Ronald Reagan
Ronald Reagan (anglès: Ronald Wilson Reagan) (Tampico, 6 de febrer de 1911 - Bel Air, 5 de juny de 2004) va ser un polític estatunidenc que va servir com el 40è president dels Estats Units entre 1981 i 1989. Un membre del Partit Republicà, anteriorment va ser el 33è governador de Califòrnia del 1967 al 1975, després d'una carrera com a actor de Hollywood i líder sindical.
Criat en una família de baixos ingressos a petites ciutats del nord d'Illinois, Reagan es va graduar de l'Eureka College el 1932 i va treballar com a comentarista d'esports per ràdio. Després de traslladar-se a Califòrnia el 1937, va trobar feina com a actor i va protagonitzar algunes produccions importants. Com a president del Screen Actors Guild, Reagan va treballar per eliminar la suposada influència comunista. Als anys 50, es va traslladar a fer carrera a la televisió i es va convertir en portaveu de General Electric. El 1964, el seu discurs "Un temps per triar" li va valer l'atenció nacional com a nou portaveu conservador. Construint una xarxa de partidaris, Reagan va ser elegit com a governador de Califòrnia el 1966. Durant la seva governació, va augmentar els impostos, va convertir el dèficit pressupostari estatal en superàvit, va desafiar els manifestants de la UC Berkeley i va ordenar a les tropes de la Guàrdia Nacional durant un període de moviments de protesta.
El novembre de 1979, Reagan va anunciar la seva candidatura a la candidatura republicana a les eleccions presidencials del 1980. Va guanyar la nominació i les eleccions, derrotant el president en funcions Jimmy Carter. Amb 69 anys, 349 dies d'edat en el moment de la seva primera presa de possessió, Reagan era la persona més gran que va assumir la presidència dels Estats Units, distinció que va mantenir fins al 2017, quan Donald Trump va ser inaugurat amb 70 anys i 220 dies. Reagan es va enfrontar a l'exvicepresident Walter Mondale quan es va presentar a la reelecció a les eleccions presidencials de 1984. Reagan el va derrotar en una derrota electoral, aconseguint la majoria de vots electorals de qualsevol president dels EUA, 525, o el 97,6% dels 538 vots del Col·legi Electoral. Va ser la segona elecció presidencial més fracassada de la història moderna dels Estats Units després de la victòria de Franklin Roosevelt el 1936 sobre Alf Landon, en què va guanyar el 98,5%, o 523, dels 531 vots electorals aleshores.[1]
Al principi de la seva presidència, Reagan va començar a implementar noves iniciatives polítiques i econòmiques. Les seves polítiques econòmiques de l'oferta, batejades com a "Reaganòmica", defensaven la reducció de la taxa tributària per estimular el creixement econòmic, la desregulació econòmica i la reducció de la despesa pública. En el seu primer mandat, va sobreviure a un intent d'assassinat, va esperonar la guerra contra les drogues, va envair Granada i va lluitar contra els sindicats del sector públic. En els seus dos mandats, l'economia va veure com es reduïa la inflació del 12,5% al 4,4% i un PIB real mitjà en un creixement anual del 3,6%. Reagan va promulgar retallades en la despesa discrecional nacional, va reduir impostos i va augmentar la despesa militar, cosa que va contribuir a augmentar el deute federal en general. Els afers exteriors van dominar el seu segon mandat, incloent el bombardeig de Líbia, la guerra Iran-Iraq, l'afer Iran-Contra i la guerra freda en curs. En un discurs celebrat el juny de 1987 a la porta de Brandenburg, quatre anys després de descriure públicament la Unió Soviètica com un "imperi maligne", Reagan va desafiar el secretari general soviètic Mikhaïl Gorbatxov per obrir el mur de Berlín. Va transitar la política de la Guerra Freda de la distensió per retrocedir escalant una cursa armamentista amb la Unió Soviètica mentre mantenia converses amb Gorbatxov. Les converses van culminar amb el tractat INF, que va reduir els arsenals nuclears de tots dos països. Reagan va començar la seva presidència durant el declivi de la Unió Soviètica, que finalment es va esfondrar gairebé tres anys després de deixar el càrrec. Reagan definia el socialisme afirmant que es basa en tres principis senzills: «Si es mou, posa-li un impost. Si se segueix movent, regula'l. I si deixa de moure's, dona-li un subsidi perquè es torni a moure, i així li pots posar un altre impost».
Quan Reagan va deixar el càrrec el 1989, tenia una qualificació d'aprovació del 68%, que coincidia amb les de Franklin Roosevelt i posteriorment Bill Clinton com les qualificacions més altes per als presidents de l'era moderna.[2] He Va ser el primer president des de Dwight Eisenhower a servir dos mandats complets després que els cinc presidents anteriors no ho fessin. Tot i que havia planejat una post-presidència activa, Reagan va revelar el novembre de 1994 que li havien diagnosticat la malaltia d'Alzheimer a principis d'aquest any. Les seves aparicions en públic es van fer més poc freqüents a mesura que progressava la seva malaltia. Va morir a casa el 5 de juny de 2004. El seu mandat va constituir una realineació cap a polítiques conservadores als Estats Units, i és una icona entre els conservadors. Les avaluacions de la seva presidència entre els historiadors i el públic en general sovint el situen entre el nivell superior dels presidents nord-americans .
Joventut
[modifica].jpg)
Ronald Wilson Reagan va néixer el 6 de febrer de 1911 en un apartament del segon pis d'un edifici comercial de Tampico, Illinois. Era el fill menor de Nelle Clyde (nascuda Wilson) i Jack Reagan.[3] Jack era un venedor i contacontes, els avis del qual eren emigrants catòlics irlandesos del comtat de Tipperary,[4] mentre que Nelle era d'origen anglès i escocès.[5] El germà gran de Ronald, Neil Reagan, es va convertir en un executiu de publicitat.[6]
El pare de Reagan va sobrenomenar el seu fill "Dutch", ("holandès"), a causa de la seva aparença de "petit holandès gros" i tall de cabell de noi holandès; el sobrenom se li va quedar durant tota la seva joventut.[7] La família de Reagan va viure breument a diverses ciutats d'Illinois, incloent Monmouth, Galesburg i Chicago.[8] El 1919, van tornar a Tampico i van viure per sobre de la botiga de varietats HC Pitney fins a establir-se finalment a Dixon, Illinois.[3] Després de la seva elecció com a president, Reagan va viure al pis privat de la Casa Blanca de dalt, i va dir que de nou "vivia a sobre de la botiga".[9]
Religió
[modifica]Ronald Reagan va escriure que la seva mare "sempre esperava trobar el millor de la gent i sovint ho feia".[10] Va assistir a l'església dels Deixebles de Crist regularment i va ser activa i molt influent en ella; sovint dirigia els serveis de l'escola dominical i feia lectures bíbliques a la congregació durant els serveis. Una ferm creient en el poder de l'oració, dirigia reunions d'oració a l'església i s'encarregava de les oracions de mitjan setmana quan el pastor estava fora de la ciutat.[11]També va ser seguidor del moviment Social Gospel.[12] El seu fort compromís amb l'església és el que va induir el seu fill Ronald a convertir-se en un cristià protestant més que en un catòlic romà com el seu pare irlandès. father.[5] També va afirmar que va influir fortament en les seves pròpies creences: "Sé que va plantar aquesta fe molt profundament en mi".[13] Reagan es va identificar com un cristià nascut de nou.[14] A Dixon, Reagan va ser fortament influït pel seu pastor Beh Hill Cleaver, un erudit. Cleaver era el pare de la promesa de Reagan. Reagan el va veure com un segon pare. Stephen Vaughn diu:
| « | En molts punts, les posicions adoptades per la Primera Església cristiana de la joventut de Reagan van coincidir amb les paraules, si no les creences del darrer Reagan. Aquestes posicions incloïen la fe en la Providència, l'associació de la missió nord-americana amb la voluntat de Déu, la creença en el progrés, la confiança en l'ètica laboral i l'admiració per aquells que aconseguien riquesa, un malestar amb la literatura i l'art que qüestionava la família o qüestionava les nocions de comportament sexual adequat, presumpció que la pobresa és un problema individual que es deixa millor a la caritat que a l'estat, sensibilitat als problemes relacionats amb l'alcohol i les drogues i reticència a utilitzar el govern per protegir els drets civils de les minories..[15] | » |
Segons Paul Kengor, Reagan tenia una fe particularment forta en la bondat de les persones; aquesta fe va sorgir de la fe optimista de la seva mare[16] i de la fe dels deixebles de Crist,[16] en la qual va ser batejat el 1922.[17] Per a aquest període, que era molt abans del moviment pels drets civils, l'oposició de Reagan a la discriminació racial era inusual. Va recordar l'època en què el seu equip de futbol universitari s'allotjava en un hotel local que no permetia que dos companys negres s'hi quedessin, i els va convidar a casa dels seus pares a 24 quilòmetres de distància a Dixon. La seva mare els va convidar a passar la nit i esmorzar l'endemà al matí.[18][19] El seu pare es va oposar fermament al Ku Klux Klan a causa de la seva herència catòlica, però també a causa de l'antisemitisme i el racisme anti-negre del Klan.[12] Després de convertir-se en un actor destacat, Reagan va pronunciar discursos a favor de la igualtat racial després de la Segona Guerra Mundial.[20]
Durant els seus anys a Hollywood, Reagan es va convertir en membre de l'Església Cristiana de Hollywood-Beverly[14] i va assistir als seus serveis amb poca freqüència. Posteriorment, a partir de 1964, Reagan va començar a assistir als serveis de l'església a l'església presbiteriana de Bel Air, on va conèixer Donn Moomaw [21] Reagan va reduir la seva assistència a l'església mentre exercia de president, citant les molèsties que la seva gran comitiva de serveis secrets portaria a altres fidels i el perill potencial (per a altres persones) de la seva presència a causa d'un possible terrorisme.[22][23] Després de deixar el càrrec, Reagan es va unir oficialment a Bel Air com a membre i hi assistia regularment als serveis.[24]
Carrera al món de l'espectacle
[modifica]Ràdio i cinema
[modifica]Després de graduar-se d'Eureka el 1932, Reagan va treballar a Iowa com a locutor de ràdio a diverses emissores. Es va traslladar a la WHO ràdio a Des Moines com a locutor dels partits de beisbol de Chicago Cubs. La seva especialitat era crear comptes de jocs per jocs utilitzant només descripcions bàsiques que l'estació rebia per cable mentre els jocs estaven en curs.[25]
.png)
Mentre viatjava amb els Cubs a Califòrnia el 1937, Reagan va fer una prova de pantalla que va portar a un contracte de set anys amb els estudis Warner Bros..[26] Va passar els primers anys de la seva carrera a Hollywood a la unitat de "pel·lícula B", on, va bromejar Reagan, els productors "no els volien bé; els volien dijous".[27]
Va guanyar el seu primer crèdit a la pantalla amb un paper protagonista a la pel·lícula de 1937 Love Is on the Air, i a finals de 1939 ja havia aparegut en 19 pel·lícules,[28] incloent Dark Victory amb Bette Davis i Humphrey Bogart. Abans de la pel·lícula Santa Fe Trail amb Errol Flynn el 1940, va interpretar el paper de George Gipp a la pel·lícula Knute Rockne, All American; en va obtenir el sobrenom de tota la vida "the Gipper".[29] El 1941, els exhibidors el van votar com la cinquena estrella més popular de la generació més jove de Hollywood.[30]
Reagan va interpretar el seu paper d'interpretació favorit a Kings Row de 1942 ',[31] on interpreta un doble amputat que recita la línia "Where's the rest of me?", que posteriorment va utilitzar com a títol de la seva autobiografia de 1965. Molts crítics de cinema van considerar Kings Row la seva millor pel·lícula,[32] encara que la pel·lícula va ser condemnada pel crític del The New York Times Bosley Crowther.[33][34]
Kings Row va convertir Reagan en una estrella: Warner va triplicar immediatament el seu sou fins a 3.000 dòlars a la setmana. Poc després va rebre la coprotagonització amb Flynn –que encara era una estrella enorme en aquell moment– a Un viatge temerari 1942). L'abril de 1942, Reagan va rebre l'ordre pel servei militar a San Francisco i mai es va convertir en una gran estrella de cinema de primer nivell malgrat haver estat el protagonista de nombroses pel·lícules.[35] Després del seu servei militar durant la guerra, va coprotagonitzar pel·lícules com The Voice of the Turtle, John Loves Mary, The Hasty Heart, Bedtime for Bonzo, La reina de Montana, El jugador, Els gats salvatges de l'armada (l'única pel·lícula en què apareix amb Nancy Reagan) i el seu únic gir en la interpretació d'un malvat vilà, en el remake de 1964 The Killers (la seva última pel·lícula) amb Lee Marvin i Angie Dickenson. Durant la seva carrera cinematogràfica, la mare de Reagan va respondre a gran part del correu dels seus fans.[36]
Servei militar
[modifica]
Després de completar 14 cursos d'extensió de l'exèrcit a casa seva, Reagan es va allistar a la Reserva de l'Exèrcit i el 25 de maig de 1937 va rebre el rang de subtinent del cos de reserva d'oficials de la cavalleria.[37]
El 18 d'abril de 1942, Reagan va rebre l'ordre de posar-se en servei actiu per primera vegada. A causa de la seva mala vista, va ser classificat només per a un servei limitat, cosa que el va excloure de servir a l'estranger.[38] El seu primer destí va ser al port d'embarcament de San Francisco, a Fort Mason, Califòrnia, com a oficial d'enllaç de l'Oficina de ports i transports.[39] Després de l'aprovació de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units (AAF), va sol·licitar un trasllat de la cavalleria a l'AAF el 15 de maig de 1942 i va ser assignat a Relacions Públiques d'AAF i posteriorment a la 18a Unitat Base d'AAF (Motion Picture Unit) a Culver City, Califòrnia.[39] El 14 de gener de 1943 fou ascendit a tinent i va ser enviat a la Task Force Show Unit odeThis Is the Army a Burbank, Califòrnia.[39] Va tornar a la 18a Unitat Base AAF després de complir aquest deure i va ser ascendit a capità el 22 de juliol de 1943.[40]
Al gener de 1944, Reagan va rebre l'ordre de fer un servei temporal a la ciutat de Nova York per participar en l'obertura de la Sixth War Loan Drive, que va fer campanya per a la compra de bons de guerra. Va ser reassignat a la 18a Unitat Base AAF el 14 de novembre de 1944, on va romandre fins al final de la Segona Guerra Mundial.[40] Al final de la guerra, les seves unitats havien produït unes 400 pel·lícules d'entrenament per a la Força Aèria, incloent simulacions de cabina per a equips B-29 programats per bombardejar Japó. Va ser separat del servei actiu el 9 de desembre de 1945, com a capità de l'exèrcit.[41]Mentre estava al servei, Reagan va obtenir un rodet que mostra l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz; se'l va quedar, creient que algun dia sorgirien dubtes sobre si s'havia produït l'Holocaust.[42]
Presidència del Screen Actors Guild
[modifica]
Reagan va ser elegit per primera vegada a la junta directiva del Screen Actors Guild (SAG) el 1941, exercint de membre suplent. Després de la Segona Guerra Mundial, va reprendre el servei i es va convertir en tercer vicepresident el 1946.[43] Quan el president del SAG i sis membres de la junta van dimitir el març de 1947 a causa dels nous estatuts del sindicat sobre conflicte d'interessos, Reagan va ser elegit president en unes eleccions especials. Posteriorment, va ser reelegit sis vegades, el 1947, 1948, 1949, 1950, 1951 i 1959. Va dirigir el SAG mitjançant la implementació de la Llei Taft-Hartley de 1947, diverses disputes sobre gestió laboral i l'era de les llistes negres de Hollywood.[43] Instituïda per primera vegada el 1947 per executius de Studio, que van acordar que no contractarien a ningú que es fos o hagués estat comunista o que fos simpàtitzant amb la política radical, les llistes negres es van anar ampliant constantment durant els primers anys de la dècada del 1950, ja que el Congrés dels Estats Units continuava investigant la subversió política interna . [52]
També durant el seu mandat, Reagan va contribuir a aconseguir residus per als actors de televisió quan es tornaven a executar els seus episodis i, més tard, per als actors de cinema quan les seves pel·lícules d'estudi es van emetre a la televisió.[44]
Informant del FBI
[modifica]El 1946, Reagan va formar part de la junta directiva nacional del Comitè Ciutadà Independent de les Arts, les Ciències i les Professions (ICCASP) i havia estat membre del seu capítol de Hollywood (HICCASP). La seva assistència a una reunió del HICCASP del 10 de juliol de 1946 el va posar en coneixement de FBI, que el va entrevistar el 10 d'abril de 1947 en relació amb la seva investigació sobre HICCASP.[45][46][47] Quatre dècades després es va revelar que, a finals dels anys quaranta, Reagan (amb el nom en clau T-10) i la seva llavors esposa, Jane Wyman, van proporcionar al FBI els noms dels actors la indústria cinematogràfica que creien que eren simpatitzants comunistes. Tot i això, es va sentir incòmode amb la forma en què el govern estava utilitzant el SAG, i va preguntar durant una entrevista amb l'FBI: " Esperen (és a dir, el Comitè d'Activitats Antiamericanes de la Casa) que ens constituïm com un petit FBI propi? i determinar qui és un comunista i qui no? " [48][49]
Escoltes de HUAC
[modifica]L'octubre de 1947, durant les escoltes de Hollywood de HUAC, Reagan va declarar com a president del Screen Actors Guild:[50]
| « | Hi ha hagut un petit grup dins del Screen Actors Guild que s'ha oposat constantment a la política de la junta del gremi i els oficials del gremi ... sospitosos de seguir més o menys les tàctiques que associem amb el Partit Comunista ... han tractat de ser una mala influència ... he sentit diferents discussions i alguns d'ells etiquetat com comunistes ... em vaig trobar enganyats en ser un patrocinador en una altra ocasió per a una funció que es va dur a terme sota els auspicis del a Comitè conjunt de refugiats antifeixistes.[50] | » |
Respecte a una "vaga jurisdiccional" que va durar set mesos en aquell moment, Reagan va declarar:
| « | La primera vegada que aquesta paraula "comunista" es va injectar en qualsevol de les reunions relacionades amb la vaga va ser en una reunió a Chicago amb el senyor William Hutchinson, president de la Germandat Sindicada de Fusters i Tancadors, que estava en vaga en aquell moment. Va demanar al Screen Actors Guild que enviés els termes al senyor Walsh, perquè Walsh cedís la resolució d'aquesta vaga, i ens va dir que li diguéssim que, si aleshores cediria aquests termes, ell, al seu torn, es presentaria aquest Sorrell i els altres comissaris —l cito— i el trenquen.[50] | » |
Tanmateix, Reagan també es va oposar a les mesures que aviat es manifestarien al Projecte de llei Mundt-Nixon el maig de 1948 opinant:
| « | Com a ciutadà dubtaria, o no m'agradaria, de veure il·legalitzat qualsevol partit polític sobre la base de la seva ideologia política ... Detesto, odio la seva filosofia, però detesto més que això les seves tàctiques, que són quintacolumnistes i són deshonestes, però al mateix temps mai, com a ciutadà, no vull veure que el nostre país s'insti, ni per la por ni pel ressentiment d'aquest grup, a comprometre'ns mai amb cap dels nostres principis democràtics mitjançant aquesta por o ressentiment.[50] | » |
A més, quan se li va preguntar si era conscient dels esforços comunistes dins del Screen Writers Guild, Reagan no hi jugaria, dient: "Senyor, com els altres senyors, he de dir que això és un rumor."[50]
Televisió
[modifica]Reagan va aconseguir menys papers cinematogràfics a finals dels anys cinquanta i es va traslladar a la televisió.[27] Va ser contractat com a amfitrió del General Electric Theater,[51] una sèrie de drames setmanals que es van fer molt populars.[27] El seu contracte li obligava a recórrer les plantes de General Electric (GE) 16 setmanes l'any, cosa que sovint li exigia que donés 14 xerrades al dia.[27] Va guanyar aproximadament 125.000 dòlars (equivalents a 1,1 milions de dòlars el 2020) en aquest paper. El programa es va desenvolupar durant deu temporades del 1953 al 1962, cosa que va augmentar el perfil nacional de Reagan.[52]
L'1 de gener de 1959, Reagan va ser l'amfitrió i el locutor de la cobertura del Tournament of Roses Parade de la ABC.[53] En el seu darrer treball com a actor professional, Reagan va ser amfitrió i intèrpret del 1964 al 1965 a la sèrie de televisió Death Valley Days.[54] Després del seu matrimoni el 1952, Ronald i Nancy Reagan, que van continuar utilitzant el nom artístic de Nancy Davis, van actuar junts en tres episodis de sèries de televisió, incloent una entrega del 1958 de General Electric Theatre titulada "A Turkey for the President".[55]
Matrimoni i fills
[modifica]
El 1938, Reagan va coprotagonitzar la pel·lícula Brother Rat amb l'actriu Jane Wyman (1917-2007). Van anunciar el seu compromís al Chicago Theatre[56] i es van casar el 26 de gener de 1940 a l'església Wee Kirk o 'the Heather de Glendale, Califòrnia.[57] Junts van tenir dues filles biològiques, Maureen (1941-2001) i Christine (nascuda prematurament i morta el 26 de juny de 1947); i va adoptar un fill, Michael (n. 1945).[58]Després que la parella tingués discussions sobre les ambicions polítiques de Reagan, Wyman va sol·licitar el divorci el 1948,[59] citant una distracció a causa dels deures sindicals del Screen Actors Guild del seu marit; el divorci es va finalitzar el 1949.[29] Wyman, que era un republicana registrat, també va declarar que la seva ruptura provenia d'una diferència en la política (Reagan encara era demòcrata en aquell moment).[60] Quan Reagan es va convertir en president 32 anys després, es va convertir en la primera persona divorciada que va assumir el càrrec més alt de la nació.[61] Reagan i Wyman van continuar sent amics fins a la seva mort; Wyman va votar a favor de Reagan en les seves dues eleccions i, en morir, va dir: "Estats Units ha perdut un gran president i un home gran, amable i amable".[62]
Reagan va conèixer l'actriu Nancy Davis (1921-2016)[63][64] el 1949 després que es posés en contacte amb ell en qualitat de president del Screen Actors Guild. La va ajudar amb problemes relacionats amb el seu nom que apareixien a una llista negra comunista a Hollywood; s'havia confós amb una altra Nancy Davis. Va descriure la seva reunió dient: "No sé si va ser exactament l'amor a primera vista, però va ser força a prop".[65] Es van comprometre al restaurant de Chasen a Los Angeles i es van casar el 4 de març de 1952 a la Little Brown Church in the Valley (North Hollywood, ara Studio City), la vall de San Fernando.[66] L'actor William Holden va exercir com a padrí a la cerimònia. Van tenir dos fills: Patti (n. 1952) i Ronald "Ron" (n. 1958).
La relació de la parella era estreta, autèntica i íntima.[67] Durant la seva presidència, sovint es mostraven afecte l'un per l'altre; un secretari de premsa va dir: "Mai es donaven per descomptat. Mai no deixaven de fer corteses."[65][68] Sovint la deia "Mami", i ella el deia "Ronnie".[68]Una vegada li va escriure: "Tot el que atresoro i gaudeixo ... tot seria sense sentit si no tingués a tu".[69] El 1998, mentre estava afectat per l'Alzheimer, Nancy va dir a Vanity Fair, : "La nostra relació és molt especial. Estàvem molt enamorats i encara ho estem. Quan dic que la meva vida va començar amb Ronnie, bé, és cert. És cert. No puc imaginar la vida sense ell." Nancy Reagan va morir el 6 de març de 2016, als 94 anys.[70]
Carrera política inicial
[modifica]
Reagan va començar com a demòcrata de Hollywood i Franklin D. Roosevelt era per a ell un "veritable heroi".[71] Va moure's ca a la dreta a la dècada del 1950, es va fer republicà el 1962 i es va convertir en el principal portaveu conservador de la campanya Goldwater del 1964.[72]
En la seva primera carrera política, es va unir a nombrosos comitès polítics amb orientació d'esquerres, com el Comitè dels Veterans d'Amèrica. Va lluitar contra la legislació sobre el dret al treball patrocinada pels republicans i va donar suport a Helen Gahagan Douglas el 1950, quan va ser derrotada pel Senat per Richard Nixon. Creia que els comunistes eren una poderosa influència entre bastidors en aquells grups que el va portar a reunir els seus amics contra ells.[73]
En els mítings, Reagan parlava sovint amb una forta dimensió ideològica. El desembre de 1945 no va poder dirigir una concentració antinuclear a Hollywood per la pressió de l'estudi de la Warner Bros. Més endavant convertiria les armes nuclears en un punt clau de la seva presidència quan expressament expressés la seva oposició a la destrucció mútua assegurada. Reagan també es va basar en els esforços anteriors per limitar la difusió de les armes nuclears.[74] A les eleccions presidencials de 1948, Reagan va recolzar fermament a Harry S. Truman i va aparèixer a l'escenari amb ell durant un discurs de campanya a Los Angeles.[75] A principis dels anys 50, la seva relació amb l'actriu Nancy Davis va créixer,[76] i es va desplaçar cap a la dreta quan va aprovar les candidatures presidencials de Dwight D. Eisenhower (1952 i 1956) i Richard Nixon (1960).[77]
General Electric (GE) va contractar Reagan el 1954 per acollir el General Electric Theater, una sèrie de drames televisius setmanals. També va viatjar per tot el país per oferir discursos motivacionals a més de 200.000 empleats de GE. Els seus nombrosos discursos —que escrivia ell mateix— no eren partidistes, però portaven un missatge conservador i favorable als negocis; va estar influït per Lemuel Boulware, un alt executiu de GE. Boulware, conegut per la seva dura posició contra els sindicats i les seves innovadores estratègies per guanyar els treballadors, va defensar els principis bàsics del conservadorisme americà modern: lliure mercat, anticomunisme, impostos més baixos i govern limitat.[78] Desitjava fer una temporada més llarga, però GE no li va permetre entrar en política, va deixar de fumar i es va registrar formalment com a republicà.[79] Sovint deia: "No vaig deixar el Partit Demòcrata. El partit em va deixar."[80]
Quan es va introduir la legislació que es convertiria en el Medicare el 1961, va crear un enregistrament per a l'American Medical Association (AMA) advertint que aquesta legislació significaria el final de la llibertat a Amèrica. Reagan va dir que si els seus oients no escrivien cartes per evitar-ho, "ens despertarem per trobar que tenim socialisme. I si no ho feu, i si no ho faig, un d'aquests dies, vosaltres i vosaltres passarem els nostres anys d'ancians explicant als nostres fills i als nostres nets com era una vegada als Estats Units quan els homes eren lliures".[81][82] Altres iniciatives democràtiques a les quals es va oposar als anys seixanta van incloure el Programa de segells d'aliments, l'augment del salari mínim i l'establiment del Cos de Pau.[12] També es va unir a la National Rifle Association (NRA) i es convertiria en membre de tota la vida.[83]
Reagan va guanyar l'atenció nacional en els seus discursos per al candidat presidencial conservador Barry Goldwater el 1964.[84] En declaracions de Goldwater, Reagan va destacar la seva creença en la importància d'un govern més petit. Va consolidar els temes que havia desenvolupat en les seves xerrades perquè GE pronunciés el seu famós discurs, "Un moment per triar":
| « | Els pares fundadors sabien que un govern no pot controlar l'economia sense controlar la gent. I sabien que quan un govern es proposa fer això, hauria d'utilitzar la força i la coacció per aconseguir el seu propòsit. Per tant, hem arribat a un moment per triar ... Vós i jo ens diuen que hem de triar entre una esquerra o una dreta, però suggereixo que no hi ha tal cosa com una esquerra o una dreta. Només hi ha una pujada o una baixada. Fins al vell somni de l'home —el màxim de llibertat individual consistent amb l'ordre— o fins a la formiga del totalitarisme..[85][86] | » |
| — 27 d'octubre de 1964 | ||
Aquest discurs "Un moment per triar" no va ser suficient per capgirar la vacil·lant campanya de Goldwater, però va ser l'esdeveniment crucial que va establir la visibilitat política nacional de Reagan. David Broder, del Washington Post, el va anomenar "el debut polític nacional més reeixit des que William Jennings Bryan va electrificar la convenció democràtica de 1896 amb el seu discurs de la Creu d'Or".[87][88][89]
Governador de Califòrnia (1967-1975)
[modifica] Àudios externs
| |
|---|---|
| Discurs al National Press Club | |
|
Discurs de Reagan el 16 de juny de 1966 (comença a 06:16; acaba a 39:04))[90] |
Els republicans de Califòrnia van quedar impressionats amb les opinions i el carisma polític de Reagan després del seu discurs "Un moment per triar",[91] i a finals de 1965 va anunciar la seva campanya per a governador a les eleccions de 1966.[92][93] Va derrotar l'exalcalde de San Francisco George Christopher a les primàries republicanes. A la campanya de Reagan, va posar èmfasi en dos temes principals: " tornar a la feina als vagabunds del benestar" i, en referència a les protestes estudiantils contra la guerra i contra l'establiment a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, "per netejar el desastre a Berkeley".[94] El 1966, Reagan va aconseguir el que ambdós senadors nord-americans William Knowland el 1958 i l'exvicepresident Richard Nixon el 1962 no ho van fer: va ser elegit derrotant a Pat Brown, el governador demòcrata de dos mandats. Reagan va ser investit el 2 de gener de 1967. En el seu primer mandat, va congelar la contractació del govern i va aprovar pujades d'impostos per equilibrar el pressupost.[95]
Reagan: 50–59% 60–69% 70–79%
Brown: 50–59%
Poc després d'assumir el càrrec, Reagan va provar les aigües presidencials del 1968 com a part d'un moviment "Stop Nixon", amb l'esperança de reduir el suport del sud de Nixon[97] i convertir-se en un candidat de compromís[98] si ni Nixon ni el segon candidat Nelson Rockefeller rebien prou delegats per guanyar en la primera votació a la convenció republicana. No obstant això, en el moment de la convenció, Nixon tenia 692 vots delegats, 25 més dels que necessitava per aconseguir la nominació, seguit de Rockefeller amb Reagan al tercer lloc.[97]
Reagan va participar en diversos conflictes de gran renom amb els moviments de protesta de l'època, incloses les seves crítiques públiques als administradors de la universitat per tolerar les manifestacions estudiantils al campus de Berkeley. El 15 de maig de 1969, durant les protestes del Parc del Poble al campus de la universitat (l'objectiu original del qual era discutir el conflicte àrab-israelià), Reagan va enviar la patrulla de carretera de Califòrnia i altres oficials per sufocar les protestes. Això va provocar un incident que es va conèixer com a "Dijous Sagnant", que va resultar en la mort de l'estudiant James Rector i el cegament del fuster Alan Blanchard.[99][100] A més, 111 agents de policia van resultar ferits en el conflicte, inclòs un que va ser ganivetat al pit. Reagan va cridar llavors 2.200 efectius de la Guàrdia Nacional estatal perquè ocupessin la ciutat de Berkeley durant dues setmanes per reprimir els manifestants.[99] La Guàrdia va romandre a Berkeley durant 17 dies, acampant al Parc del Poble, i les manifestacions van disminuir a mesura que la universitat va eliminar les tanques tancades i va deixar en suspens tots els plans de desenvolupament del Parc del Poble.[99][101] Un any després de l'incident, Reagan va respondre a les preguntes sobre els moviments de protesta del campus dient: "Si es fa un bany de sang, acabem-ho. No hi ha més tranquil·lització."[102] Quan l'Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament va segrestar Patty Hearst a Berkeley i va exigir la distribució d'aliments als pobres, Reagan va fer broma a un grup d'assistents polítics sobre un brot de botulisme que contaminava els aliments.[103]
A principis de 1967, el debat nacional sobre l'avortament començava a agafar força. En les primeres etapes del debat, el senador demòcrata de l'estat de Califòrnia, Anthony Beilenson, va introduir la llei sobre l'avortament terapèutic en un esforç per reduir el nombre d '"avortaments a la sala" realitzats a Califòrnia.[99] La legislatura estatal va enviar el projecte de llei al despatx de Reagan on, després de molts dies d'indecisió, el va signar a contracor el 14 de juny de 1967.[104] Es produirien aproximadament dos milions d'avortaments, principalment a causa d'una disposició el projecte de llei que permet avortaments per al benestar de la mare.[104] Reagan havia estat al càrrec només quatre mesos quan va signar el projecte de llei i més tard va declarar que si hagués tingut més experiència com a governador, no ho hauria signat. Després de reconèixer el que anomenava les "conseqüències" del projecte de llei, va anunciar que era anti-avortament.[104] Va mantenir aquesta posició més tard en la seva carrera política, escrivint extensament sobre l'avortament.[105]
El 1967, Reagan va signar la Llei Mulford, que derogava una llei que permetia el transport públic d'armes de foc carregades (convertint-se en el Codi Penal de Califòrnia 12031 i 171 (c)). El projecte de llei, que va rebre el nom de l'assamble republicà Don Mulford, va cridar l'atenció nacional després que els Black Panthers marxessin amb armes al Capitoli de l'Estat de Califòrnia per protestar-hi.[106][107]
Malgrat un intent fallit de forçar una retirada electoral a Reagan el 1968,[108] fou reelegit governador el 1970, derrotant a Jesse M. Unruh. Va optar per no buscar un tercer mandat en el següent cicle electoral. Una de les frustracions més grans de Reagan al càrrec va ser la controvèrsia de la pena capital, que va recolzar fermament.[31] Els seus esforços per fer complir les lleis de l'estat en aquesta àrea es van frustrar quan el Tribunal Suprem de Califòrnia va emetre el seu veredicte a El poble contra Anderson, que invalidava totes les sentències de mort dictades a Califòrnia abans del 1972, tot i que la decisió fou anul·lada posteriorment per una esmena constitucional. L'única execució durant el govern de Reagan va ser el 12 d'abril de 1967, quan l'Estat va dur a terme la sentència d'Aaron Mitchell a la cambra de gas de San Quentin.[109]
El 1969, Reagan va signar la Llei de dret de família, que era una amalgama de dos projectes de llei que la legislatura estatal de Califòrnia havia escrit i revisat durant més de dos anys.[110] Es va convertir en la primera legislació sobre divorci sense cap culpa dels Estats Units.[111] Anys més tard, va dir al seu fill Michael que signar aquesta llei era el seu "major pesar" a la vida pública.[112][113]
Els termes de governador de Reagan van ajudar a donar forma a les polítiques que seguiria en la seva posterior carrera política com a president. Mitjançant una campanya en una plataforma per enviar "els vagabunds del benestar a la feina", es va manifestar en contra de la idea de l'estat del benestar. També va defensar fermament l'ideal republicà de menys regulació del govern de l'economia, inclosa la de tributació federal indeguda.[114]
Campanya presidencial de 1976
[modifica]
La campanya de Reagan de 1976 es va basar en una estratègia elaborada pel director de campanya John Sears de guanyar unes primàries primerencs per danyar la inevitabilitat de la probable nominació de Ford. Reagan va guanyar Carolina del Nord, Texas i Califòrnia, però l'estratègia va fracassar, ja que[115] va acabar perdent New Hampshire, Florida i el seu Illinois natal.[116] La campanya de Texas va donar nova esperança a Reagan quan va escombrar els 96 delegats escollits a les primàries de l'1 de maig, amb quatre més a l'espera de la convenció estatal. Gran part del mèrit d'aquesta victòria va provenir del treball de tres copresidents, inclosos Ernest Angelo, l'alcalde de Midland i Ray Barnhart, de Houston., a qui Reagan com a president nomenaria el 1981 com a director de l'Administració Federal de Carreteres.[117]
Tanmateix, a mesura que s'acostava la convenció del Partit Republicà, Ford va aparèixer prop de la victòria. Reconeixent l'ala moderada del seu partit, Reagan va escollir el senador moderat Richard Schweiker de Pennsilvània com a company de posició si fos nomenat. Tot i això, Ford va imposar-se amb 1.187 delegats als 1.070 de Reagan.[116]
El discurs de concessió de Reagan va emfatitzar els perills de la guerra nuclear i l'amenaça de la Unió Soviètica. Tot i que va perdre la nominació, va rebre 307 vots d'escriptura a New Hampshire, 388 vots com a independent en la votació de Wyoming i un únic vot electoral d'un elector infidel a les eleccions de novembre de l'estat de Washington.[118]
1978: Oposició a la Iniciativa Briggs
[modifica]El 1978, el legislador estatal conservador John Briggs, va patrocinar una iniciativa de votació per a les eleccions estatals de Califòrnia el 7 de novembre de 1978 (la Iniciativa Briggs) que pretenia prohibir els gais i les lesbianes treballar a les escoles públiques de Califòrnia[119] Oficialment, la Proposició 6 de Califòrnia va ser una iniciativa de votació sotmesa a referèndum sobre la votació estatal.[120] Les primeres oposicions van estar dirigides per activistes LGBT i alguns polítics progressistes, però per sorpresa de molta gent, Reagan es va oposar públicament a la mesura. Va emetre una carta informal d'oposició a la iniciativa, va dir als periodistes que s'hi oposava i va escriure un editorial al Los Angeles Herald-Examiner que s'hi oposava.[121][122]
El moment de l'oposició de Reagan va ser significatiu i va sorprendre a molts, perquè llavors es preparava per optar a la presidència, una cursa en la qual necessitaria el suport dels conservadors i dels moderats que no estiguessin a gust amb els professors homosexuals. En aquell mateix moment, cortejava activament líders de la dreta religiosa, inclòs Jerry Falwell, que passaria a formar la majoria moral per combatre aquestes qüestions de guerra cultural l'any següent.[123] Com diu el biògraf de Reagan, Lou Cannon, Reagan era "ben conscient que hi havia qui volia que analitzés la qüestió" però, no obstant això, "va optar per declarar les seves conviccions".[124] Cannon informa que Reagan va ser "repel·lit per les agressives croades públiques contra estils de vida homosexuals que es van convertir en un element bàsic de la política de la dreta a finals dels anys setanta".[124] L'editorial de Reagan de l'1 de novembre deia, en part, ""El que sigui, l'homosexualitat no és una malaltia contagiosa com el xarampió. L'opinió científica predominant és que la sexualitat d'un individu es determina a una edat molt primerenca i que els professors d'un nen no hi influeixen realment".[121]
Campanya presidencial de 1980
[modifica]
Les eleccions presidencials del 1980 van protagonitzar Reagan contra el president en funcions Jimmy Carter i es van dur a terme enmig d'una gran quantitat de preocupacions nacionals, així com de la crisi dels ostatges de l'Iran. La campanya de Reagan va destacar alguns dels seus principis fonamentals: reduir els impostos per estimular l'economia,[125] menys interferència del govern en la vida de les persones,[126] els drets dels estats,[127] i una forta defensa nacional.[128]
Reagan va llançar la seva campanya amb una acusació contra un govern federal que, segons ell, creia que havia "superat, sobreestimulat i regulat excessivament". Després de rebre la nominació republicana, Reagan va seleccionar un dels seus oponents de les primàries, George H. W. Bush, per ser el seu company de carrera. La seva aparença relaxada i segura durant el debat televisat Reagan-Carter del 28 d'octubre va augmentar la seva popularitat i va ajudar a ampliar el seu lideratge a les urnes.[129][130]
El 4 de novembre, Reagan va obtenir una victòria decisiva sobre Carter, guanyant en 44 estats i rebent 489 vots electorals davant dels 49 vots electorals assolits per Carter en només sis estats i DC També va guanyar el vot popular, rebent el 50,7 per cent a Carter 41,0 per cent, amb l'independent John B. Anderson assolint el 6,6 per cent. Els republicans també van obtenir la majoria d'escons al Senat per primera vegada des de 1952, tot i que els demòcrates van mantenir la majoria a la Cambra de Representants.[130][131][132]
Presidència (1981–1989)
[modifica]Durant la seva presidència, Reagan va seguir polítiques que reflectien la seva creença personal en la llibertat individual, van portar canvis econòmics, van expandir l'exèrcit i van contribuir al final de la Guerra Freda.[133] Anomenada la "Revolució Reagan", la seva presidència augmentaria la moral nord-americana,[134][135] revigoritzaria l'economia nord-americana i reduiria la dependència del govern.[133] Com a president, Reagan mantenia un diari on comentava les ocurrències diàries de la seva presidència i les seves opinions sobre els temes del dia. Els diaris es van publicar el maig del 2007 sota el títol de The Reagan Diaries.[136]
Primer mandat
[modifica].jpg)
Reagan tenia 69 anys i 349 dies d'edat, quan va ser investit per al seu primer mandat el 20 de gener de 1981, cosa que el converteix en el president de primer mandat més antic de l'època. Va mantenir aquesta distinció fins al 2017, quan Donald Trump va ser inaugurat a l'edat de 70 anys i 220 dies, tot i que Reagan era més gran en ser inaugurat per al seu segon mandat.[137] En el seu discurs inaugural, va abordar el malestar econòmic del país, argumentant: "En aquesta crisi actual, el govern no és la solució als nostres problemes; el govern és el problema."[138]
Oració a les escoles i un moment de silenci
[modifica]
Reagan va fer una forta campanya per restablir l'oració organitzada a les escoles, primer com a moment de pregària i més tard com a moment de silenci.[139] El 1981, Reagan es va convertir en el primer president a proposar una esmena constitucional sobre l'oració escolar.[140] Les eleccions de Reagan van reflectir una oposició[140] al cas del Tribunal Suprem de 1962, Engel contra Vitale, que havia prohibit als funcionaris estatals la composició d'una pregària oficial de l'estat i que exigia que es recités a les escoles públiques.[141] La modificació proposada per Reagan del 1981 deia: "Res en aquesta Constitució no s'entén que prohibeixi la pregària individual o grupal a escoles públiques o altres institucions públiques. Els Estats Units o qualsevol estat no hauran de requerir cap persona que participi en la pregària". El 1984, Reagan va tornar a plantejar la qüestió i va preguntar al Congrés: "per què la llibertat de reconèixer Déu no pot gaudir de nou els nens de totes les aules escolars de tota aquesta terra?" [142] El 1985, Reagan va expressar la seva decepció pel fet que la sentència del Tribunal Suprem encara prohibís un moment de silenci per a les escoles públiques i va dir que els esforços per restablir l'oració a les escoles públiques eren "una batalla ascendent".[143] El 1987, Reagan va renovar la seva crida al Congrés per donar suport a l'oració voluntària a les escoles i posar fi a "l'expulsió de Déu de les aules dels Estats Units".[144]
Intent d'assassinat
[modifica]El 30 de març de 1981, Reagan, el seu secretari de premsa James Brady, l'oficial de policia de Washington Thomas Delahanty i l'agent del servei secret Tim McCarthy van ser atacats per trets de John Hinckley Jr., fora de l'hotel Washington Hilton. Tot i que va estar "a punt de morir" en l'arribar a l'Hospital Universitari George Washington, Reagan va ser estabilitzat a la sala d'emergències i es va sotmetre a una cirurgia exploratòria d'emergència.[145] Es va recuperar i va ser donat d'alta de l'hospital l'11 d'abril, convertint-se en el primer president nord-americà en funcions a sobreviure sent tirotejat en un intent d'assassinat.[146] L'intent va influir significativament en la popularitat de Reagan; les enquestes van indicar que la seva qualificació d'aprovació se situava al voltant del 73 per cent.[146] Reagan creia que Déu havia estalviat la seva vida perquè pogués complir un propòsit superior.[147]
Sandra Day O'Connor
[modifica]
El 7 de juliol de 1981, Reagan va anunciar que planejava nomenar Sandra Day O'Connor com a jutge associat del Tribunal Suprem dels Estats Units, en substitució del jutge retirat Potter Stewart. Durant la seva campanya presidencial del 1980, havia promès que nomenaria la primera dona a la Cort Suprema[148] El 21 de setembre, O'Connor va ser confirmat pel Senat dels Estats Units amb un vot de 99-0.[149]
Vaga dels controladors de trànsit aeri
[modifica]L'agost de 1981, PATCO, el sindicat de controladors de trànsit aeri federals, va fer vaga, violant una llei federal que prohibia la vaga dels sindicats governamentals.[150] Reagan va declarar que la situació era una emergència tal com es descriu a la Llei Taft-Hartley de 1947, Reagan va afirmar que si els controladors de trànsit aeri "no presenten informes per treballar en 48 hores, hauran perdut els seus llocs de treball i seran cessats" [151] No van tornar, i el 5 d'agost, Reagan va acomiadar 11.345 controladors de trànsit aeri en vaga que havien ignorat la seva ordre i van utilitzar supervisors i controladors militars per gestionar el trànsit aeri comercial de la nació fins que es poguessin contractar i entrenar nous controladors.[152] Un treball de referència de referència sobre l'administració pública va concloure: "L'acomiadament dels empleats de PATCO no només va demostrar una clara decisió del president de prendre el control de la burocràcia, sinó que també va enviar un clar missatge al sector privat que ja no calia témer els sindicats." [153]
"Reaganòmica" i l'economia
[modifica]
Durant l'últim any complet de Jimmy Carter (1980), la inflació va tenir una mitjana del 12,5%, en comparació amb el 4,4% durant l'últim any complet de Reagan (1988).[154] Durant l'administració de Reagan, la taxa d'atur va disminuir del 7,5% al 5,4%, amb una taxa que va assolir màxims del 10,8% el 1982 i del 10,4% el 1983, amb una mitjana del 7,5% durant els vuit anys, i el creixement del PIB real va ser del 3,4% un màxim del 8,6% el 1983, mentre que el creixement nominal del PIB va ser de mitjana del 7,4% i va arribar al màxim al 12,2% el 1982.[155][156][157]
Reagan va implementar polítiques neoliberals basades en l'economia del costat de l'oferta, defensant una filosofia del laissez-faire i una política fiscal de lliure mercat,[158] buscant estimular l'economia amb grans reduccions d'impostos generals.[159][160] També va donar suport al retorn dels Estats Units a algun tipus de patró or i va instar amb èxit al Congrés a establir la Comissió d'Or dels Estats Units per estudiar com es podria implementar. Citant les teories econòmiques d'Arthur Laffer, Reagan va promoure la reducció d'impostos proposada com a potencialment estimulant prou l'economia com per ampliar la base imposable, compensant la pèrdua d'ingressos a causa de les taxes impositius reduïdes, una teoria que va entrar en la discussió política com la corba de Laffer. La reaganòmica va ser objecte de debat amb els partidaris que van apuntar a millores en determinats indicadors econòmics clau com a prova d'èxit, i les crítiques que van assenyalar grans augments del dèficit pressupostari federal i del deute nacional.[161] La seva política de "pau a través de la força" va resultar en una acumulació rècord de defensa en temps de pau que incloïa un augment real del 40% de la despesa en defensa entre 1981 i 1985.[162]
Durant la presidència de Reagan, les taxes federals de l'impost sobre la renda es van reduir significativament amb la signatura de la Llei de l'Impost sobre la Recuperació Econòmica de 1981,[163] que va reduir la franja fiscal superior del 70% al 50% durant tres anys (com a part d'un pla "5-10-10),[164] i el parèntesi més baix del 14% a l'11%. Altres augments d'impostos aprovats pel Congrés i signats per Reagan van assegurar, no obstant això, que els ingressos fiscals en els seus dos mandats eren del 18,2% del PIB en comparació del 18,1% dels 40 anys del 1970 al 2010.[165] La llei fiscal de 1981 també exigia que les exempcions i trams s'indexessin per a la inflació a partir del 1985.[164]
Per contra, el Congrés va aprovar i Reagan va signar lleis augments fiscals d'alguna naturalesa cada any des del 1981 fins al 1987 per continuar finançant programes governamentals com la Llei d'equitat fiscal i responsabilitat fiscal de 1982 (TEFRA), la Seguretat Social i la Llei de reducció de dèficit de 1984 (DEFRA).[166][167]TEFRA va ser el "major augment d'impostos en temps de pau de la història nord-americana".".[167][168][169][170] El creixement del producte interior brut (PIB) es va recuperar fortament després de la recessió de principis dels vuitanta del 1982, i va créixer durant els seus vuit anys de mandat a un ritme anual del 7,9% anual, amb un màxima del 12,2% de creixement el 1981.[171] L'atur va arribar al màxim al 10,8% mensual al desembre del 1982, superior a qualsevol moment des de la Gran Depressió, i va caure durant la resta de la presidència de Reagan.[172] Es van crear setze milions de nous llocs de treball, mentre que la inflació va disminuir significativament.[173] La Llei de reforma fiscal de 1986, un altre esforç bipartidista defensat per Reagan, va simplificar el codi tributari reduint el nombre de trams fiscals a quatre i reduint diverses bonificacions fiscals. La taxa màxima es va reduir fins al 28 per cent, però els impostos sobre les plusvàlues es van incrementar del 20% al 28% en aquells amb els ingressos més alts. L'increment del tram fiscal més baix de l'11% al 15% va ser més que compensat per l'ampliació de l'exempció personal, la deducció estàndard i crèdit per impost sobre la renda obtingut. El resultat net va ser l'eliminació de sis milions d'americans pobres del registre d'impostos sobre la renda i una reducció de l'impost sobre la renda a tots els nivell s.[174][175]
L'efecte net de totes les factures fiscals de l'era Reagan va ser una disminució de l'1% en els ingressos governamentals en comparació amb les estimacions d'ingressos del Departament del Tresor dels primers pressupostos de gener de l'administració després de la promulgació.[176] No obstant això, els ingressos d'impostos sobre la renda federals van augmentar del 1980 al 1989, passant de 308.700 milions de dòlars a 549.000 milions de dòlars[177] o una taxa mitjana anual del 8,2% (2,5% atribuïda a ingressos més elevats de la Seguretat Social), i les despeses federals van créixer taxa anual del 7,1%[178][179]
Les polítiques de Reagan proposaven que el creixement econòmic es produiria quan els tipus impositius marginals fossin prou baixos per impulsar la inversió, cosa que donaria lloc a majors ocupacions i salaris. Els crítics van etiquetar aquesta "economia del degoteig": la creença que les polítiques fiscals que beneficien els rics crearan un efecte "degoteig" que arribarà als pobres.[180]Van sorgir preguntes sobre si les polítiques de Reagan beneficien més als rics que els que viuen en la pobresa,[181] i molts ciutadans pobres i minoritaris van veure Reagan com a indiferent a les seves lluites.[181] Aquestes opinions es van agreujar amb el fet que el règim econòmic de Reagan incloïa congelar el salari mínim a 3,35 dòlars per hora, reduint l'assistència federal als governs locals en un 60%, reduint a la meitat el pressupost per a l'habitatge públic i les subvencions al lloguer de la secció 8 i eliminant el programa de subvencions del bloc de desenvolupament comunitari antipobresa.[182] Juntament amb la retallada del 1981 de Reagan en la taxa tributària superior sobre els ingressos no guanyats, va reduir la taxa màxima de plusvàlua al 20%.[183] Reagan va establir més tard els tipus impositius sobre les plusvàlues al mateix nivell que els tipus dels ingressos ordinaris, com els salaris i els salaris, ambdós superant el 28%.[184] Reagan és vist com un heroi anti-impostos tot i augmentar els impostos onze vegades al llarg de la seva presidència, tot en nom de la responsabilitat fiscal.[185] Segons Paul Krugman, "Per sobre de tot, l'increment d'impostos de 1982 va desfer-se d'aproximadament un terç de la retallada de 1981; com a proporció del PIB, l'increment va ser substancialment més gran que l'augment d'impostos de Clinton de 1993".[186] Segons l'historiador i assessor de polítiques internes Bruce Bartlett, els augments d'impostos de Reagan al llarg de la seva presidència van recuperar la meitat de la reducció d'impostos del 1981.[187]
Reagan es va oposar a la intervenció del govern i va reduir els pressupostos de programes no militars[188][189] incloent Medicaid, cupons alimentaris, programes d'educació federal[188] i l'EPA.[190] Va protegir programes de drets com la Seguretat Social i Medicare,[191] però la seva administració va intentar purgar moltes persones amb discapacitat dels registres de discapacitat de la Seguretat Social.[192]
La postura de l'administració cap a la indústria de l'estalvi i el préstec va contribuir a la crisi de l'estalvi i el préstec. Una minoria dels crítics de Reaganomics també va suggerir que les polítiques van influir parcialment en la caiguda del mercat de valors del 1987,[193] però no hi ha consens sobre una única font per a la caiguda.[194] Per cobrir els dèficits del pressupost federal recentment generats, els Estats Units van demanar prestats en gran manera tant a nivell nacional com a l'estranger, elevant el deute nacional de 997.000 milions de dòlars a 2.85 bilions de dòlars.[195] Reagan va descriure el nou deute com la "major decepció" de la seva presidència.[173]
Va tornar a nomenar Paul Volcker com a president de la Reserva Federal i el 1987 va nomenar el monetarista Alan Greenspan per succeir-lo. Reagan va acabar amb el control de preus del petroli nacional que havien contribuït a les crisis energètiques de 1973–1974 i l'estiu de 1979.[196][197] El preu del petroli va baixar posteriorment i no hi va haver escassetat de combustible com les dels anys setanta.[197] Reagan també va complir la promesa de la campanya del 1980 de derogar l'impost sobre beneficis inesperats el 1988, que anteriorment havia augmentat la dependència del petroli estranger.[198] Alguns economistes, com els premis Nobel Milton Friedman i Robert Mundell argumenten que les polítiques fiscals de Reagan van dinamitzar l'economia nord-americana i van contribuir al boom econòmic dels anys noranta.[199] Altres economistes, com el premi Nobel Robert Solow, argumenten que els dèficits de Reagan van ser un dels motius principals pel qual el seu successor, George HW Bush, va renegar de la promesa de la seva campanya i va recórrer a augmentar els impostos.[199]
Durant la presidència de Reagan, es va iniciar un programa dins de la Comunitat d'Intel·ligència dels Estats Units per garantir la fortalesa econòmica nord-americana. El programa, Projecte Sòcrates, va desenvolupar i va demostrar els mitjans necessaris perquè els Estats Units generessin i lideressin el següent salt evolutiu en l'adquisició i la utilització de tecnologia per obtenir un avantatge competitiu: la innovació automatitzada. Per assegurar que els Estats Units van obtenir el màxim benefici de la innovació automatitzada, Reagan, durant el seu segon mandat, va elaborar una ordre executiva per crear una nova agència federal per implementar els resultats del Projecte Sòcrates a nivell nacional. No obstant això, el mandat de Reagan va acabar abans que l'ordre executiu es pogués coordinar i signar, i l'administració Bush entrant, que va qualificar el Projecte Sòcrates de "política industrial", la va donar per finalitzada.[200][201]
Drets civils
[modifica]Sovint es va criticar l'administració de Reagan per aplicar de manera inadequada la legislació de drets civils, si no perjudicar-la activament.[202][203] El 1982, va signar un projecte de llei que prorrogava la Llei dels drets de vot durant 25 anys després que una campanya legislativa i de lobbying de base l'obligés a abandonar el seu pla per alleujar les restriccions d'aquesta llei.[204] També va signar una legislació que establia unes dia festiu federal dedicat a Martin Luther King, tot i que ho va fer amb reserves.[205] El març de 1988 va vetar la Llei de restauració de drets civils de 1987, però el Congrés va anul·lar el seu veto. Reagan havia argumentat que s'infringia la legislació dels drets dels estats i els drets de les esglésies i dels empresaris.[206]
Escalada de la Guerra Freda
[modifica]
Reagan va escalar la Guerra Freda, accelerant la reversió de la política de distensió que va començar durant l'administració Carter, després de la Revolució Saur afganesa i la posterior invasió soviètica.[208] Va ordenar una massiva acumulació de les Forces Armades dels Estats Units[162] i va implementar noves polítiques dirigides cap a la Unió Soviètica; va reviure el programa B-1 Lancer que havia estat cancel·lat per l'administració Carter i va produir el míssil MX.[209] En resposta al desplegament soviètic del SS-20, Reagan va supervisar el desplegament per part de l'OTAN del míssil Pershing a Alemanya Occidental.[210] El 1982 Reagan va intentar tallar l'accés de Moscou a la moneda dura impedint la seva línia de gas proposada a Europa occidental. Va fer mal a l'economia soviètica, però també va causar mala voluntat entre els aliats nord-americans d'Europa que comptaven amb aquests ingressos. Reagan es va retirar sobre aquest tema.[211][212]
El 1984, el periodista Nicholas Lemann va entrevistar el secretari de Defensa Caspar Weinberger i va resumir l'estratègia de l'administració Reagan per retrocedir la Unió Soviètica:
| « | La seva societat és econòmicament feble i no té riquesa, educació i tecnologia per entrar a l'era de la informació. Ho han llançat tot a la producció militar, i la seva societat comença a mostrar un estrès terrible com a resultat. No poden sostenir la producció militar com podem fer-ho. Finalment, els trencarà i només hi haurà una superpotència en un món segur, si només, si podem continuar gastant..[213] | » |
Lemann va assenyalar que quan va escriure això el 1984, va pensar que els Reaganites vivien en un món fantàstic. Però el 2016, Lemann va afirmar que el passatge representa "una descripció força controvertida del que realment va fer Reagan".[213]
Reagan i la primera ministra del Regne Unit, Margaret Thatcher, van denunciar la Unió Soviètica en termes ideològics.[214] En un famós discurs el 8 de juny de 1982 al Parlament del Regne Unit a la Royal Gallery del Palau de Westminster, Reagan va dir: "la marxa de la llibertat i la democràcia deixarà el marxisme-leninisme a la paperera de la història".[207][215][216] El 3 de març de 1983, va predir que el comunisme col·lapsaria, afirmant: "El comunisme és un altre capítol trist i estrany de la història de la humanitat les darreres pàgines de les quals encara s'estan escrivint".[217] En un discurs a l'Associació Nacional d'Evangèlics el 8 de març de 1983, Reagan va anomenar la Unió Soviètica "un imperi maligne".[218]
Després que els combatents soviètics derrocessin el vol 007 de Korean Air Lines a prop de l'illa de Moneron l'1 de setembre de 1983, amb 269 persones, inclòs el congressista de Geòrgia, Larry McDonald, Reagan va titllar l'acte de "massacre" i va declarar que els soviètics s'havien tornat "contra el món i la moral "preceptes que guien les relacions humanes entre la gent de tot arreu".[219] L'administració de Reagan va respondre a l'incident suspenent tot el servei aeri soviètic de passatgers als Estats Units i va abandonar diversos acords en negociació amb els soviètics, ferint-los econòmicament.[219] Com a conseqüència del tiroteig i de la causa de la desviació de KAL 007 que es creia que eren insuficiències relacionades amb el seu sistema de navegació, Reagan va anunciar el 16 de setembre de 1983 que el sistema de posicionament global es posaria a disposició de l'ús civil de forma gratuïta, un cop completat per evitar errors de navegació similars en el futur.[220][221]
Sota una política coneguda com a Doctrina Reagan, Reagan i la seva administració també van proporcionar ajuda oberta i encoberta als moviments de resistència anticomunista en un esforç per "revertir" els governs comunistes recolzats pels soviètics a l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.[222] No obstant això, en una ruptura amb la política de l'administració Carter d'armar Taiwan sota la Llei de Relacions amb Taiwan, Reagan també va acordar amb el govern comunista de la Xina reduir la venda d'armes a Taiwan.[223]
.jpg)
Reagan va desplegar la divisió d'activitats especials de la CIA a l'Afganistan i el Pakistan. Van ser fonamentals per entrenar, equipar i dirigir les forces mujahidins contra l'exèrcit soviètic.[224][225] El programa Covert Action del president Reagan ha rebut crèdits per ajudar a posar fi a l'ocupació soviètica de l'Afganistan,[226] encara que alguns dels armaments finançats pels Estats Units introduïts aleshores representarien una amenaça per a les tropes nord-americanes a la guerra del 2001 a l'Afganistan.[227] La CIA també va començar a compartir informació amb el govern iraniàque estava cortejant secretament. En un cas, el 1982, aquesta pràctica va permetre al govern identificar i purgar els comunistes dels seus ministeris i eliminar pràcticament la infraestructura prosoviètica a l'Iran.[228]
Al març de 1983, Reagan va presentar la Iniciativa Estratègica de Defensa (SDI), un projecte de defensa[229] que hauria utilitzat sistemes terrestres i espacials per protegir els Estats Units de l'atac de míssils balístics nuclears estratègics.[230] Reagan creia que aquest escut de defensa podria fer impossible la guerra nuclear.[229][231] Hi havia molta incredulitat al voltant de la viabilitat científica del programa, que va portar als opositors a anomenar el SDI "Guerra de les Galàxies" i argumentar que el seu objectiu tecnològic era inabastable.[229] Els soviètics es van preocupar pels possibles efectes que tindria l'IDS;[232] el líder Iuri Andròpov va dir que posaria "en perill tot el món".[233] Per aquestes raons, David Gergen, antic ajudant del president Reagan, creu que, retrospectivament, SDI va accelerar el final de la Guerra Freda.[234]
Tot i que van ser recolzats pels principals conservadors nord-americans que van argumentar que l'estratègia de política exterior de Reagan era essencial per protegir els interessos de seguretat dels Estats Units, els crítics van titllar les iniciatives de política exterior de l'administració com a agressives i imperialistes i les van reprovar com a "militants".[232] L'administració també va ser durament criticada per donar suport als líders anticomunistes acusats de violacions greus dels drets humans, com Hissène Habré del Txad [235] i Efraín Ríos Montt de Guatemala.[236][237] Durant els 16 mesos (1982-1983) Montt va ser president de Guatemala, l'exèrcit guatemalenc va ser acusat de genocidi per massacres de membres del poble Ixil i d'altres grups indígenes. Reagan havia dit que Montt estava rebent un "rap",[238] and i el va descriure com "un home de gran integritat personal".[239] Les violacions anteriors dels drets humans havien motivat els Estats Units a tallar l'ajuda al govern guatemalenc, però l'administració Reagan va apel·lar al Congrés per reiniciar l'ajuda militar. Tot i que no va tenir èxit amb això, l'administració va tenir èxit en proporcionar ajuda no militar com USAID.[238][240]
Guerra civil libanesa
[modifica]
Amb l'aprovació del Congrés, Reagan va enviar forces al Líban el 1983 per reduir l'amenaça de la guerra civil libanesa. Les forces de manteniment de la pau nord-americanes a Beirut, que formaven part d'una força multinacional durant la guerra civil libanesa, van ser atacades el 23 d'octubre de 1983. El bombardeig de la caserna de Beirut va matar 241 militars nord-americans i va ferir més de 60 persones per un camioneta suïcida.[241] Reagan va enviar al cuirassat USS New Jersey per atacar posicions sirianes al Líban. Després va retirar tots els marines del Líban.[242]
Invasió de Granada
[modifica]El 25 d'octubre de 1983, Reagan va ordenar a les forces nord-americanes que envaïssin Granada (amb el nom en clau "Operació Fúria Urgent"), on un cop d'estat el 1979 havia establert un govern independent marxista-leninista no alineat. Una crida formal de l'Organització d'Estats del Carib Oriental (OECS) va conduir a la intervenció de les forces nord-americanes; el president Reagan també va citar una suposada amenaça regional que suposava una acumulació militar soviètica-cubana al Carib i la preocupació per la seguretat de diversos centenars d'estudiants de medicina nord-americans a la Universitat de St. George com a motius adequats per envair. L'Operació Urgent Fury va ser la primera gran operació militar realitzada per les forces nord-americanes des de la guerra del Vietnam. Van començar diversos dies de lluita, que van resultar en una victòria nord-americana,[243] amb 19 morts nord-americans i 116 soldats ferits.[244]A mitjans de desembre, després que el governador general nomenés un nou govern, les forces nord-americanes es van retirar.[243]
Campanya presidencial de 1984
[modifica]
Reagan va acceptar la nominació republicana a la convenció republicana de Dallas, Texas. Va proclamar que "tornava a ser el matí a Amèrica", pel que fa a la recuperació de l'economia i el rendiment dominant dels atletes nord-americans en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1984 celebrats a Los Angeles, entre d'altres.[27] Es va convertir en el primer president dels Estats Units a inaugurar uns Jocs Olímpics.[245] Els Jocs Olímpics anteriors que tenien lloc als Estats Units havien estat oberts pel vicepresident (tres vegades) o per un altre responsable (dues vegades).
L'opositor de Reagan a les eleccions presidencials de 1984 va ser l'exvicepresident Walter Mondale. Després d'una actuació feble en el primer debat presidencial, es va posar en dubte la capacitat de Reagan per guanyar un altre mandat.[246] Reagan va rebotar en el segon debat; enfrontant-se a preguntes sobre la seva edat, va ironitzar: "No convertiré l'edat en un tema d'aquesta campanya. No vaig a explotar, amb finalitats polítiques, la joventut i la inexperiència del meu oponent". Aquesta observació va generar aplaudiments i rialles, fins i tot del mateix Mondale.[247]
Aquell novembre, Reagan va guanyar la reelecció, guanyant a 49 dels 50 estats. Mondale només va guanyar el seu estat natal de Minnesota i el districte de Columbia.[130] Reagan va guanyar 525 dels 538 vots electorals, el màxim candidat a la presidència de la història dels Estats Units.[248] Pel que fa als vots electorals, aquesta va ser la segona elecció presidencial més fracassada de la història moderna dels Estats Units; la victòria el 1936 de Franklin D. Roosevelt sobre Alf Landon, en la qual va obtenir el 98,5% o 523 dels 531 vots electorals aleshores, ocupa el primer lloc.[1] Reagan va guanyar el 58,8% dels vots populars i el 40,6% de Mondale. El seu popular marge de victòria — gairebé 16,9 milions de vots (54,4 milions per Reagan i 37,5 milions per Mondale) [249][250]—només va ser superat per Richard Nixon en la seva victòria del 1972 sobre George McGovern.[130]
Segon mandat
[modifica]
Reagan va ser investit president per segona vegada el 20 de gener de 1985, en una cerimònia privada a la Casa Blanca. En aquell moment, Reagan, de 73 anys, era la persona més vella a prestar el jurament presidencial; aquest rècord va ser superat posteriorment per Joe Biden, que tenia 78 anys en la seva inauguració el 2021.[137] Com que el 20 de gener va caure un diumenge, no es va celebrar una celebració pública sinó que va tenir lloc a la rotonda del Capitoli l'endemà. El 21 de gener va ser un dels dies més freds registrats a Washington, DC; a causa del mal temps, es van celebrar celebracions inaugurals a l'interior del Capitoli. En les setmanes següents, Reagan va sacsejar una mica el seu personal i va traslladar el cap de gabinet de la Casa Blanca, James Baker a la Secretaria del Tresor i nomenant el secretari del Tresor, Donald Regan, antic oficial de Merrill Lynch, cap de gabinet.[251]
Guerra contra les drogues
[modifica]En resposta a les preocupacions sobre l'augment de l'epidèmia de crack, Reagan va iniciar la campanya de guerra contra les drogues el 1982, una política liderada pel govern federal per reduir el comerç il·legal de drogues. Tot i que Nixon havia declarat prèviament la guerra a les drogues, Reagan va defensar polítiques més agressives.[252] Va dir que "les drogues amenaçaven la nostra societat" i es va comprometre a lluitar per escoles i llocs de treball lliures de drogues, ampliar el tractament de les drogues, reforçar els esforços per fer complir la llei i la prohibició de les drogues i una major sensibilització pública.[253][254]
El 1986, Reagan va signar un projecte de llei sobre l'aplicació de drogues que pressupostava 1.700 milions de dòlars (equivalents a 4.000 milions de dòlars el 2020) per finançar la guerra contra les drogues i va especificar una pena mínima obligatòria per als delictes contra la droga.[255] El projecte de llei va ser criticat per promoure importants disparitats racials en la població reclusa,[255] i els crítics també van acusar que les polítiques feien poc per reduir la disponibilitat de drogues al carrer, tot resultant en una enorme càrrega financera per als Estats Units.[256] Els defensors de l'esforç assenyalen l'èxit en la reducció de les taxes de consum de drogues adolescents que atribueixen a les polítiques de les administracions de Reagan: :[257] l'ús de marihuana entre els estudiants de secundària va disminuir del 33% el 1980 al 12% el 1991.[258] La primera dama Nancy Reagan va fer de la guerra contra les drogues la seva principal prioritat fundant la campanya de consciència sobre drogues "Simplement digues no", que tenia com a objectiu dissuadir els nens i adolescents de consumir drogues recreatives oferint diverses maneres de dir "no". Nancy Reagan va viatjar a 65 ciutats de 33 estats, sensibilitzant sobre els perills de les drogues, inclòs l'alcohol.[259]
Resposta a l'epidèmia de sida
[modifica]Segons organitzacions activistes de la sida com ACT UP i acadèmics com Don Francis i Peter S. Arno, l'administració de Reagan va ignorar en gran manera la crisi de la SIDA, que va començar a desenvolupar-se als Estats Units el 1981, el mateix any en què Reagan va assumir el càrrec.[260][261][262][263] També afirmen que la investigació sobre la sida estava crònicament infrafinançada durant l'administració de Reagan i que les sol·licituds de més finançament per part dels metges dels Centres per al Control de Malalties (CDC) eren denegades rutinàriament.[264][265]
Quan el president Reagan va pronunciar el seu primer discurs preparat sobre l'epidèmia, a sis anys de la seva presidència, 36.058 nord-americans havien estat diagnosticats de SIDA i 20.849 n'havien mort.[265] El 1989, any en què Reagan va deixar el càrrec, més de 100.000 persones havien estat diagnosticades de SIDA als Estats Units i més de 59.000 d'elles havien mort[266]
Els funcionaris de l'administració de Reagan van contrarestar les crítiques de deixadesa en assenyalar que el finançament federal per a programes relacionats amb la SIDA va augmentar durant la seva presidència, passant d'uns pocs centenars de milers de dòlars el 1982 a 2.300 milions de dòlars el 1989.[267] En una conferència de premsa de setembre de 1985, Reagan va dir: " això és una de les nostres prioritats ... no hi ha dubte sobre la gravetat d'això i la necessitat de trobar una resposta ". [277] Gary Bauer, l'assessor de política interna de Reagan a la fi del seu segon mandat, va argumentar que la creença de Reagan en el govern del gabinet el va portar a assignar la feina de parlar contra la sida al seu cirurgià general dels Estats Units i al secretari dels Estats Units. Salut i serveis humans[268]
L'apartheid
[modifica]A partir de finals de la dècada de 1960, el públic nord-americà va augmentar cada vegada més en la seva oposició a la política d'apartheid del govern de minories blanques de Sud-àfrica i en la seva insistència que els EUA imposessin sancions econòmiques i diplomàtiques a Sud-àfrica.[269] La força de l'oposició contra l'apartheid va augmentar durant el primer mandat de Reagan, ja que la seva desinversió de components del moviment sud-africà, que existia des de feia força anys, va guanyar massa crítica després dels Estats Units, particularment als campus universitaris. i entre les principals denominacions protestants.[270][271] El president Reagan es va oposar a la desinversió perquè, tal com va escriure en una carta a Sammy Davis Jr, "faria mal a la mateixa gent que intentem ajudar i no ens deixaria cap contacte a Sud-àfrica per intentar influir en el govern ". També va assenyalar el fet que "les indústries de propietat nord-americana donen feina a més de 80.000 negres" i que les seves pràctiques laborals eren "molt diferents de les costums sud-africanes normals".[272]
Com a estratègia alternativa per oposar-se a l'apartheid, l'Administració de Reagan va desenvolupar una política de compromís constructiu amb el govern sud-africà com a mitjà per animar-lo a allunyar-se gradualment de l'apartheid. Va formar part d'una iniciativa més àmplia dissenyada per fomentar el desenvolupament econòmic pacífic i el canvi polític a tot el sud d'Àfrica.[269] Aquesta política, però, va generar moltes crítiques públiques i va renovar les crides a la imposició de sancions estrictes.[273] Com a resposta, Reagan va anunciar la imposició de noves sancions al govern sud-africà, inclòs un embargament d'armes a finals de 1985.[274] Tanmateix, aquestes sancions van ser considerades febles pels activistes contra l'apartheid i insuficients pels opositors del president al Congrés.[273] L'agost de 1986, el Congrés va aprovar la Llei integral contra l'apartheid, que incloïa sancions més dures. Reagan va vetar l'acte, però el veto va ser anul·lat pel Congrés. Després, Reagan va reiterar que la seva administració i "tota Amèrica" s'oposaven a l'apartheid i va dir que "el debat ... no era si s'oposava o no a l'apartheid, sinó la millor manera d'oposar-s'hi i la millor manera de portar la llibertat a aquells problemes. país ". Diversos països europeus i el Japó aviat van seguir el lideratge dels Estats Units i van imposar les seves sancions a Sud-àfrica.[274]
Bombardeig de Líbia
[modifica]
Les relacions entre Líbia i els Estats Units sota el president Reagan van ser contínuament disputades, començant per l' incident del golf de Sidra el 1981; el 1982, el líder libi Muammar Gaddafi va ser considerat per la CIA, juntament amb el líder de l'URSS Leonid Brejnev i el líder cubà Fidel Castro, que formava part d'un grup conegut com la "trinitat profana" i també va ser etiquetat com "el nostre enemic públic internacional número u "per un funcionari de la CIA.[275] Aquestes tensions es van recuperar després a principis d'abril de 1986, quan va explotar una bomba en una discoteca de Berlín resultant en 63 militars nord-americans ferits i la mort d'un. Afirmant que hi havia "proves irrefutables" que Líbia havia dirigit el "bombardeig terrorista", Reagan va autoritzar l'ús de la força contra el país. A la tarda del 15 d'abril de 1986, els Estats Units van llançar una sèrie d' atacs aeris contra objectius terrestres a Líbia.[276][277]
La primera ministra britànica Margaret Thatcher va permetre a la Força Aèria dels Estats Units utilitzar les bases aèries britàniques per llançar l'atac, amb la justificació que el Regne Unit donava suport al dret nord-americà a l'autodefensa segons l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides.[277] L'atac va ser dissenyat per aturar la "capacitat d'exportar terrorisme" de Gaddafi, oferint-li "incentius i raons per alterar el seu comportament criminal".[276] El president es va dirigir a la nació des del Despatx Oval després que començessin els atacs, afirmant: "Quan els nostres ciutadans siguin atacats o maltractats a qualsevol part del món per ordre directa de règims hostils, respondrem mentre estigui a aquest despatx ".[277] L'atac va ser condemnat per molts països. Per un vot de 79 a favor, 28 en contra i 33 abstencions, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la resolució 41/38 que "condemna l'atac militar perpetrat contra la Jamahiriya àrab libia del poble socialista el 15 d'abril de 1986, que constitueix una violació de la Carta de les Nacions Unides i del dret internacional ".[278]
Immigració
[modifica]Reagan va signar la Llei de reforma i control de la immigració el 1986. Amb la llei es feia il·legal contractar o reclutar voluntàriament immigrants il·legals, obligava els empresaris a acreditar l'estat d'immigració dels seus empleats i concedia amnistia a aproximadament tres milions d'immigrants il·legals que havien entrat als Estats Units abans de l'1 de gener de 1982, i havia viscut al país contínuament. En signar l'acte en una cerimònia celebrada al costat de la recentment reformada Estàtua de la Llibertat, Reagan va dir, "Les disposicions de legalització d'aquest acte aniran molt per millorar la vida d'una classe d'individus que ara s'han d'amagar a l'ombra, sense accedir a molts dels beneficis d'una societat lliure i oberta. Molt aviat, molts dels aquests homes i dones seran capaços d'entrar a la llum del sol i, en última instància, si ho decideixen, poden convertir-se en nord-americans."[279] Reagan també va dir: "El programa de sancions empresarials és la clau de volta i l'element principal. Eliminarà l'incentiu per a la immigració il·legal eliminant les oportunitats laborals que atrauen els estrangers il·legals aquí."[279]
Assumpte Iran-Contra
[modifica]
El 1986, l'assumpte Iran-Contra es va convertir en un problema per a l'administració derivat de l'ús dels ingressos per la venda d'armes encobertes a l'Iran durant la guerra Iran-Iraq per finançar els rebels de la Contra que lluitaven contra el govern a Nicaragua, que havia estat específicament prohibit per un acte del Congrés.[280][281] L'afer es va convertir en un escàndol polític als Estats Units durant la dècada de 1980.[282] El Tribunal Internacional de Justícia, la jurisdicció de la qual va decidir el cas va ser disputada pels Estats Units,,[283] va dictaminar que els Estats Units havien violat el dret internacional i infringien els tractats a Nicaragua de diverses maneres.[284][285] Reagan va retirar posteriorment l'acord entre els Estats Units i el Tribunal Internacional de Justícia.[286]
El president Reagan va professar que desconeixia l'existència de la trama. Va obrir la seva pròpia investigació i va nomenar dos republicans i un demòcrata, John Tower, Brent Scowcroft i Edmund Muskie, respectivament, per investigar l'escàndol. La comissió no va poder trobar proves directes que Reagan tingués coneixement previ del programa, però el va criticar durament per la seva desvinculació de la gestió del seu personal, cosa que va fer possible el desviament de fons.[287] Un informe separat del Congrés va concloure que "si el president no tenia coneixement de què feien els seus assessors de seguretat nacional, hauria de tenir-ho".[287] La popularitat de Reagan va caure del 67% al 46% en menys d'una setmana, el descens més ràpid i significatiu que ha tingut mai un president.[288] L'escàndol va donar lloc a onze condemnes i catorze acusacions al personal de Reagan.[289]
Molts centreamericans critiquen Reagan pel seu suport als contres, qualificant-lo de fanàtic anticomunista, encegat pels abusos dels drets humans, mentre que altres diuen que va "salvar Amèrica Central"[290] Daniel Ortega, sandinista i president de Nicaragua, va dir que esperava que Déu perdonés a Reagan la seva "guerra bruta contra Nicaragua".[290]
El 1988, prop del final de la guerra Iran-Iraq, el creuer de míssils guiats de la Marina dels Estats Units, l'USS Vincennes, va disparar accidentalment conta el vol 655 de l'Iran Air, matant 290 passatgers civils. L'incident va empitjorar encara més les tenses relacions entre l'Iran i els Estats Units.[291]
Declivi de la Unió Soviètica i descongelació de les relacions
[modifica]
Fins a principis dels vuitanta, els Estats Units havien confiat en la superioritat qualitativa de les seves armes per espantar essencialment als soviètics, però l'escletxa s'havia reduït.[292] Tot i que la Unió Soviètica no va accelerar la despesa militar després de l'acumulació militar del president Reagan,,[293] les seves enormes despeses militars, en combinació amb l'agricultura col·lectivitzada i la fabricació planificada ineficient, van suposar una pesada càrrega per a l'economia soviètica. Al mateix temps, els preus del petroli el 1985 van caure a un terç del nivell anterior; el petroli era la principal font d'ingressos per exportacions soviètiques. Aquests factors van contribuir a una economia soviètica estancada durant el mandat de Mikhaïl Gorbatxov.[294]
Mentrestant, Reagan va intensificar la retòrica. En el seu famós discurs de 1983 als fonamentalistes religiosos, va exposar la seva estratègia per a la victòria. En primer lloc, va titllar el sistema soviètic d'"Imperi maligne" i d'un fracàs: la seva desaparició seria una sort de Déu per al món. En segon lloc, Reagan va explicar que la seva estratègia era una acumulació d'armes que deixaria els soviets molt enrere, sense més remei que negociar la reducció d'armes. Finalment, mostrant el seu característic optimisme, va elogiar la democràcia liberal i va prometre que aquest sistema acabaria triomfant sobre el comunisme soviètic.[295][296]
Reagan va apreciar el canvi revolucionari en la direcció de la política soviètica amb Mikhaïl Gorbatxov, i es va dirigir a la diplomàcia, amb la intenció d'encoratjar el líder soviètic a perseguir importants acords d'armament.[297] Ell i Gorbatxov van celebrar quatre conferències de cimeres entre 1985 i 1988: la primera a Ginebra, Suïssa, la segona a Reykjavík, Islàndia, la tercera a Washington, DC i la quarta a Moscou.[298] Reagan creia que si podia convèncer els soviètics perquè permetessin més democràcia i llibertat d'expressió, això conduiria a la reforma i al final del comunisme.[299] La cimera crítica es va celebrar a Reykjavík l'octubre de 1986, on es van reunir sols, amb traductors però sense ajudants. Per sorpresa del món i desgrat dels partidaris més conservadors de Reagan, van acordar abolir totes les armes nuclears. Gorbatxov va demanar llavors la fi de l'IDS. Reagan va dir que no, afirmant que només era defensiu i que compartiria els secrets amb els soviètics. No es va aconseguir cap acord.[300]
En declaracions al mur de Berlín el 12 de juny de 1987, cinc anys després de la seva primera visita a Berlín Occidental com a president, Reagan va desafiar a Gorbatxov a anar més enllà, dient: "Secretari general Gorbatxov, si busqueu la pau, si busqueu prosperitat per a la Unió Soviètica i Europa oriental, si busqueu la liberalització, vingueu aquí a aquesta porta! Sr. Gorbatxov, obriu aquesta porta! Sr. Gorbatxov, enderroqui aquest mur!" [301] Més tard, el novembre de 1989, les autoritats alemanyes de l'est van començar a permetre als ciutadans passar lliurement a través de punts de control fronterer,[302][303] i va començar a desmantellar el Mur el juny següent; ;[304][305] la seva demolició es va acabar el 1992.[304][305]
En la visita de Gorbatxov a Washington el desembre de 1987, ell i Reagan van signar a la Casa Blanca el Tractat de les Forces Nuclears de Rang Mitjà (Tractat INF), que va eliminar tota una classe d'armes nuclears.[306] Els dos líders van establir el marc per al Tractat Estratègic de Reducció d'Armes, o START I; Reagan va insistir que es canviés el nom del tractat, de converses de limitació d'armes estratègiques a converses de reducció d'armes estratègiques.[307]
Quan Reagan va visitar Moscou per la quarta cimera el 1988, els soviètics el van veure com una celebritat. Un periodista va preguntar al president si encara considerava la Unió Soviètica l'imperi malvat. "No", va respondre, "parlava d'una altra època, d'una altra època".[308] A petició de Gorbatxov, Reagan va pronunciar un discurs sobre els mercats lliures a la Universitat Estatal de Moscou.[309]
Salut
[modifica]A principis de la seva presidència, Reagan va començar a portar un audiòfon a mida, tecnològicament avançat, primer a l'orella dreta[310] i més tard a l'orella esquerra també.[311] La seva decisió de fer-se pública el 1983 pel fet de portar el petit dispositiu amplificador d'àudio va augmentar les seves vendes.[312]
El 13 de juliol de 1985, Reagan va ser operat a l'Hospital Naval de Bethesda per extirpar uns pòlips cancerosos del còlon. Va renunciar al poder presidencial al vicepresident durant vuit hores en un procediment similar tal com es va esbossar a la 25a Esmena, que va evitar específicament invocar.[313] La cirurgia va durar poc menys de tres hores i va tenir èxit.[314] Reagan va reprendre els poders de la presidència més tard aquell mateix dia.[315] L'agost d'aquest mateix any, va ser sotmès a una operació per eliminar les cèl·lules canceroses de la pell del nas.[316] A l'octubre, es van detectar més cèl·lules de càncer de pell al nas i es van eliminar.[317]
El gener de 1987, Reagan va ser operat d'una engrandiment de la pròstata que va causar més preocupacions per la seva salut. No es van trobar creixements cancerosos i no va ser sedat durant l'operació.[318] El juliol d'aquell any, als 76 anys, se li va sotmetre a una tercera operació de càncer de pell al nas.[319]
El 7 de gener de 1989, Reagan va ser operat al Walter Reed Army Medical Center per reparar la contractura de Dupuytren del dit anular de la mà esquerra. La cirurgia va durar més de tres hores i es va realitzar sota anestèsia regional.[320]
Poder judicial
[modifica]Durant la campanya presidencial del 1980, Reagan es va comprometre a nomenar la primera jutgessa del Tribunal Suprem si li donés l'oportunitat[321] Aquesta oportunitat va arribar durant el seu primer any de mandat quan el jutge associat Potter Stewart es va retirar; Reagan va seleccionar Sandra Day O'Connor, que va ser confirmada per unanimitat pel Senat. En el seu segon mandat, Reagan va tenir tres oportunitats per ocupar una vacant del Tribunal Suprem. Quan el jutge en cap Warren E. Burger es va retirar el setembre de 1986, Reagan va nomenar el jutge adjunt titular William Rehnquist per succeir Burger com a jutge en cap (el nomenament d'un jutge associat titular com a jutge en cap està subjecte a un procés de confirmació separat). Després, després de la confirmació de Rehnquist, el president va anomenar Antonin Scalia per ocupar la consegüent vacant de justícia associada.[322] L'última oportunitat de Reagan per ocupar una vacant va sorgir a mitjan 1987 quan el jutge associat Lewis F. Powell Jr. va anunciar la seva intenció de retirar-se. Reagan va escollir inicialment el jurista conservador Robert Bork per succeir Powell. Els grups civils i de drets de les dones i els demòcrates del Senat van oposar fermament a la nominació de Bork.[323] Aquell octubre, després d'un conflictiu debat al Senat, la nominació va ser rebutjada per una votació nominal de 42 a 58.[324] Poc després, Reagan va anunciar la seva intenció de nomenar Douglas Ginsburg per al Tribunal. No obstant això, abans que el seu nom fos presentat al Senat, Ginsburg es va retirar de la seva consideració.[325] Anthony Kennedy va ser nominat posteriorment i confirmat com a successor de Powell.[326]
Juntament amb els seus quatre nomenaments al Tribunal Suprem, Reagan va nomenar 83 jutges als tribunals d'apel·lació dels Estats Units i 290 jutges als tribunals de districte dels Estats Units. A principis de la seva presidència, Reagan va nomenar Clarence M. Pendleton Jr. de San Diego com el primer afroamericà a presidir la Comissió de Drets Civils dels Estats Units. Pendleton va intentar orientar la comissió cap a una direcció conservadora en línia amb les opinions de Reagan sobre la política de drets socials i civils durant el seu mandat des del 1981 fins a la seva sobtada mort el 1988. Pendleton aviat va despertar la ira de moltes defensores dels drets civils i feministes quan va ridiculitzar la comparació de proposta de sou com a propi dels "Looney Tunes".[327][328][329]
Post-presidència (1989-2004)
[modifica]Assalt
[modifica]El 13 d'abril de 1992, Reagan va ser agredit per un manifestant antinuclear durant un discurs de dinar mentre acceptava un premi de l' Associació Nacional de Radiodifusors de Las Vegas.[330] El manifestant, Richard Springer, va destrossar una estàtua de cristall d'una àguila de 61 de 14 quilos que les emissores havien donat a l'expresident. Uns fragments de vidre voladors van colpejar Reagan, però no va resultar ferit. Utilitzant les credencials dels mitjans de comunicació, Springer tenia la intenció d'anunciar els plans governamentals per a una prova d'armes nuclears subterrànies al desert del Nevada l'endemà.[331] Springer va ser el fundador d'un grup antinuclear anomenat 100th Monkey. Després de la seva detenció per càrrecs d'assalt, un portaveu del Servei Secret no va poder explicar com Springer va superar els agents federals que custodiaven la vida de Reagan en tot moment.[332] Més tard, Springer es va declarar culpable per reduir càrrecs i va dir que no havia volgut ferir Reagan amb les seves accions. Es va declarar culpable d'un delicte del delicte federal d'interferir amb el Servei Secret, però es van retirar altres càrrecs per agressió i resistència als agents.[333]
Parlar en públic
[modifica]
Després de deixar el càrrec el 1989, els Reagans van comprar una casa a Bel Air, Los Angeles, a més del Reagan Ranch de Santa Bàrbara. Assistien regularment a Bel Air Church[334] i ocasionalment feien aparicions en nom del Partit Republicà; Reagan va pronunciar un discurs ben rebut a la Convenció Nacional Republicana del 1992.[335] Anteriorment, el 4 de novembre de 1991 es va dedicar i obrir al públic la Biblioteca Presidencial Ronald Reagan. Cinc presidents i sis primeres dames van assistir a les cerimònies de dedicació, marcant la primera vegada que cinc presidents es van reunir al mateix lloc.[336] Reagan va continuar parlant públicament a favor del Brady Bill;[337] una esmena constitucional que requereix un pressupost equilibrat ; i la derogació de la 22a Esmena, que prohibeix a qualsevol persona exercir més de dos mandats com a president.[338] El 1992 Reagan va establir el Premi a la Llibertat Ronald Reagan amb la recentment creada Fundació Presidencial Ronald Reagan.[339] El seu últim discurs públic es va produir el 3 de febrer de 1994, durant un homenatge a Washington, DC; la seva última gran aparició pública va ser al funeral de Richard Nixon el 27 d'abril de 1994.
Malaltia d'Alzheimer
[modifica]Anunci i reacció (1994)
[modifica]
A l'agost de 1994, a l'edat de 83 anys, a Reagan se li va diagnosticar la malaltia d'Alzheimer,[340] una malaltia neurodegenerativa incurable que destrueix les cèl·lules cerebrals i, finalment, provoca la mort.[340][341] El novembre d'aquest mateix any, va informar la nació del diagnòstic mitjançant una carta manuscrita,[340] escrivint en part:
| « | Recentment m'han dit que sóc un dels milions d'americans afectats per la malaltia d'Alzheimer ... De moment em sento bé. Tinc la intenció de viure la resta dels anys que Déu em doni en aquesta terra fent les coses que sempre he fet ... Ara començo el viatge que em conduirà al capvespre de la meva vida. Sé que per a Amèrica sempre hi haurà un matí brillant per davant. Gràcies amics meus. Que Déu us beneeixi sempre.[342] | » |
Després del seu diagnòstic, les cartes de suport dels benvolguts van arribar a la seva casa de Califòrnia.[343] No obstant això, també es va especular sobre quant de temps Reagan havia demostrat símptomes de degeneració mental.[344] En una recepció als alcaldes del juny de 1981, poc després de l'intent d'assassinat, Reagan va saludar el seu secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà, Samuel Pierce, dient: "Com esteu, senyor alcalde? Com estan les coses a la vostra ciutat?",[345][346] tot i que més tard es va adonar del seu error.[347] En un llibre del 2011 titulat My Father at 100, Ron, el fill de Reagan, va dir que havia sospitat dels primers signes de demència del seu pare ja el 1984;[348][349] una denúncia que va desencadenar una furiosa resposta del seu germà, Michael, que l'acusava de "vendre el seu pare per vendre llibres".[350] Ron més tard temperaria les seves afirmacions, dient al New York Times que no creia que el seu pare estigués realment inhibit per l'Alzheimer mentre estava al càrrec, només que "probablement la malaltia estava present en ell", durant anys abans dels seus diagnòstics de 1994.[351] Al seu llibre Reporting Live, ex corresponsal de la Casa Blanca de la CBS, Lesley Stahl va explicar que en la seva última reunió amb el president el 1986, Reagan no semblava saber qui era. Stahl va escriure que va estar a punt d'informar que Reagan era senil, però al final de la reunió havia recuperat la seva alerta.[352]
Els experts mèdics han refutat àmpliament les observacions que Reagan va patir Alzheimer mentre encara estava al càrrec, inclosos els molts metges que van tractar Reagan durant i després de la seva presidència.[353][354][355] Respecte a la seva competència mental mentre estava al càrrec, els quatre metges de la Casa Blanca de Reagan van afirmar que mai van tenir cap preocupació "fins i tot amb la perspectiva del" diagnòstic de l'expresident.[355] El neurocirurgià Daniel Ruge, que va exercir de metge al president del 1981 al 1985, va dir que mai no va detectar signes de la malaltia mentre parlava gairebé tots els dies amb Reagan.[356] John E. Hutton, que va servir del 1985 al 1989, va dir que el president "absolutament" no "presentava signes de demència ni d'Alzheimer".[355] Tot i que tots coneixien la malaltia, cap dels metges de la Casa Blanca de Reagan era un expert en Alzheimer específicament; un especialista extern que va revisar els registres mèdics i públics de Reagan va estar d'acord amb la conclusió que no presentava signes de demència durant la seva presidència.[353] Els metges de Reagan van dir que va començar a presentar símptomes evidents de la malaltia a finals de 1992[357] o 1993,[355] diversos anys després d'haver deixat el càrrec. Un exemple pot incloure's quan Reagan va repetir un brindis amb Margaret Thatcher, amb paraules i gestos idèntics, a la festa del seu 82è aniversari, el 6 de febrer de 1993.[358]Lawrence Altman (MD) del The New York Times, tot assenyalant que "la línia entre el simple oblit i el començament de l'Alzheimer pot ser difusa",[355] en revisar els registres mèdics de Reagan i entrevistar els seus metges, van acordar que no semblava haver-hi signes de demència mentre estava al càrrec.[354] Altres membres del personal, ex ajudants i amics van dir que no veien cap indici d'Alzheimer mentre era president. Reagan sí que va experimentar fallides de memòria ocasionals, sobretot amb noms.[355]
Reagan va patir un episodi de traumatisme cranial el juliol de 1989, cinc anys abans del seu diagnòstic. Després de caure d'un cavall a Mèxic, es va trobar un hematoma subdural que es va tractar quirúrgicament a la fi de l'any.[340][341] Nancy Reagan, citant el que els metges li van dir, va afirmar que la caiguda del seu marit el 1989 va accelerar l'aparició de la malaltia d'Alzheimer,[341] encara que no s'ha demostrat de manera concloent que les lesions cerebrals agudes accelerin l'Alzheimer o la demència.[359][360] Ruge va dir que era possible que l'accident de cavall afectés la memòria de Reagan.[357]
Progressió (1994-2004)
[modifica]Amb el pas dels anys, la malaltia d'Alzheimer va destruir lentament la capacitat mental de Reagan.[355] Va ser capaç de reconèixer només algunes persones, inclosa la seva dona, Nancy.[355] No obstant això, es va mantenir actiu; passejava pels parcs propers a casa i per les platges, jugava a golf regularment i fins al 1999 anava sovint a la seva oficina a la propera Century City.[355]
Reagan va patir una caiguda a la seva casa de Bel Air el 13 de gener de 2001, provocant un trencament del maluc.[361] La fractura es va reparar l'endemà,[362] i Reagan, de 89 anys, va tornar a casa més tard aquella setmana, tot i que s'enfrontava a una teràpia física difícil a casa.[363] El 6 de febrer de 2001, Reagan va arribar als 90 anys, convertint-se en el tercer president dels Estats Units després de fer-ho John Adams i Herbert Hoover.[364] Les aparicions públiques de Reagan es van fer molt menys freqüents amb la progressió de la malaltia i, com a resultat, la seva família va decidir que viuria en un tranquil aïllament amb la seva dona Nancy. Li va dir a Larry King de la CNN el 2001, a molt pocs visitants se'ls va permetre veure el seu marit perquè creia que "Ronnie voldria que la gent el recordés tal com era".[365] Després del diagnòstic i la mort del seu marit, Nancy Reagan es va convertir en una defensora de la investigació de les cèl·lules mare, afirmant que podria conduir a la cura de l'Alzheimer.[366]
Mort i funeral
[modifica].jpg)
Reagan va morir de pneumònia, complicada per la malaltia d'Alzheimer[367] a casa seva al districte de Bel Air de Los Angeles, Califòrnia, la tarda del 5 de juny de 2004.[368] Poc temps després de la seva mort, Nancy Reagan va publicar un comunicat dient: "La meva família i jo voldríem que el món sabés que el president Ronald Reagan ha mort després de deu anys de malaltia d'Alzheimer als 93 anys. Agraïm les oracions de tothom".[368] En declaracions a París, França, el president George W. Bush va qualificar la mort de Reagan d '"una hora trista a la vida d'Amèrica"[369] També va declarar l'11 de juny dia nacional de dol.[370]
El cos de Reagan va ser traslladat al tanatori Kingsley and Gates de Santa Mònica, Califòrnia, on els benvolguts van retre homenatge posant flors i banderes americanes a la gespa[371] El 7 de juny, el seu cos va ser traslladat a la Biblioteca Presidencial Ronald Reagan, on es va celebrar un breu funeral familiar, dirigit pel pastor Michael Wenning. El cos de Reagan va reposar reposat al vestíbul de la Biblioteca fins al 9 de juny; més de 100.000 persones van veure el fèretre.[372] El 9 de juny, el cos de Reagan va ser traslladat a Washington, DC, on es va convertir en el desè president nord-americà que es dipositava a la rotonda del Capitoli dels Estats Units; [373] en trenta-quatre hores, 104.684 persones van passar pel fèretre.[374]
L'11 de juny es va celebrar un funeral d'estat a la catedral nacional de Washington, presidit pel president George W. Bush. Els elogis van ser pronunciats per l'ex primera ministre britànica Margaret Thatcher,[375] l'ex primer ministre canadenc Brian Mulroney, i l'expresident George H.W. Bush i el president George W. Bush. També hi van assistir Mikhaïl Gorbatxov i molts líders mundials, inclòs el primer ministre britànic Tony Blair; el príncep Carles, en representació de la seva mare la reina Elisabet II; el canceller alemany Gerhard Schröder; el primer ministre italià, Silvio Berlusconi; i els presidents interins Hamid Karzai de l'Afganistan i Ghazi al-Yawer de l'Iraq.[376]
Després del funeral, la comitiva de Reagan va tornar a la biblioteca presidencial de Ronald W. Reagan a Simi Valley, Califòrnia, on es va celebrar un altre servei, i el president Reagan va ser enterrat.[377] En el moment de la seva mort, Reagan era el president més longeu de la història dels Estats Units, després d'haver viscut 93 anys i 120 dies (2 anys, 8 mesos i 23 dies més que John Adams, a qui va superar el registre). També va ser el primer president dels Estats Units a morir al segle xxi. El lloc d'enterrament de Reagan està inscrit amb les paraules que va pronunciar a l'obertura de la Biblioteca Presidencial de Ronald Reagan: “Sé en el meu cor que l'home és bo, que allò que és correcte sempre acabarà triomfant i que hi ha un propòsit i un valor per a tots la vida ".[378]
Llegat
[modifica].jpg)
Des que Reagan va deixar el càrrec el 1989, s'ha produït un debat substancial entre estudiosos, historiadors i el públic en general al voltant del seu llegat.[379] Els partidaris han assenyalat una economia més eficient i pròspera com a resultat de les polítiques econòmiques de Reagan,[380] un triomf la política exterior, incloent un final pacífic de la Guerra Freda,[381] i una restauració de l'orgull i la moral nord-americana.[135] Els defensors diuen que tenia un amor apassionat i apassionat pels Estats Units que va restablir la fe en el somni americà,[382] després d'un declivi de la confiança i el respecte propi dels Estats Units sota el dèbil lideratge percebut de Jimmy Carter, particularment durant la crisi dels ostatges a l'Iran, així com la seva perspectiva tètrica i trista sobre el futur dels Estats Units durant les eleccions del 1980.[383] Els crítics assenyalen que les polítiques econòmiques de Reagan van provocar un augment dels dèficits pressupostaris,,[173] una bretxa més gran en la riquesa i un augment de les persones sense llar[182] i que l'assumpte Iran-Contra va reduir la credibilitat nord-americana.[384]
Les opinions sobre el llegat de Reagan entre els principals responsables polítics i periodistes del país també difereixen. Edwin Feulner, president de The Heritage Foundation, va dir que Reagan "va ajudar a crear un món més segur i lliure" i va dir de les seves polítiques econòmiques: "Va prendre una Amèrica amb" malestar " ... i va fer creure als seus ciutadans de nou en el seu destí." [385] No obstant això, Mark Weisbrot, codirector del Centre d'Investigacions Econòmiques i Polítiques, va afirmar que les "polítiques econòmiques de Reagan eren majoritàriament un fracàs",[386] mentre que Howard Kurtz del The Washington Post va opinar que Reagan era "una figura molt més controvertida en el seu temps del que suggeririen els òbits en gran manera de la televisió".[387]
Tot i el debat continuat al voltant del seu llegat, molts erudits conservadors i liberals coincideixen a dir que Reagan ha estat el president més influent des de Franklin D. Roosevelt, deixant la seva empremta en la política, la diplomàcia, la cultura i l'economia nord-americanes a través de la seva comunicació eficaç i el seu compromís pragmàtic.[388] Tal com va resumir l'historiador britànic MJ Heale, des que Reagan va deixar el càrrec, els historiadors han arribat a un ampli consens en què va rehabilitar el conservadorisme, va girar la nació cap a la dreta, va practicar un conservadorisme pragmàtic que equilibrava la ideologia i les restriccions de la política, va revifar la fe a la presidència i l'excepcionalitat nord-americana, i va contribuir a la victòria a la Guerra Freda.[389][390]
Guerra Freda
[modifica]El 2017, una enquesta C-SPAN a acadèmics va classificar Reagan en termes de lideratge en comparació amb els 42 presidents. Va ocupar el lloc nou de les relacions internacionals.[391][392]
El principal assoliment de Reagan va ser el final de la Guerra Freda quan va deixar el càrrec. A més, l'URSS i els moviments comunistes patrocinats per la Unió Soviètica a tot el món s'estaven desfent, i es van esfondrar completament tres anys després d'abandonar el càrrec. Els Estats Units es van convertir així en l'única superpotència. Els seus admiradors diuen que va guanyar la Guerra Freda.[393] Després de 40 anys d'alta tensió, l'URSS es va retirar en els darrers anys del segon mandat de Reagan. El 1989, el Kremlin va perdre el control de tots els seus satèl·lits d'Europa de l'Est. El 1991, el comunisme va ser enderrocat a l'URSS i el 26 de desembre de 1991 la Unió Soviètica va deixar d'existir. Els estats resultants no representaven cap amenaça per als Estats Units. El paper exacte de Reagan es debat, i molts creuen que les polítiques de defensa de Reagan, les polítiques econòmiques, les polítiques militars i la retòrica de línia dura contra la Unió Soviètica i el comunisme, juntament amb les seves cimeres amb el secretari general Gorbatxov, van tenir un paper important en acabar la Guerra Freda.[181][297]
Va ser el primer president que va rebutjar la contenció i la distensió i va posar en pràctica el concepte que la Unió Soviètica podia ser derrotada en lloc de simplement negociar-la, una estratègia post-Détente,[297] una convicció que va ser reivindicada per Guennadi Gueràssimov, el portaveu del ministeri de Gorbatxov, que va dir que la Iniciativa de Defensa Estratègica era un "xantatge molt reeixit ... L'economia soviètica no podia suportar aquesta competència".[394] La retòrica agressiva de Reagan cap a la URSS va tenir efectes mixtos; Jeffery W. Knopf observa que ser etiquetat com a "malvat" probablement no va fer cap diferència per als soviètics, sinó que va animar els ciutadans d'Europa de l'Est contraris al comunisme.[297]
El secretari general Gorbatxov va dir sobre el paper de la Guerra Freda del seu antic rival: "[Era] un home que va contribuir a la fi de la Guerra Freda",[395] i el va considerar "un gran president".[395] Gorbatxov no reconeix una victòria o pèrdua a la guerra, sinó un final pacífic; va dir que no es va intimidar amb la dura retòrica de Reagan.[396] Margaret Thatcher, ex primera ministre del Regne Unit, va dir sobre Reagan: "va advertir que la Unió Soviètica tenia un impuls insaciable pel poder militar ... però també va intuir que els fracassos sistèmics eren impossibles de reformar. . "[397] Més tard, va dir: "Ronald Reagan tenia una pretensió més alta que qualsevol altre líder per haver guanyat la guerra freda per la llibertat i ho va fer sense que es dispari un tret."[398] Brian Mulroney, antic primer ministre del Canadà va dir: "Entra a la història com un actor fort i dramàtic [a la Guerra Freda]".[399] L'expresident polonès Lech Wałęsa va reconèixer: "Reagan va ser un dels líders mundials que va contribuir de manera important al col·lapse del comunisme".[400] El professor Jeffrey Knopf ha argumentat que el lideratge de Reagan va ser només una de les causes del final de la Guerra Freda.[297] La política de contenció del President Harry S. Truman també es considera una força darrere de la caiguda de l'URSS, i la invasió soviètica de l'Afganistan va soscavar el propi sistema soviètic.[401]
Llegat nacional i polític
[modifica].jpg)
Reagan va reformar el partit republicà, va dirigir el moviment conservador modern i va alterar la dinàmica política dels Estats Units.[402] Més homes van votar republicans sota Reagan, i Reagan va aprofitar els votants religiosos.[402] Els anomenats "Demòcrates Reagan" van ser el resultat de la seva presidència.[402]
Després de deixar el càrrec, Reagan es va convertir en una influència icònica dins del partit republicà.[403] Les seves polítiques i creences han estat invocades amb freqüència pels candidats a la presidència republicana des del 1988.[27] Els candidats a la presidència republicana del 2008 no van ser una excepció, ja que pretenien comparar-se a ell durant els debats primaris, fins i tot imitant les seves estratègies de campanya.[404] El candidat republicà John McCain va dir amb freqüència que va arribar al càrrec com a "soldat de peu a la Revolució Reagan.[405] La declaració més famosa de Reagan sobre el paper d'un govern més petit era que "el govern no és una solució al nostre problema, el govern és el problema".[417] L' elogi pels èxits de Reagan va formar part de la retòrica estàndard del GOP un quart de segle després de la seva jubilació. El periodista del Washington Post, Carlos Lozada, va assenyalar com els principals candidats republicans de la cursa presidencial del 2016 van adoptar el "culte estàndard del GOP Gipper".[406]
El període de la història nord-americana més dominat per Reagan i les seves polítiques relacionades amb els impostos, el benestar, la defensa, la justícia federal i la Guerra Freda es coneix avui com l'era Reagan. Aquest període va emfatitzar que la conservadora "Revolució Reagan", liderada per Reagan, va tenir un impacte permanent sobre els Estats Units en la política interior i exterior. L'administració de Bill Clinton es tracta sovint com una extensió de l'era Reagan, com també ho és l'administració de George W. Bush.[407] L'historiador Eric Foner va assenyalar que la candidatura d'Obama el 2008 "va despertar molts pensaments desitjosos entre els que anhelaven un canvi després de gairebé trenta anys de reaganisme".[408]
Imatge cultural i política
[modifica]| Data | Esdeveniment | Aprovació (%) | Rebuig (%) |
|---|---|---|---|
| 30 de març de 1981 | Tirotejat per Hinckley | 73 | 19 |
| 22 de gener de 1983 | Alt desocupació | 42 | 54 |
| 26 d'abril de 1986 | Atemptat contra Líbia | 70 | 26 |
| 26 de febrer de 1987 | Assumpte Iran-Contra | 44 | 51 |
| 27-29 de desembre de 1988 [409] | Gairebé final de la presidència | 63 | 29 |
| N/A | Mitjana professional | 57 | 39 |
| 30 de juliol del 2001 | (Retrospectiva)[410] | 64 | 27 |
Segons el columnista Chuck Raasch, "Reagan va transformar la presidència nord-americana de maneres que només uns pocs han estat capaços de fer".[411] Va redefinir l'agenda política de l'època, defensant impostos més baixos, una filosofia econòmica conservadora i un militarisme més fort.[412] El seu paper a la Guerra Freda va millorar encara més la seva imatge com un tipus de líder diferent".[413][414]L'estil avuncular, l'optimisme i el comportament de la gent senzilla" de Reagan també el van ajudar a convertir la "governació en una forma d'art".[182]
La popularitat de Reagan ha augmentat des del 1989. Quan Reagan va deixar el càrrec el 1989, una enquesta de la CBS va indicar que tenia una qualificació d'aprovació del 68 per cent. Aquesta xifra va igualar la qualificació d'aprovació de Franklin D. Roosevelt (i posteriorment va ser igualada per Bill Clinton), com la qualificació més alta d'un president que sortia a l'era moderna.[2] Les enquestes de Gallup el 2001, 2007 i 2011 el van classificar com a número u o número dos quan es va demanar als corresponsals el màxim president de la història.[415] Reagan es va classificar en el tercer lloc dels presidents de la Segona Guerra Mundial en una enquesta de 2007 de Rasmussen Reports, cinquè en una enquesta de l'ABC del 2000, novè en una altra enquesta de 2007 de Rasmussen i vuitè en una enquesta de finals del 2008 del diari britànic The Times.[416][417][418] En un Siena College enquesta de més de 200 historiadors, però, Reagan va ocupar el setzè de 42.[419][420] Mentre que el debat sobre el llegat de Reagan està en curs, el Anual 2009 C-SPAN Enquesta dels líders presidencials classificava Reagan el desè president més gran. L'enquesta a historiadors destacats va classificar Reagan amb el número 11 el 2000.[421]
El 2011, l'Institut per a l'Estudi de les Amèriques va publicar la primera enquesta acadèmica britànica per avaluar els presidents dels Estats Units. Aquesta enquesta d'especialistes britànics en història i política dels Estats Units va situar Reagan com el vuitè president dels Estats Units.[422]
La capacitat de Reagan de parlar de qüestions substancials amb termes comprensibles i de centrar-se en les principals preocupacions nord-americanes li va valer el elogiós sobrenom "The Great Communicator"".[423][424][425] D'això, Reagan va dir: "Vaig guanyar el sobrenom de gran comunicador. Però mai no vaig pensar que fos el meu estil el que marqués la diferència: era el contingut. No era un gran comunicador, però vaig comunicar grans coses."[426] La seva edat i el seu discurs suau li van donar una càlida imatge avi.[427][428][429]
Reagan també va guanyar el sobrenom de "el president del tefló", ja que les percepcions públiques d'ell no van quedar tacades per les controvèrsies que van sorgir durant la seva administració[430] Segons Patricia Schroeder, congressista de Colorado, que va encunyar la frase, l'epítet es referia a la capacitat de Reagan de "fer gairebé qualsevol cosa i no culpar-se'n".[431]
La reacció del públic a Reagan sempre va ser mixta. Va ser el president més antic fins aquell moment i va rebre el suport de votants joves, que van iniciar una aliança que va traslladar molts d'ells al Partit Republicà.[432] Reagan no va sortir bé amb els grups minoritaris en termes d'aprovació, especialment els afroamericans. No obstant això, el seu suport a Israel durant tota la seva presidència li va valer el suport de molts jueus.[433] Va destacar els valors familiars en les seves campanyes i durant la seva presidència, tot i que va ser el primer president que es va divorciar.[434] La combinació de l'estil de parla de Reagan, el patriotisme descarat, les habilitats de negociació, així com el seu intel·ligent ús dels mitjans de comunicació, van tenir un paper important en la definició dels anys vuitanta i el seu futur llegat.[435]
Se sabia que Reagan feia bromes amb freqüència durant la seva vida, mostrava humor durant tota la seva presidència,[436] i era famós pels seus contes.[437] Els seus nombrosos acudits i línies senzilles han estat etiquetats com a "clàssics" i "llegendaris"[438] Entre els seus acudits més notables hi havia un referent a la Guerra Freda. Com a prova de micròfon en preparació del discurs setmanal de la ràdio a l'agost de 1984, Reagan va fer la següent broma: "Els meus companys nord-americans, em complau dir-vos avui que he signat una legislació que prohibirà Rússia per sempre. Comencem a bombardejar a cinc minuts"[439] El sentit de l'humor de Reagan també va ser observat per centenars d'americans a la base aèria nord-americana de Tempelhof, el 12 de juny de 1987. Mentre feia un discurs celebrant el 750è aniversari de Berlín, va aparèixer un globus a la primera fila. Sense perdre el ritme, Reagan va fer una broma "em trobava a faltar", una referència al seu anterior intent d'assassinat el 1981.[440] L'exassistent David Gergen va comentar: "Era aquest humor ... que crec que va agradar a Reagan."[234]
Reagan també tenia la capacitat d'oferir consol i esperança a la nació en conjunt en moments de tragèdia. Després de la desintegració del transbordador espacial Challenger el 28 de gener de 1986.[441] El vespre del desastre, Reagan es va dirigir a la nació, dient: "El futur no pertany als dèbils; pertany als valents ... No els oblidarem mai, ni l'última vegada que els hem vist, aquest matí, mentre es preparaven per al seu viatge i s'acomiadaven i "lliscaven els bruts vincles de la Terra" per "tocar la cara de Déu".[442]
Honors
[modifica]Reagan va rebre diversos premis en els seus anys pre i postpresidencial. Després de la seva elecció com a president, Reagan va rebre una pertinença d'or per tota una vida als Screen Actors Guild, va ser inclòs al Saló de la Fama de l'Associació Nacional d'Oradors,[443] i va rebre el Premi de Sylvanus Thayer de les Acadèmies Militars dels Estats Units.[444]
El 1981, Reagan va ser nomenat guanyador de l'Acadèmia Lincoln d'Illinois i va ser guardonat amb l'Ordre de Lincoln (el màxim honor de l'estat) pel governador d'Illinois a l'àrea de govern.[445] El 1982 va rebre la "Medalla al servei distingit" per la Legió Americana perquè la seva màxima prioritat era la defensa nacional.[446] El 1983, va rebre la màxima distinció de l'Associació Scout del Japó, el Premi Faisà d'Or.[447] El 1989, Reagan va ser nomenat cavaller honorari Gran Creu de l'Ordre del Bany, un dels màxims ordres britànics. Això li va donar dret a l'ús de les lletres post-nominals "GCB", però, com a estranger, no podia ser referit com "Sir Ronald Reagan". Només dos presidents dels Estats Units han rebut aquest honor des que van arribar al càrrec: Reagan i George HW Bush;[448] Dwight D. Eisenhower el rebre el seu abans de ser president en la seva condició de general després de la Segona Guerra Mundial. Reagan també va ser nomenat membre honorari del Keble College, a Oxford. El Japó li va concedir el Gran Cordó de l'Ordre del Crisantem el 1989; va ser el segon president dels Estats Units a rebre l'ordre i el primer a rebre-la per motius personals, ja que Eisenhower la va rebre com a commemoració de les relacions nord-americanes.[449] El 1990, Reagan va obtenir el màxim premi d'honor de la WPPAC perquè va signar el tractat de les forces nuclears de rang mitjà amb Mikhaïl Gorbatxov (aleshores president de Rússia), posant fi a la guerra freda.[450][451]
El 18 de gener de 1993, Reagan va rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat (atorgada amb distinció), el màxim honor que els Estats Units poden atorgar, del president George H.W. Bush, el seu vicepresident i successor.[452] Reagan també va rebre la Medalla Senatorial Republicana de la Llibertat, el màxim honor atorgat pels membres republicans del Senat.[453]
El 87è aniversari de Reagan el 1998, l'aeroport nacional de Washington va passar a denominar-se aeroport nacional Wasshington Ronald Reagan mitjançant un projecte de llei signat en llei pel president Bill Clinton. Aquell any es va dedicar a Washington, DC el Ronald Reagan Building and International Trade Center.[454] Va ser un dels 18 inclosos a l'enquesta sobre homes i dones més admirats del segle XX de Gallup, a partir d'una enquesta duta a terme als EUA el 1999; dos anys més tard, l'USS Ronald Reagan va ser batejat per Nancy Reagan i la Marina dels Estats Units. És un dels pocs vaixells de la Marina batejats en honor a una persona viva i el primer portaavions em ser nomenat en honor d'un expresident viu.[455]
El 1998 la Fundació Memorial de la Marina dels Estats Units va atorgar a Reagan el premi Naval Heritage pel seu suport a la Marina i als militars nord-americans tant en la seva carrera cinematogràfica com durant la seva presidència.[456]
El Congrés va autoritzar la creació de la casa infantil Ronald Reagan a Dixon, Illinois, el 2002, pendent de la compra federal de la propietat.[457] El 16 de maig d'aquell any, Nancy Reagan va acceptar la Medalla d'Or del Congrés, el màxim honor civil atorgat pel Congrés, en nom del president i ella mateixa.[458]
Després de la mort de Reagan, el Servei Postal dels Estats Unitss va emetre el 2005 un segell commemoratiu del president Ronald Reagan.[459] Més endavant, la CNN, juntament amb els editors de la revista Time, el van nomenar la "persona més fascinant" de la primers 25 anys de la xarxa";[460] Time n'apareix un Reagan de les 100 persones més importants de segle 20 també.[461] El Discovery Channel va demanar als seus espectadors que votessin per The Greatest American el juny del 2005; Reagan es va situar en primer lloc, per davant d'Abraham Lincoln i Martin Luther King Jr.[462]
El 2006, Reagan va ser ingressat al Saló de la Fama de Califòrnia, situat al The California Museum.[463] Cada any a partir del 2002, els governadors de Califòrnia, Gray Davis i Arnold Schwarzenegger, van proclamar el 6 de febrer el "Dia de Ronald Reagan" a l'estat de Califòrnia en honor del seu predecessor més famós.[464] El 2010, Schwarzenegger va signar el projecte de llei del Senat 944, escrit pel senador George Runner, per fer cada 6 de febrer el dia de Ronald Reagan a Califòrnia.[465]
El 2007, el president polonès Lech Kaczyński va conferir pòstumament a Reagan la màxima distinció polonesa, l'Orde de l'Àguila Blanca, dient que Reagan havia inspirat el poble polonès a treballar pel canvi i ajudava a desbancar el règim comunista repressiu; Kaczyński va dir que "no hauria estat possible si no fos per la mentalitat dura, la determinació i el sentiment de missió del president Ronald Reagan"[466] Reagan va donar suport a la nació de Polònia durant tota la seva presidència, donant suport al moviment anticomunista de Solidaritat, juntament amb el papa Joan Pau II; [467] el parc Ronald Reagan, un equipament públic a Gdańsk, va ser nomenat en honor seu.
El 3 de juny de 2009, Nancy Reagan va desvelar una estàtua del seu difunt marit a la rotonda del Capitoli dels Estats Units. L'estàtua representa l'estat de Califòrnia a la col·lecció National Statuary Hall. Després de la mort de Reagan, els dos grans partits polítics nord-americans van acordar erigir una estàtua de Reagan en lloc de la de Thomas Starr King.[468] El dia abans, el president Obama va signar la llei de la Ronald Reagan Centennial Commission Act, que va establir una comissió per planificar activitats amb motiu del proper centenari del naixement de Reagan.[469] El Dia de la Independència de 2011 es va presentar una estàtua a Reagan davant de l'ambaixada dels Estats Units a Londres. Se suposava que va assistir a la inauguració la dona de Reagan, Nancy, però no hi va assistir; l'exsecretària d'Estat Condoleezza Rice va prendre el seu lloc i va llegir una declaració en nom seu. L'amiga del president Reagan i primer ministre britànic durant la seva presidència, Margaret Thatcher, tampoc no va poder assistir a causa d'una salut fràgil.[470]
El novembre de 2018, un llargmetratge anomenat Reagan va rebre finançament de TriStar Global Entertainment amb Dennis Quaid interpretant Reagan.[471][472] Aquesta seria la segona vegada que Quaid retratava un president dels EUA.[473] Reagan tenia previst començar el rodatge el maig del 2020, però es va ajornar a causa de la pandèmia de la COVID-19.[474]
Galeria
[modifica]-
c. 1916–17. A la imatge des de l'esquerra: el pare Jack, el germà gran Neil, Reagan (amb el tall de cabell "Dutchboy") i la mare Nelle -
Anys 1920. Quan era adolescent, a Dixon, Illinois -
. Presentant General Electric Theater -
1976. A casa seva al Rancho del Cielo -
1985. El seu segon retrat presidencial
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Murse, Tom. «The Most Lopsided Presidential Elections in U.S. History: How a Landslide is Measured». ThoughtCo, 28-01-2019. Arxivat de l'original el 15 d’octubre 2018. [Consulta: 9 març 2019].
- ↑ 2,0 2,1 «A Look Back At The Polls». CBS News. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2018. [Consulta: 15 maig 2015].
- ↑ 3,0 3,1 «Main Street Historic District, National Register of Historic Places Nomination Form». Illinois Historic Preservation Agency, 01-04-1982 [Consulta: 27 juliol 2007]. Arxivat 7 August 2007[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Terry Golway, Ronald Reagan's America (2008) p. 1.
- ↑ 5,0 5,1 Kengor, p. 4.
- ↑ Lynette Holloway «Neil Reagan, 88, Ad Executive And Jovial Brother of President». The New York Times, 13-12-1996 [Consulta: 22 març 2009]. Arxivat 19 de gener 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «Facts about Ronald Reagan». Ronald Reagan Presidential Library and Museum. Arxivat de l'original el 7 de juliol 2019. [Consulta: 24 març 2019].
- ↑ Janssen, Kim «Is Ronald Reagan's Chicago boyhood home doomed?». Chicago Sun-Times [Consulta: 12 juny 2012]. Arxivat 2 de desembre 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Schribman, David «Reagan, all-American, dies at 93». The Boston Globe, 06-06-2004 [Consulta: 17 gener 2008]. Arxivat 25 de gener 2009 a Wayback Machine.
- ↑ Reagan, Ronald (1990), p. 22.
- ↑ Kengor, p. 12.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Rubin, Lyle Jeremy. «The Paranoid, Reactionary Dreams of Ronald Reagan», 16-03-2019. Arxivat de l'original el 21 de març 2019. [Consulta: 17 març 2019].
- ↑ Kengor, p. 48.
- ↑ 14,0 14,1 «Reagan, Carter, Anderson: Three 'Born Again' Christians Who Differ on Meaning», 25-07-1980. Arxivat de l'original el 27 de març 2019. [Consulta: 10 d’octubre 2021].
- ↑ Vaughn, Stephen «The Moral Inheritance of a President: Reagan and the Dixon Disciples of Christ». Presidential Studies Quarterly, 25, 1, 1995, pàg. 109–127. Arxivat de l'original el 2021-10-10. JSTOR: 27551378 [Consulta: 10 octubre 2021].
- ↑ 16,0 16,1 Kengor, p. 16.
- ↑ Restoring the First-century Church in the Twenty-first Century. Wipf and Stock, 2005, p. 181–192. ISBN 978-1-59752-416-2.
- ↑ Deconstructing Reagan: Conservative Mythology and America's Fortieth President, Kyle Longley, Jeremy D. Mayer, Michael Schaller, John W. Sloan, Ch. 3 "Reagan and Race: Prophet of Color Blindness, Baiter of the Backlash," Jeremy Mayer, page 73 Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine., 2007.
- ↑ "Reagan, No Racist" Arxivat 2020-08-06 a Wayback Machine., National Review, Deroy Murdock, November 20, 2007.
- ↑ «Reagan (Part 1)». WGBH. American Experience (PBS), Temporada:10 , episodi:6, 23-02-1998 [Consulta: 9 octubre 2019]. « » Arxivat 2019-10-09 a Wayback Machine.
- ↑ Smith (2006), p. 327
- ↑ Smith (2006), p. 331
- ↑ «CPD:The First Reagan-Mondale Presidential Debate». Arxivat de l'original el 2021-06-27. [Consulta: 30 juny 2021].
- ↑ Smith (2006), p. 332
- ↑ Brands, Reagan (2015) pp. 24–31.
- ↑ Brands, Reagan (2015) pp. 35–41.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 Cannon, Lou «Actor, Governor, President, Icon». The Washington Post, 06-06-2004, p. A01 [Consulta: 26 gener 2008]. Arxivat 20 August 2011[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Ronald Reagan > Hollywood Years». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat de l'original el 12 març 2007. [Consulta: 28 març 2007].
- ↑ 29,0 29,1 Cannon & Beschloss (2001), p. 15.
- ↑ «Cupid's Influence on the Film Box-office.». The Argus (Melbourne, Vic. : 1848–1956). National Library of Australia [Melbourne, Vic.], 04-10-1941, p. 7 Supplement: The Argus Week–end Magazine [Consulta: 24 abril 2012]. Arxivat 22 de gener 2020 a Wayback Machine.
- ↑ 31,0 31,1 Reagan, Ronald. Where's the Rest of Me?. Nova York: Duell, Sloan, and Pearce, 1965. ISBN 978-0-283-98771-7.
- ↑ Wood, Brett. «Kings Row». Turner Classic Movies. Arxivat de l'original el 6 d’agost 2008. [Consulta: 24 març 2009].
- ↑ Crowther, Bosley «The Screen; 'Kings Row,' With Ann Sheridan and Claude Rains, a Heavy, Rambling Film, Has Its First Showing Here at the Astor». The New York Times, 03-02-1942 [Consulta: 29 març 2007]. Arxivat 12 de març 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Cannon (2003), pp. 56–57.
- ↑ Friedrich, Otto. City of nets: a portrait of Hollywood in the 1940s. University of California Press (reprint), 1997, p. 86–89,105–106. ISBN 978-0-520-20949-7. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ Skinner, et al. (2003), p. 836.
- ↑ «History of the 11th Armored Cavalry Regiment». 11th Armored Cavalry Regiment. Arxivat de l'original el 1 juliol 2007. [Consulta: 10 novembre 2008].
- ↑ «USS Ronald Reagan: Ronald Reagan». United States Navy. Arxivat de l'original el 30 octubre 2007. [Consulta: 7 març 2007].
- ↑ 39,0 39,1 39,2 «President Ronald Reagan». National Museum of the United States Air Force. Arxivat de l'original el 22 desembre 2007. [Consulta: 30 desembre 2007].
- ↑ 40,0 40,1 «Military service of Ronald Reagan». Ronald Reagan Presidential Library. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2012. [Consulta: 22 juny 2007].
- ↑ Terry Rowan. World War II Goes to the Movies & Television Guide Volume II L-Z, p. 121. ISBN 9781105465437. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ Cannon (1991, 2000), pp. 486–490.
- ↑ 43,0 43,1 «Ronald Reagan». Arxivat de l'original el 4 abril 2020. [Consulta: 4 abril 2020].
- ↑ Federman, Wayne. «What Reagan Did for Hollywood». The Atlantic, 14-11-2011. Arxivat de l'original el 2019-05-13. [Consulta: 19 octubre 2019].
- ↑ Diggines, John P. Ronald Reagan: Fate, Freedom, and the Making of History. New York, New York: W. W. Norton, 2007, p. 100–4. ISBN 978-0-393-06022-5 [Consulta: 19 octubre 2019]. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ Wills, Garry. Reagan's America: Innocents at Home. Garden City, NY: Doubleday, 1987, p. 291–6. ISBN 978-0-385-18286-7.
- ↑ Schweizer, Peter «Reagan's War: The Epic Story of His Forty-Year Struggle and Final Triumph Over Communism (excerpt)». The Washington Post, 25-11-2002 [Consulta: 29 octubre 2020]. Arxivat 24 de març 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «Unmasking Informant T-10». Time 126 (10). 1985-09-09.
- ↑ Herhold, Scott «Reagan Played Informant Role For FBI In '40s». Chicago Tribune, 26-08-1985 [Consulta: 20 octubre 2019]. Arxivat 20 October 2019[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 Hearings regarding the communist infiltration of the motion picture industry. Hearings before the Committee on Un-American Activities. US GPO, 1947, p. 32 ("Regan"), 97 ("Regan"), 213–219 (testimony) [Consulta: 9 abril 2020].
- ↑ GE Reports. «GE Theater Introduction», 15-06-2011. Arxivat de l'original el 21 de desembre 2012. [Consulta: 11 d’octubre 2021].
- ↑ «Morning Joe – Joe Scarborough, Mika Brzezinski, & Willie Geist». Arxivat de l'original el 2021-10-11. [Consulta: 11 octubre 2021].
- ↑ «Live from Pasadena on ABC–TV Tournament of Roses Parade and Rose Bowl Preview with Ronald Reagan your host throughout». The New York Times, 01-01-1959, p. 55. Arxivat 5 de març 2021 a Wayback Machine.
- ↑ «Death Valley Days». CBS Interactive Inc.. Arxivat de l'original el 26 d’abril 2015. [Consulta: 25 agost 2013].
- ↑ Reagan, American Icon Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.. Metzger, Robert Paul. 1989. University of Pennsylvania. p. 26.
- ↑ «Dispute Over Theatre Splits Chicago City Council». The New York Times, 08-05-1984 [Consulta: 17 maig 2007]. Arxivat 9 de novembre 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Oliver, Marilyn «Locations Range From the Exotic to the Pristine». Los Angeles Times, 31-03-1988.
- ↑ «Jane Wyman: Biography». JaneWyman.com. Arxivat de l'original el 18 de desembre 2007. [Consulta: 31 desembre 2007].
- ↑ Severo, Richard «Jane Wyman, 90, Star of Film and TV, Is Dead». The New York Times, 11-09-2007 [Consulta: 31 desembre 2007]. Arxivat 8 de febrer 2023 a Wayback Machine.
- ↑ «Reagan: Home». HBO. Arxivat de l'original el 5 d’agost 2011. [Consulta: 5 setembre 2011].
- ↑ National Constitution Center. «10 interesting facts on Ronald Reagan's birthday», 06-02-2013. Arxivat de l'original el 5 novembre 2013. [Consulta: 12 juliol 2013].
- ↑ POLITICO. «Jane Wyman, Ronald Reagan's first wife, dies at 93». politico.com. Arxivat de l'original el 2021-10-23. [Consulta: 11 octubre 2021].
- ↑ «Nancy Reagan > Her Life & Times». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat de l'original el 12 novembre 2007. [Consulta: 29 octubre 2007].
- ↑ ; Gittens, Hasani«Former First Lady Nancy Reagan Dead at 94». NBC News, 06-03-2016. Arxivat de l'original el 6 de març 2016. [Consulta: 6 març 2016].
- ↑ 65,0 65,1 «End of a Love Story». BBC News, 05-06-2004 [Consulta: 21 març 2007]. Arxivat 22 de setembre 2022 a Wayback Machine.
- ↑ «Nancy Davis Reagan». whitehouse.gov. Arxivat de l'original el 8 juliol 2011. [Consulta: 13 gener 2008].
- ↑ Beschloss, p. 296.
- ↑ 68,0 68,1 Berry, Deborah Barfield «By Reagan's Side, but her own person». Newsday, 06-06-2004 [Consulta: 15 agost 2007]. Arxivat 28 de juny 2007 a Wayback Machine.
- ↑ «Reagan Love Story». NBC News, 09-06-2004 [Consulta: 25 maig 2007]. Arxivat 16 de gener 2014 a Wayback Machine.
- ↑ ; Gittens, Hasani «Former First Lady Nancy Reagan Dead at 94». NBC News, 06-03-2016 [Consulta: 6 març 2016]. Arxivat 6 de març 2016 a Wayback Machine.
- ↑ Edward M. Yager. Ronald Reagan's Journey: Democrat to Republican. Rowman & Littlefield, 2006, p. 12–15. ISBN 9780742544215. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ Lori Clune, "Political Ideology and Activism to 1966" in Andrew L. Johns, ed., A Companion to Ronald Reagan (2015) pp. 22–39.
- ↑ J. David Woodard. Ronald Reagan: A Biography. ABC-CLIO, 2012, p. 28. ISBN 9780313396397. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ «President Reagan's Legacy and U.S. Nuclear Weapons Policy». Heritage.org, 20-07-2006. Arxivat de l'original el 11 d’abril 2010. [Consulta: 14 abril 2014].
- ↑ McCullough, David. Truman. Simon & Schuster, 1992, p. 665. ISBN 0-671-45654-7
- ↑ Reagan, Ronald. An American Life: The Autobiography. New York City: Simon & Schuster, 1990. ISBN 978-0-671-69198-1.
- ↑ Pemberton (1998) pp. 29–31.
- ↑ Thomas W. Evans, The Education of Ronald Reagan: The General Electric Years and the Untold Story of His Conversion to Conservatism (2008).
- ↑ Brands, Reagan (2015) p. 128.
- ↑ Hayward, p. 635.
- ↑
Ronald Reagan speaks out on Socialized Medicine – Audio a YouTube
- ↑ Richard Rapaport, June 21, 2009, How AMA 'Coffeecup' gave Reagan a boost Arxivat 2012-01-28 a Wayback Machine.. San Francisco Chronicle.
- ↑ Tatalovich, Raymond; Byron W. Daynes, Theodore J. Lowi. Moral Controversies in American Politics. 4th. M.E. Sharpe, 2010, p. 172. ISBN 978-0-7656-2651-6. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ Brands, Reagan (2015) pp. 1–6
- ↑ «A Time for Choosing». PBS. Arxivat de l'original el 22 de setembre 2011. [Consulta: 17 abril 2007].
- ↑ Reagan, Ronald. "A time for choosing." (1964) online Arxivat 2015-01-19 a Wayback Machine.
- ↑ Broder quoted in J. David Woodard, Ronald Reagan: A Biography (Greenwood, 2012) p. 55.
- ↑ Ellen Reid Gold, "Ronald Reagan and the oral tradition." Communication Studies (1988) 39#3–4 pp. 159–175.
- ↑ Kurt W. Ritter, "Ronald Reagan and 'the speech': The rhetoric of public relations politics." Western Journal of Communication (1968) 32#1 pp. 50–58.
- ↑ National Press Club Luncheon Speakers, Ronald Reagan, June 16, 1966. Washington, D.C.: National Press Club. 1966-06-16 – via Library of Congress, Recorded Sound Research Center.
- ↑ «The Governors' Gallery – Ronald Reagan». California State Library. Arxivat de l'original el 26 de març 2021. [Consulta: 21 març 2007].
- ↑ Gerard J. De Groot, "'A Goddamned Electable Person': The 1966 California Gubernatorial Campaign of Ronald Reagan." History 82#267 (1997) pp. 429–448.
- ↑ Anderson, Totton J.; Lee, Eugene C. «The 1966 Election in California». The Western Political Quarterly, 20, 2, 1967, pàg. 535–554. DOI: 10.2307/446081. JSTOR: 446081.
- ↑ Kahn, Jeffery «Ronald Reagan launched political career using the Berkeley campus as a target». UC Berkeley News, 08-06-2004 [Consulta: 30 març 2007]. Arxivat 25 de gener 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Cannon & Beschloss (2001), p. 47.
- ↑ «1966 Gubernatorial General Election Results – California», 26-02-2007. Arxivat de l'original el 4 de desembre 2021. [Consulta: 12 d’octubre 2021].
- ↑ 97,0 97,1 *Fischer, Klaus. America in White, Black, and Gray: The Stormy 1960s. Continuum, 2006, p. 241–243. ISBN 978-0-8264-1816-6. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ «The New Rules of Play». Time, 08-03-1968 [Consulta: 16 octubre 2007]. Arxivat 14 de novembre 2007 a Wayback Machine.
- ↑ 99,0 99,1 99,2 99,3 Cannon & Beschloss (2001), p. 50.
- ↑ «Postscript to People's Park». Time, 16-02-1970 [Consulta: 9 desembre 2007]. Arxivat 22 August 2013[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «A Brief History of UCPD: Berkeley, History Topic: People's Park», 01-08-2006. Arxivat de l'original el 10 desembre 2015. [Consulta: 9 desembre 2015].
- ↑ Cannon (2003), p. 295.
- ↑ Reagan's botulism joke is variously reported as "sometimes you wonder whether there shouldn't be an outbreak of botulism" (Sarasota Journal, March 7, 1974, p. 15A) and "It's just too bad we can't have an epidemic of botulism" (Los Angeles Times, March 14, 1974, "Reagan Raps Press on Botulism Quote.")
- ↑ 104,0 104,1 104,2 Cannon & Beschloss (2001), p. 51
- ↑ Reagan, Ronald. (1984) Abortion and the conscience of the nation Arxivat 2007-09-29 a Wayback Machine.. Nashville: T. Nelson. ISBN 0-8407-4116-2
- ↑ «From "A Huey P. Newton Story"». Arxivat de l'original el 14 de març 2002. [Consulta: 7 juliol 2010].
- ↑ «How to Stage a Revolution Introduction». Arxivat de l'original el 23 d’octubre 2019. [Consulta: 7 juliol 2010].
- ↑ Recall Idea Got Its Start in L.A. in 1898 Arxivat 2018-09-17 a Wayback Machine., Los Angeles Times, July 13, 2003.
- ↑ Seneker, Carl J «Governor Reagan and Executive Clemency». California Law Review, 55, 2, 5-1967, pàg. 412–418. DOI: 10.2307/3479351. JSTOR: 3479351.
- ↑ Community Property and Family Law: The Family Law Act of 1969 by Aidan R. Gough, Digitalcommons.law.ggu.edu Arxivat 2014-10-15 a Wayback Machine.
- ↑ 1969 Cal. Stats. chapter 1608, p. 3313.
- ↑ Reagan, Michael. Twice Adopted. Nashville, Tennessee: Broadman & Holman Publishers, 2004, p. 44. ISBN 0-8054-3144-6 [Consulta: 9 juliol 2020]. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ Deace, Steve. «Top Iowa Conservative: Divorce Is Not The Answer to Domestic Violence», 06-05-2018. Arxivat de l'original el 29 maig 2018. [Consulta: 29 maig 2018].
- ↑ Kubarych, Roger M. «The Reagan Economic Legacy». Council on Foreign Relations, 09-06-2004. Arxivat de l'original el 31 juliol 2008. [Consulta: 22 agost 2007].
- ↑ «Candidate Reagan is Born Again». Time, 24-09-1979 [Consulta: 10 maig 2008]. Arxivat 21 de maig 2013 a Wayback Machine.
- ↑ 116,0 116,1 «1976 New Hampshire presidential Primary, February 24, 1976 Republican Results». New Hampshire Political Library. Arxivat de l'original el 6 octubre 2006. [Consulta: 10 novembre 2008].
- ↑ Hathorn Billy «Mayor Ernest Angelo Jr., of Midland and the 96–0 Reagan Sweep of Texas, May 1, 1976». West Texas Historical Association Yearbook, 86, 2010, pàg. 77–91.
- ↑ «Electoral College Box Scores 1789–1996». U.S. National Archives and Records Admin.. Arxivat de l'original el 22 de juliol 2019. [Consulta: 30 abril 2007].
- ↑ Rimmerman, Craig «From Identity to Politics: The Lesbian and Gay Movements in the United States». Temple University Press, 11-2001 [Consulta: 7 desembre 2008]. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ Stockton-San Joaquin County Public Library «Ballot Propositions June 1978 – June 1998». Stockton-San Joaquin County Public Library [Consulta: 7 desembre 2008]. Arxivat 19 de febrer 2012 a Wayback Machine.
- ↑ 121,0 121,1 Reagan, Ronald «Editorial: Two Ill-advised California Trends». Los Angeles Herald-Examiner, 01-11-1978, p. A19.
- ↑ «Ronald Reagan and Gay Rights: A reproduction of the op-ed "Editorial: Two Ill-advised California Trends" by Ronald Reagan in the Los Angeles Herald-Examiner from Library of Congress», 18-10-2010. Arxivat de l'original el 14 agost 2017. [Consulta: 14 agost 2017].
- ↑ «Kevin McCarthy should meet the Ronald Reagan of 1978». The Hill, 03-06-2021 [Consulta: 4 juny 2021]. Arxivat 3 de juny 2021 a Wayback Machine.
- ↑ 124,0 124,1 «Reagan and Gays: A Reassessment», 10-06-2004. Arxivat de l'original el 10 de setembre 2017. [Consulta: 4 juny 2021].
- ↑ Uchitelle, Louis «Bush, Like Reagan in 1980, Seeks Tax Cuts to Stimulate the Economy». The New York Times, 22-09-1988 [Consulta: 6 febrer 2008]. Arxivat 10 de novembre 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Hakim, Danny «Challengers to Clinton Discuss Plans and Answer Questions». The New York Times, 14-03-2006 [Consulta: 6 febrer 2008]. Arxivat 24 de març 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Kneeland, Douglas E. (August 4, 1980) "Reagan Campaigns at Mississippi Fair; Nominee Tells Crowd of 10,000 He Is Backing States' Rights." The New York Times. p. A11. Retrieved January 1, 2008.
- ↑ John David Lees, Michael Turner. Reagan's first four years: a new beginning? Manchester University Press ND, 1988. p. 11.
- ↑ Domenico Montanaro. «Throwback Thursday: Reagan Announces Run for President». NPR, 16-04-2015. Arxivat de l'original el 9 d’agost 2019. [Consulta: 12 d’octubre 2021].
- ↑ 130,0 130,1 130,2 130,3 Cannon, Lou. «Ronald Reagan: Campaigns and Elections». Miller Center of Public Affairs, University of Virginia, 04-10-2016. Arxivat de l'original el 2 d’abril 2019. [Consulta: 27 març 2018].
- ↑ «1980 Presidential Election Results». Arxivat de l'original el 9 de febrer 2012. [Consulta: 28 març 2007].
- ↑ ; Woollley, John T.«Election of 1980». Santa Barbara, California: The American Presidency Project. Arxivat de l'original el 12 febrer 2018. [Consulta: 27 març 2018].
- ↑ 133,0 133,1 *Freidel, Frank; Sidey, Hugh. The Presidents of the United States of America. Washington, D.C.: White House Historical Association, 1995, p. 84. ISBN 978-0-912308-57-9.
- ↑ Hayward, Steven F. «Reagan in Retrospect». American Enterprise Institute for Public Policy Research, 16-05-2005. Arxivat de l'original el 13 març 2009. [Consulta: 7 abril 2009].
- ↑ 135,0 135,1 Cannon (1991, 2000), p. 746.
- ↑ Reagan, Ronald. The Reagan Diaries. Harper Collins, 2007. ISBN 978-0-06-087600-5 [Consulta: 5 juny 2007].
- ↑ 137,0 137,1 Peter, Josh. «Joe Biden will become the oldest president in American history, a title previously held by Ronald Reagan» (en anglès americà), 05-11-2020. Arxivat de l'original el 7 de novembre 2020. [Consulta: 18 novembre 2020].
- ↑ Murray, Robert K.; Tim H. Blessing Greatness in the White House. Penn State Press, 1993, p. 80. ISBN 978-0-271-02486-8.
- ↑ «Reagan Urges School 'Moment of Silence'». Lodi News-Sentinel, 12-07-1984. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ 140,0 140,1 David M. Ackerman, The Law of Church and State: Developments in the Supreme Court Since 1980 Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.. Novinka Books, 2001. p. 2.
- ↑ «U.S. Supreme Court: Engel v. Vitale, 370 U.S. 421 (1962)». Arxivat de l'original el 28 de juny 2011. [Consulta: 30 juliol 2016].
- ↑ Ronald Reagan, Address Before a Joint Session of the Congress on the State of the Union Arxivat 2018-09-09 a Wayback Machine.. January 25, 1984.
- ↑ George de Lama, Reagan Sees An "Uphill Battle" For Prayer In Public Schools Arxivat 2014-11-10 a Wayback Machine.. June 7, 1985, Chicago Tribune.
- ↑ Stuart Taylor Jr., High Court Accepts Appeal Of Moment Of Silence Law Arxivat 2021-10-29 a Wayback Machine.. January 28, 1987, The New York Times.
- ↑ «Remembering the Assassination Attempt on Ronald Reagan». CNN, 30-03-2001 [Consulta: 19 desembre 2007]. Arxivat 19 de desembre 2019 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2019-12-19. [Consulta: 12 octubre 2021].
- ↑ 146,0 146,1 CST, Posted on 02 04 11 5:14 AM. «RealClearSports – Assassination Attempt – March 30, 1981». Arxivat de l'original el 18 d’octubre 2019. [Consulta: 18 octubre 2019].
- ↑ Kengor, Paul. «Reagan's Catholic Connections», 11-06-2004. Arxivat de l'original el 12 d’octubre 2017. [Consulta: 30 maig 2008].
- ↑ James Taranto; Leonard Leo Presidential Leadership. Wall Street Journal Books, 2004. ISBN 978-0-7432-7226-1 [Consulta: 20 octubre 2008].
- ↑ «Reagan's Nomination of O'Connor». archives.gov. Arxivat de l'original el 13 de juliol 2014. [Consulta: 7 novembre 2015].
- ↑ Northrup, Herbert R. «The Rise and Demise of PATCO». Industrial and Labor Relations Review, 37, 2, 1984, pàg. 167–184. Arxivat de l'original el 2021-10-26. DOI: 10.1177/001979398403700201. JSTOR: 2522839 [Consulta: 13 octubre 2021].
- ↑ «Remarks and a Question-and-Answer Session With Reporters on the Air Traffic Controllers Strike». Ronald Reagan Presidential Foundation, 1981. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2012. [Consulta: 13 maig 2007].
- ↑ «Unhappy Again». Time, 06-10-1986 [Consulta: 15 agost 2007]. Arxivat 8 de febrer 2012 a Wayback Machine.
- ↑ David Schultz, Encyclopedia of public administration and public policy (2004) p. 359.
- ↑ Cannon (1991, 2000), p. 235.
- ↑ «Employment status of the civilian noninstitutional population 16 years and over, 1940 to date». United States Bureau of Labor Statistics. Arxivat de l'original el 23 de desembre 2010. [Consulta: 6 desembre 2010].
- ↑ «Labor Force Statistics from the Current Population Survey». Data.bls.gov, 17-08-2011. Arxivat de l'original el 28 d’abril 2019. [Consulta: 4 octubre 2012].
- ↑ «Real Gross Domestic Product, 3 Decimal». US. Bureau of Economic Analysis, 01-01-1947. Arxivat de l'original el 23 de setembre 2015. [Consulta: 23 setembre 2015].
- ↑ Karaagac, John. Ronald Reagan and Conservative Reformism. Lexington Books, 2000, p. 113. ISBN 978-0-7391-0296-1.
- ↑ Cannon & Beschloss (2001) p. 99.
- ↑ Hayward, pp. 146–148.
- ↑ Peter B. Levy. Encyclopedia of the Reagan-Bush Years. ABC-CLIO, 1996, p. 305–306. ISBN 9780313290183.
- ↑ 162,0 162,1 Bartels, Larry M., L. M. «Constituency Opinion and Congressional Policy Making: The Reagan Defense Build Up». The American Political Science Review, 85, 2, 01-06-1991, pàg. 457–474. Arxivat de l'original el 7 d’abril 2020. DOI: 10.2307/1963169. ISSN: 0003-0554. JSTOR: 1963169 [Consulta: 13 d’octubre 2021].
- ↑ Mitchell, Daniel J. «The Historical Lessons of Lower Tax Rates». The Heritage Foundation, 19-07-1996. Arxivat de l'original el 30 maig 2007. [Consulta: 22 maig 2007].
- ↑ 164,0 164,1 Steuerle, C. Eugene. «Chapter 3: The Early Reagan Era». A: The Tax Decade: How Taxes Came to Dominate the Public Agenda. Washington D.C.: Urban Institute Press, 1992, p. 42. ISBN 9780877665236.
- ↑ Sahadi, Jeanne «Taxes: What people forget about Reagan». CNN, 12-09-2010 [Consulta: 27 gener 2017]. Arxivat 19 de gener 2017 a Wayback Machine.
- ↑ «Bruce Bartlett on Tax Increases & Reagan on NRO Financial», 29-10-2003. Arxivat de l'original el 10 agost 2010. [Consulta: 14 agost 2010].
- ↑ 167,0 167,1 Bartlett, Bruce. «Higher Taxes: Will The Republicans Cry Wolf Again?», 27-02-2009. Arxivat de l'original el 24 de setembre 2015. [Consulta: 14 agost 2010].
- ↑ Tempalski, Jerry «OTA Paper 81 – Revenue Effects of Major Tax Bills, rev. September 2006». OTA Papers. United States Department of the Treasury, Office of Tax Analysis, 2003. Arxivat de l'original el 21 febrer 2011 [Consulta: 28 novembre 2007].
- ↑ Krugman, Paul «The Great Taxer». The New York Times, 08-06-2004 [Consulta: 30 març 2010]. Arxivat 20 de desembre 2022 a Wayback Machine.
- ↑ "Even Reagan Raised Taxes Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.," Forbes. Retrieved August 14, 2010.
- ↑ «Gross Domestic Product» (Excel). Bureau of Economic Analysis, 27-07-2007. Arxivat de l'original el 14 agost 2018. [Consulta: 15 agost 2007].
- ↑ Hayward, p. 185.
- ↑ 173,0 173,1 173,2 Cannon & Beschloss (2001), p. 128.
- ↑ Brownlee, Elliot; Graham, Hugh Davis. The Reagan Presidency: Pragmatic Conservatism & Its Legacies. Lawrence, Kansas: University of Kansas Press, 2003, p. 172–173.
- ↑ Steuerle, C. Eugene. The Tax Decade: How Taxes Came to Dominate the Public Agenda. Washington D.C.: The Urban Institute Press, 1992, p. 122. ISBN 978-0-87766-523-6.
- ↑ Tempalski (2006), Table 2.
- ↑ «Historical Budget Data». Congressional Budget Office, 20-03-2009. Arxivat de l'original el 30 juliol 2008. [Consulta: 10 agost 2009].
- ↑ «Federal Budget Receipts and Outlays». Presidency.ucsb.edu. Arxivat de l'original el 25 de maig 2010. [Consulta: 8 març 2010].
- ↑ «Annual Statistical Supplement, 2008 – Old-Age, Survivors, and Disability Insurance Trust Funds (4.A)». Arxivat de l'original el 1 de maig 2011. [Consulta: 8 març 2010].
- ↑ «Reaganomics». PBS, 10-06-2004 [Consulta: 21 agost 2007]. Arxivat 11 October 2007[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 181,0 181,1 181,2 ; Murr, Andrew; Clift, Eleanor; Lipper, Tamara; Breslau, Karen «American Dreamer». Newsweek, 14-06-2004 [Consulta: 3 juny 2008].
- ↑ 182,0 182,1 182,2 Dreier, Peter «Don't add Reagan's Face to Mount Rushmore». The Nation, 03-04-2011.
- ↑ Bartlett, Bruce «Rich Nontaxpayers». The New York Times, 05-06-2012. Arxivat 8 de maig 2021 a Wayback Machine.
- ↑ «Since 1980s, the Kindest of Tax Cuts for the Rich». The New York Times, 18-01-2012 [Consulta: 21 gener 2012]. Arxivat 21 de gener 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «Tax Pledge May Scuttle a Deal on Deficit». The New York Times, 18-11-2011 [Consulta: 27 gener 2012]. Arxivat 10 de desembre 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Krugman, Paul «The Great Taxer». The New York Times, 08-06-2004 [Consulta: 30 agost 2011]. Arxivat 20 de desembre 2022 a Wayback Machine.
- ↑ Barlett, Bruce «Reagan's Tax Increases». CapitalGainsandGames.com, 06-04-2010 [Consulta: 29 abril 2012]. Arxivat 25 de juny 2012 a Wayback Machine.
- ↑ 188,0 188,1 Rosenbaum, David E. «Reagan insists Budget Cuts are way to Reduce Deficit». The New York Times, 08-01-1986 [Consulta: 21 agost 2008]. Arxivat 27 April 2011[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Ronald Reagan: Presidency, Domestic Policies». Arxivat de l'original el 20 d’agost 2008. [Consulta: 21 agost 2008].
- ↑ «Views from the Former Administrators». Environmental Protection Agency, 01-11-1985. Arxivat de l'original el 15 juliol 2008. [Consulta: 21 agost 2008].
- ↑ «The Reagan Presidency». Reagan Presidential Foundation. Arxivat de l'original el 17 maig 2008. [Consulta: 4 agost 2008].
- ↑ Pear, Robert «U.S. to Reconsider Denial of Benefits to Many Disabled». The New York Times, 19-04-1992 [Consulta: 23 maig 2008]. Arxivat 10 de setembre 2012 a Wayback Machine.
- ↑ Bergsten, C. Fred «Strong Dollar, Weak Policy». The International Economy.
- ↑ «Stock Market Crashes, Precursors and Replicas». Journal de Physique I, 6, 1, 1996, pàg. 167–175. arXiv: cond-mat/9510036. Bibcode: 1996JPhy1...6..167S. DOI: 10.1051/jp1:1996135.
- ↑ «Historical Debt Outstanding». U.S. Treasury Department. Arxivat de l'original el 6 de febrer 2012. [Consulta: 8 setembre 2010].
- ↑ Brandly, Mark «Will We Run Out of Energy?». Ludwig von Mises Institute, 20-05-2004 [Consulta: 6 novembre 2008]. Arxivat 14 de gener 2009 a Wayback Machine.
- ↑ 197,0 197,1 Lieberman, Ben «A Bad Response To Post-Katrina Gas Prices». The Heritage Foundation, 01-09-2005 [Consulta: 6 novembre 2008]. Arxivat 1 de novembre 2008 a Wayback Machine.
- ↑ Thorndike, Joseph J. «Historical Perspective: The Windfall Profit Tax—Career of a Concept». TaxHistory.org, 10-11-2005. Arxivat de l'original el 16 de desembre 2017. [Consulta: 6 novembre 2008].
- ↑ 199,0 199,1 «Reagan's Economic Legacy». Business Week, 21-06-2004 [Consulta: 1r juliol 2007]. Arxivat 8 de juny 2007 a Wayback Machine.
- ↑ Koprowski, Gene «Tech Intelligence Revival? Commerce May Model on DIA's Project Socrates». Washington Technology, 07-03-1991.
- ↑ Smith, Esther «DoD Unveils Competitive Tool: Project Socrates Offers Valuable Analysis». Washington Technology, 05-05-1988.
- ↑ Days III, Drew S. «Turning Back the Clock: The Reagan Administration and Civil Rights» (en anglès). Yale Law School Legal Scholarship Repository, 1984. Arxivat de l'original el 10 d’abril 2019 [Consulta: 8 abril 2018].
- ↑ Herbers, John «Reagan's Changes On Rights Are Starting To Have An Impact» (en anglès). The New York Times, 24-01-1982 [Consulta: 8 abril 2018]. Arxivat 9 April 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Raines, Howell «Voting Rights Act Signed by Reagan». The New York Times, 30-06-1982 [Consulta: 10 maig 2015]. Arxivat 19 de maig 2015 a Wayback Machine.
- ↑ Clines, Francis X. «Reagan's Doubts on Dr. King Exposed». The New York Times, 22-10-1983 [Consulta: 8 abril 2018]. Arxivat 9 April 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Shull, Steven A. American Civil Rights Policy from Truman to Clinton: The Role of Presidential Leadership. M.E. Sharpe, 1999, p. 94. ISBN 978-0-7656-0393-7.
- ↑ 207,0 207,1 Reagan, Ronald. «Ronald Reagan Address to British Parliament». The History Place, 08-06-1982. Arxivat de l'original el 5 de febrer 2012. [Consulta: 19 abril 2006].
- ↑ «Towards an International History of the War in Afghanistan, 1979–89». The Woodrow Wilson International Center for Scholars, 2002. Arxivat de l'original el 11 octubre 2007. [Consulta: 16 maig 2007].
- ↑ «LGM-118A Peacekeeper». Federation of American Scientists, 15-08-2000. Arxivat de l'original el 15 d’abril 2007. [Consulta: 10 abril 2007].
- ↑ «Großdemo gegen Nato-Doppelbeschluss, Spiegel on the mass protests against deployment of nuclear weapons in West Germany». Spiegel Online, 10-06-2008. Arxivat 17 de març 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Esno, Tyler «Reagan's Economic War on the Soviet Union» (en anglès). Diplomatic History, 42, 2, 26-07-2017, pàg. 281–304. DOI: 10.1093/dh/dhx061. ISSN: 0145-2096.
- ↑ Norman A. Graebner; Richard Dean Burns; Joseph M. Siracusa Reagan, Bush, Gorbachev: Revisiting the End of the Cold War. Greenwood, 2008, p. 29–31. ISBN 9780313352416.
- ↑ 213,0 213,1 Nicholas Lemann, "Reagan: The Triumph of Tone" The New York Review of Books Arxivat 2022-02-01 a Wayback Machine., March 10, 2016.
- ↑ Associated Press «Reagan and Thatcher, political soul mates». NBC News. Associated Press, 05-06-2004 [Consulta: 24 juny 2008]. Arxivat 9 de novembre 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Robert C. Rowland, and John M. Jones. Reagan at Westminster: Foreshadowing the End of the Cold War (Texas A&M University Press; 2010)
- ↑ "Addresses to both Houses of Parliament since 1939 Arxivat 2011-11-23 a Wayback Machine.," Parliamentary Information List, Standard Note: SN/PC/4092, Last updated: November 12, 2014, Author: Department of Information Services.
- ↑ «Former President Reagan Dies at 93». Los Angeles Times, 06-06-2004 [Consulta: 7 març 2007]. Arxivat 23 de juny 2008 a Wayback Machine.
- ↑ Cannon (1991, 2000), pp. 314–317.
- ↑ 219,0 219,1 «1983: Korean Airlines flight shot down by Soviet Union». A&E Television. Arxivat de l'original el 3 març 2007. [Consulta: 10 abril 2007].
- ↑ Pace. «GPS History, Chronology, and Budgets». A: The Global Positioning System. Rand, 1995, p. 248.
- ↑ Pellerin, United States Updates Global Positioning System Technology: New GPS satellite ushers in a range of future improvements.
- ↑ Stephen S. Rosenfeld «The Reagan Doctrine: The Guns of July». Foreign Affairs, 64, 4, Spring 1986. Arxivat de l'original el 30 setembre 2007.
- ↑ Harrison, Selig S. "A Chinese Civil War." Arxivat 2011-02-10 a Wayback Machine. The National Interest, February 7, 2011.
- ↑ Crile, George. Charlie Wilson's War: The Extraordinary Story of the Largest Covert Operation in History. Atlantic Monthly Press, 2003. ISBN 978-0-87113-854-5.
- ↑ Pach, Chester «The Reagan Doctrine: Principle, Pragmatism, and Policy». Presidential Studies Quarterly, 36, 1, 2006, pàg. 75–88. DOI: 10.1111/j.1741-5705.2006.00288.x. JSTOR: 27552748.
- ↑ Coll, Steve «Anatomy of a Victory: CIA's Covert Afghan War». The Washington Post, 19-07-1992 [Consulta: 24 febrer 2009]. Arxivat 26 de març 2009 a Wayback Machine.
- ↑ Harnden, Toby «Taliban still have Reagan's Stingers». The Telegraph [Londres], 26-09-2001 [Consulta: 17 setembre 2010]. Arxivat 3 de gener 2023 a Wayback Machine.
- ↑ Tower, John; Muskie, Edmund; Scowcroft, Brent. Report of the President's Special Review Board. Bantam Books, 1987, p. 104. ISBN 9780553269680. Available online here.
- ↑ 229,0 229,1 229,2 «Deploy or Perish: SDI and Domestic Politics». Scholarship Editions. Arxivat de l'original el 19 de juliol 2020. [Consulta: 10 abril 2007].
- ↑ Adelman, Ken «SDI:The Next Generation». Fox News Channel, 08-07-2003 [Consulta: 15 març 2007]. Arxivat 7 August 2007[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Beschloss, p. 293.
- ↑ 232,0 232,1 «Foreign Affairs: Ronald Reagan». PBS [Consulta: 6 juny 2007]. Arxivat 2007-06-16 a Wayback Machine.
- ↑ Beschloss, p. 294.
- ↑ 234,0 234,1 Thomas, Rhys (Writer/Producer) (2005). The Presidents (Documentary). A&E Television.
- ↑ From U.S. Ally to Convicted War Criminal: Inside Chad's Hissène Habré's Close Ties to Reagan Admin Arxivat 2016-06-02 a Wayback Machine.. Democracy Now! May 31, 2016.
- ↑ Richard Allen Greene, "Critics question Reagan legacy Arxivat 2022-02-01 a Wayback Machine.," BBC News, June 9, 2004.
- ↑ What Guilt Does the U.S. Bear in Guatemala? Arxivat 2017-02-18 a Wayback Machine. The New York Times, May 19, 2013. Retrieved July 1, 2014.
- ↑ 238,0 238,1 Did Reagan Finance Genocide in Guatemala? Arxivat 2021-08-17 a Wayback Machine., ABC News, Santiago Wills, May 14, 2013. "The [Guatemalan] army was targeting the Ixil and other indigenous groups, killing them indiscriminately, whether they had helped the guerrillas or not ..."
- ↑ Allan Nairn: After Ríos Montt Verdict, Time for U.S. to Account for Its Role in Guatemalan Genocide Arxivat 2016-11-21 a Wayback Machine.. Democracy Now! May 15, 2013.
- ↑ Culpepper, Miles «Ronald Reagan's genocidal secret: A true story of right-wing impunity in Guatemala». Salon, 24-03-2015. Arxivat 29 October 2021[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Timothy J. Geraghty. Peacekeepers at War: Beirut 1983 – The Marine Commander Tells His Story. Potomac Books, 2009, p. 254. ISBN 978-1-59797-595-7.
- ↑ Lou Cannon; Carl M. Cannon Reagan's Disciple: George W. Bush's Troubled Quest for a Presidential Legacy. PublicAffairs, 2007, p. 154. ISBN 9781586486297. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ 243,0 243,1 «Operation Agent Fury». Defense Technical Information Center. Arxivat de l'original el 5 juny 2007. [Consulta: 9 març 2007].
- ↑ Cooper, Tom. «Grenada, 1983: Operation 'Urgent Fury'». Air Combat Information Group, 01-09-2003. Arxivat de l'original el 3 abril 2007. [Consulta: 8 abril 2007].
- ↑ «Los Angeles 1984». Swedish Olympic Committee. Arxivat de l'original el 30 desembre 2006. [Consulta: 7 març 2007].
- ↑ «Reaction to first Mondale/Reagan debate». PBS, 08-10-1984 [Consulta: 31 desembre 2007]. Arxivat 25 de gener 2008 a Wayback Machine.
- ↑ «1984 Presidential Debates». CNN [Consulta: 25 maig 2007]. Arxivat 8 de març 2007 a Wayback Machine.
- ↑ «The Reagan Presidency». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat de l'original el 1 maig 2008. [Consulta: 19 abril 2008].
- ↑ «1984 Presidential Election Results». David Leip. Arxivat de l'original el 30 de setembre 2007. [Consulta: 25 maig 2007].
- ↑ ; Woollley, John T.«Election of 1984». Santa Barbara, California: The American Presidency Project. Arxivat de l'original el 1 febrer 2018. [Consulta: 30 març 2018].
- ↑ «Phil Gailey and Warren Weaver Jr., "Briefing"». The New York Times, 05-06-1982 [Consulta: 27 gener 2011]. Arxivat 17 de juliol 2018 a Wayback Machine.
- ↑ Alexander, Michelle. The New Jim Crow. Nova York: The New Press, 2010, p. 5. ISBN 978-1-59558-103-7.
- ↑ Lamar, Jacob V., Jr «Rolling Out the Big Guns». Time, 22-09-1986 [Consulta: 20 agost 2007]. Arxivat 21 de maig 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Randall, Vernellia R. «The Drug War as Race War». The University of Dayton School of Law, 18-04-2006. Arxivat de l'original el 4 d’abril 2007. [Consulta: 11 abril 2007].
- ↑ 255,0 255,1 «Thirty Years of America's Drug War». [Consulta: 4 abril 2007]. Arxivat 24 de febrer 2011 a Wayback Machine.
- ↑ «The Reagan-Era Drug War Legacy». Drug Reform Coordination Network, 11-06-2004. Arxivat de l'original el 5 de març 2015. [Consulta: 4 abril 2007].
- ↑ «NIDA InfoFacts: High School and Youth Trends». National Institute on Drug Abuse, NIH. Arxivat de l'original el 10 març 2007. [Consulta: 4 abril 2007].
- ↑ «Interview: Dr. Herbert Kleber». PBS [Consulta: 12 juny 2007]. «The politics of the Reagan years and the Bush years probably made it somewhat harder to get treatment expanded, but at the same time, it probably had a good effect in terms of decreasing initiation and use. For example, marijuana went from thirty-three percent of high-school seniors in 1980 to twelve percent in 1991.» Arxivat 10 de novembre 2012 a Wayback Machine.
- ↑ «The 'just say no' first lady». Today.com, 18-02-2004. Arxivat de l'original el 17 de novembre 2016. [Consulta: 24 juny 2007].
- ↑ Francis, Donald P «Deadly AIDS policy failure by the highest levels of the US government: A personal look back 30 years later for lessons to respond better to future epidemics» (en anglès). Journal of Public Health Policy, 33, 3, 01-08-2012, pàg. 290–300. DOI: 10.1057/jphp.2012.14. ISSN: 1745-655X. PMID: 22895498.
- ↑ Arno, PS; Feiden, K «Ignoring the epidemic. How the Reagan administration failed on AIDS.». Health PAC Bulletin, 17, 2, 12-1986, pàg. 7–11. PMID: 10280242.
- ↑ La Ganga, Maria L. «The first lady who looked away: Nancy and the Reagans' troubling Aids legacy», 11-03-2016. [Consulta: 8 març 2019].
- ↑ Lopez, German. «The Reagan administration's unbelievable response to the HIV/AIDS epidemic», 01-11-2015. Arxivat de l'original el 26 d’agost 2020. [Consulta: 8 març 2019].
- ↑ Bronski, Michael. «Rewriting the Script on Reagan: Why the President Ignored AIDS». Arxivat de l'original el 16 de gener 2023. [Consulta: 13 març 2016].
- ↑ 265,0 265,1 Shilts, Randy. And the Band Played On: Politics, People, and the AIDS Epidemic. Macmillan, 27 novembre 2007. ISBN 9781429930390 [Consulta: 12 març 2016]. Arxivat 16 de maig 2024 a Wayback Machine.
- ↑ «Current Trends First 100,000 Cases of Acquired Immunodeficiency Syndrome». Centers for Disease Control. Arxivat de l'original el 14 de juliol 2020. [Consulta: 19 març 2020].
- ↑ «U.S. Federal Funding for HIV/AIDS: Trends Over Time», 05-03-2019. Arxivat de l'original el 19 d’abril 2020. [Consulta: 7 març 2020].
- ↑ ; Pear, Robert «THE 40TH PRESIDENT: THE OPPONENTS; Critics See a Reagan Legacy Tainted by AIDS, Civil Rights and Union Policies» (en anglès). The New York Times, 09-06-2004 [Consulta: 9 abril 2018]. Arxivat 10 April 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 269,0 269,1 Thomson, Alex. U.S. Foreign Policy Towards Apartheid South Africa 1948–1994: Conflict of Interests. New York, New York: Palgrave Macmillan, 2008, p. 106–123. ISBN 978-1-4039-7227-9.
- ↑ Counte, Cecelie. «Divestment Was Just One Weapon in Battle Against Apartheid». The New York Times Company, 27-01-2013. Arxivat de l'original el 2019-08-13. [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ Berger, Joseph «Protestants Seek More Divestment». The New York Times [New York, New York], 10-06-1986 [Consulta: 13 agost 2019]. Arxivat 2019-08-13 a Wayback Machine.
- ↑ Reagan: A Life In Letters. New York, New York: Free Press, 2004, p. 520–521. ISBN 978-0743219679.
- ↑ 273,0 273,1 Ungar, Sanford J.; Vale, Peter «South Africa: Why Constructive Engagement Failed». Foreign Affairs, 64, 2, Winter 1985–86, pàg. 234–258. Arxivat de l'original el 2021-10-28. DOI: 10.2307/20042571. JSTOR: 20042571 [Consulta: 15 octubre 2021].
- ↑ 274,0 274,1 Smith, William E. (1985-09-16). «South Africa Reagan's Abrupt Reversal». TIME 126 (11).
- ↑ «Libya: Fury in the Isolation Ward». Time, 23-08-1982 [Consulta: 12 agost 2011]. Arxivat 21 de maig 2013 a Wayback Machine.
- ↑ 276,0 276,1 «Operation El Dorado Canyon». GlobalSecurity.org, 25-04-2005. Arxivat de l'original el 9 d’abril 2008. [Consulta: 19 abril 2008].
- ↑ 277,0 277,1 277,2 «1986:US Launches air-strike on Libya». BBC News, 15-04-2008 [Consulta: 19 abril 2008]. Arxivat 20 de juliol 2011 a Wayback Machine.
- ↑ «A/RES/41/38 November 20, 1986». United Nations. Arxivat de l'original el 13 de maig 2019. [Consulta: 14 abril 2014].
- ↑ 279,0 279,1 Reagan, Ronald. (November 6, 1986) Statement on Signing the Immigration Reform and Control Act of 1986. Collected Speeches, Ronald Reagan Presidential Library. Retrieved August 15, 2007.
- ↑ «Understanding the Iran-Contra Affairs». Arxivat de l'original el 2021-11-12. [Consulta: 15 octubre 2021].
- ↑ «The Iran Contra scandal». CNN [Consulta: 14 agost 2007]. Arxivat 5 de març 2015 a Wayback Machine.
- ↑ Parry, Robert «NYT's apologies miss the point». Consortium for Independent Journalism, 02-06-2004 [Consulta: 1r abril 2007]. Arxivat 20 de novembre 2010 a Wayback Machine.
- ↑ Morrison, Fred L., F. L. «Legal Issues in The Nicaragua Opinion». American Journal of International Law, 81, 1, 01-01-1987, pàg. 160–166. DOI: 10.2307/2202146. ISSN: 0002-9300. JSTOR: 2202146.
- ↑ Associated Press «Managua wants $1B from US; demand would follow word court ruling». The Boston Globe. Associated Press, 29-06-1986.
- ↑ «Military and Paramilitary Activities in and against Nicaragua (Nicaragua v. United States of America)». International Court of Justice, 27-06-1986. Arxivat de l'original el 22 de gener 2009. [Consulta: 24 gener 2009].
- ↑ Yoo, John C.; Delahunty, Robert J. «Executive Power v. International Law». Harvard Journal of Law and Public Policy, 30, 1, 2007, pàg. 1–35. Arxivat de l'original el 2022-04-07 [Consulta: 15 octubre 2021].
- ↑ 287,0 287,1 «Reagan's mixed White House legacy». BBC News, 06-06-2004 [Consulta: 19 agost 2007]. Arxivat 9 de febrer 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Mayer, Jane; McManus, Doyle. Landslide: The Unmaking of The President, 1984–1988. Houghton Mifflin, 1988, p. 292, 437. ISBN 978-0-395-45185-4.
- ↑ Dwyer, Paula «Pointing a Finger at Reagan». Business Week, 23-06-1997 [Consulta: 23 agost 2007]. Arxivat 7 August 2007[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 290,0 290,1 «In Central America, Reagan Remains A Polarizing Figure». The Washington Post, 10-06-2004 [Consulta: 18 juny 2007]. Arxivat 3 de maig 2011 a Wayback Machine.
- ↑ «America's Flight 17». Slate, 23-07-2014. Arxivat 19 October 2018[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Hamm, Manfred R. «New Evidence of Moscow's Military Threat». The Heritage Foundation, 23-06-1983. Arxivat de l'original el 11 octubre 2007. [Consulta: 13 maig 2007].
- ↑ ; Stein, Janice Gross «Reagan and the Russians». The Atlantic, 2-1994 [Consulta: 28 maig 2010]. Arxivat 31 de desembre 2016 a Wayback Machine.
- ↑ Gaidar, Yegor. Collapse of an Empire: Lessons for Modern Russia. Brookings Institution Press, 2007, p. 190–205.
- ↑ Robert C. Rowland and John M. Jones, "Reagan's Strategy for the Cold War and the Evil Empire Address." Rhetoric & Public Affairs 19.3 (2016): 427–463.
- ↑ For the text of the Evil Empire speech see "Ronald Reagan, "Evil Empire Speech" (8 March 1983)" Arxivat 25 de maig 2017 a Wayback Machine.; for a guide to it see Ronald Reagan, "Evil Empire Speech" Arxivat 2021-10-15 a Wayback Machine., March 8, 1983, Voices of Democracy
- ↑ 297,0 297,1 297,2 297,3 297,4 Knopf, PhD, Jeffery W. «Did Reagan Win the Cold War?». Strategic Insights, III, 8, 8-2004 [Consulta: 10 agost 2019].
- ↑ Mark Atwood Lawrence, "The Era of Epic Summitry." Reviews in American History 36.4 (2008): 616–623. online Arxivat 2021-08-01 a Wayback Machine.
- ↑ «Modern History Sourcebook: Ronald Reagan: Evil Empire Speech, June 8, 1982». Fordham University, 01-05-1998. Arxivat de l'original el 7 d’abril 2020. [Consulta: 15 novembre 2007].
- ↑ John Lewis Gaddis. The Cold War: A New History, 2006, p. 31. ISBN 9781440684500. Arxivat 2024-05-16 a Wayback Machine.
- ↑ Andreas Daum, Kennedy in Berlin (2008), pp. 207‒13.
- ↑ «1989: The night the Wall came down». , 09-11-1989. Arxivat 12 de juliol 2020 a Wayback Machine.
- ↑ «On This Day: Berlin Wall falls». Arxivat de l'original el 2021-10-15. [Consulta: 15 octubre 2021].
- ↑ 304,0 304,1 «Untangling 5 myths about the Berlin Wall». Chicago Tribune, 31-10-2014. Arxivat de l'original el 20 d’abril 2019. [Consulta: 1r novembre 2014].
- ↑ 305,0 305,1 «In Photos: 25 years ago today the Berlin Wall Fell». TheJournal.ie, 09-11-2014.
- ↑ «INF Treaty». US State Department. [Consulta: 28 maig 2007].
- ↑ Lettow, Paul. «President Reagan's Legacy and U.S. Nuclear Weapons Policy». The Heritage Foundation, 20-07-2006. Arxivat de l'original el 11 abril 2010.
- ↑ Talbott, Strobe «The Summit Goodfellas». Time, 05-08-1991 [Consulta: 26 gener 2008]. Arxivat 21 de maig 2013 a Wayback Machine.
- ↑ Reagan (1990), p. 713.
- ↑ Weisman, Steven R. «Reagan Begins to Wear a Hearing Aid in Public». The New York Times, 08-09-1983 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ «Reagan Begins Using A Second Hearing Aid». United Press International, 21-03-1985 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ Friess, Steve «He amplifies hearing aids». USA Today, 09-08-2006 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ «What is the 25th Amendment and When Has It Been Invoked?». History News Network. [Consulta: 6 juny 2007].
- ↑ Bumgarner, p. 285
- ↑ Bumgarner, p. 204
- ↑ Boyd, Gerald M. «'Irritated Skin' is Removed from Side of Reagan's Nose». The New York Times, 02-08-1985 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ «Balancing the Budget and Politics; More Cancer on Reagan's Nose». The New York Times, 13-10-1987 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ Altman, Lawrence K. «President is Well after Operation to Ease Prostate». The New York Times, 06-01-1987 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ «The Nation; Cancer Found on Reagan's Nose». The New York Times, 02-08-1987 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ «Statement by Assistant to the President for Press Relations Fitzwater on the President's Hand Surgery». Ronald Reagan Presidential Library, 07-01-1989. Arxivat de l'original el 18 agost 2016. [Consulta: 14 juny 2016].
- ↑ Reagan (1990), p. 280.
- ↑ Davis, Sue. «Chapter 10. Legal Positivism, Federalism, and Rehnquist's Constitution». A: Justice Rehnquist and the Constitution. Princeton, New Jersey: Princeton University Press, 2014. ISBN 9781400859870 [Consulta: 24 juliol 2019].
- ↑ Reston, James «Washington; Kennedy And Bork». The New York Times, 05-07-1987 [Consulta: 28 abril 2008].
- ↑ Greenhouse, Linda «Bork's Nomination Is Rejected, 58–42; Reagan 'Saddened'». The New York Times, 24-10-1987 [Consulta: 12 novembre 2007].
- ↑ "Media Frenzies in Our Time," Special to The Washington Post
- ↑ «Anthony M. Kennedy». Supreme Court Historical Society, 1999. Arxivat de l'original el 3 novembre 2007. [Consulta: 12 novembre 2007].
- ↑ «Pendleton, Clarence M. Jr». University of Kentucky. [Consulta: 19 març 2013].
- ↑ Gerald B. Jordan. «Pendleton Is Remembered Kindly But Colleague Regrets Official's Sharp Rhetoric», 07-06-1988. [Consulta: 16 març 2013].
- ↑ «Clarence Pendleton Blasts Comparable Pay Concept». Jet. Johnson Publishing Company, 10-12-1984, p. 19 [Consulta: 16 març 2013].
- ↑ «Protester at Reagan Speech Had Press Credentials». The New York Times [Consulta: 27 juliol 2016].
- ↑ «Man Who Disrupted Reagan Speech Flees 4-Month Jail Term». Los Angeles Times, 16-07-1993. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «How Do You Really Protect a President?». Los Angeles Times, 19-04-1992. [Consulta: 28 juliol 2016].
- ↑ «Activist pleads guilty in Reagan attack». Deseret News, 23-10-1992. [Consulta: 29 octubre 2020].
- ↑ Netburn, Deborah «Agenting for God». Los Angeles Times, 24-12-2006 [Consulta: 15 agost 2007].
- ↑ «1992 Republican National Convention, Houston». The Heritage Foundation, 17-08-1992. Arxivat de l'original el 11 març 2007. [Consulta: 29 març 2007].
- ↑ Reinhold, Robert «Four Presidents Join Reagan in Dedicating His Library». The New York Times, 05-11-1991.
- ↑ «Why I'm for the Brady Bill». The New York Times, 29-03-1991 [Consulta: 22 juny 2010].
- ↑ Reagan (1990), p. 726.
- ↑ «The Ronald Reagan Freedom Award». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat de l'original el 28 agost 2007. [Consulta: 23 març 2007].
- ↑ 340,0 340,1 340,2 340,3 Gordon, Michael R. «In Poignant Public Letter, Reagan Reveals That He Has Alzheimer's». The New York Times, 06-11-1994 [Consulta: 30 desembre 2007].
- ↑ 341,0 341,1 341,2 Reagan, Nancy (2002), pp. 179–180.
- ↑ «The Alzheimer's Letter». PBS [Consulta: 7 març 2007]. Arxivat 16 de desembre 2006 a Wayback Machine.
- ↑ Altman, Lawrence K. «November 6–12: Amid Rumors; Reagan Discloses His Alzheimer's». The New York Times, 13-11-1994 [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ «President Ronald Reagan's Alzheimer's Disease». Radio National, 07-06-2004 [Consulta: 7 gener 2008].
- ↑ Weisberg, Jacob. Ronald Reagan: The American Presidents Series: The 40th President, 1981–1989. Henry Holt and Company, 5 gener 2016, p. 72. ISBN 978-0-8050-9728-3.
- ↑ «HUD Chief Would Prefer Focus On Achievements». Jet (Johnson Publishing Company). 1981-07-09: 5. ISSN 0021-5996.
- ↑ Associated Press «Cabinet Aide Greeted by Reagan as 'Mayor'». The New York Times. Associated Press, 19-06-1981 [Consulta: 24 gener 2018].
- ↑ «Ronald Reagan had Alzheimer's while president, says son». The Guardian, 17-01-2011.
- ↑ Epstein, Jennifer. «Son: Reagan suffered Alzheimer's while in office» (en anglès), 14-01-2011. [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ Hohmann, James. «Reagan calls brother 'embarrassment'» (en anglès), 15-01-2011. [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ Altman, Lawrence K. «Parsing Ronald Reagan's Words for Early Signs of Alzheimer's» (en anglès). The New York Times, 30-03-2015 [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ Stahl, Lesley. Reporting Live. Simon & Schuster, 1999, p. 256 and 318. ISBN 978-0-684-82930-2.
- ↑ 353,0 353,1 «Reagan's doctors deny covering up Alzheimer's His mental status in office never in doubt, they say», 05-10-1997. Arxivat de l'original el 25 de juny 2021. [Consulta: 20 abril 2021].
- ↑ 354,0 354,1 Altman, Lawrence K. «When Alzheimer's Waited Outside the Oval Office» (en anglès). The New York Times, 21-02-2011 [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ 355,0 355,1 355,2 355,3 355,4 355,5 355,6 355,7 355,8 Altman, Lawrence K «Reagan's Twilight – A special report; A President Fades Into a World Apart». The New York Times, 05-10-1997 [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ Altman, Lawrence K. «Daniel Ruge, 88, Dies; Cared for Reagan After Shooting». The New York Times, 06-09-2005 [Consulta: 11 març 2011].
- ↑ 357,0 357,1 Altman, Lawrence K. «The Doctors World; A Recollection of Early Questions About Reagan's Health». The New York Times, 15-06-2004 [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ Morris, Edmund «Edmund Morris: Reagan and Alzheimer's». Newsweek, 23-01-2011 [Consulta: 6 març 2016].
- ↑ Van Den Heuvel, Corinna; Thornton, Emma; Vink, Robert. «Traumatic brain injury and Alzheimer's disease: A review». A: Neurotrauma: New Insights into Pathology and Treatment. 161, 2007, p. 303–316. DOI 10.1016/S0079-6123(06)61021-2. ISBN 978-0-444-53017-2.
- ↑ «Traumatic brain injury: cause or risk of Alzheimer's disease? A review of experimental studies». Journal of Neural Transmission, 112, 11, 11-2005, pàg. 1547–1564. DOI: 10.1007/s00702-005-0326-0. PMID: 15959838.
- ↑ «Reagan Breaks Hip In Fall at His Home». The New York Times, 13-01-2001 [Consulta: 18 juny 2008].
- ↑ «Reagan recovering from hip surgery, wife Nancy remains at his side». CNN, 15-01-2001 [Consulta: 13 juny 2008].
- ↑ «Reagan able to sit up after hip repair». CNN, 15-01-2001 [Consulta: 18 juny 2008].
- ↑ «Reagan Resting Comfortably After Hip Surgery». CNN, 13-01-2001 [Consulta: 16 d’octubre 2021]. Arxivat 13 de maig 2011 a Wayback Machine.
- ↑ «Nancy Reagan Reflects on Ronald». CNN, 04-03-2001 [Consulta: 16 d’octubre 2021]. Arxivat 23 October 2012[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Nancy Reagan plea on stem cells». BBC News, 10-05-2004 [Consulta: 6 juny 2007].
- ↑ Neuman, Johanna «Former President Reagan Dies at 93». Los Angeles Times, 06-06-2004 [Consulta: 9 juliol 2013].
- ↑ 368,0 368,1 Von Drehle, David «Ronald Reagan Dies: 40th President Reshaped American Politics». The Washington Post, 06-06-2004 [Consulta: 21 desembre 2007].
- ↑ «President comments on death of Reagan». Associated Press (News). 2015-07-21.
- ↑ The White House, Office of the Press Secretary (2004-06-06). "Announcing the Death of Ronald Reagan". Nota de premsa.
- ↑ Guthrie, Julian. «For Reagan mortician, the 'honor of a lifetime' / Longtime devotee's dignified sendoff», 09-06-2004. [Consulta: 18 octubre 2019].
- ↑ «100,000 file past Reagan's casket». CNN, 09-06-2004 [Consulta: 15 agost 2007].
- ↑ «Lying in State or in Honor». US Architect of the Capitol (AOC). [Consulta: 1r setembre 2018].
- ↑ United States Capitol Police (2004-06-11). "Lying In State for former President Reagan". Nota de premsa. Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.
- ↑ «Thatcher's eulogy can be viewed online». Margaretthatcher.org. [Consulta: 8 març 2010].
- ↑ «BBC NEWS – Americas – Reagan funeral guest list». BBC.
- ↑ «A Nation Bids Reagan Farewell: Prayer And Recollections At National Funeral For 40th President». Associated Press. CBS, 11-06-2004 [Consulta: 21 desembre 2007].
- ↑ «Ronald Reagan Library Opening». Plan B Productions, 04-11-1991. Arxivat de l'original el 9 febrer 2012. [Consulta: 23 març 2007].
- ↑ Andrew L. Johns, ed., A Companion to Ronald Reagan (Wiley-Blackwell, 2015).
- ↑ Hayward, pp. 635–638
- ↑ Beschloss, p. 324.
- ↑ «Ronald Reagan restored faith in America». [Consulta: 7 octubre 2014].
- ↑ ; Schneider, William«The Decline of Confidence in American Institutions». Arxivat de l'original el 22 agost 2016. [Consulta: 18 juliol 2016].
- ↑ Gilman, Larry. «Iran-Contra Affair». Advameg. Arxivat de l'original el 15 de setembre 2009. [Consulta: 23 agost 2007].
- ↑ Feulner, Edwin J. «The Legacy of Ronald Reagan». The Heritage Foundation, 09-06-2004. Arxivat de l'original el 11 octubre 2007. [Consulta: 23 agost 2007].
- ↑ Weisbrot, Mark. «Ronald Reagan's Legacy». Common Dreams News Center, 07-06-2004. [Consulta: 23 agost 2007].
- ↑ Kurtz, Howard «Reagan: The Retake». The Washington Post, 07-06-2004 [Consulta: 25 agost 2005].
- ↑ «American President». Arxivat de l'original el 11 octubre 2014. [Consulta: 7 octubre 2014].
- ↑ Henry, David «Ronald Reagan and the 1980s: Perceptions, Policies, Legacies. Ed. by Cheryl Hudson and Gareth Davies. (Nova York: Palgrave Macmillan, 2008. xiv, 268 pp. $84.95, Plantilla:Text 978-0-230-60302-8.)». The Journal of American History, 96, 3, 12-2009, pàg. 933–934. DOI: 10.1093/jahist/96.3.933. JSTOR: 25622627.
- ↑ Heale, M. J., in Cheryl Hudson and Gareth Davies, eds. Ronald Reagan and the 1980s: Perceptions, Policies, Legacies (2008) Palgrave Macmillan ISBN 0-230-60302-5 p. 250.
- ↑ See "C-SPAN 2017 Survey of Presidential Leadership" C-SPAN
- ↑ A Companion to Ronald Reagan. Wiley, 2015, p. 1–2. ISBN 9781118607824.
- ↑ For example, Peter Schweizer, Reagan's War: The Epic Story of his Forty Year Struggle and Final Triumph Over Communism (2002).
- ↑ Lebow, Richard Ned; Stein, Janice Gross «Reagan and the Russians». The Atlantic, 273, 2, 2-1994, pàg. 35–37 [Consulta: 11 febrer 2017].
- ↑ 395,0 395,1 Heintz, Jim «Gorbachev mourns loss of honest rival» (Reprint). Oakland Tribune. Associated Press, 07-06-2004 [Consulta: 6 gener 2008]. Arxivat 1 de maig 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Kaiser, Robert G «Gorbachev: 'We All Lost Cold War'». The Washington Post, 11-06-2004, p. A01 [Consulta: 6 gener 2008].
- ↑ «Full Text: Thatcher Eulogy to Reagan». BBC News, 11-06-2004 [Consulta: 6 gener 2008].
- ↑ «Reagan and Thatcher; political soul mates». NBC News, 05-06-2004 [Consulta: 8 gener 2008].
- ↑ Clayton, Ian «America's Movie Star President». Canadian Broadcasting Corporation, 05-06-2004 [Consulta: 6 gener 2008].
- ↑ «Ronald Reagan: Tributes». BBC News, 06-06-2004 [Consulta: 10 febrer 2008].
- ↑ Chapman, Roger. «Reagan's Role in Ending the Cold War Is Being Exaggerated». George Mason University, 14-06-2004. [Consulta: 6 gener 2008].
- ↑ 402,0 402,1 402,2 Loughlin, Sean «Reagan cast a wide shadow in politics». CNN, 06-07-2004 [Consulta: 19 juny 2008].
- ↑ «Ronald Reagan Remains Potent Republican Icon». Voice of America, 11-02-2011 [Consulta: 12 juny 2012].
- ↑ Broder, John M. «The Gipper Gap: In Search of Reagan». The New York Times, 20-01-2008 [Consulta: 26 gener 2008].
- ↑ Issenberg, Sasha «McCain touts conservative record». The Boston Globe, 08-02-2008 [Consulta: 19 juny 2008].
- ↑ Carlos Lozada, "I just binge-read eight books by Donald Trump. Here's what I learned: From memoirs to financial advice to politics, inside the collected writings of Donald J. Trump", The Washington Post, July 30, 2015.
- ↑ Jack Godwin, Clintonomics: How Bill Clinton Reengineered the Reagan Revolution (2009).
- ↑ Eric Foner, "Obama the Professional", The Nation, January 14, 2010.
- ↑ ; Peters, Gerhard«Presidential Job Approval». The American Presidency Project. [Consulta: 25 juliol 2016].
- ↑ Sussman, Dalia. «Improving With Age: Reagan Approval Grows Better in Retrospect». ABC, 06-08-2001. [Consulta: 8 abril 2007].
- ↑ Raasch, Chuck «Reagan transformed presidency into iconic place in American culture». USA Today, 10-06-2004 [Consulta: 2 juliol 2008].
- ↑ «Ronald Reagan». A: MSN Encarta [Consulta: 4 març 2008]. Arxivat 28 October 2009[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Toward the Summit; Previous Reagan-Gorbachev Summits». The New York Times, 28-05-1988 [Consulta: 8 març 2008].
- ↑ «1987: Superpowers to reverse arms race». BBC News, 08-12-1987 [Consulta: 7 febrer 2014].
- ↑ «Americans Say Reagan Is the Greatest U.S. President» (en anglès), 18-02-2011. [Consulta: 15 octubre 2020].
- ↑ «Reagan Tops Presidential Poll». CBS, 19-02-2001 [Consulta: 7 setembre 2007].
- ↑ «Presidents and History». Polling Report. [Consulta: 18 març 2007].
- ↑ «Post-War Presidents: JFK, Ike, Reagan Most Popular». Rasmussen Reports. Arxivat de l'original el 11 octubre 2007. [Consulta: 10 novembre 2008].
- ↑ «Presidential Survey». Siena Research Institute. Arxivat de l'original el 12 novembre 2007. [Consulta: 28 agost 2007].
- ↑ Hines, Nico «The top ten – The Times US presidential rankings». The Times [UK], 31-10-2008 [Consulta: 12 gener 2009]. Arxivat 16 de juliol 2011 a Wayback Machine.
- ↑ C-SPAN. «C-SPAN Survey of Presidential Leaders», 16-02-2009. Arxivat de l'original el 3 maig 2011. [Consulta: 20 abril 2012].
- ↑ «USPC Survey». Americas.sas.ac.uk. Arxivat de l'original el 30 juliol 2011. [Consulta: 12 agost 2011].
- ↑ «'The Great Communicator' strikes chord with public». CNN [Consulta: 8 gener 2008].
- ↑ Cann0n, Lou «Why Reagan was the 'great communicator'». USA Today, 06-06-2004 [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ «Ronald Reagan: The 'Great Communicator'». CNN, 08-06-2004 [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ «Reagan: The great communicator». BBC News, 05-06-2004 [Consulta: 26 gener 2008].
- ↑ «Mourning in America: Ronald Reagan Dies at 93». Fox News Channel, 05-06-2004 [Consulta: 4 desembre 2009].
- ↑ «The Reagan Diaries». The High Hat. Arxivat de l'original el 12 d’octubre 2017. [Consulta: 4 desembre 2009].
- ↑ «Sunday Culture: Charlie Wilson's War?». theseminal. Arxivat de l'original el 12 febrer 2008. [Consulta: 4 desembre 2009].
- ↑ Kurtz, Howard «15 Years Later, the Remaking of a President». The Washington Post, 07-06-2004 [Consulta: 25 gener 2008].
- ↑ Sprengelmeyer, M.E. «'Teflon' moniker didn't have intended effect on Reagan», 09-06-2004. Arxivat de l'original el 24 gener 2008. [Consulta: 8 gener 2008].
- ↑ Dionne, E.J. «Political Memo; G.O.P. Makes Reagan Lure Of Young a Long-Term Asset». The New York Times, 31-10-1988 [Consulta: 2 juliol 2008].
- ↑ Geffen, David. «Reagan, Ronald Wilson». A: Jewish Virtual Library [Consulta: 8 juliol 2009].
- ↑ Hendrix, Anastasia «Trouble at home for family values advocate». San Francisco Chronicle, 06-06-2004 [Consulta: 4 març 2008].
- ↑ Troy, Gil. Morning in America: how Ronald .. Princeton University Press, 2005. ISBN 978-0-691-09645-2 [Consulta: 8 març 2010].
- ↑ «Last Goodbye: Ex-president eulogized in D.C. before final ride into California sunset; Laid to Rest: Ceremony ends weeklong outpouring of grief». San Francisco Chronicle, 12-06-2004 [Consulta: 15 octubre 2009].
- ↑ «Ronald Reagan, Master Storyteller». CBS, 06-06-2004 [Consulta: 4 març 2008].
- ↑ McCuddy, Bill «Remembering Reagan's Humor». Fox News Channel, 06-06-2004 [Consulta: 2 juliol 2008].
- ↑ «Remembering President Reagan For His Humor-A Classic Radio Gaffe». About. Arxivat de l'original el 15 d’abril 2016. [Consulta: 22 gener 2007].
- ↑ «Reagan to popped balloon: 'Missed me'». UPI, 12-06-1987. [Consulta: 20 agost 2020].
- ↑ Loughlin, Sean «A presidential role: Comforting a nation». -CNN, 06-02-2003 [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ «Like Reagan Before Him, Bush Mourns Shuttle Loss», 01-02-2003. [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ «Zig Ziglar Bio». Zig Ziglar. Arxivat de l'original el 24 agost 2011. [Consulta: 6 setembre 2011].
- ↑ «Association of Graduates USMA: Sylvanus Thayer Award Recipients». Association of Graduates, West Point, New York. Arxivat de l'original el 3 juliol 2007. [Consulta: 22 març 2007].
- ↑ «Laureates by Year – The Lincoln Academy of Illinois» (en anglès americà). Arxivat de l'original el 23 de setembre 2015. [Consulta: 7 març 2016].
- ↑ «President Ronald W. Reagan». The American Legion. [Consulta: 11 agost 2019].
- ↑ «Còpia arxivada» (en japonès). Arxivat de l'original el 12 d’abril 2019. [Consulta: 12 febrer 2017].
- ↑ «Order of the Bath». The Official website of the British Monarchy. Arxivat de l'original el 26 abril 2007. [Consulta: 22 març 2007].
- ↑ Weisman, Steven R «Reagan Given Top Award by Japanese». The New York Times, 24-10-1989 [Consulta: 21 març 2008].
- ↑ World Peace Prize Recipients World Peace Prize.
- ↑ Top Honer Prize Ronald Reagan WPPAC.(October 1990).
- ↑ «Remarks on presenting the Presidential Medal of Freedom to President Ronald Reagan-President George Bush-Transcript». The White House: Weekly Compilation of Presidential Documents, 18-01-1993 [Consulta: 29 juny 2015]. Arxivat 1 de juliol 2015 a Wayback Machine.
- ↑ «Julio E. Bonfante». LeBonfante International Investors Group. Arxivat de l'original el 30 gener 2008. [Consulta: 26 gener 2008].
- ↑ «Ronald Reagan Building and International Trade Center». U.S. General Services Administration. [Consulta: 22 març 2007].
- ↑ «USS Ronald Reagan Commemorates Former President's 90th Birthday». CNN, 12-07-2003 [Consulta: 17 d’octubre 2021]. Arxivat 25 October 2008[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Naval Heritage Award Recipients». United States Navy Memorial. Arxivat de l'original el 16 octubre 2015. [Consulta: 25 octubre 2015].
- ↑ «Public Law 107-137». United States Government Printing Office, 06-02-2002. [Consulta: 31 desembre 2007].
- ↑ «Congressional Gold Medal Recipients 1776 to present». Office of the Clerk, US House of Representatives. [Consulta: 22 març 2007].
- ↑ USPS (2004-11-09). "Postmaster General, Nancy Reagan unveil Ronald Reagan stamp image, stamp available next year". Nota de premsa.
- ↑ «Top 25: Fascinating People». CNN, 19-06-2005 [Consulta: 19 juny 2005].
- ↑ «Time 100: The Most Important People of the Century». Time [Consulta: 7 març 2007]. Arxivat 2007-05-18 a Wayback Machine.
- ↑ «Greatest American». Discovery Channel. Arxivat de l'original el 12 març 2007. [Consulta: 21 març 2007].
- ↑ Geiger, Kimberly «California: State to establish a Hall of Fame; Disney, Reagan and Alice Walker among 1st inductees». San Francisco Chronicle, 01-08-2006 [Consulta: 21 març 2008].
- ↑ «Governor Davis Proclaims February 6, 2002 "Ronald Reagan Day" in California». Office of the Governor, State of California, 06-02-2002.
- ↑ «Governor Schwarzenegger Signs Legislation Honoring President Ronald Reagan». Office of Governor Arnold Schwarzenegger, 19-07-2010.
- ↑ «President Kaczyński Presents Order of the White Eagle to Late President Ronald Reagan». United States Department of State, 18-07-2007. Arxivat de l'original el 5 març 2009. [Consulta: 10 febrer 2008].
- ↑ Bernstein, Carl «The Holy Alliance». Time, 24-02-1992 [Consulta: 18 agost 2007]. Arxivat 1 de setembre 2007 a Wayback Machine.
- ↑ Associated Press «Reagan statue unveiled in Capitol Rotunda». NBC News. Associated Press, 03-06-2009 [Consulta: 8 febrer 2011].
- ↑ Associated Press «Obama creates Reagan centennial commission». NBC News. Associated Press, 02-06-2009 [Consulta: 8 febrer 2011].
- ↑ «Ronald Reagan statue unveiled at US Embassy in London». BBC News, 04-07-2011 [Consulta: 12 agost 2011].
- ↑ Bond, Paul. «'Reagan' Movie Starring Dennis Quaid Finds Major Funding». The Hollywood Reporter, 05-11-2018. [Consulta: 6 juny 2020].
- ↑ Bond, Paul. «Dennis Quaid to Play Ronald Reagan in New Biopic». The Hollywood Reporter, 20-06-2018. [Consulta: 6 juny 2020].
- ↑ Hayes, Martha. «Dennis Quaid: 'I didn't go looking for someone younger' – Ronald Reagan». The Irish Times, 27-11-2019. [Consulta: 3 juny 2020].
- ↑ Price, Deborah Evans. «Dennis Quaid Launches New Podcast, 'The Dennissance'». Sounds Like Nashville, 07-05-2020. [Consulta: 3 juny 2020].
Fonts generals
[modifica]- Beschloss, Michael. Presidential Courage: Brave Leaders and How they Changed America 1789–1989. Simon & Schuster, 2008. ISBN 978-0-7432-5744-2.
- Brands, H.W. Reagan: The Life (2015)
- Bumgarner, John R.. The Health of the Presidents: The 41 United States Presidents Through 1993 from a Physician's Point of View. Jefferson, NC: MacFarland & Company, 1994. ISBN 978-0-89950-956-3.
- Cannon, Lou. President Reagan: The Role of a Lifetime. Nova York: PublicAffairs, 2000. ISBN 978-1-891620-91-1.
- Cannon, Lou; Beschloss, Michael Ronald Reagan: The Presidential Portfolio: A History Illustrated from the Collection of the Ronald Reagan Library and Museum. PublicAffairs, 2001. ISBN 978-1-891620-84-3.
- Cannon, Lou. Governor Reagan: His Rise to Power. PublicAffairs, 2003. ISBN 978-1-58648-284-8.
- Hayward, Steven F.. The Age of Reagan: The Conservative Counterrevolution: 1980–1989, 2009. ISBN 978-0-307-45369-3.
- Holden, Kenneth. Making of the Great Communicator: Ronald Reagan's Transformation From Actor To Governor (2013)
- Kengor, Paul. God and Ronald Reagan: A Spiritual Life. HarperCollins, 2004. ISBN 0-06-057141-1.
- Pemberton, William E.. Exit With Honor: The Life and Presidency of Ronald Reagan. M.E. Sharpe, 1998. ISBN 978-0-7656-0096-7.
- Putnam, Jackson K. «Governor Reagan: A Reappraisal». California History, 83, 4, 2006, pàg. 24–45. DOI: 10.2307/25161839. JSTOR: 25161839.
- Reeves, Richard. President Reagan: The Triumph of Imagination. Nova York: Simon & Schuster, 2005. ISBN 978-0-7432-3022-3.
- Smith, Gary Scott. Faith and the Presidency: From George Washington to George W. Bush. Oxford; New York: Oxford University Press US, 2006. ISBN 9780198041153 [Consulta: 16 febrer 2008].
- Spitz, Bob. Reagan: An American Journey (2018) 880pp; detailed biography.
- Troy, Gil. The Reagan Revolution: A Very Short Introduction. Oxford University Press, 2009.
- Wills, Garry. Reagan's America: Innocents at Home. Garden City, NY: Doubleday, 1987. ISBN 978-0-385-18286-7.
Bibliografia addicional
[modifica]Fonts primàries
[modifica]- Reagan, Nancy; Novak, William. My Turn: The Memoirs of Nancy Reagan. Nova York: Random House, 1989. ISBN 978-0-394-56368-8. H. W. Brands Reagan: The Life (2015) p. 743 says "she wrote one of the most candid and at times self-critical memoirs in recent American political history."
- Reagan, Ronald. An American Life. Nova York: Simon & Schuster, 1990. ISBN 978-0-6716-9198-1.
- Reagan, Nancy. I Love You, Ronnie: The Letters of Ronald Reagan to Nancy Reagan. Nova York: Random House, 2002. ISBN 978-0-375-76051-8.
- Reagan, Ronald. Reagan: A Life in Letters. Nova York: Simon & Schuster, 2003. ISBN 978-0-7432-1967-9.
- Reagan, Ronald. The Reagan Diaries. Nova York: HarperCollins, 2007. ISBN 978-0-0608-7600-5.
Historiografia
[modifica]- Johns, Andrew L., ed. A Companion to Ronald Reagan (Wiley-Blackwell, 2015). xiv, 682 pp.; topical essays by scholars emphasizing historiography; contents free at many libraries
- Kengor, Paul. "Reagan among the professors: His surprising reputation." Policy Review 98 (1999): 15+. Reports that " many articles in the top journals have been fair, as have a number of influential books...from respected historians, presidential scholars, and political scientists—people who were not Reagan supporters and are certainly not right-wingers.
Enllaços externs
[modifica]- Ronald Reagan Foundation & Presidential Library
- White House biography
- Ronald Reagan & His Legacy at Eureka College
- Essays on Ronald Reagan, each member of his cabinet and First Lady from the Miller Center of Public Affairs
- Obres de o sobre Ronald Reagan a Internet Archive
| Precedit per: John Chafee |
President de l'Associació de Governadors Republicans 1968–1970 |
Succeït per: Louie B. Nunn |
| Precedit per: François Mitterrand |
President del Grup dels Set 1983 |
Succeït per: Margaret Thatcher |
| Precedit per: Ruhollah Khomeini L'Ordinador |
 Persona de l'Any de la Revista Time 1980 1983 |
Succeït per: Lech Wałęsa Peter Ueberroth |
| Pre-estatals (1769-1850) |
|   |
|---|---|---|
| Estatals (1850-act.) |
| |
Presidents dels Estats Units | ||
|---|---|---|
George Washington · John Adams · Thomas Jefferson · James Madison · James Monroe · John Quincy Adams · Andrew Jackson · Martin Van Buren · William Henry Harrison · John Tyler · James K. Polk · Zachary Taylor · Millard Fillmore · Franklin Pierce · James Buchanan · Abraham Lincoln · Andrew Johnson · Ulysses S. Grant · Rutherford B. Hayes · James A. Garfield · Chester A. Arthur · Stephen Grover Cleveland · Benjamin Harrison · Stephen Grover Cleveland · William McKinley · Theodore Roosevelt · William Howard Taft · Woodrow Wilson · Warren Gamaliel Harding · Calvin Coolidge · Herbert Hoover · Franklin D. Roosevelt · Harry S. Truman · Dwight D. Eisenhower · John F. Kennedy · Lyndon B. Johnson · Richard Nixon · Gerald Ford · Jimmy Carter · Ronald Reagan · George H. W. Bush · Bill Clinton · George W. Bush · Barack H. Obama · Donald Trump · Joe Biden |  | |
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
- Actors de cinema d'Illinois
- Actors de sèries de televisió d'Illinois
- Presidents dels Estats Units
- Escriptors estatunidencs en anglès
- Militars estatunidencs de la Segona Guerra Mundial
- Receptors de la Medalla Presidencial de la Llibertat
- Governadors d'estats dels Estats Units
- Gran Creu de 1a classe de l'Orde del Mèrit de la República Federal d'Alemanya
- Anticomunistes
- Gran Creu de Cavaller de l'Orde del Bany
- Morts a Bel Air
- Distingits amb l'Orde de l'Àliga Blanca
- Escriptors d'Illinois
- Persona de l'Any de la Revista Time
- Naixements del 1911
- Morts de pneumònia
- Doctors honoris causa per l'Institut Weizmann
- Antiavortistes
- Neoliberals
- Actors estatunidencs del segle XX