Yasunari Kawabata
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Yasunari Kawabata (japonès: 川端 康成, Kawabata Yasunari) (Osaka, Japó, 11 de juny del 1899-Kamakura, 16 d'abril del 1972) fou un escriptor japonès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1968.
Biografia
[modifica]
Va tenir una infància tràgica, signada per la successiva mort dels seus familiars més propers. Completament sol al món a partir dels quinze anys, "nen sense família ni llar", com s'autodefinia, va completar la seva educació en un internat i després a la universitat imperial de Tòquio, on es va llicenciar. La seva passió literària primerenca el va portar a participar en grups d'avantguarda com el dels neosensacionistes, que oposaven el lirisme i l'impressionisme al realisme social dels escriptors proletaris, i va ser un actiu impulsor de moviments i revistes.
El 1925 va publicar Diari íntim del meu setzè aniversari, gènere molt freqüentat pels autors japonesos, però el seu estil va cobrar veritable personalitat i maduresa en els relats de La ballarina d'Izu (1926). Kawabata, la sensibilitat del qual li permetia ficar-se com ningú a la pell dels seus personatges femenins; va cultivar un tipus de novel·la breu, gairebé en miniatura, esquinçada i episòdica. La seva obra cimera potser és País de neu (1937), que narra la relació entre una geisha que ha perdut la joventut i un insensible home de negocis tokiota.
Entre els títols destacats de la seva producció figuren així mateix Mil grues (1951), El so de la muntanya (1954), on intenta recuperar part dels valors desplaçats davant la irrupció de la cultura nord-americana, El llac (1955), La casa de les belles dorments (1961), Kioto (1962), i Allò bell i allò trist (1965); cap al final de la seva carrera es va centrar gairebé exclusivament en l'assagística i la crítica literària.
Va ser president del PEN Club japonès durant quatre anys i el 1959 li van atorgar a Frankfurt la medalla de Goethe. El 16 d'abril de 1972, malalt de Parkinson i deprimit, sens dubte dolgut per la mort del seu amic Mishima, que l'havia definit com un "viatger perpetu", Kawabata es va suïcidar en un petit apartament a la vora del mar inhalant gas. Aquest mateix any es publicaria pòstumament la biografia fictícia El mestre de Go .
Obra literària
[modifica]Durant la seva estada a la Universitat, inicià la publicació dels seus primers escrits en la revista 新思潮 (Shinjichō, literalment 'la nova tendència del pensament'). En finalitzar els estudis, aparegué el primer número de la revista 文芸時代 (Bungei-jidai, 'Època de l'Art Literari'), una revista d'un grup d'intel·lectuals al qual pertanyia i que serví de promoció per a nous i prometedors escriptors que utilitzaven l'estil anomenat 新感覚派 (Shinkankaku-ha, 'la nova escola de les sensacions'), en què la composició constava de la prensió sensitiva de la realitat al modus dels intel·lectuals.
L'any 1968, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu mestratge narratiu, que amb gran sensibilitat expressa l'essència de la ment japonesa, i esdevingué el primer autor guardonat per la seva literatura en japonès.
Obra seleccionada
[modifica]- 1926: 伊豆の踊り子 (Izu no Odoriko, La ballarina d'Izu).
- 1935: 雪国 (Yukiguni, País de neu).
- 1949: 千羽鶴 (Senbazuru, Mil grues).
- 1951: 名人 (Meijin, El mestre de Go).
- 1949-1954: 山の音 (Yama no Oto, El so de la muntanya).
- 1954: 湖(みづうみ) (Mizuumi, El llac).
- 1961: 眠れる美女 (Nemureru bijo, La casa de les belles adormides), sobre una casa on els homes vells poden dormir al costat de dones joves bellíssimes sense tenir-hi relacions, per reflexionar sobre la vida, el pas del temps i l'amor.
- 1962: 古都 (Koto, Kioto).
- 1964: 美しさと哀しみと (Utsukushisa to Kanashimi to, Bellesa i tristesa).
Enllaços externs
[modifica]
- Hanami Web - Kawabata Yasunari (anglès).
- Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1968 (anglès).
- Breu biografia de Kawabata Yasunari Arxivat 2006-08-19 a Wayback Machine. (castellà).
| 1901–1925 |
|
|---|---|
| 1926–1950 |
|
| 1951–1975 |
|
| 1976–2000 |
|
| 2001–present |
|
