Binyamín Netanyahu
Binyamín Netanyahu,[1] de vegades transcrit com a Benjamin Netanyahu, hebreu 
בִּנְיָמִין נְתַנְיָהוּ (?·pàg.) (Tel-Aviv, 21 d'octubre de 1949) és un polític israelià. Ha estat primer ministre d'Israel entre 1996 i 1999 i entre 2009 i 2021 i ho torna a ser d'ençà del 29 de desembre de 2022.[2] Actualment és president del partit polïtic Likud. Netanyahu és el primer ministre d'Israel que més temps ha estat en el poder, amb més de 16 anys ocupant el càrrec. És també el primer primer ministre en haver nascut a Israel després de l'establiment d'Israel com estat.[3][4]
Carrera política
[modifica]Primer terme com a Primer Ministre
[modifica]Després de l'assassinat del Primer Ministre d'Israel Yitzhak Rabin al final d'una manifestació en suport dels Acords d'Oslo, el successor temporal de Rabin, Ximon Peres, va decidir convocar eleccions anticipades per tal de donar al govern un mandat per avançar en el procés de pau.[5] Netanyahu va ser el candidat del Likud a primer ministre a les eleccions legislatives israelianes de 1996 que van tenir lloc el 29 de maig i van ser les primeres eleccions israelianes en què els israelians van triar directament el seu primer ministre.[6] La seva arribada al poder significà la ruptura de fet del procés de pau amb els palestins.[7]
Netanyahu es va reunir el 4 de setembre de 1996 per primera vegada amb Iàssir Arafat, el líder de l'Autoritat Nacional Palestina des de les Eleccions legislatives palestines de 1996,[8] i les reunions es mantindrien fins a la tardor de 1996 culminant el 14 de gener de 1997, amb la signatura del Protocol d'Hebron amb l'Autoritat Palestina que va donar lloc a la redistribució de les forces israelianes a Hebron i a la transferència de l'autoritat civil a bona part de la zona al control de l'Autoritat Palestina.[9] La manca de progrés del procés de pau va portar a noves negociacions que van produir el Memoràndum de Wye River el 1998 que detallava els passos que havien de fer el govern israelià i l'Autoritat Palestina per implementar l'anterior Acord de Taba de 1995.[10]
Pas a l'oposició
[modifica]Ehud Barak el va succeir el 1999 i es va retirar de la política, entrant al sector privat.
Ministre d'Afers Exteriors i Finances
[modifica]L'any 2002, després que el Partit Laborista israelià deixés la coalició de governn i deixés vacant el càrrec de ministre d'Afers Exteriors, el primer ministre Ariel Sharon va nomenar Netanyahu com a ministre d'Afers Exteriors el 6 de novembre de 2002 al govern de Ariel Xaron. Netanyahu va desafiar Xaron pel lideratge del partit Likud a les eleccions de lideratge del Likud de 2002, però no va aconseguir derrocar-lo. El 28 de febrer de 2003 va passar a ser ministre de Finances, iniciant reformes econòmiques,[11] abans de dimitir el 9 d'agost de 2005 pel Pla de retirada unilateral israeliana de Gaza.
Segon terme com a Primer Ministre
[modifica]En les eleccions del eleccions legislatives d'Israel del 2009 del 10 de febrer, el Likud, el seu partit, va obtenir 27 escons per la Kenésset. Creant una coalició amb Israel Beitenu, el Partit Laborista Israelià i el Xas, així obtenint majoria absoluta va jurar el seu càrrec com Primer Ministre d'Israel al març de 2009.[12]
A les eleccions legislatives d'Israel d'abril de 2019 tornà a ser el candidat més votat i, tot i empatar en nombre d'escons (35) amb la nova coalició centrista Blau i Blanc liderada per Benny Gantz, els partits de la seva coalició de govern continuen tenint majoria absoluta a la Knesset.[13] Tot i això, fou incapaç d'aconseguir el suport de la majoria absoluta del parlament i formar govern perquè no arribà a un acord amb el partit Israel Beitenu que volia tirar endavant un projecte de llei que estableix quotes anuals per al reclutament d'ultraortodoxos, que estan exclosos del servei militar. Els partits ultraortodoxos que donaven suport a Netanyahu estaven totalment en contra d'aquesta llei.[14] El juliol de 2019 es convertí en la persona que durant més temps havia ocupat el càrrec de primer ministre.[15] A la repetició de les eleccions del setembre de 2019 el seu partit quedà en segona posició a poca distància del primer i se li encarregà provar de formar govern per ser el candidat que tenia més suports però altra vegada fracassà i no ho aconseguí i l'encàrrec recaigué en el seu rival Benny Gantz que tampoc ho aconseguí.[16][17] Després de les terceres eleccions consecutives, les de març de 2020, finalment aconseguí formar un govern d'unitat amb el seu rival Benny Gantz, continuant com a primer ministre però amb el compromís de ser rellevat per Gantz al cap d'un any i mig.[18]
Segons l'acord de govern signat el 2020 entre el Likud i Blau i Blanc, les eleccions s'havien de fer 36 mesos després de la constitució del govern i d'haver-se repartit el temps com a primer ministre entre Binyamín Netanyahu i Benny Gantz. Amb tot, la llei estipulava que si el pressupost pel 2020 no s'aprovava abans del 23 de desembre, s'havien de convocar eleccions. La manca d'entesa entre els socis de govern causà que no fos possible aprovar el pressupost. El 22 de desembre de 2020 la Kenésset rebutjà per 49 vots contra 47 una moció per a donar més temps per fer el pressupost i a la mitjanit següent es dissolgué la Kenésset i es convocaren les eleccions.[19] Les eleccions foren convocades a poques setmanes de l'inici del judici que Netanyahu havia d'afrontar per corrupció.[20] El judici contra el primer ministre es reprengué el 8 de febrer i Netanyahu es declarà innocent de les acusacions de suborn, frau i abús de confiança.[21] En aquestes eleccions, que se celebraren el 23 de març de 2021, el Likud que liderava tornà a ser el partit més votat, però altra vegada no tenia la majoria necessària en un parlament molt fragmentat i on un partit àrab, la Llista Àrab Unida, podia decidir cap a on decantava la balança.[22]
Pas a l'oposició
[modifica]Tot i que rebé el mandat per a formar govern de part del president d'Israel, Reuven Rivlin,[23] no aconseguí els suports necessaris i el president encarregà la formació de govern a Yair Lapid, líder de Yeix Atid, el segon partit més votat.[24] Lapid arribà a un acord amb Naftali Bennet, líder de Yamina, per a la formació d'un govern en que s'alternarien com a primers ministres i aconseguiren el suport de la majoria de la Kenésset, així que Netanyahu cessà com a primer ministre d'Israel el 13 de juny de 2021.[25][26]
Tercer terme com a Primer Ministre
[modifica]Després de les eleccions legislatives de 2022, Netanyahu tornà a ser nomenat primer ministre el 29 de desembre de 2022.[2]
El 7 d'octubre del 2023, després que militants palestins de Gaza llancessin un important atac contra diverses comunitats al sud d'Israel, va anunciar que el seu país entraria en estat de guerra contra Hamàs.[27] Va amenaçar de «convertir tots els llocs on Hamàs està organitzat i s'amaga en ciutats en ruïnes», va anomenar a Gaza «la ciutat del mal» i va instar els seus residents a «anar-se'n ja».[28][29] El 12 d'octubre, el Partit de la Unitat Nacional va anunciar que formaria un gabinet de guerra amb el Likud. Cinc membres de la coalició (Benny Gantz, Gadi Eizenkot, Gideon Sa'ar, Hili Tropper i Yifat Shasha-Biton) van entrar al govern de Netanyahu com a ministres sense cartera.[30] El 20 de maig del 2024, Karim Khan, fiscal en cap del Tribuanl Penal Internacional va comunicar que ha sol·licitat ordres de detenció contra el primer ministre israelià i contra els líders de Hamàs per crims de guerra i crims contra la humanitat[31] i el 21 de novembre de 2024 el TPI va ordenar detenir per crims de guerra i contra la humanitat Netanyahu, Gallant i Deif.[32]
Israel va procedir a repel·lir les forces de Hamàs dins del seu territori i el 13 d'octubre, la contra ofensiva israeliana va entrar en un nou escenari amb l'anunci d'un setge total sobre la Franja de Gaza on l'Exèrcit d'Israel tallaria el subministrament d'aliments, aigua, electricitat i combustible, pel que l'única via de entrada i sortida seria el pas fronterer de Rafah amb Egipte.[33] La resposta israeliana es va materialitzar en l'operació Espases de Ferro contra Hamàs a la franja de Gaza, que es va estendre per lluitar contra els seus aliats Hezbol·là, Iran i els huthis en tot l'orient mitjà, causant milers de víctimes[34] i deteriorant seriosament Hamàs i Hezbol·là,[35] eliminant, entre molts altres, als seus líders Ismail Haniyeh i Yahya Sinwar (de Hamàs) i Hassan Nasrallah i Hashim Safi Al-Din (de Hezbol·là)
El 19 d'octubre de 2024 la seva casa de la platja a Cesarea va rebre l'impacte d'un dron llençat per Hezbol·là, causant danys en una finestra.[36]
El 26 de novembre de 2024 es va acordar un alto-el-foc al Líban negociat per l'enviat nord-americà Amos Hochstein,[37] en condicions favorables a Israel[38] amb ànim d'implantar la Resolució 1701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides després de la mort dels principals comandants de Hezbol·là i més de 3.000 persones i un milió de desplaçats.[39]
Amb l'accelerada pèrdua de control de Baixar al-Àssad l'exèrcit israelià va desplegar el desembre de 2024 la 210a divisió als Alts del Golan, per por que els esdeveniments es descontrolin i arribin a la frontera.[40] La caiguda d'Assad el 8 de desembre de 2024 va trencar efectivament la ruta d'armes, material i personal des d'Iran a Hezbol·là quedant aïllada al sud del Líban, quedant encara més afeblit i vulnerable a l'atac o la infiltració israeliana.[38] El 9 de desembre les tropes israelianes es van desplegar a la zona d'amortiment desmilitaritzada supervisada per la Força de les Nacions Unides d'Observació de la Separació, inclos el mont Hermon.[41] El 8 i 9 de desembre la Força Aèria i la Marina d'Israel van llençar l'Operació Fletxa de Bashan atacant més de 350 atacs contra dipòsits de míssils, vaixells de guerra, avions de caça i altres objectius estratègics, eliminant la majoria de les reserves d'armes estratègiques a Síria.[42]
Referències
[modifica]- ↑ «Proposta de transcripció de l'hebreu en textos escrits en català». IEC. [Consulta: 16 juliol 2022].
- ↑ 2,0 2,1 «Netanyahu, de nou primer ministre d'Israel en coalició amb ultradretans i ultraortodoxos». Vilaweb, 29-12-2022. Arxivat de l'original el 2023-01-01. [Consulta: 27 gener 2023].
- ↑ «Netanyahu makes history as Israel’s longest-serving leader» (en anglès). AP NEWS, 17-07-2019. Arxivat de l'original el 9 de maig 2024. [Consulta: 9 maig 2024].
- ↑ «Refile: Bruised but driven, Netanyahu becomes Israel's longest-serving PM» (en anglès). Reuters, 19-07-2019. Arxivat de l'original el 13 de febrer 2023. [Consulta: 9 maig 2024].
- ↑ Kessel, Jerrold «Israeli elections will test support for peace» (en anglès). CNN, 11-02-1996.
- ↑ Schmemann, Serge «THE ISRAELI VOTE: THE OVERVIEW;Election for Prime Minister of Israel Is a Dead Heat» (en anglès). The New York Times, 30-05-1996.
- ↑ Usher, Graham. Dispatches from Palestine: The Rise and Fall of the Oslo Peace Process (en anglès). University of Alberta, 1999, p. 141. ISBN 074531337X.
- ↑ Kumaraswamy, P R. The A to Z of the Arab-Israeli Conflict (en anglès). Scarecrow Press, 2009, p. 197. ISBN 0810870150.
- ↑ «Settlement Report, Vol. 7, No. 2» (en anglès). Foundation for Middle East Peace (FMEP), 01-03-1997. Arxivat de l'original el 15 d’abril 2014. [Consulta: 9 d’octubre 2024].
- ↑ Gellman, Barton. The Washington Post. Netanyahu, Arafat Sign Accord; Talks Nearly Founder After Israel Demands Convicted Spy's Release (en anglès), 24 octubre 1998, p. =A1.
- ↑ «Netanyahu Gets Tough to Transform Israel's Economy» (en anglès). , 24-10-2004.
- ↑ «Netanyahu accepta de formar el nou govern d’Israel». Vilaweb, 20-02-2009. [Consulta: 9 desembre 2024].
- ↑ «Un partit nascut fa dos mesos complica la victòria electoral de Netanyahu». Vilaweb, 10-04-2019. Arxivat de l'original el 2019-04-10 [Consulta: 10 abril 2019].
- ↑ «Israel repetirà les eleccions al setembre per la manca d'acord per a formar govern». Vilaweb, 30-05-2019. Arxivat de l'original el 2019-05-30. [Consulta: 30 maig 2019].
- ↑ «Netanyahu ja és el primer ministre d'Israel amb més temps en el càrrec». Ara.cat, 27-07-2019. Arxivat de l'original el 2019-08-19. [Consulta: 19 agost 2019].
- ↑ «El general Gantz, encarregat de formar govern a Israel». Ara, 22-10-2019. Arxivat de l'original el 2019-10-24. [Consulta: 11 desembre 2019].
- ↑ «Israel se encamina a unas terceras elecciones en un año» (en castellà). La Vanguardia, 20-11-2019. Arxivat de l'original el 2019-12-10. [Consulta: 11 desembre 2019].
- ↑ «Netanyahu comença un cinquè mandat marcat pel judici de corrupció i la promesa d'annexionar-se part de Cisjordània». Ara, 17-05-2020. Arxivat de l'original el 2020-05-23. [Consulta: 18 maig 2020].
- ↑ «Netanyahu-Gantz gov’t fails, Israel heads to polls» (en anglès americà). The Jerusalem Post, 22-12-2020. Arxivat de l'original el 2021-05-25. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Mas, Cristina. «Quatre eleccions en menys de dos anys: Israel s'enfonsa més en la crisi política». El Punt Avui, 23-12-2020. Arxivat de l'original el 2021-01-05. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Emergui, Sal. «El primer ministro israelí Netanyahu se declara inocente en la reanudación del juicio por corrupción» (en castellà). El Mundo, 08-02-2021. Arxivat de l'original el 2024-06-10. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Strawson, John. «Per primera vegada un partit àrab pot decidir qui serà el primer ministre d'Israel». Vilaweb, 04-04-2021. Arxivat de l'original el 2021-06-24. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Hoffman, Gil. «President Rivlin hands Benjamin Netanyahu mandate to form coalition» (en anglès). The Jerusalem Post, 06-04-2021. Arxivat de l'original el 2021-04-06. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ «Lapid, Bennett hope to form government within a week». Arxivat de l'original el 2021-06-16. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Mas, Cristina. «Un govern eclèctic encapçalat per l'ultra Naftali Bennett foragita Netanyahu després de dotze anys al poder a Israel». Ara, 13-06-2021. Arxivat de l'original el 2021-06-14. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Wootliff, Raoul. «Bennett sworn in as prime minister, unseating Netanyahu after 12 years in power» (en anglès). The Times of Israel, 13-06-2021. Arxivat de l'original el 2021-06-14. [Consulta: 17 juny 2021].
- ↑ Alam, Ibrahim Dahman,Hadas Gold,Lauren Iszo,Amir Tal,Abeer Salman,Kareem Khadder,Richard Allen Greene,Hande Atay. «Netanyahu says Israel is ‘at war’ after Hamas launches surprise attack, takes hostages» (en anglès), 07-10-2023. Arxivat de l'original el 2023-10-08. [Consulta: 10 juny 2024].
- ↑ Eichner, Itamar «Netanyahu: We will turn places where Hamas is hiding into 'cities of ruins'» (en anglès). Ynetnews, 07-10-2023. Arxivat de l'original el 2023-10-15 [Consulta: 10 juny 2024].
- ↑ George, Susannah; Dadouch, Sarah; Parker, Claire; Rubin, Shira «Israel formally declares war against Hamas as more than 1,000 killed on both sides» (en anglès). Washington Post, 09-10-2023. Arxivat de l'original el 2023-10-08. ISSN: 0190-8286 [Consulta: 19 maig 2024].
- ↑ Bellés, Dolors. «Netanyahu i l'opositor Gantz acorden de crear un govern d'emergència a Israel». El Punt Avui, 17-10-2023. Arxivat de l'original el 2024-03-13. [Consulta: 19 maig 2024].
- ↑ Kingsley, Patrick; Bigg, Matthew Mpoke «International Criminal Court Prosecutor Requests Warrants for Netanyahu and Hamas Leaders» (en anglès). The New York Times, 20-05-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-08. ISSN: 0362-4331 [Consulta: 10 juny 2024].
- ↑ «El Tribunal Penal Internacional ordena detenir Netanyahu per crims de guerra i contra la humanitat». 324, 21-11-2024. [Consulta: 23 novembre 2024].
- ↑ «Catalunya migdia - Setge total d'Israel a Gaza, però què està passant a Cisjordània?». Radio Catalunya, 13-10-2023.
- ↑ «L'ofensiva militar israeliana a Gaza ja ha ocasionat més de 40.000 morts i gairebé 93.000 ferits», 19-08-2024. [Consulta: 22 agost 2024].
- ↑ «Hezbollah, Hamas: Degraded, Decimated, or Destroyed?» (en anglès). Strat News Global, 07-10-2024. [Consulta: 7 octubre 2024].
- ↑ Irene Nasser, Isaac Yee. «Video shows damage to Netanyahu’s beach house as Hezbollah claims drone attack» (en anglès). CNN, 23-10-2024. [Consulta: 23 octubre 2024].
- ↑ Emanuel Fabian, Lazar Berman, ToI Staff. «Syria rebels take areas near Israel border; IDF warns them not to ‘turn in our direction’» (en anglès). The Times of Israel, 08-12-2024. [Consulta: 8 desembre 2024].
- ↑ 38,0 38,1 McKernan, Bethan. «Hezbollah’s war with Israel left the Assad regime fatally exposed» (en anglès). The Guardian, 08-12-2024. [Consulta: 8 desembre 2024].
- ↑ Jeremy Diamond, Christian Edwards, Tamara Qiblawi, Eugenia Yosef. «Israeli security cabinet approves Lebanon ceasefire deal, official says, after 11th-hour strikes on central Beirut» (en anglès). CNN, 26-11-2024. [Consulta: 26 novembre 2024].
- ↑ «Israel reinforces occupied Golan Heights troops, anticipates Assad’s fall» (en anglès). Middle East Monitor, 07-12-2024. [Consulta: 7 desembre 2024].
- ↑ «Israel says it will destroy Syria's heavy strategic weaponry» (en anglès). Jerusalem Post, 09-12-2024. [Consulta: 9 desembre 2024].
- ↑ Fabian, Emmanuel. «In historic campaign across Syria, IDF says it destroyed 80% of Assad regime’s military» (en anglès). The Times of Israel, 10-12-2024. [Consulta: 10 desembre 2024].
Bibliografia complementària
[modifica]- Caspit, Ben. The Netanyahu Years (en anglès). St. Martin's Publishing Group, 2017-07-11. ISBN 978-1-250-08705-8.
- Pfeffer, Anshel. Bibi: The Turbulent Life and Times of Benjamin Netanyahu (en anglès). Basic Books, 2018-05-01. ISBN 978-0-465-09782-1.
Vegeu també
[modifica]- Yonatan Netanyahu, germà de Binyamín, mort durant l'Operació Entebbe
