Gilbert Shelton (1940) és un autor underground texà, creador de The Fabulous Furry Freak Brothers i de Fat Freddy's Cat, Wonder Wart-Hog, Philbert Desanex, i Not quite dead. Més tard va fer la portada de l'àlbum de The Grateful Dead de 1978, Shakedown Street. També va fer la coberta de la recopilació de revistes clàssiques d'ordinador "The Best of Creative Computing Volume 2" el 1977. Shelton va néixer a Houston, Texas. Es va graduar al Lamar Institut de Houston. Va assistir a la Universitat de Washington i Lee, a la Universitat Texas A&M, i a la Universitat de Texas a Austin, on va rebre el seu títol de grau en ciències socials el 1961. Els seus primers dibuixos foren publicats a la revista d'humor de la Universitat de Texas, Texas Ranger. Directament després de la graduació, Shelton es trasllada a Nova York i aconsegueix una feina editant revistes d'automoció, on ell aprofita per introduir els seus dibuixos. La idea pel personatge de Wonder Wart-Hog, una paròdia porcina de Superman, va arribar l'any 1961. L'any següent, Shelton va tornar a traslladar-se a Texas per matricular-se d'un post-grau i obtenir una prórroga d'estudis pel seu reclutament. Les dues primeres historietes de Wonder Wart-Hog van aparèixer a Bacchanal, una revista universitària d'humor, en la primavera de 1962. Llavors esdevingué editor del Texas Ranger i publicà més historietes de Wonder Wart-Hog. Dos anys després de canviar l'escola de post-grau per l'escola de belles arts (on es va fer amic de la cantant Janis Joplin) va ser finalment cridat a files. Els metges de l'Exèrcit el van declarar no apte després que admetés haver pres drogues psicodèliques. Després, entre els anys 1964 i 1965, va passar algun temps a Cleveland, on la seva xicota anava a l'Institut d'Art de Cleveland. Allà es va interessar per un lloc de feina a l'American Greeting Card Company (on hi havia treballat el company del còmic underground Robert Crumb) però va ser rebutjat. L'any 1966 va crear el Gilbert Shelton Ensemble i va publicar un àlbum de 45 a ESP, "If I Was A Hells Angel" b/w "Southern Stock Car Man." Per aquell temps, Shelton esdevenia el director d'art del Vulcan Gas Company, un local de música rock d'Austin, Texas, on va treballar amb Jim Franklin. Va crear nombrosos cartells en l'estil dels artistes de pósters contemporanis de Califòrnia com Victor Moscoso i Rick Griffin. El 1968 es va traslladar a San Francisco, amb l'esperança que estant a prop de l'acció aconseguiria més treball en cartells; al final suposà el seu debut al negoci alternatiu del còmic. Aquell mateix any, Millar Publishing Company, que havia estat publicant les històries de Wonder Wart-Hog d'ençà de 1966, va publicar dos volums trimestrals de Wonder Wart-Hog.S'imprimiren 140.000 còpies de cada un, però els distribuïdors no van agafar la revista, i només se'n varen vendre 40.000 de cada. Després d'una tira anomenada Feds 'n' Caps (publicada per Print Mint), Gilbert va crear la seva tira més famosa, The Fabulous Furry Freak Brothers el 1968, i un spin-off, Fat Freddy's Cat 1969, any que també co-fundà Rip Off Press. Shelton, viu actualment entre Borgonya (França) i París. La seva feina més recent, en col·laboració amb el dibuixant francès Pic, és Not Quite Dead, el qual va aparèixer al número 25 de Rip Off Comix i a set còmics books Not Quite Dead. Una nova història de Wonder Wart-Hog va ser publicada al número 15 de Zap Comix (2005), i el Fabulous Furry Freak Brothers són animats a una pel·lícula de stop-motion. És també a París que Gilbert Shelton esdevenia part d'un grup de rhythm and blues, The Blum Brothers, tocant habitualment al Jockomo, un bar a l'estil de Nova Orleans a l'11è districte. Va contribuir amb el seu amic músic i dibuixant Bruno Blum, a produir un àlbum (de moment no editat) de la banda, amb Gilbert Shelton al piano i veus. Així com molts d'altres bars del carrer de St. Maur, d'ençà de setembre de 2008, el Jockomo va haver de cessar els concerts de música en viu a causa de les queixes dels veïns.
Captain Canuck és un superheroi canadenc creat pel dibuixant Ron Leishman i l'artista i escriptor Richard Comely i publicat per primera vegada fa 49anys en Captain Canuck. La sèrie va ser el primer còmic canadenc d'èxit des del col·lapse de la indústria del còmic del país després de la Segona Guerra Mundial. Tres personatges han portat el vestit de fulla d'auró del captain Canuck. El primer captain Canuck va patrullar el Canadà l'any futurista de 1993, on "Canadà s'havia convertit en el país més poderós del món". Era l'agent disfressat de l'"Organització de Seguretat Internacional del Canadà" (CISO). El 1995, el captain Canuck va ser honrat amb un segell de correus canadenc, juntament amb Superman, Johnny Canuck, Fleur de Lys i Nelvana of the Northern Lights.
Carmen Barbarà és una dibuixant barcelonina nascuda fa 91 anys en una família d'artistes. Lectora de Jorge y Fernando i de les revistes Chicos, Mis Chicas, Maravillas i els quaderns d'El Hombre Enmascarado, els seus primers treballs foren contes de fades que va fer a mitjans dels anys cinquanta per a Ediciones Alberto Geniés; el següent treball va ser el personatge de Luisa en la revista Florita d'Editorial Plaza; en deixar d'editar-se, treballà per a Ediciones Toray en les col·leccions Mis Cuentos, Alicia, Cuentos de la Abuelita i Azucena, entre d'altres; i també dibuixà per a l'editorial Bruguera en les publicacions Sissi, Cuentos Rositas i Cuentos para niñas Sissi, totes elles de còmic femení. A principi dels anys seixanta, hi va dibuixar per les col·leccions d'Ibero Mundial de EdicionesClaro de Luna, Romántica i Marilin. Encara en la mateixa editorial, el 1962 va començar la sèrie per la qual seria més coneguda, Mary Noticias, amb guions de Roy Mark (pseudònim de Ricardo Acedo), i de la qual se n'editaren un total de quatre-cents vuitanta-quatre números.
Rube Goldberg era un dibuixant californià nascut fa 141 anys. Goldberg va començar a treballar com a humoriste en el diari Sant Francisco Chronicle. A l'any següent va ser contractat pel San Francisco Bulletin, on va romandre fins a 1907, encarregat d'il·lustrar la secció esportiva. Aquest mateix any es va traslladar a Nova York. Va dibuixar historietes per a diversos periòdics novaiorquesos, incloent el New York Evening Journal i el New York Evening Mail. Per al Mail, entre 1907 i 1915 va crear diverses tira de premsa tals com Foolish Questions, Soup and Fish, The Candy Kid, Lunatics I Have Met, I'm the Guy, They All Look Good When You're Far Away, The Weekly Meeting of the Tuesday Women's Club, Mike and Ike, i They Look Alike. També per al Mail va crear en 1915 la tira dominical Boob McNutt, que es publicaria fins a 1934. Encara que totes aquestes sèries van ser molt populars, la que li va donar fama duradora va ser Inventions of Professor Llucifer Gorgonzola Butts. En aquesta sèrie, Goldberg dibuixaria diagrames esquemàtics etiquetats d'invencions còmiques de l'imaginari professor. Durant els anys 1920, Goldberg va continuar creant noves historietes, com Phoney Films, Boobs Abroad, Life's Little Jokes o Babau Baxter. Més endavant, en la dècada de 1930, van seguir Lala Palooza i Brad and Doneu. En 1948 li va ser concedit el Premi Pulitzer per les seves historietes polítiques publicades en el New York Sun. El 1945 va participar en la fundació de la National Cartoonist Society, de la qual es va convertir en president un any més tard. El principal premi atorgat per aquesta institució, el Premi Reuben (Reuben Award) es diu així pel primer nom de pila de Goldberg. Més endavant en la seva carrera Goldberg va ser contractat pel New York Journal American, i va treballar allí fins a la jubilació en 1964.
Bill Watterson és un autor washingtonià nascut el 1958: creador de la tira Calvin i Hobbes, publicada entre 1985 i 1995, eixe any Watterson es retirà per dedicar-se a la pintura de paisatges. Influït per Peanuts, Watterson col·laborava amb tires a l'escola i mentre estudiava ciències polítiques. Posteriorment va dibuixar sàtires polítiques i dissenys publicitaris fins que va dedicar-se de ple a la tira. Ha refusat sempre fer marxandatge amb els seus personatges, ja que creu que això els devaluaria; encara defén l'estatus del còmic com a art. La tira ha rebut diversos premis internacionals i continua publicant-se a diaris d'arreu del món.
Zits és una tira còmica escrita per Jerry Scott i il·lustrada per Jim Borgman, que relata la vida d'en Jeremy Duncan, un adolescent de quinze anys en el seu primer curs de l'institut. La tira fa tenir el seu debut 1997 en vora dos-cents diaris, i des de llavors ha passat a ser molt popular a nivell mundial, rebent diversos premis. A data del 2025, segueix estant sindicada pel King Features Syndicate, i editada per l'editorial Andrews McMeel Publishing. La tira es desenvolupa en el típic suburbi estatunidenc i els diferents llocs (casa, col·legi, botigues) on en Jeremy prova d'equilibrar la seva vida passant el temps amb els seus amics (sobretot amb el seu millor amic, Hector García), intentant analitzar la seva relació maldestra amb la seva xicota, lluitant amb els deures, assajant per ser un futur déu del rock, i tolerant els seus ridículs pares (segons el seu punt de vista). La tira destaca per tenir una varietat de personatges principals ben definits i estructurats, que complementen la dura vida de l'adolescent Jeremy.
Fred Basset és una tira còmica creada fa 61 anys per Alex Graham protagonitzada per un gos basset hound. Els seus amos són un matrimoni de classe mitjana, ella és mestressa de casa. El gos reflexiona sobre la vida i es decanta per la comoditat, fugint de situacions de perill amb altres gossos. Barreja conductes animals, com la recerca d'ossos o els concursos canins, amb pensament humanitzats, que el lector veu en els globus. El gos no parla, a diferència d'altres animals de còmic.
El 1980, DC introduí el grup The New Teen Titans (amb l'estrena de Cyborg, Raven i Starfire, creats per Marv Wolfman i George Pérez) en el complement del número 26 de DC Comics Presents.
Kentaro Miura era un mangaka, creador de la sèrie Berserk. Gran part de la seva vida va ser dedicada a aquesta obra, en la qual va treballar des de 1989 fins a la seva mort. La seva obra més famosa va ser publicada en català per Panini Comics. L'any 2002 va rebre el Premi Cultural Osamu Tezuka.
Publicacions
El 1961 —fa 63 anys— Marvel publicà la primera aparició de Fin Fang Foom.
Tom Palmer era un entintador novaiorqués nascut fa 82 anys, conegut pel treball en Marvel Comics, incloent etapes ben recordades combinades amb els llapis de Neal Adams en les sèries The Avengers i Uncanny X-Men; de Gene Colan, en títols com Doctor Strange, Daredevil i Tomb of Dracula; i a John Buscema, a The Avengers. També va entintar tota la sèrie de X-Men: The Hidden Years de John Byrne. Palmer és àmpliament considerat com l'intintador definitiu de Gene Colan, qui utilitzava unes textures grises que feien que els seus llapis fossin notòriament difícils d'entintar de manera que els fes justícia. L'estil entintador detallat i il·lustratiu de Palmer recorda tires periòdiques com Steve Canyon i Tarzan, i ha influït en generacions posteriors d'entintadors com Klaus Janson, Josef Rubinstein i Bob McLeod.
Gotlib és un editor, guionista i dibuixant de còmics parisenc nascut el 1934, cofundador de L'Écho des Savanes i Fluide Glacial i figura clau en la transició del còmic francòfon infantil al públic adult. Entre les seves sèries trobam La Rubrique-à-Brac, Gai-Luron, Superdupont, i Hàmster Jovial. Més tard, d'ençà de la seva sortida de Pilote el 1972, el seu estil va canviar molt, tant l'escenari com les il·lustracions. El darrer tom de Rubrique-à-Brac ja està marcat per aquesta evolució, però esdevingué més obvi amb les sèries publicades en L'Écho i Fluide Glacial, creades per un públic exclusivament adult, i li va permetre expressar-se lliurement. Rhââ Lovely, Rhâ-Gnagna i Pervers Pépère són sèries exclusivament dedicades a la sàtira del sexe, encara que també podem trobar temàtica sexual en Hàmster Jovial.
Guido Crepax (1933-2003) va ser un dibuixant milanés, creador del personatge Valentina. La pràctica totalitat de la seua obra va ser concebuda en blanc i negre. A la seua obra s'hi troben referències musicals, especialment pel que fa al jazz. El seu debut en el camp del còmic va ser en 1959 en Tempo Medico. En 1965 publicà el còmic fantàsticNeutron al segon número de la revista Linus. En esta sèrie va sorgir, com a personatge secundari, Valentina Roselli, que seria la seua gran creació i acabaria protagonitzant la seua pròpia sèrie amb un univers oníric i surrealista.
Miguelanxo Prado (n. 1958) és un autor corunyés. Amant del dibuix des de ben menut, Miguelanxo va començar a publicar els seus primers treballs artístics mentre estudiava arquitectura. Per la qualitat del seu treball, prompte va començar a publicar en revistes de renom: Creepy, Comix Internacional, Cimoc o El Jueves, on publicava la sèrie Quotidiania Delirante. Tanmateix, el seu treball més conegut, Traç de guix, va ser publicat a la revista A Suivre de França, amb el nom de Trait de craie, obra que també es publicà a Espanya amb el nom de Trazo de tiza en Cimoc. Aquest treball li va valdre el reconeixement internacional, així com el premi de millor còmic estranger al Festival del Còmic d'Angulema. Per encàrrec del Colexio Oficial de Arquitectos de Galicia, va crear A mansión dos Pampín com a material de treball en el projecte Proxectoterra, que va guanyar els premis a la millor obra d'autor espanyol i millor guió al Saló Internacional del Còmic de Barcelona de 2005, i també ha guanyat el Gran Premi del Saló del 2007. Actualment, i des de 1998 és director de Viñetas desde o Atlántico, el saló de còmic corunyés.
Quino era un autor argentí nascut el 1932, creador de la tira còmicaMafalda i d'historietes autoconcluents i d'humor gràfic. El 1954 començà a publicar regularment en Rico Tipo, a la qual seguiren Tía Vicenta i Dr. Merengue. Poc després, començà a fer dibuixos publicitaris. Publicà el seu primer llibre recopilatori, Mundo Quin, el 1963; després rebé l'encàrrec d'unes pàgines per a una campanya de publicitat encoberta per a l'empresa d'electrodomèstics Mansfield, per a la qual creà la Mafalda. La campanya no va arribar a realitzar-se, de manera que la primera història de Mafalda es publica en Leoplán, i després va passar a publicar-se regularment al setmanari Primera Plana, ja que el seu director era amic de Quino. Entre [1965 i 1967, Mafalda es publica en el posteriorment desaparegut diari El Mundo; aviat es publicà el primer llibre recopilatori, i començà a editar-se a Itàlia, Espanya —on la censura obliga a etiquetar-lo com «per a adults»—, Portugal i altres països. Després d'abandonar la tira de Mafalda el 25 de juny de 1973 «per haver-se-li esgotat les idees», Quino es va traslladar a Milà, des d'on va continuar realitzant pàgines d'humor. El 2014 li fou concedit L'any 2014 li fou concedida la Legió d'Honor francesa i el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats.
Dick Giordano (1932-2010) va ser un autor i editor novaiorqués nascut fa 92 anys, conegut per les col·laboracions amb Neal Adams en diverses sèries de còmics de Batman, Green Lantern i Green Arrow i per haver estat director executiu de DC Comics, en aquell moment l'empresa capdavantera en la indústria dels còmics. Giordano va començar a treballar com a artista independent per a Charlton Comics el 1952 i va crear dotzenes de dibuixos per als còmics de l'empresa, incloent títols com els còmics de l'oestAnnie Oakley, Billy the Kid i Wyatt Earp, el còmic bèl·licFightin' Army i diverses portades d'altres còmics. El 1965, ja veterà de Charlton, Giordano va ser ascendit a editor executiu, en reemplaçament de Pat Masulli. Com a editor va fer els seus primers canvis en la indústria: va reviure als pocs superherois de Charlton i va fer que els seus artistes i guionistes creessin nous personatges, pel que ell cridava la línia "Action Hero" de l'empresa. Diversos d'aquests artistes eren nous talents que Giordano hi havia oposat, com Jim Aparo, Denny O'Neil i Steve Skeates. El vicepresident de DC Comics Irwin Donenfeld i el director editorial Carmine Infantino van contractar a Giordano com a editor a l'abril de 1968, després de ser suggerit per Steve Ditko. Giordano es va emportar a diversos dels autors de còmics que havia entrenat a Charlton. Encara que cap dels seus títols (com Bat Lash i Deadman) va ser un èxit comercial, alguns van ser lloats per la crítica. Giordano es va encarregar d'il·lustrar varis dels títols mitjanament populars de l'empresa, com Teen Titans, Aquaman i Young Love, però cap dels principals llibres de còmics de DC. Al mateix temps, va treballar com a artista independent para DC, com a encarregat de llapis inicial i final.
Publicacions
El 1975 —fa 49 anys!— Walt Kelly publicà la darrera tira còmica de Pogo.
Miguel Mihura Santos (1905-1977) era un dramaturg i empresari teatral madrileny, autor de les obres Tres sombreros de copa i Ninette y un señor de Murcia. El 1927 començà a treballar en Gutiérrez (1927-1935), un setmanari dirigit pel caricaturista K-Hito que després va posar en pràctica en La Ametralladora. El 1941 fundà i dirigí La codorniz, nom que va ser elegit per ser l'ocell més innocent. Les col·laboració cultivaven un humor abstracte i amb la sàtira de tòpics i frases fetes.
Arthur Floyd Gottfredson (1905-1986) va ser un autor estatunidenc conegut pel seu treball amb el personatge de Mickey Mouse. Després de guanyar un concurs de caricatures l'any 1928, es va mudar al sud de Califòrnia amb la seua esposa i fills, just abans del dia de Nadal. En aquest moment existien set periòdics importants en aquest lloc, però Gottfredson no va ser capaç d'aconseguir treball en cap d'ells. Havia estat projector de pel·lícules en Utah i prompte va trobar treball com a tal a Califòrnia. Però un any després el cinema va tancar i va haver de cercar altre treball. Gottfredson va sentir a dir que The Walt Disney Company estava contractant artistes, de manera que va presentar els seus treballs i el van contractar com aprenent d'animació el 19 de desembre de 1929. A l'abril de 1930 va començar a treballar en la tira còmica del diari de Mickey Mouse, que tenia quatre mesos d'antiguitat. El guió i dibuixos de la tira original de Mickey Mouse els realitzava el mateix Walt Disney. Al maig de 1930 Disney li va donar a Gottfredson la responsabilitat sobre l'argument i dibuix de Mickey Mouse. La primera tira de Mickey Mouse realitzada per Gottfredson va ser publicada en el diari el 5 de maig de 1930. El 17 de gener de 1932 va ser publicada la primera tira còmica de Mickey en color. Més enllà de dibuixar la tira diària, va dibuixar també la tira dominical des de l'any 1932 fins a mitjans del 1938. Gottfredson va continuar dibuixant i escrivint el guió per a la tira diària de Mickey fins que es va retirar l'1 d'octubre de 1975. El seu últim treball va ser publicat el 15 de novembre de 1975.
Anna Brandoli és una autora milanesa nascuda el 1945: va iniciar la seva trajectòria professional als 14 anys decorant ceràmica. Posteriorment va treballar com a dissenyadora de joies i de productes publicitaris. L'any 1976 va començar a presentar els seus treballs de còmic a editorials fins que va aconseguir debutar l'any 1977 a la revista Alter Alter amb l'obra La Strega. Va presentar aquesta obra al costat del guionista Renato Queirolo, a qui havia conegut l'any 1968 en un grup de propaganda artística i amb qui va tornar a treballar en més d'una ocasió. Una de les seves obres en solitari més destacades és Rebecca, publicada en diverses entregues a partir de l'any 1981 primer a la revista Linus i més tard a Comic Art i Orient Express.
Isabel Bas i Amat era una dibuixant barcelonina nascuda fa 93 anys, de les poques dones que van publicar en TBO. Començà la carrera com a il·lustradora de contes infantils als anys cinquanta. El primer treball el va publicar a l'editorial Cliper el 1950. L'any següent va il·lustrar per encàrrec de l'editorial Favencia alguns contes de fades per la col·lecció Margarita, tasca que compaginarà posteriorment amb encàrrecs de l'Editorial Bruguera. Amb aquesta editorial col·laborà en revistes com Tío Vivo, Din Dan i el Capitán Trueno. L'any 1967 va començar a treballar al TBO.: allí li encarregaren el personatge d'Ana Emília y su família, que normalment apareixia a la contraportada de la revista. També va ser autora dels Pasatiempos del TBO, al costat d'autors com ara Manuel Urda o Bernet Toledano. Durant aquesta època compaginà aquestes tasques amb altres historietes per a la revista que li encarregaven esporàdicament. El 2015 va rebre el Premi d'Honor del Col·lectiu Autoras de Cómic (AC) al Saló del Còmic de Saragossa.
Jim Davis és un autor estatunidenc, creador del personatge de Garfield. Davis va néixer l'any 1945 i va créixer en una petita granja: la seva infància és paralel·la a la vida de l'amo d'en Garfield, Jon Arbuckle qui va néixer en una granja amb els seus pares i germà Doc Boy. En Jon també és un dibuixant i també celebra el seu aniversari el 28 de juliol. El 1978, Garfield comença la seva publicació a 41 diaris. Avui, hi apareix en més de 2500. Sobre l'origen del nom de Garfield, hi ha l'especulació que rep el nom de l'assassinat James Abram Garfield, president dels EUA. Això és una pura especulació, perquè al llibre Garfield at 25: In Dog Years I'd Be Dead, s'explica que rep el nom de l'avi Davis, que es deia James Garfield Davis. Entre el 1986 i el 1988 va fer US Acress Runs Amuck tira diària que anava sobre una granja i els seus animals. Garfield i els seus amics (Garfield and Friends) va ser una sèrie de dibuixos animats que es féu durant 7 anys, entre el 1988 i el 1994, creada pel mateix autor amb arguments independents de les tires còmiques excepte pels acudits curts. Contenia dos capítols de Gafield i un de La granja de l'Orson(Orson the Pig) basada en els personatges d'U.S. Acres Runs Amuck.
Dickie Dare era una tira còmica distribuida per AP Newsfeatures a partir del 1933, la primera creada per Milton Caniff abans de començar Terry and the Pirates. Es publicava tots els dies, fins i tot diumenges. El 1932, Caniff es va desplaçar a Nova York per a acceptar una posició d'artista en Associated Press. Coulton Waugh va començar a dibuixar Dickie Dare en una història ja començada. Al 1944, quan Waugh va deixar-ho per treballar en una altra tira, la seva muller i ajudant, Odin Burvik, va convertir-se en la il·lustradora de Dickie Dare, a la que va seguir Fran Matera entre 1947 i 1949. Waugh va retornar a la tira fins que va acabar al 1957.
El 1966 —ara fa 58 anys— Neal Adams publicà la darrera tira de Ben Casey, basada en la sèrie de televisió homònima.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_re%C3%A7oit_la_L%C3%A9gion_d%27Honneur_au_Salon_du_Livre_de_Paris_2014_(13331523914).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_2016-04-16.jpg)
.jpg)
_(cropped).jpg)
