Emilio Castelar y Ripoll

Emilio Castelar y Ripoll

Nom original	(es) Emilio Castelar
Biografia
Naixement	7 setembre 1832 Cadis (Espanya)
Mort	25 maig 1899 (66 anys) Sant Pere del Pinatar (Regió de Múrcia)
Sepultura	Cementiri de San Isidro, pati V
4t President del Poder Executiu de la República d'Espanya 4t de la Primera República (1873-1874)
7 de setembre de 1873 – 3 de gener de 1874
← Nicolás Salmerón y Alonso Francisco Serrano Domínguez →
Ministre d'Estat
12 de febrer de 1873 – 11 de juny de 1873
← Cristino Martos Balbi José Muro y López-Salgado →
Diputat al Congrés dels Diputats
16 de febrer de 1869 – 2 de gener de 1871
Circumscripció	Lleida
13 d'abril de 1871 – 8 de gener de 1874
Circumscripció	Huelva
Diputat al Congrés dels Diputats
23 de febrer de 1876 – 4 de gener de 1884
Circumscripció	Barcelona
30 de maig de 1884 – 13 de març de 1899
Circumscripció	Osca
Dades personals
Nacionalitat	Espanyola
Formació	Universitat Central
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	Polític i escriptor
Ocupador	Universitat Central
Partit	Partit Democràtic (1854-1868) Partit Republicà Possibilista (1868-1874) Partit Liberal Fusionista (1874-1893)
Membre de	Reial Acadèmia Espanyola Reial Acadèmia de la Història
Família
Germans	Concha Castelar
Signatura
Llista President del Poder Executiu 7 setembre 1873 – 3 gener 1874 ← Nicolás Salmerón y Alonso – Francisco Serrano Domínguez → Diputat al Congrés dels Diputats 16 febrer 1869, 26 febrer 1876 – 8 gener 1874, 25 maig 1899 Catedràtic d'universitat

Emilio Castelar y Ripoll (Cadis, 7 de setembre de 1832 - San Pedro del Pinatar —Múrcia—, 25 de maig de 1899), polític i escriptor espanyol, fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola, en la seva variant federal. El seu mandat, iniciat al setembre de 1873, va durar quatre mesos escassos, temps que gairebé igualava el del primer president i superava per molt els del segon —que fou de trenta-vuit dies— i tercer —de cinquanta-un dies. Així, en aquell any 1873, es va viure a Espanya l'abdicació voluntària d'un rei i el govern de tres presidents de l'estrenada República.

Biografia

La restauració absolutista de 1814 de Ferran VII va obligar el seu pare, Manuel Castelar, a exiliar-se en Gibraltar durant set anys per haver estat condemnat a mort acusat d'afrancesat. A la mort sobtada del seu pare, Castelar comptava només amb set anys i es va traslladar a Elda amb la família de la seva mare. Ja de petit, i gràcies a l'influx de la seva mare, era un lector insaciable, el que es traduïa en un rendiment escolar molt alt. Va estudiar Dret i Filosofia en la Universitat de Madrid, juntament amb homes que seran els seus adversaris polítics més tard, com Antonio Cánovas del Castillo, i va obtenir una càtedra d'Història Filosòfica i Crítica d'Espanya (1857). Durant el temps dels seus estudis va poder col·laborar amb l'Escola Normal de Filosofia, fet que li va permetre ajudar a salvar les penúries de la seva família.

Vida política

Quan acabà la seva formació es va dedicar de ple a la lluita política, canalitzada a través del periodisme. Va passar per diversos diaris, com El Tribuno del Pueblo, La Soberanía Nacional i La Discusión, fins que fundà el seu propi en 1864: La Democracia. El seu primer discurs el va realitzar el 25 de setembre de 1854 durant un míting del Partit Demòcrata en Madrid i des d'aquest moment, no només els assistents, sinó també la premsa madrilenya, el tingueren per un orador excepcional i un defensor a ultrança de la llibertat i la democràcia.

Monument erigit en honor d'Emilio Castelar a Madrid.

Defensava un republicanisme democràtic i liberal, que l'enfrontava a la tendència més socialitzant de Pi i Margall. Des d'aquestes posicions va lluitar tenaçment contra el règim d'Isabel II, arribant a criticar directament la conducta de la reina en el seu article «El tret» (1865). En represàlia per aquell escrit va ser destituït de la seva càtedra d'Història Crítica i Filosòfica d'Espanya en la Universitat Central de Madrid que ocupava des de 1857, provocant revoltes estudiantils i de professors contra el seu cessament que van ser reprimides pel govern de forma sagnant en el qual es va denominar la «Nit de San Daniel» el 10 d'abril de 1865. El govern de Narváez dimiteix i és substituït per O'Donnell, que restituirà la càtedra a Castelar. Més tard va intervenir en la frustrada insurrecció de la Caserna de San Gil de 1866, i va ser condemnat a mort, però va aconseguir fugir a França en un exili de dos anys.

Va participar en la Revolució de 1868 que va destronar Isabel II, però no va aconseguir que conduís a la proclamació de la República. Va ser diputat en les immediates Corts constituents, en les quals va destacar per la seva capacitat d'oratòria, especialment durant la seva defensa de la llibertat de cultes (1869). Va seguir defensant l'opció republicana dintre i fora de les Corts fins que l'abdicació d'Amadeu I d'Espanya va provocar la proclamació de la Primera República (1873). Durant el primer govern republicà, presidit per Estanislau Figueras, va ocupar la cartera d'Estat, des de la qual va adoptar mesures com l'eliminació dels títols nobiliaris o l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. Però el règim pel qual tant havia lluitat es descomponia ràpidament, estripat per les disputes ideològiques entre els seus líders, aïllat per l'hostilitat de l'Església, la noblesa, l'exèrcit i les classes acomodades, i acorralat per la insurrecció cantonal, la represa de la Tercera Guerra Carlina i la recrudescència de la rebel·lió independentista a Cuba.

La Presidència va anar passant de mà en mà: de Figueras a Pi i Margall al juny, i d'aquest a Salmerón al juliol, fins a arribar a Castelar al setembre. Per a tractar de salvar el règim va suspendre les reunions de Corts, va mobilitzar homes i recursos i va encarregar el comandament de les operacions a militars professionals, encara que de dubtosa fidelitat a la República. Quan es van reprendre les sessions de Corts al començament de 1874, Castelar va presentar la seva dimissió el 2 de gener, després de perdre una votació parlamentària, la qual cosa va determinar la immediata intervenció del general Pavía, que va donar un cop d'estat dissolent les Corts i creant un buit de poder que va aprofitar el general Serrano per a autoproclamar-se president del Poder Executiu.

Liquidada així la Primera República, el pronunciament d'Arsenio Martínez Campos va venir a restablir la Monarquia, proclamant rei Alfons XII. Castelar s'exilià a París. Després de tornar d'un llarg viatge, Castelar va ingressar en la Reial Acadèmia Espanyola i en la d'Història i va tornar a la política, encarnant en les Corts de la Restauració l'opció dels republicans «possibilistes» que aspiraven a democratitzar el règim des de dins. Quan, en els anys noranta, es van aprovar les lleis del jurat i del sufragi universal, Castelar es va retirar de la vida política, aconsellant als seus partidaris la integració en el Partit Liberal de Sagasta (1893).

Bibliografia

• Alberola, Ginés de. Emilio Castelar: memorias de un secretario. Madrid, 1950.
• Araquistáin, Luis. El pensamiento español contemporáneo. Buenos Aires, 1962.
• Esteve Ibáñez, Luis. El pensamiento de Emilio Castelar. Universidad de Alicante, 1990. Tesis doctoral.
• Llorca, Carmen. Discursos parlamentarios de Castelar. Madrid, 1973.
• Ramos, Vicente. Historia parlamentaria, política y obrera de la provincia de Alicante. 4 vols. Alicante, 1992.
• Valero, José Ramón. La palabra política de Emilio Castelar: cuatro discursos y un artículo. Elda, 1984.
• Vilches, Jorge. Emilio Castelar. La patria y la república. Madrid, 2001.
• Urquijo y Goitia, José Ramón de. Gobiernos y ministros españoles en la edad contemporánea. CSIC, 2008. ISBN 978-84-00-08737-1. 

Càrrecs

Emilio Castelar y Ripoll
Càrrec de govern
Precedit per: Nicolás Salmerón y Alonso	President de la República (Llista de caps d'Estat d'Espanya) (7 de setembre de 1873 - 3 de gener de 1874)	Succeït per: Francisco Serrano Domínguez
Precedit per: Cristino Martos Balbi	Ministre d'Estat (Llista de Ministres d'Afers Exteriors d'Espanya) (12 de febrer de 1873 - 11 de juny de 1873)	Succeït per: José Muro y López-Salgado

Premis i fites
Precedit per: Valentín Cardedera Solano	Reial Acadèmia de la Història Medalla 6 1881 - 1899	Succeït per: Antoni Vives i Escudero
Precedit per: Pere Felip Monlau i Roca	Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira D 1880-1899	Succeït per: Jacinto Octavio Picon Bouchet