Usuari:Georg-hessen/Utilitats Senyal Reial

La Creu de Sant Jordi i el senyal de la ciutat de Barcelona

Armes reyals d'Aragó: De Martí I a Joan II

Territorialització

El vexil·lòleg Aldofo Durán y Rodríguez (1991), analitzant la composició de la bandera de Barcelona, assenyalà:

«	Las barras catalanas, o de Aragón, que de ambas formas se las ha llamado, son la marca de linaje, de los Condes de Barcelona, así que toda la polémica surgida (aún algunos volverán a ella) sobre su primer uso o procedencia es estéril, o peor aún, estúpida. Nadie sino el Conde tenía derecho a ellas, lo que conllevó que, poco a poco, fueran incorporadas a los símbolos de sus dominios (los lugares de realengo) y, sobre todo, a su corte, que no era sino la ciudad de Barcelona. No importa mucho en qué sepulcro de qué lugar aparezcan por primera vez, porque siempre serán una derivación de las del linaje real. La disputa entre las comunidades aragonesa y catalana acerca de un respectivo mejor derecho a emplearlas es de ayer mismo, y carece de sentido histórico. La primera tentativa de usarlas para bandera reginal aragonesa es de estes mismo siglo; por parte catalana, no va más allá de principios del diecinueve.	»
— Durán y Rodríguez, Adolfo, Las banderas de Barcelona; pàg. 110

L'heraldista català Armand de Fluvià i Escorsa (1995), com la resta d'especialistes, atribueix al senyal heràldic dels quatre pals una significació familiar; aquesta és la raó per la qual tots els descendents de Ramon Berenguer IV portaren aquest senyal en els seus escuts d'armes.

Al seu torn, Armand de Fluvià estableix la tesi que el senyal dels Quatre Pals és un símbol català en base a les següents premises: el primer testimoni històric del senyal apareix en els segells de Ramon Berenguer IV; Ramon Berenguer IV era membre de la família dels comtes de Barcelona. En esser els Quatre Pals un senyal heràldic de llinatge, aleshores el senyal heràldic dels Quatre Pals ha d'esser el senyal de la família dels comtes de Barcelona. Per tant doncs, donat que el senyal dels Quatre Pals era el senyal de la família dels comtes de Barcelona, i donat que la família dels comtes de Barcelona era una família catalana, ergo Armand de Fluvià en desprèn la conclusió que els Quatre Pals és un senyal heràldic català. En base a aquesta conclusió Armand de Fluvià estableix que com a senyal heràldic català només correspon pròpiament a Catalunya el dret a emprar el senyal dels Quatre Pals plenament, sense cap tipus d'addició diferenciador o símbol característic, tant pel què fa a la Bandera de Catalunya, com al seu Escut.

Confrontant aquesta tesi d'una banda s'ha posat en qüestió que la família de Ramon Berenguer IV fos catalana, la dels comtes de Barcelona, doncs segons la Teoria del Casamiento en Casa a partir del 1137 Ramon Berenguer IV hauria quedat integrat en la família dels reis d'Aragó de la dinastia Ximena navarro-aragonesa, quedant extingida a partir d'aquell any la família i el llinatge dels comtes de Barcelona. D'altra banda s'ha argumentat que la tesi d'Armand de Fluvià conté una fal·làcia en base a la doble significança dels gentilicis: primerament entendre en la premisa «català» com a provinent o originari de Catalunya pel què fa a la família dels comtes de Barcelona, i després concloure «català» com a propi i exclusiu de Catalunya pel què fa al senyal, talment com si la significança fos la mateixa. Finalment també s'ha confrontat la tesi d'Armand de Fluvià en la part de la conclusió plantejant que el 1150, quan Ramon Berenguer IV apareix per primer cop portant el senya dels Quatre Pals, encara Catalunya no existia com a entitat política, i per tant no pot atribuir-se en origen el senyal dels Quatre Pals com a propi de Catalunya, si Catalunya encara no existia aleshores.

Alberto Montaner Frutos (1995) parteix d'una banda d'acceptar com a certa la Teoria del Casamiento en Casa, tallant d'aquesta manera l'argumentació d'un catalanitat originària del senyal dels Quatre Pals basada en l'evidència que va ser Ramon Berenguer IV el primer en portar el senyal. Però malgrat això, com la resta d'especialistes, accepta que el senyal heràldic dels quatre pals tingué en origen una significació de senyal heràldic de llinatge, i que per tant no es pot vincular en origen a cap dignitat territorial, ni al regne d'Aragó, ni al comtat de Barcelona. Ara bé, la principal originalitat de la tesi de Montaner Frutos consisteix a insistir i remarcar la vinculació que es donà entre el Senyal dels Quatre Pals i la dignitat (títol) de ser rei d'Aragó a partir de mitjans segle xiii. Per tant i segons Montaner Frutos, malgrat que en origen els Quatre Pals serien un senyal heràldic de llinatge que només representava a una família, posteriorment i de manera progresiva haurien devingut en un senyal heràldic de dignitat territorial referit, en exclusiva, a la «dignitat reial aragonesa» i, en conclusió, no lligat a la resta de dignitats territorials: rei de valència, rei de mallorca o comte de Barcelona.

[Referències pendents de comprovar]:

Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."
El notari de la Generalitat Jaume Safont, el 1466, quan descriu les exèquies del rei Pere V d'Aragó "el Conestable" (†1466) a Barcelona, ja parla de bandera de Catalunya "E los 4 d'aquests 8 cavallers portaven 4 banderes (a)rossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d'or i vermell, e una de Sicília e l'altra blava d'Aragó ab la dita crehueta blancha".^[1]
El rei Alfons V d'Aragó "el Magnànim", el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).
En els estatuts universitaris de la Universitat de Saragossa, del 1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz.

La conquesta de Mallorca

Mallorca musulmana

La conquesta de Mallorca (Menorca restarà com un petit regne musulmà feudatari durant alguns anys per a després ser incorporada a Mallorca) es verificà des de 1228. Van col·laborar decisivament en ella les naus de Pisa i Gènova. El Papa concedí a l'expedició un "vexillium vermilium" (bandera vermella). Alguns dibuixos mostren una bandera vermella amb l'escut caironat dels reis catalans en el centre. L'escut caironat s'atribuïa a les dones i el seu ús no es generalitza per a les armes reals fins més d'un segle després, per la qual cosa tal dibuixos serien un anacronisme.

Però els contingents de cada regne portaven els seus propis estendards. Així els catalans portaven la seua tradicional senyera, que apareix en forma bipartida, de dos barres vermelles i tres daurades. ^[Quan?]

Les forces genoveses usaven bandera blanca amb creu de Sant Jordi vermella. ^[Quan?]

Els pisans usaven bandera vermella amb la creu. Aquesta bandera és mencionada amb la creu daurada a la revista "Banderas", núm. 33, pàgina 28. No es coneix la font en la qual es va basar l'autor del article, Adolfo Durán, per a tal menció.

Bandera del contingent català a la conquesta de Mallorca
Bandera del contingent genovès a Mallorca
Bandera del contingent de Pisa a Mallorca
Variant de la bandera del contingent de Pisa a Mallorca

«	La primera que li dix, que ell li comanava un privilegi, lo qual Nostre Senyor Déus per la sua gràcia i misericòrdia havia feta a la Casa d'Aragó, lo qual era bollat ab botlla d'aur e era clar e net e no corromput ne viciat en res, ço és, que la bandera de la Casa reial d'Aragó null temps fo vençuda ne arrencada de camp, salvant que fon ver que se'n perdé una per sa follia, e volc-ho dir per lo rei En Pere, rei d'Aragó e senyor de Montpeller, qui par sa follia fo mort a Morell.	»
— Pere el Cerimoniós, Crònica; cap. 1, p.12

«	E jo tantost e tots los altres anam fer esfondrar tots los vaixells. E sí fiu fer jo una gran senyera de Sant Pere de Roma, qui estegués a la torre maestra, e fiu fer una senyera reial del senyor rei d'Aragón, e altra del senyor rei de Sicília, e altra de sant Jordi; e aquestes tres que portassen a la batalla, e aquella de sent Pere que estegués a la torre maestra.	»
— Ramon Muntaner, Crònica; cap 219

Els Quatre Pals: Senyal Reial

Els Quatre Pals: senyal del reis de Mallorca del Casal d'Aragó

La bandera de la Universitat de la ciutat i regne de Mallorques

Creu d'Alcoraz

El primer document escrit referent a la Creu d'Alcoraz prové de la descripció que es fa en les Ordinacions de la Casa i Cort (1344) del rei Pere el Cerimoniós de la butlla de plom.

«	[..] en la bulla deu ésser d'una part ymage reyal, la qual sega sobre cadira, en la man dreta sceptre, e en la sinistra pom reyal tenga, e de mantell reyal vestida e de corona reyal en lo cap decorada, e entorn letres nostre propi nom ab títol de nostre regne d'Aragó e alscuns altres ab aquell contenens; e de l'altra part, un escut en lo qual sien les armes d'Aragó, que són aytals una creu per mig del scut, e a cascun carté un cap de sarray. En torn, emperò, sien letres les quals esprimen tots altres títols de regnes e de comtats romanents.	»
— Pere el Cerimoniós, Ordinacions de la Casa i Cort (1344)

El senyal de l'Orde de la Mercè

«

[..] habitum sive signum illud quod de cetero deferatis scutum scilicet signi nostri regium et crucem desuper positam albam et hoc signum sive habitum liceat tibi et fratibus omnibus et singullis eiusdem ordinis habere et portare perpetuo [..] Cesarauguste idus junii anno Domini MCCL primo.

»

Concessions del senyal a municipis, confraries i d'altres

El Senyal Reial dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona també apareix en els escuts de diversos municipis, confraries, ordes religioses, i altres tipus d'institucions. Novament, això no es deu al fet que aquests municipis i institucions estiguin situades en un regne, en un comtat, o en qualsevol altre territori. La raó es deu a que aquesta família, la dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona, cedí a aquests municipis i institucions el Privilegi a lluir el seu Senyal Reial. ^[2]

Escut de Barcelona
(concedit el 1345)
Escut de Perpinyà
(concedit el 1400)

La Cimera Reial

La Cimera Reial fou la cimera que empraren els reis d'Aragó del llinatge dels comtes de Barcelona des de Pere IV d'Aragó «el Cerimoniós» (Pere terç). El conjunt de la cimera el formen la corona reial oberta, la mantellina amb el «senyal antich del rei d'Aragó» i el Drac Pennat (víbria o drac alat), que n'és l'element característic i denominador del conjunt. Heràldicament la cimera es representa timbrant l'elm que reposa sobre un escut amb el Senyal Reial. La cimera fou creada inicialment com a empresa o divisa personal del rei Pere el Cerimoniós, però esdevingué hereditària i es convertí en símbol identificatiu del rei d'Aragó. El seu ús es perllongà fins el segle XV pels reis d'Aragó del llinatge de Trastàmara i durant el segle xvi esdevingué símbol del regne de València.

Historiografia

Cronicons, annals i cròniques medievals

En cap dels cronicons i dels annals medievals apareix cap esment a senyal dels Quatre pals anterior a Ramon Berenguer IV. Des de les Genealogies de Roda de Isábena (980-990) i el Cronicó Rivipullense I que anota els fets des del 985 al 1191, passant pel Cronicó Dertusense II redactat des del 1097 fins el 1210, i Cronicó de Sant Cugat, fins arribar al Chronicon Barcinonenses IV redactat fins el 1452 i que anota els fets des del 714 al 1405 no es diu res sobre el Senyal dels Quatre Pals. Tampoc en el Cronicó de Sant Feliu de Guíxols redactat a finals del segle xiv i que anota els fets des del 980 al 1312, o en les èpiques Gesta Comitum Barchinonensium, Liber Maiolichinus, De captione Almerie et Tortuose i tants d'altres, s'esmenta el Senyal Reial anterior a Ramon Berengues IV. Malgrat que el citen diverses vegades i apareixen ja algunes de les llegendes relacionades amb el segell, caldrà esperar a la Crònica dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona per què es reculli la primera dada sobre l'origen del senyal.

La historiografia medieval i doctrina heráldica del rei Pere el Cerimoniós

Historiografia de l'edat moderna

Els historiadors de l'edat moderna i gran part de l'edat contemporània, tant aragonesos, com valencians, com catalans, es limitaran a repterir l'origen barceloní de la Senyera Reial, afegint-hi però, les seves pròpies teories, versions i llegendes sobre com i quan els comtes de Barcelona adoptaren aquest senyal heràldic.

La doctrina heràldica de l'edat moderna

Garcia Ximénez
de Sobrarbe

Guifré I
de Barcelona
(el Pilós)

Íñigo Arista
de Pamplona

Ramon Berenguer I
de Barcelona
(el Vell)

Ramir Sanxes
d'Aragó

Ramon Berenguer II
de Barcelona
(el Cap d'Estopes)

Sanç I
d'Aragó i Pamplona

Ramon Berenguer III
de Barcelona
(el Gran)

Ramir II
d'Aragó
(el Monjo)

Alfons I
d'Aragó i Pamplona
(el Batallador)

Pere I
d'Aragó i Pamplona
(el d'Osca)

Ramon Berenguer IV
de Barcelona
(el Sant)

Peronella I
d'Aragó

Alfons II d'Aragó
(el Cast)

Territorialització

Denominació

L'any 1995 l'heraldista Armand de Fluvià recopilà^[10] un seguit de textos emesos pels propis reis d'Aragó on es s'esmenta «el senyal reial, o sigui, el dels pals»:

Regnat	Data	Text	Document
Alfons II d'Aragó	5 d'octubre del 1186	Ildefonsus rex aragonis, comes barchinone (...) et signo proprio et sigillo munio.
Pere II d'Aragó	26 de novembre del 1207	... signi et sigilli nostri munimine insignito ...
Jaume I d'Aragó	26 de setembre del 1256	... scutum, scilicet signi nostri Regium	Concessió de l'Escut mercedari
Jaume I d'Aragó	17 d'agost del 1262	... in quo sigillo apparebat ex una parte regia sedentis (...) et ex altera parte dicti sigilli erat ipsa regia magestas equitans in suo equo armatum, tenens in dextera manu lanceam, et sinistra scutum barratum ad signum regium ...	Disposició del Segell Reial
Jaume I d'Aragó	1269	... lo senyal nostre e en laltre par lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques...	Escut de la Universitat (municipi) de Mallorca
Pere III d'Aragó	14 de juliol del 1283	... esta nuestra carta seellada con el nuestro seyello pendiente ...
Alfons III d'Aragó	26 de juny del 1286	... domini Regis sigillo appendicio ... imago regis muniti supra equam, tenentis ensem in manu ...	Disposició del Segell Reial
Jaume II d'Aragó	22 d'abril del 1326	... Item, retinuistis vobis tres cortinas panni auri cum orlis de sindone ad signum Regale ...
Alfons IV d'Aragó	24 de setembre del 1333	... jussimus sigilli majestatis nostre munimine roboratam ...
Pere IV d'Aragó	3 de febrer del 1335	... quia sigillia nostra regia ...
Pere IV d'Aragó	1345	... de les quals sien a nostra senyal real en totes les lurs parts e les altres la una a senyal de sent Jordi e laltra al senyal antich Daragó ...	Ordinacions de Casa i Cort
Pere IV d'Aragó	4 de juliol del 1345	... signo nostro et signo dictae civitatis ...	Concessió a l'Escut de Barcelona
Pere IV d'Aragó	10 d'abril del 1349	... signo nostro et signo dictae civitatis ...	Concessió a l'Escut de Girona
Joan I d'Aragó	1 de novembre del 1389	... sigillio arma nostra ponantur, videlicet signum Reagale tale ...	Concessió a l'Escut del Braç militar de Catalunya
Martí I d'Aragó	11 de juliol del 1401	... arma nostra Regalia ...

Heràldica institucional

La Procuració reial de Catalunya fou creada per Jaume II el 1302; aquest sobirà ordenà a tots els oficials que exercien la jurisdicció reial que, en endavant segellessin no amb els segells privants on apareixia el seu nom o senyal com havien fet fins aleshores, sinó amb un segell on aparegués l'ofici o jurisdicció, i el del rei - excepcció feta dels fills del rei que exercissin la jurisdicció. Els lloctinents solen portar l'escut amb el senyal particular en forma ovalada. El Protonotari de la Lloctinença General de Catalunya portava un escut amb el Senyal Reial sense llegenda. El Mestre racional des del segle XIV portava un escudet amb el Senyal Reial ocupant tot el camp del segell. Els escrivans de Ració, un escudet amb el Senyal Reial que acostuma a ser rodó o quadrilobulat, amb la llegenda Scriptor Porcionis. La Batllia General de Catalunya durant el segle XVI té un estil renaixentista i apareix amb el Senyal Reial. Les Batllies Reials porten comunment en els segells el Senyal Reial, i a vegades partit o quarterat amb el segell particular de la vila. Les batllies feudals porten el senyal del llinatge nobiliari, ciutat, corporació o dignitat civil o eclesiàstica que exerceix la jurisdicció i que nomena al batlle. El Consell Reial i les cúries i corts reials i feudals tenien segells propi. Les llegendes solien ser en llatí, i a vegades en català. La Reial Audiència de Catalunya emprava el Senyal Reial, fins que després de la Guerra de Successió fou substituit per l'escut petit de Felip V, els castells i els lleons. Les Vegueries porten el Senyal Reial i també el propi o particular de la ciutat o vila que el cap de la Vegueria. El 1261 apareix el més antic, amb el senyal de la creu de Barcelona i un castell, emblema de la cort i tribunal del veguer. Arran de la ordenació del 1302 deixaren d'utilitzar segell propi. Des Decret de Nova Planta de 1716 les Vegueries foren abolides i substituïdes pels Corregiments, tot i que la representació dels segells continúa essent similiar a les anteriors Vegueries. L'1 de novembre de 1389 Joan I aprovà en les corts de montsó la organització del braç o estament dels cavallers generosos i homes de paratge del principat de Catalunya, i els concedí el privilegi de tenir com segell propi el Senyal Reial. Les armes de la Diputació del General de Catalunya al segle XV es presenten al segell major, on apareix sant jordi matant el drac, en el mitjà apareix un àngel amb l'escut de la creu, i en el segell menor apareix-hi només la creu de Sant Jordi. Durant la guerra dels segadors s'hi afegí un cordó amb flors de lís que envolta la llegenda, simbolitzant la protecció de França. El segell municipal més antic és el del pacte d'oloron del 1289, on apareix el senyal de la ciutat, la creu patada, després devinguda en creu de Sant Jordi.^[11]

Ramon Berenguer II
(el Cap d'Estopes)

Sanç I d'Aragó i Pamplona

Ramon Berenguer III
(el Gran)

Ramir II d'Aragó
(el Monjo)

Alfons I d'Aragó i Pamplona
(el Batallador)

Pere I d'Aragó i Pamplona
(el d'Osca)

Berenguer Ramon I
de Provença

Ramon Berenguer IV
(el Sant)

Peronella I d'Aragó

(1150-1160)

Ramon Berenguer III
de Provença

Alfons II d'Aragó
(el Cast)

Ramon Berenguer IV
de Provença

Sanç I
de Provença

Millau

(1164-1170) (1186-1196)

(1178)

(1180)

(1187)

Alfons II
de Provença

Pere II d'Aragó
(el Catòlic)

Nunó Sanç

Millau

Ramon Berenguer V
de Provença

Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)

Pere III d'Aragó
(el Gran)

Jaume II
de Mallorca

Ramon Berenguer IV
(el Sant)

(1150-1160)

Alfons II d'Aragó
(el Cast)

Ramon Berenguer IV
de Provença

Sanç I
de Provença

Millau

(1164-1170) (1186-1196)

(1178)

(1180)

(1187)

Alfons II
de Provença

Pere II d'Aragó
(el Catòlic)

Nunó Sanç

Millau

Ramon Berenguer V
de Provença

Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)

Constança de Sicília

Pere III d'Aragó
(el Gran)

Jaume II
de Mallorca

Frederic II de Sicília

Alfons III d'Aragó
(el Franc)

Jaume II d'Aragó
(el Just)

Sanç I
de Mallorca

Ferran de Mallorca

Pere II de Sicília

Alfons IV d'Aragó
(el Benigne)

Pere IV de Ribagorça

R. Berenguer I
d'Empúries

Jaume III
de Mallorca

Lluís I de Sicília

Jaume I d'Urgell

Pere IV d'Aragó
(el Cerimoniós)

Joan de Prades

Joan I d'Empúries

Frederic III de Sicília

Pere II d'Urgell

Joan I d'Aragó
(el Caçador)

Martí d'Aragó
duc de Montblanc

Referències

↑ Sans i Travé, J.M.
↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades FLUVIA-1995
↑ Bofarull, Pròsper: Documentos inéditos de la Corona de Aragón, Tomo V; Ordinacions
↑ versió catalana del 1366
↑ Pedro López Elum. "J.Domenech crónica. Textos medievales 42".Anubar ediciones.1975.València ISBN 84-7013-067-6
↑ Fluvià 1995, pàg. 25
↑ Riquer 1983, Vol. I, pàg. 126
↑ Fluvià 1995, pàg. 59
↑ Alberto Montaner Frutos y Guillermo Redondo Veintemillas, Aragón en sus escudos y banderas, Zaragoza, CAI, 2007(Mariano de Pano y Ruata, 26), págs. 20-21. ISBN 978-84-96869-06-6.
↑ Fluvià, 1995, pàg. 82
↑ Heràldica institucional

[1] Sans i Travé, J.M.

[FLUVIA-1995-2] Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades FLUVIA-1995

[3] Bofarull, Pròsper: Documentos inéditos de la Corona de Aragón, Tomo V; Ordinacions

[4] versió catalana del 1366

[5] Pedro López Elum. "J.Domenech crónica. Textos medievales 42".Anubar ediciones.1975.València ISBN 84-7013-067-6

[6] Fluvià 1995, pàg. 25

[7] Riquer 1983, Vol. I, pàg. 126

[8] Fluvià 1995, pàg. 59

[9] Alberto Montaner Frutos y Guillermo Redondo Veintemillas, Aragón en sus escudos y banderas, Zaragoza, CAI, 2007(Mariano de Pano y Ruata, 26), págs. 20-21. ISBN 978-84-96869-06-6.

[10] Fluvià, 1995, pàg. 82

[11] Heràldica institucional

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]