Adolfo Marsillach i Soriano
Biografia | |
---|---|
Naixement | 25 gener 1928 Barcelona |
Mort | 21 gener 2002 (73 anys) Madrid |
Causa de mort | càncer de pròstata |
Activitat | |
Camp de treball | Interpretació, forma dramàtica, direcció teatral i activitat literària |
Ocupació | actor de cinema, director de teatre, guionista, director de cinema, actor, escriptor, dramaturg |
Gènere | Dramatúrgia i teatre |
Família | |
Cònjuge | Amparo Soler Leal |
Fills | Cristina Marsillach, Blanca Marsillach |
Pare | Lluís Marsillach i Burbano |
Premis | |
| |
|
Adolfo Marsillach i Soriano (Barcelona, 25 de gener de 1928 - Madrid, 21 de gener de 2002) fou un actor, autor dramàtic, director de teatre i escriptor català en castellà, fill del periodista Lluís Marsillach i Burbano i net d'Adolf Marsillach i Costa.[1]
Biografia
[modifica]El 1947 ingressa en el quadre escènic de Ràdio Barcelona, en el qual fa les seves primeres interpretacions, combinant-les amb els seus estudis de dret, i debuta amb "El zoo de cristal" de Tennessee Williams. El 1951 debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad d'Antonio Buero Vallejo i el 1956 forma la seva pròpia companyia amb la seva primera esposa, la també actriu Amparo Soler Leal. El seu primer paper important fou a l'obra d'Alfonso Sastre Escuadra hacia la muerte però es va definir per la direcció de teatre, labor en la qual es va haver d'enfrontar freqüentment amb les estètiques, censures i ideologies franquistes. Va destacar el seu muntatge d'El arquitecto y el emperador de Asiria (1977), de Fernando Arrabal, del Marat-Sade (1968) de Peter Weiss, del Tartufo de Molière de Sócrates, espectacle creat sobre els Diàlegs de Plató i muntat entre grans blocs cúbics. També va fer el muntatge de la seva pròpia obra teatral Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1981) peça satírica i en part autobiogràfica on es descriuen les relacions de parella durant els anys predemocràtics. També va ser molt celebrat el seu muntatge de ¿Quién teme a Virginia Woolf? (1999), d'Edward Franklin Albee, interpretada per Núria Espert.
En el cinema va intervenir en Jeromín (1953), de Luis Lucia Mingarro, Salto a la gloria (1959), de León Klimovsky, Maribel y la extraña familia (1960), de José María Forqué, una adaptació de l'obra homònima de Miguel Mihura; Sesión continua (1984), de José Luis Garci i Esquilache (1988), de Josefina Molina, adaptació teatral d'Un soñador para un pueblo d'Antonio Buero Vallejo. El 1974 va debutar com a director amb Flor de santidad, basada amb una obra de Valle-Inclán.
En Televisió va intervenir en les sèries humorístiques Silencio, se rueda, Silencio, se estrena, La señora García se confiesa, Fernández, punto y coma i en la històrica Ramón y Cajal, interpretant aquesta vegada al personatge protagonista, el que li va valer una gran popularitat. Com a escriptor, fora de la comèdia Yo me bajo en la próxima, y usted? i de les seves excel·lents memòries, és autor de la novel·la Se vende ático, premio Espasa d'humor de l'any 1995.
La recién fundada democràcia a Espanya va donar a Marsillach suficients suports per a implicar-se en projectes institucionals de renovació teatral, en la labor de la qual va assolir crear una companyia nacional de teatre clàssic, a semblança de les existents en altres països. En 1978, va fundar el Centro Dramático Nacional i entre 1989 i 1990 va dirigir l'Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM); per fi, en 1985, va crear la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, procurant no fer distincions entre actors que fomentessin el divismo i amb la qual va dirigir peces clàssiques com El médico de su honra, de Pedro Calderón de la Barca, La Celestina, La gran sultana, de Miguel de Cervantes, Fuenteovejuna, de Lope de Vega, o Don Gil de las calzas verdes, de Tirso de Molina.[2]
Va escriure unes excel·lents memòries amb el títol, inspirat en una frase habitual en les cartes de Bertolt Brecht, Tan lejos, tan cerca (1998); a part de pel seu bon estil, per la informació sobre la societat de postguerra i per les anècdotes que conta, aquesta obra és important i gairebé fonamental per a conèixer la història del teatre espanyol en l'època que li va tocar viure i en la qual va ser moltes vegades protagonista. Per aquesta obra va guanyar el XI Premi Comillas de biografia. Després d'una llarga lluita contra el càncer, va morir a Madrid i es va fer la vetlla del seu taüt sobre l'escenari del Teatro Español de Madrid; fou incinerat al Cementerio de La Almudena.
Filmografia
[modifica]Cinema
[modifica]
|
|
Televisió
[modifica]
|
|
|
Teatre
[modifica]
|
|
Premis i nominacions
[modifica]Any | Premi | Categoria | Títol | Resultat |
---|---|---|---|---|
1959 | Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià[3] | Millor actor | Salto a la gloria | Guanyador |
1960 | Premis Sant Jordi[3] | Millor actor espanyol | Salto a la gloria | Guanyador |
1961 | Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[3] | Millor actor | Salto a la gloria | Guanyador |
1961 | Fotogramas de Plata[3] | Millor intèrpret de cinema espanyol | 091, policía al habla | Guanyador |
1963 | Antena de Oro, Espanya[3] | Guanyador | ||
1977 | Fotogramas de Plata[3] | Millor intèrpret de televisió | La señora García se confiesa | Guanyador |
1983 | Fotogramas de Plata[3] | Millor intèrpret de televisió | Ramón y Cajal | Nominat |
1983 | TP de Oro, Espanya[3] | Millor actor | Ramón y Cajal | Guanyador |
1990 | Premis Goya[3] | Millor actor secundari | Esquilache | Guanyador |
1993 | Premis Goya[3] | Millor guió adaptat | Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? | Nominat |
2002 | Premi Unió de Actors[3] | Premi a tota una vida | Guanyador |
- Altres
- 1959: Premi al millor actor per "Salto a la gloria" a:
- Premi del Sindicat Nacional d'Espectacle
- Premi Triunfo
- Premi CEC.
- 2000: Premi Max d'Honor[4]
Referències
[modifica]- ↑ «Adolfo Marsillach i Soriano». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «El Teatre Nacional de Catalunya». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 «Adolfo Marsillach-Awards» (en anglès). imdb. [Consulta: 22 febrer 2014].
- ↑ Ana Diosdado, premio Max de Honor a El País, 4/4/2013 (castellà)
- Escriptors barcelonins contemporanis en castellà
- Dramaturgs catalans en castellà
- Actors barcelonins contemporanis
- Guanyadors del Premi Goya al millor actor secundari
- Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts
- Guanyadors de la medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics al millor actor
- Guanyadors dels premis Ondas
- Morts a Madrid
- Escriptors barcelonins contemporanis
- Morts de càncer de pròstata
- Dramaturgs barcelonins
- Dramaturgs espanyols en castellà
- Dramaturgs catalans del sud contemporanis
- Naixements del 1928
- Actors catalans del sud del segle XX