Vés al contingut

Moviment de Països No-alineats

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Moviment dels països no alineats)
Infotaula d'organitzacióMoviment de Països No-alineats
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtNAM, MNA, MPNA, MNOAL, NOAL, MPNA, ՉՄՇ, MNA, MNA, BOL i LGHM Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització intergovernamental
organització internacional Modifica el valor a Wikidata
Objectiuspau Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1r setembre 1955
FundadorJawaharlal Nehru, Josip Broz Tito i Gamal Abdel Nasser Modifica el valor a Wikidata
Esdeveniment significatiu
Non-Aligned Movement summits (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
PresidènciaNicolás Maduro Modifica el valor a Wikidata
Format per
Coordinating Bureau of the Non-Aligned Movement (en) Tradueix
Non-Aligned Movement Youth Organization (en) Tradueix
Pool de les Agències de Premsa No Alineades
NAM News Network (en) Tradueix
Non-Aligned Movement Center for Human Rights and Cultural Diversity (en) Tradueix
Centre for Science and Technology of the Non-aligned and Other Developing Countries (en) Tradueix
Non-Aligned Movement Centre for South-South Technical Cooperation (en) Tradueix
"Josip Broz Tito" Art Gallery of the Nonaligned Countries (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc webnam.go.ug Modifica el valor a Wikidata

El Moviment de Països No-alineats[1][nota 1] és una organització internacional que agrupava 118 Estats el 2008 (17 Estats i 9 organitzacions internacionals hi tenen a més l'estatut d'observador), que es defineixen com a "no sentir-se alineats ni amb, ni en contra de cap gran potència mundial". L'objectiu de l'organització tal com es va definir a la «Declaració de l'Havana» de 1979 és assegurar «La independència nacional, la sobirania, la integritat territorial i la seguretat dels països no alineats en la seva lluita contra l'imperialisme, el colonialisme, el neocolonialisme, la segregació, el racisme, el sionisme, i tota forma d'agressió estrangera, d'ocupació, de domini, d'interferència o d'hegemonia de part de grans potències o de blocs polítics» i de promocionar la solidaritat entre els pobles del tercer món. L'organització, que té la seu a Lusaka (Zàmbia),[2] reagrupa prop dels dos terços dels membres de les Nacions Unides i un 55% de la població mundial.

El moviment dels no-alineats comprèn membres importants a escala mundial, com l'Índia, Algèria, Egipte, Indonèsia, el Pakistan, Cuba, Sud-àfrica, l'Iran, Malàisia, així com l'ex-Iugoslàvia.[3] La República Popular Xina ha estat membre durant un temps. El Brasil mai no ha estat un membre formal del moviment, però comparteix alguns dels seus punts de vista i envia regularment observadors a les seves cimeres.

Orígens

[modifica]

La Declaració de Brioni del 19 de juliol de 1956 (1956-07-19), iniciada per Gamal Abdel Nasser, Josip Broz Tito, Norodom Sihamoni i Jawaharlal Nehru marca l'origen del moviment, que apunta a protegir-se de la influència dels Estats Units i de l'URSS que intentaven tornar al món a la seva causa (idea de bipolarització; els dos grans que governen el món).

El terme de «no-alineament» va ser inventat pel primer ministre indi Nehru en el moment d'un discurs el 1954 a Colombo. En aquest discurs, Nehru va decriure els cinc pilars a utilitzar per a les relacions sino-índies, que van ser per primera vegada posades en pràctica pel primer ministre xinès Zhou Enlai. Dits Panchsheel (els «cinc principis»), aquests principis serviran més tard de base per al Moviment dels no-alineats.

Es pot considerar que la Conferència de Bandung, tinguda el 1955 a la ciutat indonèsia de Bandung a l'oest de l'illa de Java, que havia reunit una trentena de països de l'Àfrica i d'Àsia, és una etapa important cap a la Constitució del Moviment dels no-alineats.

Evolució

[modifica]
El món el 1980, polaritzat entre les dues superpotències. Els Estats no partidaris són els no-alineats.

Mentre que l'organització tenia a l'origen l'objectiu de ser tan sòlida i unida com l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) o el Pacte de Varsòvia, compta, de fet, amb poca cohesió i alguns dels seus membres han estat en un moment o a un altre, vinculats de manera estreta amb una gran potència. Per exemple, Cuba era molt prop de l'URSS en el moment de la guerra freda. L'Índia també s'ha acostat a l'URSS durant alguns anys per combatre la Xina. El moviment ha fet igualment de cara a dissensions internes quan l'URSS va envair l'Afganistan el 1979. D'un costat els Estats clients de l'URSS aprovaven la invasió, i de l'altre, certs membres (sobretot els Estats de majoria musulmana) la condemnaven.

Creat en el context de la guerra freda, el moviment ha hagut de trobar un nou aire a la seva orientació en resposta a l'esfondrament de la Unió soviètica. A més, els Estats procedents de l'explosió de Iugoslàvia (un dels membres fundadors) han mostrat poc interès per l'organització des de la dissolució del país. Finalment el 2004, Malta i Xipre s'han retirat en el moment de la seva entrada a la Unió Europea. No obstant això, l'organització continua jugant un paper important. S'ha negat per exemple a seguir les instàncies del Consens de Washington, el qual reagrupa el Fons Monetari Internacional (FMI), l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i el Banc Mundial, considerant que seria perjudicial als interessos dels seus membres.

Lluny de difuminar-se, el llegat de l'era de la guerra freda continua. Noves tendències s'inspiren en les experiències de les lluites de descolonització. Així, el politòleg Aziz Salmone Fall, al solc de Ben Barka, amb el seu Grup d'Investigació i d'Iniciativa per a l'Alliberament de l'Àfrica (GRILA) augura un renaixement de la Conferència tricontinental, un desenvolupament autocentrat als fonaments ecosistèmics, i defensa un mundialisme policèntric.[4]

Estats membres

[modifica]

Observadors

[modifica]

Les nacions següents tenen l'estatut d'observador:

Cimeres

[modifica]
Congrés Data Lloc
I 1-6 setembre 1961 Belgrad (Iugoslàvia)
II 5-10 octubre 1964 El Caire (Egipte)
III 8-10 setembre 1970 Lusaka (Zàmbia)
IV 5-9 setembre 1973 Alger (Algèria)
V 16-19 agost 1976 Colombo (Sri Lanka)
VI 3-9 setembre 1979 L'Havana (Cuba)
VII 7-12 març 1983 Nova Delhi (Índia)
VIII 1-6 setembre 1986 Harare (Zimbabwe)
IX 4-7 setembre 1989 Belgrad (Iugoslàvia)
X 1-7 setembre 1992 Jakarta (Indonèsia)
XI 18-20 octubre 1995 Cartagena d'Índies (Colòmbia)
XII 2-3 setembre 1998 Durban (Sud-àfrica)
XIII 20-25 febrer 2003 Kuala Lumpur (Malàisia)
XIV.[5] 11-16 setembre 2006 L'Havana (Cuba)
XV 11-16 juliol 2009 Xarm al xeic (Egipte)

Secretaria general

[modifica]
Secretariat-General del Moviment dels No-Alineats
Nom País De A
Josip Broz Tito Iugoslàvia Iugoslàvia 1961 1964
Gamal Abdel Nasser Bandera de Síria República Àrab Unida 1964 1970
Kenneth Kaunda Zàmbia Zàmbia 1970 1973
Houari Boumédiène Algèria Algèria 1973 1976
William Gopallawa Sri Lanka Sri Lanka 1976 1978
Junius Richard Jayawardene 1978 1979
Fidel Castro Cuba Cuba 1979 1983
N. Sanjiva Reddy Índia Índia 1983
Giani Zail Singh 1983 1986
Robert Mugabe Zimbàbue Zimbàbue 1986 1989
Janez Drnovšek Iugoslàvia Iugoslàvia 1989 1990
Borisav Jović 1990 1991
Stjepan Mesić 1991
Branko Kostić 1991 1992
Dobrica Ćosić 1992
Suharto Indonèsia Indonèsia 1992 1995
Ernesto Samper Pizano Colòmbia Colòmbia 1995 1998
Andrés Pastrana Arango 1998
Nelson Mandela South Africa Sud-àfrica 1998 1999
Thabo Mbeki 1999 2003
Mahathir bin Mohamad Malàisia Malàisia 2003
Abdullah Ahmad Badawi 2003 2006
Fidel Castro Cuba Cuba 2006 2008
Raúl Castro 2008 2009
Hosni Mubarak / Mohamed Mursi Egipte Egipte 2009 2012
Mahmud Ahmadinejad Iran Iran 2012 2013
Hassan Rouhani Iran Iran 2013 2016
Nicolás Maduro Veneçuela Veneçuela 2016 present

Notes i referències

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ En anglès NAM, Non-Aligned Movement

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moviment de Països No-alineats
  1. ↑ «Moviment de Països No-alineats». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Seu principal». Arxivat de l'original el 2009-12-13. [Consulta: 24 juny 2012].
  3. ↑ Martinović, S. «Foreign Policy of Yugoslavia» (en anglès). Pakistan Horizon, 36, 1, 1983, pàg. 28–31. JSTOR: 41394717.
  4. ↑ Aziz Salmone Fall. «Les 50 ans de Bandoeng - le non alignement à l'ère du supraimpérialisme». Arxivat de l'original el 2013-05-11.
  5. ↑ . 14 conferència cim del moviment, l'Havana 2006 Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Moviment_de_Països_No-alineats&oldid=33520206»