Fernando Fernández de Córdova Valcárcel

Fernando Fernández de Córdova Valcárcel

Nom original	(es) Fernando Fernández de Córdova
Biografia
Naixement	2 setembre 1809 Buenos Aires (Argentina)
Mort	30 octubre 1883 (74 anys) Madrid
Ministre d'Ultramar
14 agost 1872 – 30 agost 1872
Ministre de Guerra
13 juny 1872 – 24 febrer 1873 ← Francisco Serrano Domínguez – Domingo Moriones i Murillo →
Ministre de Guerra
24 juliol 1871 – 5 octubre 1871 ← Francisco Serrano Domínguez – Joaquim de Bassols i de Maranyosa →
Ministre d'Estat
24 juliol 1871 – 5 octubre 1871 ← Cristino Martos Balbi – José Malcampo y Monge →
Ministre de Guerra
16 setembre 1864 – 30 març 1865 ← José María Marchessi y Oleaga – Felipe Rivero y Lemoine →
Ministre de Guerra
17 juliol 1854 – 19 juliol 1854 ← Anselmo Blaser San Martín – Leopoldo O'Donnell →
President del Consell de Ministres d'Espanya
17 juliol 1854 – 18 juliol 1854 ← Luis José Sartorius y Tapia – Ángel de Saavedra →
Capità general de Catalunya
4 setembre 1848 – 27 novembre 1848 ← Manuel Pavía y Lacy – Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen →
Ministre de Guerra
31 agost 1847 – 3 agost 1847 ← Manuel de Mazarredo y Mazarredo – Ramón María Narváez y Campos →
Senador al Senat espanyol
Activitat
Ocupació	polític, militar, ministre
Partit	Partit Moderat Partit Radical
Carrera militar
Rang militar	tinent general
Premis
(1875)  Gran Creu de l'Orde de Sant Hermenegild (1866)  Cavaller de l'Orde de Pius IX (1855)  Orde de sant Gener (1850)  Creu Llorejada de Sant Ferran  Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica  Gran Creu de l'Orde de Carles III

Fernando Fernández de Córdova Valcárcel (castellà: Fernando Fernández de Córdova) (Buenos Aires, 2 de setembre de 1809 - Madrid, 30 d'octubre de 1883), II marquès de Mendigorría, fou un militar espanyol, fill del capità de fragata de la Reial Armada José María Fernández de Córdova y Rojas i de María de la Paz Rodríguez de Valcárcel y O'Conrry, I marquesa de Mendigorría. Juntament amb el seu germà Luis va combatre en la Primera Guerra Carlista. Pertanyia al Partit Moderat i més tard al Partit Demòcrata-Radical.

Caràcter

Fernándo Fernández de Córdova, 2n Marquès de Mendigorría

Amb 21 anys va obtenir el grau de tinent coronel i el comandament d'un batalló en incorporar-se a l'abril de 1834 a la tropa isabelina de Gerónimo Valdés. Mancava de tota experiència militar, ignorant l'esforç físic que havia de realitzar el soldat del carrer, mentre que ell només es movia muntat a cavall. Bé aviat, igual que el seu germà Luis, va ser detestat per la tropa que tenia al seu comandament pel mal tracte que dispensava als seus soldats. Ell mateix explica en les seves memòries que res més rebre el comandament a Vitòria, en veure que un dels seus soldats no saludava com devia a un tinent, «...vaig manar en l'acte al batalló posar armes a l'espatlla i fent sortir al granader vint passos al capdavant, el vaig fer despullar de les seves armes i equip i aplicar seixanta pals per quatre caps de la companyia al toc de fagina. Executat amb rigor el càstig i gairebé exánime el granader, el vaig manar conduir a l'hospital».

Carrera política i militar

Va ascendir a tinent general en 1847 i va ser destinat a Itàlia per restaurar el poder temporal de Papa Pius IX i enderrocar a la República Romana, democràticament triada. Va ocupar el Ministeri de la Guerra i del 17 al 19 de juliol de 1854 va ser President del Consell de Ministres en plena crisi revolucionària. Malgrat haver estat partidari d'Isabel II, es va unir al moviment revolucionari de 1868 que va enderrocar la Corona. Novament va ser Ministre de la Guerra amb Amadeu I i amb la Primera República Espanyola, però en 1873 es va retirar per complet de la vida política.

Bibliografia

• Fernando Fernández de Córdova. Mis memorias íntimas. Madrid, 1886.