Bill Plympton és un il·lustrador estatunidenc nascut el 1946: encara que és més conegut per la seua faceta d'animador, per la qual va ser nominat a un Oscar el 1987, també és l'autor de la tira satírica Plympton, sindicada en més de vint periòdics, a més d'humoriste gràfic.
Nina Paley és una autora estatunidenca nascuda l'any 1958: activista a favor de les llicències Creative Commons, ha creat el terme "desobediència intel·lectual". La seua experimentació al camp de l'animació la porta a la creació de quiltimation i embroidermation. És ètnicament jueva. El 1988 de la ciutat natal, Urbana, anà amb l'edat de vint anys a Santa Cruz, Califòrnia, on comença a exercir com a dibuixant de còmics. Després de treballar amb còmics com Nina's adventures i Fluff troba a l'animació el mitjà d'expressar les seues idees.
El Free Comic Book Day («Dia del Còmic Gratuït») és una jornada anual d'animació lectora en la qual les llibreries especialitzades regalen exemplars publicats expressament per les editorials: la iniciativa sorgí als Estats Units d'Amèrica de la mà de Joe Field i se celebrà per primera volta l'any 2002, el dia de l'estrena d'Spider-Man; d'ençà, el FCBD té lloc el primer dissabte de maig. A Espanya, el Día del Cómic Gratis es fa de 2010 ençà.
Arthur Floyd Gottfredson (1905-1986) va ser un autor estatunidenc conegut pel seu treball amb el personatge de Mickey Mouse. Després de guanyar un concurs de caricatures l'any 1928, es va mudar al sud de Califòrnia amb la seua esposa i fills, just abans del dia de Nadal. En aquest moment existien set periòdics importants en aquest lloc, però Gottfredson no va ser capaç d'aconseguir treball en cap d'ells. Havia estat projector de pel·lícules en Utah i prompte va trobar treball com a tal a Califòrnia. Però un any després el cinema va tancar i va haver de cercar altre treball. Gottfredson va sentir a dir que The Walt Disney Company estava contractant artistes, de manera que va presentar els seus treballs i el van contractar com aprenent d'animació el 19 de desembre de 1929. A l'abril de 1930 va començar a treballar en la tira còmica del diari de Mickey Mouse, que tenia quatre mesos d'antiguitat. El guió i dibuixos de la tira original de Mickey Mouse els realitzava el mateix Walt Disney. Al maig de 1930 Disney li va donar a Gottfredson la responsabilitat sobre l'argument i dibuix de Mickey Mouse. La primera tira de Mickey Mouse realitzada per Gottfredson va ser publicada en el diari el 5 de maig de 1930. El 17 de gener de 1932 va ser publicada la primera tira còmica de Mickey en color. Més enllà de dibuixar la tira diària, va dibuixar també la tira dominical des de l'any 1932 fins a mitjans del 1938. Gottfredson va continuar dibuixant i escrivint el guió per a la tira diària de Mickey fins que es va retirar l'1 d'octubre de 1975. El seu últim treball va ser publicat el 15 de novembre de 1975.
Manu Larcenet és un autor francés nascut el 1969. Del 1994 al 2006 va col·laborar en la revista Fluide Glacial, per a la qual realitzà històries humorístiques. El 1998 va llançar Bill Baroud, espia que les seues aventures recorden les de Bob Morane, amb menys glamur. A més d'aquesta sèrie, va realitzar per a Fluide entre el 1998 i el 2005 nombroses històries curtes amb el tema d'Els superherois injustament desconeguts, també sobre Robin Hood (La Légende de Robin des Bois), o sobre la jungla que representa el món de l'empresa (Le Guide de la survie en entreprise). Els sis episodis de Minimal, el 2003, marquen una ruptura. A les seues pàgines, que es burlen de diferents intel·lectuals del còmic alternatiu Larcenet esdevé més mordaç i dur. Des de la fi del 2005 al 2006 dibuixa sobre els guions de LindingreChez Francisque, que evoca les converses de bar de francesos reaccionaris i racista. Del 1997 al 2004 Larcenet continua la seua carrera d'autor conegut pel gran públic col·laborant en Le journal de Spirou, principalment amb Jean-Michel Thiriet (La Vie est courte) i Gaudelette (Pedro le Coati). A partir del 1997 Larcenet utilitza Les Rêveurs de Rune per a publicar obres més íntimes, vorejant l'experimentació, sota la influència de L'Association i de Lewis Trondheim (amb qui ha col·laborat a la sèrie Donjon), un dels seus pilars. De Dallas Cowboy (1997), Ex Abrupto (2005), utilitzant un traç més descurat, solt i expressiu, Larcenet s'interroga sobre la creació, la mort, o l'obesitat. En el si d'aquesta estructura va publicar el 2006 Critixman obra dirigida contra els lectors de còmics autoproclamats crítics especialitzats, i també en la línia de Minimal, contra les posicions de certs autors que volen ser avantguardistes però resulten ser al capdavall uns pedants. A partir del 2000 els seus àlbums es publiquen a l'editorial Dargaud i particularment Le Combat Ordinaire, àlbum que va obtenir el premi al millor àlbum al Festival del Còmic d'Angulema.
Jean GiraudMoebius (1938-2012) va ser un dibuixant de còmics i il·lustrador francès, conegut inicialment amb el pseudònim Gir i posteriorment també com a Moebius. Després de dibuixar la sèrie Frank et Jeremie per la revista Far West, treballa des del 1961 com a aprenent de Jijé, un dels grans mestres del còmic francobelga, col·laborant a la realització d'un àlbum de Jerry Spring. Va aconseguir la celebritat com a dibuixant del western El Tinent Blueberry, amb guió de Jean-Michel Charlier, la primera entrega del qual es va publicar a la revista Pilote el 1964. El 1974 va formar part del grup dels "Humanoides Associés" amb altres autors com Philippe Druillet, Dionnet i Frankas. Junts van ediar la revista Métal Hurlant, on Moebius va publicar el 1975 obres de fantasia i ciència-ficció com Arzach o The long tomorrow. També va treballar a l'adaptació cinematogràfica de Dune, realitzada per Alejandro Jodorowsky, i que no va ser mai completada. La lectura de Carlos Castaneda, que coneix a través del polifacètic xilè, l'impulsa a emprendre un nou rumb, manifestat a obres com Le garage hermétique de Jerry Cornélius, del 1976. El 1980 va iniciar la saga L'Incal, una fructífera col·laboració amb Alejandro Jodorowsky. Va dissenyar el llargmetratge Els amos del temps (les maîtres du temps, 1982) de René Laloux i l'adaptació americanojaponesa de Little Nemo de Masami Hata i Bill Hurtz (1990). L'any 1988, després de veure Akira, va esdevenir un gran fan de l'estil de dibuix japonès, especialment del de Katsuhiro Otomo i de Yukito Kishiro. Com a guionista va arribar a escriure Cristal Moteur per Marc Bati, un remake de Little Nemo per Bruno Marchand i Icar amb dibuixos de Jiro Taniguchi.
William Moulton Marston (9 de maig de 1893 – 2 de maig de 1947) conegut també sota el pseudònim de Charles Moulton, va ser un psicòleg, teòric, inventor, i autor d'historietes que va crear al personatge de la Wonder Woman. Marston va tenir una relació amorosa amb les també psicòlogues Elizabeth Holloway Marston i Olive Byrne vivint simultàniament amb ambdues, amb els qui va engendrar diversos fills. Ambdues dones van ser una influència per a la creació del personatge.
Catherine Yronwode (n. 1947) és una editora estatunidenca. El 1977, mentre estava a l'atur, Yronwode va crear un índex magico-religiós per als còmics de Doctor Strange de Marvel, Lesser Book of the Vishanti. El 1980 Yronwode va començar a treballar a Ken Pierce Books, editant i escrivint presentacions a una línia de llibres de reimpressió de còmics, amb títols com Modesty Blaise de Peter O'Donnell i Jim Holdaway, Mike Hammer de Mickey Spillane i The Phantom de Lee Falk. Igualment, el 1980 Yronwode va substituir Murray Bishoff com a periodista de la Comics Buyer's Guide i va iniciar una columna de llarga durada Fit to Print, presentant diverses notícies del sector, ressenyes, necrològiques i articles d'opinió.. La columna i el seu treball amb la cooperativa d’indexació de còmics APA-I van conduir a treballs d’edició autònoma a Kitchen Sink Press. Va escriure The Art of Will Eisner el 1981 i va produir altres llibres per a Kitchen Sink durant els anys següents. El 1983 va iniciar una col·laboració amb Dean Mullaney, el cofundador d'Eclipse Comics: amb Yronwode com a redactora en cap, Eclipse va publicar títols com Miracleman d'Alan Moore i Neil Gaiman, The Rocketeer de Dave Stevens i Zot! d'Scott McCloud. El 1983 Yronwode va guanyar el premi Inkpot, atorgat per tota una vida en còmics i àrees relacionades. El 1985 Yronwode i Trina Robbins van co-escriure Women and the Comics, un llibre sobre la història de les dones creadores de còmics. En tant que era el primer llibre sobre aquest tema, tant la premsa principal com la dels fans van assenyalar la seva publicació. El 1993 Yronwode i Mullaney es van divorciar, moment en què ella va abandonar Eclipse i es va unir a Claypool Comics, gestionant producció, distribució i composició de títols com DNAgents i Elvira, Mistress of the Dark fins que la companyia va deixar de publicar l'edició impresa el 2007.
Chester Brown és un autor mont-realer naixut el 1960. Als denou anys es va traslladar a Toronto, on va començar a autoeditar-se el minicòmic Yummy Fur: el seu èxit va cridar l'atenció de l'editorial Vortex, que es va fer càrrec de l'edició del c. Entre els continguts destacava una tira còmica d'humor negre surrealista, Ed the Happy Clown, que el 1989 va ser editada com a novel·la gràfica per Vortex i, el 1992, en una versió lleugerament diferent, per Drawn & Quarterly. El 1991, Brown va passar a publicar Yummy Fur en Drawn & Quarterly. Després de posar fi a Ed the Happy Clown, començàde desenvolupar en la seua revista historietes autobiogràfiques, en què explora la seua infància i adolescència amb una mirada totalment exempta de sentimentalisme, recollides després en les novel·les gràfiques The Playboy i I Never Liked You. Entre 1994 i 1997 Brown va publicar una nova sèrie, Underwater, del qual es van publicar onze números, i que roman inconclosa, en què es proposava explicar la història de la vida d'un xiquet des del punt de vista del xiquet mateix, des del seu naixement. Més recent és la novel·la gràfica Louis Riel: A Comic-Strip Biography (2003), considerada un dels millors còmics del 2003 per Time i nominada per a un Premi Eisner el 2004.
Alpha Flight (vol. 1) fon una sèrie regular publicada per Marvel Comics el 1983, amb John Byrne com a dibuixant i guioniste: del número 1, un especial doble de quaranta-huit pàgines, se'n vengueren cinc-centes mil còpies, una fita ressenyable eix any. La representació de llocs reals del Canadà és prou acurada, però les poques expressions en francés que apareixen en boca dels personatges francòfons pertanyen a l'estàndard europeu i no al canadenc. No obstant això, Byrne aprofità la llibertat creativa que li havien donat per a experimentar amb la narració i jugar amb la psicologia dels personatges; a més, molts dels primers números estaven protagonitzats per un personatge només, amb retrospectives complementàries sobre qualsevol altre membre; l'últim número realitzat per Byrne fou el 28. En els números 33 i 34, el guioniste Roy Thomas dóna més detalls sobre el passat de Llobató i la seua relació amb Mac i Heather Hudson, amb dibuixos de John Buscema. Més tard, el guioniste Bill Mantlo introduí canvis significatius en la biografia d'alguns personatges. L'últim número escrit per Mantlo és el 66, en el qual els personatges trenquen la quarta paret i es rebel·len contra la pretensió del narrador de matar-ne un. Els números 97, 98, 99 i 100 van ser reimpressos amb un mes de diferència com a sèrie limitada de quatre números sota el títol Alpha Flight Special. La sèrie va ser cancel·lada en el número 130 l'any 1994 per raons comercials.
Bill Everett (1917-1973) va ser un autor estatunidenc conegut per la creació de Namor i la cocreació de Daredevil per a Marvel Comics. Treballant per lliure per Centaur Publications, Everett «vaig vendre la meva primera pàgina per 2 dòlars, escrivint, dibuixant, entintant, i tot ho vaig fer jo. 'Skyrocket Steele' va ser la meva primera tira còmica». Ràpidament va començar a guanyar 10 dòlars i després 14 dòlars per pàgina, una més que respectable suma a la fi dels anys 30 prop de l'inici del període que els historiares i els aficionats anomenen l'Edat Daurada dels còmics. Everett va ajudar a crear el superheroi Amazing-Man a Centaur, treballant amb la companyia del director d'art Lloyd Jacquet, i va dibuixar els primers cinc números. A Funnies, Inc., Everett va crear a Sub-Mariner per a un projecte que no va arribar a quallar, Motion Picture Funnies Weekly # 1, un còmic promocional per ser lliurat als cinemes. Quan els plans van canviar, Everett va usar aquest personatge per al primer client de Funnies, Inc, un editor de magazine pulp anomenat Martin Goodman. La història original de vuit pàgines es va ampliar amb quatre pàgines més per Marvel Comics #1 (Oct. 1939), la primera publicació del que Goodman anomenaria Timely Comics, el precursor dels anys 40 de Marvel Comics. La sèrie va canviar el títol a partir del segon número per Marvel Mystery Comics, amb històries de l'antiheroi d'Everett, que es va convertir en un èxit sobtat, portant al personatge a situar-lo entre els tres més populars, juntament amb la creació de Carl Burgos, l'androidesuperheroi la Torxa Humana (coneguda com a Torxa Humana original a partir de la creació dels Quatre Fantàstics a 1961) i la creació de Jack Kirby i Joe Simon el Capità Amèrica. Everett va introduir a personatges secundaris, tal com la policia novaiorquesa Betty Dean, una companya, ocasionalment enamorada de Namor i, als anys cincuanta la cosina de Namor, Namora. Everett va dibuixar al seu personatge estrella a Sub-Mariner Comics, publicat al principi trimestralment, després entre tres i cinc vegades a l'any i finalment bimensualment, publicant 32 números entre la tardor de 1941 i juny de 1949.
Pugad Baboy és una tira còmica creada per l'autor Pol Medina Jr. l'any 1988. Encara que al principi pensà que la tira no duraria ni una setmana, se n'han publicat més de trenta volums recopilatoris. La tira es féu popular durant la dècada de 1980 pel seu humor irreverent i per la sàtira de la societat filipina: després de treballar com a arquitecte a l'Iraq, Medina s'inspirà en un amic que havia comprat una granja de porcs i en altres aspectes de l'actualitat sociopolítica per a crear la tira; els protagonistes, inspirats per amics d'infància de Parañaque i companys de treball a l'Iraq, són la família Sungcal i el gos Polgas —el qual parla i s'adreça al públic per a expressar les opinions de Medina—, entre més personatges amb l'obesitat com a tret distinctiu. El primer volum recopilatori de la sèrie, Pugad Baboy One, es publicà el 1989 com a part d'una tesi doctoral i exhaurí les huit-centes còpies en poc de temps; després de moltes sol·licituds, Medina el reeedità l'any 1997.
Jodi Picoult (n. 1966) és una escriptora estatunidenca. Va rebre el premi "New England Booksellers Award" de ficció al 2003. Picoult actualment té 14 milions de còpies dels seus llibres impresos a tot el món. Picoult va néixer el 1966 i va créixer a Nesconset, Long Island; la seva família es va traslladar a Nova Hampshire quan ella tenia 13 anys d'edat. Ha descrit a la seva família com "jueus no practicants". Picoult va escriure la seva primera història als 5 anys, titulada "The Lobster Which Misunderstood." Va estudiar escriptura a la Universitat de Princeton, on es va graduar el 1987. Va publicar dos contes a la revista Seventeen, mentre estava encara a la universitat. Immediatament després de graduar-se, va tenir una gran varietat de llocs de treball, que van des de l'edició de llibres de text fins a l'ensenyament d'anglès a estudiants de vuitè grau. Va obtenir un mestratge en educació de la Universitat Harvard. Picoult va treballar com a escriptora per a una iteració de la sèrie Wonder Woman per DC Comics durant quatre edicions després de la sortida del seu col·lega escriptor, Allan Heinberg, el 2007. Dues novel·les de Picoult, Nineteen Minutes i Change of Heart, han obtingut el primer lloc a The New York Times Best Seller.
Green Lantern és la denominació que empren diversos personatges de ficció i superherois que apareixen en els còmics publicats per DC Comics. El primer Green Lantern, Alan Scott, va ser creat pel guionista Bill Finger i el dibuixant Martin Nodell al número 16 d'All-American Comics l'any 1940, i va esdevindre un personatge força popular a la dècada dels 40. Disposava de la seua pròpia sèrie de comics, i ho alternava amb Comic Cavalcade, on apareix junt Flash i Wonder Woman. També va formar part de la Societat de la Justícia d'Amèrica, una publicación editada per All Star Comics. Després de la Segona Guerra Mundial, va minvar la popularitat dels superherois. Els còmics de Green Lantern van cancel·lar-se al número 38 (maig-juny 1949). La darrera aparició del personatge en aquesta etapa va ser al número 51 dels All Star Comics, corresponent a 1951.
X és un manga creat per l'estudi japonés CLAMP, sovint titulat també X/1999: publicada en la revista Asuka entre 1992 i 2002, la publicació de la sèrie s'interrompé per desavinences amb l'editorial i només s'han publicat díhuit volums dels vint previstos. En X pretenien narrar un apocalipsi en vint volums i dos llibres d'il·lustracions, cada un en referència a una carta del tarot, i amb l'any 2000 com a data de publicació prevista per al desenllaç, però el fet que les CLAMP alternaren esta sèrie amb altres féu impossible complir el termini; a més, una seguida de terratrémols provocà que l'editorial desaconsellara publicar una sèrie en la qual es destruïen ciutats senceres, amb la qual cosa l'argument està inconclòs a data de 2024; no obstant això, X ha sigut adaptat a l'anime en un llargmetratge del 1996 dirigit per Rin Taro i en una sèrie de vint-i-quatre capítols, supervisada per CLAMP, amb un final inèdit en el manga. Planeta DeAgostini la publicà en castellà a Espanya, primer en una edició en format comic-book americà i, més tard, en volums tankōbon a l'estil japonés. Com en totes les obres de l'estudi CLAMP, en X apareixen personatges d'altres sèries, com Subaru, Hokuto i Seishirō de Tokyo Babylon i Nokoru, Suoh i Akira de Clamp School Detectives; els protagonistes d'X també ixen en Tsubasa RESERVoir CHRoNiCLE.
Tomoko Ninomiya (n. 1969) és una mangakajaponesa. De 1991 a 1994 va dibuixar Trend no Joō Miho per la revista de mangaYoung Rose, que es dirigeix a un públic adult, femení i, per tant, a un lector dirigit a Ladies' Comics. Trend no Joō Miho cobreix aproximadament 1.750 pàgines i també s'ha publicat en deu volums editats. El seu treball següent, Tensai Family Company, va aparèixer de 1994 a 2001 en unes 2.000 pàgines de la revista de manga Kimi to Boku i després en onze antologies amb Sony Magazines. Tensai Family Company tracta d’un jove de disset anys, el somni del qual és estudiar a Harvard i convertir-se en un home de negocis reeixit. Però amb idees de la vida completament diferents del nou marit de la seva mare, que llavors viuran junts. Després d’algunes sèries de còmics més curtes, va crear des del 1999 fins al 2001 Green per la revista de manga Kiss, que també està dirigit principalment a dones adultes. El gran avanç va venir amb la sèrie manga de Nodame Cantabile que tracta sobre un estudiant superdotat en música anomenat Shinichi Chiaki, el somni del qual és convertir-se en compositor. Al principi, posa nerviós a Noda, que també vol estudiar música i hi està enamorada. El Ladies' Comic va aparèixer de juliol de 2001 a octubre de 2009 a la revista Kiss i inclou 136 capítols amb l'editorial Kōdansha publicat també en 23 antologies. Amb Nodame Cantabile Encore Opera Hen, el manga va rebre una continuació, que va aparèixer a la mateixa revista des de desembre de 2009 fins a setembre de 2010 i es va resumir en la 24a i 25a antologia de la sèrie. Nodame Cantabile, de Dorama amb actors, amb tres programes de televisió d'Anime i dues pel·lícules, va aconseguir un gran èxit comercial al Japó. Les primeres setze antologies van vendre més de divuit milions d'exemplars el febrer de 2007. Per a Nodame Cantabile, Ninomiya va rebre el 2004 el Premi Kōdansha al millor manga i va ser dues vegades nominades (2005 i 2006) per al Premi Cultural Tezuka Osamu. El 25 de juny de 2011 va començar el seu següent manga 87Clockers en el primer número de la nova revista manga Jump X de l'editorial Shūeisha. El manga es va publicar en aquesta revista fins al desembre del 2014 i després va continuar amb Young Jump del mateix editor, on finalitzaria el 30 de juny de 2016.
Monkey Punch fon un autor de còmics japonés, creador de la sèrie Lupin III. Nascut Kazuhiko Katō l'any 1937 a un poblet de pescadors de l'illa d'Hokkaido, dibuixava des de menut i, durant l'educació secundària, féu pàgines de manga per a la publicació de l'institut; en acabant es traslladà a Tòquio, on assistí a classes d'electrònica i treballava a temps parcial en una botiga de kashi-bon mentre dibuixava les primeres pàgines de manga. Després de fer historietes en diversos dōjinshi sense pretensió de profesionalitzar-se, el contractà l'editor de la revista Weekly Manga Action, on publicà les primeres minisèries amb el seu nom de naiximent o el d'Eiji Gamuta: Playboy School i Cinderella Boy; el 10 d'agost de 1967 publicà la seua primera obra com a Monkey Punch, Lupin III, l'estrena del qual aparegué en la portada de la Manga Action.
Caitlín R. Kiernan
Caitlín R. Kiernan és una escriptora dublinesa de terror, ciència ficció i fantasia fosca nascuda el 1964, i autora de novel·les, nombrosos còmics, més de dos-cents contes, diverses novel·les curtes, i d'estampes o vignettes. Al maig de 1996, Kiernan va ser contactada per Neil Gaiman i els editors de Vertigo Comics per començar a escriure per al còmic The Dreaming, un derivat del títol de gran èxit de Gaiman, The Sandman. Kiernan va escriure per a aquesta publicació des de 1996 fins a la seva conclusió en 2001, treballant en estreta col·laboració amb Gaiman i centrant-se no només en personatges preexistents (The Corinthian, Cain and Abel, Lucien, Nuala, Morpheus, Thessaly, etc.), sinó també en altres nous (Tiro, Maddy, el corb blanc Tethys, etc.). En 2012, Kiernan va tornar al còmic amb els guions de Alabaster: Wolves (basat en el seu personatge Dancy Flammarion), que va continuar amb Alabaster: Boxcar Tales (2013) i Alabaster: The Good, the Bad, and the Bird (2014).
El Saló Internacional del Còmic de Barcelona, organitzat per Ficomic, se celebra tots els anys des de 1981, arran de la popularitat que assolí el còmic adult a tot Europa en la dècada del 1960: a Itàlia, el Salone Internazionale dei Comics se celebrava des de 1965 (succeït pel Lucca Comics & Games) i, a França, el Festival del Còmic d'Angulema començà en 1974; la Convenció Internacional de Còmics de San Diego data de 1970. La creació del Saló va estar marcat per una disputa sobre la ubicació de l'esdeveniment: l'acord d'última hora entre l'Ajuntament de Sitges i la Fira de Barcelona, va impedir la celebració de dos fires del còmic quasi idèntiques, amb escassos dies de diferència, una a cada localitat. El 1er Saló tingué lloc al Palau Alfons XIII a Montjuïc (Barcelona) entre els dies 27 i 31 de maig i va ocupar una superfície de 7.000 m2 i va comptar amb 12.000 visitants, una xifra que malgrat pujades i baixades, generalment augmenta a cada edició: l'any 2013, la 31a edició va rebre un total de 106.000 visitants. Les primeres edició del Saló s'anomenaven Saló del Còmic i la Il·lustració de Barcelona; la segona edició s'anomenà Salón del Cómic y del Libro Ilustrado (sic, en castellà) amb l'objectiu de posar èmfasi en la il·lustració de llibres de text. No obstant, les tres edicions següents van retornar al nom original. No va ser fins al 1988, després de dos anys de pausa, que la fira va canviar la denominació per a adquirir el nom actual de Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Excepte la interrupció dels anys 1986 i 1987, la fira s'ha celebrat amb regularitat malgrat els canvis d'ubicació: el Saló ha passat per les Drassanes en els seus inicis (1988-1990), el Born (1991-1993) i l'Estació de França (1994-2004). A partir del 2005 la Fira de Barcelona va passar a acollir el Saló: el trasllat a Sants-Montjuïc va suposar un notable increment de superfície, que en l'edició de 2014 va assolir el rècord de 32.000 m².
Lynn Johnston (n. 1947) és una autora canadenca, coneguda per la seva tira còmica per a diaris For Better or For Worse, va ser la primera dona i el primer canadenc a guanyar el Premi Reuben de la National Cartoonist Society. Va néixer a Lynn Ridgway a Collingwood, Ontàrio, i es va criar a North Vancouver, a la Colúmbia Britànica. Va assistir a la Vancouver School of Art (actualment la Universitat d'Art i Disseny Emily Carr) amb l'esperança de guanyar-se la vida com a artista. Després de treballar breument en animació, es va casar el 1969 i es va traslladar a Ontàrio, on va treballar com a artista mèdic a la Universitat McMaster durant cinc anys. Les il·lustracions de Johnston s'emmagatzemen a l'arxiu mèdic de McMaster. Inclouen representacions d'esdeveniments habituals de l'hospital, com ara un pare que fuma a la sala d'espera. Mentre esperava el seu primer fill, va fer dibuixos d'un sol panell per al sostre de l'oficina d'obstetrícia. Aquests dibuixos es van publicar en el seu primer llibre, David, estem embarassats! que es va publicar el 1973 sota el seu llavors nom de Lynn Franks (posteriorment re publicada sota el nom de Lynn Johnston) i es va convertir en un best seller. Després del seu divorci, va fer art independent i comercial en un hivernacle convertit en un estudi.Hola mare! Hola, pare!, una seqüela de David, estem embarassats!, es va publicar el 1975.
Gilbert Shelton (1940) és un autor underground texà, creador de The Fabulous Furry Freak Brothers i de Fat Freddy's Cat, Wonder Wart-Hog, Philbert Desanex, i Not quite dead. Més tard va fer la portada de l'àlbum de The Grateful Dead de 1978, Shakedown Street. També va fer la coberta de la recopilació de revistes clàssiques d'ordinador "The Best of Creative Computing Volume 2" el 1977. Shelton va néixer a Houston, Texas. Es va graduar al Lamar Institut de Houston. Va assistir a la Universitat de Washington i Lee, a la Universitat Texas A&M, i a la Universitat de Texas a Austin, on va rebre el seu títol de grau en ciències socials el 1961. Els seus primers dibuixos foren publicats a la revista d'humor de la Universitat de Texas, Texas Ranger. Directament després de la graduació, Shelton es trasllada a Nova York i aconsegueix una feina editant revistes d'automoció, on ell aprofita per introduir els seus dibuixos. La idea pel personatge de Wonder Wart-Hog, una paròdia porcina de Superman, va arribar l'any 1961. L'any següent, Shelton va tornar a traslladar-se a Texas per matricular-se d'un post-grau i obtenir una prórroga d'estudis pel seu reclutament. Les dues primeres historietes de Wonder Wart-Hog van aparèixer a Bacchanal, una revista universitària d'humor, en la primavera de 1962. Llavors esdevingué editor del Texas Ranger i publicà més historietes de Wonder Wart-Hog. Dos anys després de canviar l'escola de post-grau per l'escola de belles arts (on es va fer amic de la cantant Janis Joplin) va ser finalment cridat a files. Els metges de l'Exèrcit el van declarar no apte després que admetés haver pres drogues psicodèliques. Després, entre els anys 1964 i 1965, va passar algun temps a Cleveland, on la seva xicota anava a l'Institut d'Art de Cleveland. Allà es va interessar per un lloc de feina a l'American Greeting Card Company (on hi havia treballat el company del còmic underground Robert Crumb) però va ser rebutjat. L'any 1966 va crear el Gilbert Shelton Ensemble i va publicar un àlbum de 45 a ESP, "If I Was A Hells Angel" b/w "Southern Stock Car Man." Per aquell temps, Shelton esdevenia el director d'art del Vulcan Gas Company, un local de música rock d'Austin, Texas, on va treballar amb Jim Franklin. Va crear nombrosos cartells en l'estil dels artistes de pósters contemporanis de Califòrnia com Victor Moscoso i Rick Griffin. El 1968 es va traslladar a San Francisco, amb l'esperança que estant a prop de l'acció aconseguiria més treball en cartells; al final suposà el seu debut al negoci alternatiu del còmic. Aquell mateix any, Millar Publishing Company, que havia estat publicant les històries de Wonder Wart-Hog d'ençà de 1966, va publicar dos volums trimestrals de Wonder Wart-Hog.S'imprimiren 140.000 còpies de cada un, però els distribuïdors no van agafar la revista, i només se'n varen vendre 40.000 de cada. Després d'una tira anomenada Feds 'n' Caps (publicada per Print Mint), Gilbert va crear la seva tira més famosa, The Fabulous Furry Freak Brothers el 1968, i un spin-off, Fat Freddy's Cat 1969, any que també co-fundà Rip Off Press. Shelton, viu actualment entre Borgonya (França) i París. La seva feina més recent, en col·laboració amb el dibuixant francès Pic, és Not Quite Dead, el qual va aparèixer al número 25 de Rip Off Comix i a set còmics books Not Quite Dead. Una nova història de Wonder Wart-Hog va ser publicada al número 15 de Zap Comix (2005), i el Fabulous Furry Freak Brothers són animats a una pel·lícula de stop-motion. És també a París que Gilbert Shelton esdevenia part d'un grup de rhythm and blues, The Blum Brothers, tocant habitualment al Jockomo, un bar a l'estil de Nova Orleans a l'11è districte. Va contribuir amb el seu amic músic i dibuixant Bruno Blum, a produir un àlbum (de moment no editat) de la banda, amb Gilbert Shelton al piano i veus. Així com molts d'altres bars del carrer de St. Maur, d'ençà de setembre de 2008, el Jockomo va haver de cessar els concerts de música en viu a causa de les queixes dels veïns.
.jpg)
.jpg)
1872
número 1
Tom of Finland (n. 1920)
Kazuo Koike (n. 1936)
Makoto Yukimura (1976)
Tony DeZuniga (m. 2012)
.jpg)
Dave Hoover (n. 1955)
_Hannes_Hegen.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Jeffrey Rowland (n. 1974)
Carmine Infantino (n. 1925)
.jpg)
Bernard Chang (n. 1972)
James Kochalka (n. 1967)
Al Hartley (m. 2003)
Machiko Hasegawa (m. 1992)
Robert Ripley (m. 1949)
Alex Toth (m. 2006)
.jpg)
Josep M. Blanco Ibarz (m. 2019)
Aaron McGruder (n. 1974)
.png)
Kevin Eastman (n. 1962)
Peu2
Ian Flynn (n. 1982)
