Ximon Peres
Ximon Peres (hebreu: שִׁמְעוֹן פֶּרֶס), nascut Szymon Persky (Víxnieva, Polònia, 2 d'agost de 1923 - Tel-Aviv, Israel, 28 de setembre de 2016), sovint conegut com a Shimon Peres,[1] fou un polític i estadista israelià, dues vegades Primer Ministre d'Israel (1984-1986 i 1995-1996). Fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, conjuntament amb Yitshaq Rabbín i Iàssir Arafat, l'any 1994. Fou, a més el president de l'Estat d'Israel de 2007 a 2014.
Joventut
[modifica]Nasqué el 2 d'agost de 1923,[2][3] amb el nom de Szymon Persky, a la població de Wiszniew, en aquells moments situada a Polònia (actualment anomenada Víxnieva, forma part de Belarús), fill d'una família jueva laica, de classe mitjana. El seu pare, Isaac ("Guetzl") Persky, era un empresari de posició acomodada, absent durant llargues temporades de casa seva, que mantingué una relació freda i distant amb el seu fill mentre la seva mare, Sara Meltzer, professora de llengua russa i bibliotecària voluntària en el seu temps lliure, fins i tot sobreprotegia el petit Ximon. De petit, Peres fou un nen tímid i solitari, amant dels llibres i atret pels ritus religiosos hebreus; motiu d'orgull dels seus mestres i la seva mare, que li proveïa constantment de material de lectura.
Les idees sionistes dels seus pares, molt populars entre els jueus d'aquell moment, es van sumar a l'onada d'antisemitisme que va assolar l'Europa Oriental de l'època, i que van acabar per causar la ruïna de la família a causa de les càrregues i confiscacions imposades als jueus. Per tot això, el pare va viatjar el 1932 a Palestina, en aquell temps sota domini britànic, per preparar l'emigració de tota la família, que es va concretar finalment l'any 1935. La resta de la família, entre ells els avis materns de Ximon, oncles i altres, que van decidir quedar-se, van córrer pitjor sort: pocs anys més tard, a l'arribada dels nazis al llogaret, van ser fets presoners al costat de la resta dels jueus a la sinagoga local, i cremats vius.
Adolescència a Palestina
[modifica]A la seva arribada a Palestina, a l'edat de 13 anys, Ximon Peres va començar a cursar els seus estudis secundaris al col·legi Gueülà de Tel-Aviv, i posteriorment, va anar a viure i estudiar a l'internat agrícola de Ben Xemen. El 1940, amb 17 anys, va participar en el grup fundacional del quibuts Alumot, a les proximitats del Llac de Tiberíades.
Activitat política
[modifica]Les seves conviccions sionistes i socialistes el van dur a integrar-se molt jove al partit d'esquerres Mapai, cap al 1946.
Fou membre de la Haganà, una organització armada clandestina que va lluitar per la formació d'un Estat jueu en territori palestí, objectiu que es va fer realitat amb la independència d'Israel l'any 1948. Des de llavors va començar a ocupar càrrecs polítics sota la protecció de David Ben-Gurion, incloent el càrrec de Director General del Ministeri de Defensa (càrrec més administratiu que militar), des d'on va col·laborar amb la creació del reactor nuclear de Dimona. Peres va acompanyar Ben-Gurion -i a Moixé Dayyan— quan es van escindir del Mapai l'any 1965, fundant el partit Rafi.
L'esclat d'una nova guerra àrab-israeliana el 1967 el va fer tornar al reunificat Partit Laborista, erigint-se en líder de la seva ala moderada. Va ocupar diversos ministeris en els Governs de Golda Meir i Yitzhak Rabin. En aquest últim va ocupar la cartera de Defensa, càrrec que el va projectar fins a la presidència del govern després de la dimissió de Rabín el 1977. Va perdre les eleccions d'aquell mateix any enfront de la coalició dretana Likud, cedint el poder a Menahem Begin; va perdre de nou el 1981, amb un partit dividit per les disputes entre Peres i Rabín. Però el 1984 va aconseguir retornar al poder, encara que alternant-se en la presidència d'un govern de coalició amb el nou líder del Likud, Yitshaq Xamir.
Peres es va anar significant cada vegada més com partidari d'una pau negociada entre Israel i els àrabs, que inclogués concessions als palestins; tals postures van acabar per trencar la coalició de govern el 1990. Els laboristes van recuperar el poder en solitari en guanyar les eleccions de 1992, però amb Rabín com a màxim líder, donant-li suport Peres des d'un segon pla.
En el nou govern de Rabín, Peres ocupà el Ministeri d'Afers exteriors impulsant l'obertura de converses de pau amb els països àrabs i amb l'OAP de Iàssir Arafat entre 1993 i 1994. Aquest últim any fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau al costat de Rabbín i Arafat. Després de l'assassinat de Rabin al final d'una manifestació en suport dels Acords d'Oslo, Ximon Peres com a successor temporal de Rabin va decidir convocar eleccions anticipades per tal de donar al govern un mandat per avançar en el procés de pau.[4] Netanyahu va ser el candidat del Likud a primer ministre a les eleccions legislatives israelianes de 1996 que van tenir lloc el 29 de maig i van ser les primeres eleccions israelianes en què els israelians van triar directament el seu primer ministre.[5] La seva arribada al poder significà la ruptura de fet del procés de pau amb els palestins.[6]
A finals de 2006, després de perdre les eleccions internes del nou Partit Laborista, refundat amb el nom de Partit Laborista Israelià, contra Amir Peretz, Peres es retirà d'aquest partit per unir-se a Kadima, partit format unes poques setmanes després per Ariel Xaron al separar-se del Likud.[7] Va ser el número dos de la llista de Kadima a les eleccions a la Kenésset (Parlament), posició que Xaron li havia promès i que Ehud Olmert li va ratificar en ocupar el lloc de Xaron, després del seu internament per un vessament cerebral.
President d'Israel
[modifica]El dia 13 de juny de 2007 fou elegit el 9è President de l'Estat d'Israel, substituint Moixé Qatsav, després que els seus dos oponents, Reuven Rivlin pel Likud, i Colette Avita, del Partit Laborista Israelià, retiressin la seva candidatura.[8]
El Partit Laborista Israelià, soci de la coalició de govern amb Kadima amenaçà amb fer caure el govern si Olmert dimitia després de les investigacions policials sobre presumpta corrupció durant els seus mandats com a ministre i com a alcalde de Jerusalem i va presentar la seva renúncia a Peres el 21 de setembre de 2008.[9] El 23 de setembre de 2008, Peres va demanar a Tzipi Livni, líder del partit Kadima, que formés un nou govern, però no ho va aconseguir i es va haver de convocar eleccions anticipades.[10]
Novament candidat a la presidència el 10 de juny de 2014, Reuven Rivlin fou elegit president de l'Estat d'Israel per a un mandat de set anys succein el seu antic rival Ximon Peres el 24 de juliol següent.[11]
Mort
[modifica]Després de patir un vessament cerebral, Peres va morir després de dues setmanes d'hospitalització al Centre Mèdic Sheba de Tel-Aviv el 28 de setembre de 2016.[12][13]
Càrrecs polítics
[modifica]Entre 2007 i 2014, Ximon Peres fou el President electe de l'Estat d'Israel. Va ocupar nombrosos càrrecs governamentals:
- 1943: Secretari General del moviment juvenil ha-Noar ha-Oved ve-ha-Lomed
- 1948: Responsable de personal i compra d'armes de la Haganà
- 1952: Vice-Director General del Ministeri de Defensa
- 1953-1959: Director General del Ministeri de Defensa
- 1959-fins avui dia: Membre de la Kenésset
- 1959-1965: Vice Ministre de Defensa
- 1969: Ministre d'Absorció
- 1970-1974: Ministre de Transport i Comunicació
- 1974-1977 i 1995-1996: Ministre de Defensa
- 1977-1992, 1995-1996 i 2003-2005: Líder del Partit Laborista
- 1978: Vicepresident de la Internacional Socialista
- 1984-1986 i 1995-1996: Primer Ministre
- 1986-1990 i 2004-2005: Vice Primer Ministre
- 1986-1988, 1992-1995, 2001-2003 i 2004-2005: Ministre d'Afers Exteriors
- 1988-1990: Ministre d'Economia
- 1990-1992: President de l'oposició a la Kenésset
- 1999-2001: Ministre de Desenvolupament Regional
- 2006-2007: Ministre de Desenvolupament Regional
- 2007-2014: President de l'Estat d'Israel
Referències
[modifica]- ↑ «Ximon Peres». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Knesset Member, Shimon Peres» (en anglès). knesset.gov.il. [Consulta: 28 setembre 2016].
- ↑ «Shimon Peres» (en anglès). Oficina del Primer Ministre d'Israel. [Consulta: 28 setembre 2016].
- ↑ Kessel, Jerrold «Israeli elections will test support for peace» (en anglès). CNN, 11-02-1996.
- ↑ Schmemann, Serge «THE ISRAELI VOTE: THE OVERVIEW;Election for Prime Minister of Israel Is a Dead Heat» (en anglès). The New York Times, 30-05-1996.
- ↑ Usher, Graham. Dispatches from Palestine: The Rise and Fall of the Oslo Peace Process (en anglès). University of Alberta, 1999, p. 141. ISBN 074531337X.
- ↑ Muñoz, Juan Miguel. «Simón Peres abandona el Partido Laborista y se une a Ariel Sharon» (en castellà). El Pais, 01-12-2005. [Consulta: 19 novembre 2024].
- ↑ «Peres, Presidente de Israel» (en castellà). El País, 16-07-2007. [Consulta: 19 novembre 2024].
- ↑ «Olmert presenta la carta de dimissió al president israelià Simón Peres». El Punt Avui, 21-09-2008. [Consulta: 26 novembre 2024].
- ↑ «Q&A: Israel's general election». BBC News, 20-02-2009. [Consulta: 26 novembre 2024].
- ↑ Emergui, Sal «Reuven Rivlin, nuevo presidente de Israel» (en castellà). El Mundo, 10-06-2014 [Consulta: 12 maig 2017].
- ↑ Levine, Daniel S. «Shimon Peres Dead: How Did the Former Israeli Prime Minister Die?» (en anglès), 27-09-2016. [Consulta: 28 setembre 2016].
- ↑ Wootliff, Raoul «Shimon Peres, the last of Israel's founding fathers, dies at 93». The Times of Israel, 28-09-2016 [Consulta: 28 setembre 2016].
Enllaços externs
[modifica]
- «Ximon Peres» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
- Jueus polonesos
- Presidents d'Israel
- Primers ministres d'Israel
- Premis Nobel de la Pau
- Premi Félix Houphouët-Boigny
- Distingits amb la Legió d'Honor
- Sionistes
- Socioliberals israelians
- Alumnes de la Universitat Harvard
- Alumnes de la Universitat de Nova York
- Alumnes de The New School
- Receptors de la Medalla Presidencial de la Llibertat
- Gran Creu de Cavaller de l'orde de Sant Miquel i Sant Jordi
- Comandants de la Legió d'Honor
- Doctors honoris causa per la Universitat de Lieja
- Cavallers Comandants de l'Orde de l'Imperi Britànic
- Diplomàtics israelians
- Morts a Tel-Aviv
- Morts d'hemorràgia cerebral
- Doctors honoris causa per la Universitat Bar-Ilan
- Jueus israelians
- Diplomàtics polonesos
- Polítics polonesos
- Escriptors de Tel-Aviv
- Naixements del 1923