Vés al contingut

Carme Elias i Boada

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaCarme Elias i Boada
Imatge
(2021) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 gener 1951 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
FormacióInstitut del Teatre
Institut Lee Strasberg de Teatre i Cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu Modifica el valor a Wikidata
Activitat1975 Modifica el valor a Wikidata -
Premis
IMDB: nm0255979 Allocine: 237664 Allmovie: p195835 TMDB.org: 36278 Modifica el valor a Wikidata

Carme Elias i Boada (Barcelona, 14 de gener de 1951) és una actriu de teatre, cinema i televisió catalana.[1]

Biografia

[modifica]

Originària del barri barceloní del Clot, descobrí la vocació dramàtica al teatre local.[2] Posteriorment, a inicis dels anys setanta, estudià a l'Institut del Teatre amb professors com Albert Boadella, Hermann Bonnin o Fabià Puigserver;[3] més endavant, assistí també a algunes classes de la prestigiosa escola de Lee Strasberg a Nova York: l'Institut Lee Strasberg de Teatre i Cinema.[4]

El 1974 inicià la seva carrera teatral professional amb La señorita Julia, sota la direcció d'Adolfo Marsillach.[5] Abans havia participat en conjunts i agrupacions de teatre independent. També el 1974 va aparèixer en diverses posades en escena de la Companyia Adrià Gual. Provarà també, als setanta, el gènere musical en diferents espectacles com: Els pispes, de Pau Riba i Santiago Sans;[6] Faixes, turbants i barretines, de Xavier Fàbregas;[7] o Granja animal, la primera òpera-rock en català, de Joan Vives i Lluís Maria Ros.[8]

El 1981 causà sensació en el paper de Marta a Terra baixa, d'Àngel Guimerà. El muntatge de la Companyia Enric Majó al Teatre Poliorama, amb Enric Majó i Joan Miralles, va tenir un gran èxit i es mantingué en cartell durant mesos.[9] Amb aquest èxit van arribar-li les ofertes cinematogràfiques i televisives, però Carme Elias no abandonà mai el teatre. Algunes de les seves interpretacions més rellevants dels anys vuitanta les trobem als escenaris madrilenys: Absalón, de Calderón de la Barca; La gata sobre el tejado de zinc, de Tennessee Williams; Madame de Sade, de Yukio Mishima. En aquesta dècada destaca també la col·laboració amb l'actor i director J. M. Flotats, en peces com El dret d'escollir, de Brian Clark; Lorenzaccio, d'Alfred de Musset; i El misantrop de Molière.[10]

L'activitat teatral va disminuir als anys noranta a favor del cinema i la televisió, però podem destacar igualment posades en escena a Madrid, València o Barcelona com són: El hombre del destino, de Bernard Shaw, al Teatro Español; Casi una diosa, de Jaume Salom, al Teatro Bellas Artes; La doble inconstancia, de Pierre de Marivaux, en el marc del Festival de Otoño de Madrid; o Acreedores, d'August Strindberg, estrenada al Mercat de les Flors.[10]

Amb la representació el 1999 d'Els gegants de la muntanya de Luigi Pirandello va començar una fructífera relació entre Carme Elias i el Teatre Nacional de Catalunya.[11] Entre 1999 i 2018 participà en els següents muntatges: La dama enamorada, de Joan Puig i Ferreter;[12] Calígula, d'Albert Camus;[13] El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde;[14] La casa dels cors trencats, de Bernard Shaw;[15] Fum, de Josep Maria Miró;[16] Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, de Fedrico Garcia Lorca;[17] Purga, de Sofi Oksanen;[18] Ricard III de William Shakespeare;[19] i Temps salvatge, de Josep Maria Miró.[20]

En un retorn als clàssics, algunes de les peces a ressaltar de la primera dècada del segle XXI són: La gaviota, d'Anton Txékhov; Edipo rey, de Sòfocles, presentada al Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida; El rey Lear, de William Shakespeare; o Prometeu, d'Heiner Müller, en el qual Carme Elias interpretà el paper protagonista, tradicionalment representat per un home. És rellevant també d'aquesta època la seva tasca com a productora i intèrpret en l'estrena com a directora teatral d'Isabel Coixet, en l'adaptació de 84 Charing Cross Road, d'Helene Hanff, un muntatge que va viatjar per tot Espanya. L'espectacle va guanyar el Premi al Millor Espectacle de Producció Valenciana de la Crítica Teatral de València el 2005.[21]

A banda de la seva col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya, a partir del 2010 també trobem sovint un vincle entre Carme Elias i el Teatre Akadèmia, per exemple: Al galop!, de Mark Hampton i Mary Louise Wilson, un monòleg en què l'actriu es posà a la pell del geni de la moda Diana Vreeland;[22] Caro maestro! Recordant Strehler, de Ludovica Damiani i Guido Torlonia; i Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? de Jean Marboeuf, amb Vicky Peña.[23] Als escenaris madrilenys, cal destacar la posada en escena el 2011 a les Naves del Español de Purgatorio, d'Ariel Dorfman, amb Viggo Mortensen.[24]

Pel que fa al cinema, debutà el 1978 amb la pel·lícula L'orgia, de Francesc Bellmunt.[25] Més endavant va assumir papers rellevants en pel·lícules espanyoles com: Stico (Jaime de Armiñán, 1985), El rey pasmado (Imanol Uribe, 1991) i, especialment, en La flor de mi secreto (Pedro Almodóvar, 1995), Los aires difíciles (Gerardo Herrero, 2006) i Camino (Javier Fesser, 2008), per la qual va obtenir el Premi Goya a la millor actriu.[26]

En el cinema català participà en projectes com l'èpica catalana Victòria! La gran aventura d'un poble (Antoni Ribas, 1983), El pont de Varsòvia (Pere Portabella, 1989), per la qual va rebre el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya,[27] Morir (o no) (Ventura Pons, 2000) o Germanes de sang (Ricard Reguant, 2001).

Malgrat que a partir del 2010 es redueix la seva producció cinematogràfica, encara podem posar en relleu aclamades representacions com les de La distancia más larga (Claudia Pinto, 2013), Quien te cantará (Carlos Vermut, 2018) o Las consecuencias (Claudia Pinto, 2021).

Paral·lelament, realitzà diverses labors de doblatge d'actrius com Nastassja Kinski, Daryl Hannah, Sigourney Weaver o Demi Moore.[28]

La seva popularitat, tanmateix, procedeix principalment de la pantalla petita. En la dècada dels setanta i principis dels vuitanta actuà en diverses obres teatrals per a televisió, especialment al programa Estudio 1. El 1983 intervingué a la sèrie Anillos de oro, de Pedro Masó, i a El jardín de Venus, de José María Forqué; i un any després va esdevenir presentadora al programa Y, sin embargo, te quiero. El 1986 protagonitzà Turno de oficio, dirigida per Antonio Mercero. Deu anys després, reprengué el paper a la seqüela Turno de oficio: 10 años después (1996), produïda ara per l'actor Juán Luis Galiardo i dirigida en part, amb Manolo Matji, per Juan Echanove.

Durant els anys vuitanta i noranta va aparèixer sovint a sèries de televisió espanyoles (Pepe Carvalho, Phillipe di Monte, Hasta luego, cocodrilo, Señor alcalde, etc.) i catalanes (Arnau, Dones d'aigua). Després de la seva fructífera relació amb Televisió Espanyola, ja entrat el nou mil·lenni participà a Herederos i altres sèries d'Antena 3 (Antivicio,[29] Gavilanes) i Televisió de Catalunya (Mirall trencat, Mar de fons). Participà també en capítols concrets d'altres conegudes sèries com 7 vidas, Majoria absoluta, La Riera o Cites.

El 2019, l'Acadèmia del Cinema Català la nomenà membre d'honor i el 2021 va rebre el Premi Gaudí d'Honor[30][31]

El 2022 va ser guardonada amb el premi especial del Brain Film Fest al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Elias va aprofitar el discurs d’agraïment per explicar la seva situació personal i fer públic que pateix la malaltia d’Alzheimer.[32]

El 2024 torna al teatre per fer una Lectura dramatitzada de l'obra Jo no volia ser Rita Hayworth, de Víctor Alexandre, al Teatre Akadèmia en el marc del Festival Grec Barcelona.

Fons personal

[modifica]

El fons personal de l'actriu es conserva al Museu de les Arts Escèniques.[33] El fons està format per 15 caixes d’arxiu i presenta una àmplia representació documental de la seva activitat professional com a actriu teatral, televisiva i de cinema. Principalment, es conserven programes de mà, dossiers i reculls de premsa i fotografies, per exemple, una àmplia col·lecció de retrats de l’actriu en diferents moments de la seva carrera.[34]

Part del fons ja és consultable a través del catàlegs en línia.[35]

Trajectòria professional

[modifica]
Manel Barceló i Carme Elias a Temps salvatge, de Josep Maria Miró i Coromina, representada al Teatre Nacional de Catalunya (2018)

Teatre

[modifica]

Carme Elias ha interpretat sobre l'escenari les següents peces teatrals:[10]

Cinema

[modifica]

Les seves pel·lícules més destacades són:[40]

Televisió

[modifica]

Entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, Carme Elias va participar en un gran nombre d'obres literàries i teatrals adaptades per a televisió, en programes de TVE i La 2 com són Estudio 1, Novela, Gran Teatre o Lletre catalanes. Per exemple:[43]

És també en aquesta època quan començà a participar en telefilms i sèries de televisió, com a protagonista o en capítols concrets. Al llarg de la seva carrera, Carme Elias va treballar tant en pel·lícules, com en sitcoms o sèries dramàtiques:[43]

És menor la seva carrera com a presentadora de televisió, però hi ha algunes col·laboracions destacades dels anys setanta i vuitanta:

  • 1976-1977. Tot art (TVE).
  • 1984. Y, sin embargo, te quiero (TVE).
  • 1987. Estadio 2: especial olimpíades (TVE).

Premis i candidatures

[modifica]
Any Premi Categoria Pel·lícula / Obra Resultat
1982 Fotogramas de Plata Millor intèrpret de televisió Luis y Virginia Nominada
1986 Fotogramas de Plata Millor intèrpret de televisió Turno de oficio
Las aventuras de Pepe Carvalho		 Nominada
1987 AADPC Millor actriu cinematogràfica Puzzle Guanyadora
1988 TP d'Or Millor actriu catalana El dret d'escollir Guanyadora
Premi Memorial Margarida Xirgu La interpretació femenina més rellevant de la temporada barcelonina El dret d'escollir i Lorenzaccio Guanyadora
1989 Premi Els millors de TV3 Millor actriu El dret a escollir Guanyadora
1991 Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya Millor actriu Pont de Varsòvia Guanyadora
1993 Unión de Actores y Actrices Millor actriu de teatre La doble inconstancia Guanyadora
1996 Fotogramas de Plata Millor actriu de televisió Turno de oficio: Diez años después Nominada
2003 Premi Villa de Madrid Millor actriu de teatre La gaviota Guanyadora
Unión de Actores y Actrices Millor actriu de teatre La gaviota Nominada
Premios Max Millor actriu La gaviota Nominada
Festival Internacional de Cinema de Comèdia de Peníscola Menció Especial Haz conmigo lo que quieras Guanyadora
2004 Festival Internacional de Cinema d'Indianapolis Premi Especial del Jurat (compartit amb Lola Herrera i María Isasi) Sinfonía desconcertante Guanyadora
2005 Premi de la Crítica de València Millor espectacle de producció valenciana 84 Charing Cross Road Guanyadora
2007 Premis Butaca Millor actriu de teatre El ventall de Lady Windermere Guanyadora
2008 Premi Sant Jordi de Cinematografia Millor actriu espanyola Camino Guanyadora
Premis Goya Millor actriu protagonista Camino Guanyadora
Unión de Actores y Actrices Premi Unió d'Actors a la millor actriu protagonista de cinema Camino Guanyadora
Premis Turia Millor actriu Camino Guanyadora
2009 Premis Butaca Millor actriu de cinema Camino Guanyadora
Premis Butaca Millor actriu de teatre La casa del cors trencats Nominada
2016 Premi Jordi Dauder Premi a la creativitat Guanyadora
2021 Premis Gaudí Premi Gaudí d'Honor Guanyadora
2022 Premi del Brain Film Fest Premi especial Guanyadora
Creu de Sant Jordi [44] Creu de Sant Jordi Guanyadora

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carme Elias i Boada
  1. ↑ «Carme Elias i Boada | enciclopèdia.cat». [Consulta: 15 novembre 2020].
  2. ↑ «Carme Elias, Gaudí d’Honor 2021». El Punt Avui, 17-02-2021. [Consulta: 12 febrer 2024].
  3. ↑ Martí, Pep. «Carme Elias: «El salt de la creació catalana ha estat extraordinari»». NacióDigital, 30-06-2019. [Consulta: 15 novembre 2020].
  4. ↑ Serra, Xavi. «Carme Elias: "Volia ser una actriu que algun dia pogués recollir un premi com aquest Gaudí"», 20-03-2021. [Consulta: 10 octubre 2022].
  5. ↑ 5,0 5,1 «Carme Elías: "Nunca estoy contenta conmigo como actriz, soy eterna aprendiz" - El Día - Hemeroteca 09-04-2016» (en anglès). [Consulta: 10 octubre 2022].
  6. ↑ 6,0 6,1 «El rigor i la delicadesa» (en castellà), 15-03-2021. [Consulta: 10 octubre 2022].
  7. ↑ 7,0 7,1 «Faixes, turbants i barretines». [Consulta: 10 octubre 2022].
  8. ↑ 8,0 8,1 «La granja animal». [Consulta: 10 octubre 2022].
  9. ↑ 9,0 9,1 D, T. «Carme Elías va por la senda de la Xirgu en "Terra baíxa"». El Periódico de Catalunya, 21-11-1981.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 «Carme Elías: Carme Elías Boada | CDAEM, Teatro Español» (en castellà). [Consulta: 10 octubre 2022].
  11. ↑ «Entrevista a Carme Elías - Andreu Sotorra.». [Consulta: 10 octubre 2022].
  12. ↑ «Carme Elias da nueva vida a "La dama enamorada" de Puig i Ferreter» (en castellà), 07-11-2001. [Consulta: 10 octubre 2022].
  13. ↑ Ràdio, Catalunya. «Albert Camus, la veritat i la comèdia - Amenic: Carme Elias parla de "Calígula"». [Consulta: 10 octubre 2022].
  14. ↑ «El TNC estrena 'El ventall de Lady Windermere', su primer Wilde» (en castellà), 13-04-2007. [Consulta: 10 octubre 2022].
  15. ↑ ROSELLBARCELONA, CÉSAR LÓPEZ. «'La casa dels cors trencats' conquista el TNC con la potente carga irónica y el humor de Bernard Shaw» (en castellà), 16-05-2009. [Consulta: 10 octubre 2022].
  16. ↑ Fondevila, Santi «‘Fum' o les esquerdes d'uns personatges en un món confús». Ara, 23-12-2013.
  17. ↑ «Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores» (en espanyol europeu). [Consulta: 10 octubre 2022].
  18. ↑ L.s. «‘Purga’ o com sobreviure després de l’infern», 09-04-2015. [Consulta: 10 octubre 2022].
  19. ↑ BARCELONA, ELENA HEVIA /. «Lluís Homar humaniza al villano más despreciable de Shakespeare» (en castellà), 03-05-2017. [Consulta: 10 octubre 2022].
  20. ↑ Fernández, Imma. «'Temps salvatge', Lolita en la sociedad del miedo» (en castellà), 18-05-2018. [Consulta: 10 octubre 2022].
  21. ↑ «La crítica de Valencia elige «84 Charing Cross Road» como mejor espectáculo» (en castellà), 18-10-2005. [Consulta: 14 octubre 2022].
  22. ↑ «TV3 - Els Matins - Carme Elias interpreta Diana Vreeland al monòleg "Al Galop"». [Consulta: 10 octubre 2022].
  23. ↑ Pérez Senz, Javier «Magnífico combate de estrellas entre Carme Elias y Vicky Peña» (en castellà). El País [Madrid], 14-03-2019. ISSN: 1134-6582.
  24. ↑ Press, Europa. «Viggo Mortensen se adentra en el 'Purgatorio' junto a Carme Elías», 31-10-2011. [Consulta: 14 octubre 2022].
  25. ↑ «L'orgia | Barcelona Film Commission». [Consulta: 14 octubre 2022].
  26. ↑ Vídeo: Josep Cuní entrevista l'actriu catalana Carme Elias, premi Goya 2009 Arxivat 2009-02-13 a Wayback Machine. (TV3)
  27. ↑ «"Boom, Boom" logra tres de los Premis Nacionals de Cinema de la Generalitat». [Consulta: 14 octubre 2022].
  28. ↑ «CARMEN ELÍAS. Hoy cumple 70 años...». [Consulta: 14 octubre 2022].
  29. ↑ Morales, Fernando «La nueva serie de Antena 3 centra su acción en la lucha contra las mafias» (en castellà). El País [Madrid], 09-03-2000. ISSN: 1134-6582.
  30. ↑ Mira, Anna. «L'Acadèmia del Cinema Català nomena els nous Membres d'Honor». NacióDigital, 26-06-2019. [Consulta: 15 novembre 2020].
  31. ↑ TV3. «Gaudí d'Honor 2021: Carme Elias». [Consulta: 22 març 2021].
  32. ↑ «L’actriu Carme Elias anuncia que té Alzheimer». VilaWeb, 19-03-2022 [Consulta: 20 març 2022].
  33. ↑ «El MAE incorpora el fons documental de Carme Elias», 13-12-2022. [Consulta: 3 febrer 2023].
  34. ↑ «Fons Carme Elias». Redacció MAE, 07-12-2022. [Consulta: 3 febrer 2023].
  35. ↑ «Nou fons de Carme Elias». Redacció MAE, 07-12-2022. [Consulta: 3 febrer 2023].
  36. ↑ «ABC MADRID 02-11-1975 página 67 - Archivo ABC», 11-08-2019. [Consulta: 10 octubre 2022].
  37. ↑ «La Gaviota, entre el desencanto permanente y la esperanza de la juventud» (en castellà). [Consulta: 10 octubre 2022].
  38. ↑ «L'ombra d'un copalta damunt l'asfalt». [Consulta: 10 octubre 2022].
  39. ↑ País, El «'Absalón' se estrena esta noche en el teatro Español» (en castellà). El País [Madrid], 05-12-1983. ISSN: 1134-6582.
  40. ↑ Diccionario del cine iberoamericano: España, Portugal y América. Madrid: SGAE, 2011-<2012>. ISBN 9788480488211. 
  41. ↑ «Puigcorbé, Carme Elías y Rosa Maria Sardà, premiados». El Períodico, 31-03-1987.
  42. ↑ «Las consecuencias» (en castellà). Academia de cine, 03-07-2019. [Consulta: 15 novembre 2020].
  43. ↑ 43,0 43,1 «Carme Elias». [Consulta: 14 octubre 2022].
  44. ↑ «Creus de Sant Jordi, 2022». Arxivat de l'original el 2022-10-23. [Consulta: 21 octubre 2022].


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Carme_Elias_i_Boada&oldid=34303800»