Va néixer en el si d'una família humil. Als vuit anys va emigrar a Extremadura, on va estudiar batxillerat a Càceres i on va començar a aficionar-se al cinema.
A setze anys es va traslladar a Madrid, però no es va poder matricular a l'Escola de Cinema, com era la seva intenció, ja que va ser clausurada pel general Franco. Va exercir diverses feines de manera temporal, fins que va aconseguir entrar a treballar d'auxiliar administratiu a la Compañía Telefónica Nacional de España, on va quedar-se dotze anys. Gràcies a aquesta feina es va poder comprar la primera càmera Súper 8, i va ser en aquesta època que es va iniciar en el teatre d'avantguarda com a membre del grup teatral Los Goliardos.
A final de la dècada del 1970 va escriure guions de còmic i va col·laborar en revistes contraculturals com Star, El Víbora i Vibraciones. El 1972 va començar a rodar els primers curtmetratges en Súper 8 i es va convertir en una de les figures capdavanteres de la movida madrileña quan va crear un duet de punk-glam paròdic amb Fabio McNamara. En la seva faceta d'escriptor va publicar, entre altres, una novel·la curta anomenada Fuego en las entrañas i una fotonovel·la pornogràfica: Toda tuya. També va col·laborar en diaris i revistes com El País, Diario 16 i La Luna.
El cinema d'Almodóvar conrea un naturalisme que desconstrueix l'usual costumisme burgès del cinema espanyol. Sol representar, per contra, una realitat marginal i abunda en elements escandalosos i provocadors: policies corruptes, consum de drogues, maltractament, prostitució, nens precoços, gamarussos filosòfics, homosexualitat, etc., tot això sense renunciar a un humor irreverent i sense eludir el sexe explícit.
La funció de l'ocasional element escandalós i de mal gust que incorpora a les seves pel·lícules és, com en el cas dels surrealistes, épater le bourgeois (pertorbar els burgesos), però també els intel·lectuals. Amb el temps, no obstant això, va desenvolupant històries cada vegada més sofisticades, coloristes i properes al melodrama clàssic inspirat en Douglas Sirk, i va polint la seva escriptura fins a convertir-se en un formidable guionista, amo del ritme i l'estructura narrativa.
La seva experiència com a actor i cantant l'ha transformat en un gran director d'actors, especialment dels personatges femenins amb històries carregades de dramatisme. Amb el temps també ha aconseguit convertir-se en un gran guionista, amb una bona depuració estilística que no prescindeix de troballes formals ocasionals i brillants.
No es poden classificar les pel·lícules d'Almodóvar en etapes, però alguns parlen de:
Etapa punk: Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón i Laberinto de pasiones.
Etapa amb una clara influència de Berlanga i Fellini: Entre tinieblas i ¿Qué he hecho yo para merecer esto?.
Etapa clàssica-mestra: Matador, La ley del deseo, Mujeres al borde de un ataque de nervios, ¡Átame! i Tacones lejanos.
Etapa experimental: Kika, La flor de mi secreto i Carne Trémula.
Etapa refinada-avantguardista: Todo sobre mi madre, Hable con ella, La mala educación i Volver.
El cinema de Pedro Almodóvar predomina per una estètica acolorida i extravagant, creant l'atmosfera idònia per les seves històries melodramàtiques i provocatives. Tracta els colors com a expressió pura dels sentiments i les accions dels personatges. Contrasta els tons més càlids com el vermell, el groc, el taronja, tons marrons... amb els tons més freds com el blau o el verd. Tracta amb tons primaris i secundaris, però de manera molt saturada, per tal que tinguin molta presència i acompanyin en tot moment les accions de la trama.
Amb el color, Almodóvar potencia els sentiments: el blau com a color per representar l'amistat, la tranquil·litat, l'estabilitat; el groc com a color alegre, però també traïdor; el rosa, amb connotacions femenines; el verd, l'enveja, però també com a color associat a tot allò positiu, esperançador; el negre, com a mort, foscor, el que connecta amb el món de les ombres; i el vermell, el color que per Almodóvar ho engloba tot. El vermell és passió i amor, desig i sexe, seducció i bogeria; també és foc i violència, dolor i sang, per tant, també és mort, però també vida. Almodóvar tracta el vermell en totes les seves tonalitats, des de vermell ataronjat, que alleugereix, passant per vermell potent, que és passional, fins a vermell grana, que és dolor i violència. El vermell és tot allò extrem i exagerat i, per tant, s'escau perfectament amb el cinema que transmet Pedro Almodóvar.
Nota: s'esmenten tant les nominacions que ha rebut personalment Pedro Almodóvar en la seva faceta de guionista i director, com les nominacions a millor pel·lícula[5]
Sánchez-Alarcón, M. I. (2008). El color del deseo que todo lo transforma: claves cinematográficas y matrices culturales en el cine de Pedro Almodóvar. Facultad de Ciencias de la Comunicación, Universidad de Málaga.
.jpg)
Sí
