Cinema en català
 |
El cinema en català o en versió original catalana (VOC) comprèn aquelles produccions cinematogràfiques realitzades originalment en llengua catalana, independentment del lloc on es produeixin o de l'origen dels seus autors.
Història
[modifica]Els inicis
[modifica]Malgrat que en alguns enregistraments dels primers anys 30 ja es podia sentir parlar o cantar en català, es considera que la primera pel·lícula en llengua catalana després de la irrupció del cinema sonor és El cafè de la Marina, de Domènec Pruna, rodada el 1933 i basada en l'obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Del mateix any és El fava de Ramonet, un curtmetratge rodat i dirigit a València per Joan Andreu i Moragas. Aquests precedents, però, no van tenir continuïtat en el cinema comercial.[1][2]
Durant la República, la Generalitat de Catalunya va crear un Comitè de Cinema amb voluntat de dinamitzar una indústria audiovisual pròpia. L'inici de la Guerra Civil espanyola va estroncar aquest propòsit, però va ser la llavor del Servei de Cinema, creat el 1934 dins el Comitè de Propaganda, que va rodar centenars de films documentals en llengua catalana realitzats i distribuïts sota la marca Laia Films i exhibits per Catalònia Films. Destaquen els noticiaris sobre l'evolució de la Guerra i els documentals sobre la rereguarda. Entre els realitzadors de Laia Films va destacar Ramon Biadiu, que realitzava documentals amb ambicions artístiques i no merament informatives, com es fa palès en el seu debut amb El Port. Impressió matinal (1932), i Félix Marquet, que va dur a terme una important tasca documental al front de guerra. En aquells anys també es van realitzar algunes ficcions, com Aurora d'esperança, d'Antonio Sau (1937), considerat el primer intent de fer cinema social. Entre les darreres produccions de Laia Films destaca, pel seu interès, el documental Catalunya màrtir (1938).[1][3][4]
Sota la dictadura
[modifica]La dictadura franquista va esborrar la presència de la llengua catalana de l'àmbit públic i de les indústries culturals. A partir dels anys 50 es van tolerar alguns productes en català, sempre que fossin de temàtica religiosa o ideològicament afins al règim. En aquest context, el 1952 Francesc F. Iquino va realitzar El Judes, primer film parlat en català des del 1939. Però no va ser fins a finals dels anys 60, amb el camí obert per l'Escola de Barcelona i la recuperació de la literatura i el teatre català, que es recupera tímidament la llengua en algunes produccions: Maria Rosa (1965), versió cinematogràfica del clàssic d'Àngel Guimerà realitzada per Armand Moreno; En Baldiri de la Costa (1967), de Josep M. Font, protagonitzada per Joan Capri; No compteu amb els dits (1967), de Pere Portabella i Joan Brossa; Tren de matinada (1968), d'Antoni Ribas; La llarga agonia dels peixos (1969), de Francesc Rovira-Beleta o la versió cinematogràfica de Laia de Salvador Espriu, realitzada per Vicenç Lluch (1969).[3][4]
Transició
[modifica]Després de la mort del dictador Franco, en plena transició democràtica, es produeix una revifalla dels sectors culturals en català. En l'àmbit del cinema, la recuperació és més tímida a causa de la manca d'una indústria pròpia que hi aposti. Malgrat això, diversos realitzadors comencen a rodar els seus films en llengua catalana, molts dels quals sota l'estela de la recuperació històrica o la necessitat d'explicar els successos més recents de Catalunya. És el cas de La ciutat cremada (1976), d'Antoni Ribas; el documental La Nova Cançó (1976), de Francesc Bellmunt; La ràbia (1968-1977), d'Eugeni Anglada; Ocaña, retrat intermitent (1978), de Ventura Pons; Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn; La plaça del Diamant (1981), de Francesc Betriu, basada en l'obra homònima de Mercè Rodoreda o Bearn o la casa de les nines (1983), de Jaime Chávarri, basada en la novel·la de Llorenç Villalonga. L'obertura democràtica també dona peu a un cinema desinhibit, que vol trencar els tabús morals instal·lats durant la dictadura. En són exemples L'obscura història de la cosina Montse (1978), de Jordi Cadena; L'orgia (1978) i La quinta del porro (1980), de Francesc Bellmunt; El vicari d'Olot (1981), de Ventura Pons; Hèctor, l'estigma de la por (1982), de Carlos Pérez Ferre o El feixista, la pura i el merder de l'escultura (1983), de Joaquim Coll Espona.[3][5] Una altra línia temàtica és la del thriller policíac, amb pel·lícules com Putapela (1981), de Jordi Bayona; Barcelona Sud (1981), de Jordi Cadena; Un negre amb un saxo (1988), de Francesc Bellmunt, basat en la novel·la de Ferran Torrent, o el díptic format per Adela (1987) i L'amor és estrany (1988) de Carles Balagué.[5]
Però el gènere més productiu del final d'aquests anys és el de la còmedia, que genera títols d'èxit considerable fins ben entrada la dècada dels 90. En són exemples Boom, Boom (1990), de Rosa Vergés; Rateta, rateta (1990), de Francesc Bellmunt; Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Rosita, please! (1994), els tres de Ventura Pons; Ho sap el ministre? (1991), de Josep M. Forn; No et tallis ni un pèl (1991), de Francesc Casanovas, o Parella de tres (1995), d'Antoni Verdaguer. Al seu costat, també proliferen pel·lícules basades en relats històrics, com El llarg hivern (1991), de Jaime Camino; Havanera (1993), d'Antoni Verdaguer; o Monturiol, el senyor del mar (1993), de Francesc Bellmunt; i pel·lícules inspirades en obres literàries, com La punyalada (1989), de Jordi Grau, basada en la novel·la de Marià Vayreda; La teranyina (1989) d'Antoni Verdaguer, basada en la novel·la de Jaume Cabré; Solitud (1991), de Romà Guardiet, inspirada en la novel·la de Víctor Català; La febre d'or (1992), de Gonzalo Herralde, basada en l'obra de Narcís Oller o El perquè de tot plegat (1995), de Ventura Pons, basada en els contes de Quim Monzó. Aquestes tendències conviuen amb obres de mirada més personal, com La teta i la Lluna (1994), de Bigas Luna; El passatger clandestí (1995) d'Agustí Villaronga; Un cos al bosc (1996), de Joaquim Jordà.[3][4]
Cap a la normalitat
[modifica]L'any 1975 es crea l'Institut del Cinema Català, destinat a fomentar la producció i l'exhibició a Catalunya i el 1981 la Generalitat de Catalunya crea el Servei de Cinematografia i l'Arxiu d'Audiovisuals, que donarà lloc a la Filmoteca de Catalunya. El 1974 s'inicien les retransmissions en català a RTVE amb regularitat i el 1983 es crea Televisió de Catalunya, que contribueix de forma decisiva a la incipient indústria cinematogràfica en llengua catalana. Anys més tard es creen Televisió Valenciana (1989), Andorra Televisió (1995) i Televisió de les Illes Balears (2005), que contribueixen de manera desigual al mateix propòsit. D'altra banda, el 1994 comença la seva activitat l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), amb un Graduat Superior en Cinema i Audiovisuals adscrit a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després engega el Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra i proliferen altres estudis universitaris i de formació professional sobre cinema i tècniques audiovisuals.
Tots aquests elements donen fruit al tombant de segle xxi, amb la irrupció d'una nova generació de cineastes catalans que aporten noves idees i visions. Es considera que el film Mones com la Beky (1999), del veterà Joaquim Jordà i Núria Villazán, representa un punt d'inflexió i l'inici de noves formes d'entendre i de fer cinema en llengua catalana, especialment en l'àmbit documental. L'estela oberta per aquest film va tenir continuïtat amb documentals com De nens (2003) del mateix Jordà; Aiguaviva (2004), d'Ariadna Pujol; Nedar (2008), de Carla Subirana, Pas a nivell (2007), de Pere Vilà o Garbo, l'espia (2009), d'Edmon Roch. De forma paral·lela, en el camp de la ficció es consolida un nou cinema d'autor amb noms propis que es fan un lloc als festivals internacionals. És el cas de Marc Recha, que situa Pau i el seu germà, 2001 i Les mans buides, 2003 al Festival de Cannes i Dies d'agost (2006) i Petit Indi (2009) al Festival de Locarno; o Albert Serra i Juanola, que aconsegueix un notable ressò internacional i triomfa a Cannes amb Honor de Cavalleria (2006) i El cant dels ocells (2008) i a Locarno amb Història de la meva mort (2013).[6]
Al costat d'aquests noms, destaquen altres realitzadors que han fet créixer la nòmina de títols del nou cinema d'autor en català, com Mar Coll (Tres dies amb la família, 2008 i Tots volem el millor per a ella, 2014); Carles Torras (Joves, 2004, Trash, 2009); Pau Freixas (Herois, 2010); Judit Colell (Elisa K, 2010); Lluís Galter (Caracremada, 2010); Kike Maillo (Eva, 2011); Neus Ballús (La plaga, 2013); Dani de la Orden (Barcelona, nit d'estiu, 2013; Barcelona, nit d'hivern, 2016). I autors de generacions anteriors continuen rodant pel·lícules en llengua catalana, com Pere Portabella (El silenci abans de Bach, 2007); Ventura Pons (Actrius,1997; Carícies, 1998; Amic/Amat, 1999; Morir (o no), 2000; Anita no perd el tren, 2001; Amor idiota, 2004, etc.); Manuel Huerga (Salvador, 2006) o Agustí Villaronga (El mar, 2000, basada en l'obra de Blai Bonet; i Pa negre, 2010, basada en l'obra d'Emili Teixidor).
Reconeixement internacional
[modifica]A principis del segle xxi, una nova generació de cineastes comença a tenir presència en mostres i festivals internacionals amb pel·lícules rodades en llengua catalana. El 2001, Marc Recha va ser present a la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Canes amb la pel·lícula Pau i el seu germà, essent la primera pel·lícula parlada en català que havia aconseguit aquesta fita. I amb Dies d'agost (2005) va participar al festival internacional de Locarno.[7] Per la seva banda, Albert Serra també va aconseguir tenir presència a Canes amb la seva segona pel·lícula, Honor de cavalleria (2006).
El 2011, Pa negre (dirigida per Agustí Villaronga i produïda per Isona Passola) va ser la primera pel·lícula en llengua catalana preseleccionada per participar en els Òscars de Hollywood, dins la categoria de les pel·lícules de parla no anglesa. Però malgrat una intensa campanya pels Estats Units, amb projeccions a Nova York i Los Ángeles, no va poder superar la fase inicial.[3][8]
El 2013, Albert Serra va obtenir el Lleopard d'Or al Festival Internacional de Cinema de Locarno gràcies a la pel·lícula Història de la meva mort. El mateix any, la cineasta Neus Ballús va aconseguir un seguit de reconeixements internacionals amb la seva pel·lícula La plaga: millor pel·lícula debut al Festival Internacional de Cinema de Berlín; premi European Discovery als European Film Awards i Premi Lux del Parlament Europeu a pel·lícules amb especial rellevància social. I el 2021, la seva pel·lícula, Sis dies corrents, va ser seleccionada per als festivals de Locarno i Toronto.[9]
El febrer de 2022, en el marc del 72è Festival Internacional de Cinema de Berlín (la Berlinale), la pel·lícula Alcarràs, dirigida per Carla Simón, va obtenir l'Os d'Or com a millor pel·lícula. Era el primer cop que una producció enregistrada originalment en llengua catalana rebia aquesta distinció, de gran prestigi internacional.[10] Rodada en català i produïda per Maria Zamora, Tono Folguera i Sergi Moreno, juntament amb Stefan Schmitz, Alcarràs mostra el món de la pagesia catalana a través de la història d’una família dedicada a la recollida del préssec en una població lleidatana. Es dona la circumstància que Carla Simón ja havia obtingut un reconeixement a la Berlinale del 2017 amb la seva primera pel·lícula, Estiu 1993, amb la qual va guanyar el Premi a la millor òpera prima i el Gran Premi Especial del Jurat en la secció Generation Kplus.[11] Tant Estiu 1993 com Alcarràs van ser escollides per l'Acadèmia del Cinema Espanyol per competir als Oscars dins la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa en les edicions de 2017 i 2022 respectivament.[12][13] Però cap de les dues no va superar la primera fase de selecció.[14][15]
Festivals
[modifica]El principal festival que reconeix les pel·lícules rodades en llengua catalana és el Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT), que se celebra anualment des de 2008 a Roda de Berà.[16] Pel que fa a curtmetratges i altres formats audiovisuals, el 2015 es van crear els Premis VOC - Mostra d'audiovisual en català, impulsats i dotats per Òmnium Cultural, amb projeccions en diferents indrets dels territoris de parla catalana i diverses categories de premis.[17]
Premis
[modifica]Premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana
[modifica]El 2008 es va fundar l'Acadèmia del Cinema Català per tal d'impulsar la cinematografia pròpia, i l'any següent es van crear els Premis Gaudí, dins els quals es reconeixen anualment les millors pel·lícules realitzades en llengua catalana. Aquest és el palmarès (obra guanyadora i finalistes) de la categoria de millor pel·lícula en llengua catalana des de l'inici dels premis, el 2009, fins al 2022.[18]
Llistat per any d'estrena
[modifica]El següent llistat només inclou pel·lícules en català, no produccions bilingües en castellà o produccions on el català és anecdòtic.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «El cinema de la República». Culturcat. Arxivat de l'original el 2016-06-04. [Consulta: 23 maig 2015].
- ↑ «Història del Cinema a Catalunya». Xtec.cat. Arxivat de l'original el 2012-02-03. [Consulta: 21 maig 2016].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Cinema català». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2020-06-22. [Consulta: 21 maig 2016].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Panoràmica del cinema a Catalunya». Acadèmia del Cinema Català. Arxivat de l'original el 2017-02-01. [Consulta: 30 maig 2016].
- ↑ 5,0 5,1 «Cinema de la Transició». CulturCat. Arxivat de l'original el 2016-01-21. [Consulta: 23 maig 2016].
- ↑ «Cinema contemporani». CulturCat. Arxivat de l'original el 2015-07-05. [Consulta: 30 maig 2016].
- ↑ «Marc RECHA» (en anglès). [Consulta: 17 març 2022].
- ↑ «"Pa negre" desembarca a Los Angeles amb elogis, però amb un llarg camí fins als Oscars». TVC. Arxivat de l'original el 2021-10-28. [Consulta: 30 maig 2015].
- ↑ TV3. «Telenotícies - "Sis dies corrents", l'última pel·lícula de Neus Ballús, seleccionada als festivals de Locarno i Toronto - Llengua de signes». Arxivat de l'original el 2021-08-09. [Consulta: 17 març 2022].
- ↑ «Carla Simón fa història a la Berlinale amb l’Os d’Or per a “Alcarràs”». Arxivat de l'original el 2022-03-07. [Consulta: 7 març 2022].
- ↑ 324cat. «"Alcarràs", el retrat de Carla Simón de la pagesia catalana que ha seduït la Berlinale», 16-02-2022. Arxivat de l'original el 2022-03-13. [Consulta: 7 març 2022].
- ↑ https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/estiu-1993-la-pellicula-escollida-per-representar-el-cinema-espanyol-als-oscars/estiu-1993-la-pellicula-escollida-per-representar-el-cinema-espanyol-als-oscars/video/5687013/ Arxivat 2022-09-15 a Wayback Machine.
- ↑ https://www.ccma.cat/324/alcarras-a-hollywood-la-pellicula-de-carla-simon-optara-als-oscars/noticia/3184059/ Arxivat 2022-09-15 a Wayback Machine.
- ↑ https://www.ccma.cat/324/estiu-1993-no-anira-als-oscars/noticia/2826849/ Arxivat 2022-09-15 a Wayback Machine.
- ↑ https://www.apuntmedia.es/noticies/cultura/alcarras-queda-portes-somni-oscars_1_1578114.html Arxivat 2023-01-19 a Wayback Machine.
- ↑ Riera, Raül. «FIC-CAT | Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada» (en castellà). Arxivat de l'original el 2022-03-26. [Consulta: 17 març 2022].
- ↑ «VOC». Arxivat de l'original el 2022-02-15. [Consulta: 17 març 2022].
- ↑ «Premis Gaudí. Totes les pel·lícules premiades.». Arxivat de l'original el 2024-02-08. [Consulta: 5 febrer 2024].
Enllaços externs
[modifica]- El cinema a Cervera Racó català (català)