada de la e oberta i la o tancada de la o oberta, les vocals tancades porten accent greu (è, È, ò, Ò) i les obertes porten accent agut (é, É, ó, Ó).

En el valencià, el valencià de transició i el català insular, la e i la o obertes ho són més que en els altres parlars catalans (tanmateix el nombre de graus d'obertura és el mateix).

L'avançament

És el punt del paladar on es produeix la distància mínima amb la llengua. En català són set punts: un per a cada una de les vocals, excepte la a i la vocal neutra, que comparteixen el mateix. Són els següents, de davant a darrere:

Vocal palatal anterior: i
Vocal palatal: e oberta
Vocal palatal posterior: e tancada
Vocals centrals o medials (o mediopalatals): a, ə vocal neutra
Vocal velar anterior: o oberta
Vocal velar: o tancada
Vocal velar posterior: u

Enllaços externs

Informació acústica Arxivat 2009-12-13 a Wayback Machine., del projecte "Els sons del català".