En aquesta edició la Volta a Catalunya canvia la data en què es disputava des de feia cinc anys per passar de la segona quinzena del mes de maig a la segona quinzena de març. Amb aquest canvi s'intenta millorar la participació internacional en no coincidir amb la disputa del Giro d'Itàlia.[2]
En aquesta edició de la Volta a Catalunya hi prendran part 22 equips de 8 corredors cadascun per un total de 176 ciclistes. Divuit d'aquest equips són equips ProTour i quatre són equips continentals professionals:[3]
El pròleg és una contrarellotge individual pels carrers de Lloret de Mar. Amb una lleugera ascensió durant el primer quilòmetre a partir d'aquell moment la ruta va a buscar el passeig marítim de la ciutat, on hi ha instal·lada l'arribada.[4]
La pluja caiguda durant bona part del dia ha fet que els principals favorits no arrisquessin en aquest traçat urbà, sent el vencedor l'alemany Paul Voss. Cal destacar els discrets temps fets per Ivan Basso (+ 23"), Denís Ménxov (+ 25") o Andy Schleck (+ 27"). El primer català ha estat Joaquim Rodríguez a 6" del vencedor.[5][6]
Per primera vegada Salt aculla una sortida de la Volta.[7] Primera part de l'etapa complicada, amb el pas per l'alt dels Àngels (km 58,3), de primera categoria (10,5 km al 3%). Una vegada superat el coll l'etapa és totalment plana, amb un circuit pels voltants de Banyoles al qual els ciclistes hauran de donar tres voltes. Durant l'etapa els ciclistes passaran per dos esprints intermedis, a Sant Julià de Ramis (km 37) i en el primer pas per Banyoles (km 142).[8]
L'inici de l'etapa ve marcada per l'abandonament d'Andy Schleck per problemes estomacals i que ja no prendrà la sortida a Salt.[9]
Quant a l'etapa pròpiament dita l'escapada del dia la formen Jonathan Castroviejo i Peter Stetina que s'escapen al km 9 i aconseguiran una diferència màxima superior als 9' durant l'ascens a l'alt dels Àngels (km 53). Una vegada passat l'avituallament de Borrassà el gran grup comença a tirar amb força, manat pel Milram i el Team HTC-Columbia, tot reduint les diferències. En el primer pas per la meta de Banyoles encara disposen de 3', però finalment seran agafats a manca de 13 km per a l'arribada. A l'esprint el vencedor és Mark Cavendish, que d'aquesta manera aconsegueix la primera victòria de l'any.[10][11]
Etapa reina de la present edició, amb tres ports de segona categoria i un de categoria especial en el recorregut. En sortir de Sant Esteve d'en Bas els ciclistes prenen direcció a Manlleu, on hi ha el primer esprint intermedi del dia, tot passant pel túnel de Bracons. Tot seguit comença l'ascensió a la primera dificultat del dia, l'alt de la Trona (km 44,5), de 2a categoria (4,9 km al 5%). Poc abans de l'esprint de La Pobla de Lillet (km 94,3) es puja el segon coll del dia, l'alt de Sant Jaume de Frontanyà, al km 82,4, també de segona categoria (8,9 km al 2,8%). Tot seguit els ciclistes encadenen les dues darreres dificultats del dia, el coll del Pedraforca (km 116,9) de categoria especial (10,6 km al 5,3%) i cima Peris de la present edició, i l'alt de Josa de Cadí (km 132,3) de segona categoria (2,3 km al 5,5%). Tot i que a partir d'aquest moment ja no hi ha cap port puntuable els ciclistes es trobaran 35 km amb continus desnivells abans d'iniciar el descens fins a la Seu d'Urgell.[12]
Etapa moguda des de bon començament, amb un nombrosos intents d'escapada que no tindran èxit fins que al quilòmetre 55 s'escapa un grup de 13 ciclistes, entre els quals hi ha Cyril Dessel, Txente García, Michel Kreder i Christophe Kern, als quals se'ls uneix poc després Daniel Sesma, els quals arriben a disposar de fins a 3' de diferència màxima. Durant l'ascensió a l'alt del Pedraforca la diferència comença a reduir-se respecte a un gran grup encapçalat pel Team RadioShack i el Team Katusha, i són diversos els ciclistes que es despengen del grup escapat. Al pas pel port els capdavanters sols disposen de 30" respecte al gran grup. Durant l'ascens al darrer port puntuable s'escapen Joaquim Rodríguez i Xavier Tondo, als quals se'ls uneix temporalment Óscar Pereiro. Rodríguez i Tondo aniran obrint forat, sent la màxima diferència 1' 40" a 25 km de meta. A 3 km sols disposen de 20" respecte Luis León Sánchez, però en l'arribada Tondo i Rodríguez li trauran 48". Rodríguez no disputa l'etapa i deix que Tondo s'imposi a canvi que ell aconsegueixi el mallot de líder.[13][14]
Etapa més llarga de la present edició, amb bona part del recorregut en descens. Una vegada arribats a Ascó els ciclistes hauran de fer dues voltes a un circuit en què es trobaran l'alt de Paumeres (km 159,1 i 188,9) de segona categoria (8,6 km al 5,6%). El darrer pas es troba a sols 20,8 km per a l'arribada. Els dos esprints intermedis del dia es troben a Artesa de Segre (37,7 km) i Ascó (179,9 km).[15]
Primers quilòmetres en descens i en què tots els ciclistes van agrupats. L'Euskaltel–Euskadi evitat tota escapada tot buscant el primer esprint intermedi per tal que Jonathan Castroviejo puntui. Al km 47 s'escapen 8 corredors, entre els quals destaca Vladímir Iefimkin i el mateix Castroviejo, que tindran una diferència màxima de 3' 30" al km 141, sent Iefimkin el líder virtual durant bon part de l'etapa. Durant el primer ascens a l'alt de Paumeres els escapats perden tres unitats i les diferències es van reduint. El segon ascens el comencen amb sols 40". Durant l'ascens s'escapa Jens Voigt del gran grup i passa en solitari per l'alt amb sols 10" sobre el grup principal. En el descens Rein Taaramäe atrapa Voigt i els dos es disputen la victòria a l'esprint, sent aquest clàrament favorable a Voigt. El grup del líder arriba a 34", amb la qual cosa Taaramäe passa a ocupar la 3a posició de la general.[16][17]
Etapa trencacames pel Priorat i voltants, amb dos ports de segona i dos de tercera. L'etapa comença amb pujada fins al coll de Grau (km 35,8) de segona categoria (8,9 km al 3,5%). Tot seguit es passa per l'esprint de Cornudella de Montsant (km 61,8). A la part central de l'etapa els ciclistes es troben amb dos ports de tercera, l'alt de Porrera (km 104,7; 5,2 km al 4,0%) i l'alt de la Teixeta (km 128,7; 5,5 km al 4,0%). Entremig hi ha l'esprint de Falset. A 13,8 km per a l'arribada se supera l'alt de la Figuera (km 167,4) de segona categoria (7,7 km al 5,0%). L'arribada a Cabacés és en lleugera pujada.[18]
Al km 2 es forma l'escapada del dia formada per Davide Malacarne i Javier Ramírez, als quals s'uneixen poc després Sergio de Lis i Gustavo César Veloso. La seva diferència anirà augmentant fins a arribar als quasi 11' a manca de 50 km per a l'arribada. Per darrere el Liquigas s'encarrega de posar un ritme més viu que fa que la diferència disminuixi ràpidament. A una vintena de quilòmetres per l'arribada Malacarne ataca als seus companys d'espacada i marxa en solitari cap a Cabacés, on arribarà amb 36" sobre el gran grup. Entre els favorits les diferències són inexistents i tot continua igual al capdavant de la classificació.[19][20]
Etapa amb un final entretingut per la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, en què els ciclistes hauran de donar tres voltes a un circuit en què hi ha la pujada a l'Estadi, de 3a categoria (2,7 km al 3%). Abans hauran hagut de superar l'alt de Santa Cristina (km 24,5; 10,1 km al 2,5%) i l'alt de la Maladona (km 112,7; 2,3 km al 5%). Els esprints es troben a Vilanova i la Geltrú i Castelldefels.[21]
Primers quilòmetres d'etapa moguts en busca de l'escapada del dia que no es formarà fins a l'ascens de l'alt de Santa Cristina. Seran Jan Bakelants i Dario Cataldo els que ho aconseguiran, arribant a tenir 3'48" al km 80 d'etapa, però durant l'aproximació a Barcelona el temps es reduirà fins a ser de sols 1' en l'inici del circuit per la muntanya de Montjuïc. Seran caçats a manca d'una sola volta. Tot i els nombrosos intents per a trencar el grup i aconseguir la victòria en solitari, finalment serà Samuel Dumoulin qui guanyarà a l'esprint.[22][23]
Etapa curta, gairebé plana (sols hi ha l'alt de Caldes de tercera (5,5 km al 3%) al km 49,6), en què tot estarà decidit i que finalitza al Circuit de Catalunya, on els ciclistes faran vuit voltes a un circuit totalment pla. Els esprints del dia es troben a Mollet del Vallès i Santa Eulàlia de Ronçana.[24]
Primers quilòmetres moguts fins que Haimar Zubeldia i Jérémy Roy s'escapen una vegada coronat l'únic port del dia. La seva diferència arribarà a ser de quasi 3', però seran agafats en la darrera volta al circuit de Catalunya. El vencedor a l'esprint serà Juan José Haedo.[25]