Vés al contingut

Svetlana Aleksiévitx

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaSvetlana Aleksiévitx
Imatge
(2024) Modifica el valor a Wikidata
Nom original(be) Святлана Аляксандраўна Алексіевіч
(be-tarask) Сьвятлана Аляксандраўна Алексіевіч Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement31 maig 1948 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Ivano-Frankivsk (Ucraïna) Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaBerlín Modifica el valor a Wikidata
Grup ètnicBelarussos Modifica el valor a Wikidata
FormacióFacultat de Periodisme de la Universitat Estatal de Belarús (–1972) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballEscriptura creativa i professional i periodisme Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptora, periodista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorPripiatskaia prauda (–1966)
Selskaia hazeta
Nióman Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereLiteratura de no-ficció i povest Modifica el valor a Wikidata
MovimentLiteratura realista Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webalexievich.info Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm6714046 TMDB.org: 1769962
Facebook: 100007455977017 X: s_alexievich Musicbrainz: 885224be-031e-460d-822c-b84f8fe9068a Goodreads author: 19003531 Modifica el valor a Wikidata

Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx (en rus, Светлана Александровна Алексиевич; en belarús, Святлана Аляксандраўна Алексіевіч, Sviatlana Aliaksàndrauna Aleksièvitx; Stanislav, 31 de maig de 1948) és una periodista d'investigació i escriptora belarussa en llengua russa.[1] El 2015 va guanyar el Premi Nobel de Literatura per «la seva escriptura polifònica, un monument al patiment i al valor en els nostres temps».[2][3] Aleksiévitx va ser la primera periodista i escriptora belarussa a obtenir el premi.[4][5]

Biografia

[modifica]

Svetlana Aleksiévitx va néixer a la ciutat ucraïnesa de Stanislav, llavors a la Unió Soviètica, on el seu pare estava destinat com a militar. De mare ucraïnesa i pare belarús, va créixer a Belarús. El 1972 es va llicenciar en periodisme a la Universitat de Minsk,[1] ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. A la mateixa ciutat va exercir de corresponsal de la revista literària Neman.[6]

Aleksiévitx va forjar la seva carrera periodística entrevistant testimonis de la majoria d'esdeveniments dramàtics del país, com la Segona Guerra Mundial, la Guerra afganosoviètica, la caiguda de la Unió Soviètica i l'accident de Txernòbil. Perseguida pel règim de Lukaixenko, va abandonar Belarús el 2000.[1] La Xarxa Internacional de Ciutats de Refugi va oferir-li asil i durant la dècada següent va viure a París, Göteborg i Berlín. El 2011 Aleksiévitx va tornar a Minsk.[7][8]

Obra

[modifica]

Els seus llibres es consideren una crònica literària de la història emocional de l'era soviètica i postsoviètica. Entre les seves obres, destaquen Els nois del zinc, un testimoni en primera persona de la Guerra de l'Afganistan, i Pregària de Txernòbil, una història oral molt elogiada sobre la catàstrofe. Així descriu l'autora la temàtica de les seves obres:

« Si hom mira enrere en el conjunt de la nostra història, tant soviètica com postsoviètica, és una enorme fossa comuna i un bany de sang. Un diàleg etern dels botxins i les víctimes. Els maleïts assumptes russos: què s'ha de fer i qui s'ha de culpar. La revolució, els gulags, la Segona Guerra mundial i la Guerra afganosoviètica amagades a la gent, la caiguda del gran imperi, la caiguda de la gegant terra socialista, la terra de la utopia, i ara un repte de dimensions còsmiques: Txernòbil. És un repte per a tots els éssers vius de la Terra. Tal és la nostra història. I aquest és el tema dels meus llibres, aquest és el meu camí, els meus cercles de l'infern, de persona a persona. »

Aleksiévitx ha creat del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus»,[9] amb el qual explica els fets més transcendentals de la Unió Soviètica vistos amb els ulls de la gent comuna per revelar un nou món de sensacions en la literatura. El seu primer llibre, U voiní ne jénskoie litsó ['La guerra no té rostre de dona'], es va publicar el 1985. Es va reeditar repetidament i se'n van vendre més de dos milions de còpies. La novel·la es compon de monòlegs de dones que han viscut la guerra parlant sobre aspectes de la Segona Guerra mundial que no s'havien relacionat abans. Un altre llibre, Els últims testimonis, descriu els records personals dels nens durant el temps de guerra.

El 1993, va publicar Zatxaróvannie smértiu ['Encisats per la mort'], un llibre sobre els suïcidis arran de la caiguda de la Unió Soviètica. Moltes persones es van sentir inseparables de la ideologia comunista i no van poder acceptar el nou ordre i la història recentment interpretada. En el llibre Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013), parla dels últims vint anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat persones que creien fermament que aquest règim era l'única forma ètica de vida.

Els llibres d'Aleksiévitx s'han publicat en dinou estats, inclosos Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Japó, Suècia, França, Xina, Vietnam, Bulgària i l'Índia. És autora de vint-i-un guions de documentals i tres obres de teatre, interpretades a França, Alemanya i Bulgària.

Obres publicades

[modifica]
  • La guerra no té cara de dona (U voiní ne jénskoie litsó, 1985)[10] traduïda el català el 2018 per Miquel Cabal amb Raig Verd[11]
  • Últims testimonis (1985), traduïda al català el 2016 per Marta Rebón amb Raig Verd
  • Els nois del zinc (1989), traduïda al català el 2016 per Marta Rebón amb Raig Verd
  • Zatxaróvannie smértiu [«Encisats per la mort»] (1993)
  • La pregària de Txernòbil (1997), traduïda al català el 2016 per Marta Rebón amb Raig Verd
  • Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013), traduïda al català el 2015 per Marta Rebón amb Raig Verd[12][13]

Premis i reconeixements

[modifica]
Aleksiévitx, el 2013 en una conferència a Colònia

Aleksiévitx ha rebut diversos premis internacionals, incloent-hi:

Aleksiévitx és membre del comitè assessor del Premi Lettre Ulysses.

Llengua

[modifica]

En relació amb la seva llengua, Aleksiévitx va afirmar que considerava el belarús la seva llengua materna:

«

Per descomptat, sóc belarussa. I aquesta és la meva llengua materna: el belarús, tot i que no el parlo. No el parlo per mor que tota la pràctica de la meva vida és la llengua russa i la cultura russa. Però em sento belarussa; la terra belorussa és la meva terra, el meu pare és d'aquí. No conec una altra vida, només la vida aquí, malgrat que hagi viscut també a Europa. La meva terra és Belarús.[24]

»

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Svetlana Aleksiévitx guanya el Nobel de literatura 2015». VilaWeb, 08-10-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
  2. ↑ Blissett, Chelly. "Author Svetlana Aleksievich nominated for 2014 Nobel Prize Arxivat 2015-01-07 a Wayback Machine.". Yekaterinburg News. gener 28, 2014. Consultat gener 28, 2014.
  3. ↑ «Nobelpriset i litteratur till Svetlana Aleksijevitj». Svenska Dagbladet, 08-10-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
    Svetlana Alexievich wins Nobel Literature prize, BBC News (8 octubre 2015)
  4. ↑ «Svetlana Alexievich, investigative journalist from Belarus, wins Nobel Prize in Literature». Pbs.org, 13-10-2013. [Consulta: 8 octubre 2015].
  5. ↑ Colin Dwyer. «Belarusian Journalist Svetlana Alexievich Wins Literature Nobel : The Two-Way». NPR, 28-06-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
  6. ↑ «АЛЕКСИЕВИЧ Светлана Александровна (breu biografia de Svetlana Alexievich» (en rus). Кто есть Кто (Qui és qui a Belarús). Arxivat de l'original el 18 de setembre 2014. [Consulta: 8 octubre 2015].
  7. ↑ 7,0 7,1 «Swetlana Alexijewitsch» (en alemany). PEN Deutschland. Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 8 octubre 2015].
  8. ↑ «The Peace Prize of the German Book Trade». Arxivat de l'original el 2015-10-13. [Consulta: 8 octubre 2015].
  9. ↑ Nopca, Jordi «Aleksiévitx, una autora que amplia les fronteres del Nobel». Ara, 08-10-2015 [Consulta: 8 octubre 2015].
  10. ↑ Rebón, Marta. «Rèquiem per l'home roig». Núvol, 14-10-2015. [Consulta: 14 octubre 2015].
  11. ↑ «Retrat coral de les dones a l'Exèrcit Roig». El Nacional, 16-04-2018. [Consulta: 19 abril 2018].
  12. ↑ «Temps de segona mà. La fi de l'home roig». Raig Verd. [Consulta: 8 octubre 2015].
  13. ↑ DJERMANOVIK, Tamara «Nobel de l´anima noble». culturals de la vanguardia.
  14. ↑ Сергей Чупринин: Русская литература сегодня: Зарубежье. М.: Время, 2008 г. ISBN 978-5-9691-0292-7
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 «Svetlana Alexievich». internationales literaturfestival berlin. Arxivat de l'original el 24 d’agost 2020. [Consulta: 10 setembre 2012].
  16. ↑ 16,0 16,1 «Svetlana Alexievich: Voices from Big Utopia». Arxivat de l'original el 11 d’octubre 2015. [Consulta: 10 gener 2014].
  17. ↑ «Friedenspreis des deutschen Buchhandels 2013». Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 10 gener 2014].
  18. ↑ «Fatou Jaw Manneh Amongst Four Writers Honoured By Oxfam Novib/PEN». FOROYAA Newspaper, 20-02-2008. Arxivat de l'original el 7 de gener 2013. [Consulta: 10 setembre 2012].
  19. ↑ msh/ipj (dpa, KNA). «Svetlana Alexievich of Belarus wins German literary prize». Deutsche Welle, 20-06-2013. [Consulta: 21 juny 2013].
  20. ↑ «Marie Darrieussecq reçoit le prix Médicis pour "Il faut beaucoup aimer les hommes"» (en francès). Le Monde, 12-11-2013 [Consulta: 13 novembre 2013].
  21. ↑ «La ganadora del Premio Nobel de Literatura 2015 es Svetlana Alexievich».
  22. ↑ ; Flood, Alison; Bausells, Marta«Nobel prize in literature: Svetlana Alexievich wins 'for her polyphonic writings' – live». The Guardian, 08-10-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
  23. ↑ Efe. «La periodista i escriptora belarussa Svetlana Alexiévich, Premi Internacional Catalunya». [Consulta: 4 octubre 2022].
  24. ↑ «Cвятлана Алексіевіч: Мая родная мова — беларуская» (en belarús). Наша Ніва, 28-05-2019 [Consulta: 5 novembre 2020].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Svetlana Aleksiévitx
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Svetlana_Aleksiévitx&oldid=33675534»